Arxiu de la categoria ‘art i arts plàstiques’

26 de gener 1919

dissabte 26 gener 2019

Diumenge.

He passat el matí passejant pel moll amb el meu amic Xavier Güell. Güell és, a més d’estudiant de Dret, dibuixant de modes i de puerilitats dites decadents. Malgrat això, el contacte directe amb la realitat, el nostre passeig pel moll, ha estat agradable.

Hem vist el cuirassat Pelayo, el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L’alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.

Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l’orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l’entrada d’un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són molt boniques.

Pugem Rambla amunt. La llum és crua, i això subratlla el color grisenc, de terra d’escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s’esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrere en deien caps d’estudi. El passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes.

 

A la biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant poca traça arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni tan sols ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gairebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’orella i van tirant de la rifeta. Arriba un moment, però, que la musiqueta —per la raó que sigui— se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poetes de vint-i-cinc anys —poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bigoti, un conill— és més difícil.

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom es situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat és densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable.) A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en el devenir informe de la segregació vital. Per arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. ¿Com fer-ho? ¿Com aconseguir-ho? Aquesta és la qüestió —la feina enormement difícil.

 

Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especialment poca-solta. Diu així: «Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…». La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resulten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys —la sensibilitat dels setze anys específicament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 de gener 1919

dijous 17 gener 2019

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la Sonata a Kreutzer al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més, patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó —és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

 

 

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per passar desapercebut —si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la Práctica Forense i el Derecho Mercantil és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores! Avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits —Serra i Viladomat— més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla una fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

 

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà, fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria —però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire—, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

——————————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de novembre 1918

diumenge 4 novembre 2018

Desavagat, incapaç de dedicar un moment als llibres de text, una mica embafat de la tertúlia del cafè, surto, a la tarda, a passeig. Per la carretera camino fins a Llafranc. En aquest temps, el pla de Santa Margarida és d’una finor elegantíssima. No puc passar al costat de la paret de tanca de Casa Vehí sense que el record de l’olor de les roses de Sant Ponç se’m faci present. Llafranc, despoblat, sembla un esquelet. De vegades, a l’altra banda de platja, veieu passar una persona escadussera o un gat o un gos incerts. Tot fa el mateix efecte. Les gavines aletegen arran de platja, sobre la mar verda. De vegades emeten un crit —com un soroll humà. Quan la tarda cau, les muntanyes de ponent, la ratlla del seu perfil, es nimba d’una llum arcaica. He escrit: una llum arcaica. ¿Què és una llum arcaica? Vull dir una llum de quadre antic, la lluminositat que queda sobre el quadre quan s’hi ha posat la crosta de pols i d’engrut que hi deposen els segles. Sembla una llum passada per un vidre groc i espès. Sobre el ponent —el ponent dolcíssim, de Maragall— les vinyes de primer terme tenen un color sanguinolent. Les parelles del bou tornen al Portbò de Calella, amb el vent alt petit. La contemplació dels pins vora la mar em fa pensar en les corbes, en l’arabesc més personal i inconfusible de Joaquim Sunyer. A l’entrada de la vila, sota un fanal, hi ha una gitana amb una criatura mig nua als braços: la criatura obre els ulls desmesuradament —potser de fred. Aquests ulls em fan pensar, també, en els que pinta Joaquim Sunyer.

 

Al vespre, al llit, torno als Diàlegs de Plató. Quina meravella! A la matinada, canten cinquanta galls desorbitats, indecents, però no puc apagar el llum. La força de suggestió és tan viva, tan fascinadora, que de vegades penso que un dia, fatalment, trobaré Sòcrates pel carrer. Això potser no passa amb cap altra figura de la història de la cultura. ¿Com és possible suggerir tantes coses en tan poques paraules, d’una manera aparentment tan simple?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 d’octubre 1918

diumenge 21 octubre 2018

Joan B. Coromina torna, a la tarda, de Girona i ens parla de l’arquitecte Massó, que porta barba, del poeta Palol i d’altres amics d’allí. Coromina té una feblesa per Massó, que és notòriament tan intel·ligent, però davant del qual jo m’he demanat sempre per què, com a arquitecte, té tan mal gust. ¿És solament imaginable la casa de pagès que Massó construiria si n’hagués de fer una? No nego pas que no puguin coexistir, en una mateixa persona, la intel·ligència i el bon gust. Això es veu cada dia i, en certa manera, deu ésser una característica de l’home modern. Fins al punt que jo puc entendre aquestes coses, em sembla (per intuïció, és clar) que l’home antic, a jutjar per la seva obra, no patia tant d’aquests contrastos. Vull dir que era més complet.

A l’Escola d’Arts, Coromina ens ensenya diverses reproduccions d’escultura antiga. No crec pas que hi hagi res al món que em fascini tant com la Venus de Cirene. Ho sento molt, però és el menys que puc dir. El nostre amic ens parla de Maillol, que darrerament ha visitat Girona. Segons ell, l’obra de Maillol pot resistir la comparació i la proximitat d’algunes pedres velles. No sé… Maillol fa les figures curtes perquè fa la bellesa real; els grecs estilitzaven, allargaven, idealitzaven. Per arribar a un punt de desdibuix plausible cal saber dibuixar enormement. Això no vol pas dir que jo no cregui que Maillol no sigui un dels més grans genis d’aquestes comarques —vivent.

La nit —que sovint no porta consell— ens encamina a la casa de senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important —amb nosaltres ve el senyor Girbal—, entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment —un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremadament engavanyat dins del vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre retocats pel fotògraf que fan posar pell de gallina. El paio té el colze posat sobre una columna truncada de guardarropía i contempla el món exterior amb un aire enèrgic però paternal i benevolent.

Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilenta, exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer. Valga’m Déu! No crec que hi pugui haver un lloc més eficaç per arribar ràpidament a la frigidesa absoluta i definitiva. Són potser les imatges que aquests establiments segreguen el que contribueix més directament que la gent d’aquest país no passi de la sensualitat més grollera, violenta i espectacular, i no arribi mai a una forma o altra d’humana tendresa. Un dia o l’altre, tothom ha hagut de passar per unes cames com canyes o botides com pernils col·locades dins d’unes mitges negres —o estripades o massa balderes—, per formes de l’anatomia el record de les quals us ha fet por o horror, remordiment o vergonya, i us ha portat a totes les formes de la hipocresia. Aquests impressionants establiments mantenen el senequisme peninsular d’una manera viva i persistent.

 

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de setembre 1918

dimarts 4 setembre 2018

Al carrer de Cavallers trobo Marian Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme —modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, xala1 com un boig. Jo també. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria tenir una casa en despoblat, un mas, per anar-hi els dies de pluja —per anar-hi a veure i a sentir ploure…

Vinyas fa una pausa i afegeix:

—La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia»,2 digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia és la millor sardana que s’ha escrit mai en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

 

Joan B. Coromina diu al cafè:

—El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: ¿s’hi sembla?, ¿no s’hi sembla? En pintura no hi ha més que realisme o pintura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat —amb raó— per la pintura del vell Gimeno,3 que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

 

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

 

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquest verb, «xalar», és una de les singularitats més remarcables de l’edició revisada per Narcís Garolera. Fins ara, les edicions del Quadern gris escrivien «disfruta», en cursiva. n. ed. bloQG []
  2. Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG []
  3. Pla li dedicà un «Homenot», vol 21, 1972. n. ed bloQG []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada