Arxiu per a desembre 2018

31 de desembre 1918

dilluns 31 desembre 2018

Pluja i humitat. Al cafè hi ha un baf blanc i blau —irrespirable— que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M’acosto al piano del cine, buit com una enorme gruta fosca, l’abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l’os. Sensació d’aprimar-se. Roldós toca una estona Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m’ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de desembre 1918

diumenge 30 desembre 2018

Els diaris.

Mentre durà la guerra, foren llegits, especialment, dos periodistes: «Gaziel», Agustí Calvet, que fou corresponsal de La Vanguardia a París, i Domínguez Rodiño, enviat pel mateix diari, per influència de don Àngel Guimerà, a Berlín. Aquests dos homes arribaren a tenir una immensa popularitat i quan, a Barcelona, entraven en una camiseria a fer-se camises ho tenien tot pagat. Calvet, empordanès afrancesat, finíssim, ponderat, d’una sornegueria acadèmica, ha escrit cròniques magnífiques. L’ideal, quan hi ha guerra, són els corresponsals poc guerrers.

Ara, a guerra acabada, han reaparegut els articulistes ideològics i així, a les perruqueries, els articles de Jaume Brossa a La Publicidad són molt llegits. Brossa —n’he vist retrats— és un home que porta barba, de l’època del modernisme. Té una pinta destinada a figurar en els arxius de la policia. És un ultraliberal, és dir, un anarquista.

Gori, que és sensible al que Xènius anomena «les palpitacions del temps», parlava avui d’aquests escrits i deia:

—És una vertadera pena que hi hagi d’haver dues classes de liberals: els liberals conservadors i els liberals anarquistes. Això demostra, però, que, més que les idees, el que ens separa és el diferent grau de tensió dels temperaments. Brossa és de la segona categoria. A les barberies, és considerat un autor difícil. En realitat és un pueril. Enmig de la sorpresa general, ha reaccionat a fons contra la revolució russa i contra la revolució alemanya, que ara està en ple desenvolupament. Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent. A Rússia, la revolució és a fons: el canvi de personal ha estat complet. A Alemanya, la revolució és un simple procés per tornar al mateix punt de partida —allà mateix. Tot canvi brusc de personal implica la implantació d’una nova concepció del món —implica la revolució. El desplaçament del poder de l’aristocràcia a la burgesia implica una revolució. El desplaçament del poder de la burgesia als obrers és una revolució. El desplaçament del poder d’un grup burgès a un altre grup burgès no és cap revolució. En aquest cas es discutirà un matís de la llibertat política. En el cas anterior, la llibertat política serà el de menys; serà la implantació de la igualtat econòmica el que pesarà decisivament.

Què hi fa, aquest, aquí?

»Els problemes de Brossa són els de la llibertat política. És tan radical com vulgueu, però és un home aturat a la Revolució Francesa. Per ell, només hi pot haver llibertat si hi ha democràcia, que és la igualtat humana davant de la llei. Pels socialistes, en canvi, només hi pot haver llibertat si hi ha igualtat davant de l’armari del pa, que és l’armari que fa la llei. Brossa, doncs, és un anacronisme. A Rússia seria considerat un cursi ploramiques, un segregador de llagrimetes.

»Ara, per mi, la posició de Brossa és indiscutible, fortíssima. ¿Com és possible la implantació de la igualtat econòmica, sense l’establiment d’una dictadura fortíssima? En aquest punt els socialistes juguen l’equívoc i enganyen la gent. Que diguin d’una vegada que implantaran la dictadura i de seguida serem entesos.

»A més, la posició de Brossa és humana. Ha viscut la gran època de la burgesia, de la facilitat i de la porta oberta a les pretensions humanes. L’espanta la destrució del comerç, origen de la desigualtat econòmica, o sigui la destrucció de totes les comoditats de la vida. Troba que per passar el temps fent cua davant de les fleques, no paga la pena de viure. Jo també ho crec. La simple possibilitat m’horroritza.

 

—L’home que té diners i fa negoci —diu Coromina al cafè— és com aquell que sua de tots cantons i es posa al costat de l’estufa…

—Això era abans, a l’època bona dels rendistes —respon Frigola—. Ara, els que vivim de renda anem cada dia més curts i les retallades es produeixen una darrere l’altra, sense interrupció. El procés d’evaporació del capital és rapidíssim. Tinc calculat que per mantenir la massa productiva d’un capital s’hi ha d’afegir la meitat de les rendes que hom cobra cada trimestre.

 

No passa dia que no pensi en l’habitació de les golfes del mas que mira a sol ixent i migdia. ¿Quan podré anar-hi a viure? —em demano sovint. Però al mateix temps m’avergonyeix —i m’horroritza— de veure que tinc una mica més de vint-i-un anys i que sóc un covard, un conservador, un revellit.

 

Combreguen Teresita Bordas, filla de Xico Bordas, el fideuer del carrer Estret. A la casa del costat hi viu l’àvia Marieta. Teresita té setze anys, és una flor de criatura, una noia bellíssima. Toquen les dotze de la nit. A la porta de la casa hi ha un grup de gent obscura, que fa una taca fosca. Tremolen de fred. El xiuxiueig de la gent, sord, difús. Un home fa un badall irresistible. Els ciris posen una resplendor groga sobre les parets humides, sobre el fanguet del carrer. El capellà segueix la campaneta que s’allunya en la buidor de la nit. La pobra criatura que es mor darrere d’aquesta paret…

 

A la matinada, Roldós toca les tres primeres Suites angleses de Bach. La primera és molt pianística —per al meu gust, massa. Les altres dues són esplèndides. La forma dolça del perfil llunyà de les muntanyes de la música de Bach.

 

Plou. Del llit estant sento caure l’aigua mansament a terra, sobre els teulats de les cases veïnes —sento relliscar l’aigua, goludament, per la canal del costat del balcó. De vegades —una estona més o menys llarga— l’aigua pica, monòtonament, sobre els rajols de l’eixida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de desembre 1918

dissabte 29 desembre 2018

Diumenge. — El Glosari d’avui, sobre Gluck, està bé, com gairebé tots els glosaris de «La Vall de Josafat». L’obsessió definidora d’Eugeni d’Ors ha trobat el seu lloc precís.

 

Dies estranys, indiferents, d’una buidor i una esterilitat totals. Penso només que això podria ésser produït perquè en aquesta època de l’any sol reiterar-se la presentació de les factures endarrerides. Tota la meva petita atenció, la meva íntegra capacitat de combinació, es concentra ara en la solució del problema econòmic personal —que és un problema que només pot resoldre’s, com tots els reals, amb l’ajornament.

 

Nit esplendorosa, clara, radiant, dintre de la gran volta lluminosa del cel. Al carrer, sota els arbres despullats sento un gat que miola —i encara no som al mes dels gats. Deu tractar-se d’un gat precoç, d’un gat impacient.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 de desembre 1918

dijous 27 desembre 2018

Divendres. — Acompanyo Roldós a Palamós. Fa un matí sec i clar, amb un sol fred i brillant. Dinem a casa d’un seu amic, Castelló, un obrer instruït, cultivat. Escudella i carn d’olla, bacallà amb pebrot i tomàquet, torrons, grana de capellà, bon vi, excel·lent cafè. Castelló viu modestament amb la seva senyora i dos fills. Casa molt neta però glacial. La senyora sembla molt treballadora, enèrgica, incansable.

Parlem de Beethoven durant quasi tot el dinar. La senyora Castelló no ha dit ni una paraula. ¿Què deu haver pensat? En les mirades que ens ha dedicat —algunes d’astorament, altres desconfiades, algunes de franca ironia— s’hi traslluïa la pregunta: «¿Qui deuen ésser aquests tipus?, ¿què volen del meu marit?, ¿què pretenen amb la seva petulància?». Potser aquesta senyora viuria més tranquil·la si el seu marit no fos tan cultivat.

Després donem un tomb pel moll. Palamós és, ara, una escala molt concorreguda i cosmopolita; hi toquen molts de vaixells i els establiments de beguda i de vici són concorreguts per una nombrosa i bigarrada marineria estrangera. En els vaixells a vela que van a França, hi he sentit tocar adorables, nostàlgics acordions. Els tramps, els vaixells de gran tonatge, no semblen pas arrossegar cap forma de sentimentalisme mariner tradicional. En aquests vaixells s’hi solen veure mariners que fan mitja por. Sembla mentida que homes que fan aquesta vida d’aire lliure, aparentment tan sana, puguin arribar a presentar aquestes cares trencades, aquesta pell de color de pus, aquests ulls arrasats per l’alcohol. Amb el mocador blanc al coll i els tatuatges semblen presidiaris que s’han escapat del penal.

 

 

Palamós és una població deliciosa. El pitjor de la vila són els xalets suïssos i els modernistes. Potser n’hi ha menys que els que ara m’imagino, però són tan visibles que arriben a convertir-se en obsessió. El Palamós tradicional, les casetes blanques arrenglerades davant de la badia, són un encant. La llum de Palamós és literalment inefable. Els senyors de la població prenen el sol del passeig amb un aire de plena i íntima satisfacció. Aquesta població —que és la del meu país que, si pogués, triaria per viure-hi— té tres coses úniques: la llum, la badia, les postes de sol vistes des del far o des de la plaça del Casino.

Tornem a peu. Fa molta fred. Pregunto a Roldós:

—¿Què us ha semblat la senyora de l’amic?

—Pànic! —respon ràpid.

Amb la indumentària que porta, la boina enfonsada fins a les orelles, la cara pàl·lida, Roldós, sota el cel lívid, sembla un pierrot convalescent.

 

Llegeixo, al diari, que la universitat es reobrirà el deu de gener. Així, doncs, el dia de tornar a Barcelona s’acosta. Hi penso amb ànsia —que al capdavall es converteix en indiferència.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de desembre 1918

dimecres 26 desembre 2018

 

Sant Esteve. — Ofici solemne a l’església parroquial per a l’ànima del senyor Esteve Casadevall. Arribo tardíssim a l’ofici. La meva mare, en veure’m, queda tan sorpresa, que em dedica un petit somriure. Estava segura que me’n descuidaria.

A la nit, balls a tot arreu. El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta. El ball m’atrau, em deprimeix, m’enlluerna, em fa sentir la timidesa, que em domina com un dolor físic. No poder arribar a ésser ni un minúscul fatxenda! A la fi, abandono aquestes fatigoses contradiccions i divago enmig de la gent animada i sorollosa.

Joan Linares, que trobo al cafè, fa com aquell que em pren el pols i em diu, cridant, com solen fer els sords:

—És difícil ésser una mala persona, eh?

Tramuntana al carrer, freda —una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap d’una manera instantània.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada