18 de juny 1919

18 juny 2019

Com que un dia o altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em falten per acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep M. Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em dóna febre només de pensar-hi.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

15 de juny 1919

15 juny 2019

Diumenge. — El senyor Dalmau, de les conegudes Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa, apareix a la tertúlia de l’Ateneu els diumenges a la tarda.

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns testos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat —a l’hivern— una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau —o sigui el temple de l’art d’avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l’exposició Van Dongen, és dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d’Àfrica —a Alger, especialment. Després hi he seguit les exposicions dels components del grup que s’anomenà primer Associació Courbet, que es transformà després en el grup dels Evolucionistes, amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l’escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la biblioteca de l’Ateneu), i, en el terreny de l’orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l’ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l’home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d’una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba negra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d’amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l’americana, molt baldera, fa l’efecte d’un abric; els objectes que porta a les butxaques l’estiren sempre avall; l’armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l’hivern porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d’ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el vestir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d’una veu tan evaporada i petita —uns simples moviments de boca— que s’hi ha d’estar molt habituat per copsar-la. Camina d’una manera tan fatigada i deprimida que de vegades us vénen ganes d’agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l’efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l’home que es troba més enllà de les fronteres, de l’abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver.

Per a l’única cosa que sembla tenir una certa virior és per fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè —que beu a glopets petitíssims—, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversació. Seu, escolta, fuma i calla. Si l’interroguen, contesta amb la menor quantitat possible de paraules —però sovint és com si no digués res, de tan esblaimada que li resulta l’articulació de les paraules.

—Altrament, Dalmau —li ha dit avui Quim Borralleras—, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta…

(Es tracta d’una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d’aquesta tendència. És l’última de la temporada.)

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

—¿Què ha dit? —ha preguntat algú.

—Ha dit —respon Solé de Sojo— que a les Galeries Dalmau tot és fort i puixant començant per l’amo…

—I un be negre!… —diu Camps de baix en baix.

—Hi, hi, hi… —fa el doctor Dalí, enriolat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

13 de juny 1919

13 juny 2019

La dispesa.

Aquesta dispesa de la rambla de Catalunya és molt diferent de la del carrer de Pelai. Espiritualment, és potser més desordenada. Externament, té un ordre molt més visible i eficient. Aquella era una dispesa d’estudiants desmanegats. Aquesta és una casa poblada d’empleats i de gent de despatx —i ja es sap que els empleats tenen els gustos dels seus respectius amos, diuen el mateix que ells. Allò era una casa de pobres; això és una casa de persones que, si bé no posseeixen la riquesa, pretenen arribar a tenir-la un dia o l’altre. L’important per arribar a un lloc o altre és conèixer el camí precís i exacte.

Dins del seu delirant desordre, la dispesa del carrer de Pelai era crua, directa i divertida. Tothom s’hi manifestava tal com era, amb una perfecta espontaneïtat. En aquesta, s’ha de tenir molt de compte a parlar per no fer una planxa i exposar-se a la desconsideració general. Jo tinc la impressió, ara, de viure entre persones molt importants —representades només pels seus empleats. Quan hom diu a taula:

«Avui ha fet molta calor…», els altres us miren amb un aire de dir-vos: —Ja li contestaré demà quan hagi parlat amb l’amo…

La dispesa és una concentració asfixiant de fórmules tòpiques i de llocs comuns espessos. La doctrina de la casa ve donada pel Ciero, o sigui per El Noticiero Universal.

Les diferències que podrien establir-se entre un pobre o una casa de pobres i un ric o tan sols un aspirant a la riquesa són inesgotables, inacabables. Hi ha tantes diferències com entre un negre i un blanc —sense oblidar les diferències d’olors que, segons diuen, existeixen entre negres i blancs.

El desplaçament del carrer de Pelai a la rambla de Catalunya ha fet canviar el meu panorama humà. Joan Estelrich, a qui veia tan sovint, ara no el veig mai. El color de terra d’escudelles de l’edifici de la universitat ha deixat de formar part de la meva àrea visual. La meva nova situació, concentrada ara en la penya i en l’aventura periodística, m’ha fet perdre de vista Joan Climent, els meus companys dels Estudis Normals, àdhuc l’acadèmia d’instrucció militar de les Drassanes. S’ha produït una enorme transmutació en el meu paisatge. Si aquesta transmutació serà en bé o serà en mal, etc.

 

Escena de tertúlia.

Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversació es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm a una butaca de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques —dit sigui tot passant. Respira profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un runflament ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda —des de fa molts anys— es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat.) La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona se n’irradia un perfum de Piver, rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt —una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement cuidat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra —que reposa sobre el braç de la cadira—, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

12 de juny 1919

12 juny 2019

Penya de l’Ateneu.

Aquests microcosmos socials del tipus d’aquesta tertúlia ateneística poden ésser una palanca considerable si hom hi cau bé. En aquest cas són un element d’amplificació d’una llargada insospitada. Quan l’amplificació es produeix en contra, el resultat pot ésser tràgic. De vegades tinc la impressió que el meu aterratge ha estat positiu. Una de les persones que m’han estat favorables des del primer moment ha estat don Francesc Camps Margarit. Dos o tres dies després de tractar-me, digué a Alexandre Plana:

—Això és un grip que farà una certa carrera. És el tipus de la seva generació que juga més fort. De vegades sembla un inconscient…

Pocs dies després, a la terrassa d’un cafè, deia a uns amics —a Junoy em sembla— l’horror i l’ànsia que em feia haver d’anar a la dispesa a menjar les indefectibles mongetes tendres. Era abans de sopar. Camps Margarit m’escoltava a la taula del costat. En el moment d’alçar-me per tal d’emprendre el camí, absolutament fatídic, de la dispesa, se m’acostà, em posà un duro de plata a la mà amb un moviment imperceptible (cosa que em donà idea que estava habituat a fer-ho) i em digué:

—Aneu a sopar al restaurant… La descripció que heu fet de les mongetes verdes val més d’un duro. Després, deixeu-vos caure a l’Ateneu.

Són coses que no s’obliden. Després, a la penya, em convidà a cafè, conyac francès i un cigar de l’Havana. Després d’això vaig considerar-me en el dret de tenir-lo per amic. M’agradaria d’escriure un retrat d’aquest home. Però potser no el conec prou encara, per fer-ho.

És un home d’estatura regular, d’aspecte molt canviant (hi ha dies que sembla rodó i altres sembla un home ossat) amb unes faccions molt acusades: pòmuls rojos; cella dura i negra; galta canonical; ulls negres brillants, vivíssims; barba forta, afaitada a blau; grisalla abundant de cabells; coll de tronc espès sobre un estèrnum voluntàriament sortit. Vesteix confortablement, amb corbates rutilants, que a Barcelona són tan apreciades i que ell transporta amb un punt de petulància molt acusada. La seva presència petulant és perfectament compatible amb les seves caigudes en la timidesa més visible. Aquesta alternació em demostra que és un home indecís. Quan riu fa: hi, hi, hi!… i es posa un mocador a la boca per no caure en cap excés.

No he pas conegut Albert Llanas, però he vist retrats d’aquest senyor. Tinc la impressió que Camps té una retirada física amb Llanas, sobretot amb Llanas jove. L’única diferència és que el sistema capil·lar de Llanas fou més abundant i copiós que el de Camps —modes diferents. Si la moda capil·lar de l’època de Llanas hagués subsistit, Camps l’hauria adoptada, perquè la constitució física d’aquests dos homes és molt semblant i, per tant, el seu automatisme hauria estat paral·lel.

Quan seu, Camps perd. Se l’ha de veure, en canvi, passar per la Rambla, pujar passeig de Gràcia amunt o entrar en algun magatzem de teixits, amb l’americana comprimida en el botó del mig, arborant un diari a la butxaca, el nas enlaire i un cigarret a la boca —un cigarret apuntant al cel, com el botaló d’un bergantí. Es passeja amb un aire de balanceig, aguantant la mirada de les senyores, provocatiu, segregant un ambient de baríton en plena prosperitat —una barreja indescriptible de gat dels frares, de condottiero i de badoc tot alhora. La gent se’l mira amb un aire lleugerament astorat. Li demanen caritat més pobres que a les persones corrents, se li acosten més venedors de diaris i de dècims de la rifa que a ningú. Sospito que això l’encanta. A Barcelona hi ha molts fatxendes, sobretot en les classes elevades. El barceloní tendeix a la fatxenderia per generació espontània. Un fatxenda adorable: don Trinitat Monegal. I bé: malgrat la seva posició mitjana, Camps s’ha obert, en aquest aspecte, molt de pas.

La majoria dels mots picants, de les frases càustiques, les coses més divertides que s’han dit a Barcelona en aquests últims quinze anys han estat obra de Rusiñol, de Pujols i de Camps. El mecanisme de l’humor de Rusiñol està encara per estudiar. Utilitzo a posta la paraula mecanisme perquè pel meu gust és un humorisme una mica mecànic. Pujols maneja amb una agudesa única el contrast. L’aplicació a determinades situacions de les frases més col·loquialment vulgars de la llengua ha creat moments d’autèntica gràcia. El seu diàleg amb el senyor Taxonera sortint del Continental sobre l’eclipsi ha donat la volta al món. Taxonera: «L’eclipsi serà a les quatre»… Pujols: «Sempre seran quarts de cinc»…

Posat entre aquestes dues figurasses, Camps s’ha admirablement defensat. Un dia, el doctor Dalí li digué amb una cara de compunció:

—Males notícies, Camps! El senyor Llavallol s’ha ferit. Té la meitat del cos insensibilitzat, com mort…

—Déu l’hagi mig perdonat!… —contestà, amb un aire fúnebre, Camps.

Es pot afirmar que Camps ha estat un element essencial de totes les revistes divertides que s’han fet a Barcelona aquests últims anys, sobretot de l’inoblidable Papitu de la primera època —que difícilment serà superat. El seu ofici d’enfardador de teixits el porta cada dia a tenir innombrables contactes, a visitar una pila de despatxos. Això li dóna una quantitat de documentació humana pràcticament inesgotable. Coneix a tothom, i, com que explicar una anècdota a Camps implica donar-li la màxima publicitat, la gent s’escarrassa a explicar-li les primícies de la xafarderia no solament de Barcelona i de les poblacions dels voltants, sinó de tota l’àrea del tèxtil com un tot, en general.

I el curiós és que aquest arsenal d’anècdotes, aquest magatzem de mots, de fets i de records, no es caracteritza pas per ésser un conversador extraordinari. Comença les seves descripcions molt bé, dominant-se, donant color a les coses i donant vida i gesticulació a un personatge, però de sobte té un atac de timidesa que el fa descarrilar. Fa l’efecte que pensa in mente: «Ho fas massa llarg», o «Això no té ni el menor interès». Llavors li queda tot confús i l’acabament no sol pas ésser gaire brillant. Els millors mots, els hi he sentit dir en moments de confusió general, quan la conversació entra en una temperatura alta i tothom hi diu la seva sense gaire premeditació. Enmig d’aquests remolins, la timidesa de Camps perd rigidesa, com si la confusió representés, per a ell, com una impunitat. El tarannà de Camps és molt curiós en el sentit que, si aquest home dóna una permanent sensació de petulant i de barrut, de fet és un dels homes de menys barra que en la Barcelona que bull es poden tractar.

És un sentimental. És un sentimental d’una obertura amplíssima de compàs —tan ampla que a dins hi caben des de la bona educació fins a la caritat. Té una tendència —singular en aquest país— a fer agradable la vida dels altres. S’escarrassa pels altres. Té una habilitat especial a fer sortir en la conversa les coses que poden interessar al seu interlocutor, a reportar elogis i compliments que ha sentit dir de la persona amb la qual parla. De vegades, és clar, ha de forçar la nota, ha de dir una cosa per altra, ha francament d’inventar. Sense voler, es troba sovint en situacions ridícules, d’un còmic pujat. Per fer contenta la gent ha hagut de dir tantes mentides que en certs moments ha estat exposat que li trenquessin la cara. El cinisme crític és desagradable. El cinisme de l’elogi desorbitat pot arribar a tenir una lucidesa amarga, una brillantor fantàstica. Pujols i Camps l’han cultivat menys amb un esperit malèfic que per satisfer l’amor propi dels altres.

En el terreny de la caritat, és inesgotable. No ha tingut mai un no. Ha estat generós, bondadós i elegant. Abans d’anar-se’n a viure a Madrid, Xammar sostenia que a Barcelona hi havia una persona disposada a fer, en tot moment, un emprèstit segur i a llarg terme a un periodista: aquesta persona era Camps. Si algú s’atreví, alguna vegada, a discutir-li aquest fet, el considerava un ximple acabat, un home incapaç de tenir un criteri clar.

—No n’hi ha pas prou que us facin un emprèstit —deia Xammar—. L’important és que si no podeu tornar els diners no us retirin el salut. Això, en aquest país, només ho fa Camps…

Feia mesos que Camps donava al meu amic el periodista V. un duro a la setmana. El periodista l’esperava a una hora fixa d’un dia establert a la porta de l’Ateneu, i Camps, en passar, li allargava la moneda sense dir la menor paraula. Un dia, V. no aparegué a la cita. Camps el cercà per la Rambla.

—Dispensi… Avui se n’ha descuidat… —li digué en veure’l, amb un aire de tenir més por que goig, allargant-li la moneda de plata.

Hom sent a dir sovint:

—Per fer un mot d’esprit, Camps es vendria el seu pare. Això és cert, és clar. Aquesta tendència al desenfrè verbal, a la procacitat, a l’agudesa, fa que Camps, com Pujols, sembli, en certs moments, un monstre desencadenat. Si la gent en tingués esment, ja els haurien morts a punxades. Ells no fan, potser, res més que defensar-se. Per altra part, no crec que es pugui fer una truita sense trencar prèviament els ous. De procediment per arribar a aquest resultat, no crec que se’n conegui cap altre.

Ara, seria curiós de fixar les idees de Camps Margarit sobre la literatura. Ell vol una literatura d’èxit segur, entenent per èxit segur l’èxit de carrer. En aquest sentit, una cosa, qualsevol, per ésser bona, ha d’ésser una mica a la Rostand, més o menys ha de cyranejar. És perfectament observable que tota la gent de la seva època, i Camps Margarit mateix, cyranegen una mica o, si voleu, rostandegen, per dir-ho més clar. És possible que la gran amistat i admiració que Camps professa per Màrius Aguilar i la seva literatura provenen d’aquest filó de Rostand. Cada dia se’m fa més clarament visible la penetració de Rostand en aquest país, el gran efecte que aquest poeta féu en la societat de Barcelona, l’extraordinària receptivitat que la generació de Camps tingué per l’obra de l’autor de Chanteclair. La literatura de Màrius Aguilar, àdhuc les seves més rutinàries gasetilles, tenen panache —tenen una ploma a sobre que el vent fa voleiar. Per Camps, no hi ha millor escriptor que Aguilar. Li he sentit dir: «Fins i tot quan no diu res és interessant». Penso: quina enorme suggestió momentània ha d’haver produït Rostand perquè encara s’arrosseguin frases semblants!

Després, a Camps li agrada una literatura que quan l’autor que l’ha feta entra en una camiseria, el camiser es considera obligat a fer automàticament una rebaixa —o, si voleu, quan l’autor que l’ha feta passa pel carrer, la gent pensa o diu: «Carai, senyor X, quin article que ha fet més maco!». És dir: la literatura per a Camps ha d’implicar la glòria immediata, directa, concreta i inescamotejable. El seu ideal és una literatura de Tres Tombs o, si voleu, una literatura d’aplec de Sant Medir. De fet, un dels dies més feliços de la seva vida fou un dia de Sant Medir de no sé quin any, quan, embarcat en la carretel·la de la redacció del Papitu, sentí que la gent del carrer Gran de Gràcia deia:

—Aquesta és la carretel·la dels escriptors del Papitu!…

De fet, si ésser escriptor no implica l’entrada en un determinat carnaval, ¿què vol dir, ésser escriptor?

De tota manera, les idees literàries i la gran admiració que té per Màrius Aguilar no li fan pas trontollar la solidesa de les seves idees socials. Camps té una mentalitat burgesa químicament pura, mentre Aguilar sembla molt donat ara a les vel·leïtats sindicalistes. Sovint discuteixen. No s’entenen mai. En aquestes discussions, Camps té sortides impensades.

—Veig que en l’article d’avui —Camps li diu— demaneu més justícia…

—Exacte. Demano més justícia!

—¿Què es la justícia?

—La justícia és l’equitat, una equitat diferent de la que sosté la Federació Patronal.

—Ja ho veig! Demaneu que si els cecs tenen dret a gos, els bornis tinguin dret a mig gos… ¿És aquesta l’equitat?

Aguilar abandona —més que res, potser, per respecte a l’amistat— amb una arrogància cyranesca. Camps es fa l’amo del terreny amb una petulància chanteclairiana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

9 de juny 1919

9 juny 2019

Dilluns. — A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau del cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part de les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.

 

Primeres manifestacions de les diferències dels aliats davant d’Alemanya vençuda. Quan es perd una guerra —o una qualsevol qüestió— davant d’una coalició, el vençut entra fàcilment en un terreny d’avantatge, que és el terreny de les diferències dels coalitzats. El joc és antiquíssim i, si hom té habilitat per saber-lo portar a cap, és molt fructífer. La lectura dels diaris d’aquests dies em transporta a les hores delicioses passades, tres o quatre anys enrere, llegint Tucídides.

 

Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve, és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa —i que no té mai pressa.

 

Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb ulls brillants:

—¿I què més? ¿I què més? ¿I què va passar després? ¿I com s’acaba tot això que ens expliqueu?

Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen pas acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o l’altra —generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novelles que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.