He aprovat les assignatures que em faltaven per a la carrera d’advocat. Val més no pensar-hi més. En aquests últims anys, entre el batxillerat i la carrera, m’he examinat moltes vegades, però no m’he pogut acostumar encara a aquesta classe de cerimònies pedagògiques. M’han fet sempre una por cerval —que de vegades ha agafat un aire grotesc. No he tingut pas, fins ara, una tendència a somniar —ni coses agradables ni coses angoixants—, però, si de vegades he somniat, ha estat per una espècie d’aparició del pànic dels exàmens, molt desagradable i obsessionant: l’obsessió de la inseguretat exactament. El resultat de l’examen no hi ha influït per res: el resultat, tant si ha estat bo com dolent, ha estat una alliberació. Ha estat la inseguretat d’abans de l’examen i l’examen mateix el que ha creat el malestar en la consciència de la vida inconscient.
Ara, per ésser advocat, hauré de comprar el títol —és dir, pagar a l’Estat l’import corresponent per obtenir-lo. No sé pas quant val aquest títol. Però, per comprar-lo, ¿on són els diners? Jo no tinc cap cèntim —i els pocs que tinc els necessito per a la dispesa. El meu pare no deu pas tenir una situació gaire brillant. Demanar-li res és perdre el temps —i no pas per animadversió, certament. ¿D’on sortiran les misses? ¿Arribaré algun dia a pagar el títol d’advocat? Em sembla que haurà estat més fàcil d’entrar a l’orla dels meus companys de curs —amb el retrat ovalat dels catedràtics a la part alta del document— que comprar el títol.
En casos així, només hi hauria una solució: tenir una relació d’una certa eficàcia amb una senyora rica; però aquestes relacions només es deuen obtenir a còpia de paciència i d’interès —és dir, de temps. A mi sempre m’ha semblat que les dones fan perdre molt de temps. Em dec haver equivocat. Sempre m’ha agradat més perdre el temps badant o escoltant o llegint. He estat el que la gent en diu un infeliç.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“Ha estat la inseguretat d’abans de l’examen i l’examen mateix el que ha creat el malestar en la consciència de la vida inconscient”. Es deixa una cosa: la inseguretat després de l’examen.
No sé on vaig llegir a la carrera que els exàmens són “an exercise on sadism”. Per a mi van ser un malson, que, com en Pla, encara ara es fan presents quan dormo i somio que em falta una assignatura per aprovar. Per sort Jordi Llovet ens va permetre de fer una de dues coses: o examinar-nos i jugar-nos-ho tot en una hora i mitja, o presentar un treball fet amb una mica més de calma, sobre Kafka. Precisament Kafka a El procés deia: “la diferència és que l’absolució aparent exigeix esforços extrems però momentanis, mentre que l’ajornament demana un esforç molt menor però constant” (pàg. 187 de l’edició de Proa del 1981). Crec que val la pena de llegir tot El procés per aquest sol passatge. Qui escriu això ho ha ajornat tot a la vida.