Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

2 de juliol 1918

dilluns 2 juliol 2018

 

L’anada a Aigua Xallida m’ha fet pensar en Begur. És un poble que m’agrada. Des del punt de vista popular, Begur és la quinta essència de Palafrugell, la realització completa de Palafrugell —un poble de gent lliure, desmanegada i primigènia. Un dels personatges del poble és el meu vell amic Brincs. La seva història és molt senzilla.

Pere Brincs arriba a la barraca de la vinya amb el sol alt. Obre la porta de bat a bat i, mentre penja el sarró en un clau i deixa el bastó darrere la porta, pica de mans.

Surten quatre gallines avalotades, hi ha un gran batibull d’ales davant del sol, una ploma de borrissol li queda penjada al bigoti.

—Tites, tites, tites…

Pere Brincs té quatre gallines a la vinya per mor de donar-li color.

Com que els matins són frescos, d’arribada fa foc a la llar de la barraca. A l’estiu el fa al pas de la porta, a l’ombra. Mentre es torra el pa i es daura l’arengada, encén un cigarret. Després, assegut al pedrís de l’entrada, menja la torrada amanida amb oli i vinagre, fregada amb un gra d’all. La llesca de pa té un color sumptuós; sembla un tros de casulla de cardenal tacada per un sol moribund. Hi ha casulles molt importants. La torrada és una mica salada i convida a beure. Havent menjat, carrega de vinassa.

Ben fumat, amb el tràmec, fa el tomb de la vinya. Cada dia, en aquella hora, es posa la mateixa qüestió: ¿per on començaràs? Dóna la volta al tros lentament, com un gos que volta un plat. De vegades es mira la vinya de reüll, volent dir:

—Em fas una poca gràcia…

La vinya és a la vessant de migdia del cap de Begur, sobre Fornells. A dalt de tot, a la terra més magra, hi ha unes oliveres velles, plenes de pedaços, una figuera molt dura de llevar i sis o set pins per ombra. A la figuera de vegades s’hi posa un oriol d’un groc desesperat. És una terra que sembla feta expressa perquè les perdius hi peonin amb la seva petulància. A mitjan lloc hi ha el pou, amb dues pilastres i una branca de pi a l’arc, i el safareig, blau, per fer el sulfat. Al capdavall, la vinya toca el corriol dels carrabiners. El corriol és una cinta blanca que fa unes giragonses dolces sobre el penya-segat que dóna al mar. Passant-hi, se sent la fortor d’alga i de fonoll marí. Els dies de mal temps el ruixim de l’aigua socarrima la primera tira de ceps lineals.

La vinya és a solell tot l’any. A la tardor agafa un color torrat que sembla que passant-hi entre cep i cep la terra hauria de cruixir com quan hom trepitja engrunes de pa. Vista del mar és com un caliuer de foc i de cendra, amb la flama del sulfat del pou i del safareig. De la barraca es veu el mar, amb les embarcacions i la gràcia antiga de les veles que hi transiten, tota la badia de Fornells, amb la banya de les Falugues a la dreta i el cap de Begur a l’esquerra. Les Falugues són unes muntanyes de color de coll de tórtora sobre les quals els rocs semblen haver-se rovellat i florit. També es veu el caseriu de Fornells, ple de claredat, blanc, groc i rosat, la platja d’Aiguablava, d’una finor ombrívola, els cargols d’escuma de mar sobre les roques i les altres vinyes, pinedes i oliveres de la vessant dolça i assolellada.

…I fet i fet, encara, la feina de cavar i treure herbes és la que li agrada més. Per ensulfatar s’ha de caminar massa. Podar o empeltar fa venir son, i no és gaire agradós despertarse amb un roc a l’esquena i una tòria al forat del nas. Pere Brincs, que més aviat és llarg i roig de cara, sembla, de lluny, corbat com una perdiu bequejant sobre l’agranall.

¿Qui podria dir el que pot treballar, seguit seguit? Potser només pot treballar una hora. Quan li sembla que no és temps, es redreça, es passa la mà pel front, mira el sol i deixa caure la sentència:

—Nois, això s’ha de mullar…

Arribat a la barraca, despenja la carabassa, gradua el broquet i es fa saltar el vi petit a la llengua. Després, ara un pas ara un altre, torna a la feina. Tot anant-hi, s’ajup aquí, s’atura allà, treu una herba o una brossa, cull un fonoll, llença una pedra, redreça una tòria, espolsa una cuca verda de sobre un pàmpol.

De seguida és migdia. A l’estiu poua una galleda d’aigua per posar el vi en fresc; a l’hivern passa mitja hora reviscolant un tronc al caliu del foc. Bufa la brasa, i el foc li enrogeix la galta. Estén el tovalló, torra el pa, menja la cua de peix o rosega l’os de la costella. Després espioca el gotim de raïm, paladeja la pansa o trenca quatre nous.

—El millor que pots fer —diu després— és anar a dormir un quart…

Si fa calor, s’ajeu sota la remor pregona i fina, com una carícia, dels pins. De l’ombra es veu el mar blanc, ensabonat, mandrós. L’horitzó és blau i fresc. Una gavina passa panteixant lentament. El paisatge té una immobilitat antiga, benigna i paternal. Si se sent un crit, el vent se l’emporta dolçament. Se sent passar el temps d’una manera suau, com un regalim d’oli.

Si el sol només és tebi, s’encabeix, abrigat amb la manta, en un clot ple de llistó que fa la vinya a mig aire. De vegades s’hi sent encara l’escalfor de la llebre. S’arronsa com un cuc. Tota la serenor del cel li entra pels ulls i veu l’aire com la meravella d’un eixam d’abelles daurades. Acluca els ulls a poc a poc, sentint encara la mica d’amargor de la nou al llavi i l’escalfor de la terra als ossos. S’adorm amb la sonsònia de la cua d’una cançó:

Els de Banyuls i els de la Roca
a festa major van anar…

Si somnia, és de la joventut. Sobretot els diumenges quan amb els amics anaven a la vinya a fer àpats i tabola. Al matí, els que eren caçadors feien una canilla i anaven a tirar quatre trets i a fer soroll amb els gossos. Tornaven amb tres quarts de conill o una perdiu. Els que eren mariners feien mig cóp de musclos o paraven la moixonera. Es feien uns arrossos suculents i majestuosos —arrossos amb el calcari de marisc arran de plata. Hom escoltava amb recolliment ple de fervor la musiqueta del sofregit fent el xiu-xiu a dins de la cassola, i les bambolles finals s’esperaven amb un tremolor a l’estómac. Les cançons no s’acabaven mai. Hom tornava amb la mà balba de pessigolles, la boca pastosa, el cap gros i enterbolinat i la carn endolcida. L’olor de romaní ho aclaria una mica tot, però feia pensar en les cuixes de les noies i en el borrissol de les galtes…

Un dia Pere Brincs comparegué a la vinya amb una escopetota de pistó al muscle. Un perdiguer melancòlic, vell i pansit, el seguia. Quan el gos veia una papallona o una llagosta, s’aturava en sec i mirava de reüll el seu amo. Després ensumava, s’espolsava les orelles amb un cop de cap, feia un saltiró per agafar la bestiola. Les cames, però, li feien figa.

Queia sovint d’esquena i es posava a somicar. Després, amb els ulls perduts i humits, seguia el vol de la papallona i reprenia el camí, atuït, coixejant.

Aparentment, Pere Brincs s’armà i mantingué el gos per anar a cacera; en realitat, però, comprà l’escopeta per fer por als carrabiners que li pispaven els raïms. El gos servia per tapar el forat. La cacera no era feta per a ell: li agradava massa d’anar sobre segur i el fum de la pólvora no li deia res.

Quan els carrabiners se n’assabentaren no s’acostaren més a la vinya. Això l’entristí.

—I ara, ¿de què em servirà l’escopeta? —digué preocupat. La guardava en un racó de la barraca, al punt de dalt, ben neta, amb la canana plena al costat. Cansat de veure-la tan ben penjada, decidí donar veus per vendre-la, i mentrestant s’encarà amb el gos per desprendre-se’n. Com que sentia, però, una certa afecció per l’animal, es trobà que volia i dolia. El trobà ajagut sota la figuera, ensopit i vagarós, amb l’ull perdut darrere el vol d’una mosca.

—Aquest gos —digué— sembla que li deuen i no el paguen.

—Pobret, tan vell i trist! —pensà per l’altre cantó. Digué un apesarat: —¿Què farem, Lleó? —que era una vera manifestació del seu estat d’ànim dubitatiu i indeterminat.

El Lleó, sense moure’s, se’l mirà de dalt a baix, contragué una mica el llavi, tornà a ensopir-se i a l’hora de marxar anà seguint el seu amo.

Tot el camí fou una baralla entre l’egoisme i la compassió. Ara se’l mirava amb els ulls de través; ara li donava una mirada d’entendriment. Tan aviat es deia: «Aquest gos no t’agrada gens», com un «pobre Lleó!» desolat. El gos feia el seu camí sense fer cas de res, resignat, absent. Un moment la mala bava se l’emportà i digué amb les dents estretes, una mica, però, vermell de la vergonya:

—Lleó, ets una mala bèstia; t’hauré de fer marxar a cops de rocs.

Arribats a la cruïlla dels camins, el gos s’aturà, de sobte, a quatre passes de l’amo. Se’l mirà, féu amb el cap i els ulls ben oberts una petita reverència i prengué el camí de l’esquerra. Brincs havia de prendre l’altre. El cor li féu un salt… Veié com s’allunyava, tris-tras, tris-tras, camí avall. Li va sortir un crit de la boca: «Lleó!». El gos, sense girar-se, continuà marxant. I no el veié mai més.

El fet l’aclaparà.

—Pobre Lleó, qui sap on és! —deia passant-se la mà pel clatell.

Totes aquestes escenes lamentables el posaren una mica davant d’ell mateix; i entre això, els raïms pispats, la compra de l’escopeta i tot plegat, li agafà una ràbia furiosa contra els carrabiners. No els havia pogut veure mai; ara el treien de mare. L’odi se li aguditzà quan li digué un bromista, a la barberia, que si no hi hagués carrabiners no hi hauria contraban. De vegades, de la porta de la barraca estant en veia pujar un costa amunt, amb l’arma i la capa, cercant caragols o espàrrecs. No es podia aguantar. Feia trompa amb les mans.

—Mal p…! —cridava desesperat.

El crit es perdia dolçament pel mar i per les pinedes. Encara no havia acabat de cridar que ja tenia una engruna de por al cor. Però una altra glopada de força li pujava al cap i tornava a cridar, reculant amb una mica de tremolor als genolls. I així, cridant i reculant, acabava per tancar-se a la barraca.

—Val més que no surtis de mare! —es deia acostant-se a la finestra per veure el que passava.

El carrabiner qui sap on era.

Els dies de pluja es quedava a redors. Feia un bon foc de garbons i amb unes cartes espesses feia solitaris mig endormiscat. De tant en tant, amb el paraigua, sortia a fora. Mirava el temps i, fent el comentari, donava el tomb de la casa. La xemeneia fumava per tots quatre vents. Les glopades, el torterol de fum, a dins del qual les gotes de pluja lluïen com trossos de vidre, el deixaven bocabadat.

Després, cap al tard, es calçava els esclops, tancava la barraca —les gallines ja eren a jóc— i enfilava la costa sota d’un gran paraigua, a sobre del qual les gotasses dels arbres botien estentòriament.

Mentre pujava, sovint la imaginació se l’emportava. Era l’hora del què farem i del què direm. Feia castells, i la vinya li semblava més ampla i més llarga. Altres vegades agafava un aire de desmenjat i no li agradava res. Els pins molls eren d’un verd obscur, les argelagues regalimaven, la terra feia olor de mort.

A dalt del coll reposava, assegut en una pedra. Es veia tot el panorama entre dues llums i se’l veia seure com una ombra. Després reprenia la marxa. Un dia s’alçà del pedrís, es va sentir un sospir i va sortir, sobre la mar, una lluna com un formatge.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 d’abril 1918

dissabte 21 abril 2018

 

Còpia del gravat Mèdici del port de Palamós en època moderna

La meva divagació per les golfes de la casa, aconsellada pel meu pare, ha donat un cert resultat, però no pas en el sentit d’haver facilitat trencar la crosta dels llibres de text. En una calaixera he trobat molts papers familiars —tots ells relacionats amb la meva branca materna i amb el senyor Esteve Casadevall concretament. M’ha semblat comprendre que, abans que el senyor Casadevall anés a Cuba, ja hi havien anat uns seus oncles amb un resultat magre, per cert. I dic magre, perquè cap d’ells no tornà a fer d’americano per aquests carrers. Només un féu un viatge esporàdic i escriví unes notes sobre Palamós, fascinat sens dubte per la bellesa extraordinària de la seva badia.

Una persona seriosa, preocupada de les coses que realment tenen importància, no sent altre desig, en començar a escriure, que cercar, en la memòria de les persones més pròximes, aquelles reminiscències substancioses que presentades al públic poden fer efecte i alhora donar una consideració al que les explica. He mirat per tots els racons familiars, he regirat el meu arbre genealògic, he interrogat els més vells i he trobat ben poca cosa. Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d’ésser un heroi o un gran home. No tindria res d’estrany que jo patís d’aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics.

L’engruna de títol que he trobat és això. El més que se’n pot dir és que és una cosa que no val la pena.

L’altre dia, regirant papers, em caigué a les mans la col·lecció d’un vell diari, El Eco Bisbalense, aquest diari que té la tara d’haver, manta vegada, parlat malament del seu conciutadà el pintor Benet Mercadé. Segons aquest Eco, el pintor Mercadé «vivía abarraganado en Barcelona; como si sobre los preceptos del Decálogo hubiera pasado con ímpetu arrollador el término de la prescripción de las fincas rústicas». Aquesta ha estat la manera de parlar de pintura utilitzada en certes èpoques. Per altra part, a la Bisbal sempre han estat molt jurídics. A la col·lecció vaig trobar un article descriptiu que degué passar desapercebut, escrit per un oncle meu de segon grau, home molt pintoresc que fou còmic, tingué de diverses distingides dames diversos fills naturals, emigrà a Amèrica, on arribà a tenir un gran negoci d’adobs, i morí boig i pobre en un hospital de la vila lliure d’Hamburg. Aquest honorable avantpassat féu un viatge aquí cap allà a 1880 i va descriure en un article llis i planer, que contrasta amb la pedanteria, l’afectació i el gust de palla que tenen les descripcions de l’època, la vila de Palamós tal com l’havia deixada l’any 1855.

Moltes vegades m’he demanat: ¿per què aquest oncle-avi, que no era literat, que si va escriure aquests quatre mots fou ben bé perquè Déu va voler, la primera i única vegada que s’encarà amb una quartilla, parla de Palamós, que per a ell era una cosa estranya, i no descriu Calella de Palafrugell, que fou el seu poble? Contestar aquesta pregunta no ha pas estat una estèril preocupació de nebot-nét, sinó que m’ha allargat els coneixements familiars, la qual cosa sempre és útil, encara que de vegades no sigui gaire agradable.

El meu parent, baliga-balaga notori, es trobà, en el curs del seu viatge, embarrancat per una manca crònica de diners. Degué ésser com una anèmia de cartera maligna i recalcitrant. De Palamós, abans que li fossin presentades les facturetes habituals, se’n féu escàpol. Però passaren uns anys —no gaires anys— i un dia els seus creditors reberen notícies del sapastre. La majoria hagué de fer un esforç per recordar-lo, perquè la memòria és una facultat molt oportunista i s’adapta admirablement a les possibilitats. Goethe diu que la memòria arriba just on arriba el nostre interès.

Quan s’ha fet la creu a un deute, la memòria, malgrat que el temps escolat sigui irrisori, se’n vola per l’espai i es dilueix en el cel blau. Es trobaren davant d’un plec de papers més gruixut que una carta habitual. Els papers venien de Xile. Hi trobaren, primer, un xec per la quantitat del deute no pagat, cobrable a la primera cantonada. Això els donà una certa dolça i enriolada lluentor a la cara; perquè, encara que el senyor Maragall hagi dit que l’Empordà és el palau del vent, als habitants d’aquest palau, els agrada notòriament de cobrar. Després, en un targetó de visita en què hi havia, sobre el nom i els cognoms del meu parent, un triangle que circumscrivia un ull humà d’una torbadora fixesa, ratllat verticalment pel fil d’una plomada, hi llegiren una frase que jo trobo deliciosa i que té un cert gust de criollisme i de banana. Aquesta frase és digna de figurar en una lletra que servís de suport d’una lànguida americana. Deia la frase: Pagando se es feliz… Finalment, es trobaren amb un llarg manuscrit, elaborat, sobre un paper de barba, amb una redondilla una mica anèmica, però sensiblement massa afectada.

Un dels afortunats creditors es considerà en el deure de sentir-se agraït, i, valent-se de les amistats que tenia en l’incipient periodisme comarcal, féu publicar el manuscrit en l’esmentat full bisbalenc. És un paper que regalima enyorança. Jo crec que pagar un deute endarrerit diu molt a favor d’una persona. Pagar-lo acompanyant al document un escrit de record i d’exaltació de la vila on resideixen els creditors no sol pas ésser habitual. Una tal mostra de delicadesa vol dir, al meu entendre:

—Amics, no en parlem més! Tots ens hi podem trobar un dia o l’altre. El passat, passat…

L’escrit a què faig referència és el que va a continuació. És molt objectiu i no està pas malament. El seu valor ve augmentat, per mi, per ésser l’únic escrit conegut del meu parent i l’única cosa una mica delicada que he trobat en la història externa de la llarga sèrie dels meus avantpassats. Diu així:

«L’any 1855, Palamós era una població plena d’encant. Ara, ja ha començat de perdre caràcter. Amb el temps, les fàbriques i l’activitat del moll que es deurà construir ho esborraran tot.

»En aquella època, era una població de mariners i navegants, de petits industrials i botiguers, rica i molt neta. S’assemblava a qualsevol població de la mar de Gènova. Feia olor de menta si us giràveu del cantó de la terra i de marisc si us encaràveu amb la mar. Del meu temps sortiren de Palamós dues o tres expedicions a pescar el coral de les Açores i de Cap Verd, i això donà molta vida. Aquesta indústria està avui en mans de bussos grecs que naveguen en xabecs esgavellats, pirategen i fan el bandarra.

»La badia de Palamós, en el fons de la qual es troba el poble, m’ha semblat sempre d’una gran elegància. Això, alguns amics m’ho han discutit, però sempre els he deixat dir. Llavors el poble tenia poc perímetre i s’apinyava sobre un massís de roques. Per unes rampes es baixava a la mar. De la platja es veien un miler de finestres, finestretes i lluernes que semblaven nius penjats a les parets blanques.

»Davant de la població hi havia una mena d’esplanada de roques que entrava a dins de la mar i al capdavall una escullera esclovellada i aixafada, rosegada de les ones. En aquesta escullera hi havia sempre fondejat algun bergantí. Al final de tot s’alçava un pal molt alt rematat per una argolla que servia per subjectar una llanterna de miner. A la nit la llanterna s’encenia i donava una llum roja, dèbil, plena de teranyines. A les nits d’hivern, el vent feia tremolar la llanterna i de vegades treia un llampec agut que punxava com una agulla.

»A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res. La persona més important d’aquell barri era la Rossa, una dona alta, quadrada, pàl·lida com una morta, que bevia la canya com si fos aigua. La Rossa ratonejava pel moll, fumava mig caliquenyo darrere els bocois i s’entenia amb els embarcats. La Rossa portava unes mitges amb unes ratlles roges; sabia tres o quatre cançons de la seva època, però no podia cantar perquè sempre tenia la boca seca. La Rossa, ningú no l’havia vista mai borratxa, i el notari de Palamós, que portava una capa plena de foradics i tenia fama de nigromàntic, deia que el fetge d’aquella dona devia ésser soluble en l’alcohol.

»Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. Era molt entretingut en aquella hora extàtica i encantada veure volar els coloms d’un tal senyor Marquès. El colomar era, amb el campanar, la punta més alta del poble. De vegades, al triangle de coloms del senyor Marquès, s’hi barrejaven gavines i alguna oreneta darrerenca. Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.

»En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. Sempre em semblava que un capvespre d’aquells podria tenir una assentada amb la senyora de l’apotecari, que tenia uns ulls plens de foc, o amb la filla del duaner. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.

»Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. A l’horitzó de ponent, entre fums, es veia el cap de Tossa, d’un color de vinagre, i dins de la badia de Platja d’Aro, que era com una pinzellada de color de safrà sobre el verd espès i moll dels pins, un roquisser en el qual bullia l’escuma i la torre Valentina, antiga torre de senyals. Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.

»Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia el veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava una colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.

»Moltes vegades, rodolant pel món, m’he recordat de Palamós i de la vida tranquil·la i plàcida dels seus habitants. Sovint, essent sol, i desesperat per la mala cara que prenien els meus negocis, em mossegava els punys pensant en la gent d’aquí, que no sembla sinó que treballa per tenir fam, té fam per poder menjar, menja per fer l’amor reposadament a la dona i fa l’amor per tenir net el cap i les entranyes. M’he mossegat els punys, he vist que era un ximple, un il·lús i un ignorant, però han passat els anys i no he tingut cura ni he tornat».

Això diu i així acaba l’article del meu avantpassat. Aquest article és la cosa de més pes que trobo en la meva genealogia grisa i vulgar.

——————————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada