Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

9 d’agost 1919

divendres 9 agost 2019

 

 

Girona. El servei militar.

He fet el servei militar a Girona, al regiment d’Àsia número 55 d’infanteria de guarnició en aquesta ciutat. He estat de quota i a més a més excedent de cupo —terribles històries de la situació de desigualtat imperant. Vint dies de servei militar. De tota manera, se sentia a dir que la millora havia estat molt accentuada. A l’època del meu pare, el servei militar es comprava, i així el servei només el feien els pobres de solemnitat.

Els primers dies de caserna foren llargs, desesperants.

A les sis del matí havíem d’ésser a la companyia. Un caporal mig adormit, fregant-se els ulls, la corretja de subjectar els pantalons penjant, la camisa i la guerrera obertes sobre el pit ple de pèl, passava llista, cridant com un desesperat. Després, ja no venia cap personatge de graduació fins a les onze, però no es podia pas desemparar.

El que s’anomenava la companyia era situada en un corredor llarguíssim, amb un empostissat que cruixia, ample de quatre o cinc metres, il·luminat de nits i de dies per tres bombetes que feien una llum greixosa que de vegades tremolava i treia punxes com un eriçó de llum. Era un ambient una mica tètric, d’un dramatisme, però, esbravat.

La caserna de Sant Domènec és a la part alta de Girona i ocupa una recolzada de la murada del nord-est. És un antic convent de dominicans —Domini canes— desamortitzat que es va esclovellant de mica en mica i on van posant pegats. L’església és del segle xiii, fou construïda pels pares predicadors i és el temple gòtic més antic de Girona. Actualment té les parets cobertes d’un guix brut, patinat de pols i d’engrut, i serveix de dormitori als soldats.

El convent, en els seus inicis, tingué un claustre romànic que fou destruït a l’època de la guerra de Napoleó. L’actual, del més fred i sobri gòtic, de proporcions molt ben trobades, amb arcs apuntats d’ornamentació trilobada, sostinguts per columnes amb capitells esculturats, que reposen sobre un basament de pedra que limita els seus quatre costats, és el lloc central de la caserna. Al centre hi ha un pou, a la paret de la dreta hi ha les ruïnes, a l’esquerra les presons, i el centre serveix de menjador. En aquest espai els diumenges s’hi diu la missa regimental.

Sobre aquest claustre s’hi construí, amb posterioritat, un pis amb arcs semicirculars, columnes lleugerament ventrudes, que és un vertader disbarat. En aquest pis hi ha la música del regiment i les oficines. A les hores d’assaig arriba fins al pati el fum dels instruments de vent, el ninot metàl·lic i desmanegat dels cornetins i els efluvis viscerals dels oboès.

Llavors el director de la música era el mestre Juncà, que havia escrit moltes sardanes i era un home petit, amb unes ulleres blaves, un color de pell trencat i un aire aclaparat. En els intermedis musicals, se sentia la fressa d’una màquina d’escriure picotejant com una perdiu engabiada.

 

 

 

La companyia de què formava part ocupava l’ala de ponent de la caserna i era al segon pis. Els catres s’arrengleraven tot al llarg de la paret. A sobre cada catre, plantats a la paret, hi havia uns pals negres que servien per penjar-hi el plat, el corretjam i les cananes del soldat que hi dormia a sota. Aquests pals eren, a més, el fonament que sostenia el seu guarda-roba particular. Aquests guarda-robes eren unes guardes de fusta cobertes amb una bandera plena de llances, cadenes, lleons i castells. Als extrems del corredor hi havia dues garbes de fusells, agavellats en forma apinyada.

Passàvem les hores mortes ajaguts al catre, fumant o xerrant en veu baixa o llegint novel·les de cinc o deu cèntims —que era l’única literatura que no es veia amb mals ulls. Hi havia moltes xinxes; però, com que ningú no en feia cas, es podien estudiar els moviments d’aquests animals perfectament, perquè vivien en un règim de gran llibertat. Com que observar el moviment de les xinxes és cosa que mai no m’apassionà, de vegades anava a posar el colze al peu de les finestres enreixades que s’obrien cada quinze passes a la part contrària on els catres es manifestaven.

Des d’aquestes finestres es veia el cimbori del campanar de la catedral, amb l’àngel decapitat i delirant i la part alta d’unes cases, un agombolament de teulats, terrats, balcons, xemeneies i parets d’un color entre groguenc i morat. Es veia, a més a més, cap al nord, un tros de muralla d’un color de carabassa. Aquest tros de muralla feia com una mena de corriol que passava entre pedres, herbes de paret i brossa. Cada dia, entre dues i tres de la tarda, s’hi passejava un capellà, gros i rosat, amb una pipa a la boca. Darrere del capellà es veia sempre un gos, blanc i negre, d’un gras flàccid, que remenava una cua curta amb una certa afectació.

Aquell agombolament de pedres tenia la seva vida. Al matí sortien als balcons dues o tres dones a espolsar els llençols. A les nou, una noia alta, prima i rossa, que portava dol, sortia en un terrat ple de testos i de flors migrades i amb una regadora tirava una mica d’aigua al minúscul jardí. De vegades, algú que no es veia tancava una finestra, i el sol, en xocar amb els vidres, feia una resplendor nacrada. Una d’aquestes finestres solia ser oberta i a dins es veia una habitació immersa en una foscor vaga; al fons es veia un quadro amb una crucifixió que de vegades semblava que l’aire feia moure. Cap al tard, la figura més clara sobre la negror del quadro semblava una gota de llum suspesa en l’aire ombrívol i trist de la cambra.

Hi havia terrats abandonats, humits i bruts. En un d’aquests es veien les desferres de la construcció d’un colomista. Un altre tenia una parra i unes clavellines a dins d’uns pots de llauna i un aire d’intimitat pobra i endreçada. Altres eren plens de trastos vells. En aquelles altures hi havia gats i gossos. Recordo dos gossos cadells que jugaven i es retorçaven i feien com si es mosseguessin durant llargues estones. Els gats passaven per llocs inversemblants, com si ho tinguessin tot meditat.

Totes aquestes escenes, sota del cel de seda grisa i pàl·lida de Girona, prenien un gran relleu. Eren la nostra distracció en les hores de la caserna, buides i desavagades.

A les onze apareixia el sergent amb un llibre sota el braç. De vegades era el manual de patrullista; altres, el de la instrucció que passàvem. Aquest home es deia Castellà, era català i volia que el prenguéssim per aragonès. Era un home d’uns trenta-cinc anys, petit, ros, amb un front estret i bonyegut, molt pàl·lid i esgrogueït de cara, els ulls esmorteïts, els llavis secs i trèmuls i el bigoti moll i tornejat. Era molt presumit, portava talons alts i caminava amb el cap una mica enrere, molt tibat. El sergent tenia una magnífica veu de baix, plena d’eficàcia per manar, que contrastava amb l’aire esverat que agafava davant dels superiors. Quan els oficials li feien una advertència, la cara li agafava una pal·lidesa trencada, i, en canvi, quan es podia tibar, creixia, agafava més volum i semblava que s’havia passat la vida guanyant batalles.

Castellà era el sergent instructor i repetia amb una memòria fidel les frases dels manuals.

Tenia fama de mal geni i circulaven anècdotes sobre el seu caràcter. Sembla que un dia li feren notar una falta i arribà a casa seva fet una pólvora. El dia abans, la seva senyora havia comprat un parell de pollastres per engreixar. Pollastres de pis, de gàbia de balcó, que de vegades es passegen pel corredor, solen estar flacs i es passen la vida esperant que la mestressa els doni menjar: de vegades claven un cop de bec a les faldilles de la senyora de la casa. Es deia Neus, però el marit li deia Niña: era una persona amb uns grans ulls negres, petita, flaca i animada.

Quan el sergent arribà, dirigí una mirada furibunda a la seva senyora. D’una revolada es desprengué dels estris militars, es descordà la guerrera i es llevà les calces. En calçotets es dirigí a un armari per prendre’n unes altres. En aquell moment els pollastres, que divagaven pel pis, entraren a l’habitació. El sergent se’ls mirà amb una mirada entravessada i els allunyà amb un cop de peu.

—Aquests pollastres, Niña, em rebenten… —digué amb la boca torçada.

Els pollastres, amb el cop de peu, feren el natural xivarri. Es posaren a esvoletegar. El sergent s’enfurismà d’una manera creixent.

—Aquests pollastres… ¿Vols fer el favor de fer callar aquests pollastres? —digué a la seva dona, que, estamordida, s’havia arraconat.

La Neus tractà de treure els pollastres de l’habitació. No hi tingué pas toc. Un d’ells es ficà sota la taula. L’altre pujà sobre una cadira, de la cadira saltà sobre el bufet i amb un cop d’ala trencà les setrilleres que hi havia sobre el marbre.

El sergent es desesperà. Un núvol li enterbolí la mirada. Prengué d’una revolada el revòlver i tirà sobre els pollastres fins que els matà.

En sentir els trets, els veïns feren una reunió a la porteria, formularen diverses conjectures, però no tingueren pas cor de pujar a dalt. Al cap d’una certa estona, veieren sortir la senyora Neus, que anava a comprar. En constatar que no hi havia hagut sang, els veïns quedaren molt tranquil·litzats. Havent dinat sortí el sergent en direcció al cafè, amb el ros una mica de cantó, els talons alts, el cap una mica de cantó, com si acabés de guanyar una gran batalla.

El servei militar a Girona ha estat una cosa curta, inacabable i lleugerament desgavellada.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de juny 1919

divendres 28 juny 2019

Divago —hores— pels carrers dels barris baixos (districte quint). Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció —com tanta gent— d’entregar-me al plaer. Però, al cap d’una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m’asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres —comptant-hi, és clar, l’infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d’una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment indescriptible veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d’imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d’una imaginació viva per passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!

Així, al cap d’una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s’han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la melancolia. Llevat dels moments d’intoxicació o d’encegament obsessiu dels instints, és inconcebible establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d’una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l’ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera —i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant —una mica— els peus pels carrers, el cap a dins de les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.

Jo tinc potser una sensibilitat massa decantada a aquestes morbositats —que ja posat a la plaça de Catalunya em semblen una mica puerils. Però no hi puc fer més. De vegades penso que probablement contribuiria a donar-me una concepció més sòlida i freda de la vida presentar-me d’una manera més acurada i més decent. Hauria de fer-me un bon vestit —un vestit fet per un bon sastre. Tots els vestits que he portat fins ara han agafat un aire de vestits donats, de roba donada, tot i haver estat sempre religiosament pagats per la meva família. Si alguna vegada hagués portat un vestit donat, m’havia caigut1 exactament igual que un vestit pagat —cosa que és ben trista. No hauria de portar tants foradets als pantalons de cremades del tabac. Hauria de portar elàstics. No he portat elàstics més que el dia que vaig fer la primera comunió. ¿Per què? Tothom que em coneix haurà constatat que els pantalons sempre em cauen una mica. És equivocat —horrible. Hauria de tenir un rellotge. M’estalviaria l’angúnia de no saber l’hora i el ridícul d’arribar abans de l’hora fixada. Hauria de tenir un paraigua, una gavardina, mitja dotzena de camises, tres o quatre corbates, m’hauria d’afaitar cada dia. El senyor Totusaus, barber de l’Ateneu, em preguntà un dia: «Vostè, senyor Pla, ¿on es fa tallar els cabells?». Quina vergonya, Déu meu! Sort que el senyor Totusaus parlà en veu baixa i ningú no n’hagué esment. Quan penso en la dolçor exquisida —en la morenor suavíssima— de mossèn Riber quan surt de la barberia! Quan penso en la brillantor radiant de don Pere Rahola quan surt de la barberia! Hauria de fer-me enllustrar les sabates —dia per altre, almenys! I els meus barrets! Són barrets barats, generalment —sospito— passats de moda, que al cap de dos o tres dies de portar-los ja semblen vells. Hauria de portar les ungles arreglades, fer-me fer de tant en tant una fricció, perfumar-me una mica. Tothom es perfuma una mica —discretament. Això —discretament— em fa una gràcia incontenible. Però, ¿seria possible imaginar veure’m en posició horitzontal sobre un seient de perruqueria? Quan el senyor Totusaus m’hi invita, li dic que no tinc temps. És una simple excusa. En realitat és una cosa que em repugnaria d’una manera profunda. Hauria de fer un autèntic sacrifici. I és que el més gran defecte que tinc —en relació amb l’ambient del país— és el de no ésser un fatxenda. Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses —sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi— són pobríssimes. Sóc un home lleuger —però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes —xecs sense provisió—, que no parli amb la més gran frivolitat i el gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança —aquest és el fet. Quan alguns dels meus amics han aplicat la seva agudesa a l’observació de la meva manera d’ésser, han donat un diagnòstic inquietant. Màrius Aguilar ha escrit que jo sóc una espècie de rus del Mediterrani. Per a un esperit tan llatí, tan cyranesc com el d’ell, és una nota ben trista! Josep Maria de Sagarra diu —m’ho ha dit a mi mateix— que jo sóc un home fals. No sé pas en quina estima em té el doctor Borralleras. Em mira, em torna a mirar, em remira i sospito que no en treu l’entrellat. Ara bé: jo no vull pas tenir raó contra tothom. No tinc pas cap condició per a l’heroisme. Però una cosa em sembla certíssima: és absolutament urgent que em presenti d’una altra manera —almenys amb un altre vestit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Les edicions clàssiques escriuen “m’hauria caigut”, més coherent amb l’inici de la frase (“Si alguna vegada hagués portat…”.) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r d’abril 1919

dilluns 1 abril 2019

Dimarts. — Pluja. Temps magnífic per l’endemà d’una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s’aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.

 

Un moment a l’Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m’enerven i surto al carrer. A la ventura: passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrere el Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses —quatre siluetes—, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.

De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a la corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. ¿Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrere. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no… Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.

Entro a Barcelona pel Born, a l’hora baixa. Xivarri delirant de criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga a la corda —arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades— dins d’un aire saturat d’olor de taronges. En passar per davant de l’església penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys incitat per la pintura de Ramon Casas que és al museu. Després pujo rambles amunt, fins al carrer d’Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s’esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de març 1919

dimarts 19 març 2019

La meva germana Rosa m’escriu dient que han arribat les orenetes. Ara, al mas —penso— la simfonia primaveral deu ésser completa: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redors de la xemeneia; el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de març 1919

dimarts 5 març 2019

Dimecres de Cendra. — Divago, ensopit i morós, pels carrers.

De dalt del carrer de Claris estant, es veu, al fons de la via Laietana, un dit de mar. La mar sembla haver-se assegut a l’horitzó tranquil·lament.

 

El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.

 

Aquestes joves senyoretes tan primes i gràcils, de cama llarga i d’ulls vius i esperitats, que circulen davant de la meva vista, estan destinades (una bona part d’elles) a pesar vuitanta-cinc quilos i a portar una bata amb un cinturó de borles, una gran, gran part de la vida.

 

Hi ha moments que el paisatge de l’Empordà m’obsessiona. És un paisatge que, tot i tenir sovint una elegant vaguetat, no és mai limfàtic, ni flàccid, ni deliqüescent.

 

Penso en la nota de Joubert: «Quan un meu amic és borni, el miro de perfil».

 

Angeleta. Ens ha vingut a veure ja dues vegades a la dispesa i avui —deu haver fet festa— ens ha deixat un paper escrit d’una simplicitat emocionant. Ens diu que s’enyora molt i que, si tenim algun parell de sabates per posar-hi mitges soles, ella ens les portarà al sabater. Sembla que en coneix un de magnífic. Angeleta es recorda de nosaltres. Tan poc que nosaltres ens recordem d’ella!

 

Al carrer de Mallorca, a la nit, no se sentia tocar cap rellotge de campana —o almenys jo no recordo haver-ne sentit cap. Al carrer de Pelai se’n senten diversos, d’una gravetat imposant, magnífics, d’una sonoritat que queda llarga estona flotant en l’aire.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada