Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.
Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la catedral, el Pi, Santa Maria), tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.
.
En aquesta cambra de la dispesa no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, o el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.
Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer —una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.
Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions —una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre —desviació (?)— en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
La darrera frase, que era igual fa deu anys, no l’entenc: “Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida”.
Aquest contrast entre el que és ser bohemi i el que és ser respectable, el ser-ho tot alhora, és el que fa el millor art. I ell deu ser el millor artista, del segle XX, que no acostuma a viure de renda.
“… vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida” – llegim en el post d’avui.
El 20 de febrer del 1976, quan els reis d’Espanya van visitar Girona i Olot, Ramon Sala, que seria Senador a Madrid per Convergència i Unió, va venir al Motel Empordà de Figueres (on jo treballava) a buscar el senyor Pla perquè el rei el volia veure. I el va portar a Olot. A la nit, Pla arribà a Figueres cansat i mullat, aquella tarda havia plogut molt. Menjà una sopa de farigola i un flam, i a la sobretaula (no tenia son malgrat el cansament) en un moment determinat li vaig preguntar què li havia dit el rei. I ell em respongué: Li diré el que jo li he dit a ell. Que tingui en compte sempre i tothora, que la moneda és allò més important de tot per a un país… La reina ha preguntat: “Más que la familia?”. Doncs sí senyora: la moneda és més important que la família.
I aquell vespre m’explicà per primera vegada quan amb en Xammar eren a Alemanya al temps de la República de Weimar. Deia que la inflació era tan immensa, que per anar a prendre un cafè havien de portar una maleta plena de bitllets. I que el govern alemany va haver de fer un decret explicant quants zeros tenia un milió… (Molt planià tot plegat, és clar).
Que la moneda d’un país era el més important, ho va dir a força més gent. Era un tema recurrent, almenys durant els anys que el vaig tractar.
Ja sé què vol dir aquella frase, que, com els primitius, té por de la vida, la natura, el que fa més artista de tot.
La importància de la moneda… Quin leitmotiv més clàssic de Pla, i quin pretext més fàcil d’agafar per sostenir que era un garrepa, un avar, etc. Tot i que hi pot haver detalls personals per defensar aquesta afirmació ja tòpica, jo no crec que això el defineixi totalment. Vós, amic Grau, que el vau conèixer de prop, què opineu sobre això? Jo crec que, més que l’administració de la pròpia butxaca, aquesta insistència demostrada tan sovint, parla d’una actitud moral, que ell mateix desplega sintèticament en una nota reproduïda al llibre Humor, candor….. És clar que aquest escrit no és de joventut
Crec que la situació econòmica de la República de Weimar o la visita dels reis d’Espanya és un detall, un exemple gràfic, però que, darrere el valor de la moneda, hi ha una visió de la societat i la vida que Pla ja portava en el seu bagatge personal.
El rei emerit veig que tenia en molt alt criteri les observacions de Josep Pla: abans que la familia la moneda els calerons els negocis la pasta i mes enlla va ser en aquest aspecte un bon alumne aventejat su excelentisima majestad de Eppaña.