Arxiu de la categoria ‘botànica’

18 de setembre 1918

dimarts 18 setembre 2018

Llarg passeig pels voltants de Palafrugell —sense voler anar enlloc concretament— amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima —exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre un figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost —car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar en les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rosses —i pini biondi de D’Annunzio— ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes, semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals —com els pollancres, com els carolins—, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de «l’alta remor dels pins». El repicament del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge —una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable —fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar a entendre el que volen dir les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país és una delícia —una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic —no hi ha cap anticleral en aquest país que no tingui un capellà amic—, fa un llarg circumloqui per demanar-li si n’hi passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

—No res… —diu el senyor rector, amb una rialla una mica forçada—. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poblet com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

—Mossèn Renart —diu— m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

 

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de setembre 1918

diumenge 9 setembre 2018

Passat el dia a Girona —sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.

Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gassa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.

Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers. Les pedres daurades dels casalots treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot!… Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: o això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc —agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà del Galligants, la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les voltes. Prenc dos Pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba en surt un baf de roba de vellut —d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…

Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguts en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 d’agost 1918

divendres 24 agost 2018

Defectes de Calella.

El cap Roig és molt bonic. De la punta dels Forcats als Canyers, el litoral està ocupat per una sureda. L’alzina surera és un arbre una mica moix, de color d’ala de mosca, lleugerament polsós, d’una pobresa severa i trista. Les suredes semblen dir-vos: ¿què hi farem si som així? Aquest arbre té un moment de frescor —els anys de pluges hivernals—: a la primavera, quan floreix. Llavors, la verdor guanya, un moment, la seva grisor groguenca. Encara que jo no comparteixi l’entusiasme que té la gent pel pi, reconec que a la vora de la mar aquest arbre guanya considerablement. Les paràboles que fan les copes dels Tres Pins de la Torre formen les corbes més belles de la geometria calellenca. El poble de pescadors —amb les Voltes, els teulats de color d’albercoc, el joc de les cases davant de la riba accidentada— és una pura delícia. De color, el poble és també bellíssim. El Canadell —el barri des senyors— ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d’un parc zoològic —només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena. El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s’obren a peu pla sobre la platja i que l’encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent. Però Calella té, al meu entendre, un gran defecte: tot el pla inclinat que li serveix de recolzament —tot el pla inclinat del que anomenem la pujada— és pobre d’arbres, és d’un pelat esquifit i magríssim. És una terra pobra, de blat i alguna vinya, que a l’estiu es torna d’un groc sense amenitat, monòton i polsós. El dia que els darreres de Calella tinguin la botànica que els convindria —oliveres, xifrers, pins—, aquesta serà una de les poblacions d’aquest litoral més belles. Però, aquesta meravella —llevat que la propietat canviï de mà—, no sé pas si l’arribarem a veure en vida. Una certa densitat botànica faria a més que Calella tingués, a l’hivern, una temperatura més benigna. Contra el vent, no hi ha res millor que els arbres. El camí de Calella a Llafranc pel litoral és fascinador —malgrat l’ermàs que rodeja la Torre. El cap de Sant Sebastià, la platja i les pinedes són les tres gràcies de Llafranc. Cosa fina. Dues coses exquisides de Calella: el peix, que és gustosíssim, i l’aigua, lleugera, fresquíssima. L’església (que és de l’època burgesa) és glacial, fredíssima, d’una mediocritat sense remei.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 d’agost 1918

diumenge 19 agost 2018

A la tarda, el costum de la joventut indígena del Canadell és anar a berenar, nois i noies, en un o altre lloc: a la font d’en Roques o d’en Xeco, a la pineda del cap Roig, al Pinell. Les sortides per mar només es solen produir en dies de calma blanca, i com que a la tarda, en aquest temps, sol bufar el vent de garbí, les sortides són rares. A més, aquestes senyoretes tan pàl·lides, tan vestides, d’una sensibilitat tan trencadissa, solen tenir el mal de mar, perquè, en definitiva, marejar-se és considerat un símptoma de delicadesa i de qualitat de sentiments. La salut plena i normal, la vitalitat franca, és tinguda per una grolleria que s’ha de deixar per al poble, per a la plebs. Si entreu al menjador de les cases veureu la gran quantitat de medicaments, preparats, polvos, píndoles i potingues que pren la burgesia. «¿Ja has pres les gotes?». «Porta la cullera per a l’oli de fetge de bacallà…». «I en el preparat de calç, ¿ja hi penses?». Aquestes són les frases que se senten, abans de dinar o de sopar, a les casetes del Canadell. Es considera que l’absorció d’aquestes puerils enganyifes fa interessant i distingit. La mar, doncs, ja considerada, de natural, un element horrorós, és tinguda a l’estiu per un mer pretext de grolleria i de populatxeria.

Les sortides per terra van indefectiblement acompanyades de la presència d’una solterona —o dues— aquilotada, recalcitrant i ferma, de vegades d’una o altra mare de família. Aquestes persones tenen la missió, atorgada tàcitament per la societat de la platja, de vigilar la moralitat de l’excursió, de comunicar, si és precís, a les famílies afectades les extralimitacions constatades o purament pressentides. Res…

L’excursió comença amb la preparació del berenar, que sol compondre’s d’una llesca de pa o d’un llonguet amb dues peces de xocolata a dins o, si la família té més possibilitats, amb unes rodelles de llom o de llonganissa com a acompanyament. Hom embolica aquests aliments amb un paper fi, el més fi possible, el qual és embolicat, al seu torn, amb un tall de Vanguardia. Després hom es concentra en una casa o altra i hom emprèn la marxa amb aquell punt de lànguida mandra —de languore, per dir-ho a la italiana— que caracteritza la vida social del moment, sobretot la femenina. Tothom porta, amb el paquetet del berenar, una roba o altra —de vegades una nube— per guardar-se de la frescor humida del vespre. Hom no sol portar beguda de cap classe. Seria tingut per desplaçat, ordinari i vulgaríssim.

I així es realitza l’excursió. Quan el camí s’estreny, el grup s’afua en una llarga fila índia. Quan s’eixampla, es produeix l’aparellament. Si es tracta de travessar una pineda o una sureda, hom marxa en grup o frontalment. Durant tota la tarda hom s’esforça per dir la major quantitat possible d’obvietats i de frases fetes. La cosa llòbrega comença, en realitat, a la sortida.

Potser, de tard en tard, hom sorprèn una mirada intencionada, un gest d’impaciència de seguida reprimit, un esforç més o menys clar per trencar la clova del sentit del ridícul. En general, però, tot resulta obtús, evaporat, ximplet i bleda. De vegades, un jove cull una floreta de terra i l’ofereix, arronsant una mica les espatlles, amb una mica de rubor de color de rosa a la cara, tímidament. Jo no tinc pas experiència en aquestes coses, però sospito que aquesta classe d’amors han de resultar caríssims.

Quan els excursionistes arriben a la meta prenen seient en amfiteatre davant del panorama que el lloc presenta. Hom desembolica el berenar, lentament. Es veu la mar, una gran extensió de mar entre les clarianes que fan les branques dels pins. Les senyoretes ataquen el llonguet i les preses de xocolata d’una manera perfectament distingida: amb les puntes de les dents. El cel és d’un blau perdut, gairebé blanc, i el vent s’emporta, arrossegant-la sobre l’horitzó, una nuvolada groguenca. Les dents de les senyoretes semblen dents de rateta. L’olor de la pinassa, humitejada pel llebeig, és intensa: aquesta olor arriba de vegades barrejada amb la de la flor morada de les argelagues, de les garrigues, dels fonolls marins. Quan les senyoretes arriben a mig llonguet, els entra una mena de displicència invencible a les dents; subratllen la indiferència que senten davant de l’alimentació d’una manera elegant. De cap manera no voldrien donar a entendre que estan saturades. Aspiren a demostrar que són persones desproveïdes d’avidesa, i, per contra, molt donades al despreniment. El vent passa indiferent sobre la mar, les cigales fan el seu fregadís histèric en la soca dels pins; a sobre les muntanyes de ponent puja una llum de carmí, tocada d’or i de grisos verdosos, de sol morent. Acabat el berenar, les senyoretes es passen el paper fi sobre els llavis exsangües i s’espolsen una engruna de pa caiguda sobre la tavella de la faldilla. Amb això, hom sent la solterona, que diu a mitja veu:

—Les cames, Maria Lluïsa, les cames, per l’amor de Déu!

—Ai, filla! —fa, amb els colors a la cara, la senyoreta Maria Lluïsa.

Després s’inicia el retorn. Hom es posa la roba que ha estat transportada durant tota la tarda per prevenir la humitat i la fresca. Aquests retorns solen ésser més somorts que les anades. Hi ha senyoretes que caminen mudes, absortes, amb els ulls mirant a terra —com la figura de la filosofia.

¿Què pensen? ¿Quines imatges floten en el seu esperit? De vegades, un jove, després de mirar a quatre vents i constatar que no serà vist, es revesteix de valor i d’una revolada agafa la mà de la seva parella. En el cos d’ella es produeix una mena de crispació; una confusió estranya es pinta en les faccions d’ell. Tot plegat fa una angúnia terrible.

Les suredes, les pinedes, les atzavares, els brucs, les garrigues, van quedant enrere. El trepig dels passos, una mica arrossegats —passos de fatiga—, arriba a tenir, en el silenci del descampat, un punt de patetisme. El vent no cedeix: bufa, ara, en el crepuscle dens, amb un ímpetu de força cega. Tot queda una mica mullat i produeix una sensació de cosa refredada: les herbes, les soques dels pins, la roba, els cabells. Les herbes humitegen les espardenyes. Quan apareix, a l’última recolzada del camí, el primer llumet de Calella, tothom fa in mente un sospir d’alliberament. Sobre la darrera llum del crepuscle, els ulls guspiregen.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de juny 1918

dimarts 19 juny 2018

L’obsessió de la universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrere d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès. En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat —ni de la part dels que notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la universitat!… És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

 

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Victor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrere les hagués escrit l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable —almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

 

A Catalunya, la cordialitat dura —màxim— dos o tres dies —àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

 

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Capmany s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
albergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

 

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada