Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

17 de maig 1918

dijous 17 maig 2018

El vent ha assecat el país. En poques hores hem passat dels verds tendres i suaus als grocs lluents i eixarreïts. Transmutació desagradable. Tot és ja ple de pols i de brutícia. No hi ha res més desagradable que la pols. Veure llaurar un pagès seguit del nuvolet de pols que l’arada alça de terra em fa un efecte depriment. Haurem, ara, d’esperar que plogui per veure reaparèixer una mica de verd —i potser haurem d’esperar fins al mes de setembre. Aquest país tendeix, a l’estiu, a tornar-se sahàric, assedegat, exhaurit.

 

Vaig a Llafranc, cap al tard, amb Gallart i Coromina. Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa —àdhuc la mar—, té un aire de fatiga, com l’abandó de la convalescència. La mar ha quedat en una calma manyaga, en una desfibració desmaiada, que la llum d’òpal del crepuscle accentua amb un punt de dolça melancolia. A la platja no es veu ningú. La claror darrera, exsangüe, de la tarda mor a les parets blanques de les barraques del racó de llevant. Després, una grisor opaca, densa, baixa de les vessants dels pins i envaeix la mar i la terra.

Contemplo la mar de la badia i tot el que em volta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci —que les buides cases tancades semblen augmentar— us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació de la mar. Per veure la mar —per veure-la seriosament— és molt útil desdoblar-se. La sorda ressonància que portem a dins —ressonància que en moments d’agitació de cor crea com un estat de confusió mental— no deixa veure res. Tampoc no hi ajuda la presència d’un soroll absorbent immediat. Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.

Sopem a la taverna de Mata. La Conxita apareix amb una immensa plata de sardines a la brasa: grosses, fresques, vives. En les escates tocades pel foc, l’oli llu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum del bec de gas treu petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Mengem una quantitat desorbitada de sardines. L’absorció de sardines a la brasa produeix en el meu organisme una intensa segregació sentimental. Les sardines em fan regalimar els sentiments, m’aflebeixen la raó i poblen la meva imaginació de formes plenes de gràcia. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.

 

Després d’un sens fi de declamacions humanitàries i cordials, tornem a la matinada —una matinada fina, filtrada, de pell de seda, cel de color d’absenta sobre el qual es retallen les coses amb un sintetisme d’estampa. El ventet de la terra és viu i ens aclareix el cap. Ara seria el moment, potser, de parlar una estona amb una dona malcasada, avinent, generosa i amable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de maig 1918

dilluns 7 maig 2018

Aquests últims dies ha fet calor, però la darrera matinada plogué dues o tres hores. A la tarda, la barreja de la xafogor de la terra i de la frescor de l’aire és deliciosa.

Vaig al mas per la carretera del cementiri. De Morena estant, es veu un gran panorama: els Pirineus al fons, blancs, sobre un cel immens; les muntanyes de Montgrí a mitjan terme; entre aquestes muntanyes i les del fons es fa una enorme concavitat sobre la qual flota un aire rosat, el mateix color que tenen les petxines: és l’aire de la mar del golf de Roses; a primer terme, l’Empordà Petit és com una miniatura dibuixada, precisa.

La pluja ha refrescat el verd de les pinedes i dels alfals. Tot és brillant, brunyit. El blat està en el moment del pas del verd a l’escuma blanca i rossa de la maduresa. Els pujols laterals del paisatge —paral·lels a la mar— fan una ondulació llarga, d’una lluminosa suavitat, d’una elegància viva: semblen un nu palpitant adormit. Els colors són forts, enllustrats, i els perfils tenen una incisió profunda, un séc precís. El paisatge em fa pensar en les pintures dels primitius que de vegades veig reproduïdes en les revistes il·lustrades. ¿Em serà possible de veure aquesta pintura algun dia?

A les tres de la tarda, la temperatura és elevada i la llum és crua. Quan entro a la gran sala del mas és com si em submergís en una penombra deliciosa, en una pau somniada. Obro una mica el balcó i el vent infla, lleugerament, la cortina. Del balcó estant veig una lloca a l’era —una lloca roja, groga, negra— estarrufada sobre un munt de palla de color de plata oxidada, com un reflex de lluna. Sota el sostre de volta, la sala és buida i immensa. Les habitacions que hi donen, tancades de fa dies, tenen una penombra, una frescor —venint del sol— una mica humida. El rellotge de caixa camina lentament. A fora, en les acàcies immediates, es senten els pardals. La presència dels ocells sembla augmentar el silenci. El silenci sempre sorprèn. És una cosa insòlita, que té una punta de misteri. Passo una estona assegut a una cadira, perplex. El vent infla i desinfla la cortina.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de maig 1918

dissabte 5 maig 2018

Una de les tavernes de més còmoda freqüentació de la vila és la que té Gervasi a la plaça Nova. Hi sol haver bon vi i el tracte és agradable.

Els nuclis de la política de l’Empordà han estat sempre les tavernes. Hi ha tavernes antigues, que en temps d’eleccions es converteixen en clubs, sobretot si les votacions coincideixen amb l’arribada del vi novell. Llavors es barreja la libació conscient i organitzada amb la dialèctica, que l’administració de la cosa pública ha eternament provocat. En aquestes tavernes hi ha un punt de confluència molt curiós entre la facècia oriental que cueja en els sotabarbes dels bocois i les doctrines polítiques austeres i glacials, encara que aquestes doctrines es presentin, en aquests establiments, amb un aire matusser i primari.

Aquestes tavernes no varien. Abans s’hi alternava La Marsellesa amb el Vals de las olas. Ara s’hi canta La Internacional i el cuplet. La gent és sempre igual. Són les cançons que passen.

La taverna de Gervasi és molt important i, si bé ha tingut èpoques de més o menys anomenada política, no n’hi ha d’altra a Palafrugell que pel que fa a la libació se li pugui comparar.

Si haguéssim de fer la història de la taverna de Gervasi, hauríem de presentar la història de la nostra estimada vila natal. Aquesta història seria curiosa, perquè, a més a més d’ésser molt curta, tindria la particularitat de no contenir ni fets gloriosos ni personatges de fama i d’anomenada. Sospito que, a molta gent, aquesta falta de tradició brillant els entristiria. A mi, m’encanta haver nascut en un poble que no ha produït cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori. Això em dóna una sensació de lleugeresa i de llibertat.

Palafrugell, antigament, era un poble molt petit, murallat. La gent vivia de l’agricultura. La taverna tocava a la torre de l’angle sud-est de la muralla. Davant de la taverna hi havia un olivar. Els parroquians de la casa eren sobretot gent de la rodalia. Els dies de mercat i els diumenges a la tarda s’emplenava de gent, s’hi bevia, s’hi feien tractes i, si convenia, s’hi cantava entre una rodella de llobarro i una ala de pollastre.

Quan vingué la invasió de la gent de la rodalia i dels forasters, el petit poble murallat s’esclovellà com una magrana madura, es va estendre per tots quatre costats i la taverna del Gervasi quedà en el centre de la població. Aquesta circumstància li va donar encara més nom. La gent forana continuà freqüentant-la els diumenges, i la gent del poble tota la setmana, sobretot els dilluns. En aquests dies hi havia cuina a base de cargols, de niu, d’estofat i d’arengades. Les arengades —menjar de pobre— es menjaven amb la torrada amb oli i vinagre. La taverna s’emplenava de fum, l’arengada brillava com un tros d’or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les bótes rosat i esperitat. La taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada, sobre les terres del cantó de mar.

Amb el temps arribà també l’urbanisme, la mania de fer carrers drets i convertir el poble en quadrícules uniformes. De les antigues muralles en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada. La torre, però, per fer més dret un carrer, fou tirada a terra, i això fou la mort del vell establiment. Amb ella va desaparèixer un dels racons més concorreguts del poble, sobretot a l’hivern, ja que la torre, en unir-se amb el pa de paret de la muralla, feia una mena de concavitat que era molt abrigada. Quan feia tramuntana, els ganduls del poble es reunien a xerrar en el recés torrat. Es formava una mena de conclave d’esquenadrets i de cínics, i de vegades s’hi trobava refugiat algun venedor ambulant que va de poble en poble, algun adobaparaigües, d’aquests que porten una caixa de fusta i una olla a la mà que regalima un suc negre tot al llarg de la carretera per on van passant. Aquests personatges deixaven el poc que tenien a la taverna i, entre ells, Gervasi tenia una consideració inqüestionable.

Gervasi tenia una cinquantena d’anys quan la torre fou enderrocada. Era un home alt, fort, cellapoblat, amb el color sa i una cara de noblesa que imposava. La desaparició de la taverna antiga, amb les seves taules i bancs correguts, els grans bocois plantats a les parets i el sostre de campana, el taulell amb una aixeta i quatre ampolles i porrons de mala mort, i la gran xemeneia al fons, li produí una tristesa alternada de moments d’indignació i de ràbia. No s’ho va poder acabar. Assistí a l’adaptació de l’establiment a l’època nova amb una displicència que dissimulava, a penes, una irreductibilitat total. A la taverna nova hi posaren cadires, taulell de pedra imitant marbre, aixeta caragolada i peixera. El desesperà. Per més desgràcia, la clientela vella deixà d’anar-hi i fou substituïda per gent menestrala i desmarxada, que els diumenges portava coll i corbata.

—Entre uns i altres han mort la taverna —digué Gervasi a la seva dona, que era una dona petita amb un nas com una avellana i els ulls una mica llagrimosos.

—S’ha de variar, els temps són uns altres… —digué algú que escoltava.

—Variar? ¿Variar què? ¿Què és el que s’ha de variar?

I Gervasi, en un moment de tradicionalisme exaltat, cridà:

—No podeu caminar d’ases que sou!… ¿Què és el que varia? Jo me’n vaig, m’han xafat la guitarra, em moro de tristesa…

La família tenia una barraca i un tros de terra ple de pedres a dalt d’una de les crestes de la costa. La terra havia estat vinya, però la fil·loxera se l’havia menjada. La barraca queia, el pou era ple de pedres. Gervasi se n’anà a viure allà dalt.

Arreglà un xic el tuguri, netejà el pou i començà de treballar la terra per altra vegada fer-ne vinya. Amb les pedres féu parets seques i castellets en els pendissos, i començà a plantar ceps. Comprà una escopeta vella, se li presentà un gos mig mort que no volia ningú, i per entretenir-lo anava de vegades a tirar una escopetada. Al darrere de la barraca hi posà quatre o cinc ruscos amb abelles. Quan plovia, Gervasi agafava un fanal de llauna i un paraigua de família i sortia pels barrancs a caçar caragols.

En el treball de plantar la vinya, l’ajudà algun personatge del conclave dels esquenadrets. El foraster dormia a la barraca, menjava el que podia i, si li donava la gana, treballava una estona. De mica en mica, la vinya anà guanyant terreny i al cap d’uns quants anys el vi de la vinya de Gervasi tingué una gran fama a tota la rodalia. La vinya, en realitat, produïa poc, la terra era dura de pelar, però el que sortia era d’una gran qualitat.

La vinya donava gust de veure. En els capvespres d’estiu, Gervasi sortia al peu de la porta, s’asseia sobre una pedra, que li servia per fer la picada d’all; el gos, que era molt vell, s’ajeia als seus peus remenant la cua, i l’home donava un cop d’ull a la seva obra i al paisatge. Des de la cresta es contemplava una gran amplada de mar i es veien les barques, com cloves de nou. De la part de terra es veia el Pirineu i el Canigó i, molt més a prop, el campanar i les cases del poble i una gran extensió de terres de conreu. A primer terme hi havia unes vinyes, uns sembrats, uns camps d’userda. Els pins i les oliveres estilitzaven un xic, alleugerien, la humanitat imponent del paisatge.

En pondre’s el sol, Gervasi agafava un rosat i enorme caragol de mar i des dels quatre punts cardinals de la barraca bufava en el forat del corn. Feia un soroll considerable. Les galtes se li inflaven. Això ho feia en sortir i en pondre’s el sol,i a migdia. Com que Gervasi va establir aquest costum des del primer moment d’arribada, la continuïtat ha creat ja una tradició. Els primers dies la gent va creure que aquell tocar el corn era una pura facècia. Després la gent en començà de fer cas i avui el corn de Gervasi és una institució, a la qual la gent s’ha perfectament adaptat —hi ha adaptat sobretot el treball. Aquells sorolls foscos i greus són el cronòmetre d’aquells paratges.

Dir, però, que són un cronòmetre potser seria exagerat, sobretot amb vistes a la precisió d’aquesta paraula. La sortida del sol és anunciada no pas en el moment exacte d’aparèixer sobre la mar, sinó en el moment que és vist pels ulls de Gervasi. A la posta de sol passa igual. Si el dia és cluc, enterbolinat o algun núvol important, judicat per Gervasi consistent, s’interposa entre la sortida o la posta exacta i la visió que ell en té, el fenomen és anunciat amb el retard o avançament natural.

Un dia, l’ermità de Sant Sebastià li digué:

—Dimecres et vares precipitar…

—No siguis tan llepafils —li contestà molt seriós Gervasi—. No es pot pas matar tot el que és gras. Quan es pon el sol i jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

També hagué de fer front a algunes crítiques provinents de persones posseïdores de rellotges, molt primmirades. Quan li digueren que no tocava mai les dotze en punt i que de vegades els minuts li passaven per malla, contestà:

—Que quedi ben entès! Jo no toco pas les dotze en punt.

¿Què vol dir les dotze en punt? Sembleu tenidors de llibres, tots plegats! Jo toco l’hora de dinar i jo dino a les dotze, compreneu? Teniu una manera tan nova de fer les coses, que aviat em faríeu rodar el cap…

El cert és que la gent, avui, ja no sabria passar-se del corn de Gervasi; els seus bruels formen part del ritme de la terra, i, el dia que el caragol s’apagui i Gervasi es mori, tothom trobarà que, a aquella solitud, alguna cosa li falta.

Els vaixells que passen per aquestes mars coneixen també els tocs de corn, i hi ha xabecs i bergantins que sempre que es troben a l’altura de la vinya saluden amb la bandera. La primera vegada que això va passar, el cor de Gervasi s’emplenà d’alegria i el seu cap d’il·lusions. Aquell dia Gervasi tingué el caragol a la boca més de dues hores i va tocar una veritable simfonia, fins que el bergantí es va perdre a l’horitzó. Bufà tant, que se n’hagué d’anar al llit amb el pit romput i amb un cap com un tabal.

Aquell dia la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 d’abril 1918

diumenge 29 abril 2018
 

Mentre vaig, ara un pas ara un altre, cap al mas de Llofriu, veig, de la carretera estant, un vailet que fa volar una grua —un estel, per dir-ho com a Barcelona. El Grua o estelnen s’aguanta dret, sobre les Torretes. Les Torretes són unes muntanyoles que cobreixen, a nord, la vila de Palafrugell. La corba que fan aquests pujols és dolça i llarga —sembla un pressentiment d’un cos d’adolescent ajagut. El fil de l’estel dibuixa en l’aire una concavitat pura, ampla, madura, suspesa en la claror de l’aire. L’estel alterna un capcineig nerviós amb una immobilitat rígida, tibant. La cua, de drapets vermells, fa un moviment de pèndol. El vent bla, petit, suau, afua, subtilitza, acaricia la concavitat que fa el fil, com una forma viva, flotant a l’aire.

Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida —una mica trista. Se sent —carrer avall— el picar dels martells a l’enclusa d’un ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats. No hi ha res més eficaç per posar pell de gallina que sentir un violí d’una manera desinflada. El dia s’ha allargat. El cel de ponent té un color de taronja molt tènue —com el so del violí del lampista—, aquest color que d’una manera gairebé inconscient em sembla la quinta essència de la cursileria. És el color de fons de les estampetes.

Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit.

 

En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix —vull dir que em distreu— és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar acompassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carriqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant amb la corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a l’enteniment. La força dels esplets combat l’agonia de la llum i del dia.

Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de la vida de les coses, desfà els nervis. La joventut és trista perquè en aquesta edat només es té receptivitat —em penso— per a les coses inconcretes, és dir, per al no-res.

 

Quan comença a fer calor, la gent fem, en aquest país, olor de llana de xai; a l’hivern, de fum de llenya de pi verda. Aquestes deuen ésser les sentors que desprèn la raça llatina.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada