Arxiu de la categoria ‘dones’

9 de desembre 1918

diumenge 9 desembre 2018

Amb els amics, tertúlia al Centre Fraternal, havent dinat.

—El volum que pren la dona en la imaginació humana és immesurable —diu Coromina.

—En algunes persones i a determinada edat, és cert —respon Frigola—. Passada aquesta edat, en la majoria dels homes, no ho crec pas. El volum a què al·ludiu és hipotètic, suposat.

—Els contactes, doncs, ¿són hipotètics?

—Moltes vegades són pura fatxenderia, maneres impertinents de parlar. Hi ha molta més castedat del que us podeu imaginar —i molta gent normal.

—Sempre contra corrent…

—De cap manera. L’home dominat pel sexe és un pur inconscient, un ésser mogut per forces cegues i desconegudes. Un cretí acabat. Un home així es veu venir de lluny, perquè el seu desequilibri repercuteix sobre totes les seves activitats. Si en els homes existís el volum que suposàveu, la societat deixaria de funcionar. No hi hauria ni la possibilitat que els trens arribessin a Flaçà.

—Això ho hauríem de veure si el matrimoni no hagués estat imposat amb una mà de ferro.

—No crec pas que el matrimoni sigui l’única causa de la contenció i de la normalitat. Crec que la parsimònia sensual té raons físiques concretes, inqüestionables. Són les mateixes causes que expliquen la frugalitat, la higiene, la ponderació, el bon viure. Tot això té per origen la comoditat.

La conversació cau. Al cap d’una estona, Coromina gira el diàleg cap a una qüestió semblant però diferent:

—Vós, Frigola —li pregunta—, ¿m’aconsellaríeu de casar-me?

—Jo no aconsello res. El matrimoni té un avantatge: és voluntari. Jo no m’he casat: sóc un solter aquilotat. Les persones que es casen molt joves van al matrimoni completament venudes, amb una bena als ulls, no saben on van. La naturalesa té una força immensa. Més tard, les coses es veuen més clares. Es casa molta gent; però, si un dia tocaven a descasar-se, la gentada faria feredat. Però volia dir una altra cosa. La inconsciència de què parlava fa un moment, l’instant d’inconsciència i de fusió sentimental, imprimeix caràcter —un caràcter que dura tota la vida. Jo no he conegut cap solter que fos intrínsecament estúpid. Maniàtic, sí. Estúpid, no. El matrimoni deu ésser una marrada per anar a dues altres formes de l’amor: a l’amor de pares i fills i a l’amor de germà a germana, que és de la manera que acaben els matrimonis quan els focs s’han apagat. L’ideal sentimental de l’home deu ésser el de la germana imaginària…

Aquesta darrera frase l’ha pronunciada tot alçant-se de taula i cloent un cigarret amb les mans trèmules. Després s’ha posat el barret i l’abric i se n’ha anat.

Gallart, després, explica un fet. El cabo de mar de Calella posà fa pocs dies un duro de multa a un pescador. Aquest s’insolentà. «Jo us en poso un altre a vós, i en pau!», digué, temerari. Coromina fa un comentari favorable. Gori s’alça indignat —sobtadament i terriblement vermell de cara, els ulls esperitats. Tothom espera una declaració sensacional. Però, enmig de la sorpresa general, es limita a estrènyer els punys i a donar una mirada furibunda a la realitat circumdant. Després, sense dir paraula, agafa la porta del carrer i se’n va.

La tertúlia es dissol per esgotament. Aire de tramuntana.

 

Enterrament, a mitja tarda, del carnisser i gitano (de raça) Bastons, àlies Xeix. Era un home negre, alt, sec, perfectament silenciós, absort, llunyà. A la cerimònia hi han assistit molts gitanos. A l’església, tocats per la llum groga dels ciris, formaven un grup —un món— a part, d’un caràcter fortíssim —sobretot a causa de l’aire que tenen d’esporuguiment i de perplexitat. Tenien la cara crispada. Cap no ha arribat al cementiri. Han fugit abans.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de desembre 1918

dissabte 8 desembre 2018

Diumenge. La Mare de Déu. — Molta festa. La gent estrena els vestits d’hivern. Els carrers s’emplenen de la bona olor de la roba nova. Al ball, al vespre, parlo amb diverses senyoretes. La senyoreta V., malgrat ésser tan morena, és molt romàntica. Davant de les persones romàntiques no sé mai què fer: no sé si posar-me a riure o posar-me a plorar. Però la dificultat és sempre la mateixa: no hi ha manera de rematar: són impenetrables, inassolibles, impossibles, inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles. La fatiga fa decaure l’encant i arriba un moment que hom dubta de si tenen una existència real.

Sopo, a la matinada, amb diversos amics: Enric Saüch, Josep M. Vehí, Enric Vergés, Roldós i els habituals. Saüch parla de la seva vida, relata els seus records, com un home que adopta davant del vici un aire avorrit i desmenjat. Quan ha de donar a entendre alguna cosa inconfessable suavitza la veu, abaixa les parpelles i fa un gest de displicència amb la mà. És un home realment d’època, d’un caràcter enorme —com el que van agafant les tartanes llargues.

La presència de Josep M. Vehí ens sorprèn una mica tots plegats. És un fill de família, una mica malaltís, un hereu important, amb un aspecte bullit i depauperat. Es passa llargues temporades sense sortir de casa —llegint a la vora del foc o enllitat. Amb aquest motiu, gairebé tothom es considera obligat a fer-li un sermonet tirant-li en cara la seva falta de voluntat, l’abúlia i el pessimisme que el dominen. Vehí —que és un home molt més intel·ligent del que tracta d’aparentar— s’excusa amb els seus avantpassats, amb l’herència una mica carregada que li ha tocat de portar. Però, a mesura que les libacions augmenten, tothom insisteix amb un sentit de la discreció molt opinable. La densitat de moralina repartida, la profusió de consells impel·lents i tonificants, comença d’embafar. A l’últim, Vehí reacciona i diu, considerablement enervat, fent un gest com si s’espolsés les mosques:

—Si insistiu i en feu una qüestió de principis, estic disposat a suïcidar-me ara mateix…

Després Roldós explica, amb la seva veu evaporada, que, de jovenet, entrà a l’escolania de Montserrat, amb la intenció d’arribar a monjo benedictí. A Montserrat hi aprengué la música, i fora de Montserrat, la seva lleugera tendència a un cinisme bonari. Roldós és un home tan impersonal que quan parla d’ell mateix sembla que parla d’alguna persona desconeguda i vaga. La sobretaula es desfà, per excés d’impersonalitat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de desembre 1918

divendres 7 desembre 2018

Fa bon dia. Divago, pels carrers, a l’hora del sol, badant. Darrere els vidres d’una finestra veig un home groc, afinat, la roba baldera, un mocador al coll, blanc. Contempla la gent que passa amb un aire de preocupació, com si pensés —potser amb un sentiment d’enveja obsessionant. És un malalt.

L’aparició d’aquest home em fa recordar una cosa que vaig sentir a dir, fa pocs dies, al cafè, al doctor Reixach. El doctor Reixach és un home gras, obvi, ràpid, el pensament del qual passa sobre les coses volant. «El pus —deia— no és res més, en definitiva, que una concentració de glòbuls blancs». De la frase, les dues paraules «en definitiva» no tenen rival.

Tot passejant arribo a l’estació. Hi trobo la gent del tren de les tres —malgrat que sempre hagi sortit a tres quarts. És el tren que enllaça amb l’exprés, a Flaçà. En aquesta hora passa per l’estació, al cap de l’any, el bo i millor de Palafrugell. Al costat meu hi ha la senyoreta V. amb un jove de la població. La senyoreta V. té uns grans ulls negres. Espera el tren. Va a Barcelona. Vesteix molt elegant, i fa unes adorables moneries amb la cara. Potser està nerviosa. Potser ho fa per gust de subratllar la importància del seu viatge. El jove l’observa amb una sorpresa creixent. A l’últim li diu, sec i ràpid:

—Veig que fas moltes galindaines. De tota manera, comprens?, no n’hi ha per tant. A Palafrugell tots som iguals: peix fregit, jurioles a la brasa…

La senyoreta es redreça lleugerament convulsionada —tocada.

 

El senyor Torres Jonama.

No es parla de res més a la població: del senyor Torres Jonama. Sembla que vol donar llargs mils duros per a la construcció de les escoles de la vila i de les dels pobles de la rodalia. És el nostre filantrop. Però, davant d’aquesta generositat, les reaccions són molt diverses. Hi ha molt poca gent que s’ho prengui seriosament. N’hi ha una altra part que diu: «¿Què s’ha pensat aquest senyor amb les seves escoles? ¿Per tan ases ens té? ¿És boig o el fa?». Hi ha, encara, un altre comentari més incisiu, si cap. Sentit al carrer: «¿Aquest ricatxo vol pagar les escoles? Per alguna cosa ho deu fer… Alguna en porta de cap…».

Tot això és injust, però la curiositat és indescriptible i cada dia més vidriosa. Però no crec que hi hagi res a fer. Si no se’n torna ràpidament als Estats Units,1 això acabarà en un sainet molieresc i vilatà. Arribarà un moment que les persones que el rodegen tindran treballs, passaran vertaderes amargors per ocultar-li el que la gent diu d’ell —i això serà l’essència del sainet.

Si de vegades el trobo i no va massa acompanyat, em parla de la segona guerra civil i de la seva estada a Navarra. En té un record fresc i viu. Avui deia:

—Ah, si haguéssiu vist el rei, el Pretendent, amb la seva gran barba, els escapularis i les condecoracions que portava! Era impressionant. Era un home molt apreciat de les dones del país i tenia entrada en moltes cases… Era el vertader cavall de regal, un autèntic rei a l’antiga! Només havia d’alçar la mà… No sé pas si arribà mai a tenir un qualsevol criteri sobre les coses. Escoltava la banda de música com si digués el rosari i deia el rosari com si escoltés la banda. Però era un rei a l’antiga, un reiàs…

 

Coromina explica que un dia, a Girona, un senyor de la ciutat, molt respectable, deia a Rusiñol:

—¿Com és possible, don Santiago, com és possible que vostè i els seus amics, que són persones tan formals, persones tan bones i estimades, freqüentin aquestes donotes del barri, aquestes donotes de tres pessetes?…

—Un moment, un moment! —digué Rusiñol aturant-lo en sec—. La meva era de quatre!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Després de vuit anys d’absència, el 21 de juliol de 1921, Josep Torres va tornar a Palafrugell  – v. http://www.xtec.es/centres/b7002481/srtorres.htm (n. ed. bloQG) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de desembre 1918

dimecres 5 desembre 2018

El pianista Roldós és molt caminador i avui he fet, amb ell, un llarg passeig. Ha fet una tarda temperada, de vent de garbí petit, lleugerament tocada d’aquell color de rosa dens que té la compota de codony —que és una de les compotes més exquisides que es poden presentar a taula. Temperatura molt amable.

Primer hem anat a Calella. El cap Roig és la perla colorística de Calella. És de colors calents —com el seu nom indica—, d’una rojor sumptuosa i concentrada. A mesura que la tarda ha anat caient s’ha anat tornant un caliu de colors primaris incendiats. Per contrast, tot el voltant ha semblat afinar-se. Davant de la somniosa magnificència de la terra i de la mar, Roldós ha fet una frase perillosa i literària. «És l’hora —ha dit— del Tizià…».

Per prevenir altres perills, l’invito a berenar a Llafranc. Havent berenat, és una mica difícil de reprendre la marxa.

¿Qui se’n va de Llafranc? Una taula neta —sense l’horrible linòleum—, peix fresc, pa blanc torrat, oli finíssim, bon vi, cafès, tabac i copes abundants… ¿Qui se’n va de Llafranc? Tocada per la llum afinada del crepuscle, la platja llu com un vidre tocat de carmí. Hi ha dos bergantins a l’horitzó, immòbils, parats —com si s’haguessin detingut amb la intenció de complaure’ns la mirada. Hi ha una gran calma de mar.

Pugem la muntanya de Sant Sebastià per la drecera. Els pins, les mates humides, fan una olor embriagant. Adela, una nena del far que ens veu pujar, ens saluda de dalt estant amb un crit de gavina, gutural. Adela té dotze anys: és fresca, plena, morena, amb uns ulls negres rodons i grans. Se m’esmuny de les mans…

A l’ermita hi trobem Joan Linares, que ha tingut la curiosa idea d’instal·lar-s’hi uns quants dies per reposar. Més copes. Massa copes. Roldós es va tornant pàl·lid. Ell deu trobar que em torno roig i que l’agitació em va guanyant. Linares té una superfície molt llarga —en realitat, és tot superfície. Per fer l’interessant es considera obligat a demostrar constantment —perdó: a dir constantment— que no té cap principi moral. La seva barra gratuïta, però merament exterior, molesta tant com si fos real.

Retornats a la vila —amb una certa pesadesa—, Roldós diu que té ganes de tocar el piano. Anem al cine. El local, negre i buit, sembla una enorme gruta dins de la qual només es veu la llum del piano esquitxant el quadern i la cara de Roldós, esblaimada. Toca Bach, Beethoven. La música de Beethoven em dóna la sensació d’una música que camina, que s’evadeix, que s’acomiada… Roldós té mala pulsació. De cop i volta, s’atura a mig camí i tanca el piano amb un aire fatigat. L’alcohol fa molt mal.

A la matinada, Coromina em regala una petita moneda d’or d’Empúries, de l’emperador Dioclecià.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de novembre 118

diumenge 25 novembre 2018

Dilluns. — Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.

Al vespre, vaig al cine. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, indiferent, infrarutinari.

Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes —potser— som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar, sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.

 

Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada