Arxiu de la categoria ‘periodisme’

18 d’octubre 1919

divendres 18 octubre 2019

 

A l’època de Las Noticias, el redactor en cap, senyor Miró i Folguera, que era el que elaborava, en el diari, les notícies polítiques de compromís, em deia de vegades (quan tenia massa feina):

—Vagi al Cafè Catalunya. Ja sap on és: Vergara i la plaça mateixa. S’acosti a la penya del doctor Turró. Vegi d’obtenir alguna notícia política…

A La Publicidad ha passat el mateix. Jori, el director, em diu, de vegades:

—Aquest vespre vagi al Cafè Catalunya. S’acosti a la penya del doctor Turró. Hi trobarà potser alguna notícia política. Si en pot obtenir alguna, porti l’original a Fontdevila. No gaire tard, s’entén…

La reunió del cafè esmentat era realment impressionant. Es feia tarda i nit: havent dinat i havent sopat —i si de cas hi havia alguna cosa teatral important era després de l’espectacle que començava realment. El nom que la reunió tenia habitualment —era encapçalada amb el nom del doctor Turró, director del Laboratori Municipal i eminent home de ciència— no li donava pas la característica específica. Era una reunió absolutament política. Hi anaven el senyor Moles —un dels homes més aguts del moment—, Pere Rahola, Juli Marial, el gran cacic de Sants senyor Granyer, impressionant gat dels frares, el senyor Mir i Miró, el jove catedràtic i polític Josep M. Trias de Bes, etc. Alguns d’aquells senyors anaven i venien de Madrid cada setmana i de vegades tenien moltes notícies —que sovint donaven amb una fluència insospitada i altres es reservaven en un mutisme absolutament hermètic. En tot cas, aquella tertúlia era un dels llocs de Barcelona que disposava d’una informació més directa. Introduït per Pere Rahola —que ja coneixia de la penya de l’Ateneu— i cuitant sempre de mantenir-me en el lloc marginal i secundari que em corresponia, la informació que en vaig treure fou considerable —encara que sovint desaprofitada— sense que mai es produís el menor conflicte.

Era una reunió en què tothom tenia una personalitat prodigiosa. L’amenitat de Moles era divertidíssima i es manifestava sense cap obstacle, com és ara corrent. Aquesta llibertat, que en les persones que no volen o no tenen res a dir no serveix de res, donava origen, en la persona de Moles, a un esperit guspirejant i agudíssim. Turró era fabulós i no comprenc que no hi hagi un estudi de la seva figura en tant que contertulià. Turró era únic i molt diferent de Moles: així com aquest era un esperit molt donat al detallisme i a les coses concretes, Turró elevava de seguida les seves discussions o els seus monòlegs cap a les idees generals i la visió filosòfica i científica de les coses. Moles era un remolí que de vegades feia posar els cabells de punta; Turró, a qui qualsevol observació d’un cert pes posava immediatament al punt de dalt, i podia donar-li un aire de gran apassionament extern, era una font de coneixements que es manifestava constantment. De tan divertit que era, Moles arribava a fatigar; Turró no fatigava mai —era una mentalitat que fluïa sempre amb un enorme bon sentit.

Naturalment, en les meves anades a la reunió del cafè, vaig sentir parlar el doctor Turró de moltes i molt diverses coses. La situació social i política del país ha donat a les tertúlies una espècie de crepitació permanent. En la persona del doctor Turró vaig tenir ocasió de constatar-hi quatre posicions diferents, segons quin fos el tema tractat a cada moment. Aquestes són les posicions observades per mi:

Tot el que sigui una pertorbació de l’ordre social burgès, tingui la causa que tingui i adopti la forma que sigui, és judicat pel doctor Turró severíssimament. Posició reaccionària a cegues. La guàrdia civil té sempre raó —sistemàticament.

En filosofia és dualista —la matèria i l’esperit— furiosament antikantià, tomista, gran admirador de sant Tomàs d’Aquino. La Summa de sant Tomàs és per ell el punt més elevat de la filosofia. Judica l’idealisme filosòfic alemany un infantilisme.

Des del punt de vista científic és un lliurepensador pur: cap prejudici. Un científic amb prejudicis previs és la negació d’una qualsevol investigació o reflexió en aquest sentit. Un científic ha de sotmetre’s al mètode objectiu. Aquest mètode és la seva disciplina.

Políticament és un empíric. El seu ideal seria un govern d’homes d’esquerra, que considera, però, uns ximples. Els homes de dreta els considera dominats pels instints més sòrdids, més baixos i vulgars. Així, en política creu que s’ha d’actuar segons el consell de cada moment.

En aquest país, on gairebé tothom sembla rígid, de pedra picada, on els reaccionaris ho són en tots els aspectes i actuen en conseqüència i als liberals els passa el mateix, la complexitat de les reaccions del doctor Turró és literalment sorprenent, única, i fa un efecte estranyíssim.

El doctor Turró fa cara de pensador en el sentit més precís de la paraula. Sembla com si la reflexió li hagués modelat les faccions, i el fet és especialment colpidor, sobretot quan no parla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r d’octubre 1919

dimarts 1 octubre 2019

Dia obscur, molts senyals de pluja (a primera hora del matí), però l’aigua que cau a penes mulla el carrer. A les primeres hores de la tarda, fa un dia assolellat i radiant, però ja molt tocat de la declinació tardoral. Cap al tard, el cel es torna a obscurir i de vegades cau una pluja tímida i insignificant.

 

A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius!

No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».

Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.

 

De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:

—Ah, ja l’hem vista!

Altres vegades llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrere —i del qual ningú no es recorda— i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:

—Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…

Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.

Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita —però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de Sucesos, d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena —acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeixi els seus versos inèdits i teniu la feblesa —una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari— de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos els són coneguts i valorats.

No sóc pas gaire sensible a les sorpreses —perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant —d’una cosa o altra— aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.

 

Escriure…

En la col·lecció del Mercure de France de la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: «On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu». (Només s’escriu bé el que no s’ha viscut.) Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué —m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona— digué ràpid: «Cela c’est toute mon oeuvre». ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?

Em sembla de tota evidència —els exemples són innombrables— que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La Crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut —viscut directament— el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el que han viscut els altres, el que altres han explicat, o sigui, el testimoni aliè.

Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa —exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria —que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.

En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les Memòries de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no pogué arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaren insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava —encastellat tothom en la seva posició limitada— que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla —de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.

Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre —una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians —massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix —la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques —i sobretot d’una necessitat permanent.

He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.

Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.

És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible —un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que, segons Quim, prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 de setembre 1919

dimarts 10 setembre 2019

Dimecres. — No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, haig d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui (el temps que sigui, més aviat curt, sospito) el que llegeixo.

El diari també em dóna molta feina. No tinc més remei: l’haig de fer. Entre una cosa i l’altra, les hores de dormir són escasses; el consum de cafè i de tabac, excessiu. El menjar és pèssim. La seva monotonia i mediocritat em posen frenètic.

Per fortuna hi ha una certa resistència. Quantes coses infectes he menjat en el curs de la vida! I les que hauré de menjar, Déu meu!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’agost 1919

dilluns 26 agost 2019

 

A la redacció de La Publicidad trobo Álvarez, un dels redactors de successos. És amic meu. Té una gran cicatriu a la cara, fonda i llarga, que li arriba al llavi i l’obliga a parlar d’una manera molla i llepissosa, molt penible. Aquesta cicatriu no solament li deforma la cara, sinó que dóna a tot el seu cos un aire d’esguerrat dramàtic i terrible. Aquesta situació el deu torturar, perquè fa un esforç mantingut per demostrar una normalitat visible. La seva dificultat de parlar el porta a una loquacitat exagerada: no calla mai i, a més, és bilingüe: parla en castellà i en català indistintament. Per altra part, és un home activíssim, infatigable, nerviós, sempre una mica enfebrat, entresuat i desordenat, sempre disposat a anar onsevulla, a qualsevol hora del dia o de la nit, carregat de papers, d’encàrrecs, de telefonades i de visites. Té una altra curiosa característica. A les nostres redaccions hi ha moltes persones que saben escriure una gasetilla ben girada, formular les quatre frases fetes —sempre igual— d’una gasetilla i, en canvi, no tenen cap curiositat ni cap interès en les notícies. La fórmula de les notícies la saben de memòria; buscar la notícia, arribar a obtenir-la, els és impossible. Amb Álvarez passa exactament al revés: té un nas especial per seguir el rastre d’una notícia, per localitzar-la i obtenir-la i, en canvi —diu ell mateix—, no sap escriure-la. Escriure la cosa més simple i esquemàtica —fent ara la hipòtesi de l’existència d’aquesta classe de coses— li és impossible. He vist els resultats de la seva manera de treballar: en els seus papers hi ha paraules soltes, algunes frases d’estil telegràfic, signes que només ell entén. El seu treball és excel·lent, i Álvarez és avui un dels redactors que sap més coses de Barcelona, però la seva informació és purament un magma verbal, un monòleg sense forma, un galimaties. Per aprofitar-la, només hi ha hagut una manera: aconseguir que Álvarez la digués al redactor en cap (Manuel Fontdevila) i que aquest la posés en solfa, és dir, que la formulés d’una manera intel·ligible. Fontdevila, que té molta experiència, l’agafa molt bé, i així Álvarez és un dels redactors més distingits del diari sense saber escriure.

Un defecte molt generalitzat que en ell esdevé una mania: és un home que té una espècie d’horror fonamental a generalitzar, a veure les coses en conjunt, a les idees. Es concentra purament en els detalls, en l’aspecte purament anecdòtic de les coses, en els fets tal com apareixen a primera vista. Darrere d’aquests fets, però, n’hi ha uns altres, molt més importants, molt més decisius, davant dels quals, però, la seva insensibilitat és completa. Aquesta manera de comprendre les coses pot obeir a diverses causes: a una mania d’objectivització convertida en mania persecutòria. No està pas exclòs, però —i aquest és el judici de Josep Maria Junoy, gran amic seu—, que Álvarez sigui un pur primari, com tants n’hi ha en aquest ofici, i això m’ho fa dir la meva curta però concentrada experiència, i, a més a més, el que he sentit dir a persones que fa dotzenes d’anys que s’hi mouen, com el senyor Miró i Folguera.

Per altra part, Álvarez es presenta molt bé: va molt ben vestit, és amable, simpàtic, extremadament generós, cordialíssim. Com a company de treball no es pot demanar més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 de juliol 1919

dimarts 16 juliol 2019

Entrat a la redacció de La Publicidad (edició de la nit) per la cessantia comunicada ahir pel senyor Miró, en nom del senyor Barco, director de Las Noticias. El periodisme professional. No hi havia pas altra solució —era indefectible. És trist. Ser periodista en aquest país és ser ben poca cosa —i encara si ho arribés a ser! Però què hi farem… És així…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada