Arxiu de la categoria ‘arquitectura’

9 d’agost 1919

divendres 9 agost 2019

 

 

Girona. El servei militar.

He fet el servei militar a Girona, al regiment d’Àsia número 55 d’infanteria de guarnició en aquesta ciutat. He estat de quota i a més a més excedent de cupo —terribles històries de la situació de desigualtat imperant. Vint dies de servei militar. De tota manera, se sentia a dir que la millora havia estat molt accentuada. A l’època del meu pare, el servei militar es comprava, i així el servei només el feien els pobres de solemnitat.

Els primers dies de caserna foren llargs, desesperants.

A les sis del matí havíem d’ésser a la companyia. Un caporal mig adormit, fregant-se els ulls, la corretja de subjectar els pantalons penjant, la camisa i la guerrera obertes sobre el pit ple de pèl, passava llista, cridant com un desesperat. Després, ja no venia cap personatge de graduació fins a les onze, però no es podia pas desemparar.

El que s’anomenava la companyia era situada en un corredor llarguíssim, amb un empostissat que cruixia, ample de quatre o cinc metres, il·luminat de nits i de dies per tres bombetes que feien una llum greixosa que de vegades tremolava i treia punxes com un eriçó de llum. Era un ambient una mica tètric, d’un dramatisme, però, esbravat.

La caserna de Sant Domènec és a la part alta de Girona i ocupa una recolzada de la murada del nord-est. És un antic convent de dominicans —Domini canes— desamortitzat que es va esclovellant de mica en mica i on van posant pegats. L’església és del segle xiii, fou construïda pels pares predicadors i és el temple gòtic més antic de Girona. Actualment té les parets cobertes d’un guix brut, patinat de pols i d’engrut, i serveix de dormitori als soldats.

El convent, en els seus inicis, tingué un claustre romànic que fou destruït a l’època de la guerra de Napoleó. L’actual, del més fred i sobri gòtic, de proporcions molt ben trobades, amb arcs apuntats d’ornamentació trilobada, sostinguts per columnes amb capitells esculturats, que reposen sobre un basament de pedra que limita els seus quatre costats, és el lloc central de la caserna. Al centre hi ha un pou, a la paret de la dreta hi ha les ruïnes, a l’esquerra les presons, i el centre serveix de menjador. En aquest espai els diumenges s’hi diu la missa regimental.

Sobre aquest claustre s’hi construí, amb posterioritat, un pis amb arcs semicirculars, columnes lleugerament ventrudes, que és un vertader disbarat. En aquest pis hi ha la música del regiment i les oficines. A les hores d’assaig arriba fins al pati el fum dels instruments de vent, el ninot metàl·lic i desmanegat dels cornetins i els efluvis viscerals dels oboès.

Llavors el director de la música era el mestre Juncà, que havia escrit moltes sardanes i era un home petit, amb unes ulleres blaves, un color de pell trencat i un aire aclaparat. En els intermedis musicals, se sentia la fressa d’una màquina d’escriure picotejant com una perdiu engabiada.

 

 

 

La companyia de què formava part ocupava l’ala de ponent de la caserna i era al segon pis. Els catres s’arrengleraven tot al llarg de la paret. A sobre cada catre, plantats a la paret, hi havia uns pals negres que servien per penjar-hi el plat, el corretjam i les cananes del soldat que hi dormia a sota. Aquests pals eren, a més, el fonament que sostenia el seu guarda-roba particular. Aquests guarda-robes eren unes guardes de fusta cobertes amb una bandera plena de llances, cadenes, lleons i castells. Als extrems del corredor hi havia dues garbes de fusells, agavellats en forma apinyada.

Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa o llegint novel·les de cinc o deu cèntims —que era l’única literatura que no es veia amb mals ulls. Hi havia moltes xinxes; però, com que ningú no en feia cas, es podien estudiar els moviments d’aquests animals perfectament, perquè vivien en un règim de gran llibertat. Com que observar el moviment de les xinxes és cosa que mai no m’apassionà, de vegades anava a posar el colze al peu de les finestres enreixades que s’obrien cada quinze passes a la part contrària on els catres es manifestaven.

Des d’aquestes finestres es veia el cimbori del campanar de la catedral, amb l’àngel decapitat i delirant i la part alta d’unes cases, un agombolament de teulats, terrats, balcons, xemeneies i parets d’un color entre groguenc i morat. Es veia, a més a més, cap al nord, un tros de muralla d’un color de carabassa. Aquest tros de muralla feia com una mena de corriol que passava entre pedres, herbes de paret i brossa. Cada dia, entre dues i tres de la tarda, s’hi passejava un capellà, gros i rosat, amb una pipa a la boca. Darrere del capellà es veia sempre un gos, blanc i negre, d’un gras flàccid, que remenava una cua curta amb una certa afectació.

Aquell agombolament de pedres tenia la seva vida. Al matí sortien als balcons dues o tres dones a espolsar els llençols. A les nou, una noia alta, prima i rossa, que portava dol, sortia en un terrat ple de testos i de flors migrades i amb una regadora tirava una mica d’aigua al minúscul jardí. De vegades, algú que no es veia tancava una finestra, i el sol, en xocar amb els vidres, feia una resplendor nacrada. Una d’aquestes finestres solia ser oberta i a dins es veia una habitació immersa en una foscor vaga; al fons es veia un quadro amb una crucifixió que de vegades semblava que l’aire feia moure. Cap al tard, la figura més clara sobre la negror del quadro semblava una gota de llum suspesa en l’aire ombrívol i trist de la cambra.

Hi havia terrats abandonats, humits i bruts. En un d’aquests es veien les desferres de la construcció d’un colomista. Un altre tenia una parra i unes clavellines a dins d’uns pots de llauna i un aire d’intimitat pobra i endreçada. Altres eren plens de trastos vells. En aquelles altures hi havia gats i gossos. Recordo dos gossos cadells que jugaven i es retorçaven i feien com si es mosseguessin durant llargues estones. Els gats passaven per llocs inversemblants, com si ho tinguessin tot meditat.

Totes aquestes escenes, sota del cel de seda grisa i pàl·lida de Girona, prenien un gran relleu. Eren la nostra distracció en les hores de la caserna, buides i desavagades.

A les onze apareixia el sergent amb un llibre sota el braç. De vegades era el manual de patrullista; altres, el de la instrucció que passàvem. Aquest home es deia Castellà, era català i volia que el prenguéssim per aragonès. Era un home d’uns trenta-cinc anys, petit, ros, amb un front estret i bonyegut, molt pàl·lid i esgrogueït de cara, els ulls esmorteïts, els llavis secs i trèmuls i el bigoti moll i tornejat. Era molt presumit, portava talons alts i caminava amb el cap una mica enrere, molt tibat. El sergent tenia una magnífica veu de baix, plena d’eficàcia per manar, que contrastava amb l’aire esverat que agafava davant dels superiors. Quan els oficials li feien una advertència, la cara li agafava una pal·lidesa trencada, i, en canvi, quan es podia tibar, creixia, agafava més volum i semblava que s’havia passat la vida guanyant batalles.

Castellà era el sergent instructor i repetia amb una memòria fidel les frases dels manuals.

Tenia fama de mal geni i circulaven anècdotes sobre el seu caràcter. Sembla que un dia li feren notar una falta i arribà a casa seva fet una pólvora. El dia abans, la seva senyora havia comprat un parell de pollastres per engreixar. Pollastres de pis, de gàbia de balcó, que de vegades es passegen pel corredor, solen estar flacs i es passen la vida esperant que la mestressa els doni menjar: de vegades claven un cop de bec a les faldilles de la senyora de la casa. Es deia Neus, però el marit li deia Niña: era una persona amb uns grans ulls negres, petita, flaca i animada.

Quan el sergent arribà, dirigí una mirada furibunda a la seva senyora. D’una revolada es desprengué dels estris militars, es descordà la guerrera i es llevà les calces. En calçotets es dirigí a un armari per prendre’n unes altres. En aquell moment els pollastres, que divagaven pel pis, entraren a l’habitació. El sergent se’ls mirà amb una mirada entravessada i els allunyà amb un cop de peu.

—Aquests pollastres, Niña, em rebenten… —digué amb la boca torçada.

Els pollastres, amb el cop de peu, feren el natural xivarri. Es posaren a esvoletegar. El sergent s’enfurismà d’una manera creixent.

—Aquests pollastres… ¿Vols fer el favor de fer callar aquests pollastres? —digué a la seva dona, que, estamordida, s’havia arraconat.

La Neus tractà de treure els pollastres de l’habitació. No hi tingué pas toc. Un d’ells es ficà sota la taula. L’altre pujà sobre una cadira, de la cadira saltà sobre el bufet i amb un cop d’ala trencà les setrilleres que hi havia sobre el marbre.

El sergent es desesperà. Un núvol li enterbolí la mirada. Prengué d’una revolada el revòlver i tirà sobre els pollastres fins que els matà.

En sentir els trets, els veïns feren una reunió a la porteria, formularen diverses conjectures, però no tingueren pas cor de pujar a dalt. Al cap d’una certa estona, veieren sortir la senyora Neus, que anava a comprar. En constatar que no hi havia hagut sang, els veïns quedaren molt tranquil·litzats. Havent dinat sortí el sergent en direcció al cafè, amb el ros una mica de cantó, els talons alts, el cap una mica de cantó, com si acabés de guanyar una gran batalla.

El servei militar a Girona ha estat una cosa curta, inacabable i lleugerament desgavellada.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de setembre 1918

diumenge 9 setembre 2018

Passat el dia a Girona —sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.

Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gassa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.

Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers. Les pedres daurades dels casalots treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot!… Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: o això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc —agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà del Galligants, la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les voltes. Prenc dos Pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba en surt un baf de roba de vellut —d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…

Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguts en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de juliol 1918

diumenge 29 juliol 2018

Ha arribat l’hora de marxar  a Calella.

De petit, el desplaçament em feia molta il·lusió. Ara, menys. Tot es produeix d’una manera rutinària: primer marxa el carro amb els matalassos i la roba, i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant —produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell. Per aquestes sensacions, el dia ha estat típic. Fa un vent de garbí impetuós, fresc, humit. Les onades fan un soroll sord a la platja. La mare, que aquest vent fa tornar frenètica, desplega, amb una cara pàl·lida de migranya i de mal de cap, una activitat incansable. No para. Ningú no li fa bé les coses. Ho fa tot amb les seves pròpies mans. Cada any passa el mateix. És l’excitació estival.

La caseta, que és al bell mig de la platja del Canadell, és neta i agradable, però em produeix, d’entrada, una sensació d’intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per habituar-m’hi. Al començament em fa l’efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d’aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes retxes i un petit hort al darrere. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d’exquisides prunes clàudies. L’aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les retxes, unes mates de glicines, d’un color verd aspre, plenes de flors vermelles d’un perfum una mica acre.

A darrera hora de la tarda, avarem el Nuestra Señora del Carmen, el petit gussi de dinou pams, amb el qual férem, de petits, tantes campanyes per aquest coster. Sobre els pals, poc enseuats, costa una mica de fer-lo arribar arran d’aigua. El bot és vell i pesant. Espitregat i nerviós, el meu germà sua com un carreter. Poc habituat a fer amb els braços un qualsevol esforç, la fatiga que sento és tan forta que arriba a sorprendre’m. A la fi, l’arribem a posar a l’aigua i tot d’una ens fa un altre aspecte: sembla més àgil i lleuger. Quan, amb els rems armats, el portem a la platja de sota can Jubert, ens fa l’efecte d’una ploma. És curiós: l’únic esforç físic que he pogut fer fins ara, sense fatigar-me, ha estat remar. Assegut al banc d’una embarcació amb un parell de rems a la mà, he vogat hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i rítmic dels rems sembla alimentar-se, en el meu cas, de la seva pròpia substància i ésser, en certa manera, inexhaurible. Al meu germà li passa igual —potser no tant.

Quan, a l’hora de sopar, apareix la fumerola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la primera sensació familiar de l’incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fatiga de la novetat. A l’hora de les postres, la meva mare s’adorm. La minyona ja fa estona que és adormida. Quan tanquem la porta —a quarts de deu— cremen sobre l’arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres vegades revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmu- les, esblaimades en un carmí desmaiat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada