Arxiu de la categoria ‘universitat’

18 de juny 1919

dimarts 18 juny 2019

Com que un dia o altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em falten per acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep M. Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em dóna febre només de pensar-hi.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

31 de maig 1919

divendres 31 maig 2019

Fa una pila d’hores que dono voltes a la conversació tinguda ahir amb el meu pare. Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses. Així i tot, no em considero pas abocat a una situació asfixiada. La inconsciència —probablement— em fa mirar les coses amb confiança. No és pas una situació grata, però potser té una sortida o altra.

Crec que el pla hauria d’ésser aquest: primer: marxar a Barcelona d’un moment a l’altre; segon: no tornar a la dispesa del carrer de Pelai; tercer: instal·lació en una dispesa més important; quart: aferrar-se a la idea que la solució del meu cas es troba a l’Ateneu, no pas a la biblioteca, sinó a la penya del doctor Borralleras concretament; cinquè: acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.

Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació —en gran part i almenys momentàniament— se me’n va? Puerilitat!

 

Anit passada, he tingut un malson: he somniat que m’examinava. D’adolescent, vaig ésser propens a somniar una cosa esgarrifosa: a sentir-me tancat a dins d’un laberint de pedra. Però aquest dels exàmens em produeix encara més angoixa, precisament perquè la seva versemblança és molt més accentuada.

No són pas els detalls externs d’aquest somni el que em produeix malestar. És simplement el fet de trobar-me davant d’uns senyors que han formulat una pregunta davant de la qual hom no sap, literalment, què contestar. La situació és purament ridícula, però és d’un ridícul tan absolut, que l’angunia que em produeix és inenarrable.

Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la universitat ¿és un defecte?, ¿és una qualitat?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de maig 1919

dijous 30 maig 2019

El meu pare em crida al seu despatx (era inevitable). El despatx del meu pare és una habitació ordenada i glacial, una de les que conec menys de la casa. En una estanteria hi ha l’Enciclopedia Universal Ilustrada de Montaner i Simon.

Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat —darrere d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversació s’arma sense cap preàmbul.

—I bé, ¿què penses fer? —em diu com si parlés del temps, indiferent.

—No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

—Però per examinar-te hauràs d’estudiar. ¿A on penses estudiar? ¿Palafrugell? ¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

—Això és exacte.

—Les distraccions no s’hi acaben mai…

—D’acord. Perfectament exacte.

—Llavors, jo pensava que, per assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per estudiar…

—Probable. A Barcelona hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

—De calor, en fa a tot arreu, és clar… Es produeix una pausa llarga…

Després la conversa reprèn amb un augment de dificultat verbal.

—Bé. Suposem, doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, ¿quins són els teus projectes? ¿Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

—En absolut. Cap. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg… i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

—Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat… Hem fet un gran esforç… Us hem donat carrera. Les coses, a mi, m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…

Vaig reaccionar de seguida contra la producció d’una situació de llàstima.

—Un altre dia parlarem de tot això —li dic—. Potser ara no és el moment.

—No és el moment, és clar.

—El que cal és començar, decidir-se —decidir-se com més aviat millor.

—No vagis tan cremat, tampoc…

—A primers de mes marxaré a Barcelona. M’examinaré el setembre de les assignatures que falten. En arribar a Barcelona, miraré de trobar alguna cosa que pagui la dispesa, i els extres… ¿És això?

El pare queda tot parat. Feia mesos i mesos que planejava mentalment aquesta explicació. No gosava plantejar-la. Li donava molta ànsia. Jo esperava la conversació feia més d’un any. Per a mi, aquest retard ha estat una propina. Per a la família, ha estat probablement una enorme càrrega. Per fortuna, l’equívoc s’ha acabat.

En començar la conversació, el meu pare tenia dos temors: primer es pensava que em donaria un gran disgust proposant-me un acabament de la carrera que no sol ésser gaire corrent a les altres cases; després, li feia temor d’haver de parlar clar, d’haver d’ensenyar les cartes. Tot això, naturalment, és molt delicat; és positivament d’agrair. Però amoïnar-se per delicadesa és una pura tabernaclada.

Quan veié que no em donava cap disgust en l’ordre personal i que més aviat li agraïa l’esforç de parlar-me clar, quedà potser, al principi, una mica decebut. Per convèncer-me portava una infinitat d’arguments emmagatzemats, molts d’ells elaborats amb laboriositat. Sempre fa una mica de pena que els esforços que hom ha fet resultin inútils per obvietat.

Després, quan aquest primer moment hagué passat, tingué —n’estic segur— una gran alegria. S’alçà, en tot cas, de la cadira de braços del despatx, content i gairebé enriolat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de maig 1919

divendres 24 maig 2019

Dissabte. — Aquesta tarda, tard, he acabat els exàmens. He passat just, però he passat satisfactòriament. He tingut sort, és evident. No he pas fet ús dels suggeriments del murri muntanyenc. Estic fatigadíssim. En el camí de la universitat a la dispesa, he sentit unes esgarrifances de fred —de pensar, sospito, que les assignatures que he aprovat eren de les que a la universitat en diuen d’alivio. Menjo un sandvitx. Bec un vas de cervesa fresca a Canaletes. Tinc son. Vaig a dormir.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de maig 1919

dilluns 20 maig 2019

Avui comencen els exàmens. Tothom fa el cor fort; però, excepte els que van molt amarrats i no han fet cap campana, la processó va per dins. Tothom es mostra molt rioler, però l’humor s’aguanta per un fil. N’hi ha que tenen les galtes tan esgrogueïdes, que fan cara d’haver promès un ciri a la Mare de Déu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada