Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

16 d’octubre 1918

dimarts 16 octubre 2018

Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament —el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja —que és rara en el país, perquè tot és ací violent i de bursada— em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre —quan plou— la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’en Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.

Quatre o cinc anys enrere, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat —era el més corrent— em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha mort res.

 

Al vespre, vaig a la tertúlia del Centre Fraternal amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrere l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.

Coromina, que no és de Palafrugell (és de la Bisbal), ens escolta en silenci i quan l’avorriment de la unanimitat comença d’envair-nos diu:

—Tot això està molt bé… però ¿què us sembla de don Joan Miquel? No crec pas que sigui un tipus gaire vulgar ni gaire corrent. Irresponsable, gens. I pel que fa referència a l’anonimat…

Ningú no diu res. Tothom queda bastant sorprès i considerablement avergonyit.

 

Unamuno ha donat una conferència (política) a l’Ateneu de Madrid sobre l’ànima. Quin delirant galimaties és aquest home, i aquest país!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de setembre 1918

dimarts 11 setembre 2018

Ens acostem a l’equinocci de tardor, i a la tarda es sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, està a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il·lusòria però viva olor de rapa de vi.

Les cases de la vila de Palafrugell s’acaben d’una manera trista. En el precís moment de la intersecció de les darreres parets urbanes amb els primers camps de la rodalia es produeix una inexplicable atmosfera de solitud i de llobreguesa —sobretot si hom hi passa cap al tard, en la primera hora, incerta, de la nit. Quan la foscor esborra el paisatge, les últimes bombetes de la població esquitxen de llum trèmula un panorama urbà tètric. Els paratges del Tren, els murs del jardí de can Barris, els Forns, la Garriga, les Torretes, Vila-seca, el Pedró, el Molí de Vent, tenen el mateix aspecte depriment que determinats colors lívids donen a la pintura d’Urgell. Per endurir-se i resistir les amenitats de la vida de poble no hi ha res millor que donar un tomb per la immediata fora vila en el moment que s’encenen els llums —sobretot ara en aquest temps que la incipient tardor pressiona sobre les vísceres més sensibles.

Fa anys, quan arriba aquesta època, sento, en iniciar-se la nit, una secreta enveja per les persones que no sé ben bé on van, per la parella que es perd en la foscor d’un carrer, per les vagues persones que agafen el tren del vespre, pels que veig entrar en una casa que no és la seva després d’haver-se assegurat que no han estat seguits per ningú donant una mirada amunt i avall del carrer…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 d’agost 1918

dimecres 8 agost 2018

La mar.

Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar, fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’ací en pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Per trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar…, però tantost pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el caragol voluptuós i fugaç d’una onada.

 

A darrera hora de la tarda, el vent era a la terra, i les ones que es feien arran de platja es projectaven mar endins iniciant una cavalcada.

A tocar l’arena, la mar era d’un color de sembrat primerenc. El vent es bolcava sobre l’aigua a ratxes que feien corbes graciosament errívoles que s’enfosquien i aclarien d’una manera alternada. Era un ràpid trèmul líquid, com una esgarrifança.

L’horitzó era llarguíssim i en profunditat. Sobre la ratlla corria un núvol fosc, com una faixa. Entre aquesta barra i l’horitzó hi havia una vaga clarícia groguenca, un color de rosa seca polvoritzada. En aquesta mar llunyana hi havia un galop d’ones que es perseguien tumultuoses; els escumalls queixalejaven l’horitzó; sovint, una onada emergia un moment sobre les altres, com el dors d’un cetaci. A ponent fumejaven brases. Impressió de solitud accentuada pel silenci de la mar —pel desplaçament del soroll a l’horitzó llunyà. En fer-se fosc, aquest silenci de l’aigua al fil de la platja us corprèn com si us trobéssiu en un ambient de misteri.

 

A primera hora del matí, fa de vegades tanta calor que es posa sobre l’aigua com una calitja de color grisenc. Aquestes boires caniculars sobre la mar en calma, ensabonada, es mantenen, de vegades, immòbils llarga estona. Fan veure estranys miratges. Però, si entra una mica de vent, la calitja s’aprima, s’esfilagarsa i es desfà en la vaguetat del cel i de la mar.

En el moment que la boira s’aprima es veu sortir, com una aparició, una vela que passa, una gavina agitant les ales sobre l’aigua. La sorpresa és impressionant. És com si aquestes coses haguessin nascut de la mar.

La gavina —les gavines— cerclegen rotllos purs, tocant l’aigua amb un esquerdís del bec. Passen brunzents, xisclant, i s’arriba a sentir el picar de les ales. Deuen sentir un estremiment de plaer quan el desordre del plomall deixa entrar, fins a l’escalfor de la pell, el ruixim de l’aigua salada.

 

Quan entra el gargal, l’hora és clara i el matí radiant. L’aire és suau i les petites onades —ondulacions de joia— fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança, tot naufraga en un enlluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color de carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fos. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible veure res clar. Fins les persones de la família tenen una altra cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada