8 de març 1918

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desavagats. El meu germà, que és gran afeccionat a jugar al futbol —malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama—, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

—¿Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I, en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només es celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc —penso— és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

 

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure —una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana —com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gassa —lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré —just per passar l’estona, a la bona de Déu— el que se’m vagi presentant. La meva mare és una senyora molt neta dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers es salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…

 

————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

8 Respostes a “8 de març 1918”

  1. Joan Agustí Cullell escrigué:

    Us agraeixo l’esforç. Posar Pla a l’abast de la seva gent i curiosos ens enriqueix la llengua, i més. Per això, gràcies.

  2. Maria Pilar escrigué:

    Quin plaer! Quina narrativa tant senzilla i tant bona!
    Moltes gràcies a ell i a vosaltres per recordar-me-la.

  3. marc escrigué:

    Llegir aquest primer tast i adonar-te que avui a Barcelona fa un dia tal i com el que descriu en Pla, no té preu.

  4. Helena Bonals escrigué:

    Com que en l’anterior edició d’aquest BloQG vaig començar a comentar a partir del 23 d’agost del 1918, encara no he llegit mai les entrades anteriors, a banda d’aquesta, espero posar-me al dia. Moltes gràcies per la iniciativa!

    “Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable”: ja es veu per què no en va tenir qui escriu això. Els pares voldrien que els seus fills fossin els més intel·ligents i guapos i acaben conformant-se que no siguin males persones.

    La “sonsònia” de la pluja que cau s’escau molt al gris d’aquest quadern. De fet Pla crea tota una atmosfera amb poques paraules. I en equiparar les seves notes en aquest diari amb les possibles andròmines que la seva mare es dedica a eliminar, fa tota una “captatio benevolentiae”.

    “davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau”: s’assembla a Kafka, que va fer la carrera de dret per obligació. De fet Pla seria el nostre Kafka, Pessoa, Proust, Mann o Joyce, en català.

  5. Josep Miquel escrigué:

    «sucre ingràvid» em sembla també tota una declaració d’intencions estilístiques. L’adjectiu escaient com el toc just de sal en un guisat. Des de la senzillesa (sols aparent?) Pla sembla dir-nos que vol elaborar un dietari com qui elabora una recepta de cuina, amb l’objectiu que siga ben saborós.

    Per altra part, hi ha el «país», tan sovintejat en Pla, però amb un sentit molt diferent a l’emprat hui dia pels polítics d’ací i d’allà (País = Estat). La noció de país a Pla és plena de sabors, de sentors, de matisos. Per contra, la que corre entre nosaltres és tan excitant com una acta simplement burocràtica.

  6. Xarxa escrigué:

    Com a complement de la primera pàgina del Quadern gris, llegiu l’apunt del 8 de març del 1918 en la versió anglesa de Peter Bush publicada per New York Review Books, 2013

  7. Jordi Palou escrigué:

    Josep Miquel, quan Pla diu “en aquest país” o “el meu país” es refereix al seu rodal immediat, a la seva comarca. El volum 7 de l’Obra Completa es diu “El meu país” i conté els llibres “Reflexions sobre l’Empordà”, “La substància” (amb un assaig sobre el vent de garbí i la tramuntana, un altre sobre la cuina i un tercer sobre les sardanes) i “El meu poble” (Palafrugell). Justament en la traducció a l’anglès (“As only saints’ days are celebrated in this country…”) aquest matís es perd. Com també el del sucre ingràvid, per cert (“a deliciously light, golden sponge cake sprinkled with powdered sugar”).

  8. Lèlia Becana escrigué:

    Llegir Pla en forma de blog fa que l’odiïs més lentament…

Fer un comentari