Arxiu de la categoria ‘botànica’

19 de juny 1918

dimarts 19 juny 2018

L’obsessió de la universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrere d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès. En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat —ni de la part dels que notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la universitat!… És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

 

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Victor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrere les hagués escrit l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable —almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

 

A Catalunya, la cordialitat dura —màxim— dos o tres dies —àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

 

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Capmany s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
albergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

 

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de juny 1918

dimecres 6 juny 2018

L’alcohol.

En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós —d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent —des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo —un altre jo més bo—, ja que l’alcohol fa també tornar l’home bo més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit —i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa —no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

La mar.

Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.

 

La teoria oriental —que he sentit defensar a moltes persones— segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.

 

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

 

  

La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta, i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.

 

No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de juny 1918

diumenge 3 juny 2018

Havent sopat, després d’un dia pesat, de calor xafogosa, descarrega un gran ruixat d’estiu, amb trons, llamps i tota la celestial pirotècnia. En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i sahàric ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.

Plogué, a bots i barrals, gairebé dues hores. Després, la nuvolada es trencà, el vent s’emportà els núvols ribetejats de groc i de violeta, sortí una mitja lluna fina i clara, i unes estrelles netes i esmolades. La resplendor estel·lar s’irisà en les cornises de les cases molles, féu, en els bassals dels carrers, uns esmorteïts colors d’estany fos, la lluna esquitxà les teulades incertes i remotes. M’hauria pogut passar tota la nit sentint el glu-glu de l’aigua a les canals, escoltant els degoters caient sobre les pedres molles. Però acabada l’aigua es dissolgué el soroll deliciós. El poble quedà immergit en un silenci buit.

Al cafè, mentre plovia, Joan B. Coromina, pàl·lid:

—Em fa mal ací!… —deia assenyalant-se el cor.

Potser això m’ha portat a sentir, amb autèntica fruïció —és ben trist de dir-ho—, que avui podré dormir d’una manera reposant i profunda.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada