Arxiu de la categoria ‘universitat’

19 de juny 1918

dimarts 19 juny 2018

L’obsessió de la universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrere d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès. En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat —ni de la part dels que notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la universitat!… És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

 

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Victor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrere les hagués escrit l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable —almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

 

A Catalunya, la cordialitat dura —màxim— dos o tres dies —àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

 

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Capmany s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
albergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

 

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de maig 1918

dimarts 29 maig 2018

Compareix a la tertúlia del cafè la silueta del nostre estimat amic Pere Poch, i tots estem molt contents de tornar-lo a veure. Arriba de Santiago de Compostel·la. Ha cursat en aquesta llunyana població alguns estudis universitaris —d’apotecari, concretament. El dia vint de maig degué examinar-se. I ara ha vingut a passar l’estiu. Això, però, són suposicions meves.

—¿Hi ha bones impressions, estimat Pere? —que jo li pregunto.

—No hi ha pas novetats apreciables… Tot està igual! —respon amb la seva veu opaca i modesta.

—Ja ho entenc… —remata Gori amb una falsa seriositat encarcarada—. Sembla que era ahir…

—Exactament!… —diu Poch fent un gest vagarós amb el braç com si assenyalés un horitzó incert.

El nostre amic deu tenir, ara, trenta-cinc anys. Deu fer gairebé vint anys que estudia la carrera de farmacèutic. Des del primer moment si li entravessà una assignatura que té per nom Técnica Física y Farmacéutica. Es tracta, sembla, d’una assignatura endimoniada, que consisteix a escriure, de memòria, els aparells que utilitza, en les seves manipulacions, la farmacopea: els alambins, els tupins, les importants aixetes. Aquests aparells són complicats. N’hi ha prou amb haver anat de tertúlia, alguna vegada, a la rebotiga d’una farmàcia per saber-ho. Són aquells aparells que s’entreveuen en les ombres del primer Faust de Goethe. ¿Qui seria capaç de mantenir en la memòria la descripció precisa i científica d’una aixeta? Només de pensar-hi fa horror. Una aixeta és el que l’home ha creat de més contrari a una Venus —¿i serà mai possible de descriure una Venus? Convertits en assignatura, aquests atuells són realment malèfics.

Ara bé: la seva descripció ha estat l’obstacle insuperable que Poch ha trobat en el camí de la seva vida. Reiteradament suspès de Técnica a la Universitat de Barcelona —d’una tècnica que els mecànics més incultes dominen per intuïció, espontàniament—, ha tractat de trobar, en altres ambients, una escletxa. Així, ha peregrinat per tots els centres doctes de la Península. Ha peregrinat infructuosament. Ha demostrat, reiterades vegades, ésser capaç de portar una farmàcia com el primer. Però no hi ha hagut manera d’aprovar la famosa Técnica. Això ha creat en ell un complex d’inferioritat, de timidesa i de ressentiment. En virtut d’aquest complex, Poch, que ha estat sempre refractari a llevar-se de matí, quan arriba el dia de l’examen es troba absolutament impossibilitat de saltar del llit. Una pressió còsmica fortíssima el manté entre els llençols. Pensar en la paraula tècnica i sentir, inerts, tots els ressorts que produeixen la verticalitat li és el mateix. I així els anys li han anat passant, flotants com una esperança incerta, ni figa ni raïm.

Hi ha qui sosté que Poch és un abúlic i un considerable cul de cafè. És exacte des d’un cert punt de vista. En termes generals, més aviat el trobo d’una tenacitat fortíssima. Ara mateix té un aire fatigat i musti. Venir de Santiago de Compostel·la en tren, probablement en tercera, vol una autèntica vocació. Se li nota un aclaparament ferroviari molt dens.

Físicament, el nas no l’acompanya gaire. El té xafat d’un cantó i molt sortit de l’altre —com el tap mal entrat en el coll d’una ampolla. Però aquest nas notòriament improvisat i fracassat contribueix que tothom el trobi molt simpàtic. En general, els homes considerats lletjos són els que es troben més simpàtics. Així es queda més bé. La llàstima, només, és la tendència que té els diumenges a posar-se un barret verd, una ala baixa i l’altra alçada, i unes sabates de color, gairebé vermelles. Sobre el color terrós, gris-pardal, modest, per no dir mediocre, de la seva pell, aquestes petulàncies detonen una mica. Així, aquest home, que conviu, des de fa tants anys, en centres doctíssims, sembla, els dies de festa, un recalcitrant sarauista. Els diumenges, perd. És un home per cada dia —per dir-ho ràpidament.

Com gairebé totes les persones dominades pel complex de la timidesa, és molt susceptible. Qualsevol pressentiment equívoc el vexa —sovint sense haver-hi fonament. Si se l’amoixa —encara que sigui insincerament— se li produeix molta satisfacció. Davant de l’elogi no té resistència. És capaç de copsar de la confiteria dels compliments els més lleus matisos —encara que aquests matisos siguin purament verbals i la pastisseria merament química. Avui deia al cafè:

—La meva família dóna gust. És una família tan discreta i tan enraonada que no m’han preguntat si m’havia examinat, ni tan sols si Santiago de Compostel·la és bonic… M’han rebut com si hagués marxat de casa aquest matí…

Poch ha dit tot això notòriament satisfet. Tot li serà sempre perdonat per la raó de l’afer de la Técnica. Potser convé que hi hagi una diferència entre els poetes i els xofers. De tota manera, l’efecte que aquestes coses ens ha fet a tots ha estat d’una indefinible tristesa.

Quan —més aviat que de costum— la tertúlia s’ha acabat i ens hem acomiadat a la porta del cafè, hem vist el nostre amic enfilar el carrer del Clos, sens dubte cap al bordell. L’hem vist travessar la llum d’un fanal amb un aire indescriptiblement llòbrec, aclaparat, les mans a la butxaca, el barret enfonsat, caminant flàccidament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de març 1918

dijous 8 març 2018

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desavagats. El meu germà, que és gran afeccionat a jugar al futbol —malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama—, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

—¿Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I, en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només es celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc —penso— és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

 

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure —una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana —com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gassa —lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré —just per passar l’estona, a la bona de Déu— el que se’m vagi presentant. La meva mare és una senyora molt neta dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers es salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…

 

————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada