Arxiu de la categoria ‘arquitectura’

29 de juliol 1918

diumenge 29 juliol 2018

Ha arribat l’hora de marxar  a Calella.

De petit, el desplaçament em feia molta il·lusió. Ara, menys. Tot es produeix d’una manera rutinària: primer marxa el carro amb els matalassos i la roba, i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant —produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell. Per aquestes sensacions, el dia ha estat típic. Fa un vent de garbí impetuós, fresc, humit. Les onades fan un soroll sord a la platja. La mare, que aquest vent fa tornar frenètica, desplega, amb una cara pàl·lida de migranya i de mal de cap, una activitat incansable. No para. Ningú no li fa bé les coses. Ho fa tot amb les seves pròpies mans. Cada any passa el mateix. És l’excitació estival.

La caseta, que és al bell mig de la platja del Canadell, és neta i agradable, però em produeix, d’entrada, una sensació d’intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per habituar-m’hi. Al començament em fa l’efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d’aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes retxes i un petit hort al darrere. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d’exquisides prunes clàudies. L’aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les retxes, unes mates de glicines, d’un color verd aspre, plenes de flors vermelles d’un perfum una mica acre.

A darrera hora de la tarda, avarem el Nuestra Señora del Carmen, el petit gussi de dinou pams, amb el qual férem, de petits, tantes campanyes per aquest coster. Sobre els pals, poc enseuats, costa una mica de fer-lo arribar arran d’aigua. El bot és vell i pesant. Espitregat i nerviós, el meu germà sua com un carreter. Poc habituat a fer amb els braços un qualsevol esforç, la fatiga que sento és tan forta que arriba a sorprendre’m. A la fi, l’arribem a posar a l’aigua i tot d’una ens fa un altre aspecte: sembla més àgil i lleuger. Quan, amb els rems armats, el portem a la platja de sota can Jubert, ens fa l’efecte d’una ploma. És curiós: l’únic esforç físic que he pogut fer fins ara, sense fatigar-me, ha estat remar. Assegut al banc d’una embarcació amb un parell de rems a la mà, he vogat hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i rítmic dels rems sembla alimentar-se, en el meu cas, de la seva pròpia substància i ésser, en certa manera, inexhaurible. Al meu germà li passa igual —potser no tant.

Quan, a l’hora de sopar, apareix la fumerola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la primera sensació familiar de l’incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fatiga de la novetat. A l’hora de les postres, la meva mare s’adorm. La minyona ja fa estona que és adormida. Quan tanquem la porta —a quarts de deu— cremen sobre l’arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres vegades revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmu- les, esblaimades en un carmí desmaiat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada