Arxiu de la categoria ‘relats’

15 d’abril 1919

dilluns 15 abril 2019

Història de Carrau.

Aquests dies de quaresma tenen una claredat de diamant. La joventut de l’any s’acosta sense turbulències ni tumefaccions. Cada dia és una mica més obert i més clar. El paisatge, sota els núvols blancs de la tarda, s’estén, s’ajeu al sol com si reposés d’un llarg desvari. És un paisatge intens, sense closca ni faramalla, de terra viva i pura. És un paisatge d’una expressió primitiva i aspra.

En els primers termes, la terra es presenta en una coloració simple. El vent de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, enfosqueix el verd dels menuts sembrats, que ara no estan mai quiets, esponja el nacre d’un camp de sègol, posa una mica de fum a la vinassa d’un guaret i entendreix el groc violent d’un camp de naps. Als marges, surten els espàrrecs, i els créixens es baden als recs. Les llunyanies són fines i agudes; les muntanyes de l’horitzó, esfumades i diluïdes, semblen muntanyes de malenconia. En aquests temps l’infinit aclapara.

Hora foscant, tot s’envolta d’un baf violaci. En aquesta hora tot s’esponja una mica; de vegades els sentits s’eixoriveixen; de vegades la depressió és molt forta i el cor sembla que cau. En aquesta hora és una cosa deliciosa fer un foc d’herbes en una raconada i deixar que la fumerola blavenca s’emporti el pensament. La terra és plena d’olors àcides que us afinen el cap.

En aquest temps, no hi ha com les hores de sol per passejar per les carreteres. Es camina una horeta, es respira l’aire fresc, una mica aspre; després és molt distret pujar una muntanyeta, ajeure’s i contemplar la pinzellada groguenca de la carretera entre els camps. Passa algun carro, es retalla la figura minúscula d’algun vianant, l’automòbil enorme que passa sembla que rodola, monstruós i petulant.

La contemplació de la carretera, no sé per què, em recorda un episodi de la vida de Carrau, que ja és mort. Carrau era un jugador especialitzat en el joc del burro i del canari, que és el burro de cinc cartes, també conegut amb el nom de burro mallorquí. Per jugar a aquests jocs, Carrau hauria fet estiu i hivern una hora de camí, i això que era, com tots els bons jugadors, molt delicat dels peus, i havia de portar unes botines de tela negrenca, amb un forat per deixar pas a un ull de poll intempestiu i recalcitrant.

Carrau tenia un petit patrimoni, vivia molt just i es menjava el capital. La seva il·lusió hauria estat tenir una tartana i una eugueta d’aquestes d’anca d’ametlla, que volen per la carretera, per poder seguir els mercats i les fires i jugar al canari amb la gent més florida de la rodalia. Carrau jugava per mirar de poder tenir la tartana, i en començar la partida, en asseure’s i treure’s el diner, acostumava a dir, fent l’ullet:

—Jo, compreneu?, vaig darrere del que és meu…

Com que Carrau era solter, i els seus amics tenien una curiositat molt petita, aquesta seva il·lusió no transpirava i ningú no en sabia res. Però ell l’acaronava en silenci. Enraonava sol de l’eugueta, somniava la tartana, posava noms a l’animal, la feia marxar i aturar-se amb els crits de ritual. Barrejava combinacions de cartes amb la conversa que tindria amb el gitano de Figueres i amb el que dirien els amics.

—Et presentes davant del gitano —deia ell—. «Voldria un animalet així i així». El gitano que et diu: «¿La vol per a vostè, l’eugueta?». I tu que li respons: «No; hi ha un senyor que s’encarrega de tot». I el gitano t’ensenya el bo i millor de la província, i qui diu de la província, diu del país.

Altres vegades:

—Suposa’t que la mà té la «groga», dos trumfos petits i dues cartes blanques… Això és una mà flaca, però tocant-ho per baix pots fer un tronquet dels de deixa-t’ho córrer i no en parlem més.

També imaginava la impressió que faria als seus amics veure’l arribar sobre uns elements tan aeris. Pensant en la cara que hi farien, Carrau deixava anar, de tard en tard:

—Us donaré una sorpresa que no us en sabreu avenir… Carrau anà un dia de mercat a Figueres, entrà en un cafè, prengué seient en una taula de canari de sis pessetes posant tots, i en menys d’una hora guanyà quatre-cents duros. Fou un do-me’n, do-me’n. Quan sortí, el cap li rodava. Va prendre un ou passat per aigua, un cafè i una mica d’anís; donà veus i al cap de poc comprava una tartaneta de segona mà, pintada de blau amb ratlles grogues. Anà a veure el gitano.

—¿Vols una eugueta, fill meu? Aquest animalet et convé —digué ensenyant-li una euga petiteta, tordilla, grassoneta, brillant i nerviosa.

—No te la mereixes —deia el gitano—. És fina com un capellà i es menja les estrelles.

I, mentre Carrau li donava la volta i li mirava les dents, el gitano anà posant el comentari:

—¿La vols més fina, l’euga? Mira-te-la, fill meu, l’euga. No n’hi ha de millor. És guapa, l’euga! —deia el gitano en un to planyívol, la boca torta i paraules dolcíssimes.

La comprà i li posà un cascavell daurat al coll i una flor al guarniment de l’orella. Féu enganxar i donà dues o tres voltes a la «compra». Impressió satisfactòria. L’animal picava, alçava les orelles, la sang li tremolava.

—És el millor de la província —digué Carrau agafant les regnes.

Eren les deu del matí. Feia un dia clar com un diamant. El suburbi blanc i assolellat de Figueres quedà enrere.

L’euga seguí primer un trotet puntejat i filigranat. El cascavell cantava com una joia. Carrau, amb el fuet a la mà, el cap descobert, feia fantasies, cridava, en passar, la gent que treballava als camps, tenia un diàleg pintoresc amb la bèstia. La tartana saltava amb les veles i cortines a l’aire, entre els camps plens de sol, com si es desbordés. Els pobles anaven quedant enrere. Les dones que rentaven la roba al rec i estenien els llençols sobre les mates badaven davant de la tartana llampant. Després, el campanar desapareixia, a la reblinconada.

El passallís del Fluvià era molt som, i Carrau determinà passar-lo a cavall. L’euga donà uns cops de peu decoratius i plens de joia a l’aigua clara. Guanyada l’altra riba, Carrau cercà les pessigolles a l’animal, el punxà un xic i l’euga es menjà un parell de quilòmetres amb un galop estès. Després, quan Carrau tingué les anques madures, l’animal tornà al trotet puntejat i nerviós.

Amb això Carrau arribà a Verges i s’aturà. Entrà a l’hostal de la carretera i demanà per menjar. Tenia fam. Li feren un pollastre amb arròs i mig conill casolà amb herbes i vi blanc.

—Que sigui carregadet, el conill, mestressa! —digué

Carrau fent petar el llavi.

Menjà, prengué cafè i copa i encengué un cigar. Es va ajaure al canapè de l’hostal, folrat de roba vermella. Ajagut, amb el cigar a la boca, un filet de fum sortint pel nas, se sentia viure. Carrau tenia una pal·lidesa de jugador, una panxeta rodona i dura, que li venia de seure de tant en tant a les taules de canari i del poc exercici, i portava a sobre el cap una gran ondulació. Com que era calb, es feia venir els cabells de sobre l’orella esquerra a sobre l’orella dreta, fent una corba amanerada i grotesca.faré vint anys més…

Estava així, en aquest estat paradisíac, quan a fora se sentí una gran remor de veus i de gatzara. Parà esment i sentí que el del taulell deia, amb un aire sibil·lí i misteriós, allargant el cos per mirar per sobre els vidres entelats de la porta:

—Ara arriben els jugadors…

Entraren cinc o sis joves del poble, engrescats i cridaners, i demanaren cartes. Prengueren seient i començaren un canari baratet, de tres al quarto. Carrau deixà el canapè, s’acostà a la taula, tragué després el nas fora de la porta i, veient que el sol era molt alt encara, determinà asseure’s una estona a la taula, per distreure’s.

Primer jugaren com abans, per divertir-se; després carregaren una mica la mà. La qüestió és que al cap d’una hora i mitja, Carrau s’havia jugat la tartana i l’euga i li quedaven els diners justos per pagar l’arròs i el conill reforçat.

Descompost, pàl·lid com un mort, Carrau sortí a la carretera per emprendre el camí a peu. Era cap al tard. La gent tornava al poble amb feixos d’herba al coll. Se sentien les esquelles dels ramats. Davant de l’hostal, la mainada es tirava pedres entre una cridòria infernal. Carrau, en deixar la darrera casa del poble i trobar-se lliure, començà a renegar com un condemnat. Cada renec semblava un llamp.

Quan hagué tocat tota la cort celestial, es posà a caminar. Caminava catorze o quinze passes mut, s’aturava un moment, es girava, veia els llums del poble… i tornava a caminar.

Entre dues llums, s’alçà el ventet de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, i sortiren les estrelles en els camps del cel, esbatanats.

 

 

Setmana Santa. — Divago pel paisatge. Fa un dia cluc, trist, opac —molt eficaç per a les persones que tenen alguna cosa a fer. Vent del sud, humit. Soledat en els camps. El país comença a verdejar. El vent ajau els blats petits —sembla que hi passa a sobre una ombra errant; a les pinedes, un soroll d’orgue greu. La mar, al lluny, és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta. Recordo la petita A. —catorze anys— quan la tardor passada xuclava, amb els ulls tancats, un raïm moll i daurat. Rodo pels corriols de les pinedes. Olor seca i aspra de la reïna del pi. A l’hora baixa, el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant.

 

Al cafè, Enric Frigola analitza frases. Diu: Per exemple, la frase: «Paquita fou l’esca del pecat» és d’un anacronisme total. L’esca s’ha acabat; de mistos d’esca, que feien aquella olor sulfúrica tan desagradable, ja no n’hi ha. Per estar à la page, hauríem de dir, ara: «Paquita fou l’encenedor del pecat». Després hi ha la segona part: aquesta tendència de comparar el pecat, la passió, amb el foc, ¿quin sentit té? ¿Que potser es vol donar a entendre que tot pecat implica un determinat punt de vitalitat i que l’estat de gràcia és el repòs, la indiferència, la mirada bleda i insubstancial? ¿Què vol dir tot això? ¿Vol dir que entre un estat i l’altre no hi ha més que una gradació d’intensitat biològica? ¿Vol dir que per ésser una bona persona s’ha de menjar fluix i vegetal i beure aigua? Examinar la significació de les paraules amb un cert criteri —diu Frigola— seria molt interessant.

 

A la nit, restaurant Reig. Joan B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que, a pesar de tot, a la Marina hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 d’abril 1919

diumenge 7 abril 2019

La Societat Sportiva Pompeia. Records de la vida d’estudiant.

Avui a una farmàcia de la Rambla he vist l’orla del curs de l’apotecari, penjada en una paret, emmarcada dins d’un marc aparatós. A dalt hi havia els catedràtics, amb la toga i el birret, les barbes i la respectabilitat rutinària de la gent de l’època. A baix, a dins d’uns ovals, treien el cap una sèrie de joves d’unes faccions que m’han semblat borroses i incertes. El nas, considerable, sobremuntat dels vidres d’unes ulleres del meu amic, ocupava un dels ovals de la composició tan solemne.

He pensat que estic a les acaballes de la carrera, que dintre de pocs mesos em posaré davant d’un fotògraf, el qual, amb una pera de goma a la mà, fixarà la meva fesomia. Que aquest retrat ocuparà l’oval de l’orla del meu curs, la qual haurà d’ésser penjada en un o altre pany de paret. Ara, si em féssiu dir quin serà el pany de paret que haurà de sostenir l’andròmina acadèmica, em veuria molt compromès. No ho sabria pas dir, francament.

Tot això m’ha portat a pensar una mica en la meva vida d’estudiant. La gent sol dir que els estudiants fan una vida alegre, lleugera i divertida. Fa una pila d’anys que faig la vida de l’estudiant. Però no he pas trobat, encara, que aquesta vida que he portat fins ara hagi estat alegre, lleugera i divertida. Podria ésser que ho hagués estat; que jo no me n’he adonat és, en tot cas, un fet indiscutible.

D’estudiant he format part de la Societat Sportiva Pompeia, però no pas com a sportman, sinó com a oficial de secretaria. La necessitat de treballar, de guanyar algun diner, em persegueix des de la més tendra adolescència amb una persistència colpidora.

—Dues hores de feina al dia i dotze duros al mes. ¿Et convé?

—T’ho agraeixo molt —vaig dir melancòlicament, recolzat en una de les columnes del pati de la facultat de Dret.

—Hauràs de fer les actes de la societat, estendre els rebuts i portar la correspondència.

—Està bé.

El meu interlocutor era un condeixeble molt vital, actiu i emprenedor: Bonaventura M. P… De tots els companys de curs, P… era el que tenia una superfície social més extensa. Era molt simpàtic. Era un dels estudiants de la facultat que menjava una més considerable quantitat de sandvitxos a Canaletes, diàriament. Era d’una família molt coneguda —coneguda sobretot políticament. Al passeig de Gràcia saludava, d’una a dues, moltes senyores i senyoretes adorables. Era, a més a més, secretari del Club Pompeia i un dels seus més actius animadors. Tot indicava que el seu futur seria joc de poques taules. En definitiva, és preferible que les persones que us han de fer un favor estiguin sòlidament situades —pensant sobretot en els favors futurs que us hauran de fer.

P… em donà l’adreça de l’oficina, que estava situada en una travessia del carrer de Salmerón, al costat del teatre Pompeia.

I així, a les cinc de la tarda d’un dia del mes d’octubre, pujava passeig de Gràcia amunt amb el cap ple de pensaments. Seria exagerat dir que estava content: estava encuriosit, extremadament encuriosit. Havia sabut, en el curs dels últims dies i amb referència al meu treball, tantes notícies!

—Darrere d’aquesta Societat Pompeia —m’havien dit alguns— hi ha els frares del convent del mateix nom. Si et portes bé, no et faltarà mai més res. Són rics, són potents, fan i desfan en la societat del país. Treballa i no te’n penediràs!

—La Societat Sportiva Pompeia —em digueren uns altres— ha estat muntada per separar les bones famílies de la influència dels jesuïtes i posar-les sota la dels frares de la Diagonal. Per ara, sembla que va molt bé: les senyoretes i els joves hi tenen molta tirada i s’hi fan molt bons casaments.

La curiositat era de producció indefectible. Jo em pensava que m’havien donat un càrrec d’oficial de secretaria, i en realitat el que P… havia fet era complicar-me extraordinàriament la visió del món. Estic parlant d’una època que es situa en els meus primers anys de carrera —en l’època més infantil i ingènua del meu pensament. Per altra part, he estat sempre un jove lent i simple. Sovint, darrere de coses que els altres veuen enredades i complexes, jo no hi veig més que un joc mecànic d’entrades i sortides. Moltes vegades em preguntava: «¿Com és possible que la gent sigui tan difícil de comprendre?». La meva incapacitat, la pròpia falta de sagacitat, era molt evident: em trobava en aquella edat en què hom no pot arribar a imaginar que existeixin altres fets estranys i complicats que els que porta el diari que hom llegeix.

—A veure què passarà… —em deia tot enfilant el carrer del despatx, un carrer ple de crits, de criatures, de carros, de papers i de peles de taronja per terra. Abans de passar la porta, del fons del carrer sòrdid vaig donar una ullada enrere: la llum lívida, lleugerament daurada, del crepuscle, el moviment del carrer, em semblaven una cosa de meravella.

A dins del passadís, obscur, una veu m’aturà:

—¿Què se li ofereix?

Li vaig explicar de què es tractava. Tot parlant ens anàrem endinsant pel passadís fins que arribàrem a sota d’una bombeta elèctrica que cremava moribundament. L’home que em parlava era petit, ros, pàl·lid, la pell dels pòmuls lleugerament rosada, els ulls blaus i profunds. Anava molt ben pentinat i engomat. Portava un vestit blau; un mocador blanc, de seda, li passava pel coll enravenat, i calçava espardenyes. Era el tipus inconfusible del tuberculós de barriada barcelonina.

—Vingui! —em digué—. Parlarà amb el senyor Codina.

No podria pas dir per on passàrem. La casa em semblà enorme i complicada; en un moment determinat em semblà que passàvem per darrere de l’escenari d’un teatre buit i tètric. La il·luminació, en tot cas, era molt deficient. Sobre de les bombetes hi havia un gruix de pols i algunes tenien una cortina de teranyines. Després de travessar diversos corredors arribàrem davant d’un rectangle de porta il·luminat.

—Vostè mateix… —em digué l’home del vestit blau.

Vaig mirar a dins. A l’habitació hi havia un fum espès i blau. Al fons, darrere d’una taula, vaig veure un home que en el precís moment que jo entrava feia una quinta de tos amb els ulls injectats i un mocador d’herbes a la boca. Vaig donar una ullada al lloc. L’habitació era quadrada, molt baixa de sostre, i em semblà que no tenia cap finestra. Les parets eren plenes de rutilants cartells de festes d’esport, amb atletes de color de bronze que llançaven el disc, senyoretes amb suèters vermells o verds que jugaven al tenis amb un aire de gran distinció, i automòbils que fugien per unes corbes que tenien generalment per fons un mar d’una blavor química. A part de la taula que ocupava el suposat senyor Codina, n’hi havia una altra, i sobre les parets, set o vuit cadires.

Vaig esperar tímidament que el dit suposat senyor trenqués definitivament la quinta, i després vaig presentar-me.

—Entri, entri… El senyor P… ja me n’ha parlat. Molt gust de conèixer-lo.

El senyor Codina s’alçà amb una certa dificultat. M’allargà la mà. Era un home d’uns quaranta-cinc anys, carregat d’espatlles, alt, sec, d’ulls tristos, d’orelles grosses, separades i transparents, amb uns cabells lacis molt negres, tacats de brillantina, i una gran ondulació capil·lar sobre el front estret, accidentat i dur. Parlava amb una veu una mica atenorada i un to lleugerament sorneguer. Des del primer moment vaig veure que li era grat deixar que el cigarret que fumava es cremés per ell mateix tartàricament penjat al seu llavi inferior i refilar-se alhora amb les seves enormes mans de goril·la, blanques, amb taques roges, el bigoti recremat. Portava coll i punys de cel·luloide i una corbata feta sobre un motllo de filferro. Un llapis groc li sortia còmicament de la butxaca de l’armilla.

—Si vol —vaig dir-li després dels compliments de rutina— ens posarem a fer feina.

—¿Tanta pressa té? Segui i fumi… —digué allargant-me un paquet de 0,45.

I sense fer cap pausa, seguit:

—¿Ja ha llegit el discurset? Cosa bona, li ho asseguro. No ens el mereixem…

No vaig pas endevinar de quin discurs es tractava, però vaig tenir l’encert de presentar el somriure més amable i corroborador del meu repertori.

—Ja veig que ens entenem! —digué bonàriament, amb un somriure tocat de felicitat que deixà veure les seves dents arruïnades, grogues de nicotina—. Val més així.

Després de parlar una estona llarga, durant la qual vaig adherir-me sistemàticament al criteri del senyor Codina, no hi hagué més remei que posar-nos a treballar. Hi vaig anar de bona gana, perquè aquest era el tracte. El senyor Codina em semblà més aviat fatigat i displicent. No hi ha res que avorreixi tant com haver d’ensenyar el que hom fa cada dia.

El llibre d’actes estava endarrerit, però dins dels fulls hi havia unes notes que, convenientment inflades, podien donar origen a unes actes molt ben girades, magnífiques, absolutament arrodonides. Hi havia un paquet de cartes per contestar, sense la menor transcendència, en les quals la frase més important era el «Dios guarde a Vd. muchos años». Després el senyor Codina, amb un aire més paternal, m’ensenyà de fer rebuts. Era la cosa bàsica de l’oficina. Em passà un llibre monumental. Cada plana corresponia a un soci, fitxat a la capçalera de la plana. La capçalera tenia afegits dotze paperets verds, corresponents als mesos de l’any.

Vaig asseure’m a la taula desocupada d’aquella diguem-ne secretaria. El senyor Codina em passà ploma i tinter.

—En aquest llibre —em digué— hi trobarà els noms del bo i millor de Barcelona. S’han d’estendre els rebuts del mes d’octubre… Lletra clara i endavant! —afegí donant-me el mot d’ordre del bon oficial de secretaria.

Després recollí els seus estris de fumador —el paquet, el llibret Job i la capsa de llumins—, s’acomiadà vagament amb un «ja ens veurem!» i desaparegué. Vaig posar-me a treballar després d’haver fet una recapitulació dels meus coneixements pendolístics. Vaig decidir escriure el nom del soci amb la lletra més gòtica que vaig saber; l’adreça, en lletra anglesa claríssima, i la quota de la mensualitat, en la redondilla més ben corbada de què foren capaces les meves manetes. Aquestes iniciatives foren trobades, més tard, plausibles i aprovades generosament.

Entre rebut i rebut, vaig donar una mirada al llibre. Hi vaig trobar els noms més impressionants de Barcelona, el bo i millor de la ciutat, les figures que es dediquen a la vida de la societat i surten a les notes gratuïtes —perquè les que paguen tenen menys importància que les que hi tenen una mena de dret implícit—, les que es dediquen a l’esport car, a part de les més conegudes per la seva riquesa, les seves virtuts i els seus coneixements a l’hora de menjar, que són les que en tenen més. Altres n’hi havia encara de les quals jo no tenia ni idea, que m’havien passat —com aquell que diu— per ull i que em semblaren tan respectables com les primeres. La llum pròpia dels uns aclaria la lleugera opacitat dels altres i el conjunt quedava perfectament il·luminat. Tot plegat em tocà el cor. Vaig quedar meravellat.

En sortir de l’oficina, vaig demanar, al carrer, l’hora que era —perquè jo no he tingut mai rellotge—, i resultà que hi havia passat una hora més del compte. Eren les nou del vespre. El carrer Gran de Gràcia, il·luminat d’una llum blanca magnífica, era ple de gent que pujava i baixava sorollosament. El groc dels tramvies era rutilant. Feia una nit tèbia.

En els dies successius vaig anar a l’oficina amb una absoluta puntualitat. El xicot del vestit blau m’acompanyà, les primeres vegades, pel laberint dels corredors. M’encengué els llums de la secretaria. Després vaig anar-hi pels meus propis passos. No vaig pas veure, durant una pila de tardes, el senyor Codina. Així vaig trobar-me en un estat de completa solitud, enmig d’aquelles quatre parets decorades amb cartells deportius, manipulant aquell llibre de rebuts que em féu una impressió tan fonda. Un llibre de rebuts és una vulgaritat. Avui ho reconec. Però llavors estava molt lluny de veure-ho.

Els que no em conegueren a disset o divuit anys no podran comprendre mai la intensitat de l’efecte màgic que em produí la lectura d’aquell llibre. Jo era un primitiu, un pur primitiu, un fang tot just deformat per l’assimilació mecànica dels tòpics més corrents, més persistents. Es pot dir que l’única cosa que m’havia ratllat havien estat els prejudicis del carrer: el fetitxisme de la riquesa i de la brillantor, l’admiració del que es fa veure, l’adoració de les virtuts oficials. En aquella edat mítica i simplista el gènere més sagrat és el convencional. El que costa més d’arribar a assolir, un cert esperit crític, em mancava completament. I encara hi havia altres raons per predisposar-me cap a aquell estat: la vida familiar, freda, puritana i severa dels meus anys d’infantesa m’ha produït un excés d’emotivitat i de sentimentalisme que no he sabut mai, exactament, en què emprar. En aquell moment, aquest excés caigué, com un plom, sobre la balança dels tòpics recollits, vivíssims. Vaig quedar literalment impressionat —impressionat fins al grotesc.

¿Ho creureu? Gairebé m’enrogeix de constatar-ho: aquell llibre de rebuts en el qual hi havia el bo i millor de Barcelona em despertà l’instint de la seguretat, que és un instint permanent. Davant de les seves pàgines em vaig sentir a sopluig, com un pollet sota la ploma tèbia de la lloca. Sensació deliciosa… Vaig sentir-me cobert i estimulat, i tots els dies que havia hagut de passar per arribar a aquella hora em semblaven una terrible tempesta passada a la intempèrie enmig d’elements desencadenats. Exactament la mateixa sensació que quan s’arriba a la vora del foc després d’un dia passat entre la neu.

Avui em costa de creure que la profusió de noms il·lustres que el llibre contenia existeixen realment i positivament. Però llavors la cosa era molt diferent. En aquelles hores, l’antropomorfisme de l’admiració em feia veure les persones físiques dels socis de la Societat Sportiva Pompeia rodejades de dolces i fascinadores senyores artísticament compostes al seu voltant, de fines senyoretes amb una cirera a cada galta, de criatures amb ales, en forma de querubins. Vaig naufragar en el més deliqüescent dels espasmes de misticisme burgès. No tinc pas por d’escriure-ho, perquè és un fet: em vaig sentir orgullós, intensament orgullós, de servir… Vaig sentir néixer, de seguida, espontàniament, la valoració moral de la meva posició.

—Que n’ets, de bona persona! —vaig dir-me resumint el que sentia confusament, però immers en un bàlsam de satisfacció.

Aquells dies foren la lluna de mel d’una època saturada de pensaments infantils, recreats, amb retard, per l’adolescència. Doblement infantils. Ho vaig oblidar tot. Esperava amb ànsia l’hora d’anar al despatx. Els noms que el llibre contenia eren per mi absolutament desconeguts; però, d’alguns socis respectables, me’n figurava la barba platejada i el tirant de tipus, tan respectable, que tenien; m’imaginava les joies que algunes senyores devien posseir; la viva amenitat de les senyoretes; les grans fortunes lligades amb alguns noms… A través dels rebuts de color verd veia tot un món fascinador, enlluernador i magnífic… Vaig entrar a l’església de Pompeia i no em costà gens d’imaginar els frares de la casa amb la palma del martiri. Tot em semblà perfecte. L’orgull de servir em donava, a mi mateix, de la meva ànima, un donava, a mi mateix, de la meva ànima, un dibuix de colom… Vaig anar també a veure el camp d’esports No hi hauria pas gosat entrar. Vaig mirar-me’l de la porta estant… El lloc em semblà deliciós. Els xalets de fusta, pintats de color de sang de bou, amb les ratlles blanques dels marcs de les finestres, els camps de tenis, tan elegants i matemàtics, les cadires de ferro, les butaques de vímet, la concurrència nombrosa i distingida —tot plegat em donà una idea d’un autèntic paradís. Em semblà veure el meu amic P…, en pantalons blancs i un jersei de color de mantega fresca, parlant amb una senyora alta, esvelta i rossa. La composició m’entendrí, i amb el meu mocador vaig fer uns signes de presència i d’amistat. No em va pas veure. ¿Per quina raó m’havia d’haver vist? Embadalit com estava, un automòbil que entrava esverat estigué a punt d’aixafar-me. Vaig fer-me enrere d’una manera que resultà còmica.

—Imbècil! —vaig sentir que em deien del cotxe estant.

Vaig tornar-me vermell i molt avergonyit. Però, ben mirades les coses, no era pas aquell lloc el que em corresponia. El meu lloc era a la secretaria. Així em semblà que l’adjectiu que m’havia llançat aquell senyor era perfectament just.

¿Per què no dir-ho francament? Vaig donar raó a l’automobilista.

A fi de mes, la presència del senyor Codina sovintejà més. Examinà la meva feina. No formulà pas cap comentari explícit, però em semblà que la trobava plausible. Ens férem amics.

Per no alabar-me massa, no vull pas parlar dels rebuts. Els emplenava amb un plaer infinit, passant la llengua dolçament sobre els meus llavis al compàs del moviment de la ploma, fent sentir, sense regatejar, a la cal·ligrafia el moviment d’anca just. Modèstia a part, els rebuts eren presentables i no tenien pas tara visible. Ja he dit que el senyor Codina tenia el llibre d’actes una mica endarrerit; això em donà l’agradable avinentesa de posar-lo al dia. Vaig passar hores divines fent els possibles per arribar a ésser un secretari tolerable. Finalment, vaig aconseguir de donar a la correspondència un fons i una forma d’exquisida amabilitat, de la més constant, ensucrada cortesia. La possibilitat que el senyor Codina fos un home una mica descuidat, capaç de no tirar les cartes al correu amb la màxima diligència, m’arribà a fer patir.

En tot cas, el seu tracte em resultà divertit. El seu fort era el domini del contrast. Si parlava per exemple del discurset del senyor Cambó, era gairebé segur que es tractava d’un discursàs ple de transcendència. Les comparacions solia fer-les per baix, a base de reducció, donant al diminutiu un aire enjogassat i lleuger. Una vegada em digué, refilant-se el bigoti amb una absoluta gravetat:

—El reverend pare Rupert és un home molt il·lustradet…

Me’l vaig mirar fixament, sense parpellejar. No se li mogué cap múscul de la cara. Havia parlat amb una serietat indiscutible. Només que tenia aquella estranya manera de dir…

Un altre dia vaig fer-li el compliment de rutina. Vaig demanar-li:

—La seva senyora, ¿està bé?

—La meva senyora està que peta, gràcies a Déu!

La resposta em semblà singular. Al cap d’un temps vaig tenir ocasió de veure la senyora Codina: estava seca com un clau, semblava posseir una gran flaquesa…

Senyor Codina, amargat senyor Codina, quin record m’heu deixat més complex! ¿Què hi havia darrere de la vostra impressionant serietat, darrere del vostre crepuscular somriure? ¿Éreu un humorista? ¿O potser un frare exclaustrat perdut en el món de les contingències? ¿O simplement éreu un element valuós i distingit de la barriada amb el qual calia comptar necessàriament?

Trobant-me en ple entendriment per la considerable entitat a què faig referència, un dia, a l’hora d’entrar, em sorprengué de sentir, del passadís estant, una agra veu al despatx. Vaig acostar-me de puntetes a la porta i al cap de poca estona estava totalment assabentat del fet. Era un soci —fill d’un fabricant riquíssim— que havia anat a jugar al tenis.  S’havia despullat en una cabina i vestit de blanc s’havia dirigit a les pistes. Havia deixat tot el que portava en un penja-robes, aparentment tancat, de la cabina. En tornar del camp, l’esperava una desagradable sorpresa. La llengua és pobra per dir-ho amb una certa decència, però la cosa era senzilla: li havien —¿com ho direm?—, li havien robat la cartera. Hom féu immediatament les indagacions necessàries. La responsabilitat del personal subaltern havia quedat perfectament salvada. L’honorable senyor soci, després d’haver fet, al xalet, la protesta que els seus drets li permetien, havia vingut a queixar-se a secretaria.

—El fet serà comunicat a les persones que hi podran posar mà… —deia el senyor Codina, més mort que viu, enfonsat, les orelles baixes i una caiguda d’ulls desoladíssima.

—Comprendrà que això no pot anar ni amb rodes… ¿Vol fer el favor d’ensenyar-me la llista de socis? —deia el visitant, cremat, arborat d’indignació.

—El fet és delicat i es farà tot el que es pugui… No oblidi, en tot cas, que en la societat més correcta del món hi pot haver elements estranys, filtracions desagradables, persones tèrboles…

Tot plegat em sorprengué; però si el senyor Codina no hagués pres, aquell dia, un tan accentuat posat d’amarga tristesa —que de primer antuvi vaig judicar exagerada—, ho hauria oblidat tot al cap d’un moment. Per desgràcia meva, es produí, al cap de pocs dies, una desagradable repetició dels fets. Una senyoreta de l’aristocràcia vingué a exposar al senyor Codina, amb una altiva displicència, el que li havia ocorregut aquell matí.

—És la segona vegada que em passa —digué—. Al Polo, no fa gaire, em robaren el portamonedes. Avui, al tenis, desaparegué la meva polsera. Tenia valor, però era, sobretot, un record de família. És absolutament desagradable, intolerable…

—Senyoreta —digué el senyor Codina amb un filet de veu trèmula, absolutament aclaparat—, es farà tot el que humanament sigui possible…

—És per desesperar-se!… —interrompé nerviosament la senyoreta.

—Les filtracions, els elements estranys, les persones indesitjables, són a tot arreu.

Aquestes paraules, que la primera vegada de sentir-les pronunciar m’afectaren, ara produïren a les meves oïdes un efecte estranyíssim. ¿No exagerava el senyor Codina? Elements estranys, persones indesitjables, filtracions tèrboles, quines coses noves per a mi! ¿Quin significat tenien? Vaig començar de donar voltes a aquestes impressionants notícies, i una tristesa inexplicable em caigué sobre el cor. El posat d’absoluta desolació que tingué el senyor Codina aquell capvespre enfosquí encara la meva dolorosa confusió. Abans d’anar-me’n, en l’ambient sord, tètric, que es produí, vaig acostar-me tímidament a la taula de l’oficial primer:

—¿Què és tot això, senyor Codina?

Vaig fer la pregunta amb una ànsia a penes dissimulada. El senyor Codina em mirà amb els ulls entelats i deixà caure amargament el cap.

—Ai, pobre xicot! —digué amb una veu blanca i trista, fent un gest vagorós amb la mà.

Vaig esperar que digués alguna altra cosa. Però no digué pas una paraula més.

Aquell vespre, d’una sotragada, vaig viure el procés invers que he intentat de descriure. El meu instint de conservació tractà de posar obstacles a la nova cristal·lització; vaig tractar de salvar el possible de l’estat d’ànim anterior. Fou inútil: una riuada de desencantament em submergí. Hi ha persones que neixen, visiblement, amb una idea aproximada de les coses de la vida. No he pas tingut la sort d’ésser d’aquests. M’ho he hagut d’aprendre tot en els anys més sensibles de la vida, quan l’emotivitat i el sentimentalisme sobrer em portaven cap a una eufòria crèdula i pueril. Per arribar a tenir una mica de pell morta —vull dir d’experiència— vaig haver de torçar el coll de la meva joventut. Tots els contactes reals amb la vida foren dolorosíssims. M’hauria convingut néixer, evidentment, amb un cap de fusta absolutament garantit i unes dents esmolades i agudes. Però hi ha coses que no es trien.

La darrera tarda que vaig passar a la secretaria ha quedat gravada en la meva memòria, i quan hi penso no em sé estar de riure.

El senyor Codina havia fet dir que un refredat el retenia al llit. Era sol al despatx quan arribà un senyor que per l’accent del seu parlar em semblà estranger. El seu cas era semblant al de la senyoreta aristocràtica. Havia estat objecte, en dos dels clubs més distingits de la ciutat, de la reiterada atenció dels famosos elements indesitjables. Arribà descompost. Vaig procurar apaivagar-lo amb les pobres receptes del senyor Codina. L’efecte fou nul. Vaig decidir callar i deixar que passés el ruixat. Davant de la justificada, arboradíssima vehemència d’aquell senyor, vaig sentir una sensació física d’intempèrie. El meu mutisme no arreglà res. El monòleg anà pujant de to. A la fi m’amenaçà.

—En darrer terme —digué—, estic disposat a denunciar-los a vostès…

Rient, vaig respondre:

—Massa fort el que diu! No passi la mida! En tot cas, a mi no em denunciarà pas…

—¿Per què ho diu?

Vaig alçar-me, vaig posar-me l’abric, vaig prendre el barret. Amb la mà al commutador, vaig afegir:

—Passi, per favor… Jo l’acompanyaré.

I vaig apagar el llum de l’oficina.

—Estimat senyor, bona nit tingui!… —vaig dir-li fent una barretada en trobar-nos a la porta del carrer.

No vaig pas tornar més a l’oficina, però això no vol pas dir que no hi torni algun dia. Estic, avui, molt més preparat que a disset o divuit anys per ésser oficial de secretaria. Ben poques coses ja em vénen de nou: no em ve de nou ni escriure aquestes planes, que de tan carregades d’ingenuïtat poden semblar una ficció displicent. Però ja vaig dir, més amunt —i això em servirà d’excusa—, que aquestes observacions han d’ésser situades en l’època més pueril del meu pensament.

I aquests són records de la meva vida d’estudiant —d’aquella vida que, segons diu la gent, és alegre i lleugera i regalada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 de març 1919

divendres 22 març 2019

Alta cultura.

Les coses, és clar, haurien pogut ésser diferents… En acabar el batxillerat, la meva intenció no fou pas d’estudiar per advocat. M’hauria agradat més d’estudiar Química, i, per tal de servir el que jo creia que era la meva vocació, vaig matricular-me al preparatori de Ciències. Matricular-se! Prenguin nota de la parauleta! El cert és que en obrir-se el curs vaig trobar-me immers en una riuada humana de més de tres-cents estudiants, un autèntic cafarnaüm humà compost del millor i el pitjor de cada casa de Catalunya, de Mallorca i de València. L’ampliació de Ciències era un curs general comú a tots els estudiants que després emprenguessin els estudis de Medicina, Farmàcia i Ciències. Era un ramat que feia un soroll espantós i un xivarri imponent.

En trobar-me dins d’aquella gernació jove i delirant vaig sentir-me perdut i com desemparat, i aquesta em sembla que fou la reacció de tots els companys que emprengueren aquella aventura amb una certa serietat. No parlo del sentit de la responsabilitat, perquè els nens de la burgesia no solen pas tenir-ne; per tant, són iguals als de les altres classes, encara que sembli mentida. Malgrat l’allau d’humanitat que em caigué a sobre, vaig decidir-me a aguantar, més per indolent curiositat que per l’esperança d’adquirir el menor coneixement. Vaig formar part durant unes setmanes d’aquell ramat díscol, bèstia i displicent.

A un quart de nou del matí entràvem a l’aula de Química General. El professor, el senyor Vila Vendrell, era un senyor d’estatura regular, de mitja edat, ple, amb una pell de color de sucre candi, enriolat, vestit de blau amb molta cura, amb un ribet blanc a l’armilla paral·lel a la solapa de l’americana encreuada. Rebia els estudiants dret a la tarima, darrere de l’ampla taula professoral. No era pas un professor sedent. Explicava tot l’any, dempeus, la química inintel·ligible d’un manual escrit per un tal professor Lozano, de Madrid.

Davant seu, sobre la taula, hi tenia uns tubs d’assaig, unes provetes, uns alambins. No era pas un home donat a explicar les reaccions químiques amb la pura verbositat. No. Era un experimentador. Utilitzava no solament la pissarra, sobre la qual dibuixava els cossos agafant el guix amb les puntes dels dits per no embrutar-se l’americana, sinó que feia demostracions pràctiques i tangibles. És el que deia ell: la ciència ha deixat d’ésser una qüestió de paraules. És una qüestió de fets. Quan el doctor Vila Vendrell agafava amb dos dits un tub d’assaig, es produïa en el vast auditori de l’aula grisa, glacial, impregnada de la boira matinal de Barcelona, un silenci profundíssim. Els estudiants podíem a penes dissimular l’entusiasme. Era una curiositat maliciosa que es manifestava passant la llengua sobre els llavis, amb un esclat als ulls irònic i desvergonyit.

En el tub que tenia a la mà, i que contenia un líquid, hi tirava uns polvos. El líquid era vermell, i els polvos, grocs. Després, sens dubte per donar una impressió de complexitat experimental, agafava un altre tub que contenia un líquid tèrbol i hi tirava uns polvos de color de rajol. Totes aquestes operacions eren realitzades pel doctor Vila Vendrell amb una gran calma, amb una parsimònia destinada a donar a entendre, potser, la serenitat augusta de la ciència. Arribava un moment en què amb els dos dits de la mà dreta mantenia dos tubs —el del líquid vermell i el dels polvos grocs— i que amb l’altra mà mantenia els altres dos: el del líquid tèrbol i el dels polvos de color de rajol. A l’aula s’hauria sentit volar una mosca. Un silenci religiós; mentrestant, la barreja s’anava fent. No tenia pas pressa. Nosaltres, els estudiants, teníem una certa pressa. En el fons del fons sospitàvem que la cosa acabaria malament. El cert és que tot solia acabar bé. De cop i volta, el tub de color vermell donava un to verd viu, fascinador, impressionant, que el professor mantenia enlaire com si es tractés de l’exteriorització d’un miracle fabulós. Al cap d’un altre moment, el líquid tèrbol donava un to morat —un to de permanganat que no produïa un efecte tan fulminant com l’anterior, perquè era un to molt conegut. Els nostres ulls es centraven sobre el verd: aquells dos dits de verd del tub passaven a ésser el lloc geomètric de totes les mirades, el punt sobre el qual convergien tots els vectors directes i indirectes de l’aula immensa, grisa, impersonal i sorda.

Davant de l’aparició del color verd es produïa un fenomen que hauria pogut impressionar una persona vinguda del carrer, però que feia vint anys que durava, perquè la població escolar es transmetia la consigna de curs en curs. Els estudiants s’alçaven drets i es posaven a picar de mans amb una càlida i frenètica devoció. La primera vegada que vaig sentir els aplaudiments, ignorant com era de la consigna, em semblaren una deliberada falta de respecte. Però, en constatar que el doctor Vila i Vendrell es deixava aplaudir, enriolat, amb una facilitat indecent, vaig afegir-me al picament general —no fos cas, vaig pensar, que la falta d’entusiasme m’ocasionés algun perjudici.

Més tard, analitzant el fet amb fredor, vaig veure que aquelles ovacions no responien pas a un simple gust del sarcasme. No. En realitat eren una obligació. De curs en curs, hom es transmetia l’encàrrec que les demostracions científiques del doctor Vila i Vendrell s’havien d’aplaudir. Aquestes ovacions, garantint-li una fantàstica vigència en l’escalafó, contribuïen a la bona economia del curs —vull dir a reduir les males notes i ampliar les aprovacions. Així, aplaudíem tots. Però també hi havia un altre factor: quan dues o tres-centes persones, sobretot si són joves, amb aquell punt d’entusiasta imbecil·litat profunda que va lligada amb la joventut, es concentren en un local tancat, acadèmic i buit, apareix, per mica que hom es descuidi, un fenomen fatídic: apareix el teatre. Quan el doctor Vila i Vendrell iniciava les seves manipulacions, el teatre —en el sentit que aquesta paraula té en el país— sorgia instantàniament. El professor de Química General es deixava aplaudir amb un aire bondadós, a sota del qual jo he de suposar que hi havia una certa ironia, però tan ben dissimulada que passava per alt a tothom. Quan els picaments de mans crepitaven massa fort o duraven massa estona —cosa que no ens costava res— allargava el braç com si tractés de calmar un cavall nerviós. Deia, llavors, una frase sublim:

Señores, señores —deia, amb una punta d’angoixa a la cara—, guarden estos aplausos para cuando lleguemos a la síntesis del ácido cítrico.

Aquestes lamentables escenes se solien produir dues vegades a cada classe: a mig temps i a l’acabament de la lliçó. La darrera ovació agafava un aire frenètic. Davant dels picaments de mans, el doctor Vila —ja totalment separat dels cilindres de vidre i dels miracles de la química— semblava que es tornava petit… Després, fent un xivarri enorme, els matriculats sortíem a l’exterior. En el pati de Dret —perquè l’aula de química donava al pati de Dret— es produïa una confusió enorme. Com més grossa era la ignorància, més soroll es produïa. Però això no s’hauria pas pogut dir.

A les deu, entràvem a la classe de Mineralogia i Botànica. El catedràtic de l’assignatura era el doctor Vila i Nadal, conegut a dins i a fora de la universitat per l’Avi. El local on es produïen les elucubracions d’aquest professor era situat al primer pis del pati de Dret. Per arribar-hi s’havia de pujar una escala molt estreta. Com que el mer fet de l’arribada de l’hora en què començava la classe del professor Vila i Nadal produïa en els estudiants un estat literal de delírium trèmens, l’escala era pujada per aquella massa energumènica a base d’empentes seques, trompades franques i crits infrahumans. Semblava un assalt a una plaça forta —tot en caricatura, és clar, però molt desagradable. El crit que més sovintejava era el d’«Avi!, avi!, avi!». Altres udolaven en la foscor de l’escala: «Calleu!». De baix responien: «Animals!». Sempre hi havia l’estudiant apocat i provincial el barret del qual es posava a volar pels aires, a conseqüència de vegades d’un bolet ben donat i d’origen generalment desconegut, i d’altres de causes que no vaig mai poder esbrinar. No estava pas exclòs que de tant en tant es produís entre els que pujaven l’escala algun cop de puny. Mentrestant, altres cantaven la Marina o el «Yo soy feliz con la gente del hampa», que cantava una artista francesa a la Rambla.

A l’hivern, l’aula de Mineralogia i Botànica era obscura. Era un amfiteatre incrustat en un espai cúbic, molt alt de sostre, pintat de color de merda líquida, amb un finestral neogòtic que deixava passar la llum somorta que es filtrava de les branques dels arbres del jardí central de la casa. La tarima, en contrabaix dels bancs, resultava molt disminuïda en proporció de l’alçada de l’amfiteatre. Hom entrava a l’aula a glopades, fent un soroll infernal, i, a mesura que els estudiants s’habituaven a la mitja llum que hi flotava, la seva estranya excitació —totalment gratuïta— semblava augmentar.

El professor Vila i Nadal ens esperava al peu del canó, vull dir en peu de guerra: darrere la seva llarga taula plena de minerals i de vegetals assecats, amb els braços creuats, la mirada violenta i desafiadora, dret, rígid com un estaquirot, encarcarat, semblava la caricatura d’un duelista dos minuts abans de començar les trompades. Res no em portà mai a creure que aquesta fos la seva actitud natural: era la seva experiència el que el portava a aquestes extremitats. Era un home sec, petit, nerviós, estret de pit, ple de tics a la cara, amb un bigoti i una barba sal i pebre, molt bru, vestit generalment de jaqué. Com molts homes petits, flacs i bruns, donava la impressió d’un organisme mefistofèlic i reticent. De fet, era més candorós i més bo que el pa —d’una infelicitat que ultrapassava tots els límits i totes les proporcions imaginables. El fet que anés vestit de jaqué no ha pas de fer pressuposar que donés la menor importància a la indumentària. El jaqué era negre, lluent i tronat: els pantalons —ratllats—, que tot sovint li queien, li dibuixaven unes prominents genolleres; portava, a més a més, uns sabatots de botons que li anaven grans, plens de pols, balders i deformats. Tot això l’hauria presentat amb un aspecte de professor arcaic —vull dir de primers de segle— si no hi hagués acompanyat, sota del jaqué, una armilla blanca d’un blanc esgrogueït literalment irrisòria, d’un impressionant i entendridor anacronisme, i si per sobre de l’angle de l’armilla no hagués presentat una corbata verda (de color de llangardaix vell) i esfilagarsada, muntada sobre un ferro penjat en un coll de cel·luloide que la suor havia notòriament ondulat. Afegiu-hi un barret d’ala més aviat ampla, que el pas del temps i la pols havien tornat d’un negre incert, pansit i descarnat —un barret d’una tristesa gairebé provocativa i irreparable.

 

El trobàvem, doncs, dret i rígid darrere de la taula, encreuat de braços, en actitud de desafiar el món enter —un rictus sardònic a la boca, la mirada terrible i llampant, el front reptador i abrivat. Ara: com que d’estatura era més aviat petit, l’actitud general del seu cos, més que espantar, produïa una impressió de comicitat. La desmesura, en els homes petits, no els acompanya gaire. Sobre la taula, davant d’ell i formant com un davantalet a la seva armilla, es veien uns papers blancs —la llista del curs. A la dreta, hi tenia un cabasset de pedres; a l’esquerra, un petit munt de minerals cristal·litzats. Darrere d’aquest pedruscall es veia el seu barret, fatigat i plàcid. Tant les pedres del cabasset com els cristalls formaven part del que s’anomena, en la terminologia de la instrucció pública, el «material escolar». Jo us puc assegurar que àdhuc les pedres, quan es converteixen en «material escolar», agafen un aspecte emborderit i estrany. Semblaven pedres «ensinistrades».

Davant del doctor Vila, en el banc de primera fila, hi prenien seient els xicots que anaven per matrícula d’honor —uns xicots quiets i reflexius, considerats, amb un aire de mosca morta, que no faltaven mai a classe i que feien amb el cap els moviments d’assentiment —d’afirmació o de negació— lligats amb el que successivament anava dient el professor. En l’argot d’estudiant de l’època eren anomenats els llepaculs. En totes les aules es donaven aquesta classe de xicots, però en la del doctor Vila eren més visibles que onsevulla, perquè el contrast del tumult i xivarri general amb la seva àtona mansuetud els donava un relleu inoblidable. El fet d’ésser tan pocs i d’ocupar un espai tan limitat els posava, encara, més a la vista. En el grupet hi havia el xicot de casa bona, ben vestit, que ha sortit estudiós i disciplinat, i el noi pobre i volenterós, que es guanya la carrera fent de barber o d’oficial de secretaria, famolenc, ambiciós i rampant.

L’entrada a l’aula era, doncs, escandalosa i vociferant, una vertadera allau de joves arrauxats; però a la fi quedava tothom assegut, més o menys, és clar. Quan això es produïa, el doctor Vila es desengranava de braços i, agafant els papers que tenia davant, començava a passar llista. No vaig comprendre mai el sentit que tenia allò de passar llista. Tenir un control de presència dels estudiants, saber els que anaven a classe i els que no hi anaven, era absolutament intranscendent. Els que no anaven a classe era notòriament perquè no els interessava. No es podia pas demanar una espontaneïtat més respectable. Però, en fi, les coses anaven d’aquella manera i res no ho hauria pogut esmenar. La quantitat de llistes que he passat a la universitat no té fi. En el cas del doctor Vila, la cosa tenia gravetat, perquè si l’operació en una aula de trenta o quaranta estudiants feia perdre un temps mínim, imagineu-vos el que representava l’enumeració en alta veu de tres-cents energúmens disposats a aprofitar qualsevol ocasió per fer un escàndol estentori i manicomial. Sovint els trenta primers minuts de la classe —que oficialment durava una hora— eren ocupats a passar llista.

Generalment, l’entrada en la situació caòtica es produïa a conseqüència de l’operació de què parlem. Era una feina llarga, en el curs de la qual li agafaven sovint, al catedràtic de l’assignatura, unes ganes irresistibles de gratar-se. Generalment, la picor se li produïa darrere de l’orella o al clatell. Ara bé: el doctor Vila tenia una manera de gratar-se veritablement curiosa: ho feia amb l’ungla del dit petit, com solen fer els micos engabiats, i amb un moviment de nerviositat que arribava al frenesí. La llargada de la seva ungla, que era groga, donava encara un relleu més delirant al fet. Davant de l’espectacle, objectivament còmic, la massa d’estudiants es desfermava i sovint fins els que anaven per matrícula d’honor s’havien d’embotir el mocador a la boca per no esclafir la riallada. L’escàndol començava amb una riallada general, enorme i sorollosa, amenitzada amb els crits d’«Avi!, avi!, avi!».

¡Callarse! —deia el catedràtic, amb una veu esquerdada, esqueixada i nerviosa, els ulls fora de les òrbites, tot el cos crispat.

Però dir «¡Callarse!» i veure caure una pluja de barrets provinents de tots els llocs de l’aula sobre la seva taula era el mateix. Quan penso en aquella voleiadissa de barrets en l’aire sever i gris de l’aula universitària, la indignació em puja a la cara i em ve un calfred. Calia veure aquells joves, dedicats des de feia tants anys a la pròpia educació —n’hi havia que havien costat set o vuit mil duros de plata d’educació—, com es llançaven a la rauxa primitiva i anàrquica.

¡Orden!¡Orden! —cridava el catedràtic, fent uns saltets que li sacsejaven el cos, anant com una llançadora d’un extrem a l’altre de la taula, la cara crispada d’horror, suat, ensenyant les dents, projectant saliva per tots cantons, els cabells esbullats, els ulls fora de les òrbites, el jaqué a tres quarts de quinze, la corbata desfeta, els pantalons en perill de caiguda imminent.

¡Callarse!¡Orden!¡Orden! —repetia sense parar el doctor Vila, en un crescendo de nerviositat, de ràbia i d’indignació.

Però el tumult augmentava, i els seus crits i la seva desorbitada gesticulació semblaven excitar-lo. L’aparició de les paraules «¡Orden!, ¡orden!» solia implicar l’entrada de l’avalot en el seu punt àlgid. De cop i volta, un llonguet rebotia sobre la taula del professor; el cop flàccid del llonguet sobre la fusta solia anar seguit del més metàl·lic d’un roc o d’un bocí de plom o d’una clau rovellada i inservible. Era el deliri. Els estudiants, posats dempeus, treta ja la careta del convencionalisme més elemental, amb una procacitat freda, vociferaven, cridaven, cantaven, emetien sorolls desarticulats. Els més moderats reien sorollosament i sense parar. «Avi!, avi!, avi!», es sentia cridar amb tota classe de veus i des de tots els punts de l’amfiteatre.

Amb això, en un moment determinat es veia volar un abric. Els estudiants se’l llançaven com si fos una pilota. En la mitja obscuritat de la classe, el pas d’aquella roba pels espais era com veure volar un ocell gros i sinistre. Després d’unes quantes passades, l’abric anava a parar indefectiblement a sobre la taula del professor; queia de vegades del cantó dels minerals cristal·litzats, altres a prop del cabasset de les pedres. Arribava un moment en què les cordes vocals del professor deixaven de respondre. Continuava movent la boca i gesticulant amb tots els seus membres, més frenètic que mai, però no li sortia cap soroll articulat o construït. Emetia un bramul sord alternat amb l’aparició d’exabruptes roncs i estripats d’home impotent i acorralat.

Al cap de set o vuit minuts d’avalot es produïa la natural distensió. No tenia pas una causa concreta: arribava per ella mateixa, perquè havia d’arribar, potser per cansament, potser perquè aquell bon senyor produïa una llàstima aclaparadora. Els estudiants es tornaven a asseure, el sorollós xivarri donava pas a l’inici d’un relatiu silenci, reapareixia la veu del doctor Vila, però no pas gaire clara. Però llavors solia produir-se un fet estrany. Hi devia haver algun estudiant

—no vaig saber mai qui— que no s’avenia a la cessació de l’escàndol (un estudiant partidari sens dubte de l’avalot permanent i sistemàtic), el qual, de seguida que constatava la reaparició de la veu del professor, llançava un ocell a volar. L’aparició en l’espai acadèmic de la pobra bestiola (era generalment una cadernera comprada potser a la Rambla una hora abans) produïa un retorn al desori anterior amb una vivacitat renovada.

¡Silencio!¡Orden!¡Callarse! —cridava el doctor Vila, aprofitant els últims residus de la seva veu, però ja amb un aire desfet, xafat, blanc com la paret, esgotat. Li tremolaven les mans, els braços, les cames. Era un home acabat.

Era com si no hagués dit res. Les mirades de la població escolar es concentraven en les evolucions de l’ocell i a comentar-les vociferant. La cadernera volava primer una estona pel centre de l’aula, s’acostava després a les parets i hi xocava amb el cap i acabava cercant la claror del finestral neogòtic que s’obria sobre el jardí. Sobre el pla del vidre, pujava i baixava aletejant desesperadament, tractant, amb les ungles, d’arrapar-se. De vegades aconseguia mantenir-se en un qualsevol accident de la finestra, en el qual quedava, amb les ales esteses, com abraçat. Quan això es produïa, no passava pas gaire estona sense que es sentís un soroll agut i metàl·lic percudint sobre el vidre. Amb un tiragomes dels que les criatures utilitzaven per trencar les bombetes dels carrers, un estudiant havia tirat un perdigó a l’ocell. El dring del perdigó havia forçat la cadernera a tornar a volar, i l’avalot recomençava fatigós, intolerable. «Avi!, avi!, avi!», continuava sentint-se gairebé sense interrupció. La paraula acabava per agafar un to fúnebre i bèstia. Finalment l’ocell, alatrencat, queia a terra i desapareixia sota els bancs. Llavors els estudiants s’entaforaven sota els seients proferint tota mena d’esgarips fisiològics i desarticulats. Arribava un moment en què la saturació de l’escàndol creava un ambient escandalós i depriment, infrahumà. El doctor Vila ja feia estona que havia deixat d’actuar i de gesticular. Dret darrere la taula, amb una rialla sardònica a la boca, semblava un penjat.

Hi hagué dies que les tres quartes parts de l’hora de classe transcorregueren passant llista i fent un avalot darrere l’altre. Quan el pobre senyor catedràtic quedava fora de combat, els estudiants entraven en un cert repòs, sens dubte en el repòs a què la fatiga de les proeses els obligava. El doctor Vila aprofitava el precari recalmó per agafar la llista i cridar un estudiant. Si l’alumne era present —de vegades era present, però en realitat era com si no ho fos— baixava fins a la taula i es col·locava davant del cabasset de pedres. El professor agafava un roc qualsevol, i si, per exemple, resultava que era un mineral de plom, es dirigia a l’alumne, li allargava el mineral i deia amb una veu evaporada:

A ver, señor Tal... El plomo, ¿qué sabe usted del plomo? Diga usted las propiedades del plomo… Diga… diga…

Era absolutament irrisori; la impossibilitat de prendre-s’ho seriosament era absoluta. Era una escena que feia plorar.

Hi havia estudiant que quedava com estupiditzat mirant la pedra que aguantava amb la mà. Passava una llarga estona i no deia res. El professor l’invitava, de tant en tant, a sortir del mutisme.

A ver… Las propiedades del plomo… Diga, diga…

Hi havia una altra classe d’estudiant que sense mirar tan sols el mineral recitava, com si fos un gramòfon —llavors era l’època del gramòfon—, la lliçó del manual. A mi m’agradava més l’estudiant que quedava callat i en certa manera astorat que se li pogués preguntar alguna cosa sobre el plom després de l’escàndol que s’havia produït, que el pobre desgraciat que recitava com una cotorra un capítol d’un manual inintel·ligible i purament fantàstic. Respecte al primer, es podia fer la hipòtesi que podria saber alguna cosa sobre el plom el dia que li semblés bé. Per al segon, només l’eliminació de les ximpleries que havia après en el manual li representarà una quantitat de temps molt apreciable, si és que ho aconsegueix un dia o altre.

Amb això, s’iniciava la desbandada. En realitat, la fugida dels estudiants s’iniciava immediatament després que s’havia acabat l’escàndol. Però jo sospito que n’hi havia que marxaven perquè consideraven que la pedagogia que es practicava a l’aula era tan irrisòria com escandalós el xivarri que s’hi havia produït pocs moments abans. Els estudiants sortien en grups de tres o quatre o de més, sense parar. Quan arribava el conserge i deia, de la porta estant, la frase sacramental: Es la hora, señor profesor…, l’aula havia quedat despoblada, i la presència a primera fila dels que anaven per matrícula d’honor agafava un relleu desorbitat.

El professor Vila i Nadal era, a més, un home que havia modernitzat la seva disciplina i que s’havia mostrat partidari de la mineralogia i de la botànica collides directament de la naturalesa. Era un Linneu que portava uns quants anys de retard, però en relació amb els mètodes de la universitat del moment era un precursor indubtable.

Mañana iremos… —deia un bon dia, tot d’un plegat.

—Avi! Avi! Avi! —vociferaven lúgubrement els estudiants.

—¡Orden! ¡Silencio! Mañana iremos a recoger minerales. ¡Clase práctica!  ¡Ya lo saben ustedes! ¡Clase práctica! No puede faltar nadie. A las tres…

En el convento… —cridava, interrompent-lo, un estudiant.

A las tres en el patio de Derecho… —corregia, amb una paciència de sant, el doctor Vila i Nadal.

La notícia era rebuda amb un frenètic entusiasme, perquè tothom sabia, per les notícies dels anys anteriors, que s’hi podien llogar cadires.

A les tres de la tarda de l’endemà, el glacial i estèril pati de Dret era negre de gent i brunzia com una música informulada. Hi havia una gernació desorbitada, fins al punt que sempre vaig creure —per la quantitat de cares desconegudes que s’hi veien— que a les activitats de la mineralogia pràctica del doctor Vila s’hi afegien elements estranys a la casa, estudiants d’altres facultats, amics i convidats dels assistents interessats a no deixar-se perdre la immensa gresca que hi havia lligada. El pati s’emplenava de gent molt abans de l’hora anunciada per a la sortida. Es veia clar que hi anava gent que havia dinat de pressa i corrents per assistir a l’espectacle. Hom esperava el moment d’emprendre la marxa fent tota mena de facècies. Un grup d’estudiants jugava grotescament a saltar i parar. Més enllà, en un racó, un altre havia armat un set i mig; els de més enllà feien servir les columnes per jugar a cuit; altres discutien vociferant. Tothom esperava l’arribada del catedràtic amb una curiositat excitada per una tradició de barrila assegurada que feia anys que durava.

El doctor Vila i Nadal arribava a la fi amb el seu jaqué i la seva armilla blanca, un plec de papers sota el braç —la famosa llista del curs—, nerviós i excitat com sempre, fumant un cigarret de paper molt malforjat, el cigarret clàssic de l’home que no ha tingut mai prou calma per cloure’l com Déu mana. Si aquell bon senyor era considerat i tractat en la majestat acadèmica de l’aula com ho hem descrit, imagineu-vos l’efecte que feia contemplat de cos enter i vist a ple aire, amb el barret negre d’ala mig ampla posat de qualsevol manera, els sabatots plens de pols, la corbata esfilagarsada, els dits grocs de fumar, el bigoti una mica socarrimat i l’agitació nerviosa de què semblava sempre estar posseït. Era rebut amb un gran picament de mans, una cridòria faceciosa i els habituals bruels d’«Avi! Avi! Avi!».

El doctor Vila es posava al davant de l’innombrable escamot i, voltat dels que tiraven per matrícula d’honor, emprenia la marxa cap a la naturalesa. Es tractava d’arribar en un o altre contrafort de Montjuïc passant pels topants de les Arenes i la plaça d’Espanya. L’experiència li havia aconsellat de no passar per la Gran Via; era un carrer massa cèntric perquè hi transités sense dificultats aquell carnaval escolar. Així, en arribar el xamfrà d’Aribau, anàvem a buscar el carrer de la Diputació i l’enfilàvem cap avall.

L’aparició d’aquella gran gentada de xicots joves, generalment ben vestits, en aquell carrer produïa una autèntica expectació. Els vianants s’aturaven a veure’ns passar; els cotxers alentien la marxa; les porteres, amb els seus familiars, apareixien al pas de les portes; les famílies s’abocaven als balcons amb un aire molt distint de quan surten per veure passar un enterrament. L’aparició, a la voravia, d’una noia o d’un grup de senyoretes solia iniciar la gresca. Els estudiants les voltaven, es produïen les naturals procacitats, sempre hi havia algun murri —generalment lleidatà, moreno, olivaci, de dents blanques i cabells arrissats— que allargava més el braç que la màniga. Els límits eren fàcilment sobrepassats, algun vianant de sentiments redemptoristes ho denunciava, s’iniciaven les discussions, saltava sovint algun bolet i els guàrdies compareixien. Hom anava llavors corrent a cercar el catedràtic, que era ja molt endavant, i el doctor Vila compareixia al cap d’una estona molt atrafegat. Renunciava, d’entrada, a entrar en el fons de la qüestió i es posava ipso facto a defensar contra els guàrdies el que ell en deia el fuero universitario. Es produïa llavors un espectacle impressionant. El professor es crispava, agafava un aire oratori i transcendental i deia escandallant les paraules:

Señores guardias,estamos realizando el viaje de prácticas de mineralogía que marca lal ey.Nos encontramos en plena labor científica...

Els guàrdies primer es miraven ells amb ells, totalment astorats, incapaços de comprendre res. Després se’l miraven a ell, de dalt a baix, encuriosits, i la seva ignorància augmentava.

—Visca l’Avi! —cridava un energumen.

—Visca el fuero universitario! —bramulava un altre.

¡Orden! ¡Silencio! ¡Callarse! —proferia el doctor Vila, amb la boca torta, brandejant els papers, suat.

Com que l’escamot, tot caminant, s’havia esfilagarsat i allargat, perquè més o menys gairebé tothom s’havia establert pel seu compte al carrer, succeïa que tot d’una s’avançava un grup ressaguer. Aquest grup havia trobat un piano de maneta —un dels innombrables pianos de maneta que llavors amenitzaven els carrers de Barcelona— i hom l’havia llogat amb el seu personal corresponent per tal d’amenitzar la sortida amb els seus efluvis musicals. Els xicots, en descobrir que el doctor Vila discutia amb uns guàrdies, consideraven urgent reforçar la posició dialèctica del seu mestre amb la música del manubri que arrossegaven. Col·locaven l’artefacte darrere mateix de la seva esquena i, mentre el pobre senyor s’esgargamellava tractant de fer comprendre als agents de l’autoritat que allò era una manifestació absolutament científica, els interessos de la qual estaven per sobre de qualsevol consideració empírica, mesquina o adotzenadament reglamentària, la maneta encetava el pasodoble del Gallo o el Ven, y ven, y ven, que la Chelito cantava a l’Edèn Concert del carrer Nou i que rivalitzava amb l’al·ludida Yo soy feliz con la gente del hampa, que era la cançó de moda llavors a Barcelona —cançó que des de La Buena Sombra havia irradiat frenèticament a tots els celoberts i a totes les cantonades.

 

¿Qué es esto?¿Qué esperpento musical es esto? —cridava fora de si el catedràtic, groc de ràbia, picant a terra amb un sabatot, fent uns saltets de nerviositat—. ¡Orden! ¡Callarse! ¡Silencio!

Encara no havia acabat de pronunciar la paraula «¡Silencio!» que ja els estudiants havien donat una pesseta més al del piano de maneta. Aquest personatge no sols estava disposat a tocar el Ven, y ven, y ven tantes vegades com convingués, sinó a matisar la musiqueta d’una manera absolutament recreativa i delicada. Els balcons eren plens de gent. S’havia format al voltant de l’espectacle un grup considerable. Els estudiants coneixedors de l’art de la dansa es posaven a ballar amb la primera persona de l’altre sexe que trobaven, i, si no la trobaven, ballaven ells amb ells amb moviments efeminats. El desori agafava proporcions desorbitades. Els guàrdies, cada vegada més astorats de l’espectacle, se n’anaven amb les mans al cap i desapareixien en el primer establiment que trobaven.

Davant d’aquest fet, el doctor Vila feia una rialleta de satisfacció —la rialleta de l’home que acaba de guanyar una batalla. El fet era abundantment corejat amb bruels de «Visca l’Avi!, visca l’Avi!», en els quals col·laboraven els penjolls de gent dels balcons i el públic estacionat al seu voltant. Es gratava de seguida una estona, amb l’ungla del dit xic, nerviosament, darrere l’orella. Cloïa després un cigarret i reprenia la marxa amb el manubrier darrere, sempre tocant.

Com que el pas pel carrer de la Diputació implicava generalment la composició de dos o tres conflictes com el que acabem de relatar, hom arribava a les Arenes amb un retard considerable. Per altra part, com que el pas per la plaça d’Espanya presentava també les seves dificultats, sobretot amb els tramvies —els estudiants, quan anaven en grup i s’esvalotaven, tenien una tendència a fer saltar els tròleis dels tramvies—, el cert és que l’arribada als primers contraforts de Montjuïc es produïa quan el crepuscle s’iniciava. Això sí: durant tot el curs de la caminada el piano o els pianos de maneta que hom havia llogat al carrer d’Aribau havien anat tocant sobre la marxa, amb ben poques interrupcions. Quan arribàvem a la naturalesa, els instruments desapareixien. El terreny era inaccessible als carruatges.

De seguida que el doctor Vila constatava, a terra, la presència de quatre herbetes o d’algun roc, s’aturava i deia enriolat:

¡Señores, estamos sobre el terreno!… ¡Manos a la obra! ¡Van a comenzar las prácticas!

—És fosc! No s’hi veu! —cridava un estudiant.

—Avi! Avi! Avi! Visca l’Avi! —vociferava un altre fill de papà, lúgubrement, encara.

Amb això la tarda anava caient ràpidament i la llum s’acabava. El professor, voltat immediatament dels que aspiraven a matrícula d’honor, arrencava de vegades una herbeta o recollia una pedra. S’ho anava ficant tot a la butxaca. Hi havia dos o tres estudiants que portaven un quadern de paper adequat per fer un herbari.

Mentrestant, era possible de constatar un fet. El nombre d’estudiants que havien arribat sobre el terreny era considerablement més reduït que el que havia emprès la marxa des del pati de Dret dues o tres hores abans. Cansats de riure i de fer animalades, la immensa majoria havia abandonat les classes pràctiques a la plaça d’Espanya, havia agafat el tramvia i s’havien entaforat en un cafè o en un cine o altre. Quan, entre dues llums, en el cel esmolat i verdós apareixia la primera estrella, el doctor Vila es trobava rodejat de quatre gats. La quasi totalitat del curs s’havia esvaït. El retorn del grup dels escollits, ja ben fosc, era una mica fúnebre. En la foscor de la naturalesa, el doctor Vila caminava d’esma, amb una seguretat molt escassa.

D’aquestes classes pràctiques se’n produïen, durant el curs, cinc o sis. El projecte era anar a recollir minerals a la tardor i a herboritzar a la primavera. Vaig assistir a les dues primeres, però sospito que totes foren igualment manicomials.

Com a producte directe del país, jo sóc un estudiant indisciplinat i mediocre, però em semblà sempre intolerable, gairebé diria criminal, el que succeïa en aquella caòtica ampliació de Ciències. No vull pas dir que el doctor Vila i Nadal fos un bon mestre. De moltes coses que succeïen al seu voltant ell n’era purament el responsable. Vaig arribar, però, a sentir per ell una gran simpatia —la simpatia corresponent al menyspreu que em produïen els estudiants, aquells fills de classe dirigent, destinats a ésser la classe dirigent de demà. M’indignaven els seus moviments de caprici, la seva revolta permanent contra un home bondadós i feble, i que com a magatzem de coneixements era un de tants. Aquells estudiants que davant d’ell semblaven dominats pel frenesí del desordre i de l’anarquia contrastaven amb l’aire manyac de xais de ramat que agafaven davant del doctor Alcobé, catedràtic de Física, home sec i fred, displicent i impermeable. Arribà un moment que el desordre em produí un fàstic intolerable. No vaig poder aguantar.

Un dia, després del tumult de la classe de Mineralogia i Botànica, s’alçà del seu banc un estudiant, es posà el barret en plena aula i es disposà a sortir. El doctor Vila l’interpel·là:

¿Dónde va usted?—li demanà.

L’estudiant es col·locà el barret una mica de cantó, es reforçà el nus de la corbata —llavors es portaven petits com pinyols d’ametlla—, se’l mirà amb un aire de grollera fatxenderia i digué, trencant les síl·labes, barrut i tibat:

Voy a tomar una cerveza…

Davant de la resposta, la població escolar féu una ovació a l’estudiant. Una vegada més el professor fou vexat. El doctor Vila es trasmudà. Un calfred féu tremolar tot el seu cos. Amb prou feines pogué evitar que li caiguessin les llàgrimes. I ni tan sols volgué saber el nom d’aquell indecent bufat. Aquesta fou la gota que féu vessar el vas. Vaig decidir donar-me de baixa de l’ampliació de Ciències i no vaig freqüentar més aquell cafarnaüm excitat permanentment per la quantitat. Estic segur que altres estudiants havien pres la mateixa decisió, malgrat la vocació que els impulsava. Allò era una malaltia, una pesta, una plaga.

 

He dit que m’hauria agradat d’estudiar química. Exactament, la meva curiositat em portava a estudiar química i al mateix temps medicina. He estat sempre un apassionat de la medicina, com saben molts amics meus i sobretot el meu amic S. Potser l’origen de la curiositat que he sentit per la química i la medicina —i per la ciència positiva en general— prové del respecte que sempre he tingut pel materialisme experimental.

Amb això, vaig tractar de veure com es presentaven els estudis de medicina. Vaig anar a l’Hospital Clínic amb diversos amics inscrits en aquesta facultat. Tinc la impressió que hauria resistit —amb més o menys esforç— la sala de dissecció. El que em costà més de comprendre és que es pogués estudiar l’anatomia de memòria, vull dir aprenent els textos de memòria, com feien alguns estudiants coneguts meus. Jo sóc capaç de tenir una certa memòria de les coses que he vist; davant de l’exercici de la memòria de paraules la meva incapacitat és considerable. Vaig assistir a diverses lliçons del professor Batllés i Bertran de Lis —que era un senyor d’estatura mitjana, corpulent, roig de cara i molt ben educat. Mare de Déu Santíssima! L’anatomia del professor Batllés era vista per la majoria dels estudiants a través d’un punt de vista permanent: a través del suspens i de l’aprovat.

A la sala de dissecció em feren la novatada clàssica. Un estudiant amic m’allargà la mà per saludar-me i jo li vaig allargar la meva. El xicot enretirà la mà, i em vaig trobar amb una altra mà dins la meva, freda, glaçada, d’un color de cendra —la mà d’un mort que tenia, per cert, les ungles una mica negres. Era una mà curta, vull dir que havia estat tallada del braç en el punt precís del pols. Vaig sentir un moment de forta aprensió, però no em vaig pas posar a xisclar com feren tantes persones que més endavant foren metges, i metges importants.

Vaig arribar a la facultat de Dret per exclusió —després del meu fracàs absolut davant de l’ampliació de Ciències, no pas en tant que ampliació de Ciències, sinó en tant que fenomen de quantitat humana. Vaig arribar-hi sense sentir cap interès específic ni pel dret ni per les lleis —sense que això volgués dir que hi portés una indiferència total, perquè la indiferència davant de la vida no l’he sentida mai. Com que en aquesta facultat el nombre d’estudiants era més escàs, l’ordre hi era molt més visible. Hi vaig trobar, per altra part, unes exigències tan petites, que vaig poder fer compatibles els treballs (diríem) de la universitat amb altres il·lusions més peremptòries del meu esperit.

Però tot això ja és una altra història. El que necessitava era sortir del fatigós i sinistre desordre que imperava en l’ampliació de Ciències, aquell desordre que res no hauria pogut justificar en un ambient de persones civilitzades, ni aquell sabor del pintoresc que a certes persones agrada tant. En aquest sentit la facultat de Dret em semblà un oasi, una cosa més agradable, menys enervant, pintoresca, és clar, però d’una altra classe.

 

Per raons que serien molt llargues d’explicar i que no fan al cas, jo, que he conegut les darreries de l’època clàssica dels estudiants, puc dir que vaig viure, en aquella època, un ambient discret i relativament ordenat. No puc pas dir que arribés als ambients sòrdids, i em vaig poder apartar de les dispeses misèrrimes; això no vol pas dir que no conegués els cafès amb billars i taules de set i mig, els music-halls del Paral·lel i els cafès amb cambreres, perquè, com una bona part dels meus companys, vaig passar per la facultat de Dret molt més obsessionat —i destrossat— per la tensió sensual que pel codi civil o els procediments judicials.

Quan, l’any 1913, vaig arribar a Barcelona per entrar a la universitat, els cafès vuitcentistes, amb miralls a les parets, divans folrats de vellut vermell, llums de vidre glaçats, sostres de color de tabac, cambrers amb ulls de poll i tertúlies familiars —tot plegat, fetes les excepcions de rigor, una mica suat i arriladet—, anaven ja molt de baixa. Els cafès d’estudiants del meu temps foren cal Pau i el Cafè Gravina.

El primer era a la Gran Via, davant per davant de la porta de Farmàcia. Aquest establiment ocupava els baixos d’una casa moderna i era el que solen ésser els baixos de les cases modernes de l’ampliació de Barcelona: un enorme i profund magatzem amb les columnes de ferro colat que aguantaven les bigues metàl·liques. A l’entrada, sobre el carrer, hi havia una gran vidriera que deixava passar —llevat de quan els plàtans de la Gran Via treuen fulla— un devessall de llum crua, desagradable, agra. La potència d’aquesta llum arribava gairebé fins a mig cafè. Després, a mesura que hom anava penetrant cap al fons de l’establiment, es feia més tolerable, s’endolcia, s’anava fent ombradissa. Al capdavall de tot l’obscuritat devia accentuar-se d’una manera molt notòria, perquè sempre hi vaig veure encesa la llum artificial. En el paratge clar de la casa —a l’entrada— hi havia els billars per fer caramboles —els passatemps candorosos. En el fons de l’establiment hi havia les taules de joc posades sota un llum de claror potent i blanca, que en tocar el drap verd de les taules feia una resplendor d’herba aquàtica diluïda en una esblaimada fangositat.

El Cafè Gravina, situat al carrer del mateix nom —un carrer que va de Pelai a Tallers—, era un cafè sòrdid, tronat, petit, agitat i tenebrós, que semblava afectat per l’ombra llòbrega i lívida que l’Hospital Militar del carrer de Tallers projectava sobre les cases situades al seu voltant. L’hospital no tenia pas solament una influència visual: tenia també una presència olfactiva que comunicava a l’aire del veïnatge. Segons el vent que bufava, cada vegada que s’obria la porta del Gravina hi entrava un baf d’hospital. A l’estiu, aquesta bafarada tenia un matís de matalàs de llana vella i suada —una olor de galliner i de colomassa. A les taules de joc de l’establiment, quan es produïen aquestes presències olfactives, els jugadors semblaven fer cara de malalts —com si es tractés de convalescents escapats de l’hospital immediat.

A tots dos cafès es tiraven caramboles, es jugava al xapó i es tallava el set i mig amb crupiers professionals —uns crupiers que anys enrere havien estat, segons deien, estudiants que havien tirat pel mal cap. A primers de mes, sobre les taules d’aquests locals hi corria algun duro de plata; del cinc al quinze s’hi veia alguna pesseteta; del quinze per amunt només s’hi veia la calderilla amarga.

Al carrer d’Aribau també hi havia diversos cafès d’estudiants que es diferenciaven dels que acabem de citar per la presència en el seu ambient de senyoretes distingides i oxigenades anomenades tanguistes. Aquestes senyoretes tenien moltes pretensions, però no crec pas que practiquessin el vici d’una manera maliciosa i deliberada. Sospito que aspiraven (malgrat trobar-se en plena joventut) a una forma o altra de retir amenitzat per la cria d’animals domèstics —vull dir que aspiraven a la gàbia de conills o al galliner modestament poblat. Malgrat ésser antres d’escassa virtut, ni al Gravina ni a cal Pau no hi vaig constatar mai la presència de persones de l’altre sexe. Era una espontània divisió del treball. No vull pas dir que aquelles vestals —com les anomenaven els poetes decadents del temps en les seves més elaborades poesies— no fossin positivament sensibles i no haguessin tingut en els inicis de la seva actuació un caprici o altre per algun estudiant lleidatà d’una morenor pàl·lida, cabells negres ondulats i una qualitat granítica de cap absolutament marmòria i envejable. En el meu temps i en aquests afers, l’estudiant lleidatà fou qui tallà el bacallà d’una manera real i tangible. Però tot aquest aspecte de la qüestió fou per a mi molt desconegut. No vaig mai tenir una tirada pels establiments del carrer d’Aribau —probablement per falta de diners, però potser també una mica perquè el carrer fa una certa pujada, i les pujades sempre m’han donat ànsia.

A les timbes del Gravina i de cal Pau de l’època de què estic parlant hi havia, al costat dels estudiants autèntics, un núvol de crupiers, de paràsits i de gent del milieu que vivien de la trampa i de les combines més complicades i difícils. Si aquells homes haguessin dedicat una part del seu enginy a una qualsevol activitat normal, haurien pogut viure molt bé. El Gravina era freqüentat principalment per estudiants pobres —o almenys d’aire modest—, comarcals, d’aspecte foraster, però d’una tenacitat, en la passió del joc, que arribava a sorprendre. A cal Pau hi anaven més aviat estudiants de casa bona, barcelonins que es movien amb una gran llibertat perquè es sentien coberts per la influència dels seus papàs respectius. Tots els escandalosos espectacles de l’ampliació de Ciències tenien el motor en aquesta timba.

Vaig passar moltes hores en aquests nefands establiments. De tota manera, vaig ésser sempre un jugador petit, desproveït de vanitat, un jugador mut, gris, esborrat. En el moment d’allargar la mà per fer una aposta —de vegades havia de passar la mà per una escletxa de la murada d’esquenadrets que se m’interposaven davant de la taula— havia de vèncer una timidesa inexplicable, de molta densitat. Davant d’una taula de joc, no vaig aconseguir mai fer un gest ample, fascinador, convincent i resolutiu. Una incapacitat total. Tampoc no recordo haver aconseguit mai articular la menor protesta quan un barrut qualsevol picava la meva aposta i el meu guany i se l’apropiava indignament. Quan veia que m’aixecaven un mort quedava perplex externament, la meva impavidesa era total; la rebullida interna, considerable. La meva pusil·lanimitat era ridícula, però constitucional.

El senyor Pau, propietari del local, era matiner, perquè, tractant-se d’un cafè d’estudiants, el seu horari era paral·lel a l’horari acadèmic del nostre primer centre docent. Era un cafè que anava al revés dels altres: a la nit no hi havia ànima vivent; a partir de les nou del matí era concorregut i freqüentat. Es podria parlar una llarga estona sobre les diferències entre les passions nocturnes i les matinals. El senyor Pau, deia, solia anar d’una taula a l’altra amb un aire solemne i enravenat. Era un senyor d’edat, d’aspecte respectable, d’una considerable superfície, alt i gros, pàl·lid, amb una mica de gomina sobre els cabells llisos blanc-cendrosos, d’ulls gris clar, amb un bigoti estufat i rodó, lleugerament cremat pels cigarrets egipcis que fumava. Se li atribuïen qualitats d’home refinat, completament acordades a la clientela del seu local: portava camisa i coll planxat, punys de cel·luloide i corbates de primera qualitat. Hi havia un moment, però, que la seva discreció fallava: transportava massa quincalleria, massa anells als dits, massa botons amb brillants, massa agulles de corbata, i la grossa cadena d’or que decorava el seu abdomen valuós i important passava de ratlla. De tota manera, malgrat aquestes caigudes en la puerilitat, produïa una impressió d’haver viscut molt —produir la impressió d’haver viscut molt era una espècie d’ideal burgès general— i tenia un caient de mirada fatigat i displicent que socialment el realçava. Era una mirada que l’excloïa de la humanitat vulgar —s’entén, de la gent (com deia un novel·lista francès) que només ha treballat. La veu, lleugerament tocada de rogall, greu i pausada, li acabava de construir la respectabilitat —tot i que hauria pogut ésser la veu d’un pillastre seriós, metòdic i organitzat. Alguns deien que el senyor Pau tenia pinta de catedràtic, i els que l’havien tractat i eren sabedors de les influències polítiques que l’exornaven afirmaven que ho hauria pogut ésser si hagués volgut, perquè era persona de títol acadèmic (o poc se n’hi faltava) que no li havia pagat la pena d’utilitzar.

El cert és que en aquells topants universitaris no hi havia un home que presentés un físic més just i adequat de professor —sense ésser-ho— que el senyor Pau.

 

Sortir de l’ampliació de Ciències i entrar a la de lletres era passar del caos al país de les fades. Per entrar a la facultat de Dret pròpiament dita també s’havia de passar per una ampliació que no ampliava res, però que pel fet de contenir una quantitat discreta d’estudiants semblava un oasi. Una massa de dos-cents vuitanta estudiants concentrats entre quatre parets amb la intenció de fer-los estudiar és una pretensió pedagògica sense fonament. Una massa quatre vegades més petita no és pas una perfecció de metodologia escolar, però la monstruositat no és tan flagrant. Era la diferència quantitativa el que creava una altra situació molt més amable. En aquest sentit, era com entrar en un altre món. A part d’això, tota la resta era igual.

En definitiva, la universitat era un reflex exacte de la societat del país, no era un organisme de selecció. Hi havia una terregada professoral, corresponent a la terregada general del país —amb l’advertència que la terregada professoral era pitjor que la del país, perquè era pedantesca i reticent sense existir cap raó que ho justifiqués. Hi havia una mediocritat professoral que corresponia a la mediocritat del país. I finalment existia una petita minoria de professors conscients i responsables del seu ofici, que corresponia a la petita minoria —a la irrisòria minoria que sembla tenir per missió donar el que sap al país.

En aquella ampliació de Lletres hi havia diversos fenòmens, el primer dels quals era don Josep Daurella i Rull, que professava la Lògica Fonamental.

El senyor Daurella era un magnífic, excel·lent professor, en aquest sentit; en el sentit que les persones que passàvem per davant de la seva tarima coneixíem el que és la veritat. Quan, a quarts de dues de la tarda, s’acabava, sota els seus auspicis, l’hora de la veritat —«Es la hora, señor profesor»—, sentíem que n’estàvem impregnats, ens emportàvem el seu alè, a les nostres orelles tremolava el ressò de la veritat. Poc s’ho pensaven, els barcelonins i les barcelonines que trobàvem, carrer de Pelai avall o carrer de Balmes amunt, que aquells obscurs estudiants acabessin de fer coses tan importants. Ningú no hauria pogut imaginar la transcendència del que havia passat. Si ho haguessin sabut, ¿què hauria passat? No hi ha pas prou imaginació per figurar-s’ho.

Professava Lògica Fonamental. Quan travessava el pati de la facultat, sovint portant birret i toga, es veia clar que el senyor Daurella es dirigia a realitzar una cosa fonamental. Quan, ja sobre la tarima, s’asseia a la taula, era completament cristal·lí que es disposava a complir una obligació pagada, certament, però fonamental. Quan es posava a parlar es produïa a l’aula aquella indefinible emoció que hom sent davant d’una fonamentalitat actuant. En el pla d’estudis universitaris no es podia pas trobar cap disciplina, o sigui cap assignatura, que fos qualificada de manera tan sensacional. En el sector de les ciències exactes, que de tota manera s’ha de suposar que tenen una certa exactitud, no hi havia res de semblant. Ni la Geometria, ni l’Àlgebra, ni el Càlcul Integral no eren qualificats de fonamentals. Només la Lògica, la lògica dels sil·logismes, una mena de passatemps inventat pels escolàstics i millorat pels jesuïtes, era tinguda per fonamental. Això era degut al fet que la Lògica, tal com s’ensenyava en els estudis d’ampliació de Dret i de Filosofia i Lletres, i sobretot tal com l’explicava el senyor Daurella, era tinguda per la veritat pura, autèntica, objectiva i decisiva. Si no hagués estat així, el qualificatiu hauria sobrat.

No era pas una qüestió de pretensions. Jo, que hi era, puc afirmar que precisament de pretensions no n’hi havia pas gaires. No. Era una fonamentalitat tan real i tan sentida, una veritat tan òbvia, habitual i rutinària, que el senyor Daurella hauria presentat el seu millor somriure sardònic si algú n’hagués dubtat. Per professar la veritat, en tot cas, tot l’acompanyava. Tenia, en primer lloc, la severitat indispensable. A la tarima era impressionant. Era un senyor de mitja mida, tirant a gras, d’una morenor olivàcia, lleugerament agitanat. La cara, ondulada de bossetes i de sacsons suaus, contenia un filó, entre clericaloide i comercial, profundament indígena. Vestia de negre, d’un negre definitivament respectable, de gassa funerària. El coll era gruixut i de fort diàmetre sobre les vastes espatlles. Un plastró de seda densa, sobre el qual es destacava una perla tèrbola, ocupava el triangle de l’obertura de l’armilla. Tenia els pòmuls amples, els ulls petits i vius, els cabells negres aixafats sobre el crani i la boca una mica entregirada. La mobilitat, la vivacitat de les seves faccions, era extremada sobre un marc immòbil de búdica impassibilitat. Quan, a l’hivern, es refredava, apareixia amb un fulard de seda roja al coll que li donava un aire vagament episcopal.

Totes aquestes qualitats externes poden servir admirablement a un home de tarima. Poden contribuir a donar-li una força natural. Poden atribuir un aire decisiu a les seves paraules. Era absolutament notori que el doctor Daurella posseïa aquestes qualitats. Però li hem de fer justícia: era un senyor tan fort que no necessitava pas el to major per imposar-se. En tenia prou menjant a la tarima caramels de menta. El senyor Daurella era un devorador de caramels de menta. En menjava de verds i en menjava de rosats. Menjar caramels és un fet completament anodí i intranscendent. Menjar caramels sobre una tarima, tot ensenyant la veritat fonamental, pot ser literalment grandiós —no en dubteu pas.

Però jo era simplement un alumne i determinades coses no podia pas veure-les clares. El que ara em sembla una normal manifestació acadèmica —menjar caramels en l’exercici del seu servei és admès entre acadèmics i catedràtics—, llavors ho veia com una manifestació de bonhomia familiar, una adorable familiaritat. Assegut en el petit amfiteatre de la càtedra de Lògica, davant d’ell, suspès en el silenci grisenc que hi flotava, de vegades me’l mirava. Les seves galtes es movien influïdes pel caramel. El glopejava. Com que a mi els caramels de menta m’eixarreeixen el paladar, pensava amb admiració: «Quin paladar més fort deu tenir el senyor Daurella!».

Quan la dolçor era esgotada, agafava amb el puny clos les desferres del caramel i les llençava com un pinyol d’oliva. I n’encetava un altre. Llavors ho trobava entendridor, segurament perquè aquell important carcamal m’havia d’aprovar. Avui ho trobo extraordinari. Aquest adjectiu és just, perquè no s’ha d’oblidar que mentre es produïen aquestes casolanes insignificances teníem la veritat al davant, i tots els presents dotats d’un cert sentit érem sota la influència de la seva gravitació sobirana. Els sil·logismes anaven a tota màquina. Un alumne deia, amb una veu primeta però segura:

—Los árboles respiran por las hojas…

El senyor Daurella responia, amb una veu greu, de baix abaritonat:

El peral es un árbol…

I l’alumne rematava amb entusiasme:

Luego el peral respira por las hojas.

Quedàvem tan satisfets i tan saturats, que amb poques empentes hauríem allargat la classe una altra horeta. Era literalment el país de les fades.

Professionalment el doctor Daurella era un fort comerciant de bacallà. Era, a més a més, tomista de mentalitat. Seria potser una mica arriscat afirmar que el doctor Daurella explicava el tomisme. No. No n’hi havia pas per a tant. Explicava els ossos del tomisme —i encara els més pelats i escurats—, el tomisme momificat. Però això sí: érem feliços, intensament feliços, i mai no us podreu figurar el gust que dóna viure transportats a l’època anterior a Galileu, a Newton i a Descartes. Quin benestar! Quina cucanya! Sí. Jo puc dir que he sigut feliç, que la meva felicitat durà un curs acadèmic —un trist curs acadèmic!— i que de llavors ençà la meva vida ha transcorregut dins d’una buidor irreparable. Si alguna cosa pogué només enterbolir la meva felicitat fou pensar que aquell impressionant bercengàs em podia a fi de curs suspendre d’una manera absolutament fonamental amb les seves delirants collonades.

En aquella ampliació inoblidable hi havia un altre catedràtic molt bonic anomenat don Juan de Arana y de la Hidalga (alça, Manela!), que professava el Dret Natural, era vicerector (Daurella era el senador), conseller del Banc d’Espanya, etcètera…, és dir, un mestre acabat.

Pels voltants de 1914, l’Arana —així l’anomenàvem els seus fills espirituals— ja ho tenia tot blanc. Era un senyor menut, rodanxonet, amb una certa forma, vist de conjunt, d’ou de pasqua. Tenia un aspecte molt correcte i una presentació molt elegant: semblava un conillet acabat de pentinar. Home d’edat —devia tenir de seixanta a setanta anys—, la seva vitalitat era extraordinària. Al matí anava vestit de financer maurista: portava abrics clars, sabates de xarol amb botins grisos, bigoti i barbeta admirablement presentada, un flexible de color de cafè amb llet, amb una cinta blava i guants clars. De vegades l’edat li feia tremolar una mica la barba, i llavors era més bonic que mai. Era un vellet de vitrina tan típic i tan ben presentat que hauríeu dit que s’alimentava amb cullerades de llet de pot sense dissoldre, amb torradetes amb mantega de luxe i que havent menjat s’eixugava el morret amb un mocador de color blauet amb caladets, brodadet.

Era professor de Dret Natural, que era el nom que tenia en els programes universitaris d’aquest país la Filosofia del Dret —s’entén la Filosofia del Dret escolàstica. Jo no sé pas, francament, si existeix el dret natural. A l’aula del senyor Arana no vaig pas treure l’aigua clara de res i, com que més tard no he tingut temps material per reflexionar sobre aquestes coses, no puc pas dir si el Dret té uns principis immutables, eterns, vàlids en totes les latituds, això és, objectivament natural, com és natural, per exemple, la composició i la forma d’un gat, d’un barret fort o d’un meló, o si el dret natural és un dret artificial que uns quants senyors respectables en diuen «natural» perquè a casa seva estan bé, han heredat o han fet un bon casament i els nens estudien el batxillerat. L’únic que puc dir és que el Dret Natural era una assignatura que resultava, donada la vaguetat de la seva existència, una mica cara de matrícula i que per «passar» —o sigui, per aprovar— calia comprar i repetir de memòria algun capítol d’un manual sobre la matèria, escrit per un tal Rodríguez de Cepeda, que segons deien era valencià.

Aquest manual era absolutament típic, modèlic d’aquesta classe de monstruositats editorials. En els prolegòmens, l’autor, amb la més gran serietat, exposava, en un nombre considerable de planes, la importància de l’assignatura, sens dubte per convence’ns que es mereixia el sou que guanyava. Després venia l’exposició de les teories del Dret. N’hi havia una pila. Tothom que s’havia ocupat de la qüestió hi havia dit la seva amb un sentit absolutament personal, dissentint de tots els altres, en virtut, sens dubte, de l’immortal principi de tants caps tants barrets. Teoria de Rousseau. Teoria de Kant. Teories de Hegel, de Hobbes, de Spinoza, sense comptar les teories dels orientals, dels grecs, dels romans, dels medievals, dels barrocs, dels il·lustrats i dels contemporanis. En aquesta inacabable processó de teories apareixen dos noms que inspiraven un respecte i una curiositat instantanis: els de Grotius i de Puffendorf. Les persones dedicades a elaborar teories que tenen la sort de tenir noms així tenen la immortalitat universitària assegurada.

Aquesta llista d’opinions ens feia molt mala espina, perquè demostrava que el Dret Natural és una especulació absolutament relativa, donada la diversitat d’opinions —això és, d’autors que divaguen, tots amb la seva veritat sota el braç, per les avingudes boiroses de l’assignatura. Davant d’un galimaties tan explícit, hom resolia el problema posant d’un cantó les teories bones; de l’altre, les teories regulars, i una mica més enllà, les irreparablement nefandes. Les primeres calia saber-les al peu de la lletra; sobre el coneixement precís de les segones hi havia molta tolerància; davant de les terceres el que s’exigia era la refutació. En el treball de refutació de les teories impies, el Cepeda feia entrades de cavall sicilià i d’aquest vull i aquest no vull. Arana, en aquest punt, era més cepedista que l’autor del manual. Més que el coneixement de la teoria dolenta, el que li interessava essencialment és que l’alumne en sabés la refutació. Això era una monstruositat literal, perquè ¿com és possible de refutar una cosa sense tenir-ne coneixement ni saber de què va? Era igual. Per això cada any es produïa la mateixa anècdota, l’anècdota que jo he viscut i reiteradament presenciat i que si s’explica a una persona no malejada per la cultura oficial fa literalment morir de riure per la quantitat de bestiesa pura que conté —la llegendària anècdota del professor Arana.

Señor Fulanodeia la mel·líflua veu del catedràtic—. Hoy estamos en la teoría de Kant (o de Rousseau). Diga usted la teoría de Kant. ¿Qué sabe usted de la teoría de Kant?

L’alumne s’alçava dempeus, obria el programa, feia un moviment amb el cos per ajustar l’orella a l’apuntador del banc immediat, es passava la llengua pels llavis, es gratava un moment el clatell, formulava unes paraules inintel·ligibles… L’apuntador, aquell dia —per la raó que fos—, tenia una apuntació plena de morositat. Era un apuntador fracassat i lamentable. Durant una llarga estona, un silenci compacte envaïa l’aula. Mentrestant, el senyor Arana passava els ulls a través d’uns vidres amb muntura d’or col·locats sobre la punta del nas, sobre la llista del seu alumnat. A la fi, el xicot, completament peix, per dir-ho amb el lèxic adequat, es donava.

No he podido estudiar… —deia amb una cara d’angoixa, oprimit, derrotat.

De manera, señor Fulano —feia llavors el professor sense acritud, passant-se una maneta pel bigoti, com si parlés del temps—, de manera que no sabe usted la  teoría de Kant… Pero sabrá usted sin duda su refutación…Vamos a ver: diga usted la refutación dela teoría de Kant.

Com que allò dels apuntadors era un camp perdut, de vegades arribava que del lloc més impensat de l’aula sortia un esperit sant disposat a fer quedar bé l’interpel·lat. L’alumne sentia uns sorolls darrere seu (el que s’anomenava el murmuri) i començava a barbotejar. El senyor Arana agafava de seguida el posat de l’home que s’engresca. Es passava la mà per la barbeta com si munyís una mamella de cabra. El murmuri agafava consistència i l’alumne s’aguantava. El professor l’escoltava amb una admiració creixent. La refutació, saber la refutació, aquest era l’ideal. La impressionant escena s’acabava sempre amb unes paraules del catedràtic.

—No ha sabido usted la teoría, pero ha dicho algo para refutarla. No está mal…

No crec que mai enlloc l’alta cultura hagi arribat a una elevació com la que assenyalen aquests fets verídics i incontrastables.

Passat Nadal, que era quan s’acabava la refutació de les teories nefandes, una part dels elements de la classe estava convençuda que no hi havia res a fer i que era molt més interessant anar a jugar al billar o al set i mig a cal Pau. Una altra part de la llista es considerava convençuda que Kant i Hobbes, Spinoza i Rousseau, els grecs, els romans, els moderns i una bona part dels autors contemporanis eren uns homes dolents, uns mals pares, uns culs de cafè, uns detractors de la família, de la propietat i de l’Estat.

Després entràvem en el Dret Natural «propiamente dicho» i semblava que respiràvem. Era una logomàquia teològico-escolàstica muntada sobre sil·logismes dissimulats, en certa manera esfilagarsats, que corresponia a la intel·ligència del senyor Cepeda i posada a punt perquè fos grata al senyor Arana. Era un dret que quedava bé, molt fotogènic, absolutament natural. En el meu curs arribà, però, una cosa curiosa: el manual havia estat calculat per a un curs universitari teòric, és dir, per a un curs sense vagues d’estudiants ni festes suplementàries. Ara bé: com que de vagues se’n feien tantes com exigia la felicitat nacional i les festes es complien amb la més absoluta rigorositat, resultava que en arribar el 20 de maig —que era la data de l’acabament del curs—, només coneixíem, i encara amb la vaguetat que és de suposar en un país de tanta intuïció, mig Dret Natural. Si ens haguessin obligat a examinar-nos de l’altre mig, hauríem considerat que el tros de Dret Natural que faltava era absolutament artificial.

I amb això arribàvem als exàmens.

El senyor Arana tenia sobre el fenomen dels exàmens un criteri absolutament particular —un criteri que crec que s’ha de qualificar de sensacional. Suspenia indefectiblement els dos estudiants inscrits a la cua de la llista. En aquest punt la seva decisió era impertorbable. ¿A què obeïa una decisió tan estranya? ¿Com justificava el professor un caprici tan singular i tan escandalós? No ho sé pas. Ell ho devia saber; però, com que mai no li’n vaig sentir parlar, haig de proclamar la meva més absoluta ignorància. El cert és que els dos últims inscrits a la llista, encara que haguessin estat una reviviscència de Plató, una repetició d’Aristòtil o una incubació de Puffendorf, haurien estat suspesos igual. Però hi havia, al meu entendre, un fet pitjor que el fet mateix de l’arbitrarietat: era que ningú no en feia cas i tothom ho trobava perfectament natural.

Per als altres alumnes, vull dir per als que es trobaven inscrits abans dels dos darrers, els exàmens no tenien importància: l’aprovat era segur i ineluctable encara que fossin uns socs explícits i manifestament declarats.

Com que els dos darrers de la llista ja sabien el que els havia de passar des de primers de curs, acceptaven els designis de la providència resignats. En el moment dels exàmens ni tan sols es presentaven. Quan en tal dia algun company tenia cura de confirmar-los la notícia de la ineluctable carabassa, els trobava al Gravina o a cal Pau jugant a cartes o fent córrer les boles de billar. Davant de la informació arronsaven les espatlles i continuaven jugant.

Aquestes són notícies de l’ampliació de Dret de la universitat d’aquesta segona dècada del segle. No era pas una ampliació com la de Ciències, prohibitiva per la quantitat, ni destruïda per la massa. Era una ampliació prohibitiva per les conseqüències que es desprenen del que portem fins ara escrit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de novembre 1918 (continuació)

dimecres 21 novembre 2018

Al vespre, arriba la notícia de la mort de l’amic Gervasi.

Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.

El vermell rabiós de la cara se li havia tornat de color de rosa pàl·lid. Ja s’acostaven les mosques verdes i les papallones vagues.

L’enterrament fou un enterrament com un altre.

Els esdeveniments més importants dels últims temps de la vida de Gervasi no tenen res de particular. El primer gos que tingué, feta la casa i plantada la vinya, es morí de vell, sense novetat. Les últimes anyades foren bones. El vi s’havia apujat. Feia un vi tan bo que a Palafrugell, quan la gent volia donar a entendre la seva qualitat, picava l’ullet. Posseí a més el Secretari. Un dia, cap al tard, es passejava per la tira de ceps i treia una herba a l’atzar. De sobte sentí fressa entre els pàmpols i veié la cara d’un gos bordai. Era un gos com n’hi ha mils en el nostre país, pigallat, sense una forma definida, escuat, sec com un clau. Quan el tingué a prop li digué:

—¿Què vol aquest secretari?

El gos mogué l’ínfima part de cua que li quedava i féu l’acció de recolzar-se, amb les potes, sobre Gervasi. Es miraren mútuament de bon ull. Quan es cansà de treure herbes, féu cap a la casa. El gos el seguí, optimista, amb una seguretat remarcable. Li posà el nom que primer li donà: «Secretari». La paraula «secretari» evocava en Gervasi, com en tota persona lliure i rústica, la visió d’una mena d’ésser esmolat, famolenc i hàbil. El nom resultà exacte.

El gos era molt lladre, però molt correcte amb l’amo. Feia sortides per matar la gana i tornava tip, ara un pas ara un altre. Entrava a les cases de pagès, obria els cabassos dels jornalers, feia saltar les peces del morral dels caçadors. Amb l’amo era tan considerat, que si per tot menjar li donava un caragol cru, també se’l menjava. Li feia, en aquest cas, però, poca companyia: fugia, en efecte, a fer-se la vida cap a una altra banda. Quan es sentí una mica més racís1 agafà un altre aire. Deixà de lladrar amb la fúria d’abans a la gent que passava. Els veia, ara, venir, fossin capellans o captaires, autos o tartanes, amb una indiferència insondable. També se li calmà molt el vigor de la bèstia i es mirà les misèries carnals amb un menyspreu aristocràtic. No pogué, però, deixar de robar. Un veí, que era del sometent, cansat de trobar el rebost solitari, digué que ho iria a dir al cabo. En el fons, a tothom agrada que el seu gos sigui una mica lladre. És una prova de vitalitat i d’intel·ligència canina gairebé tan eficient com, per a un home, tenir un compte corrent al banc. A Gervasi, secretament, li agradava.

—Cal que vagis fi, Secretari! —li deia amb una rialla—. Tens una dent molt esmolada i el Govern hi prendrà cartes…

Gervasi sempre fou un caçador petit. Quan les escopetes eren d’un sol canó encara podia mig anar. Amb les de dos canons s’embarbussava els dits als gallets, se li assecava la gola i la caça li fugia del davant, confiada. Un dia que un seu amic li digué, amb les dents estretes, davant d’un conill que ranquejava: —Tira-li el segon canó, Gervasi!—, perdé el món de vista, tirà a la babalà i matà el gos del seu company que era una fava. Aquesta mort fou una font de disgustos lamentables. Les dues famílies renyiren, els caps de casa s’insultaren i si no arribaren a les mans fou ben bé perquè en el moment d’anar-se a pegar tingueren mandra. Cada vegada que veia una escopeta de dos canons, o hi pensava, prenia un posat d’atenció pensarosa i es deia torçant una mica la boca:

—Que n’ets de burro!… Que n’ets de burro, Gervasi!

A la fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense  recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.

Dels amics antics, de tants que anaven a passar l’estona a la barraca, pocs li’n quedaven. Per contra, hi anà molt, en els últims temps, un conegut de quatre dies, un home que li deien el Guenyo i era Meliton Rovira de nom de casa. El Guenyo tenia un ull blanc, de color de clara d’ou ferrat, i era un home rosenc, de mitja mida, més aviat prim, amb un cabell clar. Portava el seu vestit negre de casar, de solapes irrisòriament petites, lluent del fregadís. La roba li anava curta, i el coll, gran. Era molt entès en dones, sabia donar sabó i tothom deia que tenia molt de vent a la flauta. Era veritat: el Guenyo era un conquistador comarcal i fins a la data no havia treballat mai. Era d’idees reaccionàries i el que li agradava era anar a passeig amb un bri de fonoll a l’orella i després deixar-se caure a berenar. Sabia entaular-se a les cases dels altres amb impressionant naturalitat. A Gervasi no li agradava pas. Quan el veia venir per la pineda, fent el desentès, mirant enlaire, deia malhumorat:

—Secretari, el Guenyo ens ha de matar!

Després, no se’l sabia treure del davant. El Guenyo entrava a la cuina, i tot parlant del temps alçava la tapa de la cassola i hi ficava el nas.

—El caragolet va bé, Gervasi! —deia amb un aire indiferent—. No el deixis coure més. Te’n penediràs…

Gervasi llescava el pa, posava la cassola sobre la taula i li donava menjar. A la primera queixalada, el Guenyo prenia possessió de tot, agafava un aire d’amo, es posava a donar consells, feia i desfeia amb la més gran llibertat.

—A tu, Gervasi —li solia dir—, t’ha perdut una cosa. T’ha perdut el cridar. Crides massa, parles massa alt. Quan demanes els calçotets a la teva dona sembles un capità general… ¿I què et passa, desgraciat? Et passa que tu mateix els has d’anar a buscar.

—Guenyo, menja i calla… Ets un caragirat.

—Vas errat, Gervasi; et dic que vas errat. En aquest món el que s’ha de fer és poca fressa, passar la mà per sota i treballar a la callada.

Gervasi no sabia què dir-li, quedava com desarmat. Se’l mirava una estona sense dir res, entre encuriosit i indignat. Li veia l’ull mort, el coll de goma, el pèl rossenc, el vestit d’un negre de sabata. L’hauria xafat. Per acabar-ho d’arreglar, a mig berenar el Guenyo començava a cantar la palinòdia. Tenia coragre, o no es trobava mai gaire bé, el vi de l’any no li acabava d’agradar. El Guenyo volia sempre el vi de l’any passat. Quan veia que l’altre després de mitja hora d’al·lusions treia l’ampolla, s’enriolava i feia el brillant. De tota manera sempre hi trobava algun pèl o senyal.

—¿Vols escoltar, Gervasi? Aquest vi té una cosa que no m’agrada… És una mica estrany…

—En tinguessis, desgraciat, deu pipes cada any!…

—Encara que me’l regalessis no el voldria… ¿Què t’has pensat?

—¿Què m’he pensat? M’he pensat que ets un esquenadret acabat.

—No fugis d’estudi, Gervasi. Aquest vi té un punt que no m’agrada. Hi sento una cosa estranya. No badis! Si no, ho perdràs tot. Ja t’ho mereixeries, perquè ets un carcamal de dalt a baix.

Generalment, acabaven barallats. Havent berenat, mentre s’escurava els queixals, el Guenyo tenia una llengua viperina i li sortia una barra descomunal. No deixava en peu ni honra ni llinatge. Gervasi tenia treballs per fer-lo callar i per treure-se’l de davant. Se n’anava amb una cara rígida i el cos enravenat. Al cap de dos dies tornava a comparèixer com si res no hagués passat.

El Guenyo féu passar a Gervasi moments desagradables; li donà disgustos constants. La seva tolerància davant del pocasolta ensuperbit demostrava que Gervasi havia canviat. Gervasi havia estat un home absolut que no podia fer res més que el que li donava la gana. Dos anys endarrere tot allò no hauria pas passat. Es feia vell, es tornava un babau. El gos, que li hauria pogut ésser un consol, es tornà, però, molt desmenjat. Els primers temps, la mateixa gana el feia ésser atent i servicial. Com tots els gossos de pagès, agafava les coses al vol i comprenia absolutament el seu amo. Si Gervasi deia, tornant de la vinya, en el moment de voler cloure un cigarret: «Té, ara m’he deixat la petaca…», el gos, amatent, l’anava a cercar i la hi portava. Ara tot això eren simples records agradables. El gos feia una vida completament a part i, el que li deien, per una orella li entrava i per l’altra li sortia. Era un gos lliure, redimit i desavagat.

Així s’anà fent vell, i per consolar-se es decantà al cantó de la culinària i del vi de dos anys. Al capdavall morí i el corn deixà de tocar. Els de terra endins enyoraren el corn uns quants dies. Després se’n passaren amb una indiferència perfectament natural. Dels vaixells de vela que passen encara n’hi ha alguns que fan senyals amb banderes. És inútil: ningú no els contesta i hom arria els draps enmig del silenci de la mar. Els vaixells que fan senyals són cada dia més rars…

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i l’anterior en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. RACÍS, -ISA adj.  Tip, ple de menjar (Empordà); cast. saciado. Quan se sentí una mica més racís, agafà un altre aire, Pla CV 59.

    Citant el volum de Pla Coses vises (CV), de la qual prové aquesta narració, el Diccionari Català-Valencià-Balear demostra que l’adjectiu “racís” pertany a l’original, i que “satisfet” és una correcció incorporada a l’Obra Completa []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de novembre 1918

dijous 1 novembre 2018

Tots Sants. Divendres. — Amb Bofill (Gori), Mata, taverner a Llafranc, i Nuts, un bohemi de les platges, pugem a can Vidal de Sant Climent amb les escopetes passant per can Torró. Sortim de bon matí, amb el tren, i baixem a l’estació de Sant Climent. La terra és blanca de gelada i ens precedeix el fum blanc de la respiració. Nuts fa un gran efecte: és un home petit, gras, pelut, amb una faixa negra sobre el ventre i una gorra enorme, posada de cantó, com un núvol vist de perfil. Sembla una reminiscència facinerosa de l’època de la guerra civil.

El senyor Torró ens surt a rebre amb una sorollosa cordialitat. El segueixen els gossos que furetegen les mates d’herba molla. Porta dues escopetes. Cacem a la riera de davant de casa seva.

Jo no he anat mai de la vida a cacera. He tirat com a màxim un tret o dos de pistola. El senyor Torró em passa la seva escopeta sobrera, que és d’un canó, i dos o tres cartutxos. Em fan posar de punt a un corriol. Els caçadors es dispersen. Els gossos lladren… Al cap d’una estona veig un conill que avança pel corriol en direcció cap a mi. Em poso precipitadament l’escopeta a la cara, tanco un ull per apuntar millor i pitjo… La detonació em sembla espantosa i em fa perdre, un moment, el món de vista. El contracop de la culata a l’espatlla m’acaba de fer perdre la serenitat. Sense saber ben bé el que em faig, llenço, d’una braçada, l’escopeta. L’arma fa un soroll estrany en caure dins d’una bardissa —com si alguna cosa s’esquincés. Des de diversos llocs del rieral m’arriben unes riallades imponents. Bofill, Torró, Mata i Nuts riuen aguantant-se el ventre, amb un aire selvàtic, amb una joia primitiva. Com a caçador, el meu fracàs ha estat complet, definitiu. Recullo l’escopeta i la retorno, respectuosament, al seu propietari. No. No crec pas que sigui un home destinat a tirar trets.

Entrem a can Torró. És un mas molt emboscat. Des de la façana es veu la perspectiva de la riera, molt embardissada. A la casa hi trobem una senyora, una senyoreta, un fonògraf de trompa i uns volums de l’època de la Universitat de Cervera. El senyor Torró em sembla taujà com un pagès. És un home de fires i mercats, germanòfil per venjar allò de l’any vuit, i sembla tenir algun quartet. El seu ideal és passar l’estiu a Llafranc. És una d’aquelles persones que quan li presenten algú li pregunta amb vista a situar-lo correctament:

—I vostè ¿on estiueja?

El senyor Torró fa una anàlisi molt detinguda, des de tots els punts de vista, del meu fracàs com a caçador. Passem una estona agradablement amb l’ajuda de diversos vasets de vi una mica aspre.

Després emprenem la marxa cap al mas Vidal, on arribem després d’una llarga caminada. És un mas de mitja muntanya, rodejat de solitud. Ens reben, a la porta, la senyora Bofill (donya Carme), groga, afinada, els ulls enfonsats, malalta, i la seva mare, donya Consuelo, grassa, petita, enraonadora i una mica afectada. Després dels compliments de rutina, ens dirigim al menjador i ens entaulem. Gori fa la pregunta habitual amb una certa prosopopeia. Diu:

—¿Què hi ha per dinar?

Resulta que hi ha caragols a la vinagreta i conill de bosc rostit amb allioli. La perspectiva no pot ésser més brillant. Hi ha un gran foc a la llar del menjador, infinitament agradable després del bosc humit que hem travessat. Gori ensenya a Nuts el camí de la cuina i del celler. Era el que faltava.

Els caragols, abundantíssims; la salsa, molt picant, amb un bitxo de cirereta, ens obren la gana. Amb els punxons de bruc els enfilem de tres en tres. Mengem com llops. El vi va a raig. Nuts sovinteja els viatges al celler. Els gossos, afamats, donen voltes a la taula. ¿Què hi ha, Secretari? —diu Mata passant la mà sobre el cap d’un gos. La tropa és impressionant. En el menor gest, en la paraula més insignificant, es veu que la personalitat d’aquests homes és molt limitada, però absolutament completa, acabada. En un moment determinat, les senyores consideren que el més discret és retirar-se. Tothom ho troba natural. Sembla que és un vell costum del país. Els homes a un cantó i les dones a un altre. «Així tot queda més clar», diu Bofill amb un enfilall de caragols a la mà. Després de la retirada, tot queda col·locat en el punt de la màxima naturalitat. L’absorció de l’allioli augmenta i el vi és abundant.

Bofill està radiant —en el seu element exacte. És un home alt, vermell, sorollós, abundant, d’una admirable obvietat, satisfet, invulnerable al vi negre, tancat a tot el que sigui desagradable. És un individualista lúcid, un fatalista absolut, que reacciona davant de les coses fent unes grans riallades. Aprofita el moment —sol dir—; el restant és incert, hipotètic, inapreciable…

Per altra part, tot convida a estar dins, a no moure’s del menjador. El foc ens aclareix les cares. El mas incita al recolliment; es troba una mica ofegat per les muntanyes. Té poca visualitat. És un mas del bosc —fet per gent dels còrrecs i dels rierals. Les habitacions —que visitàrem a l’arribada— contenen uns enormes llits de matrimoni altíssims, amb màrfegues de bossat de blat de moresc i bons abrigalls. Això assegura una digna retirada del menjador —una retirada assegurada.

Mata, aparentment, sembla un cínic, però com més el vaig tractant veig que la més gran de les seves conviccions està relacionada amb la importància dels seus interessos familiars i de clan. És un home —notòriament— molt gandul, amb els cabells tallats al pan y toros, un escuradents darrere l’orella, infatigable jugador de flor —que ha introduït en el país—, caçador coniller que davant de la seva dona es desfà com un bolado.

Mata ens explica la vida dels habitants permanents de Llafranc. Canadell disposa de dues dones que capten per ell. Joan de Sant Feliu, un embriac del gènere discursiu i altisonant, té fills amb tres dones diferents, com si fos un milionari. Quan, malgrat aquest devessall de sentiments familiars, no sap on anar a dormir, jau en un nínxol del cementiri vell. Pinyana és un ex-taper esquenadret, mentider i pelat, que té la mania de portar camisa planxada, coll de cel·luloide i punys rodons. Per inspirar confiança a la gent —diu sovint— s’ha d’anar ben vestit… Tinyola és un intel·lectual anarquista molt primari, que fou amic de Ferrer Guàrdia, amb una empenta biliosa corregida pel vi de raig. El manco Serviano és un element dels quillats mallorquins contrabandistes. Martí, l’ermità de Sant Sebastià, és un home secret i misteriós, una ombra vaga… Gori troba que tot aquest món de Gorki és divertit, justificat i, en definitiva, necessari. Jo el trobo infecte, sobrer i d’escassa amenitat.

A mitjan tarda, apareix el senyor Barceló, mestre de la Bisbal, amb un grup d’alumnes de tots dos sexes, de la seva escola. La visita —que és molt d’agrair— resulta una mica extemporània. Jo he begut una copa de massa, i la prudència em porta cap a un mutisme estratègic. La puresa dels joves i de les senyoretes queda una mica astorada en veure’ns tan encesos de cara. Per fortuna, les senyores del mas Vidal resolen el problema sense dificultats. A les nou del vespre, ordres han d’ésser donades a Nuts perquè doni per acabats els seus viatges al celler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada