Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

26 d’octubre 1918

divendres 26 octubre 2018

Altercat sorollós amb la meva mare —lamentable— perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit  de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

 

Per escampar la boira, a primera  hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia.  És l’època  millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar,  a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies  de les  cases de pagès en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen,  s’arrossega remota  i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em dóna la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos  Aires que transporta   sobre  els seus fatigats  anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot en fa broma —àdhuc de la pròpia misèria.  És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cine toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’octubre 1918

dilluns 22 octubre 2018

Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins del gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons —mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavians planegen, somnolents, en l’aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades rodant sobre si mateixos; altres s’allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma… A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m’enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l’efecte d’una malaltia. En el camí del retorn el daurat de les vinyes (tan moll) és d’un color de vi cirera lleugerament aigualit (com una resplendor) que és una meravella.

 

La grip continua matant, implacablement, la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistir a diversos enterraments. Això sens dubte fa que comenci de sentir una minva d’emoció davant de la mort —que sentiments reals i autèntics se’m transformin en una mena de rutina administrativa. Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa —són d’una mobilitat indecent. Encara que només fos per aquesta raó convindria que aquest escàndol de la patologia tingués una fi —que la grip no matés ningú més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 d’octubre 1918

dimarts 16 octubre 2018

Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament —el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja —que és rara en el país, perquè tot és ací violent i de bursada— em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre —quan plou— la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’en Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.

Quatre o cinc anys enrere, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat —era el més corrent— em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha mort res.

 

Al vespre, vaig a la tertúlia del Centre Fraternal amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrere l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.

Coromina, que no és de Palafrugell (és de la Bisbal), ens escolta en silenci i quan l’avorriment de la unanimitat comença d’envair-nos diu:

—Tot això està molt bé… però ¿què us sembla de don Joan Miquel? No crec pas que sigui un tipus gaire vulgar ni gaire corrent. Irresponsable, gens. I pel que fa referència a l’anonimat…

Ningú no diu res. Tothom queda bastant sorprès i considerablement avergonyit.

 

Unamuno ha donat una conferència (política) a l’Ateneu de Madrid sobre l’ànima. Quin delirant galimaties és aquest home, i aquest país!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’octubre 1918

divendres 12 octubre 2018

De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure —o almenys on em sembla que viuria fàcilment.

Ja fa uns quants anys que conec la vila. Hi vaig anar per primera vegada a deu anys, a examinar-me d’ingrés de batxillerat. Hi vaig tornar l’any següent per als exàmens de primer curs. Aquest malson dels exàmens no aconseguí ofegar l’efecte agradable que em produí la ciutat. El vell convent de franciscans convertit en Instituto General y Técnico no aconseguí deformar-me el claríssim efecte que em féu. Després, en el curs dels últims anys, hi he tornat alguna vegada i la primera impressió s’ha mantingut sempre.

El primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres. Per arribar-hi vaig haver d’agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors es deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que vegí en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L’Hotel París, el primer hotel que la vida m’oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. Em donaren uns rogers a la brasa, amb un picat d’all i julivert, que em semblaren magnífics. En els cafès de Figueres vaig ingerir els primers cafès no casolans de la meva existència —i això té una certa importància per a un home que després ha freqüentat els cafès amb tanta assiduïtat. La primera llibreria que vaig freqüentar fou la llibreria Canet, de Figueres. Llavors estava situada al capdamunt de la Rambla, a l’angle de la Pujada del Castell. Era un racó petit i entaforat, però s’hi estava molt bé. Abans d’anar a Figueres havia vist algun soldat solitari i escadusser, i allà vaig veure desfilar un batalló; no havia vist mai militars i allà en vaig veure de totes les categories; diré, tot passant, que no em feren pas l’efecte que em pensava que em farien. Abans d’anar a Figueres sabia el que eren les sardanes, però fins que les vaig sentir tocar a la Rambla no vaig adonar-me del seu encant. Abans d’anar a Figueres sabia més o menys el que era la gramàtica —ho sabia potser menys que més—, però només vaig saber el que la gramàtica pot fer sofrir després d’haver-me examinat davant de tres solemnes estaquirots de l’Instituto General y Técnico. Tot això, per mi, és importantíssim, perquè forma part de l’entrellat profund de la vida —de la madeixa de realitats i de somnis que constitueix la vida íntima.

Fins al meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex. La vida està constituïda per un seguit de panorames successius, contemplats des de diferents punts de vista. De vegades aquesta successió és ascendent, de manera que cada nou panorama és contemplat des d’un replà més alt, que permet allargar més la vista. La meva primera visió una mica vasta de la vida es produí en el replà de la Rambla de Figueres. No és pas un replà gaire solemne, però té una certa categoria. Almenys, a mi m’ho sembla.

He sentit dir que es pot entrar en la vida amb bona o mala sort. No ho sé. De tota manera, això de la sort em sembla molt estrany i inconcret. El que crec és que, en la formació del nostre esperit, hi intervenen els ambients pels quals hem transcorregut en els anys decisius de la nostra adolescència. És possible que l’admiració que sento per tot el que es burgès, net i lliure, que la creença que tinc en alguna forma de la justícia, de benestar i de diàleg correcte, es degui en certa manera a haver entrat en la vida per la Rambla de Figueres.

Aquesta clara Figueres és una flor de l’agricultura i del comerç, que són activitats humanes de primera categoria. És una ciutat típica de mercat setmanal; però, així com aquesta classe de ciutats solen ésser sòrdides i baixes de sostre, Figueres és una vila oberta, neta i plausible. La proximitat de la frontera projecta sobre d’ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit; és una gran finestra oberta.

Personalment, m’agraden aquests ambients urbans, amb l’esperit que encarna Figueres. M’hi trobo bé. Crec que el que s’anomena una ciutat no és res més que això. Poden existir concentracions humanes més dilatades, més denses… i no ésser-ho. Figueres és una ciutat petita, però és completa. I, si per completa té un encant, per petita encara en té més. Les grans ciutats fatiguen, enerven, són incòmodes, sofisticades i aparatoses, tendeixen a donar una idea falsa de la vida. Les ciutats petites semblen més fetes a la mida de l’home corrent, més aptes per al treball i per a l’oci, semblen oferir una vida més directa. No s’hi perd tant el temps, encara que no s’hi guanyin, naturalment, tants de diners.

Quan vaig a Figueres em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de formar part d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Les hores passen tranquil·lament.

¿Què es pot demanar més?

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 12 d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de setembre 1918

dimarts 11 setembre 2018

Ens acostem a l’equinocci de tardor, i a la tarda es sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, està a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il·lusòria però viva olor de rapa de vi.

Les cases de la vila de Palafrugell s’acaben d’una manera trista. En el precís moment de la intersecció de les darreres parets urbanes amb els primers camps de la rodalia es produeix una inexplicable atmosfera de solitud i de llobreguesa —sobretot si hom hi passa cap al tard, en la primera hora, incerta, de la nit. Quan la foscor esborra el paisatge, les últimes bombetes de la població esquitxen de llum trèmula un panorama urbà tètric. Els paratges del Tren, els murs del jardí de can Barris, els Forns, la Garriga, les Torretes, Vila-seca, el Pedró, el Molí de Vent, tenen el mateix aspecte depriment que determinats colors lívids donen a la pintura d’Urgell. Per endurir-se i resistir les amenitats de la vida de poble no hi ha res millor que donar un tomb per la immediata fora vila en el moment que s’encenen els llums —sobretot ara en aquest temps que la incipient tardor pressiona sobre les vísceres més sensibles.

Fa anys, quan arriba aquesta època, sento, en iniciar-se la nit, una secreta enveja per les persones que no sé ben bé on van, per la parella que es perd en la foscor d’un carrer, per les vagues persones que agafen el tren del vespre, pels que veig entrar en una casa que no és la seva després d’haver-se assegurat que no han estat seguits per ningú donant una mirada amunt i avall del carrer…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada