Arxiu per a juny 2018

30 de juny 1918

dissabte 30 juny 2018

Gori, que ahir anà a Calella —era Sant Pere, festa major— i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és

gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…

torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren seguidament fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.

En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país.

«Quan penso en aquesta alimentació —diu— em poso de mal humor. Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els caragols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el caragol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de pervenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses —aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’univers té algun sentit! —diu en un rapte d’eloqüència—. Els animals, doncs, arriben a la mort sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques!

D’ací en pervenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de melancolia…».

Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.

Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa. Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos —pocs però bonics— solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de juny 1918

dimarts 26 juny 2018

El pare fa enganxar el carret, i amb ell i el meu germà anem, a la tarda, a Aigua Xallida, pel camí vell de Begur. Fa una tarda gloriosa, enlluernadora d’estiu, sense la bonior envescada de la canícula.

El camí que fem m’apassiona i penso amb una certa ràbia que tots els esforços que he fet per descriure’l han fallat completament. Aquest camí fou un dels meus primers exercicis literaris —com ho fou el paisatge de la carretera de Sant Sebastià. Quantes temptatives impotents!

Quan s’arriba al coll de can Marquès del Puig, apareix un paisatge que jo trobo únic a la costa: paisatge de terres altes, solitari, silenciós, dramàtic, d’una orografia molt trencada, de color moradenc. Sobre la indiferència de les coses, em semblava sentir que hi flotava un aire d’ofegament i de misteri —com si el lloc acabés de sofrir una ràtzia de pirates i s’hi esfilagarsés, al lluny, el plany d’una captiva. Son Ric i Montcal a l’esquerra; les Falugues al centre, Aigua Xallida i Tamariu al fons, amb Cala Pedrosa i Sant Sebastià (vist d’esquena) a la dreta.

M’he mirat sovint aquest paisatge amb Joan B. Coromina —que el troba, com jo, intensament suggeridor. Hom hi imagina una casa confortable i solitària, i la companyia d’una senyoreta de sensibilitat mòrbida i vegetal, però esvelta i molt ben vestida —amb la màxima simplicitat—: sabates fortes, mitges fines, un fulard rogenc al coll, els cabells en llibertat, perfumats pel vent, i una predisposició innata a despullar-se en el moment propici. I bon tabac, llibres, etc. La idea de Coromina és que l’interès de les dones no està ni en la seva bellesa, ni en la seva manera de vestir o de parlar,ni en les qualitats del cos o de l’esperit que la seva presència pot suggerir, sinó que depèn, en definitiva, en cada moment, de l’adequació al paisatge sobre el qual la dona es mou… Hi ha dones de molts paisatges, dones d’un sol paisatge i dones que no lliguen amb res. Quan es produeix l’adequació, la fascinació és immancable, certa, infal·lible.

Arribats al pou d’en Callol, baixem a Aigua Xallida per les pinedes sorrenques. Els pins, florits, fan una olor seca. A l’ombra del bosc, les mates de bruc i de llentiscle, les garrigues, tenen una brillantor esmorteïda. El cant de les cigales crepita intensament —i de vegades la sonoritat es perd, com si fugís en la llunyania. Per les clarianes de les branques dels pins es veu un cel blavís, d’una lluminositat tibant, excelsa. Dins de la immobilitat de l’aire, les ombres semblen ensopides.

El pare és un gran enamorat d’Aigua Xallida. Un enamorat fins a l’entendriment. Asseguts a la sorra de la minúscula platja, sentint caure l’aigua de la canya de la font, davant de la mar en calma i com adormida, en la solitud llunyana del país, ens diu, amb un aire una mica sentenciós, que la costa —i concretament Aigua Xallida— té un futur que no podem a penes sospitar. El sol cau sobre els basalts dels Bufadors i fa una taca incendiada, que fascina.

El meu germà es descalça i cull unes garotes en els niells immediats —garotes que mengem, obertes amb una pedra, amb una llesca de pa i una mica de vi. Exquisides.

A mesura que el sol se’n va, la tarda sembla aclarir-se, els colors es tornen més vius, el perfil de les coses, més precís. Sobre la mar immòbil, blanquinosa, de perla, els esculls, els penya-segats, tenen un color violeta. Els basalts acarminats es tornen d’un roig viu. Sota les pinedes de copa brillant, s’hi posa una ombra llòbrega, trista.

De retorn, entre dent i dent de les Falugues es veu, sobre la mar blanca, un bergantí parat, com dibuixat sobre una porcellana, el sol morent sobre les veles flàccides. Ara passen molts vaixells de vela. La mar no demana res més.

