Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

16 d’abril 1919

dimarts 16 abril 2019

Dimecres Sant. — Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs, se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en ensalada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrere de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada —que deprimeix.

 

Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte —malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.

 

Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers —sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? ¿Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? ¿Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gurmet. Però ¿què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, ¿què en sabem?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’abril 1919

dilluns 15 abril 2019

Història de Carrau.

Aquests dies de quaresma tenen una claredat de diamant. La joventut de l’any s’acosta sense turbulències ni tumefaccions. Cada dia és una mica més obert i més clar. El paisatge, sota els núvols blancs de la tarda, s’estén, s’ajeu al sol com si reposés d’un llarg desvari. És un paisatge intens, sense closca ni faramalla, de terra viva i pura. És un paisatge d’una expressió primitiva i aspra.

En els primers termes, la terra es presenta en una coloració simple. El vent de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, enfosqueix el verd dels menuts sembrats, que ara no estan mai quiets, esponja el nacre d’un camp de sègol, posa una mica de fum a la vinassa d’un guaret i entendreix el groc violent d’un camp de naps. Als marges, surten els espàrrecs, i els créixens es baden als recs. Les llunyanies són fines i agudes; les muntanyes de l’horitzó, esfumades i diluïdes, semblen muntanyes de malenconia. En aquests temps l’infinit aclapara.

Hora foscant, tot s’envolta d’un baf violaci. En aquesta hora tot s’esponja una mica; de vegades els sentits s’eixoriveixen; de vegades la depressió és molt forta i el cor sembla que cau. En aquesta hora és una cosa deliciosa fer un foc d’herbes en una raconada i deixar que la fumerola blavenca s’emporti el pensament. La terra és plena d’olors àcides que us afinen el cap.

En aquest temps, no hi ha com les hores de sol per passejar per les carreteres. Es camina una horeta, es respira l’aire fresc, una mica aspre; després és molt distret pujar una muntanyeta, ajeure’s i contemplar la pinzellada groguenca de la carretera entre els camps. Passa algun carro, es retalla la figura minúscula d’algun vianant, l’automòbil enorme que passa sembla que rodola, monstruós i petulant.

La contemplació de la carretera, no sé per què, em recorda un episodi de la vida de Carrau, que ja és mort. Carrau era un jugador especialitzat en el joc del burro i del canari, que és el burro de cinc cartes, també conegut amb el nom de burro mallorquí. Per jugar a aquests jocs, Carrau hauria fet estiu i hivern una hora de camí, i això que era, com tots els bons jugadors, molt delicat dels peus, i havia de portar unes botines de tela negrenca, amb un forat per deixar pas a un ull de poll intempestiu i recalcitrant.

Carrau tenia un petit patrimoni, vivia molt just i es menjava el capital. La seva il·lusió hauria estat tenir una tartana i una eugueta d’aquestes d’anca d’ametlla, que volen per la carretera, per poder seguir els mercats i les fires i jugar al canari amb la gent més florida de la rodalia. Carrau jugava per mirar de poder tenir la tartana, i en començar la partida, en asseure’s i treure’s el diner, acostumava a dir, fent l’ullet:

—Jo, compreneu?, vaig darrere del que és meu…

Com que Carrau era solter, i els seus amics tenien una curiositat molt petita, aquesta seva il·lusió no transpirava i ningú no en sabia res. Però ell l’acaronava en silenci. Enraonava sol de l’eugueta, somniava la tartana, posava noms a l’animal, la feia marxar i aturar-se amb els crits de ritual. Barrejava combinacions de cartes amb la conversa que tindria amb el gitano de Figueres i amb el que dirien els amics.

—Et presentes davant del gitano —deia ell—. «Voldria un animalet així i així». El gitano que et diu: «¿La vol per a vostè, l’eugueta?». I tu que li respons: «No; hi ha un senyor que s’encarrega de tot». I el gitano t’ensenya el bo i millor de la província, i qui diu de la província, diu del país.

Altres vegades:

—Suposa’t que la mà té la «groga», dos trumfos petits i dues cartes blanques… Això és una mà flaca, però tocant-ho per baix pots fer un tronquet dels de deixa-t’ho córrer i no en parlem més.

També imaginava la impressió que faria als seus amics veure’l arribar sobre uns elements tan aeris. Pensant en la cara que hi farien, Carrau deixava anar, de tard en tard:

—Us donaré una sorpresa que no us en sabreu avenir… Carrau anà un dia de mercat a Figueres, entrà en un cafè, prengué seient en una taula de canari de sis pessetes posant tots, i en menys d’una hora guanyà quatre-cents duros. Fou un do-me’n, do-me’n. Quan sortí, el cap li rodava. Va prendre un ou passat per aigua, un cafè i una mica d’anís; donà veus i al cap de poc comprava una tartaneta de segona mà, pintada de blau amb ratlles grogues. Anà a veure el gitano.

—¿Vols una eugueta, fill meu? Aquest animalet et convé —digué ensenyant-li una euga petiteta, tordilla, grassoneta, brillant i nerviosa.

—No te la mereixes —deia el gitano—. És fina com un capellà i es menja les estrelles.

I, mentre Carrau li donava la volta i li mirava les dents, el gitano anà posant el comentari:

—¿La vols més fina, l’euga? Mira-te-la, fill meu, l’euga. No n’hi ha de millor. És guapa, l’euga! —deia el gitano en un to planyívol, la boca torta i paraules dolcíssimes.

La comprà i li posà un cascavell daurat al coll i una flor al guarniment de l’orella. Féu enganxar i donà dues o tres voltes a la «compra». Impressió satisfactòria. L’animal picava, alçava les orelles, la sang li tremolava.

—És el millor de la província —digué Carrau agafant les regnes.

Eren les deu del matí. Feia un dia clar com un diamant. El suburbi blanc i assolellat de Figueres quedà enrere.

L’euga seguí primer un trotet puntejat i filigranat. El cascavell cantava com una joia. Carrau, amb el fuet a la mà, el cap descobert, feia fantasies, cridava, en passar, la gent que treballava als camps, tenia un diàleg pintoresc amb la bèstia. La tartana saltava amb les veles i cortines a l’aire, entre els camps plens de sol, com si es desbordés. Els pobles anaven quedant enrere. Les dones que rentaven la roba al rec i estenien els llençols sobre les mates badaven davant de la tartana llampant. Després, el campanar desapareixia, a la reblinconada.

El passallís del Fluvià era molt som, i Carrau determinà passar-lo a cavall. L’euga donà uns cops de peu decoratius i plens de joia a l’aigua clara. Guanyada l’altra riba, Carrau cercà les pessigolles a l’animal, el punxà un xic i l’euga es menjà un parell de quilòmetres amb un galop estès. Després, quan Carrau tingué les anques madures, l’animal tornà al trotet puntejat i nerviós.

Amb això Carrau arribà a Verges i s’aturà. Entrà a l’hostal de la carretera i demanà per menjar. Tenia fam. Li feren un pollastre amb arròs i mig conill casolà amb herbes i vi blanc.

—Que sigui carregadet, el conill, mestressa! —digué

Carrau fent petar el llavi.

Menjà, prengué cafè i copa i encengué un cigar. Es va ajaure al canapè de l’hostal, folrat de roba vermella. Ajagut, amb el cigar a la boca, un filet de fum sortint pel nas, se sentia viure. Carrau tenia una pal·lidesa de jugador, una panxeta rodona i dura, que li venia de seure de tant en tant a les taules de canari i del poc exercici, i portava a sobre el cap una gran ondulació. Com que era calb, es feia venir els cabells de sobre l’orella esquerra a sobre l’orella dreta, fent una corba amanerada i grotesca.faré vint anys més…

Estava així, en aquest estat paradisíac, quan a fora se sentí una gran remor de veus i de gatzara. Parà esment i sentí que el del taulell deia, amb un aire sibil·lí i misteriós, allargant el cos per mirar per sobre els vidres entelats de la porta:

—Ara arriben els jugadors…

Entraren cinc o sis joves del poble, engrescats i cridaners, i demanaren cartes. Prengueren seient i començaren un canari baratet, de tres al quarto. Carrau deixà el canapè, s’acostà a la taula, tragué després el nas fora de la porta i, veient que el sol era molt alt encara, determinà asseure’s una estona a la taula, per distreure’s.

Primer jugaren com abans, per divertir-se; després carregaren una mica la mà. La qüestió és que al cap d’una hora i mitja, Carrau s’havia jugat la tartana i l’euga i li quedaven els diners justos per pagar l’arròs i el conill reforçat.

Descompost, pàl·lid com un mort, Carrau sortí a la carretera per emprendre el camí a peu. Era cap al tard. La gent tornava al poble amb feixos d’herba al coll. Se sentien les esquelles dels ramats. Davant de l’hostal, la mainada es tirava pedres entre una cridòria infernal. Carrau, en deixar la darrera casa del poble i trobar-se lliure, començà a renegar com un condemnat. Cada renec semblava un llamp.

Quan hagué tocat tota la cort celestial, es posà a caminar. Caminava catorze o quinze passes mut, s’aturava un moment, es girava, veia els llums del poble… i tornava a caminar.

Entre dues llums, s’alçà el ventet de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, i sortiren les estrelles en els camps del cel, esbatanats.

 

 

Setmana Santa. — Divago pel paisatge. Fa un dia cluc, trist, opac —molt eficaç per a les persones que tenen alguna cosa a fer. Vent del sud, humit. Soledat en els camps. El país comença a verdejar. El vent ajau els blats petits —sembla que hi passa a sobre una ombra errant; a les pinedes, un soroll d’orgue greu. La mar, al lluny, és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta. Recordo la petita A. —catorze anys— quan la tardor passada xuclava, amb els ulls tancats, un raïm moll i daurat. Rodo pels corriols de les pinedes. Olor seca i aspra de la reïna del pi. A l’hora baixa, el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant.

 

Al cafè, Enric Frigola analitza frases. Diu: Per exemple, la frase: «Paquita fou l’esca del pecat» és d’un anacronisme total. L’esca s’ha acabat; de mistos d’esca, que feien aquella olor sulfúrica tan desagradable, ja no n’hi ha. Per estar à la page, hauríem de dir, ara: «Paquita fou l’encenedor del pecat». Després hi ha la segona part: aquesta tendència de comparar el pecat, la passió, amb el foc, ¿quin sentit té? ¿Que potser es vol donar a entendre que tot pecat implica un determinat punt de vitalitat i que l’estat de gràcia és el repòs, la indiferència, la mirada bleda i insubstancial? ¿Què vol dir tot això? ¿Vol dir que entre un estat i l’altre no hi ha més que una gradació d’intensitat biològica? ¿Vol dir que per ésser una bona persona s’ha de menjar fluix i vegetal i beure aigua? Examinar la significació de les paraules amb un cert criteri —diu Frigola— seria molt interessant.

 

A la nit, restaurant Reig. Joan B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que, a pesar de tot, a la Marina hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 d’abril 1919

dijous 11 abril 2019

Acompanyo el meu pare a Sant Gervasi. Hi va a fer una visita a un seu amic que és en una clínica. Mentre dura, em passejo una mica pels carrers. Recordo que durant els primers anys d’universitat havia rodat pels carrers de Sant Gervasi sense tenir exactament cap objecte —sobretot els diumenges a la tarda, els diumenges de primavera, divinament tristos.

Ho trobava molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i caminets amb brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbetes i teuladetes amb uns terradets. En aquests jardinets hi sol haver gallinerets amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i tramviets de via estreteta. L’ús del diminutiu em surt espontàniament, no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant  Gervasi siguin d’una mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, em fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura. La proximitat del contrast augmenta encara la il·lusió. És clar: els de Sant Gervasi tenen les mateixes dimensions que els altres homes, mengen en plats i usen sabates de les mateixes mides que la majoria de la gent. Però això no vol dir que Sant Gervasi no faci l’efecte d’una miniatura.

Els crepuscles d’aquelles tardes de primavera començaven d’allargar-se i el ponent era de color de crema i de braç de gitano. Sobre una paret ocre del carrer en calma, gairebé desert, es veien passar, donant-se la mà, dos enamorats que es miraven, sense dir-se res, d’una manera lànguida. Sobre les parets dels jardins queien, de vegades, unes motes d’arbres de fulla fina i dibuixada. Dues monges xiuxejaven davant d’un cancell, amb una estampeta a la mà i el somriure preparat per quan obrissin. Més amunt us topàveu amb un home vestit de pagès que es passejava, ara un pas, ara un altre, amb el nas enlaire. Era un malalt. Era l’home del seu poble que estava més malalt. L’havien deixat anar unes hores de la clínica per distreure’l i anar-lo preparant. No passaran pas gaires dies sense que l’obrin en canal. Mentrestant és el grip embadalit que es passeja pels carrers amb la brusa a l’esquena i la vareta a la mà. Entre els dos ferros d’una retxa, veig, al fons d’un jardí minúscul, una font rústiga degotant sobre unes molses i unes petxines i un banc de ciment imitant troncs d’arbres. Una caseta de color d’ous batuts polvoritzada de canyella s’amagava sota el fullatge. Més enllà hi havia la cal·ligrafia precisa d’una feixa d’hort i, sobre un fons de bròquils d’un verd aspre, es veia un senyor en cos de mànegues, la barba negra, el coll planxat, els punys rodons, una cadena i un medalló penjant, que feia anar la fanga. Apareixia una casa de color de rosa, amb una glorieta amb persianes verdes al costat i, sobre la mica de sorra de l’entrada, un balancí, una taula i, a sobre, un diari. Mentrestant havíem passat per davant de tres fabriquetes —absurdes fabriquetes de Sant Gervasi! La primera era una fàbrica de caramels; la segona, d’elàstics; la tercera, de carquinyolis. Una fàbrica de carquinyolis! Eren tres olors diverses, perfectament suportables, però que, barrejades, feien un conjunt singular. Però era impossible d’aturar-se… A la cantonada, una parella de la seguretat de cavall feia amb una raspa una escena enraonada del Rapte de les Sabines —d’una semblança vaga. Miolava un gat a la riera i un gos lladrava sobre un terrat. Passava un frare amb la vista baixa i després un jove que semblava un poeta. Se sentia la campana d’un convent —inversemblantment menuda— que feia un soroll esquerdat i rutinari.

Així solia morir el dia a Sant Gervasi de Cassoles. Després, damunt d’un teulat sortia una lluna embolicada en els fils de l’electricitat i per l’escletxa d’una finestra en venia una olor de càmfora; ací se sentia una olor de vedella amb pèsols; allà, de bacallà a la llauna…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de març 1919

dissabte 9 març 2019

Diumenge. — He passat gairebé tot el dia al port. Hi he anat al matí i n’he tornat a mitja tarda.

Des que vaig arribar a Barcelona, he estat afeccionat a divagar pel port. Hi he passat moltes hores. El conec una mica. Fins avui he fet tres exercicis literaris amb una certa continuïtat: escriure notes sobre la mar; escriure sobre Girona; seguir aquest diari. Els dos primers exercicis han resultat fallats. El tercer, no sé pas si el podré aguantar.

He escrit una gran quantitat de notes curtes sobre la mar. Algunes les he publicades en diferents publicacions comarcals. Són notes d’un lirisme enravenat i sense volada, generalment inintel·ligibles, d’una escriptura pedant. El mar, que em fascina, és per a mi un tema que ha resultat estèril i eixugat.

Avui ha fet un dia típic de març.

Els pescadors diuen que, a l’hivern, la mar i el vent semblen pitjats. Volen dir que la seva tensió, el seu constrenyiment, el seu embat, és molt més intens. Un vent fresc d’estiu és infinitament més bla, més manejable que un vent fresc d’hivern. I bé: quan arriba el mes de març s’inicia, tot just perceptible, com una dolçor. Comencen de comprendre’s les paraules d’Èsquil: la mar, somriure innombrable.

La mar, innombrable sempre, ha arribat a la màxima diversitat. Ha fet sol, ha fet vent, ha fet boira, ha plogut, ha sortit una lluna en minvant. Radiant amb el sol; gràcil i lleugera amb el vent; silenciosa en la boira; puerilment sorruda amb la pluja, la lluna ha fet sobre l’aigua —sobre el reflex pàl·lid— caragols de fina curvatura i corns de l’abundància.

Amb el sol, tot semblava enlluernat. Núvols teatrals sobre la mar d’un blau fresc. Blancs purs, palpitants, d’una densitat de blanc oriental.

Ha entrat, després, un gargal ample, que ha fet ones inflades. La platja de ponent, corbada i llarga, semblava, al lluny, com una ona més fina, d’un color de pa torrat, que, amb el sol, guspirejava. A l’horitzó, núvols en creu, sobre un cel lleugerament tocat de malva.

La boira l’ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l’emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d’un formigueig vagament morat. Tot ha agafat un aire de fantasia flotant—com hom s’imagina que han d’ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d’una criatura agonitzant.

Després s’ha posat a ploure d’una manera mansa. Dins l’aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gassa blanca d’aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bambolles de la pluja a l’aigua.

El cel s’ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de febrer 1919

dijous 7 febrer 2019

Montjuïc.

En els primers anys d’estudiant a Barcelona, superada a penes l’adolescència, vaig ésser molt aficionat a passejar per la muntanya de Montjuïc. Coneixia tots els carrers i carrerons del Poble-sec que moren en els flancs de la muntanya. El Poble-sec era una aglomeració humana com les que m’han dit que hi ha a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba estesa en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d’homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de maneta, tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l’esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys, amb uns grans ulls negres immòbils, vestida de drapets, escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Acabada l’aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d’una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre la vessant. En aquests hortets no s’hi veia mai ningú. El camí era pedregós, s’hi escampaven les runes de les demolicions urbanes, s’hi veien figueres de moro d’un verd polsós i agre. Però, acabada la faixa dels tristos hortets, s’entrava a l’erm de la muntanya. Apareixia, llavors, un gran panorama. Hom cercava una mica d’herba seca per seure, a l’ombra clara d’una figuera. L’olor de farigola, la de l’espígol, era intensa. El panorama, fascinador. La calma flotava sobre el soroll sord de Barcelona, deliciosa. Les llunyanies eren tan obsessionants que la seva presència lírica donava, per esponjament, més constància a l’immediat: el soroll del vent en els pins immediats, el tremolar de l’aire en l’ombra de la figuera, el lladruc d’un gos invisible i llunyà.

El castell es veia a la part alta. Com totes les fortaleses anacròniques que he pogut veure, Montjuïc em produïa una gran impressió romàntica. Em feia pensar en els cromos del vuitcentisme espanyol i en els fulletonistes francesos —dues coses que m’agradaren sempre. El castell i la terra pelada dels seus voltants formaven una estampa apaïsada. Sobre les llargues línies horitzontals dels glacis emergien arran de línia unes estructures de les quals no es veia més que la visera acovardida i recollida. M’imaginava el general Espartero —un cromo de caixa de llumins— posant la seva barba en forma de truita a la francesa sobre el parapet, per dirigir amb més comoditat el bombardeig de Barcelona de l’època de la Jamància. Es veia també una gran extensió de mar, amb els vapors negres i els velers —anant de la volta de fora o de la volta de terra— com joguines abandonades. I entre els dos propis genolls apareixia l’espectacle de la gran ciutat baixant, en declinació suau, de Collserola al port, amb els seus blancs rutilants i les taques gris tórtora, trèmules, de les pedres velles. Vista des de l’exterior, Barcelona és una ciutat blanca. Des de l’interior, és d’un gris lleugerament tocat de groc —de color de terra d’escudelles. Amb el sol, s’alçava de la blanca ciutat una gran flama viva que el vent feia oscil·lar a ponent, a llevant, i que de vegades s’emportava en la llunyania…

 

 Pujava una mica més. He passat moltes hores entre les pedres de l’extremitat de migdia i ponent del castell. Des d’aquell punt, es veia el pla del Llobregat, vaporitzat sobre les muntanyes de Garraf, esponjat en una boirina transparent, tocada d’escorrialles blavenques, malva i perla. A primer terme, la vessant baixava ràpida i sobtada, coberta de garrigues. L’altura donava un aire fi, saturat de l’olor dels fonolls secs i de les argelagues florides. Se sentia el pas del vent —un xiulet agut i llunyà— per les antenes de la telegrafia. Les boles negres del semàfor del castell pujaven i baixaven de la seva torreta. El pla del Llobregat era com un mapa fantasiós obert de bat a bat. Es veia passar un tren entre els camps, un tren diminut, professoral i seriós. Arribava de molt lluny l’escopetada d’un caçador: es veia el nuvolet blanc de la pólvora i la seva dissolució en l’aire estàtic després d’un moment de deliciosa indecisió. En els flancs de la muntanya, les criatures feien volar els estels. La cua de draps rogencs penjava nerviosament; el fil dibuixava, en l’aire, una corba madura i plena. L’estel s’allunyava lentament i semblava arrossegar, per les garrigues, una penjarella de criatures. Les puntes dels xiprers del cementiri s’esgrogueïen tocades pel sol de ponent.

Amb el capvespre, iniciava el retorn, l’estómac ple d’àcids, la boca seca. Hom es creuava amb alguna parella equívoca o amb algun home que cercava un sopluig incert. El camí vorejava els glacis, i les siluetes lineals dels sentinelles quedaven esfumades en el cel greixós i rogenc. Dels horts, les ramioles de vent perdut us portaven un crit llunyà, el soroll agre de la ferralla d’una sínia. I, de sobte, en el cel de color de perla, la nota aguda de la corneta del castell, estrident, petulant, semblava que tancava el dia. El seu to punxegut de falset feia parpellejar les primeres estrelles.

Arribava a la carretera reial quan s’encenien els llums de Barcelona. S’encenien al principi de mica en mica, però de vegades s’encenien a raig —una llarga línia. Els petits llums del port, de colors moribunds, em tenien el cor robat. En moltes parts de la ciutat, més que punts de llum hi havia un aire lluminós, com una borrositat lumínica, que feia l’efecte de provenir de l’escampament d’una pluja invisible. Hi havia llums crispades, llums mòrbides, llums molt tristes, llums que es veia que tenien una alegria fictícia… i moltes classes de llums que floten incertes i foses per la meva memòria d’aquells dies morts.

Començava de caminar carretera avall amb un cansament enorme, les cames no em podien portar, sentia una opressió injustificada. Sovint els soldats de la ronda em cridaven l’alto i el crit erecte del soldat em desinflava el cor. El tenia a quatre passos i no veia més que ombres. Anava deixant enrere la silueta teatral del castell i, de sobte, arribaven a la meva oïda les notes d’un piano de maneta que no sé d’on venien. El ruixat de notes, que sempre semblava acostat, però era inabordable, em botia pel cap. Des d’aquell moment cada pas que feia era una persistent penetració en l’espès guirigall ciutadà. La confusió de gent, de llums i de sorolls em feia perdre, de moment, el món de vista. Sentia com si el cos se’m tornés de goma. Els ulls em feien pampallugues i veia, en la claror d’un aire blanc, caure dels balcons les gotes de la misèria. Arribava al Paral·lel amb el front ple de gotes de suor, les mans fredes i seques. Enfilava el carrer Nou a poc a poc. En els vidres dels aparadors veia la meva cara pàl·lida i afinada. Caminava lentament de por que la goma del cos no em fes fer un bot fins al balcó d’alguna pensió d’artistes ridícules i oxigenades.

La tràgica mort del meu amic Ramon, ciutadà de la falda nord de la muntanya de Montjuïc —la que toca al Poblesec—, m’ha emplenat de tristesa i m’ha recordat aquella època de la meva vida. Ramon, el mort, tenia un petit parc d’atraccions esgavellat format per un carrousel i una barraca de pim-pam-pum. A l’estiu el parc funcionava i a l’hivern la potència màgica de transformació del propietari convertia el parc en un saló de ball de tarda.

Tot el tinglado ocupava el fons ombrívol d’un hort d’un dels carrers del Poble-sec que s’enfilen a la muntanya. Per arribar-hi s’havia de travessar tot el suburbi cridaner i esqueixat.

Ramon era un amic del diumenge. A l’hivern, en aquella època, havent dinat, anava gairebé cada festa al suburbi. Després de sis dies d’engavanyament universitari, quedàvem, per unes hores, descarregats de consciència: era la pura evasió. A aquella hora es formaven sobre el Poble-sec unes grans taques de silenci assolellat i tebi, perfumat de l’olor, entre dolça i àcida, de les taronges passades. Aquella gran calma immòbil era clapejada de la cridòria llunyana de la mainada que d’un carrer de vegades venia i de la remor sorda de les tavernes, plenes de la sonsònia de les guitarres. Tot passant es veia el tocador al costat d’una taula de marbre, torçat, una cama plegada sobre l’altra, ensenyant el mitjó vermell, el cigarret darrere l’orella, amb un rínxol de cabells, caragolats com una neula sobre el front, rodejat d’una determinada quantitat de boques mig obertes, molles, àvides.

Recordo, com si fos ara, la veu de xantre d’un cec vell amb barba, molt alt, que anava pel Poble-sec cantant la cançó del naufragi del Valbanera. Els veïns sortien als balcons per sentir-lo: les dones en faldilles de sota; els homes, amb la bata groguenca del magatzem. Quan el cec passava per davant de les tavernes trepitjava les closques de cacauets, i, com que aquella fressa no li devia agradar, saltava com un ocellot pesat, per passar ràpid. A les portes de les tavernes hi havia sempre algun obrer jove, figura obliqua, amb el vestit blau planxat, la gorra de gran visera una mica de cantó, una punta de cigarret als llavis, un clavell a l’orella, indiferent, silenciós, amb una mica de crueltat de gall als llavis. També hi havia braçades de noies castellanes i aragoneses, amb un color de poma rosada nacre a la cara, els cabells negres planxats, mullats i ondulats. Aquestes noies de vegades donaven empentes als soldats petits, xafats i xatos, que menjaven peles de taronja i cloves de cacauets.

Es trobaven molts esguerrats, mutilats i paralítics i pobres, i en certs llocs feien una mena de barricada amb les crosses, els ossos torçats, les cames de fusta, els bastons i els altres instruments de treball d’aquests desgraciats.

Després de travessar el suburbi, prenia la carretera del castell. Donava una volta pel corriol que segueix els glacis, m’asseia una estona a contemplar el cel —el cel de Barcelona a l’hivern, que és tan bell, sobretot els dies de vent: cel de nuvolades blanques, fugitives sobre blaus tendres, verds rentats, vapors afinats de carmí— i després a l’hora baixa, amb un bri de farigola als llavis, les mans a la butxaca, el cor i el pensament dispersos en la vaguetat, passant pel camí del primitiu parc —on hi havia, enmig d’una fronda, un edifici municipal afectat— arribava al farbalà de la muntanya, i sovint entrava a donar una mirada en el ball de la tarda del pobre Ramon.

 

Hi entrava amb una certa prevenció, perquè l’aire interior, molt espès, feia girar la cara, i la llum era incerta. Quan els ulls s’hi acostumaven, es veia al centre del míser envelat un quiosc format per quatre estaques que mantenien una plataforma rodejada d’una tela metàl·lica de galliner. Dintre d’aquella gàbia posada en aquell mar de fum i de pols hi havia tres músics una mica boirosos arrapats als seus instruments com si fossin els seus salvavides. La llum del gas treia del metall daurat d’un fiscorn un reflex somort d’una modesta melancolia. En el fons es veien, a dins d’una atmosfera de teló de fons capvespral, els cavallets enfundats. Entre aquell grandiós embalum i la tela de l’envelat del ball hi havia com una gran esquerda que deixava veure la nit estrellada.

Quan els músics no sonaven hi havia a l’envelat una remor espessa. De vegades, entre aquell formigueig en forma d’argolla, de color xocolata a l’espanyola amb el rosat incert de les cares, es disparava el xisclet d’alguna noia, com si li hagués fugit una molla. Les criatures jugaven a cuit entre les cames dels balladors i de vegades en rodaven tres o quatre, com una bola, per terra. Sempre hi havia asseguda a les cadires alguna mare que donava el pit al fill. El color desfet, afinat, treballat, ple de filigranes d’aquestes mares, en aquella llum, em feia pensar, no sé per què, en la pintura de Sisley.

Ramon portava sempre una canya a la mà amb la qual graduava els becs de gas i els treia el moc. S’escorria com una anguila, era a tot arreu, cridava amb els músics, vigilava la taquilla, aclaria dubtes, feia circular l’embús de gent que hi havia a la porta, foragitava mals pagadors i bronquistes.

La música, més que sonar, de vegades gemegava, de vegades bramava. Era una música biològica, pures explosions pulmonars, que arribava al fons de les vísceres. Quan s’arrencava, es formava a l’entorn de la gàbia una argolla humana, grossa, multicolor, galimatiàsica, canviant, en ebullició. Els dies de gran festa sorgia per sobre del cap de la gent el plomall del casc de llauna d’algun soldat, el casc dels hússars flotant sobre les polques i les masurques que tocaven.

Els llums de gas, amb la pols, enrogien, el baf era una cosa granulada i l’aire es poblava de petits granets de pus grisenc.

Ramon era un home petit, sec, calb, amb unes celles peludes i amples. Portava coll planxat de goma i punys rodons de cel·luloide; tenia una veu greu i reposada, de còmic retirat. Es veia que la il·lusió d’aquell home hauria estat la d’ésser un mig artista, perquè es deixava créixer l’ungla del dit petit, deia les coses a la babalà i tenia certes caigudes en el dandisme: portava, per exemple, una armilla de fantasia de color gris tórtora pàl·lid i un bastonet de canya nuada. Tot aquest corrent de la vida espiritual de Ramon desembocava en la seva passió per anar a pescar amb canya a l’escullera, cosa que l’encantava, malgrat ésser un pescador de tres al quarto.

Ramon era una pelleringa humana que solia amagar, darrere d’una aparença decent, la seva enorme ganduleria. En el fons era el que en diuen els bons escriptors un incomprès. Tot el que era excepcional li interessava. Allò, per exemple, de tenir una ocupació —la del ball— el dia que tothom fa festa, trobava que era la demostració de la seva superioritat.

Ramon vivia en els cavallets. A la baldufa, hi tenia la cuina. En el ventre d’un dels cavalls de cartó d’aquells que pugen i baixen, hi tenia el rebost. Penjava la roba a les trompetes de les nimfes de l’orgue de vent. A la cadira portàtil engarlandada de roses —aquesta cadira que usen en els cavallets les mares de les criatures— hi rebia la gent. En aquella mena de sot circular que hi ha entre l’arbre central i la baluerna circular que gira, hi tenia quatre caixes petites i miserables, pintades de marró, amb quatre sabates velles, unes robes destenyides i unes canyes de pescar petulants i llargues. Quan passava per la Barceloneta amb aquestes canyes, es pensava fer un efecte considerable.

El més original era el dormitori. Ramon es colgava a dins de la manxa de l’orgue dels cavallets. La manxa estava unida al carrousel per un engranatge i una politja. Quan els cavallets voltaven, la manxa s’inflava i desinflava. Quan era plena de vent, la manxa tenia la forma de piràmide truncada, era una mena de boca de granota amb una ànima de ferro recoberta de cuiro que es plegava en desinflar-se. La manxa corria horitzontalment a la part del darrere del fris de nimfes i ballarines que tenien una daurada trompeta de cartó a la boca i unes galtes inflades que simulaven bufar quan sonava l’orgue nasal.

Recordo que un dia vaig fer veure a Ramon el perill que representava dormir a dintre d’aquell cau.

—Un dia els cavallets, sense saber com, es posaran a rodar, la manxa es comprimirà i morireu fet una truita. Sort, però —vaig afegir rient—, que mentre aneu quedant planxat com uns pantalons sonaran totes les trompetes destrempades de les nimfes, i les ballarines alçaran la cama.

—No deixarà d’ésser una mort agradable… —respongué ell amb la vanitat infantívola que tenen els artistes quan se’ls parla de les seves rareses i excentricitats, gratant-se amb la llarga ungla groga del dit petit les arrugues del front i l’espessor bosquetana de les celles.

Quan he sabut la mort de Ramon he anat al parc d’atraccions. He entrat a l’hort. No hi havia ànima vivent. La barraca de pim-pam-pum era tancada i el carrousel enfundat. Ja me n’anava quan he vist venir una dona amb un sac de papers a l’esquena i una taronja a la mà.

—Ahir el varen enterrar —ha dit la dona—. El varen treure mort de la manxa…

—¿I de què ha mort?

—Ningú no ho sap. Abans-d’ahir encara va anar a l’escullera amb les canyes i avui ja fa malves.

—¿Vostè és del barri? —he preguntat a la dona.

—Sí, ¿per què? Vostè deu ésser policia, veritat?

—¿No varen sentir els veïns el soroll de les trompetes dels cavallets la nit que va morir?

—Em sembla que he sentit dir alguna cosa d’això… ¿Que és policia vostè?

Petita pausa. Després:

—¿Tenia enemics el senyor Ramon?

—Jo no ho sé, però qui sap!…

—Potser algú de l’escullera, ¿no us sembla? —he dit jo per dir quelcom.

—Era un bon home, un fracassat… —ha dit la dona amb incoherència—. Figuri’s que en els baguls no se li ha trobat ni un tros de paper…

—Vós colliu papers pel carrer, ¿no fa? —he dit sense alçar el cap.

—Sí senyor, ¿per què?

Una altra petita pausa. Amb el meu bastó de nusos prim remoc un xic de terra i amb la virolla faig saltar una petita pedra blanca i neta.

—¿I a l’enterrament hi havia molta gent? —he fet, distret. La dona m’ha mirat, se li han deslligat les faccions, no s’ha pogut tenir el riure i després ha començat a pelar la taronja. He mirat la dona una mica perplex. M’he adonat que he fet una planxa. Quina pregunta més estranya! Pensava en el darrer enterrament de què m’han parlat, que fou molt concorregut. Li he dit:

—Dispensi; i que aprofiti.

—Gràcies! —ha dit la dona sense aixecar els ulls de la taronja.

Després he sortit al carrer, ara un pas, ara un altre.

 

 

 

A la biblioteca he fet una bona amistat amb Alexandre Plana. No passa dia que no l’hi trobi —una hora o l’altra. És un home que tracta de posar, en l’amistat, un sentit paternal. Li agrada d’orientar, d’aconsellar, de servir. De vegades es queda, un moment, embadalit, mirant-me. No sé pas què ha vist, en mi; potser la meva joventut exacerbada. Com Josep Maria Junoy —a qui Plana m’ha presentat—, és un degustador (sospito) de virginitats literàries. A mi m’agrada de tractar persones de més anys que jo; a Plana, persones més joves que les dels seus anys. Fatalment hem d’ésser com tap i carabassa.

És un home alt, molt alt —tan alt que fa l’efecte que siun dia mirés a terra tindria vertigen. Té una cosa hieràtica, parsimoniosa, lenta, en tota la seva persona. És un estàtic. Això no és pas degut a cap determinació deliberada: és degut a la seva alçada. És tan llarg que sembla fer-se una mica de nosa. Sempre hi ha una part del seu cos que no sap on posar —i ha d’anar amb compte a no empassegar. Per això mira sempre endavant… Té la cara lleugerament picada de verola. Els seus ulls, d’un blau-grisenc, més que ulls de somniador, són els d’un home una mica cansat de somniar.

De vegades em sembla que té alguna cosa d’oriental. És un estàtic, un contemplatiu, me’l puc figurar sense el bastó i el barret llonguet que porta, que li donen un aire tan occidental. El puc imaginar com va vestit Tagore, amb una túnica fins als peus, una cabellera llarga, un color groc-iodat a la cara, unes sandàlies, les butxaques plenes d’ocells i de papallones, mirant el mar a través d’un tel de melancolia extasiada…

La cultura de Plana és occidentalíssima. És un devorador de la revista del gran món intel·lectual: La Nouvelle Revue Française. Té el gran defecte que vaig notant en totes les persones que llegeixen massa seriosament aquesta revista: el defecte de confondre les coses secundàries amb les coses principals. Però tot això no vol pas dir que la seva complexió interior no sigui oriental. Té una dolçor de sage, una paciència de savi, el do de l’amistat, una bondat i una comprensió inesgotables. Que n’heu d’ésser d’amic de Plana perquè no us prengui seriosament! ¿Voleu sentir una superioritat, una morbosa superioritat? Aneu a explicar-li, sense conèixer-lo íntimament, la vostra obra. Tireu endavant sense por, parleu, no tingueu cap cortina per a l’interlocutor… Plana us escoltarà, us escoltarà, us escoltarà interminablement, fins on sigui necessari. Els seus silencis són obstinats, persistents, radicals, definitius. Davant de la seva amable passivitat, us podreu creure amb el dret de dir:

—Aquest home em dóna la raó… O bé:

—Jo sé tantes coses o més que aquest home…

 

Podreu dir-vos tot el que voldreu. Com més coses agradables us atribuireu, més sincerament feliç es sentirà Alexandre Plana. Parleu-vos, enciseu-vos, meravelleu-vos de vós mateix i de la vostra obra. Plana us ajudarà. És fet per ajudar-vos, perquè estigueu content, perquè estimeu les vostres petites ingenuïtats. En aquest sentit, la seva funció és d’una qualitat que no té preu, imponderable.

Ara, si jo hagués de dir què hi ha en el fons d’aquesta recalcitrant, embadalida, oriental admiració, no sabria pas per on començar. De vegades em sembla que és pura candidesa; altres vegades hi veig un punt de mandra. Fa l’efecte que l’aquiescència de Plana, que la seva tendència a fer que sí amb el cap, respon a una mena de mandra profunda que el priva de formular cap judici de l’ordre que sigui —formulació que sempre seria perillosa per al bon manteniment del quietisme contemplatiu i encisat.

En aquest sentit, Plana és un pur misteri —un home impossible de veure clar. Superficialment judicat, tothom el veu amb la claror de les coses simples; com més el tracto, més escàpol se’m fa. Aquest joc que em suscita m’ha fet un gran bé perquè ha posat una mica de parsimònia a les meves síntesis abruptes i sumàries. Ell mateix, potser, em donarà el camí per esbrinar el misteri. Seguidament em diu que la seva més gran il·lusió seria tenir una casa a l’Empordà, vora mar, per viure-hi plegats i fer-hi una vida tranquil·la, de sage. Jo hi hauria de fer com aquell que pesca amb canya i badar, amb el nas a l’aire; Plana, sota d’un pi, podria seguir, amb els ulls somniats, el vol dels ocells per l’espai. Jo li hauria de respectar els seus silencis obstinats —aquest seria el tracte— i ell les meves evasions en el camp de la temperatura vital. D’aquesta manera —segons ell— moriríem com haurem viscut: tocant de peus a terra i amb el cap voleiadís i irisat. Si aquesta convivència no arribés a donar l’escletxa del misteri, no sabria pas quin altre procediment utilitzar.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada