Arxiu per a octubre 2018

20 d’octubre 1918

dissabte 20 octubre 2018

Matí radiant, meravellós. Nuvolades llargues, romanes, monumentals,  sobre el blau fresc del cel. Els blancs de les cases donen una impressió de puerilitat i la calç sembla càndida. Al sol del carrer de Cavallers, la gent passa molt mudada, una mica enravenada, afaitada a contrapèl,  amb els ulls còmicament riolers.

Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels que l’oeixen és d’una certa, general, indiferència.  És la missa de les persones benestants. El que no mira, satisfet,  les seves pròpies  sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles  de les seves mans,  o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical  —com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton,  desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire trist i arrossegat del que fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú  no l’entén de res; però això també forma part del programa del diumenge.

Passada una gran part de la tarda a Calella, amb Tomàs Gallart i Joan B. Coromina. Tornem ja fosc, amb lluna, i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha una intensa olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color  de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes, greus, de la vila toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.

Al vespre, vaig al cine. Tot d’una —trobant-me mig endormiscat— sento que el pianista toca una ària de Bach i, successivament, una cançó de taverna de Mendelssohn, la Rêverie de Schumann i la Romança en Fa de Beethoven. Espero la reacció de la gent: indiferència general. Potser tothom dorm —penso. El fet que no s’hagi produït una sola reacció em sorprèn. Demano a l’acomodador pel pianista i em diu que el senyor Recolons (propietari del cine) n’ha portat un de nou, que ve, sembla, de l’Argentina; es diu Roldós i és del país. A la sortida, faig la seva coneixença. D’entrada, Roldós em sembla un bohemi apagat, evaporat, pobre i tímid.

Ressopó a la matinada. Els diumenges com aquest, durant els quals hom ha acabat per fer tots els papers de l’auca del programa, em fatiguen  més que si hagués estellat  socs d’un cap a l’altre  de dia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 d’octubre 1918

dijous 18 octubre 2018

Divendres. La grip fa terribles estralls. La família ens hem hagut de partir, per anar als enterraments. A la Bisbal, hi ha hagut el de Marian de Linares. A Palafrugell, el d’una filla de divuit anys (una flor de criatura) de la família S. He anat a la Bisbal.

Del carrer, se sentien els plors. Plors a la casa i a l’escala del pis. Impressionant espectacle, que contrasta amb l’aire mudat de la gent —un aire que en sentir els plors s’encongeix automàticament, es torna pansit i enfonsat. Aquestes manifestacions de dolor ho transformen tot i fins el paisatge sembla diferent. Quan se sent plorar, hom agafa un aire de bona persona —d’una bondat indefectible. En un moment donat, un home que s’havia mantingut enravenat i immòbil, els ulls secs, fa un moviment nerviós i les llàgrimes li cauen sobtadament. ¿Què és preferible: encastellar-se en la glaçada, indiferent fatalitat, o entregar-se a la deliqüescència de les manifestacions sorolloses de dolor? Quan hom plora, pateix? Els que no ploren pateixen menys.

L’enterrament del senyor Linares ha estat molt sentit. Al vespre, el tren petit ens porta a casa, dins de la llum incerta, pobra, dels vagons. La màquina bufa desesperadament i de la xemeneia en surten raigs de guspires. El tren va ple. Hom seu en un silenci aclaparat. Els que vénen del mercat imiten els que venim de l’enterrament. Si fos possible d’imaginar un tren de pensadors, tindria el mateix aspecte. L’ombra a la cara feta per l’ala dels respectius barrets. ¿En què pensem? Potser en res. El drama és que hi hagi tantes coses davant de les quals no es pugui pensar res —tantes coses davant de les quals el mecanisme mental és estèril.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 d’octubre 1918

dimarts 16 octubre 2018

Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament —el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja —que és rara en el país, perquè tot és ací violent i de bursada— em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre —quan plou— la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’en Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.

Quatre o cinc anys enrere, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat —era el més corrent— em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha mort res.

 

Al vespre, vaig a la tertúlia del Centre Fraternal amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrere l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.

Coromina, que no és de Palafrugell (és de la Bisbal), ens escolta en silenci i quan l’avorriment de la unanimitat comença d’envair-nos diu:

—Tot això està molt bé… però ¿què us sembla de don Joan Miquel? No crec pas que sigui un tipus gaire vulgar ni gaire corrent. Irresponsable, gens. I pel que fa referència a l’anonimat…

Ningú no diu res. Tothom queda bastant sorprès i considerablement avergonyit.

 

Unamuno ha donat una conferència (política) a l’Ateneu de Madrid sobre l’ànima. Quin delirant galimaties és aquest home, i aquest país!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’octubre 1918

dilluns 15 octubre 2018

He assistit, avui, a l’enterrament del vell Trill, el serraller, veí de casa de tota la vida. Era un home petit, agitat, la pell entre negra i ferruginosa, sempre untada d’oli, amb una certa tendència a l’energumenisme. Havia begut grans quantitats de vi i el seu fetge semblava soluble en l’alcohol. De seixanta-set anys, quan vingué la primavera i les clavellines floriren, donava, d’amagat de la seva dona, fent un saltironet nerviós, clavells a les noies. Estava tocat de la follia de la vida: li interessava l’atordiment pur: la taverna, el ball violent, carnestoltes, disfressar-se, dir mal de la gent, parlar dels carlins, estar sempre a matar amb un veí o altre. Amb els altres hi estava bé, no pas —sospito— per gust, sinó per la necessitat que algú l’escoltés. De vegades feia bromes pesades. Era grotesc.

Amb la mort de Trill, el carnaval de Palafrugell ha perdut un gran element.

L’enterrament l’ha presidit el seu fill gran, Telm, molt xafat, amb el barret al clatell. Hi ha hagut molta gent.

Tornant del cementiri pensava en el canvi considerable que es produeix en la gent del país, segons portin o no portin barret. Semblen diferents.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’octubre 1918

diumenge 14 octubre 2018

 

La nostra generació —la generació catalana— haurà llegit copiosament l’obra de Pío Baroja. A disset anys, jo la devorava i es pot dir que la conec tota. Haurà influït sobre tots nosaltres —i d’una manera molt visible en la prosa de Josep Maria de Sagarra. Sagarra, que com a poeta té una personalitat inconfusible, és, escrivint en prosa, un barojià fins al moll dels ossos. El punt de deixadesa i d’incúria de l’estil de Baroja va com l’anell al dit amb la nonchalance de Sagarra.

Baroja haurà escrit els millors retrats i —sens dubte— els millors paisatges que s’han escrit en llengua castellana. És un realista d’una sensibilitat molt aguda, especialment sensible als grisos. Les seves novel·les tenen a penes argument, i les persones que les llegeixen cercant-hi l’interès, l’emoció dels trucs dramàtics, queden decebudes. Però, en aquestes novel·les, la vida espanyola del seu temps hi és admirablement retratada. En aquest sentit, la seva obra, en la qual la gent formigueja, és la comèdia d’un determinat moment. L’estil, tan descurat, s’emmotlla admirablement a la realitat —molt més que el de Galdós, que és ple de motllures en guix, artístiques i literàries. Baroja escriu malament, té un estil desfibrat —diuen els neoclàssics. És clar! Tots els escriptors que tendeixen més a la forma que al fons, que falsegen la realitat, que creuen que la literatura és un art retòric i formalístic que porta en la construcció de la frase la seva finalitat, diuen el mateix. Aquestes idees de la literatura noble imperaren durant segles. Avui no tenen cap valor —àdhuc en el país més acadèmic del món, que és França. En aquest sentit, Baroja està plenament en el corrent literari del nostre temps i és un escriptor lligat a la sensibilitat literària europea.

El defecte de Baroja és que és un home d’adjectiu lleuger. De vegades judica, adjectiva, lleugerament —els llança com els ases els pets.

De la visió que Baroja ha donat de la vida espanyola, se’n desprèn un sentiment que deprimeix, una agror àcida, un pessimisme i una insatisfacció (sovint justificada) permanent —d’una transcendència ascètica. Per a la joventut és un revulsiu enorme —i al meu entendre un revulsiu higiènic i sa. En Baroja no hi ha mai afectació, ni ficció, ni perruqueria, ni guant blanc. Tot és com és —agre, àcid, real.

En el curs de la seva obra, Baroja ha exposat moltes idees, molts punts de vista. Ha estat molt combatut i insultat i socialment deixat al marge. Parlant seriosament, Baroja té les idees d’un europeu normal. Davant de la religió, de la ciència, de l’art, de la vida social, de les relacions humanes, professa les idees que a Europa són corrents entre milions i milions d’éssers humans. La revulsió que produeix la seva visió d’Espanya prové precisament del fet que Baroja es mira Espanya amb ulls d’home europeu normal. Hi ha persones que estimen l’obra de Baroja i que no veuen, encara, aquest aspecte amb una certa claredat. Ja ho veuran més endavant. Millor dit: això es veurà, dintre d’uns quants anys, absolutament clar. Baroja és un home liberal, tolerant, civilitzat.

A mi em sembla —per intuïció— que quan un basc es dóna a la intolerància i a la manera forta esdevé la quinta essència del castellà. Quan, per contra, el seu temperament i la seva formació el porten a la tolerància i a l’amabilitat, resulta un centreuropeu absolutament estàndard.

Aquestes coses de Baroja són molt apreciades per nosaltres, que formem part de la generació1  jove catalana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. La ‘generació’ serà tractada més extensament en la nota del 5 de febrer de 1919 —n. ed. bloQG []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada