Arxiu de la categoria ‘dones’

1r d’octubre 1918

dilluns 1 octubre 2018

En un rapte de candor, de timidesa i de fatxenderia, Coromina diu al cafè:

—Les dones estan per mi…

—Sembla que es diu Amparo… —diu Frigola després d’una pausa, mirant a terra, picant a terra amb la virolla del seu bastó, fred i displicent.

—En efecte, ho sembla… —fa Coromina.

—Llavors deu ésser per fer honor al nom, a la firma. Les vostres il·lusions són purament nominalistes. Imagineu-vos on seríeu si en lloc de dir-se Amparo es digués Consuelo.

 

He pensat moltes vegades en la frase, tan corrent en el país: «enredar-se amb una dona». És una frase que té un sentit francament despectiu —una franca invitació dirigida a tota persona que s’enreda a desenredar-se ràpidament, com més aviat millor. I a mi que m’agradaria tant d’enredar-me a cada moment!

 

Refet amb dues copes de rom de la punxada de Frigola, Coromina es dirigeix a Gori i li diu:

—Si ho examinàvem cas per cas, detingudament, tot ens portaria, com Proudhon, a demanar-nos si la propietat no té inicialment, per origen, un robatori. Mireu aquestes fortunes que s’han fet amb la guerra… És literalment indecent.

—Ja ho veig… —diu Gori mirant el sostre, com si badés—. Però ¿és que excloeu algú de la possibilitat de tornar-se lladre?

—Absolutament ningú!…

—Llavors, ¿què voleu fer? La qüestió de l’entrada en el gremi de la propietat és un simple afer de paciència…

El corrent que s’ha format contra els nous rics creix a simple vista —a tot arreu. La premsa estrangera en va plena. És una campanya aparatosa que sembla que ha de revolucionar el món. No farà res, perquè conté tants elements d’enveja —i, per tant, d’adulació possible. Si els papers fossin invertits, la campanya tindria les mateixes característiques.

 

El més difícil del món és dormir quan no es té son.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 1r d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’agost 1918

dimarts 14 agost 2018

Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabó, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més guapes i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi Nuestra Señora del Carmen. Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llècols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.

Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.

Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i es produïa la coneguda buidor a l’estómac que feia venir, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.

A Goethe, se’l pot admirar per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i els enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut —sempre una mica equívoc—, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de juliol 1918

dimecres 18 juliol 2018

Cap al tard, he anat al mas. A l’era batien amb les eugues. El sol ha torrat la gent. Sobre aquest color, que torna fantasmal el blanc dels ulls, la pols, el boll i la suor els han posat com una crosta de color d’argila, que esdevé d’un color d’ala de mosca a mesura que la llum de la tarda es va afeblint. Els animals, enllustrats per la suor, tenen una bromera blanca a la boca. Després de descollar, la gent s’asseu a terra, rendida.

Retorn dins d’un crepuscle d’una lluminositat blanca, lleugerament tocat de rosa, amb el blau pur, profund, estèril, de l’arcada del cel.

 

Davant de la terrassa del cafè passa una noia molt jove, amb aquella cosa torbadora, cenyida i impenetrable de les formes adolescents, les faldilles curtes, com una campaneta, sobre la polpa turgent, l’anca, la cuixa i les cames plenes. Un home assegut a la taula del costat em pica l’ullet.

Si ho recordo bé, tenia els cabells del front una mica en desordre i els ulls grans, parats, una mica enfonsats —tocats per un desdibuixament flotant, que la rosada galta immediata il·luminava de carmí lleugerament.

La noia ha passat i només ha quedat, penjada a l’aire, la sinistra guinyada del meu veí de cafè.

 

Si la nostra ànima és la nostra capacitat d’il·lusió —les nostres il·lusions—, deu ésser per això que hi ha tanta gent que tenim ànima de càntir.

 

Entre els que no tenen mai un no i els que no diuen mai que sí, no sabria pas què triar. Són les dues màximes creacions de l’energumenisme espontani del país.

 

Els diners.

Ciset Vilà, un marxant de boscos, fill, com el general Savalls, de la Pera, sol explicar que, quan aquest general corria pel país fent la segona guerra carlista, es presentà un dia al seu poble natal, muntat en el seu cèlebre cavall blanc que figura a les litografies, rodejat dels principals personatges de la seva partida. La mare del general, que vivia pobrament a la Pera, en sentir el galop de les cavalleries, tragué el cap per la finestra i, passat el primer moment d’esglai i de sorpresa que la presència del seu fill li produí, reaccionà d’una manera indignada i viva.

—¿Ets tu, perdulari? —cridà mirant-se’l amb menyspreu—. Ja la pujarem dreta, la paret! ¿No et dónes vergonya de fer parlar tant de tu? Tenim totes les terres ermes… Vés corrent d’una banda a l’altra, perdut, vés fent guerres i bestieses…

Savalls deixà que la vella pagesa irascible, vociferant en el marc de la finestra, s’esbravés, sense baixar del cavall, amb una rialleta.

—Pareu la falda, mare! —digué quan li semblà que l’envestida afluixava una mica.

—Estàs prou d’orgue, bercengàs!…

—Pareu la falda, us dic! —cridà el general amb una lluminosa cara d’animal enriolat i satisfet.

I mentre li repetia la comminació llançà un grapat d’unces d’or pel buit del marc de la finestra.

La silueta de la vella desaparegué una estona: el temps de collir les unces escampades per terra. Després, en reaparèixer, digué amb una veu notòriament canviada, la cara endolcida:

—Entra! Berenarem una mica… Feia tant de temps que no ens havíem vist! La llonganissa, aquest any, és de primera.

El general baixà del cavall, i mare i fill s’abraçaren tendrament. No solament berenà, sinó que sopà i dormí a la casa paterna. En realitat hi estigué tot el temps compatible amb la seva seguretat personal. La satisfacció de la mare durà tot aquest temps i una mica més —fins que duraren les unces de la guerra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juny 1918

divendres 15 juny 2018

¿Com voleu que pinti àngels —preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics— si no n’he vist mai cap en ma vida?

Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo de realistes».

 

La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica mica mica antipàtica, francament.

 

He llegit, aquests dies, el Sant Francesc del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu —en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.

 

 

No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.

 

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

 

El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país —popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona en 1913— ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò que la gent no està per orgues.

 

Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal —per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint), el resultat és vertaderament positiu: quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.

 

Assegut a la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de maig 1918

dissabte 19 maig 2018

Ha fet una nit deliciosa, la primera de l’estiu. Sortim a prendre cafè a Plaça Nova, sota els arbres raquítics. Sensació deliciosa del soroll de l’aigua de la font de la plaça, quan obren les aixetes i emplenen un càntir. La nit és dolça, sense vent, immòbil. Les estrelles parpellegen sobre els teulats. Penso en aquella musica del Dant:

                             … sì dolcemente,
che la dolcezza ancor dentro mi suona.

 

Llarga conversació amb Gallart, Coromina, Frigola. El tema de gairebé sempre: les dones. Els dos primers vénen a dir, en definitiva, que com les dones no hi ha res al món. Tant l’un com l’altre són enamoradissos de mena i es fonen davant de la roba inteerior de les dones. Les passions de l’amor van lligades, potser, amb una certa petulància temperamental.

Frigola els deixa dir, indiferent i glaçat. Afirma contemplar l’espectacle d’aquest món amb una completa tranquillitat i una absoluta atonia. Es presenta com un fatalista acabat. Els pròdigs —diu— no tenen pas la llibertat de deixar de gastar diners; els avariciosos no tenen pas la de gastar-ne. Amb les dones, amb la generositat de les dones per l’amor, s’esdevé aproximadament igual. N’hi ha un tant per cent precís, estadístic, cada any, de generoses; les altres són inassolibles, intocables. Respecte d’aquestes, totes les aparences enganyen.

Coromina pregunta a Frigola si considera possible l’augment, en una forma o altra, del contingent estadístic de dones generoses i amables.

—Potser —diu Frigola— un règim d’alimentació adequat, aplicat sistemàticament, si fos possible sobretot d’acompanyar-lo d’un règim psicològic amable, podria augmentar una mica la quota de què estem parlant…

—¿Què enteneu per un règim psicològic amable?

—Vull dir —diu Frigola— alliberar la dona de preocupacions materials. La pobresa és incompatible amb una forma qualsevol de sensualitat. L’alliberació de les preocupacions a què faig referència pot arribar a vegetalitzar un ésser humà. La diferència més visible entre Adam i Eva d’abans d’haver menjat la poma i Adam i Eva posterior a la poma és potser aquesta: abans, aquesta família no tingué preocupacions i així la parella pogué portar una vida fàcil, còmoda, generosa i regalada; després les preocupacions esdevingueren obsessives, i tot, notòriament, s’escurçà… És en aquest sentit, em sembla, que el pecat original té, des del punt de vista humà, la màxima profunditat.

 

Quan la tertúlia del vespre es dissol, el poble sembla trist, abandonat, inexplicable. D’una manera positiva i certa, no fatiga res; tampoc res no atordeix totalment; d’una manera intrínseca, res no fa mal. Però hi ha una cosa estranya, misteriosa, indefinible, que us decanta sempre a pensar que tot és igual. Els dies —o les nits— en què aquest decantament es manifesta (i això a la nit implica la seguretat de l’insomni), les hores són amargues. Toquen les dues i penso, nerviós, que encara em falten dues o tres hores per tenir son. Tracto de posar una lletra nova a una cançó de bressol adequada a persones de vint-i-un anys.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada