Arxiu de la categoria ‘universitat’

19 de gener 1919 (II)

dissabte 19 gener 2019

Catedràtics.

Una frase de Xènius llegida avui: «El pitjor dels catedràtics no és el sistema, ni les idees, ni el temperament; és la tarima», m’ha submergit altra vegada en l’obsessió, sempre latent, de la universitat.

Quan penso que he passat ja més de cinc anys en aquest establiment, no puc defugir l’obsessió del munt de sacrificis que ha hagut de fer la meva família per donar-me carrera. Em ve febre. El professorat… ¿Serà possible trobar mai en la vida una cosa semblant?

Hi ha, per exemple, els professors que no es senten. En el meu temps, n’hi havia dos: el senyor Joan Permanyer i el senyor Planes i Casals. Eren, ben entès, dues bellíssimes persones, i com a advocats tenien fama de la més gran distinció. Eren dos senyors molt vells, d’una ancianitat respectabilíssima. El senyor Planes i Casals era un gran civilista; don Joan Permanyer era un jurisconsult que tenia fama de conèixer el dret català d’una manera admirable, perfecta. Era, a més, un senyor que tenia la seva llegenda: en els temps de la Renaixença, havia anat a Madrid en tartana, sense pressa, amb una euga de pagès. A més, ell o un seu germà havia estat ministre. Però, com que els anys no perdonen ningú, havien arribat a una situació en la qual els era, a la càtedra, absolutament impossible de transmetre als alumnes el seu pensament. Tenien una veu tan feble que si hom no es posava a un pam de la seva boca era impossible de saber el que deien. Però això era inimaginable, havent-hi la tarima i els bancs per entremig. El resultat fou aquest: ni jo vaig arribar mai a copsar el que deien ni vaig aconseguir en cap moment que ells em sentissin —perquè tots dos eren durs d’oïda. Des del punt de vista del mecanisme pedagògic equivalia a tenir dos mestres sords i muts. Representaven el fracàs de la teoria de la tarima.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de gener 1919 (I)

dissabte 19 gener 2019

D’ençà que sóc soci de l’Ateneu, però, no freqüento pas amb l’assiduïtat d’abans la biblioteca de la Casa de l’Ardiaca. El carrer de la Canuda és, ara, el meu final d’etapa.

En la docta corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d’un humor sempre igual, que contrasta amb el del cambrer de l’establiment —el Ramon—, tipus energumènic, esqueixat i primari. La biblioteca és abundant i divertidíssima —pel meu gust—, pràcticament inesgotable, però l’ambient em distreu massa. He fet una amistat, que cada dia s’enforteix, amb Alexandre Plana. És un home d’aspecte tímid, però en el fons és un xafarder considerable. M’ha promès de portar-me un dia a la penya de la casa que ell freqüenta —la penya de l’Ateneu per antonomàsia. Plana escriu amb una enorme facilitat —amb molta més facilitat que la que té per expressar-se. La seva cultura és molt vasta, però la seva tendència, més a amplificar i espesseir les coses que a simplificar-les, no em dóna gaire resultat. Mentalment, el trobo una mica enfarfegat.

Assegut al meu racó de la biblioteca, penso de vegades en les coses que he deixat enrere. Els records de Sant Sebastià se m’allunyen. Els de Palafrugell tenen una resistència més vital. Observo, amb això, que les formes de sensualitat abrupta que m’han fet patir tant tenen tendència —gràcies a Déu— a cedir una mica. Ara puc passar tres o quatre hores seguides llegint sense que res em distregui. Això deu ésser degut a la baixa qualitat del menjar de Barcelona, que no té comparació possible amb la del meu país —la carn i el peix especialment.

Havent sopat vaig al cafè Suís, amb Xavier Güell i el meu germà. El cafè és meravellós i enlluernador, de color de mantega fresca, d’estada absolutament agradable. Un cambrer passa davant de la nostra taula amb una magnífica plata d’ostres. Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat.

Quan roda la porta giratòria del carrer, sembla que tota la Rambla entra en tumult dintre del cafè. Aquesta entrada il·lusòria de les coses desfà constantment les formes i els colors de l’establiment, però aquest desdibuixament és una momentània il·lusió de l’esperit. És el mateix efecte que el que fa la lectura d’un llibre vital —d’una gran novel·la, per exemple. El llibre us entra en la carn i en l’esperit com una onada de vida impetuosa. Però hi ha una diferència entre una cosa i l’altra: el llibre us transforma —més o menys—, deixa una empremta, us inocula una substància que un dia —més a prop o més lluny— aflorarà a la superfície i es manifestarà.

Humanitat de la Rambla! Aquest és un carrer insondablement humà! Quantes històries entren i surten cada dia d’aquests cafès, d’aquestes botigues, d’aquestes escaletes! L’aire hi està impregnat d’humanitat. De vegades s’hi troben tipus estranys, homes i dones que se us queden mirant fixament un instant, amb un posat una mica idiota —tan forta és l’estupefacció que es produeixen a si mateixos. Aquestes mirades, buides de sentit, em fan l’efecte com si jo em mirés a mi mateix.

En el camí de retorn a casa, a Canaletes, una parella de la guàrdia civil —diverses parelles— registren la gent. Els transeünts es posen amb els braços enlaire. Quin espectacle! Els detinguts són portats a la plaça de Catalunya, sota les palmeres, on es veu un grup nombrós. Tractem de passar per ull i ho aconseguim. Barcelona està presa militarment. L’agitació social creix. Tothom parla de revolució —amb un punt de curiositat. Però ¿és que governar no vol dir evitar, no ja la revolució, sinó l’ús d’aquesta paraula? Aquestes coses m’interessen poc. Són per a gent desenfeinada. Les úniques revolucions que m’agraden —i encara!— són les definitivament acabades, les que serveixen perquè els professors i historiadors puguin fer bullir l’olla i donar als seus nens el batxillerat editant exercicis literaris.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 de gener 1919

dijous 17 gener 2019

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la Sonata a Kreutzer al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més, patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó —és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

 

 

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per passar desapercebut —si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la Práctica Forense i el Derecho Mercantil és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores! Avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits —Serra i Viladomat— més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla una fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

 

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà, fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria —però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire—, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

——————————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de gener 1919

dilluns 14 gener 2019

Cada vegada que passo la porta de la universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta tartamudejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.

Quan en 1913-1914 vaig passar pel seu curs d’Història de la Literatura, don Antoni Rubió era un senyor petit, ple de cos, grassonet, amb un barret de mitja copa i un abric amb un coll de vellut. Era ja molt vell, però es veia encara molt tibant i dens, roig de cara, d’un roig congestionat i una mica herpètic, que contrastava amb els pèls del seu bigoti i els cabells del cap, que tenia blanquíssims. Els cabells, els portava molt ben pentinats, a ratlla, amb un petit tupè a la francesa, molt ben girat, fet amb una pinta de pua ampla i grossa. Solia portar un bastonet. Quan travessava el pati de la facultat amb la toga planxada i ben tirada, el birret amb el pompó vermell, el caminar una mica incert —era molt miop i darrere els vidres gruixuts, anguniosos, de les seves ulleres els ulls eren pobres, fatigats i rogencs, cosa que l’obligava a mantenir el cos rígid (com els cecs) i la mirada fixa—, donava la impressió d’un home absolutament seriós, important, decisiu. A la càtedra era pacient i bondadós, i escoltava les puerilitats —en el millor dels casos— dels manuals que recitàvem passant un mocador blanquíssim pels vidres de les seves ulleres. Ens mirava fixament, amb els seus ulls sanguinolents, i jo suposo que ens veia com una ombra incerta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de gener 1919

divendres 11 gener 2019

Ara que com aquell que diu ja acabo la carrera, penso que d’estudiant hauré estudiat ben poc. No he pas conegut les darreries de l’època clàssica dels estudiants ni les seves sòrdides cases de dispeses, perquè la família, per evitar la corrupció dels temps i que els esculls de la joventut ens fessin naufragar, es traslladà a un pis de Barcelona, on hem viscut fins ara pràcticament com fills de família, discrets i relativament ordenats. Si no he conegut, doncs, les dispeses, conec però els cafès amb billars i taules de set i mig.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada