25 de juny 1918

25 juny 2018

Segon dia de la festa major de Palamós. Abans hi anava a passar una estona al capvespre. Donava una ullada a l’envelat, entrava i sortia dels cafès, vagava pels carrers com una ànima en pena. La gent prenia gasoses i cerveses, mudada, amb un aire de fatiga. El brogit, les parades, les empentes, els cavallets, la música, les criatures i les famílies m’evadien de mi mateix. Un any, a l’hora baixa, vaig veure don Pau Matas, amb la seva gran barba blanca, plastró i coll d’aletes, arriant, al balcó del seu despatx consular, la bandera anglesa.

Solia ésser una festa una mica àcida, mullada pels ruixats del solstici d’estiu. Altres vegades s’impregnava de les garbinades més fresques i humides de la nostra meteorologia.

La mar, a Palamós, la badia, el petit port, són quelcom tan meravellós, d’una tal vivacitat, en dies de calma, de colors i de línies, d’una dolçor tan fina i d’una tal fulguració i una tal llibertat els dies de vent, que no es pot demanar res millor per servir de fons a una festa. Transcorria gairebé tota ella sobre la platja, a trenta metres de l’aigua, sota la gran arcada de cel de la badia, sobre les ratlles blavisses —violeta al capvespre— de les Gavarres llunyanes. A la nit, el port silenciós i adormit, amb els riells de les llums verdes i roges, el trèmolo vagarós de les llums dels vaixells, el digiteig lumínic sobre l’aigua morta, les altes arboradures sota les estrelles, creava, al costat del formigueig humà tocat per la llum blanca de l’acetilè, una zona de solitud i de misteri, propícia, encara que poc aprofitada, a les coses de l’amor i a la vaguetat del pensament. A la matinada, dins de la incerta lluminositat verda del cel, parpellejaven un moment les estrelles, l’esperit i la voluntat es dissolien en una contemplació gratuïta, sense objecte.

Havent començat d’anar a les festes majors a l’època de les mitges de seda negres, no recordo pas les antigues festes de les masies, amb els grans dinars de sis i set plats forts, els balls a la gran sala i els gemecs dels violins entre els polissons ondulants.

Recordo, com una visió d’infantesa, haver vist, un dia de festa major, al mas Pla, sobre una finestra, davant del contrallum d’una posta de sol de color de suc de taronja, un jove vestit de negre, amb unes solapes molt petites, una barba rossa inflada per la llum que tenia a dins, coll i corbata rígida, parlant amb una senyoreta groga, d’ulls melancòlics, faldilla llarguíssima sota de la qual sortien, com dos caps de ratinyol, dues petites puntes de sabates de xarol, la brusa plena de llacets flàccids i un pentinat d’una impressionant arquitectura alta i solemne. El jove —era el meu oncle Martí— tenia en el dit petit de la mà esquerra una ungla llarga i ivorenca amb la qual feia caure, de tant en tant, la cendra d’un cigarret de paper de 0,45. La senyoreta, que donava mitja esquena al jove, contemplava el crepuscle amb aquell aire d’embadaliment forçat que hom utilitzava —en aquella època— en els moments de perfecta indiferència. Llavors tothom deia que vibrava, però, com a vibrar, sempre vibren els mateixos. Tot d’una la senyoreta digué, tirant una mica el cap enrere, ensenyant unes dents tristes:

—Aquí hi ha una mica de corrent d’aire…

El jove respongué:

—Sí. Aquí hi ha una mica de corrent d’aire. No fem imprudències…

La senyoreta passà la primera i tots dos es retiraren caminant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de juny 1918

23 juny 2018

Nit. Revetlla de Sant Joan.

Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena de trastos per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s’anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l’aire, embafador. Si hi anés —penso—, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.

He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l’aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se’n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l’olor de fum s’esvaeix, l’aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca —com si les flames s’haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juny 1918

20 juny 2018

Sopar amb Ramon Casabó.

Casabó ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici —un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat —exactament en férem, potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual —mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això —diu—, em dedicaré a la pintura tranquil·lament». És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes cap valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

—La diferència que hi ha —afirma— entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

—Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

—El joc fa encara més mal que l’alcohol —dic a Casabó per dir alguna cosa.

—Depèn! —fa amb una veueta tímida—. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a Cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimaties delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrere les guatlles. Davant hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ull mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversació es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquem pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

—Això només passa en aquest país… —diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

—Deu haver anat a prendre l’últim tren… —fa Coromina incoherent.

—És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit —diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de juny 1918

19 juny 2018

L’obsessió de la universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrere d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès. En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat —ni de la part dels que notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la universitat!… És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

 

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Victor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrere les hagués escrit l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable —almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

 

A Catalunya, la cordialitat dura —màxim— dos o tres dies —àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

 

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Capmany s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
albergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

 

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juny 1918

15 juny 2018

¿Com voleu que pinti àngels —preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics— si no n’he vist mai cap en ma vida?

Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo de realistes».

 

La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica mica mica antipàtica, francament.

 

He llegit, aquests dies, el Sant Francesc del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu —en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.

 

 

No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.

 

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

 

El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país —popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona en 1913— ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò que la gent no està per orgues.

 

Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal —per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint), el resultat és vertaderament positiu: quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.

 

Assegut a la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada