14 d’agost 1918

14 agost 2018

Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabó, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més guapes i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi Nuestra Señora del Carmen. Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llècols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.

Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.

Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i es produïa la coneguda buidor a l’estómac que feia venir, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.

A Goethe, se’l pot admirar per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i els enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut —sempre una mica equívoc—, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’agost 1918

10 agost 2018

Al matí, a la pineda de Ferriol, llegeixo el Dietari de Francesc Rierola.

La pineda, situada a sobre i llevant del Canadell, és molt fresca. El gargal hi passa amb un enjogassament voluptuós. La pell s’hi troba bé. Un cercle de noies fa labors a l’ombra clara dels pins. De vegades, una taca de sol blau-clar es posa sobre una cabellera. Maria Sagrera em pregunta, de lluny, si el llibre que llegeixo és de Paul Bourget. A l’estiu, entre estiuejants, l’única lectura presumible és la de Paul Bourget. Com que no m’ha agradat mai de passar per pedant, li dic que, efectivament, el llibre és de Paul Bourget.

Quin tipus, aquest Rierola! Vigatà. Romàntic i reaccionari fins al moll de l’os. La combinació és —guardant les proporcions— la mateixa que la de Chateaubriand. Però els resultats són oposats, considerablement diferents. Alguna vegada havia sentit dir a Josep Ferrer que Chateaubriand és un dels més grans escriptors de totes les èpoques. El vigatà, en lloc d’escriure, vocifera, crida, llença anatemes. És més còmode. Per cridar no es necessita fer cap esforç. Cridar no és res.

Potser hauríem anat molt millor si en lloc d’opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu dietari per descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. Per opinar com ell ja n’hi havia prou amb el senyor bisbe i el governador de l’època. Això fa que les seves opinions siguin una repetició inútil i sobrera.

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.

 

Les joies.

A primers de segle, es portaven, s’exhibien moltes joies. Ara, amb aquesta guerra, s’han fet algunes fortunes, i les joies tornen a sortir a la superfície. En aquest sentit, les sortides de missa, a Calella, tenen un gran caràcter. La moda actual converteix les senyores en éssers de considerable volum. Les joies encara l’augmenten. Al costat de llurs senyores, els marits semblen encara més irrisoris amb els seus vestits de dril, de solapes tan reduïdes. Quan es veu passar, pel carrer, una parella burgesa, sembla que la senyora porta un càntir —que és el seu marit.

A principis de segle, l’exhibicionisme de les joies era tan fort que, quan el cor «La Taponera» anà al concurs de Besiers, el que portava la senyera, que era un senyor de Palafrugell conegut per Jaumet d’Arenys, féu una cosa impressionant. Com que a Besiers fresquejava, el senyor Jaumet d’Arenys, per portar la senyera amb comoditat, es posà uns guants de pell i, a sobre dels guants, els anells carregats de pedres. Tothom ho trobà magnífic.

A més de la profusió de les joies, aquesta guerra haurà coincidit amb l’aparició d’un nou professional: han aparegut els dentistes. Els dentistes tenen cada dia més importància. A la boca de la gent es veuen unes enormes dentadures d’or o de plata. Entre les joies que la gent transporta i les aparatoses dentadures que es veuen, l’espectacle burgès és una mica ferotge, notòriament tocat d’afectació i de fatxenderia.

Els perfums que s’utilitzen són dolços i tenen, també, molta superfície.

Tot això em fa pensar en el que sol dir Joan B. Coromina de l’escriptor decadent Jean Lorrain:

—Si no fossin les joies vertaderes o falses, la quincalleria, els perfums de m…, quin escriptor no seria!…

 

De les crítiques que es mouen ara contra els efectes d’haver guanyat diners, n’hi ha de molt posades a la raó. Hi ha ara, a tot Europa, una mena d’obsessió contra el nou ric. Però hi ha un aspecte de la qüestió que no comparteixo. Aquestes baluernes de ferro que ara s’alcen una mica a tot arreu per mantenir un molí de vent són realment horribles. Sobre el paisatge, al costat de les velles, torrades, cases de pagès, fan un efecte desagradable i detonant. No lliguen amb res. Però, després d’això, es podria dir ben poca cosa més. En aquest país sahàric, l’aigua —una mica d’aigua— és una benedicció de Déu. Un hort ben regat, la verdura fresca, són una delícia; un hort exhaust, la verdura eixarreïda i polsosa, són una calamitat —encara que aquestes noses del paisatge molestin.

 molidevent-retallat

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 d’agost 1918

8 agost 2018

La mar.

Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar, fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’ací en pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Per trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar…, però tantost pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el caragol voluptuós i fugaç d’una onada.

 

A darrera hora de la tarda, el vent era a la terra, i les ones que es feien arran de platja es projectaven mar endins iniciant una cavalcada.

A tocar l’arena, la mar era d’un color de sembrat primerenc. El vent es bolcava sobre l’aigua a ratxes que feien corbes graciosament errívoles que s’enfosquien i aclarien d’una manera alternada. Era un ràpid trèmul líquid, com una esgarrifança.

L’horitzó era llarguíssim i en profunditat. Sobre la ratlla corria un núvol fosc, com una faixa. Entre aquesta barra i l’horitzó hi havia una vaga clarícia groguenca, un color de rosa seca polvoritzada. En aquesta mar llunyana hi havia un galop d’ones que es perseguien tumultuoses; els escumalls queixalejaven l’horitzó; sovint, una onada emergia un moment sobre les altres, com el dors d’un cetaci. A ponent fumejaven brases. Impressió de solitud accentuada pel silenci de la mar —pel desplaçament del soroll a l’horitzó llunyà. En fer-se fosc, aquest silenci de l’aigua al fil de la platja us corprèn com si us trobéssiu en un ambient de misteri.

 

A primera hora del matí, fa de vegades tanta calor que es posa sobre l’aigua com una calitja de color grisenc. Aquestes boires caniculars sobre la mar en calma, ensabonada, es mantenen, de vegades, immòbils llarga estona. Fan veure estranys miratges. Però, si entra una mica de vent, la calitja s’aprima, s’esfilagarsa i es desfà en la vaguetat del cel i de la mar.

En el moment que la boira s’aprima es veu sortir, com una aparició, una vela que passa, una gavina agitant les ales sobre l’aigua. La sorpresa és impressionant. És com si aquestes coses haguessin nascut de la mar.

La gavina —les gavines— cerclegen rotllos purs, tocant l’aigua amb un esquerdís del bec. Passen brunzents, xisclant, i s’arriba a sentir el picar de les ales. Deuen sentir un estremiment de plaer quan el desordre del plomall deixa entrar, fins a l’escalfor de la pell, el ruixim de l’aigua salada.

 

Quan entra el gargal, l’hora és clara i el matí radiant. L’aire és suau i les petites onades —ondulacions de joia— fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança, tot naufraga en un enlluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color de carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fos. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible veure res clar. Fins les persones de la família tenen una altra cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’agost 1918

6 agost 2018

Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que d’un baròmetre en diu un beròmetro. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un tarmòmetro.

 

 

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

 

Observo com tres o quatre xicots de catorze —o quinze— anys fan amb un tirabuixó uns foradincs a les parets de les casetes de fusta per veure com les senyores es despullen a l’hora del bany. Sempre fa gràcia de contrastar sobre la pedra de toc de la realitat els venerables tòpics escolars.

A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.

A conseqüència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s’hi han refugiat, tot esperant que la guerra s’acabi. Aquestes famílies s’han passat la vida negociejant mútuament, es coneixen de sempre, estan, de més a prop o de més lluny, emparentades. Ara la guerra els ha separat. Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares. Quan es troben a la platja, o en un lloc o altre, es produeix l’espectacle, el divertit espectacle que es produiria si es trobessin cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch. Es posen tibats, enravenats, i es veu que si no s’insulten i no es tiren mútuament a sobre és perquè hi ha massa gent al davant.

Xènius, al Glosari, agita ara, dia per altre, la idea de la unitat moral d’Europa.

És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat. És trist haver de constatar que, entre els homes, les més arravatades sublimitats tenen més o menys importància segons l’oportunitat. L’home no és un animal racional. És un animal sensual.

 

Després d’una tarda passada en mar, voltejant amb el vent de garbí fresc, arribo a terra amb una sensació de fatiga a l’estómac —amb l’habitual fatiga a l’estómac que em deixa sempre una llarga estona passada en mar. No és una sensació de fam, ni una sensació de set —ni una sensació de buidor o d’inflor. És una indefinible sensació de cansament a l’estómac —com si aquest òrgan hagués treballat molt i hagués quedat arrasat, fatigat.

Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte. Sobre això tinc un record clar, perfectament fixat i continuat. Potser l’òrgan essencial de recepció de les sensacions externes és, en terra ferma, el cap —mentre que, en mar, l’òrgan de recepció més sensible és l’estómac. No sé si a l’altra gent passa el mateix; en el meu cas personal, no té dubte: tot excitant extern en mar repercuteix sobre el meu estómac d’una manera directa i brutal.

Tot això que dic no té res a veure amb el mareig. Sóc poc sensible al mal de mar. M’he marejat poques vegades. És simplement que, en aquestes condicions, tot el que arriba al cos té a l’estómac una repercussió ineluctable.

Això em fa sospitar que la primera cosa indispensable per ésser un bon mariner és disposar d’un estómac adequat a la mar —és dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable, àton.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 d’agost 1918

5 agost 2018

Les famílies1

Al Canadell es produeix, entre les famílies, una certa promiscuïtat. Des de fa molts anys que hi va la mateixa gent. Això fa que gairebé tot se sàpiga.

Hi ha famílies caracteritzades per la puntualitat. Obren i tanquen a la mateixa hora, fan les coses amb un horari rígid, adapten la seva vida a un programa, deixen de fer coses a causa de la puntualitat i Déu nos en guard que algú deixés d’asseure’s a taula a l’hora fixada! No menjarien de gust i baixaria la cort celestial.

A l’hora del bany, sempre xisclen les mateixes persones. Aquests xisclaires es podrien agrupar per famílies amb gran facilitat. En canvi, n’hi ha d’altres —incloent-hi, ben entès, les criatures de bolquers— que entren a l’aigua sense proferir cap soroll, impàvides. Hi ha famílies que senten un pànic ancestral davant de la mar i no s’embarcarien per anar de la punta de la Torre al Portbò, ni en els dies de més gran calma. D’altres n’hi ha que fan un salt i ja són a bord, i es passarien la vida en la mar —àdhuc les senyores en estat.

N’hi ha que semblen incapacitades per deixar de fer cada dia, passi el que passi, el mateix passeig, i d’altres que no podrien viure sense una llibertat espontània de moviments més folgada.

Hi ha una família que està íntegrament, tradicionalment preocupada pel seu restrenyiment. Obsessionada. Al menjador tenen un pot que conté una substància formada per la barreja de pols de flor de sofre amb alls xafats. Amb aquesta substància amaneixen gairebé tot el que mengen —com si fos mostassa o salsa a la maionesa. És una família que se sent venir de lluny d’una manera irreparable. I en canvi n’hi ha una altra molt més lleugera en la qual tot sol acabar-se —es tracta d’una família de senyores de mitja edat, solteres— cantant l’americana de Gaztambide: «Si a tu ventana llega», etc.

La promiscuïtat que impera a l’estiu al Canadell és molt més forta que la que es pot produir, a l’hivern, en qualsevol poble, per petit que sigui. Això fa que la gent hi gaudeixi moltíssim. Recordo la cara lluminosa, radiant, tètrica, que posà la senyora Tereseta quan pogué comunicar a les seves amistats que els senyors Tal, de la Bisbal, gastaven de sis a set pessetes diàries per anar a plaça.

La família és una institució que existeix. És una andròmina misteriosa i sagrada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Ignorem per quin motiu, les edicions anteriors inclouen els textos dels dies 4 i 5 d’agost en un únic apunt que consta sota el 4 d”agost. Aixi, és una novetat que a partir d’aquesta edició es restitueixi la individualitat de cada anotació, conforme al manuscrit original. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada