Arxiu de la categoria ‘art i arts plàstiques’

15 de juny 1919

dissabte 15 juny 2019

Diumenge. — El senyor Dalmau, de les conegudes Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa, apareix a la tertúlia de l’Ateneu els diumenges a la tarda.

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns testos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat —a l’hivern— una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau —o sigui el temple de l’art d’avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l’exposició Van Dongen, és dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d’Àfrica —a Alger, especialment. Després hi he seguit les exposicions dels components del grup que s’anomenà primer Associació Courbet, que es transformà després en el grup dels Evolucionistes, amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l’escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la biblioteca de l’Ateneu), i, en el terreny de l’orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l’ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l’home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d’una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba negra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d’amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l’americana, molt baldera, fa l’efecte d’un abric; els objectes que porta a les butxaques l’estiren sempre avall; l’armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l’hivern porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d’ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el vestir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d’una veu tan evaporada i petita —uns simples moviments de boca— que s’hi ha d’estar molt habituat per copsar-la. Camina d’una manera tan fatigada i deprimida que de vegades us vénen ganes d’agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l’efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l’home que es troba més enllà de les fronteres, de l’abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver.

Per a l’única cosa que sembla tenir una certa virior és per fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè —que beu a glopets petitíssims—, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversació. Seu, escolta, fuma i calla. Si l’interroguen, contesta amb la menor quantitat possible de paraules —però sovint és com si no digués res, de tan esblaimada que li resulta l’articulació de les paraules.

—Altrament, Dalmau —li ha dit avui Quim Borralleras—, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta…

(Es tracta d’una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d’aquesta tendència. És l’última de la temporada.)

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

—¿Què ha dit? —ha preguntat algú.

—Ha dit —respon Solé de Sojo— que a les Galeries Dalmau tot és fort i puixant començant per l’amo…

—I un be negre!… —diu Camps de baix en baix.

—Hi, hi, hi… —fa el doctor Dalí, enriolat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1919

divendres 7 juny 2019

Llarga conversació amb Quim, per la Rambla, a la matinada. Em diu que, com que demà s’ha de llevar molt aviat —a quarts de dotze— per realitzar unes visites, no pensa pas anar al Gambrinus. Li proposo d’acompanyar-lo a casa. Viu en un petit pis del carrer del Bisbe, els balcons del qual s’obren sobre la plaça de Sant Jaume. Mentre pugem carrer de Ferran amunt em comunica que res encara no em pot dir sobre el meu cas. «He fet unes gestions, he temptejat el terreny…, diu. «De seguida que hi hagi alguna cosa concreta us ho comunicaré…».

Quim, que té una petita renda, és solter i viu sol al carrer del Bisbe. Disposa d’una vella criada: Maria. Hi ha dues coses sobre les quals Quim pot parlar hores i hores, inesgotablement: de les seves xacres físiques (de la migranya, del reuma, del poagre) i de la vella Maria. Sospito que, a Maria, li deu passar igual amb el seu «senyor». A judicar per les seves llargues descripcions, aquests dos éssers solitaris es passen la vida observant-se mútuament, tractant de comprendre, amb un interès sempre renovat, l’engranatge de les seves accions. Quan arribem al carrer del Bisbe, Quim dóna ullada a la porta de la casa, mira el rellotge de l’Ajuntament i em diu:

—Ja us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó. És aviat. Jo no trobo mai l’hora d’anar a dormir…

Iniciem, així, el camí a la inversa. Aquest home que viu entre la gent, en un règim de tertúlia permanent, em dóna la impressió, de vegades, de trobar-se molt millor en conversacions més recollides. En les conversacions de tertúlia generalment brillants, però quasi sempre mutilades i molt esquemàtiques, sembla no haver-hi lloc per a les seves observacions matisadíssimes, complicades, difuses. Quan Borralleras posa fil a l’agulla de les seves descripcions i confidències, esdevé un voluptuós —un analític. La seva acuïtat d’observació el porta a captar una infinitat de detalls d’una minuciositat molt viva i a relacionar-los entre si, presentant-los voltats d’una infinitat de consideracions de tot ordre, de vegades de consideracions musicals, fent una sèrie de referències laterals d’un gran interès. Les seves descripcions no són pas de miniaturista. El miniaturista agafa una gran machine i la redueix a un petit oval d’agulla de pit. Borralleras actua al revés: sap convertir, a través d’una digitació dels detalls, una petita cosa en una gran machine. No és pas un relator que aboca pel broc gros, d’una manera superficial i matussera. Tampoc no és un naturalista ni un verista. Més aviat és un simfònic, un esperit que integra una infinitat de fets, emocions, al·lusions, sentiments i referències diversíssimes. Amb això havíem arribat al carrer d’Avinyó i, enmig de la meva sorpresa, Quim em digué:

—Ara vós acompanyeu-me fins al carrer del Bisbe. Suposo que no us ve de mitja hora… Allà ens direm adéu, perquè demà haig de matinejar, com ja us he dit.

Borralleras parlava de Maria. En descrivia les reaccions que li havia observat l’estiu passat a Prats de Lluçanès (poble en el qual estiueja), les complicades reaccions de Maria davant dels pagesos. Amb aquest motiu s’havia posat a parlar dels pagesos —un altre dels seus temes preferits, sobretot a la tardor, de retorn de Prats de Lluçanès. El seu entendriment irònic pels grips1 el porta a imitar-los la gesticulació, el to de veu i el dialecte. És un devessall d’observacions inesgotables, una mena de segregació col·loquial (musical) desproveïda de límits. Excel·lent descripció, que Quim porta a extrems de gran qualitat ombrejant els detalls —donant-los un cert misteri, un punt de patètic. Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri. Aquest esperit de Quim —jo pensava…

Però havíem arribat per segona vegada al carrer del Bisbe i, després d’haver mirat el rellotge de l’Ajuntament i després d’haver donat una mirada circumdant al carrer, Quim digué:

—Veig que és aviat… Encara el vigilant no és ací. Us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó i allà ens acomiadarem… Aquesta ditxosa subscripció per comprar el quadre de Sunyer m’obliga a fer unes visites…

Aquest esperit de Quim —jo pensava— prové de l’esperit de la música que ha voltat la seva vida d’una ressonància flotant, és dir, d’una incitació per les coses més vagues i diverses. Però aquesta primera impressió s’ha de completar potser amb el que sol dir, en petit comitè, el poeta i advocat Solé de Sojo. «A Quim —sol dir Solé— ja no se’l pot comprendre si no es té present la lectura de Proust. Quim és un proustià cent per cent». (No he pas llegit Proust encara.) La primera persona a qui n’he sentit parlar, a Barcelona, llargament, ha estat Solé. És possible que Quim hagi estat un dels primers lectors de Proust a Barcelona. ¿Fou Pere Ynglada qui el portà a llegir-lo? Sospito que no. Ynglada es troba avui en plena febre extremorientalista i el seu plat literari preferit és la poesia xinesa. Tampoc no crec que Joaquim Sunyer o Josep Maria Junoy li hagin fet cap suggeriment en aquest sentit —malgrat que Quim rebi les notícies de París a través d’una d’aquestes tres persones. Junoy és inconcebible —és l’anti-Proust. Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc. El llibre preferit dels pintors sol ésser el Dafnis i Cloe… La inclinació de Quim per Proust és un cas típic d’afinitat electiva…

Ens trobàvem, en fer referències a l’afinitat electiva, al carrer d’Avinyó, i així havia arribat el moment de fer cap altra vegada al carrer del Bisbe. És el que férem.

S’havia fet molt tard. Es començava ja de veure alguna persona acabada de llevar i que es dirigia al seu treball —aquestes persones que constitueixen la consciència dels noctàmbuls, fins a l’extrem que en descobrir-les queden com avergonyits. Però per la complaença amb què Quim entrava en una conversació sobre Proust vaig comprendre fins a quin punt adorava aquest autor del qual fins a la data havia parlat tan poca gent —si s’exceptua Léon Daudet a L’Action Française. Quim no trobava mai l’hora d’anar a dormir i, quan la conversació girava sobre un dels seus temes favorits, la paraula mai havia d’ésser presa en sentit literal. Mai. En arribar a la plaça de Sant Jaume vaig atrevir-me a recordar-li el que reiteradament m’havia dit: això és, la necessitat absoluta de matinejar que tenia. Escoltà la meva observació amb notòria displicència i fins diria amb mala cara, donant-me a entendre —potser— que considerava absurd que li fos recordada una obligació que ell havia precisament de complir. Una vegada ens haguérem acomiadat i desitjat una bona nit, vaig veure que es dirigia a un petit bar de la plaça i que es posava a parlar amb un vigilant —que vaig suposar que era el del seu carrer. Sospito que prenent aquesta decisió va voler donar-me una lliçó —lliçó que vaig considerar plausible, fins a l’extrem que no penso pas d’ara endavant fer cap observació als noctàmbuls, per més declaracions prèvies que facin sobre la necessitat, en què de vegades es troben, de llevar-se al matí.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Copiem del Diccionari Català – Valencià – Balear:

    1. GRIP f. (i vulgarment m.)
    Catarro pulmonar epidèmic; cast. trancazo, influenza. Etim.: pres modernament del fr. grippe, mat. sign.

    2. GRIP m. ant.
    Vaixell petit que servia per a anar en cós; cast. gripo. Lo batle dels venecians tramès en Venècia un grip armat, Jacob Xalabin 2. Etim.: del venecià gripo, mat. sign. (sobre l’origen i expansió del qual, cf. Vidos Storia 450).

    3. GRIP m.
    Ganyota o postura grotesca, per a fer riure (Olot). «No facis grips, que no tinc rialles». Etim.: contracció de garip.

    4. GRIP m.
    que s’aplica per befa als pagesos; cast. palurdo, patán (Labèrnia-S. Dicc.; Aguiló Dicc.)

    []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de juny 1919

dimecres 5 juny 2019

Reflexionant sobre la conversació d’ahir, la gran sorpresa —a part de l’amabilitat de Borralleras— fou constatar l’interès que Josep Maria Junoy sembla tenir per mi. Hi he parlat alguna vegada a la biblioteca, l’he vist a la penya, hem pres algun vas de cervesa a la terrassa d’algun cafè. Som, certament, amics i en serem més, però no crec que es puguin imaginar dos homes més diferents. És un home que ja torna de tot. Ha viscut llargament a París i ha viatjat moltíssim. Figura com un davanter en diverses manifestacions de l’art modern europeu. Els elogis de Maurras al seu cal·ligrama sobre Guynemer li representaren com una consagració. L’article de Maurras fou, per a Junoy, el mateix que representà per a Pere Ynglada l’elogi de Rémy de Gourmont al seu dibuix de la revista Iberia. Junoy és un dandi, un cosmopolita, molt expert en qüestions artístiques, d’una sensibilitat que ningú no gosaria discutir. Només el contrast, doncs, podria explicar l’interès que sembla sentir Junoy per un home tan profundament pagès, rústic, primari i senzill com jo mateix.

És un elegant. Sempre igualment iodat de pell —potser es maquilla amb una rara habilitat—, l’ull de perdiu molt alerta, el broquet de mentol a la boca, un pols de cendra sota el feltre (alla cacciatora) amb una plometa, a l’hivern; sota el barret de palla (cinta blauvermell) a l’estiu; amb les magnífiques trinxeres, de gust anglès, d’oficial anglès, i els abrics confortables amb el cinturó i el dens fulard de color de sang de bou que transporta menys amb parsimònia burgesa que amb el gust de donar la impressió que és un home de perfil i d’agudesa, Josep Maria Junoy produeix una sensació de confort, de tenir un tacte sense dolor, agradabilíssim. A Barcelona, a més, Junoy es troba voltat d’un amable ambient de simpatia, és una persona molt ben tractada per la premsa —sobretot per la premsa d’esquerra, a causa de la posició del seu germà, don Emili. Don Emili, a qui Josep Maria adora, és un gran republicà que té una positiva amistat amb el rei, i aquest equívoc bàsic el porta a ocupar posicions de la més complexa aparença. A part dels interessats en el joc —un dels quals és Cambó—, la complexitat del senador Junoy només la comprèn un home tan complex com ell, o sigui el seu germà Josep Maria. És per dir que entre ell i jo només hi pot haver una relació de contrast accentuadíssim.

És un home certament afeccionat a les virginitats literàries i sent una autèntica titil·lació pels valors inèdits, i aquesta és potser la causa secreta del seu interès. A més, és un home espurnejant, d’una finíssima agudesa. Fa l’efecte que de vegades es queda a casa un parell de dies seguits concentrat en l’elaboració de frases rutilants i d’espurnes subtils i que quan en té un bon feix de reunides es llança al carrer per tal de col·locar-les a les persones que ell considera més susceptibles d’apreciar-les i de degustar-les. Com que jo he figurat de vegades en el rengle d’aquests escollits, tinc una certa experiència. Té una suprema habilitat per donar a entendre que els meravellosos coets que tira se li apareixen espontàniament en el curs de la conversació, però sempre m’ha semblat que la seva pirotècnia és massa perfecta, que els seus coets són massa ben dosificats de llums i d’ombres per no ésser fruits d’una elaboració prèvia. No dic pas tot això en un sentit irònic o despectiu: al contrari. Jo sempre agrairé a Josep Maria Junoy l’interès que té de fer participar els seus amics de la seva subtilitat i de les puntes extremades del seu pensament. En un país de gent avorridíssima, hermètica, tancada, Junoy té un fascinant interès. El seu mètode de treball és també plausible. Les persones agudes són només visibles de dos en dos dies.

Ara està obsessionat pel problema religiós, i després de molts anys passats a la intempèrie està disposat a entrar en el dolç refugi de la fe. Aquest procés ha estat molt llarg, li ha consumit moltes hores d’inquietud i de neguit, ha anat acompanyat de lectures considerables. Un dia que Alexandre Plana, citant Pascal i Fénelon, li exposava els seus dubtes de si el camí emprès era el millor per arribar a la fe, Junoy li digué:

—No passeu ànsia… Com més llegeixo, menys hi entenc…

El dia que Junoy m’anuncià que estava fent les maletes per entrar en l’ortodòxia, férem un llarg passeig. Portava un bastó molt prim, de nusos, una canya finíssima que es vinclava com una serp, i un paquet de llibres sota el braç —i semblava que tenia una ala plegada. Seguírem les llibreries de la Rambla, beguérem un boc a la terrassa del Lyon d’Or, entràrem a la casa Schilling, pujàrem Rambla amunt. Junoy caminava fent un petit saltironeig, i això li donava un to aeri i relliscadís. Fou en una taula de la terrassa del Petit Pelayo —al costat de la qual un senyor sec i groc menjava mitja dotzena d’ostres— que el meu amic em posà al corrent de la situació en què es trobava en el camí de la fe. Amb un aire d’evident preocupació em digué:

—El camí ha estat llarg i penós i no puc pas dir que hagi arribat a la fi. Els dogmes, en realitat, fou el que em costà menys d’assimilar. És com prendre una grossa cullerada d’oli de ricí, però una vegada engolida ja no s’hi ha de pensar més. Hi ha altres coses, en canvi, que són per a mi dificilíssimes. Són coses, si voleu, d’un ordre mínim. Ara, en aquests moments, em trobo davant d’un obstacle considerable, d’un obstacle que em té immobilitzat. ¿Sabeu quin és aquest obstacle?: els barrets dels capellans, la forma dels barrets dels capellans, que trobo d’un mal gust horrible… ¿Es pot formar part d’una religió que tolera aquests barrets estranyíssims?

Jo vaig contar aquesta anècdota a uns pocs amics, els quals l’escamparen per Barcelona donant-li un sentit literal —que és precisament el sentit que no té. Amb l’exemple dels barrets clericals i utilitzant sempre la seva habitual agudesa, Josep Maria Junoy volia donar entenent que l’obstacle més gros que trobava en el camí de la fe era el seu propi egoisme, la falta de caritat, l’enduriment del seu cor davant d’un problema menyspreable de sentit del ridícul.

La manera d’escriure de Junoy no és pas sant de la meva vocació. Escriu amb una permanent preocupació de l’elegància, d’una manera concertada, subtil, seca. «Jo voldria escriure —m’ha dit moltes vegades— en un estil sec com el whisky». Prefereixo a l’elegància la simplicitat; a la cosa ortopèdica de les seves concertacions, l’estil de la vida; a l’anèmia telegràfica de les seves frases, el musculat ple.

—Vós —em diu sovint— acabareu sabent lligar la salsa a la maionesa. A mi em surt una mica aigualida…

Home de constants sorpreses, una de les majors la vaig tenir el dia que vaig constatar la seva escassa simpatia per Eugeni d’Ors.

—Comprendreu… —digué Junoy molt animat, la mà nerviosejant amb el broquet de mentol—. Hi ha coses que no poden ésser. Un dia, a París, el vaig anar a veure. Llavors es portaven sabates amb botons, que jo també he portat —moda sinistra. Ell mateix em vingué a obrir i vaig haver de constatar amb consternació que em rebia amb les sabates descordades, les pales caigudes, els pantalons a dins de les sabates. Unes sabates de botons amb les pales caigudes és fortíssim… I això encara hauria estat més o menys passable. ¿Sabeu de què em parlà, per començar? De Mallarmé!…

Vaig constatar que Junoy parlava amb un crescendo d’indignació. Tenia els ulls brillants i el iodat de la pell li havia agafat un to més clar i crispat —d’argila groguenca.

—No, no… Hi ha coses que no poden ésser. Suposo que ho veieu… Dandisme, sabates de botons amb les pales caigudes, Mallarmé! És massa fort. ¿Voleu fer el favor de dir-me on irem a parar? És intolerable, per més filosop que se sigui!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 d’abril 1919

dimarts 2 abril 2019

El que ha fet sofrir més, potser, la població de Barcelona aquests últims dies ha estat la falta de llum. Ha estat el més inconcebible. Passar les nits a les fosques o amb una il·luminació deficient és, naturalment, desagradable. Però la incomoditat material no ha pesat tant com la constatació que s’ha produït una cosa inconcebible. I pensar que fa tan pocs anys que l’electricitat no existia i que jo vaig néixer a l’època del quinqué!

 

Estrenyent les dents, amb el seu català de Valls i la veu serpentina, Eugeni d’Ors deia, avui, a la penya de l’Ateneu:

—Els homes són de dues classes: els que serveixen per a la filosofia i els que no serveixen per a res…

—Sí, és clar —ha dit Pujols—, però sempre s’exagera…

 

Contemplo, més de mitja hora, una reproducció a tot color de Les tres gràcies de Rafael. El braç de la figura del mig que aguanta la poma té una gràcia torbadora, intraduïble en paraules, infinita. El vivent acabat del dibuix de Rafael.

 

Per alguns amics meus, les dones més picants són les virtuoses que fan tots els possibles per no semblar-ho. A mi m’agraden al revés.

Les dones lletges són generalment agradibilíssimes. Però n’hi ha tan poques que ho vulguin reconèixer!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de gener 1919

dissabte 26 gener 2019

Diumenge.

He passat el matí passejant pel moll amb el meu amic Xavier Güell. Güell és, a més d’estudiant de Dret, dibuixant de modes i de puerilitats dites decadents. Malgrat això, el contacte directe amb la realitat, el nostre passeig pel moll, ha estat agradable.

Hem vist el cuirassat Pelayo, el submarí alemany internat i el submarí espanyol fondejat al seu costat. Aquest darrer semblava de llauna. Ha navegat poc. L’alemany porta el carrall de la mar a sobre i sembla un monstre engabiat i ensopit.

Vent de garbí fresc. Les ratxes passaven sobre les aigües del port i les enfosquien fugisserament. Dues balandres voltejaven el vent, ajagudes sobre l’orla, com dues sagetes de gairell. Hem vist l’entrada d’un vaixell de viatgers. Els viatgers saludaven amb els seus mocadors. ¿Qui saludaven si eren tan lluny i no podien veure res? Devien saludar la pròpia arribada a terra. La mar horroritza tothom i és natural que la gent estigui contenta en arribar a port. Un remolcador, amb una xemeneia alta, prima, grotesca, arrossegava, bufant, unes barcasses. El moll de Barcelona és fred, artificial, una geometria mecànica de pedres, però alguns dels seus racons es van aquilotant, envellint, i semblen endolcir-se. Les coses de la mar són molt boniques.

Pugem Rambla amunt. La llum és crua, i això subratlla el color grisenc, de terra d’escudelles, de Barcelona. La llum, tan viva, dóna a la cara de la gent un aspecte de cosa mastegada i devastada. Quants drames a la cara, fugitiva, inaferrable, de la gent! Després enfilem el passeig de Gràcia. El matí es fa encara més radiant i sembla com si s’esbatanés. La Rambla és plena del que els artistes de trenta anys enrere en deien caps d’estudi. El passeig de Gràcia és ple de caps de fusta enravenats, afaitats, perfectes.

 

A la biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant poca traça arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni tan sols ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gairebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’orella i van tirant de la rifeta. Arriba un moment, però, que la musiqueta —per la raó que sigui— se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poetes de vint-i-cinc anys —poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en prosa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bigoti, un conill— és més difícil.

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom es situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat és densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable.) A través de la seva infinita petitesa, servint-se purament de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un determinat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, permanents, en el devenir informe de la segregació vital. Per arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. ¿Com fer-ho? ¿Com aconseguir-ho? Aquesta és la qüestió —la feina enormement difícil.

 

Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especialment poca-solta. Diu així: «Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…». La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resulten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys —la sensibilitat dels setze anys específicament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que duren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada