Arxiu de la categoria ‘art i arts plàstiques’

4 de novembre 1918

diumenge 4 novembre 2018

Desavagat, incapaç de dedicar un moment als llibres de text, una mica embafat de la tertúlia del cafè, surto, a la tarda, a passeig. Per la carretera camino fins a Llafranc. En aquest temps, el pla de Santa Margarida és d’una finor elegantíssima. No puc passar al costat de la paret de tanca de Casa Vehí sense que el record de l’olor de les roses de Sant Ponç se’m faci present. Llafranc, despoblat, sembla un esquelet. De vegades, a l’altra banda de platja, veieu passar una persona escadussera o un gat o un gos incerts. Tot fa el mateix efecte. Les gavines aletegen arran de platja, sobre la mar verda. De vegades emeten un crit —com un soroll humà. Quan la tarda cau, les muntanyes de ponent, la ratlla del seu perfil, es nimba d’una llum arcaica. He escrit: una llum arcaica. ¿Què és una llum arcaica? Vull dir una llum de quadre antic, la lluminositat que queda sobre el quadre quan s’hi ha posat la crosta de pols i d’engrut que hi deposen els segles. Sembla una llum passada per un vidre groc i espès. Sobre el ponent —el ponent dolcíssim, de Maragall— les vinyes de primer terme tenen un color sanguinolent. Les parelles del bou tornen al Portbò de Calella, amb el vent alt petit. La contemplació dels pins vora la mar em fa pensar en les corbes, en l’arabesc més personal i inconfusible de Joaquim Sunyer. A l’entrada de la vila, sota un fanal, hi ha una gitana amb una criatura mig nua als braços: la criatura obre els ulls desmesuradament —potser de fred. Aquests ulls em fan pensar, també, en els que pinta Joaquim Sunyer.

 

Al vespre, al llit, torno als Diàlegs de Plató. Quina meravella! A la matinada, canten cinquanta galls desorbitats, indecents, però no puc apagar el llum. La força de suggestió és tan viva, tan fascinadora, que de vegades penso que un dia, fatalment, trobaré Sòcrates pel carrer. Això potser no passa amb cap altra figura de la història de la cultura. ¿Com és possible suggerir tantes coses en tan poques paraules, d’una manera aparentment tan simple?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 d’octubre 1918

diumenge 21 octubre 2018

Joan B. Coromina torna, a la tarda, de Girona i ens parla de l’arquitecte Massó, que porta barba, del poeta Palol i d’altres amics d’allí. Coromina té una feblesa per Massó, que és notòriament tan intel·ligent, però davant del qual jo m’he demanat sempre per què, com a arquitecte, té tan mal gust. ¿És solament imaginable la casa de pagès que Massó construiria si n’hagués de fer una? No nego pas que no puguin coexistir, en una mateixa persona, la intel·ligència i el bon gust. Això es veu cada dia i, en certa manera, deu ésser una característica de l’home modern. Fins al punt que jo puc entendre aquestes coses, em sembla (per intuïció, és clar) que l’home antic, a jutjar per la seva obra, no patia tant d’aquests contrastos. Vull dir que era més complet.

A l’Escola d’Arts, Coromina ens ensenya diverses reproduccions d’escultura antiga. No crec pas que hi hagi res al món que em fascini tant com la Venus de Cirene. Ho sento molt, però és el menys que puc dir. El nostre amic ens parla de Maillol, que darrerament ha visitat Girona. Segons ell, l’obra de Maillol pot resistir la comparació i la proximitat d’algunes pedres velles. No sé… Maillol fa les figures curtes perquè fa la bellesa real; els grecs estilitzaven, allargaven, idealitzaven. Per arribar a un punt de desdibuix plausible cal saber dibuixar enormement. Això no vol pas dir que jo no cregui que Maillol no sigui un dels més grans genis d’aquestes comarques —vivent.

La nit —que sovint no porta consell— ens encamina a la casa de senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important —amb nosaltres ve el senyor Girbal—, entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment —un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremadament engavanyat dins del vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre retocats pel fotògraf que fan posar pell de gallina. El paio té el colze posat sobre una columna truncada de guardarropía i contempla el món exterior amb un aire enèrgic però paternal i benevolent.

Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilenta, exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer. Valga’m Déu! No crec que hi pugui haver un lloc més eficaç per arribar ràpidament a la frigidesa absoluta i definitiva. Són potser les imatges que aquests establiments segreguen el que contribueix més directament que la gent d’aquest país no passi de la sensualitat més grollera, violenta i espectacular, i no arribi mai a una forma o altra d’humana tendresa. Un dia o l’altre, tothom ha hagut de passar per unes cames com canyes o botides com pernils col·locades dins d’unes mitges negres —o estripades o massa balderes—, per formes de l’anatomia el record de les quals us ha fet por o horror, remordiment o vergonya, i us ha portat a totes les formes de la hipocresia. Aquests impressionants establiments mantenen el senequisme peninsular d’una manera viva i persistent.

 

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de setembre 1918

dimarts 4 setembre 2018

Al carrer de Cavallers trobo Marian Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme —modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, xala1 com un boig. Jo també. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria tenir una casa en despoblat, un mas, per anar-hi els dies de pluja —per anar-hi a veure i a sentir ploure…

Vinyas fa una pausa i afegeix:

—La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia»,2 digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia és la millor sardana que s’ha escrit mai en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

 

Joan B. Coromina diu al cafè:

—El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: ¿s’hi sembla?, ¿no s’hi sembla? En pintura no hi ha més que realisme o pintura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat —amb raó— per la pintura del vell Gimeno,3 que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

 

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

 

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquest verb, «xalar», és una de les singularitats més remarcables de l’edició revisada per Narcís Garolera. Fins ara, les edicions del Quadern gris escrivien «disfruta», en cursiva. n. ed. bloQG []
  2. Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG []
  3. Pla li dedicà un «Homenot», vol 21, 1972. n. ed bloQG []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juny 1918

dimecres 20 juny 2018

Sopar amb Ramon Casabó.

Casabó ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici —un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat —exactament en férem, potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual —mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això —diu—, em dedicaré a la pintura tranquil·lament». És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes cap valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

—La diferència que hi ha —afirma— entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

—Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

—El joc fa encara més mal que l’alcohol —dic a Casabó per dir alguna cosa.

—Depèn! —fa amb una veueta tímida—. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a Cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimaties delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrere les guatlles. Davant hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ull mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversació es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquem pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

—Això només passa en aquest país… —diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

—Deu haver anat a prendre l’últim tren… —fa Coromina incoherent.

—És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit —diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juny 1918

divendres 15 juny 2018

¿Com voleu que pinti àngels —preguntava el pintor Gustave Courbet davant dels seus amics— si no n’he vist mai cap en ma vida?

Quan el vell crític Alfred Opisso conegué aquesta anècdota, anomenà sempre més Courbet, amb molta gràcia, el «cabo de realistes».

 

La famosa serenitat de Goethe, si és que realment transcendí del seu estil i arribà a constituir un element de la seva vida, és una mica mica mica antipàtica, francament.

 

He llegit, aquests dies, el Sant Francesc del danès Jörgensen. És un llibre bonic, net, agradable, d’un traçat de línies i de volums finíssim dins d’una lleugeríssima boirina. És un sant Francesc de novel·la rosa i d’ambient de setmana anglesa. En el terrible, duríssim món on vivim hi ha una tendència a convertir el «Poverello» en un simple element decoratiu —en una estampeta o quadret de menjador, com ha esdevingut un quadret de menjador l’Àngelus de Millet.

 

 

No he pas vist representar cap tragèdia, però suposo que, a la tragèdia, el públic està dret. Davant d’un públic assegut, només es deuen poder representar, decentment, comèdies.

 

Els badocs més importants, més absoluts, més químicament purs, són els que baden mirant a terra.

 

El que ha fet perdre, d’una manera més visible, la popularitat a Romain Rolland entre la gent del país —popularitat que era enorme, sobretot entre els afeccionats a la música, quan vaig arribar a Barcelona en 1913— ha estat la seva posició davant de la guerra. La clientela de Rolland, ací, era d’avantguarda i francòfila. És inútil d’obstinar-se avui tractant de justificar la posició d’aquest escriptor al·legant la unitat moral d’Europa i la noblesa de posar-se au dessus de la mêlée. Res a fer. Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dóna la qüestió per llesta. A Xènius li passa una mica el mateix. Està en baixa en tots els ambients. Ara es pot dir allò que la gent no està per orgues.

 

Un excés de soroll i d’estupidesa turgent i biològica en la rialla d’una dona incita a l’ofensiva frontal —per acabar d’una vegada i no pensar-hi més. Quan les aparences no enganyen (cosa que no s’esdevé pas gaire sovint), el resultat és vertaderament positiu: quan la rialla s’esllangueix, sembla que us han tret un gran pes de sobre.

 

Assegut a la taula, davant d’una blanca, immaculada quartilla, la ploma a la mà, penso, sovint, que una de les coses més limitades d’aquest món és l’esperança.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada