Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

21 d’abril 1918

dissabte 21 abril 2018

 

Còpia del gravat Mèdici del port de Palamós en època moderna

La meva divagació per les golfes de la casa, aconsellada pel meu pare, ha donat un cert resultat, però no pas en el sentit d’haver facilitat trencar la crosta dels llibres de text. En una calaixera he trobat molts papers familiars —tots ells relacionats amb la meva branca materna i amb el senyor Esteve Casadevall concretament. M’ha semblat comprendre que, abans que el senyor Casadevall anés a Cuba, ja hi havien anat uns seus oncles amb un resultat magre, per cert. I dic magre, perquè cap d’ells no tornà a fer d’americano per aquests carrers. Només un féu un viatge esporàdic i escriví unes notes sobre Palamós, fascinat sens dubte per la bellesa extraordinària de la seva badia.

Una persona seriosa, preocupada de les coses que realment tenen importància, no sent altre desig, en començar a escriure, que cercar, en la memòria de les persones més pròximes, aquelles reminiscències substancioses que presentades al públic poden fer efecte i alhora donar una consideració al que les explica. He mirat per tots els racons familiars, he regirat el meu arbre genealògic, he interrogat els més vells i he trobat ben poca cosa. Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d’ésser un heroi o un gran home. No tindria res d’estrany que jo patís d’aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics.

L’engruna de títol que he trobat és això. El més que se’n pot dir és que és una cosa que no val la pena.

L’altre dia, regirant papers, em caigué a les mans la col·lecció d’un vell diari, El Eco Bisbalense, aquest diari que té la tara d’haver, manta vegada, parlat malament del seu conciutadà el pintor Benet Mercadé. Segons aquest Eco, el pintor Mercadé «vivía abarraganado en Barcelona; como si sobre los preceptos del Decálogo hubiera pasado con ímpetu arrollador el término de la prescripción de las fincas rústicas». Aquesta ha estat la manera de parlar de pintura utilitzada en certes èpoques. Per altra part, a la Bisbal sempre han estat molt jurídics. A la col·lecció vaig trobar un article descriptiu que degué passar desapercebut, escrit per un oncle meu de segon grau, home molt pintoresc que fou còmic, tingué de diverses distingides dames diversos fills naturals, emigrà a Amèrica, on arribà a tenir un gran negoci d’adobs, i morí boig i pobre en un hospital de la vila lliure d’Hamburg. Aquest honorable avantpassat féu un viatge aquí cap allà a 1880 i va descriure en un article llis i planer, que contrasta amb la pedanteria, l’afectació i el gust de palla que tenen les descripcions de l’època, la vila de Palamós tal com l’havia deixada l’any 1855.

Moltes vegades m’he demanat: ¿per què aquest oncle-avi, que no era literat, que si va escriure aquests quatre mots fou ben bé perquè Déu va voler, la primera i única vegada que s’encarà amb una quartilla, parla de Palamós, que per a ell era una cosa estranya, i no descriu Calella de Palafrugell, que fou el seu poble? Contestar aquesta pregunta no ha pas estat una estèril preocupació de nebot-nét, sinó que m’ha allargat els coneixements familiars, la qual cosa sempre és útil, encara que de vegades no sigui gaire agradable.

El meu parent, baliga-balaga notori, es trobà, en el curs del seu viatge, embarrancat per una manca crònica de diners. Degué ésser com una anèmia de cartera maligna i recalcitrant. De Palamós, abans que li fossin presentades les facturetes habituals, se’n féu escàpol. Però passaren uns anys —no gaires anys— i un dia els seus creditors reberen notícies del sapastre. La majoria hagué de fer un esforç per recordar-lo, perquè la memòria és una facultat molt oportunista i s’adapta admirablement a les possibilitats. Goethe diu que la memòria arriba just on arriba el nostre interès.

Quan s’ha fet la creu a un deute, la memòria, malgrat que el temps escolat sigui irrisori, se’n vola per l’espai i es dilueix en el cel blau. Es trobaren davant d’un plec de papers més gruixut que una carta habitual. Els papers venien de Xile. Hi trobaren, primer, un xec per la quantitat del deute no pagat, cobrable a la primera cantonada. Això els donà una certa dolça i enriolada lluentor a la cara; perquè, encara que el senyor Maragall hagi dit que l’Empordà és el palau del vent, als habitants d’aquest palau, els agrada notòriament de cobrar. Després, en un targetó de visita en què hi havia, sobre el nom i els cognoms del meu parent, un triangle que circumscrivia un ull humà d’una torbadora fixesa, ratllat verticalment pel fil d’una plomada, hi llegiren una frase que jo trobo deliciosa i que té un cert gust de criollisme i de banana. Aquesta frase és digna de figurar en una lletra que servís de suport d’una lànguida americana. Deia la frase: Pagando se es feliz… Finalment, es trobaren amb un llarg manuscrit, elaborat, sobre un paper de barba, amb una redondilla una mica anèmica, però sensiblement massa afectada.

Un dels afortunats creditors es considerà en el deure de sentir-se agraït, i, valent-se de les amistats que tenia en l’incipient periodisme comarcal, féu publicar el manuscrit en l’esmentat full bisbalenc. És un paper que regalima enyorança. Jo crec que pagar un deute endarrerit diu molt a favor d’una persona. Pagar-lo acompanyant al document un escrit de record i d’exaltació de la vila on resideixen els creditors no sol pas ésser habitual. Una tal mostra de delicadesa vol dir, al meu entendre:

—Amics, no en parlem més! Tots ens hi podem trobar un dia o l’altre. El passat, passat…

L’escrit a què faig referència és el que va a continuació. És molt objectiu i no està pas malament. El seu valor ve augmentat, per mi, per ésser l’únic escrit conegut del meu parent i l’única cosa una mica delicada que he trobat en la història externa de la llarga sèrie dels meus avantpassats. Diu així:

«L’any 1855, Palamós era una població plena d’encant. Ara, ja ha començat de perdre caràcter. Amb el temps, les fàbriques i l’activitat del moll que es deurà construir ho esborraran tot.

»En aquella època, era una població de mariners i navegants, de petits industrials i botiguers, rica i molt neta. S’assemblava a qualsevol població de la mar de Gènova. Feia olor de menta si us giràveu del cantó de la terra i de marisc si us encaràveu amb la mar. Del meu temps sortiren de Palamós dues o tres expedicions a pescar el coral de les Açores i de Cap Verd, i això donà molta vida. Aquesta indústria està avui en mans de bussos grecs que naveguen en xabecs esgavellats, pirategen i fan el bandarra.

»La badia de Palamós, en el fons de la qual es troba el poble, m’ha semblat sempre d’una gran elegància. Això, alguns amics m’ho han discutit, però sempre els he deixat dir. Llavors el poble tenia poc perímetre i s’apinyava sobre un massís de roques. Per unes rampes es baixava a la mar. De la platja es veien un miler de finestres, finestretes i lluernes que semblaven nius penjats a les parets blanques.

»Davant de la població hi havia una mena d’esplanada de roques que entrava a dins de la mar i al capdavall una escullera esclovellada i aixafada, rosegada de les ones. En aquesta escullera hi havia sempre fondejat algun bergantí. Al final de tot s’alçava un pal molt alt rematat per una argolla que servia per subjectar una llanterna de miner. A la nit la llanterna s’encenia i donava una llum roja, dèbil, plena de teranyines. A les nits d’hivern, el vent feia tremolar la llanterna i de vegades treia un llampec agut que punxava com una agulla.

»A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res. La persona més important d’aquell barri era la Rossa, una dona alta, quadrada, pàl·lida com una morta, que bevia la canya com si fos aigua. La Rossa ratonejava pel moll, fumava mig caliquenyo darrere els bocois i s’entenia amb els embarcats. La Rossa portava unes mitges amb unes ratlles roges; sabia tres o quatre cançons de la seva època, però no podia cantar perquè sempre tenia la boca seca. La Rossa, ningú no l’havia vista mai borratxa, i el notari de Palamós, que portava una capa plena de foradics i tenia fama de nigromàntic, deia que el fetge d’aquella dona devia ésser soluble en l’alcohol.

»Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. Era molt entretingut en aquella hora extàtica i encantada veure volar els coloms d’un tal senyor Marquès. El colomar era, amb el campanar, la punta més alta del poble. De vegades, al triangle de coloms del senyor Marquès, s’hi barrejaven gavines i alguna oreneta darrerenca. Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.

»En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. Sempre em semblava que un capvespre d’aquells podria tenir una assentada amb la senyora de l’apotecari, que tenia uns ulls plens de foc, o amb la filla del duaner. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.

»Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. A l’horitzó de ponent, entre fums, es veia el cap de Tossa, d’un color de vinagre, i dins de la badia de Platja d’Aro, que era com una pinzellada de color de safrà sobre el verd espès i moll dels pins, un roquisser en el qual bullia l’escuma i la torre Valentina, antiga torre de senyals. Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.

»Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia el veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava una colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.

»Moltes vegades, rodolant pel món, m’he recordat de Palamós i de la vida tranquil·la i plàcida dels seus habitants. Sovint, essent sol, i desesperat per la mala cara que prenien els meus negocis, em mossegava els punys pensant en la gent d’aquí, que no sembla sinó que treballa per tenir fam, té fam per poder menjar, menja per fer l’amor reposadament a la dona i fa l’amor per tenir net el cap i les entranyes. M’he mossegat els punys, he vist que era un ximple, un il·lús i un ignorant, però han passat els anys i no he tingut cura ni he tornat».

Això diu i així acaba l’article del meu avantpassat. Aquest article és la cosa de més pes que trobo en la meva genealogia grisa i vulgar.

——————————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada