Arxiu de la categoria ‘societat’

12 de novembre 1918

dilluns 12 novembre 2018

 

A primera hora del matí, la notícia de l’armistici, que l’arribada dels diaris confirma. S’organitza una manifestació davant de la qual es posa l’orquestra amb bombo i platets. Entusiasme sense gravetat, superficial —una mica gratuït. Si no és parlotejar quatre anys i mig pels cafès, ¿què hem fet per arribar a aquest resultat? El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurset mogut per l’alcohol.

Passejant pels carrers trobo el campaner, Paguina, que circula fumant un caliquenyo. Em diu:

—La casa de Palafrugell on la derrota d’Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d’avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar…

Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.

 

 

 Voluntaris catalans a la Guerra Gran

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de novembre 1918

diumenge 11 novembre 2018

Amb el pianista Roldós, a Cala de Gens. Com que no tenim ganes d’enraonar, caminem en silenci. De vegades Roldós xiula una estona, però de sobte calla i es torna vermell, com si s’avergonyís.

Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un grill. Hi ha un tal silenci, bressolat per l’ondulació del vent de les pinedes, que es sentiria caure una palla a terra. Aquest silenci sonor sembla una forma de la immensa voluptuositat de la terra. Tornem en silenci. Roldós —que porta l’abric a les espatlles (un abric de color de xocolata)— aparenta tenir esgarrifances de fred intermitent.

 

Els amics.

Al vespre arriba al club Puig Grassetes, que de jove fou periodista a Palafrugell i ara resideix a Sevilla. És el de sempre: nerviós, més nerviós que mai, atabalat, desbordat de feina, desordenat, inquiet. Va vestit de negre i, com que està tan flac i groc (sembla que l’han ensofrat), sembla un magistrat d’audiència. Celebrem la seva arribada amb copioses libacions i en honor d’ell s’arma un bacarà que fa tremolar les esferes. En el fons, tothom sap que perd sempre. L’únic que no vol que sigui dit és ell.

Carles Serra (en Carlitos) ha de mantenir sempre per força un posat greu i sever. Si té la desgràcia de posar-se a riure, està fet d’una manera que li pot entrar un singlot d’una duració indefinida, d’efectes dolorosíssims. Els metges li han dit: si riu, se’n farà l’estella.1 Sembla que quan riu i li entra el singlot n’hi ha per llogar-hi cadires. Al cap d’una hora o dues tothom fuig, perquè té la sensació que es morirà indefectiblement.

Gori resulta sempre massa personal i egoista per estar pacíficament amb amics.

Linares és l’àguila de les coses immediates i per això fascina els comerciants. És quan presenta la factura que comencen els xerics.

Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret!

Una de les poques persones capaces d’una certa bondadosa ironia en el tracte és l’home més llòbrec de la vila: Enric Frigola.

Quan hom considera que Puig Grassetes ha perdut prou per ésser el primer dia, anem tots en banda a fer ressopó. És el súmmum de la felicitat en aquest poblet.

A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Fer-se’n l’estella: tenir-ne molt de perjudici, sortir-ne perdent; morir-se (Empordà, Vallès, Barc., Penedès). No cal que pensi en cap negoci en vint-y-quatre hores si no se’n vol fer l’estella, Ilustr. Cat. 1882, 26. Un mal de ventre fort que té l’euga… que si no se li lleva de pressa, prou se’n farà l’estella aviat, Joan Freixes (Catalana, i, 370) Diccionari Català-Valencià-Balear. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de novembre 1918 (1)

dijous 8 novembre 2018

Passeig per la carretera de Sant Sebastià. Dia bonic de color. El cel és d’un gris brillant, un formigueig lumínic. Els colors blancs, clars, són d’una meravellosa delicadesa. A les parets de les cases, hi ha blancs que sembla que tenen vida. Dins la grisalla, els arbres s’afinen. Passa un vent petit, suau, com el contacte d’una fulla de rosa a la pell, que fa un somiqueig a les canyes. La muntanya és plena de boletaires. Per Ros, pujo sobre el cap dels Frares. Panorama magnífic. Del cantó de Sant Sebastià, la geologia vertical i crua m’aclapara. A nord, fa de més bon mirar: el cap de Begur, de color de plom clar, Cala de Cabres i Aigua Xallida, rosades. Tamariu, sobre el verd fosc dels pins… La mar és d’un color blau-gris. A l’horitzó hi ha una gran nuvolada de cotó, plena de llum de posta. La terra, en calma. Les vinyes roges, d’un roig madur, oliós, empastat. Un xifrer, que somnia. A ponent, tot es desfà en un suc de taronja.

A l’hora baixa, des d’una determinada finestra, veig un ramat de xais menjant l’herba del cementiri vell. Hi ha un clap de petites flors blanques —caps blancs— com si hi hagués, a sota, alguna criatura enterrada. Més enllà, els camps d’herba semblen tremolar de fred.

Nit clara, viva, dins d’una volta vítria.

 

A les dues de la matinada, toquen a foc. Les campanades, tètriques, accentuen la quietud de la vila —una quietud que fa basarda. La gent dirà demà: primer es feren els estocs; ara es cremen. No crec que hi hagi al món una població menys sensible als focs que aquesta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de novembre 1918

dissabte 3 novembre 2018

Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots —cloves de nou— pesquen els calamars. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gargalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps —una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.

Retornem cap al tard. La carretera es pobla d’ombres de caçadors i de boletaires; es sent el fresseig de les converses de la invisible gent. Al pont d’en Casaca penso en la granota que hi cantava a l’estiu. La tarda es dissol en fums i una boira com un tel subtil, que flota, vaporós, arran de terra. El cel és claríssim, i el foc de les estrelles, metàl·lic i fred.

 

Cine a la nit. Fru-fru, amb Francesca Bertini, Gustavo Serena i els italians de sempre. Una trama banal resolta per persones que es passen hores i hores fent-se retratar —que es farien retratar sempre, nit i dia, indefinidament. Curioses les espontànies, inconscients exclamacions d’admiració del públic quan apareix un ambient de luxe o algun vestit bo.

Sortint del cine, Roldós toca un quadern de Schumann per a Coromina, Lluís Medir i jo mateix. Schumann no n’erra mai cap. És rodó com una poma. Anca d’ametlla. Una mica embafador per massa perfecció de circumferència —una mica mica. Schumann sembla a dues dimensions. Chopin, a tres.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de novembre 1918

dijous 1 novembre 2018

Tots Sants. Divendres. — Amb Bofill (Gori), Mata, taverner a Llafranc, i Nuts, un bohemi de les platges, pugem a can Vidal de Sant Climent amb les escopetes passant per can Torró. Sortim de bon matí, amb el tren, i baixem a l’estació de Sant Climent. La terra és blanca de gelada i ens precedeix el fum blanc de la respiració. Nuts fa un gran efecte: és un home petit, gras, pelut, amb una faixa negra sobre el ventre i una gorra enorme, posada de cantó, com un núvol vist de perfil. Sembla una reminiscència facinerosa de l’època de la guerra civil.

El senyor Torró ens surt a rebre amb una sorollosa cordialitat. El segueixen els gossos que furetegen les mates d’herba molla. Porta dues escopetes. Cacem a la riera de davant de casa seva.

Jo no he anat mai de la vida a cacera. He tirat com a màxim un tret o dos de pistola. El senyor Torró em passa la seva escopeta sobrera, que és d’un canó, i dos o tres cartutxos. Em fan posar de punt a un corriol. Els caçadors es dispersen. Els gossos lladren… Al cap d’una estona veig un conill que avança pel corriol en direcció cap a mi. Em poso precipitadament l’escopeta a la cara, tanco un ull per apuntar millor i pitjo… La detonació em sembla espantosa i em fa perdre, un moment, el món de vista. El contracop de la culata a l’espatlla m’acaba de fer perdre la serenitat. Sense saber ben bé el que em faig, llenço, d’una braçada, l’escopeta. L’arma fa un soroll estrany en caure dins d’una bardissa —com si alguna cosa s’esquincés. Des de diversos llocs del rieral m’arriben unes riallades imponents. Bofill, Torró, Mata i Nuts riuen aguantant-se el ventre, amb un aire selvàtic, amb una joia primitiva. Com a caçador, el meu fracàs ha estat complet, definitiu. Recullo l’escopeta i la retorno, respectuosament, al seu propietari. No. No crec pas que sigui un home destinat a tirar trets.

Entrem a can Torró. És un mas molt emboscat. Des de la façana es veu la perspectiva de la riera, molt embardissada. A la casa hi trobem una senyora, una senyoreta, un fonògraf de trompa i uns volums de l’època de la Universitat de Cervera. El senyor Torró em sembla taujà com un pagès. És un home de fires i mercats, germanòfil per venjar allò de l’any vuit, i sembla tenir algun quartet. El seu ideal és passar l’estiu a Llafranc. És una d’aquelles persones que quan li presenten algú li pregunta amb vista a situar-lo correctament:

—I vostè ¿on estiueja?

El senyor Torró fa una anàlisi molt detinguda, des de tots els punts de vista, del meu fracàs com a caçador. Passem una estona agradablement amb l’ajuda de diversos vasets de vi una mica aspre.

Després emprenem la marxa cap al mas Vidal, on arribem després d’una llarga caminada. És un mas de mitja muntanya, rodejat de solitud. Ens reben, a la porta, la senyora Bofill (donya Carme), groga, afinada, els ulls enfonsats, malalta, i la seva mare, donya Consuelo, grassa, petita, enraonadora i una mica afectada. Després dels compliments de rutina, ens dirigim al menjador i ens entaulem. Gori fa la pregunta habitual amb una certa prosopopeia. Diu:

—¿Què hi ha per dinar?

Resulta que hi ha caragols a la vinagreta i conill de bosc rostit amb allioli. La perspectiva no pot ésser més brillant. Hi ha un gran foc a la llar del menjador, infinitament agradable després del bosc humit que hem travessat. Gori ensenya a Nuts el camí de la cuina i del celler. Era el que faltava.

Els caragols, abundantíssims; la salsa, molt picant, amb un bitxo de cirereta, ens obren la gana. Amb els punxons de bruc els enfilem de tres en tres. Mengem com llops. El vi va a raig. Nuts sovinteja els viatges al celler. Els gossos, afamats, donen voltes a la taula. ¿Què hi ha, Secretari? —diu Mata passant la mà sobre el cap d’un gos. La tropa és impressionant. En el menor gest, en la paraula més insignificant, es veu que la personalitat d’aquests homes és molt limitada, però absolutament completa, acabada. En un moment determinat, les senyores consideren que el més discret és retirar-se. Tothom ho troba natural. Sembla que és un vell costum del país. Els homes a un cantó i les dones a un altre. «Així tot queda més clar», diu Bofill amb un enfilall de caragols a la mà. Després de la retirada, tot queda col·locat en el punt de la màxima naturalitat. L’absorció de l’allioli augmenta i el vi és abundant.

Bofill està radiant —en el seu element exacte. És un home alt, vermell, sorollós, abundant, d’una admirable obvietat, satisfet, invulnerable al vi negre, tancat a tot el que sigui desagradable. És un individualista lúcid, un fatalista absolut, que reacciona davant de les coses fent unes grans riallades. Aprofita el moment —sol dir—; el restant és incert, hipotètic, inapreciable…

Per altra part, tot convida a estar dins, a no moure’s del menjador. El foc ens aclareix les cares. El mas incita al recolliment; es troba una mica ofegat per les muntanyes. Té poca visualitat. És un mas del bosc —fet per gent dels còrrecs i dels rierals. Les habitacions —que visitàrem a l’arribada— contenen uns enormes llits de matrimoni altíssims, amb màrfegues de bossat de blat de moresc i bons abrigalls. Això assegura una digna retirada del menjador —una retirada assegurada.

Mata, aparentment, sembla un cínic, però com més el vaig tractant veig que la més gran de les seves conviccions està relacionada amb la importància dels seus interessos familiars i de clan. És un home —notòriament— molt gandul, amb els cabells tallats al pan y toros, un escuradents darrere l’orella, infatigable jugador de flor —que ha introduït en el país—, caçador coniller que davant de la seva dona es desfà com un bolado.

Mata ens explica la vida dels habitants permanents de Llafranc. Canadell disposa de dues dones que capten per ell. Joan de Sant Feliu, un embriac del gènere discursiu i altisonant, té fills amb tres dones diferents, com si fos un milionari. Quan, malgrat aquest devessall de sentiments familiars, no sap on anar a dormir, jau en un nínxol del cementiri vell. Pinyana és un ex-taper esquenadret, mentider i pelat, que té la mania de portar camisa planxada, coll de cel·luloide i punys rodons. Per inspirar confiança a la gent —diu sovint— s’ha d’anar ben vestit… Tinyola és un intel·lectual anarquista molt primari, que fou amic de Ferrer Guàrdia, amb una empenta biliosa corregida pel vi de raig. El manco Serviano és un element dels quillats mallorquins contrabandistes. Martí, l’ermità de Sant Sebastià, és un home secret i misteriós, una ombra vaga… Gori troba que tot aquest món de Gorki és divertit, justificat i, en definitiva, necessari. Jo el trobo infecte, sobrer i d’escassa amenitat.

A mitjan tarda, apareix el senyor Barceló, mestre de la Bisbal, amb un grup d’alumnes de tots dos sexes, de la seva escola. La visita —que és molt d’agrair— resulta una mica extemporània. Jo he begut una copa de massa, i la prudència em porta cap a un mutisme estratègic. La puresa dels joves i de les senyoretes queda una mica astorada en veure’ns tan encesos de cara. Per fortuna, les senyores del mas Vidal resolen el problema sense dificultats. A les nou del vespre, ordres han d’ésser donades a Nuts perquè doni per acabats els seus viatges al celler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada