20 de gener 1919

20 gener 2019

Dilluns.

«Campana» de Práctica Forense. Fa tres o quatre dies que no vaig a classe. Passo el matí passejant per la Rambla. A la tarda passo les hores a la biblioteca de l’Ateneu. En una setmana he pogut arribar a escriure, a part d’aquests paperots, dues quartilles vagament intel·ligibles. ¿Com és possible que tingui tanta paciència?

El dia, esplendorós al matí, s’ha aclucat, a les tres de la tarda, sota un cel blanquinós i baix.

 

Quan llegeixo que Brummel produïa amb les seves fastuoses camises i rutilants corbates violents insomnis a Lord Byron, penso en la marxa que ha emprès —cada dia més accentuada— la vida d’ara. Jo ja no gosaria portar ni una modesta armilla de fantasia. Però això, donat el meu temperament, encara és comprensible. El que ja és més difícil d’explicar és el fet que els fatxendes no gosin tampoc portar-la. L’educació de l’home en tant que cultiu del que té de més personal, individual i insoluble ha passat a la història. L’educació consisteix en el cultiu de la mediocritat imitativa generalitzada. Potser no és tan pintoresc, però sospito que és molt més agradable de viure en aquest món de grisalla que en un món de personalitats aparatoses i asfixiants.

 

Al vespre, boira, una mica de boira que la llum dels arcs voltaics torna de color de rosa. Humitat. Voreres molles, llefiscoses. La fred humida fa refugiar les siluetes a les zones d’ombra de les porteries. L’opacitat de l’atmosfera dóna un color ocre al baf de la llum.

Les ombres tenen una lluïssor de formigueig, les llums regalimen. La humitat fa una mica d’opressió, dóna al cos una esgarrifança de fred. La necessitat del redors. Penso: si en el pis hi hagués una llar de foc! Però no hi ha més que mosaics glaçats i papers fúnebres i esgrogueïts penjats a les parets.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

19 de gener 1919 (II)

19 gener 2019

Catedràtics.

Una frase de Xènius llegida avui: «El pitjor dels catedràtics no és el sistema, ni les idees, ni el temperament; és la tarima», m’ha submergit altra vegada en l’obsessió, sempre latent, de la universitat.

Quan penso que he passat ja més de cinc anys en aquest establiment, no puc defugir l’obsessió del munt de sacrificis que ha hagut de fer la meva família per donar-me carrera. Em ve febre. El professorat… ¿Serà possible trobar mai en la vida una cosa semblant?

Hi ha, per exemple, els professors que no es senten. En el meu temps, n’hi havia dos: el senyor Joan Permanyer i el senyor Planes i Casals. Eren, ben entès, dues bellíssimes persones, i com a advocats tenien fama de la més gran distinció. Eren dos senyors molt vells, d’una ancianitat respectabilíssima. El senyor Planes i Casals era un gran civilista; don Joan Permanyer era un jurisconsult que tenia fama de conèixer el dret català d’una manera admirable, perfecta. Era, a més, un senyor que tenia la seva llegenda: en els temps de la Renaixença, havia anat a Madrid en tartana, sense pressa, amb una euga de pagès. A més, ell o un seu germà havia estat ministre. Però, com que els anys no perdonen ningú, havien arribat a una situació en la qual els era, a la càtedra, absolutament impossible de transmetre als alumnes el seu pensament. Tenien una veu tan feble que si hom no es posava a un pam de la seva boca era impossible de saber el que deien. Però això era inimaginable, havent-hi la tarima i els bancs per entremig. El resultat fou aquest: ni jo vaig arribar mai a copsar el que deien ni vaig aconseguir en cap moment que ells em sentissin —perquè tots dos eren durs d’oïda. Des del punt de vista del mecanisme pedagògic equivalia a tenir dos mestres sords i muts. Representaven el fracàs de la teoria de la tarima.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

19 de gener 1919 (I)

19 gener 2019

D’ençà que sóc soci de l’Ateneu, però, no freqüento pas amb l’assiduïtat d’abans la biblioteca de la Casa de l’Ardiaca. El carrer de la Canuda és, ara, el meu final d’etapa.

En la docta corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d’un humor sempre igual, que contrasta amb el del cambrer de l’establiment —el Ramon—, tipus energumènic, esqueixat i primari. La biblioteca és abundant i divertidíssima —pel meu gust—, pràcticament inesgotable, però l’ambient em distreu massa. He fet una amistat, que cada dia s’enforteix, amb Alexandre Plana. És un home d’aspecte tímid, però en el fons és un xafarder considerable. M’ha promès de portar-me un dia a la penya de la casa que ell freqüenta —la penya de l’Ateneu per antonomàsia. Plana escriu amb una enorme facilitat —amb molta més facilitat que la que té per expressar-se. La seva cultura és molt vasta, però la seva tendència, més a amplificar i espesseir les coses que a simplificar-les, no em dóna gaire resultat. Mentalment, el trobo una mica enfarfegat.

Assegut al meu racó de la biblioteca, penso de vegades en les coses que he deixat enrere. Els records de Sant Sebastià se m’allunyen. Els de Palafrugell tenen una resistència més vital. Observo, amb això, que les formes de sensualitat abrupta que m’han fet patir tant tenen tendència —gràcies a Déu— a cedir una mica. Ara puc passar tres o quatre hores seguides llegint sense que res em distregui. Això deu ésser degut a la baixa qualitat del menjar de Barcelona, que no té comparació possible amb la del meu país —la carn i el peix especialment.

Havent sopat vaig al cafè Suís, amb Xavier Güell i el meu germà. El cafè és meravellós i enlluernador, de color de mantega fresca, d’estada absolutament agradable. Un cambrer passa davant de la nostra taula amb una magnífica plata d’ostres. Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat.

Quan roda la porta giratòria del carrer, sembla que tota la Rambla entra en tumult dintre del cafè. Aquesta entrada il·lusòria de les coses desfà constantment les formes i els colors de l’establiment, però aquest desdibuixament és una momentània il·lusió de l’esperit. És el mateix efecte que el que fa la lectura d’un llibre vital —d’una gran novel·la, per exemple. El llibre us entra en la carn i en l’esperit com una onada de vida impetuosa. Però hi ha una diferència entre una cosa i l’altra: el llibre us transforma —més o menys—, deixa una empremta, us inocula una substància que un dia —més a prop o més lluny— aflorarà a la superfície i es manifestarà.

Humanitat de la Rambla! Aquest és un carrer insondablement humà! Quantes històries entren i surten cada dia d’aquests cafès, d’aquestes botigues, d’aquestes escaletes! L’aire hi està impregnat d’humanitat. De vegades s’hi troben tipus estranys, homes i dones que se us queden mirant fixament un instant, amb un posat una mica idiota —tan forta és l’estupefacció que es produeixen a si mateixos. Aquestes mirades, buides de sentit, em fan l’efecte com si jo em mirés a mi mateix.

En el camí de retorn a casa, a Canaletes, una parella de la guàrdia civil —diverses parelles— registren la gent. Els transeünts es posen amb els braços enlaire. Quin espectacle! Els detinguts són portats a la plaça de Catalunya, sota les palmeres, on es veu un grup nombrós. Tractem de passar per ull i ho aconseguim. Barcelona està presa militarment. L’agitació social creix. Tothom parla de revolució —amb un punt de curiositat. Però ¿és que governar no vol dir evitar, no ja la revolució, sinó l’ús d’aquesta paraula? Aquestes coses m’interessen poc. Són per a gent desenfeinada. Les úniques revolucions que m’agraden —i encara!— són les definitivament acabades, les que serveixen perquè els professors i historiadors puguin fer bullir l’olla i donar als seus nens el batxillerat editant exercicis literaris.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

18 de gener 1919

18 gener 2019

M’agrada —a la tarda— de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! —per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!

Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya —bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra —sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.

Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones —tan pròximes— apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…

A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist —d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera, i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores —llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur —el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es dibolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…

A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:

—¿Vol creure, senyor Venanci, que la Gaceta de Madrid sembla escrita en gallec?

 

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.

17 de gener 1919

17 gener 2019

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la Sonata a Kreutzer al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més, patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó —és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

 

 

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per passar desapercebut —si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la Práctica Forense i el Derecho Mercantil és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores! Avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits —Serra i Viladomat— més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla una fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

 

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà, fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria —però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire—, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

——————————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada i afegiu-hi els vostres.