Arxiu de la categoria ‘arquitectura’

9 de setembre 1918

diumenge 9 setembre 2018

Passat el dia a Girona —sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.

Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gassa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.

Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers. Les pedres daurades dels casalots treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot!… Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: o això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc —agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà del Galligants, la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les voltes. Prenc dos Pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba en surt un baf de roba de vellut —d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…

Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguts en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de juliol 1918

diumenge 29 juliol 2018

Ha arribat l’hora de marxar  a Calella.

De petit, el desplaçament em feia molta il·lusió. Ara, menys. Tot es produeix d’una manera rutinària: primer marxa el carro amb els matalassos i la roba, i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant —produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat. De vegades sentiu una mica de fredor entre la roba i la pell. Per aquestes sensacions, el dia ha estat típic. Fa un vent de garbí impetuós, fresc, humit. Les onades fan un soroll sord a la platja. La mare, que aquest vent fa tornar frenètica, desplega, amb una cara pàl·lida de migranya i de mal de cap, una activitat incansable. No para. Ningú no li fa bé les coses. Ho fa tot amb les seves pròpies mans. Cada any passa el mateix. És l’excitació estival.

La caseta, que és al bell mig de la platja del Canadell, és neta i agradable, però em produeix, d’entrada, una sensació d’intempèrie. Han de passar tres o quatre dies per habituar-m’hi. Al començament em fa l’efecte de viure al carrer. La seva construcció, basada en un corredor central que va de migdia a nord, crea un corrent d’aire que la fa àdhuc massa fresca. Té un jardinet al davant tancat per unes retxes i un petit hort al darrere. En aquest hort hi ha dos o tres pruners que ara són carregats d’exquisides prunes clàudies. L’aigua del pou és fresca i abundant. En el jardinet del davant hi ha dues acàcies de bola que fan una ombreta clara i, sobre les retxes, unes mates de glicines, d’un color verd aspre, plenes de flors vermelles d’un perfum una mica acre.

A darrera hora de la tarda, avarem el Nuestra Señora del Carmen, el petit gussi de dinou pams, amb el qual férem, de petits, tantes campanyes per aquest coster. Sobre els pals, poc enseuats, costa una mica de fer-lo arribar arran d’aigua. El bot és vell i pesant. Espitregat i nerviós, el meu germà sua com un carreter. Poc habituat a fer amb els braços un qualsevol esforç, la fatiga que sento és tan forta que arriba a sorprendre’m. A la fi, l’arribem a posar a l’aigua i tot d’una ens fa un altre aspecte: sembla més àgil i lleuger. Quan, amb els rems armats, el portem a la platja de sota can Jubert, ens fa l’efecte d’una ploma. És curiós: l’únic esforç físic que he pogut fer fins ara, sense fatigar-me, ha estat remar. Assegut al banc d’una embarcació amb un parell de rems a la mà, he vogat hores i hores, sense sentir la menor incomoditat. El moviment maquinal i rítmic dels rems sembla alimentar-se, en el meu cas, de la seva pròpia substància i ésser, en certa manera, inexhaurible. Al meu germà li passa igual —potser no tant.

Quan, a l’hora de sopar, apareix la fumerola de les mongetes tendres i les patates bullides, tenim la primera sensació familiar de l’incipient estiueig. Però aquest inici de recolliment sembla accentuar la fatiga de la novetat. A l’hora de les postres, la meva mare s’adorm. La minyona ja fa estona que és adormida. Quan tanquem la porta —a quarts de deu— cremen sobre l’arquitectura infantil de les casetes del Canadell uns becs de gas acetilè que la mica de garbí moribund de vegades sembla apagar i altres vegades revifa prodigiosament, fent a les parets unes grans taques blavenques, trèmu- les, esblaimades en un carmí desmaiat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada