15 de novembre 1918

15 novembre 2018

Plou. Vaig a l’enterrament de la senyora G. Amb l’aigua, els vidres, els arbres, els teulats, els carrers, tenen lluïssors vives. Es senten caure les grosses gotes de pluja, suspeses dels branquillons sobre els paraigües de la comitiva. Els capellans tenen una veu enrogallada i trèmula. La senyora G. ha mort de càncer. Tenia les galtes fresques i rosades, com pomes del ciri, estava grassoneta. Al costat meu, un senyor diu a un altre: «Era una senyora tan enraonada, feia tan bona vida!…».

 

El poeta italià Gabriele D’Annunzio s’ha convertit en la gran vedette de la política internacional. S’ha instal·lat a Fiume amb quatre aventurers i crida nit i dia com un esperitat: La fiamma è bella… la fiamma è bella… Perfectament.

 

Tinc una escassa capacitat per comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel·ligible excepte per als que la fan —i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament hi ha gent de més valor. Les reunions públiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació col·lectius m’exasperen.

La cosa més fina que he llegit sobre política es troba en les Conversacions de Goethe i Eckermann. Eckermann: «Napoleó degué posseir un poder de seducció excepcional, ja que tots els homes es col·locaven immediatament al seu costat amb entusiasme i es deixaven dirigir per ell». Goethe: «Sens dubte, la seva personalitat era superior. Però la raó principal del seu poder d’atracció consistia en això: que els homes estaven segurs d’aconseguir els seus fins guiats per ell. Per això se li adherien, com s’adhereixen a tot aquell que els infon una creença anàloga. Els actors s’adhereixen a un director nou quan creuen que els donarà bons papers. És una història vella, que es repeteix perennement: la naturalesa humana és així. Ningú no serveix un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo es serveix a si mateix, llavors ho fa de gust. Napoleó coneixia perfectament els homes i sabia treure de llurs febleses el partit convenient».

Ara, tornant als udols telegràfics de D’Annunzio, penso en una frase de Goethe sobre la religió que diu: «Religió que raona, religió morta». Política de crits, política morta. La darrera il·lustració escandalosa de la frase de Goethe en el camp de la religió és Renan. L’última il·lustració de la frase aplicada a la política és aquest poeta. Aquests crits un dia o l’altre es pagaran.

 

A mitjanit vaig, amb uns quants amics, a menjar botifarres de perol a l’horta d’Enric Frigola. Vénen Octavi, germà d’Enric, Gori, etc.

Els carrers són plens de fang. Fa lluna. Fa vent. Del porxo de l’horta es veuen, tocades per la llum de la lluna, les geomètriques feixes de conreu. Ordre de la terra. Les capces de bròquil tenen un color rosat exquisit. A l’entrada, les eines de pagès, molt ben posades: els mànecs de les aixades tenen una lluentor brunyida. La llum elèctrica toca els forcs d’alls i cebes penjats del sostre i n’irisa els tels. A tot arreu es nota una descuidada netedat perfecta, agradabilíssima.

Enric Frigola sap fer torrades. Diu que n’aprengué a Nova York, en els fogons de gas. Després de les botifarres ens ofereix unes peres d’hivern, uns raïms fresquíssims —com la neu. No hi ha res més agradable que menjar fred tenint l’esquena tocada per la llar, calenta. Gori menja i beu amb la seva solemnitat habitual i després es nega a discutir qualsevol aspecte de les coses del moment.

—Ja està bé —diu—. Tot el que existeix està bé. No tinc absolutament res a dir. Fumem!

Frigola, amb la seva monòtona ironia freda, parla una hora seguida, fumant nerviosament cigarrets, de l’Antic Testament. Sempre necessitat de la compensació ideal, Gori entra en un procés d’enervament i acaba per declarar que l’Antic Testament és sobretot un llibre per a cavalls, mules i matxos. Jo no diria tant. A mi em sembla una imatge terrible, permanentment viva, de la vida.

Ens separem tardíssim, irreconciliats totalment.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

13 de novembre 1918

13 novembre 2018

S’ha acabat la guerra. Hi estàvem tan acostumats que sembla mentida. Ara començarà la d’ací. El poble ha saltat i ballat. Els federals s’han lluït. Els liberals francòfils s’han reservat lleugerament. La por que fan els pobres creix. De tota manera, una data tan important, històricament, com és l’armistici, vista des d’un poblet situat a setanta quilòmetres de la frontera francesa, no és res.

 

Carta d’Isern Dalmau, que m’envia un llibre de proses. Isern està malalt, però té una voluntat de ferro. Està a matar amb els poetes de Barcelona. No ha fet gaire cas de les meves consolacions, quan li deia anys enrere que aquests poetes de pis no han vist mai un ocell, ni un arbre, ni una herba. Isern és empordanès i coneix molt bé aquest país. El llibre, que he llegit àvidament, és molt romàntic, malaltís, però conté planes d’una gran plasticitat, finíssimes. Hauria, potser, d’acusar més els perfils —dibuixar més. És un excel·lent primer llibre.

 

El meu germà és un xicot de fortes conviccions, lent però incommovible. Em causa una vertadera alegria descobrir el recel instintiu que sent per la cultura dels països on impera el dogmatisme. Troba que aquesta cultura conté a dins una cosa de falsificació sistemàtica —una mena d’odi vivíssim contra el lliure examen, o sigui contra l’autèntica actitud científica. El meu germà té potser més voluntat que agudesa. En aquest país crec que això és una qualitat positiva. No crec pas per altra part, que sigui fàcil de moure’l d’allà on és.

 

Pel carrer Ample vaig a passeig, fora vila. En aquest carrer hi viu una noia morena, fresca com els plans d’Ermedàs, que es veuen al fons de la seva perspectiva. Ulls negres, daurats; llavis vulgars, roigs; dents humides, enlluernadores. Els camps, llaurats de fresc, són forts de color. El color hi és tan sòlid i dens, que sembla que s’hauria de poder tallar a llesques, com el pernil. Veig la mar de lluny: arrufada, verda, lívida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

12 de novembre 1918

12 novembre 2018

 

A primera hora del matí, la notícia de l’armistici, que l’arribada dels diaris confirma. S’organitza una manifestació davant de la qual es posa l’orquestra amb bombo i platets. Entusiasme sense gravetat, superficial —una mica gratuït. Si no és parlotejar quatre anys i mig pels cafès, ¿què hem fet per arribar a aquest resultat? El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurset mogut per l’alcohol.

Passejant pels carrers trobo el campaner, Paguina, que circula fumant un caliquenyo. Em diu:

—La casa de Palafrugell on la derrota d’Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d’avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar…

Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.

 

 

 Voluntaris catalans a la Guerra Gran

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

11 de novembre 1918

11 novembre 2018

Amb el pianista Roldós, a Cala de Gens. Com que no tenim ganes d’enraonar, caminem en silenci. De vegades Roldós xiula una estona, però de sobte calla i es torna vermell, com si s’avergonyís.

Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un grill. Hi ha un tal silenci, bressolat per l’ondulació del vent de les pinedes, que es sentiria caure una palla a terra. Aquest silenci sonor sembla una forma de la immensa voluptuositat de la terra. Tornem en silenci. Roldós —que porta l’abric a les espatlles (un abric de color de xocolata)— aparenta tenir esgarrifances de fred intermitent.

 

Els amics.

Al vespre arriba al club Puig Grassetes, que de jove fou periodista a Palafrugell i ara resideix a Sevilla. És el de sempre: nerviós, més nerviós que mai, atabalat, desbordat de feina, desordenat, inquiet. Va vestit de negre i, com que està tan flac i groc (sembla que l’han ensofrat), sembla un magistrat d’audiència. Celebrem la seva arribada amb copioses libacions i en honor d’ell s’arma un bacarà que fa tremolar les esferes. En el fons, tothom sap que perd sempre. L’únic que no vol que sigui dit és ell.

Carles Serra (en Carlitos) ha de mantenir sempre per força un posat greu i sever. Si té la desgràcia de posar-se a riure, està fet d’una manera que li pot entrar un singlot d’una duració indefinida, d’efectes dolorosíssims. Els metges li han dit: si riu, se’n farà l’estella.1 Sembla que quan riu i li entra el singlot n’hi ha per llogar-hi cadires. Al cap d’una hora o dues tothom fuig, perquè té la sensació que es morirà indefectiblement.

Gori resulta sempre massa personal i egoista per estar pacíficament amb amics.

Linares és l’àguila de les coses immediates i per això fascina els comerciants. És quan presenta la factura que comencen els xerics.

Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret!

Una de les poques persones capaces d’una certa bondadosa ironia en el tracte és l’home més llòbrec de la vila: Enric Frigola.

Quan hom considera que Puig Grassetes ha perdut prou per ésser el primer dia, anem tots en banda a fer ressopó. És el súmmum de la felicitat en aquest poblet.

A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Fer-se’n l’estella: tenir-ne molt de perjudici, sortir-ne perdent; morir-se (Empordà, Vallès, Barc., Penedès). No cal que pensi en cap negoci en vint-y-quatre hores si no se’n vol fer l’estella, Ilustr. Cat. 1882, 26. Un mal de ventre fort que té l’euga… que si no se li lleva de pressa, prou se’n farà l’estella aviat, Joan Freixes (Catalana, i, 370) Diccionari Català-Valencià-Balear. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

10 de novembre 1918

10 novembre 2018

Diumenge. — Trobo la senyora Carme Girbal (la cunyada del senyor Esteve Casadevall) al carrer de Cavallers, que ve de l’ofici. Sembla una velleta conservada en una vitrina. Va admirablement ben vestida. La seva cara pàl·lida i rosada, els seus cabells blanquíssims, són una cosa de miniatura. La seva presència em posa davant les taronges polides dels seus tarongers dins de les taques de sol del seu hort clar, ordenat, perfecte. Parla amb una calma antiga. Em diu:

—Vaig a una reunió de les filles de Maria… Tinc molta pressa. Hem de parlar del tridu de la Puríssima… Encara no tenim predicador… Mai no ens havíem trobat en un cas així!… Quin món, Verge Santíssima! Quin compromís!

 

A Alemanya tothom abdica.

 

Ha fet un dia trist —un dia perillós i ofensiu, justificador de qualsevol juvenil ximpleria. Un d’aquests dies que us sentiu com buidats per dins. He fet considerables esforços per no naufragar en una casa qualsevol. Però arriba que us pregunteu: esforços, ¿per què? ¿De què m’han de servir?

 

El judici de Nietzsche «la bellesa és el risc», ¿què vol dir? Vol dir potser que la bellesa és el contrari de l’esperit que impera en aquest país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.