Escapada d’un dia a Palafrugell amb motiu de l’aprovació de les últimes assignatures de la carrera. Satisfacció ostensible de la família, però sense la inflor i el sentimentalisme habituals i excessius davant d’aquestes notícies.
Després d’haver parlat de tot això i trobar-me un moment sol, sento que, a Palafrugell, no hi tinc res a fer. Una certa sorpresa.
Tarda magnífica, molt clara, tot posat dintre del seu dibuix més estricte: típica de la tardor en aquest país. Vaig a passeig cap a Ros i la muntanya de Sant Sebastià. El panorama del meu país. Quan la tarda comença a declinar i es produeix la llum vagament tocada de color de rovell d’ou, les coses semblen encara més dibuixades i precises. De retorn, m’aturo al pont d’En Casaca –un moment. La posta de sol. Del caliuer que sembla fer la posta, en surt com un fum entre daurat, verdós i vermell que va encerclant lentament les coses, les fa veure a contraclaror i les imprecisa. L’aglomeració sense forma de Palafrugell agafa una dolcesa i una suavitat incomparables –com si es veiés a sobre d’un d’aquells darrers termes que pintaven, segons les reproduccions, els pintors antics.
A l’hora de sopar –ous de reig deliciosos: pel meu gust, el millor bolet– la meva mare em diu:
–La gent? No en facis gaire cas… Per les mateixes raons que s’acosta se’n va… Tot és molt insegur i agafat pels cabells…
Tornat a Barcelona amb el primer tren: el de les cinc del matí. Havent passat la més gran part de la nit al llit sense dormir, la fatiga potser s’ha accentuat.
“–La gent? No en facis gaire cas… Per les mateixes raons que s’acosta se’n va… Tot és molt insegur i agafat pels cabells…”: això és veritat pels que no són constants, pels que no són fidels per naturalesa. La immensa majoria.
En el paràgraf que comença amb “Tarda magnífica. molt clara…” s’hi endevina l’amor de Pla pel paisatge del seu petit territori que comprèn Palafrugell i els seus voltants.
Em meravella l’ull de pintor que té Pla. Pla dibuixa i pinta amb paraules els seus estimats paisatges, els efímers moments d’aquests admirats paisatges, millor que si sabés fer anar els pinzells, i amb una pintura que no engrogueix, ni s’esquerda, ni s’esvaneix.
Què vol dir amb això que, a Palafrugell, no hi té res a fer? Potser s´hi havia format una opinió en contra d´ell, ara que, justament, havia acabat la carrera? O, a banda de l´estètica del paisatge benvolgut, ell trobava que no tenia res a pelar-hi? Passatge misteriós. No parla amb ningú, abandona el poble de matinada, sense haver dormit, cansat. Un dels moments d´indeterminació, atziac. Sort encara que Barcelona l´esperava, que començava de ser-hi algú. EM
Al dietari, Pla passa del dia 26 al 28 de setembre. Cap anotació del dia 27 de setembre de 1919. Si no m’erro, és la data de la mort de Joan B. Coromina, un dels grans amics de Josep Pla i que en El Quadern gris hi surt tantes vegades. És molt estrany aquest oblit, no? Anys més tard, Pla va dedicar a Coromina un “Retrat de passaport”, volum de l’O.C., retrat que acaba amb aquestes paraules:
“En el llindar mateix de la riquesa -molt jove-, Coromina es morí de la manera més impressionant.
I així, si ell fou el primer artista que vaig conèixer, fou també el primer artista a qui vaig veure penjar els hàbits per dedicar-se a la indústria… i el primer artista que vaig veure morir.”
Antoni, no sabia la data de la mort d’en Coromina i, si com és de creure, és la que tu dius, la cosa és important i fins a cert punt sorprenent. Una cosa semblant en què també m’havia fixat és que tant el 1918 com el 1919 parla del sant de la senyora Maria, la seva mare, però aquests mateixos anys, pel sant del pare (13 de juny, sant Antoni), no hi ha cap al·lusió a festes, celebracions ni un simple record del dia que és.
Si el Quadern gris fos tot autènticament un dietari d’aquells anys, seria lògic que un xicot de 21 o 22 anys no pensés en els pares més que per coses importants, i el sant de la mare, sobretot és la culminació familiar de l’estiu. Però la mort d’un amic no passa tan fàcilment desapercebuda, i d’en Roldós bé que en va parlar.