Arxiu per a setembre 2018

30 de setembre 1918

diumenge 30 setembre 2018

El vell carnisser Pagans, que és més vell que un camí i li cau una mica el llavi inferior sota un abundant, espès, bigoti de republicà federal, és fill de la Pera. De jovenet estudià per capellà i té moltes nocions de llengua llatina. Després penjà els hàbits i resultà que per al que servia era per fer de carnisser. Ja dins d’aquest ofici, es donà a les orgies del republicanisme —per utilitzar la frase de don Joan Manyé i Flaquer. Com a fill de la Pera, diu haver conegut diverses persones de la família Savalls: el senyor Josep, l’hereu de la casa; Xico Savalls, el cabdill de la segona guerra civil, i altres individus d’aquesta sang.

Parlant del general explica un fet que pot ésser molt útil per als estudiosos de la política del país.

 

A l’època de les negociacions amb Martínez Campos, a l’hostal de la Corda, un home de la Pera es topà amb el seu famós paisà i li preguntà:

—I bé, Xico, ¿què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?

—Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…

—¿Què vol dir que la guerra està acabada? ¿Que dormim?

—Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.

—Ja ho veig. Però…

—Però què? ¿Qui vols que faci la guerra després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes? ¿Qui vols que la faci? Ja pots dir a tot arreu que això està llest…

 

Trobo Pere Poch al cafè, desavagat —vull dir no ocupat en cap partida de cartes. És un jugador pur, abstracte: li produeix tanta passió jugar granets de blat de moresc com peces de deu cèntims. Parlem de diverses coses. La conversació recau sobre Madrid. Em diu, amb la seva sonsònia habitual:

—A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor —paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot el servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus órdenes, señor; dígame, señor; ¿qué desea el señor?; a su disposición, señor; ¡buenas noches, señor!, etc.)— que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern… És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi…

—Doncs ací, amic Poch, passa un altre fenomen; es produeix exactament una situació a la inversa. És una paraula que no s’utilitza ni per medecina. La darrera vegada que l’he sentida fou a Llafranc. A Llafranc hi ha un bohemi, anomenat Canadell, que probablement no us és desconegut, que quan sent dringar un duro de plata sobre el marbre d’una taula diu indefectiblement, sarcàstic:

—¿Què mana, senyor?

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 30 de setembre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de setembre 1918

divendres 28 setembre 2018

No sé pas a quin partit polític pertany el meu pare. Probablement a cap partit. Estic segur que li hauria agradat de formar part d’un o altre. No crec que ho hagi mai aconseguit. Així és un home que s’haurà passat la vida cercant el partit que hagués anat millor. No havent-ne, fins ara, trobat cap, continua cercant el partit. El seu cas, en el país, és més general del que sembla a primera vista.

El meu pare és un home que hauria volgut que la política impulsés els homes, que posés en marxa les fonts de riquesa —sobretot de la riquesa agrícola— i acabés amb l’abandó, la ignorància, la petitesa i el contrapès de deixadesa de la vida. Estic segur que ha llegit i meditat tots els programes polítics que s’han llançat des de l’any 1888 i que ha constatat la inanitat de tots aquests papers. No havent trobat cap agrupació que portés a la pràctica el que hauria desitjat, s’ha quedat al marge de tot moviment polític.

Deu o dotze anys enrere, quan vaig començar el batxillerat, sentia que deia:

—En aquest país tot està per fer…

Ara sento que diu molt sovint:

—En aquest país no hi ha res a fer…

Durant aquest interval ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arròs de Pals, o sigui la conversió d’una quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnífiques terres de rendiment. En aquesta magna operació —la més important d’aquesta comarca realitzada de segles, en el terreny agrari— el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella de Montgrí, fou suficient per haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arròs fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.

De vegades, parlem de tot això i jo li dic:

—La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

—És clar —em respon—. Són els que tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.

—¿Vols dir?

—Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però ¿és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.

—Però ¿és que hi ha alguna altra divisió?

—Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…

—Si les coses són així —li dic després d’una pausa—, ¿tu què m’aconselles?

—Jo no aconsello res!

—Però ¿és possible que no m’aconsellis res?

—Jo no aconsello res!

—¿M’aconselles l’astúcia o la bona fe?

El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:

—No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…

Les conseqüències de l’aventura de l’arròs de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que emmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.

Aquesta bola de lletres acompanyà els meus primers passos en la política —en realitat fou la meva primera escola política. No em sap pas greu de dir-ho.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 28 de setembre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de setembre 1918

diumenge 23 setembre 2018

La passió que hi ha en aquest país pel joc és considerable. No veig que hi hagi cap afecció, naturalment, per la rifa —ni per la nacional ni per cap classe de combinació d’aquesta mena. A la gent, li agrada de jugar-se els diners personalment, sobre taules i en establiments concrets, davant de persones conegudes i concretes. Hi ha els jocs en els quals el jugador és protagonista de l’afer, protagonista directe, amb els estris a la mà —i aquests són els que prefereixen els jugadors autèntics (els jocs d’envit amb preferència a qualsevol altra forma de juguesca), i els jocs indirectes, en virtut dels quals us jugueu els diners a través d’un mecanisme que altres persones manipulen. Aquests són els jocs de banca —la ruleta, els daus, el set-i-mig, el monte, etc.

Un dels jocs de banca que fascina més la gent d’aquí és els daus —o sigui, a bones i males. Dels daus, a Palafrugell en diem els ossos. El soroll —cloc, cloc— que fan els ossos en ésser tirats i xocar amb la fusta col·locada davant del crupier —soroll fosc i tombal— produeix un pessigolleig agradable a moltes orelles del país.

He pensat alguna vegada si en el fons d’aquesta passió pels jocs, tant pels d’envit com pels de banca —els de basa tenen menys categoria—, no hi ha un fons de vanitat i de fatxenderia. El jugador, en aquest país, no és pas considerat un home fora de la societat. No crec pas que cap dona s’hagi deixat de casar amb un home pel fet de tenir la passió del joc. El jugador més aviat és un home permanentment rodejat de misteri, de suggestió i d’interès. Hi ha, naturalment, els jugadors de dissabte al vespre, destinats, tota la vida, a deixar la setmanada a les taules de les tavernes. Les dones d’aquests apassionats passen cada dilluns, amb una criatura als braços, a denunciar la seva desgraciada situació davant de l’Ajuntament o de la caserna. Però això, socialment, no fa ni fred ni calor, és un fet d’administració ordinària, un mer, inevitable esdeveniment de la vida. Al costat d’aquests homes hi ha els jugadors normals —professionals o no professionals—, els quals porten una admirable vida de família, viuen dins dels més estrictes cànons burgesos, i s’arruïnen o guanyen sense que es plantegi el problema de la conculcació de la llei. A l’admiració que produeix, sempre, la vida ordenada s’hi afegeix el fascinador misteri que envolta l’home que va al llit tard, fa ressopó i talla, en un moment determinat, cent duros.

És dir: el joc no és considerat un vici escandalós. És considerat un viciós l’home que beu, l’home que freqüenta el bordell o manté una casolana d’una certa superfície, i l’home que sense tenir una base econòmica viu gandul i engorronit. El jugador que a la matinada fa un ressoponet, amb el seu tovalló blanc i el seu vaset de vi blanc amb sifó, és considerat un ciutadà que fa marxar el comerç. Això demostra, probablement, que la passió del joc en aquest país —vull dir la dolçor social que volta aquesta passió— és antiquíssima, més vella que l’anar a peu.

El fons de fatxenderia, de displicència i de visible vanitat en la passió dels jugadors prové potser del fet que el joc és una evasió de les humiliacions de la vida. Asseure’s en una taula de joc, treure’s trenta o quaranta duros de la cartera, apostar-los a bones i males davant dels amics, davant dels enemics, davant d’una representació del poble enter —sovint davant del burgès mateix—, implica l’actuació d’una llibertat omnímoda. És com dir:

—Jo em jugo els diners… ¿i què?

Aquest gest, aquest pensament, aquesta decisió, deu ésser moralment higiènic i físicament agradable pel que té de revenja contra les humiliacions de la vida. La societat, o el burgès, o l’autoritat, o un amic, o un enemic, o un desconegut m’ha humiliat o m’humilia —pensa el jugador—, però en aquest moment que jugo els meus diners demostro que existeixo, faig un acte d’indiscutible presència… El «penso, doncs existeixo», no pot pas formular-se’l tothom. Per a un jugador, el «jugo, doncs existeixo» és decisiu.

Gairebé tots els jugadors que conec són persones d’una personalitat insubornable, d’un individualisme ferotge, d’un dibuix molt precís —tant si són rics com si són pobres, tant si formen part dels de dalt com si pertanyen a la terregada, tant si tenen lletres com si no saben res dels llibres. El jugador no presenta mai el tipus d’home absolutament gris, decididament dominat, purament reflectit —de l’home que no és ni carn ni peix. Davant de la mediocritat general, en un o altre aspecte, el jugador és sempre un tipus diferent.

A partida acabada, els que guanyen no solen pas subratllar la producció de l’esdeveniment. Més aviat s’excusen amb la sort i fan per manera de passar desapercebuts —es fan perdonar la fortuna, per dir-ho breument.

Els que perden solen presentar-se amb més orgull i són més insistents. De vegades es fan una mica pesats accentuant el sentimentalisme. No és pas que aspirin a provocar la llàstima —encara que de vegades ho sembli. De tota manera, quan un jugador diu: «Ahir vaig perdre cent duros…», i constata l’adhesió dels seus amics a la pròpia desgràcia, la satisfacció que sent és evident. Tota desgràcia —i perdre en el joc és una desgràcia— produeix una vexació, i tota vexació suscita un gran plaer intern —que de portes enfora hom sol dissimular amb una escena d’indignació. Si les desgràcies no impliquessin el plaer de la vexació serien insuportables.

No tinc cap vocació de jugador. És una capacitat que la Providència no m’ha concedit. No conec ni l’estratègia fabulosa dels jocs de basa (no sé jugar al tresillo ni a la manilla) ni m’apassionen els jocs de banca o d’envit. Comprenc que el joc —qualsevol joc en el qual s’apostin diners— fa passar admirablement la morositat crepuscular de la vida, que és un passatemps fascinador (a judicar pel que veig) —potser més fascinador que les dones. Sento, però, que no he nascut per a aquestes amenitats tan vives. El pensament em fuig cap a altres bandes, em distrec en altres direccions i potser el meu egoisme és massa permanent i massa actiu per entrar en situacions tan compromeses. (Els únics compromisos que m’agraden són els que em produeix el maneig de la ploma.) Per altra part, no sóc pas un degustador apassionat d’humiliacions, vexacions i ofenses. Prefereixo oblidar a sentir el corcó del ressentit. El cultiu de la capacitat d’oblit crec que és una cosa excel·lent per saber viure.

Així, davant de les taules de joc —que amb la guerra semblen haver-se multiplicat—, faig, com a màxim, una «vaca» amb un amic —sempre a condició que l’altre jugui els meus diners. (Aquest petit detall és suficient per demostrar que sóc un jugador nul.) Si guanyo, em gasto els diners de seguida, sense pensar-m’hi gens; si perdo, quedo completament indiferent.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 23 de setembre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de setembre 1918

dijous 20 setembre 2018

La família.

L’àvia Marieta quedà vídua molt jove. El seu marit —el meu avi— fou enterrat al cementiri de Llofriu. Aquest cementiri era llavors —com en molts pobles de pagès— al costat de l’església, a la porta de l’església. A causa d’aquesta proximitat —i sens dubte per moltes altres raons— l’àvia Marieta prometé no anar mai més a missa a Llofriu i ha complit la prometença. Fa anys i panys que no ha vist el cementiri de Llofriu. L’àvia Marieta adorava el seu marit.

Tot això s’ha de posar en relació, potser, amb la por que fan, en el país, els morts i els cementiris. El pànic que produeixen és literalment indescriptible. Hi ha persones que viuen amb l’obsessió de familiars o d’amics perduts i que no entrarien, per res del món, en el cementiri en què són enterrats. Si hi van —i encara!— el dia de Difunts és perquè hi acudeix tanta de gent. El brogit exterior converteix la seva anada en un passeig. En els cementiris —en dies ordinaris— no hi sol haver ningú, i en els de pagès, especialment, no hi entra ànima vivent. De vegades, per curiositat, he tractat d’entrar en un cementiri rural i no he trobat la clau enlloc —com si s’hagués fet fonedissa.

Un determinat gust cenotàfic ha popularitzat les tíbies encreuades i els caps de mort. Això ha fet perdre prestigi als cementiris i ha afeblit la memòria dels difunts. Imaginar una persona que s’ha estimat en forma de calavera ha d’ésser horrible —humanament inaguantable, superior a les forces físiques. Només es poden recordar persones que la memòria ressuscita.

Fratelli a un tempo stesso amore e morte —diu Leopardi— ingenerò la sorte… Sí, això passa molt sovint. Les persones desapareixen en el moment que ens són més necessàries. Però per als vivents l’agermanament fatal de l’amor i la mort és humanament inconcebible.

 

La meva mare no té pas una disposició cega a creure en miracles, i, com que és una persona tan poc convencional, no s’està pas de dir-ho. Per contra, la tia Lluïsa està sempre al corrent de les revistetes miraculistes i sempre disposa de dues o tres impressionants curacions per explicar i tota mena de prodigis produïts per la misteriosa intervenció sobrenatural. Quan tracta d’encolomar a la meva mare aquestes adorables fantasies, ha de parar ràpidament i en sec.

—Mira, Lluïsa —li diu—, no em vinguis amb orgues! Tinc molta feina…

Avui, en el moment d’explicar la intervenció celestial en el salvament econòmic d’una persona que ha fet fallida —notícia de revisteta— la meva mare li ha dit:

—Per favor!… Tot té un límit!

La senyora Maria —tothom coneix la meva mare amb aquest nom— és una catòlica fervent: no deixa mai de complir ni d’anar a missa faci el temps que faci. Ha d’estar molt malalta per deixar d’anar a l’església. A l’hivern, quan plou, fa fred o neva, o simplement si la tramuntana és massa forta, la tia Lluïsa troba que podria ésser dolent per a ella arriscar l’aventura de sortir de casa. Així, es queda al costat del braser o al llit. Té grans condicions de malalta imaginària i sempre es queixa. Trobar una excusa per no complir li és facilíssim.

 

La tardor.

L’època de l’any que a Palafrugell circula, a la nit, menys gent pels carrers és ara, en aquests temps d’inicis de tardor. Quan hom sent que uns joves fan serenata, en la foscor d’un carrer, sota una o altra finestra, podeu estar segurs que som a la primavera. En cap altre temps de l’any no sentireu cantar sota d’aquestes obertures —per més fascinadora i urgent que sigui la bellesa tancada a dins. Quan, a una hora qualsevol de la nit, passeu per tres o quatre carrers i no trobeu ànima vivent és que som a la tardor —indefectiblement. La vida de la gent segueix la minva i la progressió de la llum. És a la tardor que es fa la vida d’hivern. Quan floreixen els ametllers —en plena fred— l’aspecte és ja de primavera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de setembre 1918

dimarts 18 setembre 2018

Llarg passeig pels voltants de Palafrugell —sense voler anar enlloc concretament— amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima —exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre un figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost —car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar en les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rosses —i pini biondi de D’Annunzio— ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes, semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals —com els pollancres, com els carolins—, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de «l’alta remor dels pins». El repicament del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge —una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable —fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar a entendre el que volen dir les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país és una delícia —una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic —no hi ha cap anticleral en aquest país que no tingui un capellà amic—, fa un llarg circumloqui per demanar-li si n’hi passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

—No res… —diu el senyor rector, amb una rialla una mica forçada—. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poblet com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

—Mossèn Renart —diu— m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

 

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada