Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

11 de setembre 1918

dimarts 11 setembre 2018

Ens acostem a l’equinocci de tardor, i a la tarda es sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, està a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il·lusòria però viva olor de rapa de vi.

Les cases de la vila de Palafrugell s’acaben d’una manera trista. En el precís moment de la intersecció de les darreres parets urbanes amb els primers camps de la rodalia es produeix una inexplicable atmosfera de solitud i de llobreguesa —sobretot si hom hi passa cap al tard, en la primera hora, incerta, de la nit. Quan la foscor esborra el paisatge, les últimes bombetes de la població esquitxen de llum trèmula un panorama urbà tètric. Els paratges del Tren, els murs del jardí de can Barris, els Forns, la Garriga, les Torretes, Vila-seca, el Pedró, el Molí de Vent, tenen el mateix aspecte depriment que determinats colors lívids donen a la pintura d’Urgell. Per endurir-se i resistir les amenitats de la vida de poble no hi ha res millor que donar un tomb per la immediata fora vila en el moment que s’encenen els llums —sobretot ara en aquest temps que la incipient tardor pressiona sobre les vísceres més sensibles.

Fa anys, quan arriba aquesta època, sento, en iniciar-se la nit, una secreta enveja per les persones que no sé ben bé on van, per la parella que es perd en la foscor d’un carrer, per les vagues persones que agafen el tren del vespre, pels que veig entrar en una casa que no és la seva després d’haver-se assegurat que no han estat seguits per ningú donant una mirada amunt i avall del carrer…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 d’agost 1918

dimarts 28 agost 2018

L’oncle Esteve Casadevall fou qui construí la caseta de Calella. La casa és plena dels seus records. A la meva habitació hi ha un diploma concedint-li el títol de «Socio Protector» de la «Sociedad Española de Salvamento de Náufragos» firmat per la reina regent. És un diploma cal·ligràfic i elegant, molt historiat, dintre del gust de l’època. En un calaix de l’armari hi ha un llibre que conté l’«Elenco de los socios de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos». És un llibre una mica desenquadernat, perquè de petits, quan teníem angines, el llegíem i el tractàvem de qualsevol manera. De les parets del menjador en pengen sis litografies lluents fetes segurament a Alemanya —a Munic—: un bodegó amb crustacis, ostres i llagostes, un altre amb peixos i quatre paisatges de rigorós hivern, de gust lúgubre, solitari i alpí.

Deu fer molts anys que la gent més o menys benestant de Palafrugell té casa a les platges d’aquest litoral. Els aficionats a pescar o a menjar peix hi tingueren sempre una casa més o menys improvisada. Però aquests ciutadans no foren pas persones d’estiueig en el sentit estricte: la seva estada a la platja durava un dia o dos —generalment els dies de festa. Tenien la feina a la vila i no la podien pas deixar tants dies seguits. Sospito que els primers estiuejants autèntics foren els americanos. Eren persones desavagades, que tenien una fortuneta i una salut una mica primparada. Foren els americanos, sobretot, els que imposaren el bany de mar calent —que en una època determinada fou tingut per una panacea. Encara avui hi ha persones d’edat que en prenen. Eren, a més, estalviadors i la seva estada ací els resultava baratíssima.

Aquella vida degué ésser crepuscular i d’una absoluta moderació. Al matí seien a l’ombreta de les acàcies de bola i regatejaven, amb les peixateres, els aliments que els oferien. El carro d’en Batlle els portava les vitualles de la vila i les últimes notícies. Dinaven —com sempre— bé: escudella, carn d’olla i el platillo de peix. Passaven la tarda jugant al tresillo. La persona que en aquella època tenia prou llibertat per passar la tarda jugant al tresillo presentava símptomes notoris de riquesa. A l’hora baixa, amb el bastó a la mà, donaven un tomb fins a les «vistes» de Llafranc i després es deixaven caure al rosari —una vegada hagueren fet construir l’església. Després: sopar i al llit, que demà hi ha matines.

Els americanos de Begur feren, així, sa Tuna. Els de Palafrugell, moltes cases de Llafranc i de Calella.

Encara que gairebé tots ells eren, generalment, persones retirades de la pesca, posseïen un bot i els arreus de pescar, i tenien un pescador que pescava per ells. Solien ésser homes que de joves havien navegat i fet la carrera d’Amèrica. El de casa era llarg, escardalenc i reumàtic, i es deia Fidel. Aquests pescadors es cuidaven de les cases i utilitzaven els gussis per pescar els calamars, a l’hivern. De vegades els senyors —es senyors— sortien, amb ells, a pescar volantí. En dies de gran calma, el pescador treia una estona a barquejar la senyora i les nenes. Les senyores es posaven una manteleta sobre les espatlles; hom embolicava el coll de les nenes en una nube de crochet. Tothom tornava del passeig amb una cara de cansament terrible. En realitat, la mar no agradava ni provava a ningú: era massa freda i humida. Les nits considerades més bones de l’estiu eren les que permetien dormir amb una flassadeta. Les de cobrellit sol tenien un interès molt més petit. Era un estiueig de gent vestida —de fredolics. Quan arribava l’hora de tornar a la vila sentien que els treien un pes de sobre —es trobaven més bé.

 

En els meus records d’infància del Canadell, la música hi té un cert paper.

L’instrument considerat més eficaç i generalment usat per fer ballar la gent era, llavors, el piano de maneta. Però aquest engranatge de notes metàl·liques i agres no m’ha deixat camp impressió a la memòria; m’ha deixat al nas la desagradable olor dels becs de gas que il·luminaven els balls a l’aire lliure.

Al Canadell, però, hi havia una cosa de qualitat: el piano de la família Genover. El tocaven els dos germans grans de la família —generalment a quatre mans: Maria i Xico. En dies de gran calma —sota el sol rabiós del matí o cap al tard, en la dolçor de l’hora baixa— el piano es sentia de lluny i al Canadell es produïa com una suspensió: les persones que passaven per davant de casa Genover tenien mecànicament la tendència a caminar de puntetes.

Maria i Xico s’asseien davant del piano. Vistos de lluny —solien tocar en un salonet de la planta baixa que tenia un gran finestral que donava al carrer— semblaven dos autòmats. Tocaven tibats i encotillats. Eren partidaris de la música bona. Maria, a més de tocar, cantava unes cançonetes evaporades, de color de rosa. Xico no es cansava mai, amb el mètode davant, de fer dits. La música dolenta sol ésser agradable, i sens dubte per això, els que la cultiven tenen tendència a prodigar-la excessivament. Els de la música bona són més tancats, difícils i llepafils. Xico i Maria —o Maria i Xico— no es feien pas, però, pregar tant com corresponia a les solfes que manipulaven. Quan algun conegut se’ls acostava amb un aire amable i oficiós i els deia: «Ai, Xico (o Maria), toqui la Rapsòdia!… És tan bonica!», hom contemplava l’espectacle reconfortant de veure’ls —per poc lleure que tinguessin— acostar-se al piano, instal·lar-se davant de les tecles, obrir el quadern i tocar la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt. Abans de començar es miraven mútuament per confirmar la complicitat de l’execució: una mirada seriosa que s’acabava en un somriure greu. En el salonet, es produïa un gran silenci. Tothom es concentrava. Tothom posava aquella cara de sofriment fingit que era costum de fer davant de la música distingida. I del piano en sortia, amb una brillantor lleugerament esmorteïda pel gust petitburgès, la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt.

Aquesta era la peça de gran compromís. Era un treball d’execució difícil. Els moments arravatats feien venir a la gent —segons deia— pell de gallina. Per als moments de més recolliment —que potser coincidien amb un públic més selecte, amb un públic que posava no ja cara de sofriment, sinó cara de tres déus— hom disposava d’un altre gran morceau: el Clar de lluna de Beethoven. Si la Rapsòdia era una obra de dits i d’empenta, el Clar de lluna era un afer de sentiment. El conjunt formava un microcosmos musical complet.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de Rapsòdia i de Clar de lluna. I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la vida en la meva memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell —com m’hi lliga un determinat matís, molt ensucrat, de perfum de polvos d’arròs i de patxulí, el gust dels molls a la brasa amb oli i vinagre, les novel·les de Paul Bourget i la forma —a penes entrevista— de les pantorrilles d’algunes vagues, borroses senyoretes d’aquella època.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’agost 1918

diumenge 26 agost 2018

Retorn a Calella amb la fresca del matí impregnada de la sentor dels pins que escampa el coster de cala de Cabres i de la Musclera. El vent mancà a la matinada, però la ressaga bat a la costa fent un soroll greu. En el moment de varar, el doctor Arruga —que és matiner— ens fa adéu, amb el mocador, des de la veranda. Arribem a Calella a les vuit una mica fatigats.

A mitjan tarda, apareix al Canadell la tartaneta de vidres del meu amic Rossend Girbal, marxant de cavalls, conegut en el país per Jan, i, al Rosselló, pel Marxant Gros. És un home d’un pes considerable: cent trenta quilograms. Es fa tirar, avui, a la llarga, per dos cavallets irrisoris, flacs, escanyolits. Per baixar del carruatge es fa passar el ventre de gairell per l’obertura de la porta fent un moviment molt estudiat. D’altra manera, la sortida hauria estat impossible. Ja de peus a terra, desenganxa els cavalls, i, en el moment d’agafar-los pel ronsal1 per portar-los a la platja, el saludo cordialment.

—Aquests cavalls —em diu— em fan estar malalt. Són molt delicats de cames. He dit al ferrer Clotes: pinteu-les-hi amb el Rojo Maré.2 Les hi ha pintades amb el Rojo Maré. Cap resultat! Ara vull provar si el bany de mar els les reforçarà. No és pas que jo cregui massa en aquestes coses: el defecte de l’aigua de mar és que és aigua… Però, de vegades, boigs fan bitlles… comprèn? A més, tinc feina. Haig d’anar a Figueres i a Perpinyà. A Figueres una senyora està per mi… ¿Què hi farem si el món és així? Sí, no em puc girar de feina, aquesta és la realitat…

Malgrat el seu enorme volum, el senyor Girbal parla d’una manera molt estudiada i refilada, amb un retinctinc de vanitat i una veu impertinent —la veu que de vegades tenen els gitanos.

El senyor Girbal pateix. És la primera impressió que m’ha fet en trobar-lo. Sobre el tronc voluminós del seu coll d’emperador romà hi porta un coll planxat i un nus de corbata petit i rodonet com un pinyol d’oliva. Transporta a més una armilla de fantasia capriciosa i florejada. Té molta calor. Pateix de calor. El coll l’engavanya i fa, de tant en tant, unes extremituds estranyes i violentes per desenganxar la pell suada del midó del coll rígid. Veure’l baixar a la platja, estirant els dos pencos, tan gras, tibat i vestit, és un considerable espectacle. Alliberats dels guarniments, els cavalls semblen més irrisoris que mai: semblen pells de cavall aguantades amb quatre canyes. Sobre els ossos de les anques, la pell sembla que es podria esquinçar. La seva flaquesa de cames prové del fet que pateixen de fam d’una manera recalcitrant. El senyor Girbal parla d’una manera correcta i curvilínia, però no té mai gaire pressa per donar menjar als seus cavalls.

Ja arran de l’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament —com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic més adequat. Tot és inútil. Els cavalls continuen en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.

—La visió de tanta d’aigua —diu el senyor Girbal amb una calma que a penes pot amagar la nerviositat— els deu haver reprès. No estan per banys de mar. No comprenen que aquesta aigua salada els reforçaria les pales. Deuen ésser animals de terres endins, de molt lluny…, animals que no es poden adaptar…

Es produeix una darrera temptativa; els dóna unes vergassades amb la vara de pla. La percussió els fa alçar una mica les orelles, però no passa res més. La immobilitat és total.

Davant del reiterat fracàs, el senyor Girbal fa uns moviments violents amb el coll i enrogeix, apoplèctic, de la cara. En un moment determinat, em temo que es produirà l’atac de violència —l’atac de violència que de vegades tenen els homes grassos. Però el senyor Girbal es reporta i s’aguanta. Els fa girar en rodó i, sempre amb el ronsal a la mà, puja lentament la rampa del Canadell. Caminant d’una manera majestuosa i altiva arriba fins a la tartaneta. Enganxa el carruatge. Puja la porta de perfil. De dalt estant em diu:

—A veure quan menjarem un colomí…

I desapareix pujada amunt, tibat, darrere els vidres de la tartana.

L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar a una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits —o guisats amb una cebeta. Establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l’inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d’hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per acabar sota la forquilla d’aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent —va més ben ferrat que els seus cavalls—, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró —la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg—, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l’armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. ronsal. m. [LC] [AGR] Tros de corda que es lliga al coll o cap de les haveries per menar-les caminant. []
  2. La pista més acostada al Rojo Maré la trobem en la referència VR ROSSO MARÉ RAL 3003 que podeu veure aquí.  []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’agost 1918

dimecres 22 agost 2018

Ahir féu un mal dia. Vent del car1 de llevant. Pluges intermitents. Els estiuejants no saben què fer. Les cases són massa petites per aguantar una gotellada. Els pescadors anaven amb esclops tot el dia. Estranya novetat del retruny dels esclops pels carrers. Avui la gent ha tornat a les espardenyes. Tot s’ha eixugat i assecat. Aire de tramuntana viu, cel blau, tot sembla ressuscitat i nou. Ja no fresqueja. De tota manera, l’aire és més prim i més fi, la xafogor sembla esvaïda. El ventet és tan agradable que produeix, a la cara, la mateixa sensació de l’aigua fresca.

 

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec.

—¿Diu que s’acaba la guerra? —fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa.

—¿Qui ho ha dit?

—Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè…

—Valga’m Déu!

Hi ha una pausa llarga i després diu:

—De tota manera, és una mala notícia.

—¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia?

—Sí. Les guerres porten el peix.

—Bah, bah!…

—Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina… El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix.

Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint —és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

 

Als pescadors els agrada el cant —sobretot les cançons amb una lletra que doni gust a la boca i una musiqueta gronxada en el balanceig.

Un pescador de Calella, afeccionat a cantar, em diu:

—M’agradaria més saber tocar la guitarra que tenir panteó…

Parlant d’un seu company, que al seu entendre canta sense tenir-hi toc, diu:

—Quan canta sembla que es cala foc…

 

Al vespre, passo una llarga estona parlant de peixos amb els pescadors.

A les dues, un home s’alça de la cadira i sento que diu:

—Nois, demà hi ha matines. Me’n vaig a dormir. Bona nit. Immediatament després d’haver dit «bona nit», agafa la primera cadira que es troba al seu abast i fa, tot asseient-s’hi:

—Pepet, porta un remenet!… Després encén un caliquenyo.

 

En retornar a casa contemplo una estona la lluna. Navega pel cel lleugerament tocat de boira fina en una suspensió inconsútil, dins d’una flonjor suavíssima. La llum i la boira es fonen en una mena d’èxtasi silenciós i passiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 3. Car d’enfora: mar que ve de lluny sense fer sentir els seus efectes a la costa; cast. car de fuera. Car de terra: mar que ve de la banda de terra; cast. car de tierra. Tenim vent de car de terra, Ruyra Pinya, ii, 55. Loc. —Anar amb el car a proa: estar embriac (Sta. Eulària d’Eivissa). Refr. —«Lleva-ho del car, posa-ho a la pena, tot és antena» (or., val.); «Treure-ho des car i posar-ho a sa pena, tot queda a s’antena» (Men.). Es diu parlant de coses que poden sofrir cert canvi sense perdre res ni mudar gaire. Fon.: káɾ (or., val.); káɾt (St. Feliu de G.); сáɾ (Palma, Manacor); сá (Llucmajor); kár (Men.). Etim.: del gr. κάροιον, mat. sign. (cf. Vidos Storia 301. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 d’agost 1918

dimecres 8 agost 2018

La mar.

Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar, fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’ací en pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Per trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar…, però tantost pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el caragol voluptuós i fugaç d’una onada.

 

A darrera hora de la tarda, el vent era a la terra, i les ones que es feien arran de platja es projectaven mar endins iniciant una cavalcada.

A tocar l’arena, la mar era d’un color de sembrat primerenc. El vent es bolcava sobre l’aigua a ratxes que feien corbes graciosament errívoles que s’enfosquien i aclarien d’una manera alternada. Era un ràpid trèmul líquid, com una esgarrifança.

L’horitzó era llarguíssim i en profunditat. Sobre la ratlla corria un núvol fosc, com una faixa. Entre aquesta barra i l’horitzó hi havia una vaga clarícia groguenca, un color de rosa seca polvoritzada. En aquesta mar llunyana hi havia un galop d’ones que es perseguien tumultuoses; els escumalls queixalejaven l’horitzó; sovint, una onada emergia un moment sobre les altres, com el dors d’un cetaci. A ponent fumejaven brases. Impressió de solitud accentuada pel silenci de la mar —pel desplaçament del soroll a l’horitzó llunyà. En fer-se fosc, aquest silenci de l’aigua al fil de la platja us corprèn com si us trobéssiu en un ambient de misteri.

 

A primera hora del matí, fa de vegades tanta calor que es posa sobre l’aigua com una calitja de color grisenc. Aquestes boires caniculars sobre la mar en calma, ensabonada, es mantenen, de vegades, immòbils llarga estona. Fan veure estranys miratges. Però, si entra una mica de vent, la calitja s’aprima, s’esfilagarsa i es desfà en la vaguetat del cel i de la mar.

En el moment que la boira s’aprima es veu sortir, com una aparició, una vela que passa, una gavina agitant les ales sobre l’aigua. La sorpresa és impressionant. És com si aquestes coses haguessin nascut de la mar.

La gavina —les gavines— cerclegen rotllos purs, tocant l’aigua amb un esquerdís del bec. Passen brunzents, xisclant, i s’arriba a sentir el picar de les ales. Deuen sentir un estremiment de plaer quan el desordre del plomall deixa entrar, fins a l’escalfor de la pell, el ruixim de l’aigua salada.

 

Quan entra el gargal, l’hora és clara i el matí radiant. L’aire és suau i les petites onades —ondulacions de joia— fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança, tot naufraga en un enlluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color de carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fos. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible veure res clar. Fins les persones de la família tenen una altra cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada