20 de juliol 1918

20 juliol 2018

Santa Margarida, festa major de Palafrugell.

Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva en la qual fan cua molts treballadors i pobra gent.

De tota manera, la sortida de l’ofici, dins la llum blanca, furiosa, de l’estiu, ha estat impressionant. Sortint pel portal, la gent semblava haver quedat inflada per la pomposa música de Mercadante que han tocat a l’ofici. Sota les sombrilles de color vermell, la llum feia la rateta a la cara de les senyores tibades, encotillades, rígides. Els homes, vestits funeràriament, molts amb barba, semblaven dins de la llum gasosa, efervescent, mers perfils. Impressionant, el cruixir de les sabates estrenades per la burgesia. Cada any, les sabates indígenes gemeguen més. Hi ha cuiros que cruixen d’una manera més somniosa i densa, i cada pas que dóna el seu titular produeix la sensació com si trepitgés una capa de cloves d’ou. Sardanes a Plaça Nova abans de dinar. Molta de gent sota de les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic, i quan l’orquestra de Peralada toca una seva sardana —que els sardanistes s’abstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)—, sembla que a plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país. Les sardanes, la tenora… quina cosa! Una música sentimental, una melodia pueril, explicada d’una manera nasal, fatxenda, impertinent. En aquest sentit, això deu ésser la quinta essència de l’esperit primigeni del país. Després de les sardanes, passo, camí de casa, per alguns carrers. De les cases obertes m’arriba una embriagant olor de successius i diversos sofregits. També m’arriba —més acostat, més allunyat— un sorollet viu, picat, de culleres, forquilles i ganivets. Els empordanesos —no es pot pas negar— som una mica pocasoltes, però els sofregits d’ací no tenen rival; són, sense discussió, els millors del país. A l’hora d’aquesta respectable veritat, l’indigenat té un toc gairebé infal·lible.

En un interval de les sardanes de la tarda trobo Gori desorientat i incert.

—Aquestes festes majors —em diu— em trenquen les oracions i no fan per a mi. Em declaro partidari de la vida de cada dia, de l’habitual. M’agrada de menjar a l’hora i d’anar a la rega.1 Aprecio la tertúlia que fem tots plegats. Les cares desconegudes són, per a mi, absolutament innecessàries, purs misteris. ¿Què us heu fet avui, els amics de cada tarda? He vist Frigola separat de Gallart per una gernació de forasters. Aneu a prendre cafè i resulta que no sabeu a quin cafè el preneu… No em vingueu amb coses modernes i delirants.

A plaça hi ha tanta de gent que vaig notant que, mentre Gori em parla, les empentes i les intromissions humanes ens van separant de mica en mica. Arriba un moment que per fer-se entendre ha d’alçar la veu. Observo que això li augmenta el mal humor. Li dic, de lluny, cridant:

—No us esforceu… Ja comprenc que sou partidari de la monotonia…

—Exacte, això mateix, exacte!… —diu cridant com un energumen mentre amb el braç assenyala un gest de comiat irremissible i fatal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95. Refr. —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà). Diccionari Català-Valencà-Balear []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de juliol 1918

18 juliol 2018

Cap al tard, he anat al mas. A l’era batien amb les eugues. El sol ha torrat la gent. Sobre aquest color, que torna fantasmal el blanc dels ulls, la pols, el boll i la suor els han posat com una crosta de color d’argila, que esdevé d’un color d’ala de mosca a mesura que la llum de la tarda es va afeblint. Els animals, enllustrats per la suor, tenen una bromera blanca a la boca. Després de descollar, la gent s’asseu a terra, rendida.

Retorn dins d’un crepuscle d’una lluminositat blanca, lleugerament tocat de rosa, amb el blau pur, profund, estèril, de l’arcada del cel.

 

Davant de la terrassa del cafè passa una noia molt jove, amb aquella cosa torbadora, cenyida i impenetrable de les formes adolescents, les faldilles curtes, com una campaneta, sobre la polpa turgent, l’anca, la cuixa i les cames plenes. Un home assegut a la taula del costat em pica l’ullet.

Si ho recordo bé, tenia els cabells del front una mica en desordre i els ulls grans, parats, una mica enfonsats —tocats per un desdibuixament flotant, que la rosada galta immediata il·luminava de carmí lleugerament.

La noia ha passat i només ha quedat, penjada a l’aire, la sinistra guinyada del meu veí de cafè.

 

Si la nostra ànima és la nostra capacitat d’il·lusió —les nostres il·lusions—, deu ésser per això que hi ha tanta gent que tenim ànima de càntir.

 

Entre els que no tenen mai un no i els que no diuen mai que sí, no sabria pas què triar. Són les dues màximes creacions de l’energumenisme espontani del país.

 

Els diners.

Ciset Vilà, un marxant de boscos, fill, com el general Savalls, de la Pera, sol explicar que, quan aquest general corria pel país fent la segona guerra carlista, es presentà un dia al seu poble natal, muntat en el seu cèlebre cavall blanc que figura a les litografies, rodejat dels principals personatges de la seva partida. La mare del general, que vivia pobrament a la Pera, en sentir el galop de les cavalleries, tragué el cap per la finestra i, passat el primer moment d’esglai i de sorpresa que la presència del seu fill li produí, reaccionà d’una manera indignada i viva.

—¿Ets tu, perdulari? —cridà mirant-se’l amb menyspreu—. Ja la pujarem dreta, la paret! ¿No et dónes vergonya de fer parlar tant de tu? Tenim totes les terres ermes… Vés corrent d’una banda a l’altra, perdut, vés fent guerres i bestieses…

Savalls deixà que la vella pagesa irascible, vociferant en el marc de la finestra, s’esbravés, sense baixar del cavall, amb una rialleta.

—Pareu la falda, mare! —digué quan li semblà que l’envestida afluixava una mica.

—Estàs prou d’orgue, bercengàs!…

—Pareu la falda, us dic! —cridà el general amb una lluminosa cara d’animal enriolat i satisfet.

I mentre li repetia la comminació llançà un grapat d’unces d’or pel buit del marc de la finestra.

La silueta de la vella desaparegué una estona: el temps de collir les unces escampades per terra. Després, en reaparèixer, digué amb una veu notòriament canviada, la cara endolcida:

—Entra! Berenarem una mica… Feia tant de temps que no ens havíem vist! La llonganissa, aquest any, és de primera.

El general baixà del cavall, i mare i fill s’abraçaren tendrament. No solament berenà, sinó que sopà i dormí a la casa paterna. En realitat hi estigué tot el temps compatible amb la seva seguretat personal. La satisfacció de la mare durà tot aquest temps i una mica més —fins que duraren les unces de la guerra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 de juliol 1918

17 juliol 2018

Els amics.

Tomàs Gallart torna de Barcelona amb una galta inflada. No puc dissimular la sorpresa. És un d’aquells homes que no em puc imaginar més que en plena salut —i això independentment de les circumstàncies, favorables o adverses, de la vida. El seu sentit de l’humor, de gra fort, molt sorollós, la seva sensibilitat per copsar el grotesc, ho trobo molt vital. És un home alt, musculat, amb un moviment a les celles molt viu. Em fa pensar en un home que fos sensible a l’ideal de Montaigne: «…viure a l’hostal, riure amb la nostra gent, morir entre els desconeguts».

Sovint, a la nit, passejo una hora o dues, amunt i avall del carrer del Sol, amb ell, sota les acàcies. És un dels pocs fabricants de Palafrugell capaç de tenir una conversació «gratuïta», és dir, absolutament deslligada dels afers econòmics immediats. M’agrada d’escoltar-lo sobretot quan parla dels seus records d’estudiant a França i Anglaterra. Té sobretot un record —una mica idealitzat, potser— de Londres, agradabilíssim, exquisit. Si fóssim de la mateixa edat, però, potser no seríem tan amics. El tracte constant de les persones que tenen els mateixos records no té gaire amenitat.

Enric Frigola té estirabots estranys. És un lector constant de la Bíblia, sobretot de l’Antic Testament, i el seu fort, al cafè, consisteix a relatar d’una manera literal i un aire gris, fred, glacial, les —generalment— monstruositats que hi troba. Els contrastos que produeixen els deliris hebraics en la mentalitat de la gent d’avui són sorprenents, detonants. Però, després de les riallades que provoca la singularitat, la cosa queda una mica monòtona. Aquesta monotonia no gosaria pas ningú contradir-la-hi, donada la gràcia que fa a ell mateix.

—Vostè, Frigola —li digué un dia un capellà—, és un home molt collfred

—No li ha pas d’estranyar —li respongué—. Deu ésser perquè jo he llegit més la Bíblia que vostè…

—Jo no l’he llegida mai, la Bíblia. ¿Per qui m’ha pres?… Jo sóc dels de l’Evangeli…

—¿Veu, home, veu? —digué Frigola, enriolat.

Com a professor a l’Escola d’idiomes, té com a llibre de text francès de lectura Madame Bovary de Flaubert. Una vegada Gori li preguntà la causa.

—¿És que no el consideres un gran escriptor, Flaubert? —li respongué.

—Sí, sí…

—Ah!

 

La farmàcia de Casabó l’ha comprada l’apotecari Almeda, de Girona, tipus important, que s’afegeix intermitentment al nostre grup. És un home flac, d’un nas considerable, ros, molt miop, amb unes grans ulleres amb muntura d’or que li donen un aspecte d’home greu, atent i precís. Porta els cabells admirablement engomats, vesteix bé, la ratlla dels pantalons és sòlida i vertical. Cada nit els deu posar sota del matalàs, amb una cura femenina perquè li quedin aplomats com una cantonada. Porta un bigotet-raspall.

Usa constantment el diminutiu, sobretot quan parla amb persones de l’altre sexe. «Sobre el granet —diu a les seves clientes— s’hi passarà aquesta pomadeta…». O: «Abans de dinar, prendrà aquest xaropet amb una culleradeta…». Acompanya l’emissió d’aquests diminutius amb inflexions de veu dolces, persuasives, absolutament acaronadores. Per desgràcia, la seva veu és una mica massa nasal i ha de fer un esforç notori per no ensenyar l’orella de la seva persistent, sarcàstica brometa. Moltes vegades reïx a dissimular, i així hi ha molta gent, impressionada per la seva afectuositat, que el consideren un ingenu i hi ha senyoretes que se’l figuren vestit de criatura, amb uns pantalonets curts i marinera.

En el tracte entre amics resulta un cínic glacial i, com que és gironí —i un gironí ranci—, encara resulta més fred. És un gran conreador, lúcid i sistemàtic, de l’adulteri per amor, perquè la seva idea fonamental és que aplicar una qualsevol forma de comptabilitat als sentiments és una falta de delicadesa. Un sentiment —diu— pagat encara que només sigui amb costelles a la brasa ja no és un sentiment. Així, el seu estat natural és viure enmig de combinacions adulterines, sempre gratuïtes i de vegades pesades i complicadíssimes i de vegades desagradables, perquè ha rebut més d’un cop de bastó sec —cops que no han traslluït, perquè té comprada la discreció de vigilants nocturns i serenos. En fi: un pur idealista. És gairebé segur que, més que la possessió de les dones, li interessa infligir una molèstia als marits. Un dia que al cafè es parlava de la seva gran tenacitat i paciència en aquesta classe d’afers, digué amb la seva habitual, nasal, afectuositat lleugerament vitriòlica:

—Però ¿és que hi pot haver res més bonic que aquestes cosetes?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juliol 1918

15 juliol 2018

He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.) La calor rabiosa ha acabat amb la indefectible tempestat de trons i llamps i pedregada… sí, la pedregada justa per destruir la collita de les vinyes. Les delícies maternals de la naturalesa! Veure els llamps tan pròxims, fosforescents, morats, violacis, ensofrats de groc, carminats, darrere la densa cortina blanca, fantasmal, del calabruixó, és un espectacle que mai cap escenari no podrà vagament imitar —per més fastuós i enlluernador escenari que sigui. No hi haurà mai cap morena Salomé el perfil de la qual pugui comparar-se al zig-zag d’un llamp clavat a terra, ni cap vel de Salomé més fascinador que els vels —boirina blavenca, lleu, brodada— d’una pedregada.

Però la frescor ha estat de poca durada.

Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les Faules d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la Gramàtica catalana de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels Diàlegs de Lluís Vives.

He trobat també uns llibres de batxillerat i de carrera, del meu pare i de l’oncle Martí, i una quarantena de quilos de llibres d’anar a missa que foren propietat del senyor Esteve Casadevall. Res. Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure’m arribar amb un «altre» llibre, no es pot estar de dir:

—Malaguanyats diners!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de juliol 1918

9 juliol 2018

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de romandre sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És dir: trobem natural que els altres es morin i absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M’ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m’han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em depassen de quinze anys —almenys. Això m’ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes —els diners, la sensualitat, el ventre— són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d’immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment a penes ningú el comprèn i ben poca gent l’obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És dir: la il·lusió de la immortalitat de l’esperit es fa, en general, molt més difícil d’entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls els que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres els que ens ocultem —puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, ¿què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el Diari, que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure a la nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l’escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s. d. v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, qui trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada