Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

9 de setembre 1918

diumenge 9 setembre 2018

Passat el dia a Girona —sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.

Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gassa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.

Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers. Les pedres daurades dels casalots treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot!… Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: o això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc —agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà del Galligants, la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les voltes. Prenc dos Pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba en surt un baf de roba de vellut —d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…

Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguts en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 d’agost 1918

dissabte 25 agost 2018

A la tarda, amb el meu germà, varem el Nuestra Señora del Carmen, hissem el tros de vela de martell que porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall —semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb la voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua.

Cada any fem diverses visites a Aiguablava. Els senyors de la cala són els Forgas, de Begur. La senyora Lola és hospitalària. El senyor Francisco és una persona excel·lent: posseeix el millor vi que es fa en el país. Les filles —la Teresita, la Isabel, la Matildeta, la Lolita— són quatre (unes rosses, altres morenes) incomparables belleses. A la casa, s’hi està bé. Berenem a la terrassa.

Aiguablava és una cala resguardada del vent de garbí. La mar hi és calma. Això sembla augmentar la solitud, la llunyania del paratge. Els pins hi fan una olor intensa. Aquest perfum sembla augmentar la qualitat del pa blanc, de la llonganissa, del vi clar i sec. La tarda consisteix en una lenta agonia de la llum sobre la sorra fina de la menuda platja. L’aigua immòbil de la badiola, blava i verda amb els reflexos interns de la sorra i de les ictínies i la projecció dels carmins del granit rosat del litoral palpitants, com una carnació sobre la superfície, és una meravella somniada.

A plena llum, Aiguablava és una cala incandescent, clara, transparent, d’una sorra rosada. Però hi ha un lloc, en aquesta cassola de Fornells, igualment bell: la platja Fonda és d’arena blava fosca, d’una blavor apagada.

A rama de sol,1 el garbí requinta. El viatge de retorn es presenta, amb el vent de proa, una mica difícil. No hi ha més remei que tornar a rem sec. Remuntar la punta des Mut ens costa un esforç considerable. L’embarcació és massa petita i té una balançada insignificant. Les onades la paren a cada moment. Naveguem al fil de la costa, aprofitant els redorsos al millor possible. Però, a mesura que la tarda va caient, el vent augmenta de força i el tràngol és més viu. El vent ratxeja i el ruixim ens mulla. A la punta del Banc, el meu germà romp dos estrops un darrere l’altre, i jo, un escàlem. En el temps indispensable per arreglar aquests estris, el vent i el corrent ens fan retrocedir considerablement. Decidim tornar enrere i acollir-nos a l’hospitalitat d’Aiguablava. Arribem molls com ànecs. La senyora Lola ens dóna roba. Entrem al menjador quan apareixen les fesolines dins d’una fumerola blanca plena de confort i d’auguris excel·lents. Les noies són belles sota el llum familiar. El doctor Arruga, que ha passat la tarda trescant pels penyals de la costa amb la seva màquina fotogràfica i ha vist els esforços que hem fet per passar la punta del Banc, afirma que la nostra intenció era temerària i impossible. Jo crec que si no haguéssim romput els estris hauríem remuntat la punta fatídica.

Arruga és un gran tipus. Sembla un àrab —però no pas un àrab oliós i greixós, sinó musculat, tibant, fort, construït. És un jove flac, de cabells negres arrissats, d’ulls enfonsats, de color de pell olivaci, amb unes dents admirables i unes mans de dits llarguíssims i nuats, que fan pensar en els tentacles d’un insecte. La seva mirada sembla capaç de concentrar-se amb gran intensitat. Parla amb una gran lentitud —amb una cosa de nyeu-nyeu a la fonètica— i explica les coses amb gran claredat, cuidant al màxim la precisió dels detalls: descriu els mecanismes involucrats en la conversa amb una autèntica voluptuositat. Al mateix temps és l’home més poc convencional que jo conec, més eixut de paraules, més impermeable a la divagació banal. En tot cas, és un home que m’agrada: em sembla un ésser molt poc corrent en el país, gairebé un home nou, d’una gran força física i moral. La seva curiositat, la seva capacitat de treball deu ésser considerable; l’enginy dels seus dits, molt acusat. Porta un bigotet negre i quan es troba davant d’una cosa que li interessa es queda mirant fixament i es refila la punta del bigoti com si donés corda a un rellotge de butxaca. Té un pèl tan arrissat que si hom es troba al seu costat quan se’l refila es sent un sorollet sedós i caragolat.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. A rama de sol: quan el sol està a punt de pondre’s (Empordà) DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 d’agost 1918

divendres 24 agost 2018

Defectes de Calella.

El cap Roig és molt bonic. De la punta dels Forcats als Canyers, el litoral està ocupat per una sureda. L’alzina surera és un arbre una mica moix, de color d’ala de mosca, lleugerament polsós, d’una pobresa severa i trista. Les suredes semblen dir-vos: ¿què hi farem si som així? Aquest arbre té un moment de frescor —els anys de pluges hivernals—: a la primavera, quan floreix. Llavors, la verdor guanya, un moment, la seva grisor groguenca. Encara que jo no comparteixi l’entusiasme que té la gent pel pi, reconec que a la vora de la mar aquest arbre guanya considerablement. Les paràboles que fan les copes dels Tres Pins de la Torre formen les corbes més belles de la geometria calellenca. El poble de pescadors —amb les Voltes, els teulats de color d’albercoc, el joc de les cases davant de la riba accidentada— és una pura delícia. De color, el poble és també bellíssim. El Canadell —el barri des senyors— ja no ho és tant. Aquestes casetes tirades a cordill, amb un jardinet davant tancat per una reixa de llances de ferro, semblen departaments d’un parc zoològic —només que quan sembla que hauria de sortir el tigre o la girafa apareix un petit rendista, la seva senyora o la nena. El Canadell està posat sobre una renglera de soterranis que s’obren a peu pla sobre la platja i que l’encaixonen urbanísticament. Com a solució per al bany de mar no pot ésser més ben trobada: és excel·lent. Però Calella té, al meu entendre, un gran defecte: tot el pla inclinat que li serveix de recolzament —tot el pla inclinat del que anomenem la pujada— és pobre d’arbres, és d’un pelat esquifit i magríssim. És una terra pobra, de blat i alguna vinya, que a l’estiu es torna d’un groc sense amenitat, monòton i polsós. El dia que els darreres de Calella tinguin la botànica que els convindria —oliveres, xifrers, pins—, aquesta serà una de les poblacions d’aquest litoral més belles. Però, aquesta meravella —llevat que la propietat canviï de mà—, no sé pas si l’arribarem a veure en vida. Una certa densitat botànica faria a més que Calella tingués, a l’hivern, una temperatura més benigna. Contra el vent, no hi ha res millor que els arbres. El camí de Calella a Llafranc pel litoral és fascinador —malgrat l’ermàs que rodeja la Torre. El cap de Sant Sebastià, la platja i les pinedes són les tres gràcies de Llafranc. Cosa fina. Dues coses exquisides de Calella: el peix, que és gustosíssim, i l’aigua, lleugera, fresquíssima. L’església (que és de l’època burgesa) és glacial, fredíssima, d’una mediocritat sense remei.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’agost 1918

dimarts 14 agost 2018

Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabó, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més guapes i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi Nuestra Señora del Carmen. Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llècols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.

Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.

Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i es produïa la coneguda buidor a l’estómac que feia venir, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.

A Goethe, se’l pot admirar per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i els enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut —sempre una mica equívoc—, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’agost 1918

divendres 10 agost 2018

Al matí, a la pineda de Ferriol, llegeixo el Dietari de Francesc Rierola.

La pineda, situada a sobre i llevant del Canadell, és molt fresca. El gargal hi passa amb un enjogassament voluptuós. La pell s’hi troba bé. Un cercle de noies fa labors a l’ombra clara dels pins. De vegades, una taca de sol blau-clar es posa sobre una cabellera. Maria Sagrera em pregunta, de lluny, si el llibre que llegeixo és de Paul Bourget. A l’estiu, entre estiuejants, l’única lectura presumible és la de Paul Bourget. Com que no m’ha agradat mai de passar per pedant, li dic que, efectivament, el llibre és de Paul Bourget.

Quin tipus, aquest Rierola! Vigatà. Romàntic i reaccionari fins al moll de l’os. La combinació és —guardant les proporcions— la mateixa que la de Chateaubriand. Però els resultats són oposats, considerablement diferents. Alguna vegada havia sentit dir a Josep Ferrer que Chateaubriand és un dels més grans escriptors de totes les èpoques. El vigatà, en lloc d’escriure, vocifera, crida, llença anatemes. És més còmode. Per cridar no es necessita fer cap esforç. Cridar no és res.

Potser hauríem anat molt millor si en lloc d’opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu dietari per descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. Per opinar com ell ja n’hi havia prou amb el senyor bisbe i el governador de l’època. Això fa que les seves opinions siguin una repetició inútil i sobrera.

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.

 

Les joies.

A primers de segle, es portaven, s’exhibien moltes joies. Ara, amb aquesta guerra, s’han fet algunes fortunes, i les joies tornen a sortir a la superfície. En aquest sentit, les sortides de missa, a Calella, tenen un gran caràcter. La moda actual converteix les senyores en éssers de considerable volum. Les joies encara l’augmenten. Al costat de llurs senyores, els marits semblen encara més irrisoris amb els seus vestits de dril, de solapes tan reduïdes. Quan es veu passar, pel carrer, una parella burgesa, sembla que la senyora porta un càntir —que és el seu marit.

A principis de segle, l’exhibicionisme de les joies era tan fort que, quan el cor «La Taponera» anà al concurs de Besiers, el que portava la senyera, que era un senyor de Palafrugell conegut per Jaumet d’Arenys, féu una cosa impressionant. Com que a Besiers fresquejava, el senyor Jaumet d’Arenys, per portar la senyera amb comoditat, es posà uns guants de pell i, a sobre dels guants, els anells carregats de pedres. Tothom ho trobà magnífic.

A més de la profusió de les joies, aquesta guerra haurà coincidit amb l’aparició d’un nou professional: han aparegut els dentistes. Els dentistes tenen cada dia més importància. A la boca de la gent es veuen unes enormes dentadures d’or o de plata. Entre les joies que la gent transporta i les aparatoses dentadures que es veuen, l’espectacle burgès és una mica ferotge, notòriament tocat d’afectació i de fatxenderia.

Els perfums que s’utilitzen són dolços i tenen, també, molta superfície.

Tot això em fa pensar en el que sol dir Joan B. Coromina de l’escriptor decadent Jean Lorrain:

—Si no fossin les joies vertaderes o falses, la quincalleria, els perfums de m…, quin escriptor no seria!…

 

De les crítiques que es mouen ara contra els efectes d’haver guanyat diners, n’hi ha de molt posades a la raó. Hi ha ara, a tot Europa, una mena d’obsessió contra el nou ric. Però hi ha un aspecte de la qüestió que no comparteixo. Aquestes baluernes de ferro que ara s’alcen una mica a tot arreu per mantenir un molí de vent són realment horribles. Sobre el paisatge, al costat de les velles, torrades, cases de pagès, fan un efecte desagradable i detonant. No lliguen amb res. Però, després d’això, es podria dir ben poca cosa més. En aquest país sahàric, l’aigua —una mica d’aigua— és una benedicció de Déu. Un hort ben regat, la verdura fresca, són una delícia; un hort exhaust, la verdura eixarreïda i polsosa, són una calamitat —encara que aquestes noses del paisatge molestin.

 molidevent-retallat

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada