Arxiu per a juliol 2018

29 de juliol 1918

diumenge 29 juliol 2018

Ha arribat l’hora de marxar  a Calella.

De petit, el desplaçament em feia molta il·lusió. Ara, menys. Tot es produeix d’una manera rutinària: primer marxa el carro amb els matalassos i la roba, i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant —produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell. Per aquestes sensacions, el dia ha estat típic. Fa un vent de garbí impetuós, fresc, humit. Les onades fan un soroll sord a la platja. La mare, que aquest vent fa tornar frenètica, desplega, amb una cara pàl·lida de migranya i de mal de cap, una activitat incansable. No para. Ningú no li fa bé les coses. Ho fa tot amb les seves pròpies mans. Cada any passa el mateix. És l’excitació estival.

La caseta, que és al bell mig de la platja del Canadell, és neta i agradable, però em produeix, d’entrada, una sensació d’intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per habituar-m’hi. Al començament em fa l’efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d’aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes retxes i un petit hort al darrere. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d’exquisides prunes clàudies. L’aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les retxes, unes mates de glicines, d’un color verd aspre, plenes de flors vermelles d’un perfum una mica acre.

A darrera hora de la tarda, avarem el Nuestra Señora del Carmen, el petit gussi de dinou pams, amb el qual férem, de petits, tantes campanyes per aquest coster. Sobre els pals, poc enseuats, costa una mica de fer-lo arribar arran d’aigua. El bot és vell i pesant. Espitregat i nerviós, el meu germà sua com un carreter. Poc habituat a fer amb els braços un qualsevol esforç, la fatiga que sento és tan forta que arriba a sorprendre’m. A la fi, l’arribem a posar a l’aigua i tot d’una ens fa un altre aspecte: sembla més àgil i lleuger. Quan, amb els rems armats, el portem a la platja de sota can Jubert, ens fa l’efecte d’una ploma. És curiós: l’únic esforç físic que he pogut fer fins ara, sense fatigar-me, ha estat remar. Assegut al banc d’una embarcació amb un parell de rems a la mà, he vogat hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i rítmic dels rems sembla alimentar-se, en el meu cas, de la seva pròpia substància i ésser, en certa manera, inexhaurible. Al meu germà li passa igual —potser no tant.

Quan, a l’hora de sopar, apareix la fumerola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la primera sensació familiar de l’incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fatiga de la novetat. A l’hora de les postres, la meva mare s’adorm. La minyona ja fa estona que és adormida. Quan tanquem la porta —a quarts de deu— cremen sobre l’arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres vegades revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmu- les, esblaimades en un carmí desmaiat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de juliol 1918

dijous 26 juliol 2018

Hi ha dies —uns més que altres— que no puc resistir la solitud. M’és impossible. Analitzant una mica aquest fet, em resulta:

a) La solitud es podria resistir si hom estigués construït (com tants n’hi ha) per sentir amb intensitat el fàstic i l’horror de la realitat i de la vida (narcisisme). També es podria resistir si hom tingués el cor literalment ressec. L’enduriment del cor no és pas un fet congènit. És una situació que s’adquireix. Depèn de l’experiència de la vida. El que els poetes i novel·listes anomenen el narcisisme és generalment congènit i és un símptoma d’anormalitat evident. La gradació del fàstic que pot fer la realitat pot augmentar, és clar, a conseqüència de l’experiència de la vida.

b) Quan l’experiència de la vida és curta, confusa i contradictòria —aquest és el meu cas—, és una literal pedanteria, per més dolorosa que sigui l’experiència, posar d’home que torna de tot, completament empedreït. Observo amb horror que tot em porta al ressecament i a la indiferència, però seria un farsant si afirmés que he arribat al capdavall de tot. Potser, àdhuc en els casos pitjors, queda sempre un racó de tendresa autèntica. En aquest país, el que endureix més els sentiments és l’educació —o sigui el sentit del ridícul que l’educació ens obliga sempre a tenir.

c) Quan no es té el cor com una pedra és impossible d’esterilitzar la vanitat del cor, el desig dolorós d’ésser escoltat, adulat, estimat, acariciat, etc. La vanitat del cor ens porta a fer els passos més absurds, a prendre iniciatives manicomials: a intervenir en la vida de la gent, a catequitzar-los en un o altre sentit; a envair, en definitiva, la solitud dels altres. És la vanitat del cor, doncs, potser, el que ens fa insuportable la solitud. Així, donat que tota ruptura de la nostra solitud implica violar la solitud dels altres, d’aquest moviment en resulten els nostres més grans errors.

La solitud humana és un fet biològic sagrat. L’home és un animal tancat en ell mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç d’ésser formulat de fora a dins ni de formular-se de dins a fora. Potser l’home tendeix a formular-se amb una certa claredat —i encara!— quan paga —en diners o en espècies. Però la nostra vanitat, l’amor propi, ens porta a penetrar en la sagrada solitud dels altres, amb l’esperança que se’ns donaran gratuïtament. L’amor propi ens crea la il·lusió que podrem obtenir dels altres alguna cosa gratuïta, sense pagar, de franc —la fantasia que els altres aboliran, per fer-vos gràcia, el seu sentit de conservació i la seva solitud ineluctable. És natural que unes pretensions tan desorbitades ens produeixin inextricables problemes i lacerants amargures.

En un aspecte, el ressecament absolut és un mal afer, perquè condueix al mutisme. Conec persones de les quals em consta que començaren la vida essent molt enraonades, i que a mi ja no m’han dit pràcticament res. L’ideal deu consistir a arribar a un ressecament just —prou just perquè serveixi per no oblidar que l’únic acte important de la vida és el de pagar i que la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat —la conversa banal, banalíssima. La relació banal és positiva i reposant, contribueix a mantenir-se en aquell punt de confusió mental que és indispensable per tenir una bona salut i anar tirant en la vida. La banalitat es pot allargar o escurçar a voluntat. No es pot, em sembla, demanar més.

Enric Frigola m’ha dit moltes vegades que la filosofia de la vida social anglesa és la banalitat. El que xoca desagradablement als anglesos és una qualsevol pretensió humana a l’exploració excessiva, a la profundització indiscreta. La profunditat només la toleren en els poetes que no llegeixen. Els intel·lectuals amb unes determinades pretensions no tenen, a Anglaterra, cap consideració social. Així, doncs, la banalitat no seria pas l’únic invent que devem a l’aristocràcia. Seria purament un reflex de la vida anglesa.

En tot cas, si la solitud és irresistible, no es pot pas negar que és barata. No hi ha cap avariciós que no sigui un solitari. No hi ha cap avariciós que no ho sigui també de sentiments i de paraules.

 

Hi ha persones tendencialment dominades per l’amor propi —de vegades, dominades cegament per aquest sentiment—, com n’hi ha d’altres dominades, més o menys, pel sentit del ridícul.

Pensant en els matrimonis que tracto, em sembla que les parelles més ben construïdes són aquelles que contenen un espècimen d’aquestes dues classes. Els matrimonis units (són rars) són una composició formada per un temperament allargat per l’amor propi i un temperament escurçat pel sentit del ridícul. Hi ha un que empeny, teatral i carabufat —que tant pot ésser l’home com la dona— i un altre que cedeix amb la misteriosa rialleta del conillet.

L’acumulació en una mateixa parella de dos temperaments similars no sol donar resultats. Dos temperaments d’amor propi addicionats creen interiors en els quals la vida és insuportable i polèmica. L’acumulació de dos temperaments escurçats pel sentit del ridícul s’acaba indefectiblement deixant a deure el lloguer de la casa, l’electricitat, l’aigua i el servei.

 

En aquestes terres de l’Empordà es dóna un tipus d’home que s’anomena a si mateix emancipat —vull dir emancipat de convencionalismes—, que sent una gran satisfacció quan pot explicar al cafè les enganyifes, extorsions, estafades —les arrissades, per dir-ho amb la paraula que s’usa en el país— de què ha estat objecte en el curs de la vida.

—Ho podeu ben creure! —diu—. Em passaren a pèl i a repèl…

El fatxenda, el vanitós de tipus més pueril, aspira, abans que tot, que el planyin.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de juliol 1918

dimecres 25 juliol 2018

Sant Jaume. Festa major de Mont-ras. El poblet veí. Gori em proposa d’anar-hi, i així resulta que, si és enemic de les festes de la seva pròpia població, freqüenta les dels pobles de la rodalia, i, si és partidari de la monotonia personal, està sempre disposat a pertorbar, amb la seva presència, la monotonia dels veïns.

—¿Què voleu? —em diu preveient una possible objecció—. Si no fossin les contradiccions, ¿què seria de la nostra trista vida?

Hi anem. Hi ha dos quilòmetres, a penes. El poblet, redorsat sobre la primera serralada de Fitor, és molt bonic. Pugem fins a l’església. Al costat de l’església hi ha el cementiri. Des de les parets del cementiri, ple d’herbes seques, es veu el panorama exquisit del pla de Palafrugell, picat de masies i de barraquetes, i la mar de Calella. Els camps, acabats de segar, porten les rosses garberes. Es veuen els claps de roelles roges sobre la terra. Les pinedes d’Ermedàs tenen un aire fosc, melodramàtic, ombriu. El sol de la tarda, daurat, toca les velles pedres. La mar, al lluny, es balanceja. Sobre el poble hi flota una olor de pomes de relleno. Passant pels carrers, aquesta olor es barreja de vegades —en una recolzada— amb la del fonoll sec.

La festa es fa a la plaça. Anys enrere, s’hi reunia un gran aplec. Ara la gernació sembla anar de baixa. Els músics toquen contra la paret de can Rocas. És una casa gran, que té a la façana un llarguíssim balcó corregut. En constatar la buidor del balcó i que a la casa hi ha, a penes, moviment, Gori queda sorprès.

—Aquesta és la casa —diu— que anys enrere, per Sant Jaume, tenien més forasters. Sobre la barana d’aquest balcó, a l’hora de les sardanes, s’hi recolzaven els millors propietaris del país, les seves esposes i les seves filles. S’hi veia el bo i millor de la rodalia. Encara recordo moltes fesomies. El balcó semblava un quadro de Goya… Ara no es veu ningú. Deuen anar malament…

—¿Parleu de molts anys?

– Parlo de l’època de don Baldomer –don Baldomer Rocas, s’entén. Don Baldomer era molt senyor. Portava un gran bigoti a la Castelar. Era pausat, equilibrat i prudent. Pel nom de pila que li posaren, s’entén que els seus pares foren esparteristes. Ell era conservador. Era, a més, polític. Tenia un grup d’amics. La cohesió d’aquest grup era mantinguda a base de tenir sempre l’olla al foc i la barretina a punt per colar-hi el cafè. Per si això no fos prou, cada dijous don Baldomer portava els seus amics polítics a Palafrugell a prendre cafè. Ara passen els de Mont-ras!… —deia la gent del carrer. Tinc, però, la impressió que la política li donà més d’un disgust. No crec que, d’una manera clara, arribés a guanyar mai ni a ésser mai l’amo. Això té poca amenitat, és una mica desplaent, sobretot si resulta que al cap de l’any heu hagut de donar tants de cafès… Aquí l’amo fou sempre el vell Massot, que era republicà i portava barretina… Els vostres avantpassats, estimat amic, formaven sempre amb ell.

—És clar…

—¿Tan clar ho veieu?

—L’àvia Marieta conserva viva la memòria del vell Massot. L’admira. Segons ella, si don Baldomer era respectable, Massot en canvi era un bon home, sensible a la justícia.

—Possible… De tota manera, don Baldomer era molt senyor. Encara recordo haver-lo vist venint de l’hort, donant el braç a la seva esposa, la senyora Clareta, i portant, amb l’altra mà, un cistellet de maduixes. Feien un gran efecte, i la gent —la gent pobra, sobretot— se’ls mirava amb una barreja d’admiració i d’enveja que tenia quelcom de biològicament profund, d’animalíssim. Se’ls miraven amb la mateixa mirada d’entendriment que els éssers de l’espècie canina donen als seus amos —aquest ull endolcit encara pel tel vellutat que tenen els ulls dels vedells davant de l’herba tendra. La respectabilitat, no en dubteu pas, hi era…

—Les vostres grandioses evocacions, estimat Gori, m’entristeixen…

—¿Us entristeixen? Doncs no en parlem més.

Retorn pansit sota les estrelles borroses, entre el concert petit, humil —irònic—, dels grills.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de juliol 1918

dissabte 21 juliol 2018

Segon dia de la festa. A la tarda, la gent agafa un aire una mica fatigat. El programa de la festivitat consisteix en una successió alternada de moments de brogit i de soroll i de moments de calma silenciosa, una mica trista. En aquests moments es sent, de vegades, el pet d’un tap de gasosa impetuós, escumejant —davant de la cara àvida d’un nen arrilat. En els moments de soroll, la gent té els ulls brillants. Quan la cosa baixa, fa la mateixa cara que si tingués un disgust irreparable. La indiferència davant del món és la felicitat.

 

La vida burgesa

En un moment determinat constato que circula per la vila un rumor sensacional: el rumor que el metge Martí, don Francisco Martí, està absolutament decidit a posar, a casa seva, quarto de bany. «¿Ja sap que el senyor Francisco posarà quarto de bany?», m’han dit, en un espai curtíssim de temps, tres o quatre persones de la vila de la posició més diversa.

El senyor Francisco és una gran personalitat del país i està lligat, en la meva visió de les coses, amb la quinta essència de l’antiga vida burgesa. És el metge de casa —i, per tant, és un gran metge. És un home curt, corpulent, apoplèctic, que quan puja una escala bufa com un dofí. Sobre els seus ulls, que semblen excessius per les seves òrbites, hi porta uns vidres inestables que un cordonet lliga amb l’orella molsuda —d’un pèl moixí daurat. Les seves sentències són contundents i tenen imperatiu. Home del seu temps —ara deu tenir uns seixanta anys—, els seus coneixements es basen en l’ull clínic. És important. Aquest ull clínic, posat en un temperament mòrbid i melindrós, no li hauria donat, potser, cap rendiment. Servit per la seva combativitat li ha proposat una confiança il·limitada. Els que li paguen la iguala estan convençuts que és un home que es baralla amb les malalties a través d’un cos a cos literal, d’una baralla autèntica. En tot això hi ha una mica de comèdia, però sense comèdia ¿hi hauria burgesia?

Acabada la seva visita, que fa amb una tartana de vidres tirada per un cavall lluent i menada pel fidel Molines, la senyora Carolina (la seva senyora) ja l’espera. La senyora Carolina és sorda com una perola, però la seva incomunicació l’ha portada a practicar l’art de saber notícies. La senyora Carolina és una de les persones més xafarderes de la població. Ho sap tot. No se li escapa res. És una esponja que absorbeix tot el que es produeix al seu voltant. És una xafardera de tipus provocatiu, car la seva comunicació normal amb la gent es produeix d’aquesta manera: ella sempre té a mà un tall de diari. En trobar-se davant d’un o altre, fa amb el diari de què disposa un cucurutxo, se l’aplica a l’orella, acosta la boca de l’embut de paper a la cara de la gent i fa, amb la cara plena de curiositat:

—Digui, digui…

La senyora Carolina és alta, negra, desmanegada, ossada. És, al mateix temps, la persona més melosa del país. Té alguna cosa de mestissa —de cubana. Davant d’ella, el senyor Francisco —segons diuen— ha hagut sempre d’arriar veles i d’adaptar el seu impetuós temperament a l’ordre familiar. Això fou especialment visible quan perderen la seva única filla. Aquesta senyoreta morí d’una malaltia molt estranya. Era ja morena de pelatge. Quan es posà malalta s’anà tornant negra, negra, negra, i a la fi es morí fent un badall normal, habitual —un badall com els que es fan quan es té una mica de gana. (Així ho contà el servei que la veié morir.) De cos present semblà que retornava a unes formes i a un color ja oblidats, superats. Tenia els pòmuls sortits i tibants, el nas xafat, els llavis botits. El color era el d’una negrita real.

A casa del senyor Francisco fan olla cada dia i arròs els diumenges. Sis dies d’escudella, carn d’olla i un platillet de carn o de peix. I els diumenges, arròs, per canviar. Sospito que aquests menús ja fa molts anys que duren en les cases benestants del país. Constitueixen la columna bàsica de l’estructura alimentària familiar. Per això és tan curiós de constatar que ara, en aquests moments, s’estan produint els primers símptomes contraris a una persistència que semblava definitivament assegurada. En la societat vilatana es nota la presència d’elements contraris a la carn d’olla. Aquests elements tenen ardor, i tinc la impressió que triomfaran plenament. Aquestes modificacions transcendentals en la constitució de base del país són atribuïdes a la guerra. És evident. Passa en aquests moments, sobre el món, un vent de revolució, un vent contrari a la monotonia, i la carn d’olla és considerada monòtona, desproveïda de variació, repetida. El plat és, per altra part, molt car i les dones van una mica curtes de cabals. És natural que, a les cases de conviccions poc sòlides, la carn d’olla perilli.

Havent dinat, el senyor Francisco encén un cigar de l’estanc i es dirigeix a casa del seu cunyat senyor Maspera. Aquest senyor és un home alt, una mica corbat, flac, envellit, amb una barba quadrada groguenca, els cabells amb ratlla i tupè. És casat amb la senyora Irene. La senyora Irene és germana de la senyora Carolina. El senyor Maspera és rendista. Té una renda que li permet, sense fer res, menjar escudella i carn d’olla cada dia. És una persona ben educada, d’un humor constant, incapaç d’ofendre ningú ni de dir una paraula que no hagi estat repetida copiosament per tota la vida. En la vida burgesa tot és repetit.

Una mica abans, una mica després de l’aparició del senyor Francisco, arriben a la casa dos o tres altres senyors —el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— després d’haver menjat també la seva carn d’olla respectiva. Quan són tots reunits, s’asseuen a una taula, la senyora Irene porta unes cartes i es posen a fer el tresillo. Comencen a hora fixa: quan els obrers passen en direcció a la fàbrica. La durada de la partida és, en canvi, incerta. Depèn de si el tartaner del senyor Francisco es presenta amb una mala notícia —amb una mala notícia per al malalt, ben entès. En aquest cas, el metge ho deixa tot i es dirigeix, amb la tartana, a fer la visita.

Des de l’aparició de les primeres orenetes fins que fa fred, els senyors Maspera fan vida de porta. Vull dir que fora de les hores de repàs o de dormir estrictes es passen la vida a l’entrada mateixa de casa seva. Una porta de vidres, que a l’estiu és sempre oberta, els separa només del carrer. Com que el carrer és cèntric, sempre passa un o altre, i això els entreté.

A l’hivern, amb un disgust que no poden dissimular, es retiren al menjador i fan una mica de braser.

La persona que sofreix més d’aquest momentani eclipsi és la senyora Irene. A l’entrada de la casa, al peu mateix de la porta, hi ha un balancí de balca, còmode i confortable, adaptat a les formes més aviat magres del seu cos. En aquest balancí, la senyora Irene hi ha passat, asseguda, una gran part de la vida. I el moment que li és més grat de seure-hi és quan el seu marit i els amics del seu marit —el senyor Francisco, el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— fan el tresillo. L’habitació s’emplena de fum. L’aire hi és, sovint, irrespirable. La partida es desenrotlla —com gairebé tots els jocs— enmig d’un mal humor persistent. De vegades s’hi produeixen discussions violentes. Tots han menjat la mateixa carn d’olla, però no hi ha manera d’entendre’s. La igualtat d’alimentació no crea pas la unitat de pensament. S’escau sovint que un o altre jugador dóna un cop de puny sobre la taula —un cop de puny terrible— que fa saltironejar els granets de blat de moro de marcar i els fa caure a terra… L’escena és teatral i impressionant. La vida burgesa és un teatre sempre repetit.

Un fet d’aquesta naturalesa sembla que hauria de produir una gran consternació en els jugadors i la família. Ni pensar-hi. A la casa, totes les possibilitats del tresillo són acceptades a priori i estan previstes. Quan els grans de blat de moro s’han escampat per terra, la senyora Irene abandona el seu balancí i recull, amb una cura exemplar, un a un, els grans dispersos…

Mentre realitza aquesta operació, sol repetir unes frases, que, pel fet d’ésser sempre les mateixes, han agafat un aire sacramental.

—Així m’agrada!… —diu—. Els homes han de tenir caràcter! Això és jugar al tresillo…

Quan penso en totes aquestes coses m’explico l’interès amb què la gent fa circular la notícia relacionada amb el quarto de bany del senyor Francisco.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juliol 1918

divendres 20 juliol 2018

Santa Margarida, festa major de Palafrugell.

Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva en la qual fan cua molts treballadors i pobra gent.

De tota manera, la sortida de l’ofici, dins la llum blanca, furiosa, de l’estiu, ha estat impressionant. Sortint pel portal, la gent semblava haver quedat inflada per la pomposa música de Mercadante que han tocat a l’ofici. Sota les sombrilles de color vermell, la llum feia la rateta a la cara de les senyores tibades, encotillades, rígides. Els homes, vestits funeràriament, molts amb barba, semblaven dins de la llum gasosa, efervescent, mers perfils. Impressionant, el cruixir de les sabates estrenades per la burgesia. Cada any, les sabates indígenes gemeguen més. Hi ha cuiros que cruixen d’una manera més somniosa i densa, i cada pas que dóna el seu titular produeix la sensació com si trepitgés una capa de cloves d’ou. Sardanes a Plaça Nova abans de dinar. Molta de gent sota de les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic, i quan l’orquestra de Peralada toca una seva sardana —que els sardanistes s’abstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)—, sembla que a plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país. Les sardanes, la tenora… quina cosa! Una música sentimental, una melodia pueril, explicada d’una manera nasal, fatxenda, impertinent. En aquest sentit, això deu ésser la quinta essència de l’esperit primigeni del país. Després de les sardanes, passo, camí de casa, per alguns carrers. De les cases obertes m’arriba una embriagant olor de successius i diversos sofregits. També m’arriba —més acostat, més allunyat— un sorollet viu, picat, de culleres, forquilles i ganivets. Els empordanesos —no es pot pas negar— som una mica pocasoltes, però els sofregits d’ací no tenen rival; són, sense discussió, els millors del país. A l’hora d’aquesta respectable veritat, l’indigenat té un toc gairebé infal·lible.

En un interval de les sardanes de la tarda trobo Gori desorientat i incert.

—Aquestes festes majors —em diu— em trenquen les oracions i no fan per a mi. Em declaro partidari de la vida de cada dia, de l’habitual. M’agrada de menjar a l’hora i d’anar a la rega.1 Aprecio la tertúlia que fem tots plegats. Les cares desconegudes són, per a mi, absolutament innecessàries, purs misteris. ¿Què us heu fet avui, els amics de cada tarda? He vist Frigola separat de Gallart per una gernació de forasters. Aneu a prendre cafè i resulta que no sabeu a quin cafè el preneu… No em vingueu amb coses modernes i delirants.

A plaça hi ha tanta de gent que vaig notant que, mentre Gori em parla, les empentes i les intromissions humanes ens van separant de mica en mica. Arriba un moment que per fer-se entendre ha d’alçar la veu. Observo que això li augmenta el mal humor. Li dic, de lluny, cridant:

—No us esforceu… Ja comprenc que sou partidari de la monotonia…

—Exacte, això mateix, exacte!… —diu cridant com un energumen mentre amb el braç assenyala un gest de comiat irremissible i fatal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95. Refr. —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà). Diccionari Català-Valencà-Balear []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada