No sé pas a quin partit polític pertany el meu pare. Probablement a cap partit. Estic segur que li hauria agradat de formar part d’un o altre. No crec que ho hagi mai aconseguit. Així és un home que s’haurà passat la vida cercant el partit que hagués anat millor. No havent-ne, fins ara, trobat cap, continua cercant el partit. El seu cas, en el país, és més general que no sembla a primera vista.
El meu pare és un home que hauria volgut que la política impulsés els homes, que posés en marxa les fonts de riquesa –sobretot de la riquesa agrícola– i acabés amb l’abandó, la ignorància, la petitesa i el contrapès de deixadesa de la vida. Estic segur que ha llegit i meditat tots els programes polítics que s’han llençat des de l’any 1888 i que ha constatat la inanitat de tots aquests papers. No havent trobat cap agrupació que portés a la pràctica el que hauria desitjat, s’ha quedat al marge de tot moviment polític.
Deu o dotze anys enrera, quan vaig començar el batxillerat, sentia que deia:
–En aquest país tot està per fer…
Ara sento que diu molt sovint:
–En aquest país, no hi ha res a fer…
Durant aquest interval, ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arròs de Pals, o sigui la conversió d’una gran quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnífiques terres de rendiment. En aquesta magna operació –la més important d’aquesta comarca realitzada de segles, en el terreny agrari–, el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura, hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És a dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella de Montgrí, fou suficient per a haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arròs fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.
De vegades, parlem de tot això i jo li dic:
–La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…
–És clar –em respon–. Són els qui tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.
–Vols dir?
–Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però, és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.
–Però que potser hi ha alguna altra divisió?
–Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…
–Si les coses són així –li dic després d’una pausa–, tu què m’aconselles?
–Jo no aconsello res!
–Però és possible que no m’aconsellis res?
–Jo no aconsello res!
–M’aconselles l’astúcia o la bona fe?
El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:
–No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…
Les conseqüències de l’aventura de l’arròs de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que emmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.
Aquesta bola de lletres acompanyà els meus primers passos en la política –en realitat fou la meva primera escola política. No em sap pas greu de dir-ho.
[...] ha coses que no semblen pas haver canviat gaire en aquest país, si fem cas del que diu el pare de Josep Pla: Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. [...]
Felicitats pel premi lletra! A tots plegats!
El dilema recorrent de Pla : bona fe-astúcia. L´escriptor, en un primer moment, admirador de la bona fe, pels fets viscuts ( com la ruina familiar i el que desprès vindrà amb la guerra), opta per l´escepticisme , amb la necessitat de viure amb la hipocresia que exigeix la correcta societat i sentit en el fons un despreci pel “bandarrerisme”(qualificatiu que utilitza per els excesos de aquella astùcia i hipocresia que en el fons no li agrada gens)
Quina habilitat en l’entrada d’avuí per barrejar tant fi, en un sol relat tan senzill, els diferents nivells pels que trancorre el Quadern Gris: història, política, idiosincràsia del pais, actituds ètiques, naugragi personal per una causa justa, situació familiar, figura del pare, relació pare fill…hi ha, de fet, en dues frases tota la biografia moral de l’ home que de primer crèia que “tot està per fer” per acabar constatant que “no hi ha res a fer”.
L’escrit d’avui és un excel·lent tractat de política, dels millors que s’han fet al país.
“Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…”.La distinció dretes i esquerres, a la porra doncs. El mateix que diu Obama, el que diu més d’un polític català, però aquesta distinció molts la consideren més important que simplement ser bo o no. Amb aquests sí que no hi ha res a fer, ara per ara. Per a mi Pla és una autèntica alliberació, m’hi sento molt identificada en això.
Una dictadura dissoldria els dubtes del vostre pare així com un fluid ho fa amb una aspirina efervescent. És un remei d’una efectivitat total: tot virus discrepant és eliminat o expulsat del cos (i enviat a Mèxic, per exemple).
La natura de la societat —de qualsevol societat— és feble perquè té massa òrgans, massa membres, i massa allunyats els uns dels altres com per a tenir una consciència veritablement global dels mals generals. En aquest cos, a l’orella, posem per cas, l’importa un rave el que li passi al dit petit del peu, o al pàncrees. És llei de vida. En aquest sentit, el vostre pare és un membre que pel davant de tot prima el tema agrícola (qüestió relativa a l’aparell digestiu) i el tema “abandó, ignorància i la petitesa” (relatives a l’aparell nerviós i a l’espiritual —aquest darrer sempre de molt mal situar a la geografia física del cos del país) tot demostrant tenir una visió més global que la mitja. No està gens malament! Jo mai podria ser tan equànime; les meves impràctiques solucions sempre comportarien la mort per inanició de més de la meitat de la població, segur.
La conversa final és una festa. El pare, a l’hora d’aconsellar el fill, després d’un moment de dubte, li pesa la protecció de les cries i escull “l’astucia”. Com a pare potser aconsellaria un equilibri entre les dues: un món d’astuts crec que seria tan irrespirable com un de portadors de lliris.
P.D. Felicitats pel premi! A veure si fem una boletada (o el que sigui, fins i tot virtual) per a celebrar-ho.
Josep Pla va ser elegit diputat per la província de Girona i de la Mancomunitat de Catalunya el 1921. Es va presentar per la Lliga Nacionalista del Baix Empordà, de la Lliga Regionalista.
Acabo de llegir al diari AVUI que us han donat el premi Lletra de pàgines web de literatura catalana per aquest bloq.
L’enhorabona!
Encara que sembli mentida, a vegades hi pot haver una reconciliació sublim dels oposats, el principi de discordia concors/concordia discors en art. “Només connecta…”, que deia Forster. No em conformo amb la visió tradicional de la política, jo he vist semblances profundes entre una catedral gòtica i una pintura de Kandinsky de la seva època més apassionada: aparentment res a veure. El punt mig és el que s’ha de cercar sempre, agafant de totes bandes.
Ostres, ostres, … Una nota d’actualitat… Canviant l’arròs de Pals per la variant de la Bisbal…