21 d’abril 1918

21 abril 2018

 

Còpia del gravat Mèdici del port de Palamós en època moderna

La meva divagació per les golfes de la casa, aconsellada pel meu pare, ha donat un cert resultat, però no pas en el sentit d’haver facilitat trencar la crosta dels llibres de text. En una calaixera he trobat molts papers familiars —tots ells relacionats amb la meva branca materna i amb el senyor Esteve Casadevall concretament. M’ha semblat comprendre que, abans que el senyor Casadevall anés a Cuba, ja hi havien anat uns seus oncles amb un resultat magre, per cert. I dic magre, perquè cap d’ells no tornà a fer d’americano per aquests carrers. Només un féu un viatge esporàdic i escriví unes notes sobre Palamós, fascinat sens dubte per la bellesa extraordinària de la seva badia.

Una persona seriosa, preocupada de les coses que realment tenen importància, no sent altre desig, en començar a escriure, que cercar, en la memòria de les persones més pròximes, aquelles reminiscències substancioses que presentades al públic poden fer efecte i alhora donar una consideració al que les explica. He mirat per tots els racons familiars, he regirat el meu arbre genealògic, he interrogat els més vells i he trobat ben poca cosa. Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d’ésser un heroi o un gran home. No tindria res d’estrany que jo patís d’aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics.

L’engruna de títol que he trobat és això. El més que se’n pot dir és que és una cosa que no val la pena.

L’altre dia, regirant papers, em caigué a les mans la col·lecció d’un vell diari, El Eco Bisbalense, aquest diari que té la tara d’haver, manta vegada, parlat malament del seu conciutadà el pintor Benet Mercadé. Segons aquest Eco, el pintor Mercadé «vivía abarraganado en Barcelona; como si sobre los preceptos del Decálogo hubiera pasado con ímpetu arrollador el término de la prescripción de las fincas rústicas». Aquesta ha estat la manera de parlar de pintura utilitzada en certes èpoques. Per altra part, a la Bisbal sempre han estat molt jurídics. A la col·lecció vaig trobar un article descriptiu que degué passar desapercebut, escrit per un oncle meu de segon grau, home molt pintoresc que fou còmic, tingué de diverses distingides dames diversos fills naturals, emigrà a Amèrica, on arribà a tenir un gran negoci d’adobs, i morí boig i pobre en un hospital de la vila lliure d’Hamburg. Aquest honorable avantpassat féu un viatge aquí cap allà a 1880 i va descriure en un article llis i planer, que contrasta amb la pedanteria, l’afectació i el gust de palla que tenen les descripcions de l’època, la vila de Palamós tal com l’havia deixada l’any 1855.

Moltes vegades m’he demanat: ¿per què aquest oncle-avi, que no era literat, que si va escriure aquests quatre mots fou ben bé perquè Déu va voler, la primera i única vegada que s’encarà amb una quartilla, parla de Palamós, que per a ell era una cosa estranya, i no descriu Calella de Palafrugell, que fou el seu poble? Contestar aquesta pregunta no ha pas estat una estèril preocupació de nebot-nét, sinó que m’ha allargat els coneixements familiars, la qual cosa sempre és útil, encara que de vegades no sigui gaire agradable.

El meu parent, baliga-balaga notori, es trobà, en el curs del seu viatge, embarrancat per una manca crònica de diners. Degué ésser com una anèmia de cartera maligna i recalcitrant. De Palamós, abans que li fossin presentades les facturetes habituals, se’n féu escàpol. Però passaren uns anys —no gaires anys— i un dia els seus creditors reberen notícies del sapastre. La majoria hagué de fer un esforç per recordar-lo, perquè la memòria és una facultat molt oportunista i s’adapta admirablement a les possibilitats. Goethe diu que la memòria arriba just on arriba el nostre interès.

Quan s’ha fet la creu a un deute, la memòria, malgrat que el temps escolat sigui irrisori, se’n vola per l’espai i es dilueix en el cel blau. Es trobaren davant d’un plec de papers més gruixut que una carta habitual. Els papers venien de Xile. Hi trobaren, primer, un xec per la quantitat del deute no pagat, cobrable a la primera cantonada. Això els donà una certa dolça i enriolada lluentor a la cara; perquè, encara que el senyor Maragall hagi dit que l’Empordà és el palau del vent, als habitants d’aquest palau, els agrada notòriament de cobrar. Després, en un targetó de visita en què hi havia, sobre el nom i els cognoms del meu parent, un triangle que circumscrivia un ull humà d’una torbadora fixesa, ratllat verticalment pel fil d’una plomada, hi llegiren una frase que jo trobo deliciosa i que té un cert gust de criollisme i de banana. Aquesta frase és digna de figurar en una lletra que servís de suport d’una lànguida americana. Deia la frase: Pagando se es feliz… Finalment, es trobaren amb un llarg manuscrit, elaborat, sobre un paper de barba, amb una redondilla una mica anèmica, però sensiblement massa afectada.

Un dels afortunats creditors es considerà en el deure de sentir-se agraït, i, valent-se de les amistats que tenia en l’incipient periodisme comarcal, féu publicar el manuscrit en l’esmentat full bisbalenc. És un paper que regalima enyorança. Jo crec que pagar un deute endarrerit diu molt a favor d’una persona. Pagar-lo acompanyant al document un escrit de record i d’exaltació de la vila on resideixen els creditors no sol pas ésser habitual. Una tal mostra de delicadesa vol dir, al meu entendre:

—Amics, no en parlem més! Tots ens hi podem trobar un dia o l’altre. El passat, passat…

L’escrit a què faig referència és el que va a continuació. És molt objectiu i no està pas malament. El seu valor ve augmentat, per mi, per ésser l’únic escrit conegut del meu parent i l’única cosa una mica delicada que he trobat en la història externa de la llarga sèrie dels meus avantpassats. Diu així:

«L’any 1855, Palamós era una població plena d’encant. Ara, ja ha començat de perdre caràcter. Amb el temps, les fàbriques i l’activitat del moll que es deurà construir ho esborraran tot.

»En aquella època, era una població de mariners i navegants, de petits industrials i botiguers, rica i molt neta. S’assemblava a qualsevol població de la mar de Gènova. Feia olor de menta si us giràveu del cantó de la terra i de marisc si us encaràveu amb la mar. Del meu temps sortiren de Palamós dues o tres expedicions a pescar el coral de les Açores i de Cap Verd, i això donà molta vida. Aquesta indústria està avui en mans de bussos grecs que naveguen en xabecs esgavellats, pirategen i fan el bandarra.

»La badia de Palamós, en el fons de la qual es troba el poble, m’ha semblat sempre d’una gran elegància. Això, alguns amics m’ho han discutit, però sempre els he deixat dir. Llavors el poble tenia poc perímetre i s’apinyava sobre un massís de roques. Per unes rampes es baixava a la mar. De la platja es veien un miler de finestres, finestretes i lluernes que semblaven nius penjats a les parets blanques.

»Davant de la població hi havia una mena d’esplanada de roques que entrava a dins de la mar i al capdavall una escullera esclovellada i aixafada, rosegada de les ones. En aquesta escullera hi havia sempre fondejat algun bergantí. Al final de tot s’alçava un pal molt alt rematat per una argolla que servia per subjectar una llanterna de miner. A la nit la llanterna s’encenia i donava una llum roja, dèbil, plena de teranyines. A les nits d’hivern, el vent feia tremolar la llanterna i de vegades treia un llampec agut que punxava com una agulla.

»A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res. La persona més important d’aquell barri era la Rossa, una dona alta, quadrada, pàl·lida com una morta, que bevia la canya com si fos aigua. La Rossa ratonejava pel moll, fumava mig caliquenyo darrere els bocois i s’entenia amb els embarcats. La Rossa portava unes mitges amb unes ratlles roges; sabia tres o quatre cançons de la seva època, però no podia cantar perquè sempre tenia la boca seca. La Rossa, ningú no l’havia vista mai borratxa, i el notari de Palamós, que portava una capa plena de foradics i tenia fama de nigromàntic, deia que el fetge d’aquella dona devia ésser soluble en l’alcohol.

»Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. Era molt entretingut en aquella hora extàtica i encantada veure volar els coloms d’un tal senyor Marquès. El colomar era, amb el campanar, la punta més alta del poble. De vegades, al triangle de coloms del senyor Marquès, s’hi barrejaven gavines i alguna oreneta darrerenca. Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.

»En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. Sempre em semblava que un capvespre d’aquells podria tenir una assentada amb la senyora de l’apotecari, que tenia uns ulls plens de foc, o amb la filla del duaner. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.

»Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. A l’horitzó de ponent, entre fums, es veia el cap de Tossa, d’un color de vinagre, i dins de la badia de Platja d’Aro, que era com una pinzellada de color de safrà sobre el verd espès i moll dels pins, un roquisser en el qual bullia l’escuma i la torre Valentina, antiga torre de senyals. Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.

»Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia el veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava una colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.

»Moltes vegades, rodolant pel món, m’he recordat de Palamós i de la vida tranquil·la i plàcida dels seus habitants. Sovint, essent sol, i desesperat per la mala cara que prenien els meus negocis, em mossegava els punys pensant en la gent d’aquí, que no sembla sinó que treballa per tenir fam, té fam per poder menjar, menja per fer l’amor reposadament a la dona i fa l’amor per tenir net el cap i les entranyes. M’he mossegat els punys, he vist que era un ximple, un il·lús i un ignorant, però han passat els anys i no he tingut cura ni he tornat».

Això diu i així acaba l’article del meu avantpassat. Aquest article és la cosa de més pes que trobo en la meva genealogia grisa i vulgar.

——————————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 d’abril 1918

16 abril 2018

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mida de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia —de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls se n’ha esbravat tota brillantor per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

 

 

 

Ahir es produí una avaria en els forns de suro aglomerat i els obrers hagueren de plegar fora d’horari. Un d’ells entrà a casa seva i es trobà amb la sorpresa que un home en calçotets seia, en un balancí, al corredor de la casa, amb un aire de parar la fresca, satisfet i enriolat. Al seu costat hi havia una tauleta amb unes galetetes i un vaset de vi ranci.

—¿I doncs, mestre, què feu aquí?… —preguntà el marit amb un aire literalment astorat.

—He vingut a donar un encàrrec a la teva dona… i com que comença de fer calor… ja ho comprendràs… —digué el que semblava parar la fresca, amb una veu molt pausada.

El marit quedà tan absolutament sorprès que quedà paralitzat i no pogué articular ni una sola paraula.

El meu amic R. Medir sol afirmar —el senyor Medir és molt erudit en qüestions d’història local— que els palafrugellencs tenim una especial capacitat per treure’ns ràpidament els pantalons i quedar en calçotets, en qualsevol lloc i faci el temps que faci.

 

És incomptable el nombre de persones de Palafrugell —però potser a tot arreu és igual— que només pensen a fer àpats. Fer un esmorzar, un dinar, un berenar, un sopar —de vegades un berenar-sopar: aquest és l’ideal. Gairebé es pot afirmar que aquest és l’únic ideal. Deu ésser per això que la notícia segons la qual el ciutadà Vergés, del carrer de Sant Martí, s’ha fet fer, pel sastre Borrell, uns pantalons expressos per anar a fer àpats, ha tingut una circulació simplement normal. Tothom ho ha trobat justificat i plausible.

No conec pas aquests pantalons, però una persona que els ha metòdicament examinats m’assegura que són eficients, folgats, graduables i molt ben «ideats»

.

Quan fa pocs dies don Narcís Miquel es moria pesant més de 130 quilos —don Narcís és un senyor de l’època gloriosa de la vila, de l’època del xampany francès, del whisky escocès i de la cervesa de Munic—, deia angoixat als seus familiars:

—Salveu-me! Feu tots els possibles! Si me’n surto, jo us prometo que no menjaré mai més tant…

La promesa del senyor Narcís ha quedat, però, reduïda a una mera hipòtesi de treball —per parlar com els científics— que els fets posteriors han enderrocat. Avui, que ja està bo, menja com abans, potser més que abans.

Hi ha tres plats del país, sobretot, que fan rodar el cap a la gent. La fascinació que produeixen és tan gran que moltes persones, per tenir-los, farien dues hores de camí, sense el que ací en diem rumiar. Aquests plats són: l’arròs negre amb marisc i un bon sofregit; el niu, amb peixopalo, tripes de bacallà, un colomí i allioli; la llagosta amb pollastre.

Nosaltres mateixos, el grup dels meus amics, concedim a aquestes coses una considerable importància. Si, per la raó que fos, ens veiéssim obligats a prescindir del ressopó que la Marieta ens serveix a la matinada, trobaríem que la vida a penes té sentit, que és absurda i amarga.

 

Enric Frigola deia avui que coneix un home sensible, corpulent i gras que sempre que es sent alleugerit de passions i de noses materials, en estat de gràcia, s’ha de descordar una mica el cinturó.

Com que, davant d’aquesta informació, Coromina inicia una rialla, Frigola l’increpa amb una indignació que em sembla equívoca, entre irònica i crispada:

—De tot feu burla, vós! —li diu—. Us dono proves físiques d’estats absolutament espirituals i feu brometa… ¿És que es pot aspirar a més? Sou insaciable!

Pensant-ho fredament, l’únic moment de la vida en què deu ésser impossible de negar l’existència de la providència deu ésser l’instant de morir.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’abril 1918

12 abril 2018

El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les golfes de la casa.

—Hi estaràs bé —em  diu—. Si vols treballar una estona, ningú no t’amoïnarà…

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l’ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer el capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de Las Noticias. Cerco, entre els trastos tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d’un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

Les golfes boniques —penso— són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plenes de trastos malmenats, d’una esbravada melancolia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.

No recordo pas si aquells vells jocs clericals ens agradaven o no ens agradaven. Feien, en tot cas, un cert efecte a esperits, i un dia vaig sentir una criada de casa dir a una seva amiga:

—A aquests nens, els donen tots els gustos: volen un tabal, tenen un tabal; volen una trompeta, tenen una trompeta; volen dir missa, diuen missa…

He passat la tarda pensant en aquestes coses. Una altra tarda perduda irremeiablement.

 

Llegint Víctor Català m’he preguntat moltes vegades si a pagès hi ha la profusió de drames que l’escriptora hi suposa i hi veu. Hi ha un drama enorme en aquest món —els diners—, però em sembla que no és pas exclusiu de la ruralia. És molt general. A muntanya, no sé pas si hi ha tants de drames. Al pla, segurament no tants. No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí —un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià.

La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 d’abril 1918

11 abril 2018

Gairebé tots els veïns de la casa que habitem al carrer del Sol són renyits. Estan a matar. S’odien i es barallen constantment. Com més petit és un poble, més forts són els estralls de la proximitat de la gent.

Els sentiments provocats pels contactes humans massa immediats poden arribar a tenir una objectivitat tan sòlida que es podrien estudiar amb la mateixa precisió que hom pot posar en l’observació de les aranyes o les formigues. Contemplades des d’un núvol, aquestes picabaralles resultarien insignificants si poguessin ésser vistes. Constatades de prop, enutgen i molesten perquè generalment resulten incomprensibles. Un dia que confessava a Gori la meva incapacitat per comprendre-les, em digué:

—A vós us estranya tot. Us recomano de no perdre gaire temps en la feina ridícula d’obrir portes que ja són obertes. A veure si vós també caureu en l’error comès pels federals de Sant Feliu de Guíxols i per Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible…

A la cantonada del carrer hi viu la Roseta Alta, una dona d’una estructura física planturosa i elevada, com el seu nom indica. Havent quedat vídua molt jove i vist morir els seus fills, i essent una dona molt afeccionada a treure el cap a la porta i a la finestra del carrer i a parlar amb la gent que passa, la Roseta ha estat una mica criticada. Se la considera dedicada —com a l’Edat Mitjana— a facilitar combinacions sentimentals complicades, secretes, dificilíssimes. Seria una mica difícil d’aclarir-ho. En tot cas, a Palafrugell, aquestes coses no tenen pas importància; tot hi és esbatanat i obert, i les amenitats de l’arcaisme no són pas apreciades com probablement es mereixen. La Roseta està bé amb tothom. L’alcavoteria potser tranquil·litza.

I aquests són els meus veïns —en aquest any de gràcia que es va escolant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’abril 1918

6 abril 2018

Si algun dia decideixo escriure uns retrats familiars, potser es podran aprofitar els detalls següents.

En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home d’equip —com sol dir-se ara— de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel rerefons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.

Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món —en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.

De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar —de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’aigua clara. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte —s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertien en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país —no hi havia cap altre mètode en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals, i poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.

En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien cap capacitat ni cap procediment per resoldre la qüestió i que no havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar-administrativa, per dir-ho així. En els col·legis —almenys en el que vaig freqüentar— no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra —i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos, aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.

Així, jo no sé pas en què consistí la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte —que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat —sense saber ben bé el que feia.

 

L’àvia Marieta.

Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu —sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra i surt de l’hort, puja i baixa de dalt, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla —sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense donar la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert…

 

La Lluïseta.

La tia Lluïsa (la Lluïseta), quan parla de religió —és el seu fort—, retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».

—La religió té unes cosetes!… —diu amb un lluminós, minúscul enriolament.

 

El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat —per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.

En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure —segons ha dit— una senyoreta.

Desagradable —penso— aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.

Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:

Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.

 

Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria… ¿Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida?

¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

—¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara l’hi diré: me’n vaig a dormir…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada