27 de maig 1919

27 maig 2019

Palafrugell. Cap al tard vaig al cafè. La gent rega els carrers. Deliciosa olor de la terra o de la flor blanca de les acàcies del carrer del Sol. Trobo els amics, a la terrassa del club. Linares porta l’auricular penjat a l’orella —el bolet—, però té un aire tan displicent i llunyà, té un aspecte de sord tan integral i absolut, que suposo que vol donar entenent que és sord fins i tot quan porta l’aparell penjat. Al fil de la vorera hi ha una petita motocicleta. És una petita motocicleta anglesa que s’ha comprat Tomàs Gallart. S’hi asseu a sobre i, essent tan alt, fa l’efecte que, més que portar-lo, ell transporta el mecanisme entre cames. Joan B. Coromina, petit, ull de perdiu —si envelleix, aquest ull se li convertirà en un ull de cacatua—, agitat, sembla un bastard d’un cèsar romà. Bofill (Gori) està roig, content, radiant. Sospito que ja ha sopat.

—Holaaa!… —em diu amb una gegantina, universal i sonora patriarcalitat.

Fa l’efecte que la terra roda exclusivament perquè Gori vagi a cacera, tiri quatre trets, senti tocar les campanes i contempli el vol dels ocells sobre els camps clars. També sembla que la vinassa de jaqués i els paquets de cigarrets de cinquanta i les fàries es fan exclusivament per a la seva humanitat. Davant del seu «holaaa!…», que un moment emplena tot el carrer, em sento avergonyit.

Aperitius abundants.

 

Ara s’ha posat de moda de posar a les portes de les cases una placa de llautó amb un Sagrat Cor i unes inscripcions al peu, que diuen així: Esta casa es cristiana; se prohíbe blasfemar. Resulta, però, que, en algunes d’aquestes famílies que han posat la placa, el marit i la muller no tenen una relació gaire amable, i així alguns d’aquests marits han enganxat un paper sobre la inscripció de la blasfèmia, amb aquestes paraules: el blasfemar es discrecional.

L’afirmació és insensata, perquè el renegar, en aquest país, és horripilant. Ara, mirant les coses amb objectivitat i considerant la seva ancianitat, totes aquestes inscripcions són desgraciades, perquè demostren que tan arrelada és una cosa com l’altra.

 

Al llit, tenia posat el cap sobre dos coixins i semblava que la seva horitzontalitat tenia un matís ex cathedra.

 

Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable —sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ser tan pesat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

25 de maig 1919

25 maig 2019

Diumenge. — No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima. No tinc pas humor per menjar a la dispesa. Tot el que em recorda els dies immediatament anteriors em posa de mal humor. Fins i tot em sembla haver avorrit el cafè. El fumar, menys. Fumo uns vint-i-cinc cigarrets de paper cada dia. Abans dels exàmens, vaig arribar a trenta-cinc. La bossa em permet de menjar dos sandvitxos de pernil a l’American Bar i un doble de cervesa. Cervesa ben tirada, excel·lent. Enfilo la Rambla. La primavera. Aire deliciós! Dins d’aquest aire, les dones tenen una impressionant presència. És un aire fruitat, que té gust de carn de fruita. A la cantonada del carrer de la Canuda, la boca de la claveguera es confon amb el perfum d’un ram de roses que transporta un grum de l’Hotel Continental. Les roses fan olor de mort —una mica.

A mitjan tarda em trobo a la biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

Tracto d’escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús —que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d’obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan —em pregunto— et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l’edifici, tan fred i simètric, de color de terra d’escudelles, em ve pell de gallina.

Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l’aire. Molta abundància de senyores del Migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat —per el meu gust— excessiva. Fa l’efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, el millor seria fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d’un pardal hagi caigut sobre un barret. S’han d’aguantar el ventre.

Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb —va sense barret—, vestit de negre (americana ribetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa.

Divago llarga estona per la Rambla i pels carrerons adjacents —tant els de llevant com els de ponent. Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles. Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… No sé anar-me’n al llit. A la fi, amb les primeres llums, em rendeixo. Poso coses a la maleta —mig adormit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

24 de maig 1919

24 maig 2019

Dissabte. — Aquesta tarda, tard, he acabat els exàmens. He passat just, però he passat satisfactòriament. He tingut sort, és evident. No he pas fet ús dels suggeriments del murri muntanyenc. Estic fatigadíssim. En el camí de la universitat a la dispesa, he sentit unes esgarrifances de fred —de pensar, sospito, que les assignatures que he aprovat eren de les que a la universitat en diuen d’alivio. Menjo un sandvitx. Bec un vas de cervesa fresca a Canaletes. Tinc son. Vaig a dormir.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

20 de maig 1919

20 maig 2019

Avui comencen els exàmens. Tothom fa el cor fort; però, excepte els que van molt amarrats i no han fet cap campana, la processó va per dins. Tothom es mostra molt rioler, però l’humor s’aguanta per un fil. N’hi ha que tenen les galtes tan esgrogueïdes, que fan cara d’haver promès un ciri a la Mare de Déu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

16 de maig 1919

16 maig 2019

Aquests últims dies he dormit molt malament. La cambra de la dispesa em produeix una nàusea creixent. Els dies passen amb una lentitud desesperant —però l’arribada del dia dels exàmens em dóna una ànsia desagradabilíssima. De tota manera, la qüestió és acabar d’una vegada —de la manera que sigui.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.