17 d’agost 1919

17 agost 2019

Calella-Canadell.

Dos dies molt calorosos, de vents normals fluixets, nits de xafogor i d’entresuament. Aquesta tarda s’ha produït la tempestat elèctrica —el que els mariners i pescadors en diuen el grop. Em penso que hi ha dues espècies d’aquests grops: el grop pròxim, immediat, que es produeix a sobre mateix del lloc on us trobeu, que comença amb un terbolí o revoltura de vent, de direcció imprecisa, de vegades diversa, sovint de direccions contràries (gropada de vent), acompanyada d’un finimondo de trons i llamps sobre un cel de colors mortuoris i tètrics, d’un espetec de sorolls crepitants i secs acompanyats d’un seguit de ruixats fortíssims que sol acabar-se en forma de cua de peix, i el grop llunyà de gran visualitat atmosfèrica, però limitat a un simple espectacle d’efectes merament visuals. El grop d’avui ha estat d’aquests darrers.

A les sis de la tarda ha parat el vent. El mar ha entrat en una immobilitat total, en un silenci oliós. Del cantó de ponent el cel ha agafat una lividesa groga que ha posat sobre les coses immediates un color de rovell d’ou. En un moment determinat s’ha sentit un tro sord i llunyà, continuat, que ha durat gairebé dos minuts seguits. Un soroll ondulat que semblava que no s’havia d’acabar mai més. Després, un llampec ràpid, nerviós, frenètic, que ha creat com un esclat de llum verdosa en la vaguetat molt reculada del cel de ponent. Ha tornat a fer, de seguida, un altre tro seguit, no tan llarg, d’un volum més petit. Un altre llampec de menys intensitat i un altre de més reduït. Un altre tro sense forma, com un soroll que fuig i s’esvaeix. El cel ha anat perdent la lividesa, el color de rovell d’ou ha anat desapareixent i de sobte tot ha tornat al color de l’hora que és. Mentrestant han caigut quatre gotes justes, grosses, que han fet unes bombolles sobre la pols del carrer. Ha vingut una ramiola d’aire una mica més prim i fresc. Després, res. Ha estat un grop sec —com diuen els pescadors.

Durant tota aquesta operació —que deu haver durat una mica més de deu minuts i que en el lloc en què s’ha produït deu haver tingut els efectes normals— el mar s’ha mantingut en una immobilitat total, en un estat d’indiferència completa. Quan el grop ha entrat en la invisibilitat més absoluta, s’ha entaulat un llebetjol minúscul —el capvesprol,1 que deia el senyor Pere Jubert.

—Grops en terra, bonances en mar… —sento que diu un pescador a la taverna.

En tot cas, la realitat ha estat aquesta.

La nit ha tingut una mica menys de xardor. La matinada ha estat fresca.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. «Capvespral» –com apareixia en edicions anteriors– sembla una variant de «capvesprol», potser deguda a una errata en què coincideixen totes les edicions consultades. Si al manuscrit l’escriptura fos clara, també es podria creure que Pla ho va escriure així i, després, a les «Notes del capvesprol», optà per aquesta forma, vist que «capvesprol» sembla un mot més coherent amb aquesta classe de diminutius, paral·lel a «llebetjol», «ventijol», etc []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

15 d’agost 1919

15 agost 2019

Calella de Palafrugell. Sant de la senyora Maria.

Quan hi arribo, ja fa estona que s’ha acabat l’ofici, i la gent s’ha dispersat per «les cases dels senyors» —per dir-ho com els pescadors del barri. Dia clar, calorós, gargal petit, aire radiant. Poca gent a la platja: els estiuejants van tan mudats que només es banyen els esvalotats. Al Canadell hi ha tantes Maries que és possible de dir coses amables a tots els jardinets de davant de les cases. En el moment de passar el  portal veig mossèn Narcís —solideu, valoneta, bastó—, que ha vingut a felicitar la meva mare. Seu una mica enravenat, amb una rialleta dolça, a l’ombra de l’acàcia. La meva mare, que té feina a la cuina i rep les felicitacions entre la cassola d’arròs i la dels pollastres, ha interromput la seva feina i escolta mossèn Narcís una mica forçada. El reverend, però, porta el programa fet i s’alçarà del balancí a l’hora que el rellotge marqui. És un senyor puntual i impertorbable.

El meu pare, amb coll planxat i corbata, però en cos de mànigues, seu davant del senyor rector i amb una cara més aviat ombrívola tracta de demostrar-li que la marxa empresa pels temps és una pura i simple calamitat. El sacerdot hi assenteix amb una indubtable facilitat.

—¿Sap a quina hora dinarem avui, mossèn Narcís? —diu el meu pare—. Seran més de les dues tocades. És insuportable. Més de les dues tocades! Si els vells tornessin de l’altre món!

—Ja ho pot ben dir, Tonet, ja ho pot ben dir! No hi ha ordre ni concert. Si els vells tornessin de l’altre món… No me’n parli!

És la conversació indefectible que cada any, per Santa Maria, tenen mossèn Narcís i el meu pare. Des que tinc ús de raó que la sento pronunciar. El que impressiona és l’automatisme anual de la conversació. ¿És possible —penso— que quan es troben dues persones parlin sempre del mateix? De vegades sospito que la característica d’una societat civilitzada és l’automatisme col·loquial. En els pobles, que és on la gent es coneix més, aquest fet és molt visible i es pot constatar correntment. Un bon observador, coneixedor de la gent, podria endevinar els seus diàlegs d’una manera gairebé indefectible.

A quarts de dues de la tarda podem finalment dinar. Amb la família hi ha la tia Lluïsa, que ha vingut a passar el dia, i a qui la visió dels vestits de bany produeix una espècie d’atacs de pudor successius. El dinar típic. Primer apareix una gran plata de musclos de roca, plens, perfumats, amb tot el gust del mar. El musclo de roca és el marisc més afinat d’aquest país. Després, l’arròs negre del rodal, amb el sofregit suculent, el peix i el pollastre. Després, la consuetudinària ració de llagosta a la brasa. L’olor de les closques de la llagosta tocades pel foc emplena el menjador d’un perfum adorable. Com que fa calor i tothom menja amb les portes i finestres obertes, el Canadell projecta un sorollet de plats, culleres i forquilles absolutament evocatiu i que per mi és inseparable de l’olor de les cloves de la llagosta. Després arriba el braç de gitano del confiter Comas i el pa de pessic flonjo i deliciós, amb un puntet de llimona i de canyella, que ha enviat l’àvia Marieta. I per acabar d’arrodonir el dinar —costum de la diada— apareix finalment el mantecado, fet amb una galleda de fusta plena de glaç i un recipient que conté els ingredients —recipient que es fa rodar amb un petit engranatge mogut per una maneta. I després el cafè, que sol ser extremadament bo, perfumat i amb una entrada agradabilíssima a causa —segons la veu pública— de l’aigua lleugera de les cisternes del país.

En el curs del dinar s’ha produït la rotació del vent: el gargalet matinal ha rondat a sud-oest i s’ha entaulat un llebetjol petit, lleugerament humit i més fresc. Quan sortim a la terrassa i contemplem el mar des de l’ombra de l’acàcia, sentim el vent a la cara: una deliciosa carícia. El complement d’aquests dinars onomàstics és el vent —exactament el vent de garbí. Al principi, l’esplendor lumínica ens enlluerna una mica. Després, les coses immediates apareixen amb un cert detall, i veiem la taca blanca i blavissa del senyor Narcís Ferrer, àlies Narcís Rellotger, que pesca amb canya, com és el seu costum cada festa, a la roca del Barret. Porta el seu jipi de palla torrada i la camisa de senyor: blanca, planxada, amb una corbata de nus metàl·lic, verdosa, que es corda per darrere. És un pescador persistent i entusiasta, o sigui dels que no agafen mai res. El senyor Narcís concentra molta simpatia entre la gent de Calella no solament pel seu temperament —és rellotger i joier— tan adequat a les exigències del públic (és un humorista tan lleuger que hi ha ben poca gent que se n’ha adonat), sinó per la presentació de la seva senyora, la senyora Tuietes, una grassa alta i exuberant, una mica guenya, de monyo vertical, de frases imperioses, contundents i definitives. La senyora Tuietes, vista en pantalons, deu ser realment difícil i temible.

Una gran part de la tarda es passa en felicitacions mútues i en l’habitual fraseologia onomàstica.

Vaig a passeig cap a la punta dels Forcats, seguint el litoral. Des dels Forcats —o des del mar— Calella ofereix una visió de meravella.

 

 Les llumetes del poble, cap al tard, amb els vidres dels fanals humitejats pel vent, la quietud, el silenci. A les deu tothom badalla: és una son dolça i irrebatible. En el Mediterrani, el vent de garbí és el vent de la son, entresuada, una mica neguitosa, però eficient —si el cos hi és adaptat, naturalment.

 

En aquest rodal, en aquest temps, no hi fa mai calor. Sempre bufa una espècie o altra de vent. Vull dir que els dies de calor sòlida i compacta són raríssims.

És molt possible que les sensacions de calor —les sensacions falses de calor, però que semblen vertaderes— siguin originades per la llum, que de vegades és difícil d’absorbir, quan no és realment horrible. A les deu del matí, francament entaulat el gargal, hi ha de vegades una llum tan forta, tan enlluernadora i insidiosa, que arriba a fer mal a la vista. Aquesta incomoditat de la mirada fa que s’arribi a tenir calor encara que el cos es mantingui en una ombra fresquíssima. Quan a la tarda s’entaula el vent de garbí, les coses milloren notablement: els horitzons s’empastifen, l’aire és més suau, els detalls es desdibuixen, tot queda immers en un magma de tenuïtat lleugerament rosada, la llum es torna agradable i les llunyanies floten incertes. La llum tan forta produeix un dolor somort entre cella i cella. Posar-se llavors unes ulleres negres és com si el cap perdés pes. Però les ulleres negres no agraden a ningú, perquè segons la veu pública són ulleres de cec.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

14 d’agost 1919

14 agost 2019

Marxo a Calella. És la vigília del sant de la senyora Maria —la meva mare. És una festa familiar important —i, com que som a l’estiu, encara ho sembla més. A l’estiu les festes semblen més lluents que a l’hivern.

Agafo, com sempre, a l’estació de França, el tren correu de primeres hores de la tarda. Aquesta estació és desgavellada i infecta. Hi ha una llarga cua davant de la finestreta. Molta gent, molta calor. De vegades, la marinada humida ens omple el nas de la bravada que exhala el pixum dels cavalls dels cotxes de punt, dels simons i de les centrals que fan el servei de l’estació. Aquesta olor del líquid, barrejada amb la calor asfixiant i de la impregnació del fum de carbó de les màquines, produeix una simfonia olfactiva d’una amenitat molt petita.

Finalment el tren es posa en marxa, i, com que la gent (cosa rara) ha acceptat unànimement l’obertura de les finestres, passa un aire agradabilíssim. Però la llum és molt dura i absolutament incòmoda, malgrat el seu empastifament. La calor de l’estiu, a l’aire lliure, en aquest país, és tolerable perquè sempre fa una mica d’un o altre ventet. En canvi, la llum es posa entre cella i cella i fa com un engavanyament. El viatge és monòton. El tren s’atura a totes les estacions. La gent baixa i puja. Se senten els tocs de les campanetes. A cada estació el dring és diferent. Els xiulets de les màquines. Ben mirat, són una cosa ben absurda aquests xiulets. Fan passar la tarda. Una cosa o l’altra s’ha de fer. Llegir és molt difícil. El trontoll dels vagons fa moure massa les lletres i es fa difícil de confegir. Els viatges que fins ara he fet en tren m’han fet comprendre que hi ha una quantitat de gent que s’hi troben bé, que una vegada asseguda als bancs —més aviat incòmodes— dels vagons els surt a la cara i a tot el cos una cosa que podríem anomenar la satisfacció ferroviària. Viatjar en tren, com anar a menjar a la fonda, agrada a la gent —potser per la mateixa raresa d’aquest esdeveniment.

Després de l’estació de Granollers, la via fa una pujada. El tren alenteix la marxa. La màquina bufa. Arriba un moment que caminem a pas de tortuga. Quina manera de bufar, valga’m Déu! De tots dos cantons de la part frontal de la màquina en surten, a tota pressió i d’una manera alternada, dos esquitxos de vapor blanc que fan un núvol de pols en les herbes seques dels cantons de la via. «¿Sent com bufa?», em diu un senyor enriolat que seu al costat meu. Aquest senyor està content. Potser troba que aquests esbufecs justifiquen plenament el preu del bitllet. Arriba un moment, ja a dins del túnel, fosc com una gola de llop, que el tren arriba al capdamunt de la pujada i comença el pla inclinat invers. Hom passa, sense gaires compliments, de la silenciosa lentitud a un soroll horríson de ferralla, de fustam desconjuntat i de cossos humans que s’agiten i saltironegen en el seu seient. La màquina xiula llargament. El xiulet fa un efecte alegre i voleiadís. La sensació de velocitat és molt forta. Sembla com si l’aparatosa i enorme andròmina del tren hagués iniciat el descens per un precipici. El vent escabella la gent. El carriqueig dels frens. «¿Sent com frenen?», em diu el senyor que seu al meu costat amb el mateix enriolament de fa un instant. Aquest senyor segueix atentament tots els incidents del viatge, no se li escapa res. Practica les palpitacions del tren. Potser és un orsià actiu. Després d’una estona el comboi perd embranzida i sembla entrar en una velocitat normal i enraonada. Per les finestretes no entra tant de vent. La gent agafa una certa fixesa. A la parada de Llinars, l’escalfor es barreja amb el silenci. Les fulletes d’acàcia dels arbres de l’estació tenen una immobilitat completa —un verd esblaimat i tebi. En els seients, els viatgers anem suant lentament. Les dones grasses tenen un aire acalorat, semblen dominades per un desfici vermellenc —com una lleugera asfíxia. Amb poques empentes es descordarien. Les de menys pes no es descomponen tant, però la suor els unta lleugerament la pell i no semblen tan coriàcies. La tarda va passant.

Passat Sant Celoni comencen les arbredes de pollancres. El Tordera i totes les rieres que hi aflueixen creen arbredes de pollancres. Pel meu gust, és el principal encís (paisatgístic) d’aquest viatge. La comarca de la Selva, en acostar-se al fil, ondulat, dels contraforts del Montseny i de les Guilleries, fa arbredes, de la mateixa manera que en el meu país la proximitat del mar proposa pinedes simètriques i fosques a la vista humana. El curs del riu Tordera i l’estany de Sils, que tingué antigament una existència i avui només es produeix quan les pluges inunden el país, són els elements actius dels pollancres. De vegades, les arbredes es troben al costat mateix de la via. Les he vistes en tot temps: a l’hivern, quan els arbres tenen una nuesa purament lineal, sovint amb vastes taques d’aigua lívida, com un espai lacustre sobre el qual els arbres es mantenen erectes i immòbils com si s’haguessin mort verticalment. I naturalment en el bon temps, quan els pollancres presenten la seva elegant i fina abundància arbòria.

¿Són un bosc les arbredes? Sí i no. Per ser un bosc en el sentit literal de la paraula, els falta l’element còsmic del bosc, el desordre, el caos geològic i botànic, la impossibilitat de veure en la selva —fins i tot en les nostres modestes selves— més enllà del nas. La frase alemanya «els arbres no deixen veure el bosc» és, potser, la quinta essència de la selva, no solament verge, sinó sorgida sobre els accidents naturals del terreny, és dir, sense ordre ni concert. L’arbreda és, per contra, el bosc ajardinat, alineat, seguint unes perspectives, plantat d’arbres uniformes i, per tant, de formes repetides, és dir, pensant en un rendiment gairebé infal·lible. Però, per altra part, tampoc no es podria dir que és un jardí, ni tan sols un jardí molt simple, perquè, encara que l’arbreda necessiti un espai pla i tingui una alineació perfecta, d’un perspectivisme matemàtic, no conté cap element de caprici ornamental i decoratiu. Tinc una debilitat per les arbredes, no solament perquè en el meu país no n’hi sol haver, sinó perquè és una forma situada a mig aire del jardí i del bosc, que és la forma de jardí natural més acostada al nostre temperament, a una forma de gràcia sense afectació que satisfà el gust més real. La defensa del jardí contra el bosc, de la cultura contra el naturalisme, realitzada pels noucentistes, està molt bé, però els extrems em toquen poc. Prefereixo un entremig que no engavanyi massa ni d’un cantó ni de l’altre, que em deixi respirar naturalment.

M’agradaria de conèixer els jardins geomètrics italians i francesos, i els jardins anglesos més lliures. Potser algun dia els podré veure. Qui sap, Mare de Déu! Fa anys que en sento parlar, a conseqüència de la polèmica del noucentisme. Els jardins caòtics, amb pedres, plantes exòtiques i elements grotescs —nom que ve de gruta—, fantasies decoratives merament mecàniques, m’agraden poc. Ara s’han posat de moda. Semblen jardins per a genis. A mi m’agraden els jardins barats, tranquil·litzadors i autèntics. L’arbreda és el jardí més primitiu i més simple, la idea arquetípica del jardí. Obeeix a la pura i simple comptabilitat del propietari. Els arbres són plantats a les distàncies exigides per al seu més ràpid creixement —i rendiment. La meva idea que els paisatges més bells són sempre els més útils, els que produeixen més renda, està en l’essència de l’arbreda. Per altra part, les arbredes són elegantíssimes. ¿Què se’n podria dir més?

Quan el tren arribava al país de les arbredes —situat grosso modo entre Sant Celoni i Riudellots—, s’iniciava de vegades el crepuscle. A l’hivern, la tarda començava d’obscurir-se. Quan l’arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d’arbres giraven sobre si mateixes, com si es tractés d’uns cavallets. Semblava que el tren s’aturava i que els arbres es posaven a rodar sobre un eix invisible, i aquest moviment funcionava tan bé que semblava d’un mecanisme perfecte. En la llarga monotonia del viatge, aquest moviment, com les truites tan fabulosament grogues —truites que semblaven d’ous de canari— que es venien a dins d’un llonguet a l’estació de l’Empalme, eren dues autèntiques sorpreses. A l’hivern, ja fosc, hi havia de vegades, en les arbredes, la lluna plena. A terra, els bassals de les últimes pluges eren de vegades tan invadents que donaven al país un aspecte lacustre. Sobre les aigües melancòliques i lívides, tocades per la lluna, els arbres descarnats, lineals, es mantenien en un ordre perfecte. Era un paisatge irreal, que de vegades semblava somniat, lleugerament sinistre, però d’una tendresa estranya —probablement la tendresa tan fina del paisatge de la comarca de la Selva. Amb el bon temps veia —des del tren— les arbredes en la seva esplendor modesta, generalment solitàries, les ombres clares fugint sobre la terra —sobre l’herba fresca amb les petites flors silvestres. M’hauria agradat passar una tarda o dues en algun d’aquests indrets amb alguna senyoreta afeccionada als encants de la naturalesa. Però una combinació semblant, que a priori sembla tan fàcil i senzilla, encara no s’ha produït i és ja difícil que es produeixi. És molt possible que estigui predestinat tota la vida a passar amb aquest tren davant d’aquestes arbredes i a no aturar-m’hi mai. És gairebé segur que seran un element imaginatiu de la meva precària fantasmagoria.

L’arbre típic de les arbredes és el pollancre, que té moltes varietats i és alt, esvelt i elegant, i sembla haver estat creat per donar a les arbredes l’encant que tenen. El pollancre té una fulla que quan passa una mica d’airet repiqueteja d’una manera alegre i deliciosa, i així en aquests paratges hi ha sempre un sorollet més o menys viu que fascina càndidament els sentits. Per altra part, la fulla d’aquest arbre gira a l’impuls del ventet —com la de l’olivera—, i així quan apareix a la llum plena la part posterior, que és més clara, sense arribar a ser platejada, però molt esponjosa, es produeix en les masses d’aquests arbres una escuma lleugera que no és tan consistent i metàl·lica com la dels olivars, però que té una suavitat indicible. Des del tren jo pensava aquesta tarda en l’agradable gràcia que tindria allargar-se en l’herba de les arbredes, amb els ulls al cel, i passar una estona contemplant aquests moviments vegetals tan prodigiosament innocents i divertits.

Les arbredes són, potser, l’espectacle vegetal del país més unit a la nostra manera de ser. És un espectacle molt canviant —d’una varietat que de vegades sembla difícil d’explicar, almenys en aparença. Potser la llum és l’element més decisiu del seu esperit. Amb determinades llums les arbredes tenen un acolliment alegre, radiant i agradable. Altres vegades, tenen un aspecte trist, decaigut i deprimit. De vegades arriben a produir, cap al tard, tan solitàries, una por indefinible.

Quan arribem a l’estació de Girona, el dia es fon i ja és el capvespre. Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc. A l’estació hi ha un cert moviment. Passa un ferroviari amb el fanal vermell encès. Un altre llàtzer, vestit de blau, dóna un cop de martell a les rodes per constatar la bona marxa del material. «¿Sent el martell?», em diu el senyor enriolat que seu al costat meu. És curiosa la quantitat d’esperits obvis que és possible de trobar en el país. La campaneta de l’estació fa el primer toc. Al cap d’una estona fa el segon toc. Passa una mica més de temps i es produeix el tercer toc. «¿Sent la campaneta?», em diu el senyor enriolat que seu al costat meu. Arriba un moment que la reiteració d’obvietats d’aquest senyor me’l fa veure com un home estrany i enigmàtic. Que és un pertorbat em sembla clar. Però potser no és ni tan sols un pertorbat. Potser és un simple barret de rialles empordanès que va a casa seva a passar la festivitat.

El tren reprèn la marxa i enfila la recta sobre el pont de l’Onyar. El gran jardí, completament obscur, de la Devesa queda a l’esquerra; l’aglomeració urbana de Girona, a la dreta. Unes llumetes pobres i tristes esquitxen les edificacions impersonals. La terrible impressió que dóna sempre l’obra humana d’aquest país, de no ser mai acabada. La llum precària de les bombetes elèctriques em porta a la memòria l’erotisme de l’adolescència col·legial. Tot em sembla vell—i, en tot cas, mig esborrat en la llunyania del passat. El tren alenteix la marxa: la via deu fer una mica de pujada. M’acosto a la finestra, ara desemparada. Hi ha viatgers de finestreta, que no la desemparen mai. A través dels ferros del pont apareixen les llums dels pisos de la corba de l’Onyar. Es veu una esquifida coloraina lumínica sobre l’aigua grassa i macilenta: un riell d’or fos, de color de mel. Sobre un pont més llunyà crepita un arc voltaic: l’espasme de claror blanca sembla il·luminar vagament el campanar de Sant Feliu. El pont passa avall i sobre la finestreta apareix ara el barri de Sant Pere de Galligants, que sembla penjat sota la massa vagament formulada de la catedral. Les llums de Sant Pere són, com en els anys passats, les més melancòliques i grogues —d’un groc oliós i ranci— de la ciutat. És una llum que sembla inseparable de les velles pedres, de l’escrostonament pobre i suat de l’habitacle. Quants records! Veig la passarel·la de fusta que utilitzàvem per passar el riu, l’aigua dels estanyols marginals, esquitxats per la misèrrima llum urbana. Dins del soroll estrepitós del tren sento a l’orella el cant de les granotes, el vent entre les canyes esquifides, les notes d’un manubri llunyà, un petit tremolor de lluna sobre les aigües aturades. Però el tren passa i tot fuig enrere, en la vaguetat inextricable del passat.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

10 d’agost 1919

10 agost 2019

Barcelona.

Arribo a Barcelona (de Girona) després d’haver fet el servei militar. Ha fet un dia xafogós. En el tren, tothom anava en cos de camisa. Si en el vagó de tercera no hagués estat possible d’obrir les finestretes —cosa que en el meu compartiment s’ha pogut fer relativament i apaivagant les protestes— s’hauria produït una certa i humana mala olor.

Un dia, mentre feia el servei militar, aparegué a Girona el meu amic Alexandre Plana. Em vingué a veure. Li vaig quedar molt agraït. Divagàrem unes hores pel centre —de cafè en cafè. Plana no és pas un home de cafè. S’hi trobava desplaçat i incòmode. No crec que haguéssim pogut anar en cap altre lloc. Feia molta calor i de vegades se sentia el tuf (en certs carrers) de les clavegueres seques. En un cafè ombrejat, pansit i macilent de sota les voltes em digué que faria publicar al Diari de Girona un petit escrit que li havia enviat sobre la vall de Sant Daniel. En la mitja llum del cafè hi flotava la bonior de les mosques de l’establiment, que volaven com si s’haguessin adormit. Plana, sempre tan generós, em diu:

—Aquest escrit sobre la vall de Sant Daniel està bé…

—¿Vols dir que està bé? —que jo li dic.

—Té un defecte, és clar: és una mica massa carregat de literatura. Els adjectius són rebuscats, la frase és poc natural, la preocupació de l’originalitat és massa visible. Però ¿què hi vols fer? És el defecte de l’edat. El millor estil és el de les cartes a la família, però sense l’excés d’abandó que solen tenir aquestes cartes.

—¿Què s’ha de fer per escriure així?

—Desprendre’s de moltes petites obsessions literàries, totalment ximples. A tu t’agrada Girona. Com a tema literari és fabulós, prodigiós. Escriu sobre Girona, però sense retòrica, d’una manera directa. La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les.

—Aquests dies que he passat a Girona, les coses no m’han pas semblat tan fàcils i senzilles com quan estudiava al col·legi…

—Cada dia t’ho semblaran més. Escriure és difícil. Si no estàs disposat a fer un esforç, val més que ho deixis córrer. Dedica’t a un altre ofici.

Tornant de l’estació, on vaig acompanyar Plana, vaig prendre l’acord de donar per totalment inexistent l’escrit sobre la vall de Sant Daniel i no fer el menor esforç per tornar-lo a llegir.

Durant els vint dies que durà el servei militar vaig viure en una casa de dispeses de la Cort Reial, tocant a la plaça de l’Oli. Hi havia diversos altres soldats de Palafrugell: Narcís Bisbe, el condeixeble Sarà, fill d’un home corpulent i rogallós que cantava de baix a l’orfeó La Taponera i era afeccionat a beure vermut, etc. A les cases, les senyoretes eren molt cares: valien tres pessetes. El diner curtejava ostensiblement. A la casa de dispeses, menjàvem una fabulosa quantitat de mongeta tendra —amb fils irrompibles. En els exercicis de tir que férem a Montjuïc, no vaig encertar cap diana —ni una per medecina. Com a tirador vaig fer un impressionant paper ridícul. És molt possible que aquesta inanitat fos la conseqüència de la preocupació que em feia el contracop de la culata del fusell, engegat el tret, sobre l’articulació del braç. En canvi, sembla que vaig demostrar una certa capacitat de saber-me resguardar darrere les mates dels barrancs de les Pedreres, quan el batalló feia exercicis de guerrilla. Aquests exercicis ens obrien una gana molt viva, però, quan pensàvem en l’avenir de mongeta tendra que ens esperava a l’hora de sopar quedàvem molt deprimits.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

9 d’agost 1919

9 agost 2019

 

 

Girona. El servei militar.

He fet el servei militar a Girona, al regiment d’Àsia número 55 d’infanteria de guarnició en aquesta ciutat. He estat de quota i a més a més excedent de cupo —terribles històries de la situació de desigualtat imperant. Vint dies de servei militar. De tota manera, se sentia a dir que la millora havia estat molt accentuada. A l’època del meu pare, el servei militar es comprava, i així el servei només el feien els pobres de solemnitat.

Els primers dies de caserna foren llargs, desesperants.

A les sis del matí havíem d’ésser a la companyia. Un caporal mig adormit, fregant-se els ulls, la corretja de subjectar els pantalons penjant, la camisa i la guerrera obertes sobre el pit ple de pèl, passava llista, cridant com un desesperat. Després, ja no venia cap personatge de graduació fins a les onze, però no es podia pas desemparar.

El que s’anomenava la companyia era situada en un corredor llarguíssim, amb un empostissat que cruixia, ample de quatre o cinc metres, il·luminat de nits i de dies per tres bombetes que feien una llum greixosa que de vegades tremolava i treia punxes com un eriçó de llum. Era un ambient una mica tètric, d’un dramatisme, però, esbravat.

La caserna de Sant Domènec és a la part alta de Girona i ocupa una recolzada de la murada del nord-est. És un antic convent de dominicans —Domini canes— desamortitzat que es va esclovellant de mica en mica i on van posant pegats. L’església és del segle xiii, fou construïda pels pares predicadors i és el temple gòtic més antic de Girona. Actualment té les parets cobertes d’un guix brut, patinat de pols i d’engrut, i serveix de dormitori als soldats.

El convent, en els seus inicis, tingué un claustre romànic que fou destruït a l’època de la guerra de Napoleó. L’actual, del més fred i sobri gòtic, de proporcions molt ben trobades, amb arcs apuntats d’ornamentació trilobada, sostinguts per columnes amb capitells esculturats, que reposen sobre un basament de pedra que limita els seus quatre costats, és el lloc central de la caserna. Al centre hi ha un pou, a la paret de la dreta hi ha les ruïnes, a l’esquerra les presons, i el centre serveix de menjador. En aquest espai els diumenges s’hi diu la missa regimental.

Sobre aquest claustre s’hi construí, amb posterioritat, un pis amb arcs semicirculars, columnes lleugerament ventrudes, que és un vertader disbarat. En aquest pis hi ha la música del regiment i les oficines. A les hores d’assaig arriba fins al pati el fum dels instruments de vent, el ninot metàl·lic i desmanegat dels cornetins i els efluvis viscerals dels oboès.

Llavors el director de la música era el mestre Juncà, que havia escrit moltes sardanes i era un home petit, amb unes ulleres blaves, un color de pell trencat i un aire aclaparat. En els intermedis musicals, se sentia la fressa d’una màquina d’escriure picotejant com una perdiu engabiada.

 

 

 

La companyia de què formava part ocupava l’ala de ponent de la caserna i era al segon pis. Els catres s’arrengleraven tot al llarg de la paret. A sobre cada catre, plantats a la paret, hi havia uns pals negres que servien per penjar-hi el plat, el corretjam i les cananes del soldat que hi dormia a sota. Aquests pals eren, a més, el fonament que sostenia el seu guarda-roba particular. Aquests guarda-robes eren unes guardes de fusta cobertes amb una bandera plena de llances, cadenes, lleons i castells. Als extrems del corredor hi havia dues garbes de fusells, agavellats en forma apinyada.

Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa o llegint novel·les de cinc o deu cèntims —que era l’única literatura que no es veia amb mals ulls. Hi havia moltes xinxes; però, com que ningú no en feia cas, es podien estudiar els moviments d’aquests animals perfectament, perquè vivien en un règim de gran llibertat. Com que observar el moviment de les xinxes és cosa que mai no m’apassionà, de vegades anava a posar el colze al peu de les finestres enreixades que s’obrien cada quinze passes a la part contrària on els catres es manifestaven.

Des d’aquestes finestres es veia el cimbori del campanar de la catedral, amb l’àngel decapitat i delirant i la part alta d’unes cases, un agombolament de teulats, terrats, balcons, xemeneies i parets d’un color entre groguenc i morat. Es veia, a més a més, cap al nord, un tros de muralla d’un color de carabassa. Aquest tros de muralla feia com una mena de corriol que passava entre pedres, herbes de paret i brossa. Cada dia, entre dues i tres de la tarda, s’hi passejava un capellà, gros i rosat, amb una pipa a la boca. Darrere del capellà es veia sempre un gos, blanc i negre, d’un gras flàccid, que remenava una cua curta amb una certa afectació.

Aquell agombolament de pedres tenia la seva vida. Al matí sortien als balcons dues o tres dones a espolsar els llençols. A les nou, una noia alta, prima i rossa, que portava dol, sortia en un terrat ple de testos i de flors migrades i amb una regadora tirava una mica d’aigua al minúscul jardí. De vegades, algú que no es veia tancava una finestra, i el sol, en xocar amb els vidres, feia una resplendor nacrada. Una d’aquestes finestres solia ser oberta i a dins es veia una habitació immersa en una foscor vaga; al fons es veia un quadro amb una crucifixió que de vegades semblava que l’aire feia moure. Cap al tard, la figura més clara sobre la negror del quadro semblava una gota de llum suspesa en l’aire ombrívol i trist de la cambra.

Hi havia terrats abandonats, humits i bruts. En un d’aquests es veien les desferres de la construcció d’un colomista. Un altre tenia una parra i unes clavellines a dins d’uns pots de llauna i un aire d’intimitat pobra i endreçada. Altres eren plens de trastos vells. En aquelles altures hi havia gats i gossos. Recordo dos gossos cadells que jugaven i es retorçaven i feien com si es mosseguessin durant llargues estones. Els gats passaven per llocs inversemblants, com si ho tinguessin tot meditat.

Totes aquestes escenes, sota del cel de seda grisa i pàl·lida de Girona, prenien un gran relleu. Eren la nostra distracció en les hores de la caserna, buides i desavagades.

A les onze apareixia el sergent amb un llibre sota el braç. De vegades era el manual de patrullista; altres, el de la instrucció que passàvem. Aquest home es deia Castellà, era català i volia que el prenguéssim per aragonès. Era un home d’uns trenta-cinc anys, petit, ros, amb un front estret i bonyegut, molt pàl·lid i esgrogueït de cara, els ulls esmorteïts, els llavis secs i trèmuls i el bigoti moll i tornejat. Era molt presumit, portava talons alts i caminava amb el cap una mica enrere, molt tibat. El sergent tenia una magnífica veu de baix, plena d’eficàcia per manar, que contrastava amb l’aire esverat que agafava davant dels superiors. Quan els oficials li feien una advertència, la cara li agafava una pal·lidesa trencada, i, en canvi, quan es podia tibar, creixia, agafava més volum i semblava que s’havia passat la vida guanyant batalles.

Castellà era el sergent instructor i repetia amb una memòria fidel les frases dels manuals.

Tenia fama de mal geni i circulaven anècdotes sobre el seu caràcter. Sembla que un dia li feren notar una falta i arribà a casa seva fet una pólvora. El dia abans, la seva senyora havia comprat un parell de pollastres per engreixar. Pollastres de pis, de gàbia de balcó, que de vegades es passegen pel corredor, solen estar flacs i es passen la vida esperant que la mestressa els doni menjar: de vegades claven un cop de bec a les faldilles de la senyora de la casa. Es deia Neus, però el marit li deia Niña: era una persona amb uns grans ulls negres, petita, flaca i animada.

Quan el sergent arribà, dirigí una mirada furibunda a la seva senyora. D’una revolada es desprengué dels estris militars, es descordà la guerrera i es llevà les calces. En calçotets es dirigí a un armari per prendre’n unes altres. En aquell moment els pollastres, que divagaven pel pis, entraren a l’habitació. El sergent se’ls mirà amb una mirada entravessada i els allunyà amb un cop de peu.

—Aquests pollastres, Niña, em rebenten… —digué amb la boca torçada.

Els pollastres, amb el cop de peu, feren el natural xivarri. Es posaren a esvoletegar. El sergent s’enfurismà d’una manera creixent.

—Aquests pollastres… ¿Vols fer el favor de fer callar aquests pollastres? —digué a la seva dona, que, estamordida, s’havia arraconat.

La Neus tractà de treure els pollastres de l’habitació. No hi tingué pas toc. Un d’ells es ficà sota la taula. L’altre pujà sobre una cadira, de la cadira saltà sobre el bufet i amb un cop d’ala trencà les setrilleres que hi havia sobre el marbre.

El sergent es desesperà. Un núvol li enterbolí la mirada. Prengué d’una revolada el revòlver i tirà sobre els pollastres fins que els matà.

En sentir els trets, els veïns feren una reunió a la porteria, formularen diverses conjectures, però no tingueren pas cor de pujar a dalt. Al cap d’una certa estona, veieren sortir la senyora Neus, que anava a comprar. En constatar que no hi havia hagut sang, els veïns quedaren molt tranquil·litzats. Havent dinat sortí el sergent en direcció al cafè, amb el ros una mica de cantó, els talons alts, el cap una mica de cantó, com si acabés de guanyar una gran batalla.

El servei militar a Girona ha estat una cosa curta, inacabable i lleugerament desgavellada.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.