De sobre el coll de can Marquès del Puig, es veu un crepuscle rosat, esvaït, una mica cursi, d’estampeta. El grau d’humitat de l’aire és intens. Amb la humitat, els boscos, les herbes, exhalen glopades de perfum flonges, d’un vellutat dens.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de juny 1918

dilluns 25 juny 2018

Segon dia de la festa major de Palamós. Abans hi anava a passar una estona al capvespre. Donava una ullada a l’envelat, entrava i sortia dels cafès, vagava pels carrers com una ànima en pena. La gent prenia gasoses i cerveses, mudada, amb un aire de fatiga. El brogit, les parades, les empentes, els cavallets, la música, les criatures i les famílies m’evadien de mi mateix. Un any, a l’hora baixa, vaig veure don Pau Matas, amb la seva gran barba blanca, plastró i coll d’aletes, arriant, al balcó del seu despatx consular, la bandera anglesa.

Solia ésser una festa una mica àcida, mullada pels ruixats del solstici d’estiu. Altres vegades s’impregnava de les garbinades més fresques i humides de la nostra meteorologia.

La mar, a Palamós, la badia, el petit port, són quelcom tan meravellós, d’una tal vivacitat, en dies de calma, de colors i de línies, d’una dolçor tan fina i d’una tal fulguració i una tal llibertat els dies de vent, que no es pot demanar res millor per servir de fons a una festa. Transcorria gairebé tota ella sobre la platja, a trenta metres de l’aigua, sota la gran arcada de cel de la badia, sobre les ratlles blavisses —violeta al capvespre— de les Gavarres llunyanes. A la nit, el port silenciós i adormit, amb els riells de les llums verdes i roges, el trèmolo vagarós de les llums dels vaixells, el digiteig lumínic sobre l’aigua morta, les altes arboradures sota les estrelles, creava, al costat del formigueig humà tocat per la llum blanca de l’acetilè, una zona de solitud i de misteri, propícia, encara que poc aprofitada, a les coses de l’amor i a la vaguetat del pensament. A la matinada, dins de la incerta lluminositat verda del cel, parpellejaven un moment les estrelles, l’esperit i la voluntat es dissolien en una contemplació gratuïta, sense objecte.

Havent començat d’anar a les festes majors a l’època de les mitges de seda negres, no recordo pas les antigues festes de les masies, amb els grans dinars de sis i set plats forts, els balls a la gran sala i els gemecs dels violins entre els polissons ondulants.

Recordo, com una visió d’infantesa, haver vist, un dia de festa major, al mas Pla, sobre una finestra, davant del contrallum d’una posta de sol de color de suc de taronja, un jove vestit de negre, amb unes solapes molt petites, una barba rossa inflada per la llum que tenia a dins, coll i corbata rígida, parlant amb una senyoreta groga, d’ulls melancòlics, faldilla llarguíssima sota de la qual sortien, com dos caps de ratinyol, dues petites puntes de sabates de xarol, la brusa plena de llacets flàccids i un pentinat d’una impressionant arquitectura alta i solemne. El jove —era el meu oncle Martí— tenia en el dit petit de la mà esquerra una ungla llarga i ivorenca amb la qual feia caure, de tant en tant, la cendra d’un cigarret de paper de 0,45. La senyoreta, que donava mitja esquena al jove, contemplava el crepuscle amb aquell aire d’embadaliment forçat que hom utilitzava —en aquella època— en els moments de perfecta indiferència. Llavors tothom deia que vibrava, però, com a vibrar, sempre vibren els mateixos. Tot d’una la senyoreta digué, tirant una mica el cap enrere, ensenyant unes dents tristes:

—Aquí hi ha una mica de corrent d’aire…

El jove respongué:

—Sí. Aquí hi ha una mica de corrent d’aire. No fem imprudències…

La senyoreta passà la primera i tots dos es retiraren caminant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de juny 1918

dissabte 23 juny 2018

Nit. Revetlla de Sant Joan.

Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena de trastos per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s’anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l’aire, embafador. Si hi anés —penso—, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.

He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l’aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se’n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l’olor de fum s’esvaeix, l’aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca —com si les flames s’haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juny 1918

dimecres 20 juny 2018

Sopar amb Ramon Casabó.

Casabó ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici —un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat —exactament en férem, potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual —mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això —diu—, em dedicaré a la pintura tranquil·lament». És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes cap valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

—La diferència que hi ha —afirma— entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

—Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

—El joc fa encara més mal que l’alcohol —dic a Casabó per dir alguna cosa.

—Depèn! —fa amb una veueta tímida—. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a Cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimaties delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrere les guatlles. Davant hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ull mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversació es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquem pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

—Això només passa en aquest país… —diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

—Deu haver anat a prendre l’últim tren… —fa Coromina incoherent.

—És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit —diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada