Arxiu per a maig 2019

31 de maig 1919

divendres 31 maig 2019

Fa una pila d’hores que dono voltes a la conversació tinguda ahir amb el meu pare. Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses. Així i tot, no em considero pas abocat a una situació asfixiada. La inconsciència —probablement— em fa mirar les coses amb confiança. No és pas una situació grata, però potser té una sortida o altra.

Crec que el pla hauria d’ésser aquest: primer: marxar a Barcelona d’un moment a l’altre; segon: no tornar a la dispesa del carrer de Pelai; tercer: instal·lació en una dispesa més important; quart: aferrar-se a la idea que la solució del meu cas es troba a l’Ateneu, no pas a la biblioteca, sinó a la penya del doctor Borralleras concretament; cinquè: acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.

Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació —en gran part i almenys momentàniament— se me’n va? Puerilitat!

 

Anit passada, he tingut un malson: he somniat que m’examinava. D’adolescent, vaig ésser propens a somniar una cosa esgarrifosa: a sentir-me tancat a dins d’un laberint de pedra. Però aquest dels exàmens em produeix encara més angoixa, precisament perquè la seva versemblança és molt més accentuada.

No són pas els detalls externs d’aquest somni el que em produeix malestar. És simplement el fet de trobar-me davant d’uns senyors que han formulat una pregunta davant de la qual hom no sap, literalment, què contestar. La situació és purament ridícula, però és d’un ridícul tan absolut, que l’angunia que em produeix és inenarrable.

Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la universitat ¿és un defecte?, ¿és una qualitat?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de maig 1919

dijous 30 maig 2019

El meu pare em crida al seu despatx (era inevitable). El despatx del meu pare és una habitació ordenada i glacial, una de les que conec menys de la casa. En una estanteria hi ha l’Enciclopedia Universal Ilustrada de Montaner i Simon.

Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat —darrere d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversació s’arma sense cap preàmbul.

—I bé, ¿què penses fer? —em diu com si parlés del temps, indiferent.

—No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

—Però per examinar-te hauràs d’estudiar. ¿A on penses estudiar? ¿Palafrugell? ¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

—Això és exacte.

—Les distraccions no s’hi acaben mai…

—D’acord. Perfectament exacte.

—Llavors, jo pensava que, per assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per estudiar…

—Probable. A Barcelona hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

—De calor, en fa a tot arreu, és clar… Es produeix una pausa llarga…

Després la conversa reprèn amb un augment de dificultat verbal.

—Bé. Suposem, doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, ¿quins són els teus projectes? ¿Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

—En absolut. Cap. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg… i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

—Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat… Hem fet un gran esforç… Us hem donat carrera. Les coses, a mi, m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…

Vaig reaccionar de seguida contra la producció d’una situació de llàstima.

—Un altre dia parlarem de tot això —li dic—. Potser ara no és el moment.

—No és el moment, és clar.

—El que cal és començar, decidir-se —decidir-se com més aviat millor.

—No vagis tan cremat, tampoc…

—A primers de mes marxaré a Barcelona. M’examinaré el setembre de les assignatures que falten. En arribar a Barcelona, miraré de trobar alguna cosa que pagui la dispesa, i els extres… ¿És això?

El pare queda tot parat. Feia mesos i mesos que planejava mentalment aquesta explicació. No gosava plantejar-la. Li donava molta ànsia. Jo esperava la conversació feia més d’un any. Per a mi, aquest retard ha estat una propina. Per a la família, ha estat probablement una enorme càrrega. Per fortuna, l’equívoc s’ha acabat.

En començar la conversació, el meu pare tenia dos temors: primer es pensava que em donaria un gran disgust proposant-me un acabament de la carrera que no sol ésser gaire corrent a les altres cases; després, li feia temor d’haver de parlar clar, d’haver d’ensenyar les cartes. Tot això, naturalment, és molt delicat; és positivament d’agrair. Però amoïnar-se per delicadesa és una pura tabernaclada.

Quan veié que no em donava cap disgust en l’ordre personal i que més aviat li agraïa l’esforç de parlar-me clar, quedà potser, al principi, una mica decebut. Per convèncer-me portava una infinitat d’arguments emmagatzemats, molts d’ells elaborats amb laboriositat. Sempre fa una mica de pena que els esforços que hom ha fet resultin inútils per obvietat.

Després, quan aquest primer moment hagué passat, tingué —n’estic segur— una gran alegria. S’alçà, en tot cas, de la cadira de braços del despatx, content i gairebé enriolat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de maig 1919

dimecres 29 maig 2019

Quan arriba la primavera, cada any és el mateix: a la tertúlia es produeixen petites tempestats en successius vasos d’aigua. Avui hem assistit a unes quantes. La meteorologia deu jugar un cert paper en aquestes petites pintoresques baralles que donen un cert encant a la vida de poble.

Joan B. Coromina s’ha considerat obligat a parlar, amb displicència —i en nom de la religió—, de les beates. En el moment que es disposava a donar sabor al seu relat fent-hi petar, posant la boca una mica torta, alguna riallada, Gori l’ha aturat en sec.

—No té cap sentit parlar d’aquesta manera —ha dit Gori, indignat—. No té sentit fer brometa de les beates en nom de la religió, havent-hi, en altres aspectes, tants arguments al seu favor. Tinc observat que aquestes senyoretes d’aspecte bleda i temorenc, d’un interès gairebé sempre escàs, d’un humor intemperant, tenen un toc especial per fer confitures de préssec i d’albercoc, llaminadures exquisides, cremes agradables. Si no hi ha d’haver confitures, doncs, burleu-vos tant com vulgueu de les beates. Ara: si hi ha d’haver confitures (i jo en sóc partidari), no sé per què no hi ha d’haver beates…

—Sou un impressionant tabernacle!… —diu Coromina amb el despit pintat a la cara.

—I vós teniu molt de vent a la flauta… —contesta Gori abocant l’ampolleta de canya a la seva tassa.

Es queden mirant-se com gat i gos. Intermitentment la mirada se’ls endureix i l’escena és d’un còmic inenarrable.

Després Coromina —que sembla tenir un dia de loquacitat— es dirigeix a mi i em diu amb una cara de mal humor:

—Un dia parlarem de la universitat. La universitat és la creació més directa de la nostra burgesia, de la nostra hòrrida burgesia. Per comprendre el que dic, feu, si us plau, aquesta prova: amb un analfabet us hi entendreu sempre; amb un home que llegeix el diari i sap la regla de tres ja us serà més difícil; amb un home de carrera no hi dialogareu, seriosament, mai. Sobre el gust de la burgesia no us vull pas dir res, perquè no acabaríem mai: que us consti, en tot cas, que la burgesia ha corromput el gust dels capellans i dels paletes, que eren la gent del país que, de sempre, havien tingut un gust més refinat. És una classe que no té imaginació, ni gust… ni la menor vel·leïtat d’amollar els quartos. És la classe més pobra i miserable del país… A través dels padres per un cantó, de la universitat per l’altre, i de les dones per l’altre, la burgesia crea la classe dirigent, classe que només té un principi: trafiquejar i manar i un fi: deixar les coses com sempre han estat.

Arribat a aquest punt, Coromina mira Gori, observa que aquest somriu i, de sobte, calla. Després d’una petita pausa, Gori dóna una mirada circular i pregunta:

¿Hi haurà algú, no totalment primari, per fer la manilla? Retorn  de les fulminants mirades de tantost, d’un còmic tan pujat.

La gent d’aquest país practica un epicureisme de més o menys via estreta, però ho fa com si se’n donés vergonya, com si fos un cas de demanar perdó. El confiter, en canvi, defensa una mena d’epicureisme obert, però la seva pobresa no li permet practicar-lo ni en els aspectes més nimis. Això demostra, potser, que les coses d’aquest món són molt mal repartides.

 

—L’Empordà —sol dir Salvi Soler— és un país molt curiós. Hi ha gent, en aquests rodals, que prefereix vendre una cosa per dos-cents duros i no cobrar, que per cent cobrant a l’acte.

 

August Carbonell té una nou del coll impressionant, magnífica. Quan encanyona, la nou li fa uns moviments tan variats, divertits i sorprenents, que l’amenitat del coll dels ànecs queda al seu costat pàl·lida i insignificant.

—El senyor Carbonell —diu Frigola— pot estar positivament agraït als designis de la Providència. De vegades la Providència permet que un home sigui esguerrat perquè es pugui guanyar la vida. Sense que es pugui dir que el senyor Carbonell sigui un home esguerrat, sinó que gaudeix d’una salut magnífica, disposa d’una nou del coll que val literalment un imperi. Amb una nou així es pot anar a tot arreu amb la seguretat de resoldre tots els problemes. A Amèrica, seria convidat cada dia en una casa diferent, perquè ningú no voldria perdre l’ocasió de veure una cosa tan divertida.

 

Posar-se un tros de glaç a la boca —o veure-ho— em dóna la sensació física de l’estupidesa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de maig 1919

dimarts 28 maig 2019

Coromina, que està una mica gelós de la moto que s’ha comprat Gallart, m’invita a anar a Girona amb el seu artefacte. No tinc pas una idea gaire positiva de la comoditat d’aquestes màquines. Hi anem a tota velocitat. Quan el soroll s’acaba davant del cafè Vila, a la plaça del Vi, sento un masegament general a tot el cos. Són coses que no fan per a mi. Hi ha persones que de seguida que estableixen contacte amb una màquina semblen rejovenir-se. A mi, m’envelleixen d’una manera lamentable.

En passar per sota els porxos, davant de casa C., veiem D. S. És un vellet petit, lleugerament tornassolat, vestit de jaqué, amb una cara d’ovella, la carn fofa i pàl·lida.

—Veus ací —em diu Coromina— l’home més noble d’aquesta ciutat. L’ideal d’aquest vellet, no totalment, encara, arruïnat, és fer puntes al coixí i passar la mà per sobre la cuixa d’un infant. Quan passa, perseguint el seu plaer, se li posa una vaguetat als ulls, i els llavis li segreguen com una bava de caragol. Té talent, sap moltes coses, però com a bon aristòcrata viu en el món d’abans de la Revolució Francesa. A la casa hi ha un capellà, que fa i desfà. Quan D. S. mori, gairebé tota la fortuna irà al bisbat. Anant bé, les famílies s’acaben d’aquesta manera…

Té el bon gust d’estalviar-me el pronòstic de quan les famílies van malament. La contenció és sempre agradable.

 

Durant gairebé tota l’estada a Girona, Coromina em parla amb gran entusiasme del doctor Dídac Ruiz. El conegué a Girona mateix, quan Ruiz era director del manicomi de Salt. Era una mica boig i atrabiliari —em diu—, però sabia moltes coses i les sabia amb una precisió i una seguretat excepcionals.

Al vespre, a la tertúlia, faig una petita mala passada a Coromina. Li ensenyo les notes preliminars de Ruiz a L’Anticrist de Nietzsche —l’única obra d’aquest autor traduïda al castellà directament de l’alemany, si no vaig equivocat. En aquestes notes, Ruiz parla del famós discurs de Càl·licles sobre la superioritat del dret dels més forts —del qual discurs arranca tota la doctrina anticristiana de Nietzsche— i diu (Ruiz) que el discurs de Càl·licles es troba en el Fedó. Ara bé: això no és ben bé exacte. El discurs de Càl·licles es troba en el Gòrgies, si no vaig errat.

Coromina em mira un moment amb un petit somriure que conté just la quantitat de menyspreu indispensable. En aquest país, no crec pas que es pugui demanar més quan hi ha pel mig una partícula d’amor propi. Però tot això són nimietats.

En la traducció (que llegeixo al llit) del llatí al castellà, feta per Fabié, del viatge del noble bohemi Lleó de Rosmithal de Blatma per Espanya i Portugal el 1466, es llegeix (pàg. 150) el que transcric —que deixo en l’idioma de la traducció: «No sé qué otra cosa cuente de esta provincia (Cataluña) sino que los que la habitan son los más pérfidos y malvados de los hombres, y tales como no los hay en ninguna tierra. Tres provincias de infieles recorrimos, bárbaros, sarracenos y granacerenos, y entre ellos estuvimos más seguros que entre los catalanes».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 de maig 1919

dilluns 27 maig 2019

Palafrugell. Cap al tard vaig al cafè. La gent rega els carrers. Deliciosa olor de la terra o de la flor blanca de les acàcies del carrer del Sol. Trobo els amics, a la terrassa del club. Linares porta l’auricular penjat a l’orella —el bolet—, però té un aire tan displicent i llunyà, té un aspecte de sord tan integral i absolut, que suposo que vol donar entenent que és sord fins i tot quan porta l’aparell penjat. Al fil de la vorera hi ha una petita motocicleta. És una petita motocicleta anglesa que s’ha comprat Tomàs Gallart. S’hi asseu a sobre i, essent tan alt, fa l’efecte que, més que portar-lo, ell transporta el mecanisme entre cames. Joan B. Coromina, petit, ull de perdiu —si envelleix, aquest ull se li convertirà en un ull de cacatua—, agitat, sembla un bastard d’un cèsar romà. Bofill (Gori) està roig, content, radiant. Sospito que ja ha sopat.

—Holaaa!… —em diu amb una gegantina, universal i sonora patriarcalitat.

Fa l’efecte que la terra roda exclusivament perquè Gori vagi a cacera, tiri quatre trets, senti tocar les campanes i contempli el vol dels ocells sobre els camps clars. També sembla que la vinassa de jaqués i els paquets de cigarrets de cinquanta i les fàries es fan exclusivament per a la seva humanitat. Davant del seu «holaaa!…», que un moment emplena tot el carrer, em sento avergonyit.

Aperitius abundants.

 

Ara s’ha posat de moda de posar a les portes de les cases una placa de llautó amb un Sagrat Cor i unes inscripcions al peu, que diuen així: Esta casa es cristiana; se prohíbe blasfemar. Resulta, però, que, en algunes d’aquestes famílies que han posat la placa, el marit i la muller no tenen una relació gaire amable, i així alguns d’aquests marits han enganxat un paper sobre la inscripció de la blasfèmia, amb aquestes paraules: el blasfemar es discrecional.

L’afirmació és insensata, perquè el renegar, en aquest país, és horripilant. Ara, mirant les coses amb objectivitat i considerant la seva ancianitat, totes aquestes inscripcions són desgraciades, perquè demostren que tan arrelada és una cosa com l’altra.

 

Al llit, tenia posat el cap sobre dos coixins i semblava que la seva horitzontalitat tenia un matís ex cathedra.

 

Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable —sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ser tan pesat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada