Escapada d’un dia a Palafrugell amb motiu de l’aprovació de les últimes assignatures de la carrera. Satisfacció ostensible de la família —però sense la inflor i el sentimentalisme habitual i excessiu davant d’aquestes notícies.
Després d’haver parlat de tot això i trobar-me un moment sol, sento que a Palafrugell no hi tinc res a fer. Una certa sorpresa.
Tarda magnífica, molt clara, tot posat dintre del seu dibuix més estricte: típica de la tardor en aquest país. Vaig a passeig cap a Ros i la muntanya de Sant Sebastià. El panorama del meu país. Quan la tarda comença a declinar i es produeix la llum vagament tocada de color de rovell d’ou, les coses semblen encara més dibuixades i precises. De retorn, m’aturo al pont d’en Casaca —un moment. La posta de sol. Del caliuer que sembla fer la posta en surt com un fum entre daurat, verdós i vermell que va encerclant lentament les coses, les fa veure a contraclaror i les imprecisa. L’aglomeració sense forma de Palafrugell agafa una dolcesa i una suavitat incomparables —com si es veiés a sobre d’un d’aquells darrers termes que pintaven —segons les reproduccions— els pintors antics.
A l’hora de sopar —ous de reig deliciosos: pel meu gust, el millor bolet— la meva mare em diu:
—¿La gent? No en facis gaire cas… Per les mateixes raons que s’acosta se’n va… Tot és molt insegur i agafat pels cabells…
Tornat a Barcelona amb el primer tren: el de les cinc del matí. Havent passat la més gran part de la nit al llit sense dormir, la fatiga potser s’ha accentuat.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
ontinua la paralització, però la vaga va de baixa. Veig que les barberies han obert. Entro a la del carrer de Mallorca, tocant a rambla de Catalunya. És plena de gent absolutament silenciosa. Tothom es manté mut i a l’expectativa. Quan entra algú, tothom es gira i mira qui és. El desplegament de força és imponent. Al carrer s’inicia l’apoteosi dels triomfadors. Els del sometent són molt sol·licitats a tot arreu.
Ara que em revé el gust de l’olfacte, m’encanta l’olor de bon tabac, de tabac de l’Havana, que hom pot constatar en molts llocs de Barcelona. De vegades, passant pel carrer, us arriba una ramiola de perfum de tabac deliciosa. Fumador inveterat, les meves possibilitats econòmiques no em permeten pas fumar bé. Sóc un client de l’
Quan llegeixo que Brummel produïa amb les seves fastuoses camises i rutilants corbates violents insomnis a Lord Byron, penso en la marxa que ha emprès —cada dia més accentuada— la vida d’ara. Jo ja no gosaria portar ni una modesta armilla de fantasia. Però això, donat el meu temperament, encara és comprensible. El que ja és més difícil d’explicar és el fet que els fatxendes no gosin tampoc portar-la. L’educació de l’home en tant que cultiu del que té de més personal, individual i insoluble ha passat a la història. L’educació consisteix en el cultiu de la mediocritat imitativa generalitzada. Potser no és tan pintoresc, però sospito que és molt més agradable de viure en aquest món de grisalla que en un món de personalitats aparatoses i asfixiants.
