Acompanyo Bofill de Carreras (Gori) a Tamariu. Hi anem a peu, per la meravellosa carretera de la costa, feta per Linares, durant aquesta guerra, per donar feina als parats. Bofill, que és home d’escopeta, és molt caminador. Per viure bé en un poble —diu— s’ha de saber anar a passeig.

A Tamariu, hi trobem els amics, la gent de sempre: totes les fustes corcades i naufragades de Palafrugell i de la rodalia. La xusma de sempre. Hi ha també forasters. Ha aparegut un rus, home reservat i misantròpic que no diu mai res, malgrat ésser, segons diuen, poliglot, que ningú no sap qui és ni d’on ha vingut. El peó del correu és un castellà vell. Quan el posaren en el càrrec, li donaren una gorra nova amb una cinta metàl·lica, platejada, tot voltant. Els àcids de la suor del seu front, però, han convertit la cinta en una mena de cuiro negre i plàstic. A l’estiu aquests homes tiren la xàvega; l’art, a l’hivern. Quan fa fred, tenen un aspecte encongit i musti; quan ve el bon temps es dilaten i revifen. Viuen en un estat d’embriaguesa intermitent. Es disputen la simpatia de dues o tres dones, l’edat de les quals, sumada, fa més de dos segles. La mar és trista i humiliant, però els efectes d’aquesta humiliació els fa el mateix efecte que una droga dominadora i abjecta.

—Aquests homes —dic a Gori— tenen molt mala peça al teler…

—I jo també… i vós també! —em respon en forma d’exabrupte, fent una rialla que crepita.