16 de juliol 1919

16 juliol 2019

Entrat a la redacció de La Publicidad (edició de la nit) per la cessantia comunicada ahir pel senyor Miró, en nom del senyor Barco, director de Las Noticias. El periodisme professional. No hi havia pas altra solució —era indefectible. És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa —i encara si ho arribés a ser! Però què hi farem… És així…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

15 de juliol 1919

15 juliol 2019

Quim ha arribat avui a la penya amb una cara intensament pàl·lida, afinat, desfet. En el moment d’entrar portava el barret a la mà, tenia la mirada vaga i el front ple de suor. Costa, el vell cafeter, anava darrere d’ell deprimit, amb un aire de fer un dol. Un moment ha semblat que el cos del nostre amic oscil·lava lleugerament i que anava a desmaiar-se. Costa ha allargat els braços com si l’anés a emparar. Finalment ha pogut arribar al seu seient habitual, sobre el qual s’ha deixat caure aclaparat.

L’aparició de Quim en aquest estat ha produït una gran impressió a la tertúlia i la notícia s’ha escampat ràpidament per la casa. Algunes persones han fet demanar el que havia passat. Durant una llarga estona hem fet tota mena de conjectures sense resultat. Amb el cap recolzat sobre el respatller de la poltrona, més mort que viu, en un estat de semiinconsciència, hauria estat impossible de preguntar-li res. Així, hem passat una considerable estona parlant en veu baixa, fent la menor fressa possible, com si ens trobéssim en l’habitació d’un malalt.

De tota manera, una vegada que el doctor Dalí li ha afluixat una mica la corretja dels pantalons, li ha descordat el coll i desfet la corbata, i li ha fet beure uns glopets de conyac, ha semblat reviscolar-se. Però fins que ha estat en disposició de parlar ha passat ben bé una hora —llarga. Té dies, Quim, de gran loquacitat; altres, és impossible de sentir-li articular una paraula. Sospito que avui hauria estat un dia d’aquests. Si ha parlat ha estat perquè al seu voltant s’ha format una gran curiositat. La seva explicació ha estat una mica incoherent —a causa, és clar, del seu estat.

De la manera més involuntària i impensada, Quim s’ha trobat al mig, literalment al mig, d’un fet impressionant —malgrat que, de fets semblants, se n’hagin produït a Barcelona d’ençà de l’assassinat del fabricant senyor Barret, en plena guerra europea, a dotzenes, en aquests últims anys. Aquesta ciutat és absolutament fantàstica. Haver arribat a una situació en què, per saturació ambiental, la gent llegeix les notícies dels atemptats personals com qui passa la vista sobre una gasetilla teatral, fa rodar, literalment, el cap.

Quim ha explicat el que segueix:

—He sortit de casa, com cada dia —ha dit—, disposat a venir a l’Ateneu. Per arribar al carrer de la Canuda, he passat avui pel carrer del Duc de la Victòria. Aquest camí no és pas el meu camí habitual, però avui hi he passat. El carrer del Duc de la Victòria no sol pas ésser, havent dinat, molt concorregut. L’he seguit, des de la Portaferrissa, caminant per la vorera, a l’ombra —és dir, l’he pujat per la vorera de l’esquerra. Davant meu, a set o vuit passos, caminava un senyor petit i gras —lentament. Vist d’esquena, aquest senyor tenia tot l’aspecte d’un botiguer. Tot d’una, m’ha semblat sentir, molt a prop, un soroll estrany. Davant meu, a un metre escàs de l’esquena del senyor que em precedia, sobre la paret del carrer, he vist rebotre un objecte que ha fet caure un pa de calçobre. Era un impacte de bala. El tret venia de darrere meu, puix que sobre el meu camp visual (la part del carrer que desemboca en el de la Canuda) tot semblava normal. En el moment de girar el cap enrere, per veure el que passava, he vist que el ciutadà que caminava davant meu (que acabava de percebre la proximitat de l’impacte) es posava a córrer amb totes dues mans al cap. Entre la producció de l’impacte i l’inici de la cursa, la connexió ha estat tan ràpida, el fet que no hagi ni girat el cap ha estat tan sorprenent, que jo sospito que aquell home era dels que «perillaven», era un home que havia rebut amenaces. I bé: aquell home no ha pas, naturalment, corregut gaire, perquè s’ha ficat, amb la rapidesa d’un animal perseguit, dins d’un portal. Just en el moment de passar-lo, un raig de bales s’ha abatut sobre l’entrada. La desaparició de l’esquena d’aquell home i la crepitació de les bales han creat una escena d’una rapidesa fulminant…1

—Així, doncs, t’has trobat —diu Jardí— entre els pistolers i la persona sobre la qual atemptaven…

—Perfectament al mig. Els pistolers eren darrere meu i sospito que tiraven des de l’altra vorera. No els he pas vist. Quan la desaparició del fugitiu en el portal m’ha donat la impressió que s’havia salvat, he girat el cap enrere. He vist un cotxe amb el motor en marxa i dos homes, que m’han semblat joves, que hi pujaven. Aquest cotxe ha fet marxa enrere amb una gran calma i després ha enfilat la Portaferrisa. Mentrestant, la gent que venia del carrer de la Canuda s’ha arremolinat… Creieu que he passat una estona desagradable.

—Bé, vaja —diu Jardí, indignat, fora de mare—, això és intolerable! Aviat no es podrà sortir de casa… Ens hauria de caure la cara de vergonya a tots plegats!

—Sí senyor… Exacte… Però el cert és que hi ha gent disposada a defensar aquestes enormitats… i a defensar-les en la premsa!… —crida amb la cara morada de despit Solé de Sojo, que sembla tenir tot el cos dominat per un moviment espasmòdic.

La frase que acabem de transcriure acabava a penes d’ésser pronunciada quan hem vist Solé posar-se dret, cordar-se nerviosament el botó de l’americana, agafar d’una revolada el coll de l’ampolla d’aigua situada a la taula més pròxima i dirigir-se sobre Màrius Aguilar, assegut tres o quatre poltrones més enllà. Aguilar, que ha vist el moviment, s’ha posat també dempeus i ha empunyat una altra ampolla d’aigua. En trobar-se frec a frec han alçat les ampolles simultàniament per colpejar-se el cap, però s’havia alçat ja massa gent a descompartir-los perquè arribessin a tocar-se. L’ampolla de Solé era buida; la d’Aguilar, mitja d’aigua. En el moment de fer l’acció ofensiva amb el braç, l’ampolla s’ha vessat —exactament s’ha vessat sobre la clepsa de la persona que ha arribat primer per separar-los: sobre el cap d’Antoni Homar.

Format un mur humà de separació entre els contendents, aquests s’han hagut forçosament de calmar. Han tornat a seure en els seus llocs habituals. Malgrat el grotesc acabament de l’escena, la penya s’ha mantingut silenciosa i aclaparada. Enmig d’aquest estrany silenci, Quim s’ha alçat del seu seient, ha agafat el barret i se n’ha anat. Poca estona després, Aguilar ha també marxat.

He sentit dir, més tard, que la causa del gest de Solé havia estat haver observat en la cara d’Aguilar un somriure impertinent mentre parlava.

Quina situació la d’aquest país, la de Barcelona, valga’m Déu! No és pas una situació revolucionària, no és pas una revolució, el que hi ha plantejat. No crec pas que hi hagi ningú que consideri que perillen les bases de l’actual societat. Ni la burgesia té por de la revolució ni els pistolers han tingut mai la idea de fer una revolució o altra. És simplement l’anarquia que s’ha apoderat del carrer amb una pistola a la mà. La seva presència és tan visible, tan recalcitrant, que la situació és, per a molta gent, absolutament natural. No podem sortir d’aquí: o tirania o anarquia. És una situació que costa de comprendre àdhuc a les persones que en som testimonis presencials.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Llegiu aquí la descripció de l’assassinat del «Noi del Sucre», el 10 de març 1923. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

13 de juliol 1919

13 juliol 2019

La ruleta.

No sóc pas soci —és clar— del Círculo Artístico, però hi ha una gran quantitat d’amics de la penya que freqüenten aquesta societat per tal de jugar a la ruleta. De vegades passo una estona a la sala de joc amb un o altre d’aquests amics.

Quan no es té aproximadament cap cèntim, hom es posa a pensar en la possibilitat de collir un ple a la ruleta com una cosa deliciosa. No em costaria pas gaire d’afeccionar-m’hi. El que hi ha és que quan entro a la sala de joc em trobo, si fa no fa, en la mateixa situació en què es troben sovint els meus amics en sortir-ne: pelat com una geneta.

Si alguna vegada ho he provat, m’he pogut convèncer de l’escassa capacitat que tinc per a la vida del vici. No tinc prestància, ni barra, ni perfil. No puc arribar a prendre-ho seriosament. Borralleras juga amb un aire d’indiferència i de llunyania fantasmal. Sagarra contempla el moviment de la bola amb un sotabarba de suplement. El pintor Canals es mossega el bigoti nerviosament. Labarta, Casanovas, Nogués, Carles, Padilla, els germans Soto, freqüenten també la ruleta i juguen seriosament —Carles el que menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.

Ara, a mi em sembla que tinc —a causa probablement de la meva inconsciència— un cert avantatge sobre aquests amics. Jo crec que jugar i perdre són dues coses lligades per la més absoluta coherència. En canvi ells creuen que jugar i no guanyar és una mala passada que la providència els fa explícitament. Si surten de la sala guanyant, se’ls coneix en la cara i desenrotllen una certa arrogància displicent. Si surten perdent, sembla que els han clavat una pallissa —semblen gossos malalts que busquen un racó per isolar-se de la gent. Es deixen dominar massa —al meu entendre— per la força que ells mateixos, sense cap fonament, s’atribueixen. M’agradaria de guanyar, naturalment, però trobo que perdre —i sempre perdo— està tan encaixat en la naturalesa de les coses que no paga la pena d’amoïnar-s’hi ni un moment. Surto de la sala havent pràcticament oblidat el que ha passat a dins —i amb una gana magnífica.

De vegades sospito que, per a les persones dotades d’una escassa quantitat d’amor propi i de molt poca pedanteria, el joc no pot tenir interès.

Don Francesc Pujols, que és concurrent de l’Artístic i de la sala de joc, no és pas, però, afeccionat a la ruleta. Avui deia:

—Jo podria jugar perquè tinc per perdre. Els meus deu duros diaris cauen, tant si plou com si neva… Però perdre davant dels crupiers seria fer massa el calet…1

L’ambient de l’Artístic, que és un aiguabarreig d’artistes que aspiren a fer el comerciant i de comerciants que pretenen fer l’artista, és —dit sigui de pas— accentuadament arriladet.

 

 

La lectura de Psyche, de Rhode, ha continuat aquests últims dies, però per fortuna la conjuntivitis de Pujols ha millorat considerablement. Malgrat les hores passades en la intimitat de la lectura, no em seria pas possible d’afirmar que Pujols s’hagi tret la màscara ni un sol moment. De vegades la seva capacitat d’autodenigració per tal de donar una idea diferent del que realment és, arriba a la pura fatuïtat. Em produeix com un enervament.

—¿Em permet una pregunta, senyor Pujols? —li he dit avui.

—Digui, digui, no faltaria més…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat a aparentar el que no és?

—No li ho agafo, francament…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat que jo el prengui per un ximple?

—Això mai de la vida, amic Pla! Per mi, no hi ha res com un amic. Jo em presento davant de vostè amb la mateixa sinceritat que si m’acabessin de parir…

—I si jo em resistís a prendre’l pel que vostè pretén, ¿què passaria?

—No s’ho prengui tan a la valenta, cregui’m a mi!…

—De vegades el trobo francament enervant…

—Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…

Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia.

Impossible de no somriure. Hom queda desarmat —i totalment a les fosques, com al començament de la conversa. Pujols s’esmuny com una anguila —dóna constantment la impressió de buscar sempre la sortida, d’estar disposat a representar tots els papers de l’auca per tenir sempre segura l’evasió del seu pensament.

—I d’aquesta lectura que estem fent, ¿què me’n diu? —li pregunto després d’una pausa.

—Això és un plat d’arròs bullit. I pensi que el llegim en francès! Si el llegíssim en la seva llengua materna, ja faria molta estona que no sabríem on ens trobem. Això sí, aquest professor sembla molt bona persona i escriu molt bé: escriu amb estil de gasetilla, com vostès de Las Noticias.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, a0mb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 2. CALET m.  Home que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta esser rústic i sense il·lustració (Barc.); cast. paleto. Y’s queda gratantse el cap com fan los calets, que ni saludan ni gratan, Vilanova Obres, xi, 87. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

11 de juliol 1919

11 juliol 2019

Biblioteca.

Josep Maria Junoy m’invita a llegir Charles-Louis Philippe, sobretot Le Père Perdrix. A pesar que ja fa alguns anys que aquest escriptor morí, me l’explica com si fos viu. Això em dóna una idea de l’interès que li té.

D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure —ni en pintura— res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del Mercure de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.

—Teniu… —m’ha dit—. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep Maria Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo —excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès —però encara em recomana de llegir Charles-Louis Philippe.

—¿Quina classe d’autor és? —li demano.

—És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…

—¿És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…

—És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».

—Està bé, realment…

Després m’incita a fer una altra lectura: la de César Capéran, ou La tradition de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.

 

Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:

—Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…

Mentre parlava així, jo pensava:

—Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…

 

Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i osa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a La Ciutat de Déu, estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, per la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim —per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

5 de juliol 1919

5 juliol 2019

 

 

Ja fa dies que la penya, quan el sol declina, s’instal·la al jardí, sota les palmeres. Cada any, sembla, passa el mateix.

Aquest desplaçament a l’aire lliure —un aire lliure, voltat, però, d’altes parets— té, donada la mentalitat que impera a la tertúlia, els seus inconvenients. En el jardí, la discreció és obligada, no es pot tenir, en parlar, tanta vehemència; sempre es pot produir una proximitat estranya, una promiscuïtat indesitjable. Així, la penya, quan arriba aquest temps, perd una mica, es projecta sobre d’ella un punt de tedi. A més, la gent en aquest país, a l’estiu, sembla diferent. Quan no va vestida, perd.

Francesc Labarta és un dels homes a qui agrada més d’enraonar i de discutir de tots els que jo conec. Té una impressionant vitalitat. És un contertulià de primeres hores de la tarda. En arribar, pren el cafè amb una esgarrapada, com si tingués pressa, i amb la darrera gota del cafè fa una copa d’estudiant molt copiosa, que després irà prenent a glopets, per desalterar la seva vehemència. Una vegada pres el que ell en diu el «calent» —Labarta té, cosa bona, el lèxic de l’artesania barcelonina—, es posa a discutir. Enraona torçant la boca, amb la veu una mica esquerdada, i amb la seva cara, que més que la cara d’un home sembla la fotografia (vella de dos o tres anys enrere), de la cara d’un home —una fotografia en la qual la cara hi és, però que ja comença de no ser-hi. El seu tema són les qüestions d’art, sobre el qual pot parlar d’una manera pràcticament indefinida. Es comprèn perfectament la fascinació que produeix entre els artistes joves del grup dels Evolucionistes —encara que haig de confessar que sovint se’m fa inintel·ligible, sens dubte més a causa de la meva ignorància que de la seva falta de mètode. Sovint Borralleras, Pujols, el pintor Carles, li serveixen de «paret», li porten més o menys la contrària. Llavors està realment content. Si es troba amb una tertúlia de tipus morós, inapetent, no abandona pas, però, la seva inexhaurible vehemència: es dedica al monòleg una mica monòton, però sempre fluent.Ara a l’estiu, amb el canvi de panorama, Labarta parla menys. Això l’entristeix —i la penya queda perplexa: no sap ben bé si li han tret un pes de sobre o si es troba a faltar alguna cosa que li haguessin extirpat amb el bisturí.

L’acabament de la temporada musical desplaça Borralleras i Albinyana en els llimbs de l’avorriment. Albinyana és un dels homes més flacs de la penya, més pàl·lids, més ossats, d’un aspecte més depauperat i ascètic. Si el ventre de les persones tendeix generalment a manifestar-se cap enfora, a través d’una corba més o menys pronunciada, el d’Albinyana s’incurva cap endins i això dóna al seu cos un aire una mica corbat, com si tendís a doblegar-se sobre si mateix.

En aquesta tertúlia, hi ha representants magnífics de totes les tendències. Hi ha homes grassos i suculents com el doctor Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, i homes que són un esquerdís: Josep Maria Albinyana, Carles Soldevila, Lau Duran Reynals. En el darrer número de la Nouvelle Revue Française André Gide (sens dubte en un moment de mal humor) ha escrit: «Fa l’efecte que els homes grassos tendeixen a la putrefacció i els homes secs a l’ossificació. No es pot sortir d’ací».

Albinyana té un nas considerable, uns braços i unes mans llarguíssims, un pàmpol d’orella de molta superfície. És un xicot molt ric i molt cultivat. És un home —com alguns n’hi ha en el país— que no s’ha pogut adaptar a la indústria familiar i s’ha convertit en un contertulià sistemàtic i integral. Té molts llibres —tota la literatura francesa moderna—; és un musicòman decidit; ha començat una collecció de pintures —Sunyer li ha fet un retrat—; Josep Carner li ha dedicat uns sonets. Per anar bé, d’Albinyanes, en el país, n’hi hauria d’haver tres o quatre-cents.

Forma part del grup més reaccionari de la penya —és dir, es troba molt acostat a Enric Jardí. El seu diari de capçalera és L’Action Française. Davant de la tràgica situació del país —dominat per les bandes de pistolers— la seva reacció és violentíssima. Li he sentit dir:

—Per fortuna, el descobriment de Maurras permet que els conservadors del país puguem anar amb el cap alt pels carrers…

Si no fos, però, per la frenètica actualitat i la repercussió que aquests esdeveniments tenen, no crec pas que Albinyana sentís cap curiositat per la política. El seu estat natural, a la tertúlia, és una passivitat acusadíssima. Allargat còmodament sobre una poltrona amb un enorme Hoyo de Monterrey a la boca, el nas una mica penjant, sempre una mica fredolic, passa l’estona amb els ulls en la llunyania, taral·lejant de vegades unes frases de Debussy —Pelléas et Mélisande és la seva música preferida—, escoltant vagament el que al seu voltant es diu. Ara bé: una qualsevol al·lusió a la música —encara que no sigui més que l’emissió d’un simple tòpic— té la virtut d’animar-lo ràpidament. Tots els sentits se li bolquen a la superfície. Si la conversació s’anima, l’envaeix una nerviositat incontenible. Com és visible en molts aficionats a la música, té una tendència a tornar-se violent. No pot concebre que a algú li agradi alguna cosa que ell no accepta. En la discussió agafa de seguida un to displicent, menyspreatiu. Apareixen, en el seu cos, tota mena de petits tics —nervis que es posen a actuar pel seu compte, deslliurats de la pressió en què han estat mantinguts tan reiteradament. Aviat el control de les paraules se li escapa. La seva imaginació camina a una velocitat molt més forta que l’emissió dels mots. I tot acaba en un punt d’incoherència: paraules soltes, deslligades, eixides en forma d’exabrupte, acompanyades d’una gesticulació violenta en la qual prenen part gairebé totes les parts del cos: les mans, els braços, el cap, els ulls, les espatlles i les cames i tot. Fa l’efecte d’una lluita amb una força invisible. L’espectacle és impressionant pel que sempre té de sorpresa. Tot i que la seva vida interior no és potser coneguda de ningú, hom no pot deixar de veure Albinyana a través del seu aspecte extern: un home recelós, tímid, pusil·lànime, ple de prejudicis intel·lectualistes, potser vitalment amargat, potser sentimentalment ressentit. Un home aclaparat pel tedium vitae que ha trobat en la música l’evasió del dolor d’aquest món. Per això totes les qüestions de la realitat són per a ell negligibles; mentre que les referents a l’esperit de la música són decisives.

Camps ho resumeix així…

—Li trepitjareu un ull de poll i us dedicarà el més amable dels seus somriures; li discutireu Debussy i podreu donar gràcies a Déu si no quedeu destruït…

Borralleras també viu dins de l’esperit de la música —ara densificat per la lectura de Marcel Proust, lectura essencialment musical, per l’esforç que comporta de convertir el passat —el record— en realitat, en present. També a Borralleras sembla pesar-li la vida. Però la seva sensibilitat no sembla pas tan susceptible. Externament almenys sembla tendir més a l’equilibri. Però no faria pas gaires afirmacions, ni formularia gaires profecies…

Ara, havent quedat Barcelona sense música, aquests homes divaguen com ànimes en pena. Han fet una darrera temptativa: han anat a sentir no sé quines òperes italianes en un teatre de Gràcia (no recordo quin) que cada any, per aquest temps, organitza una temporadeta. Però veig que en tornen massa enriolats i massa sensibles al pintoresc. Quan no tornen del concert com si els haguessin donat una enorme pallissa, és que la música era dolenta. Borralleras parla de marxar a fora, a Prats de Lluçanès.

—No tinc més remei! —diu—. Haig de marxar a estiuejar. Ací no hi ha res a fer…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.