Arxiu de la categoria ‘societat’

19 d’octubre 1919

dissabte 19 octubre 2019

La meteorologia d’octubre, a Barcelona, és molt diversa, d’una varietat prodigiosa. De vegades sembla un temps de primavera tardana; en altres moments, d’inicis de l’hivern. Plou i fa sol… Els crepuscles, però, ja són diferents, tenen un altre color, un altre aspecte. Quan les tardes s’acaben en una llum difusa, pujant passeig de Gràcia amunt, sobre Collserola es veuen els crepuscles vermells, d’un dramatisme indiferent, que després, quan el caliu s’acaba, produeixen un cel lívid i tètric. Si en aquesta hora s’entaula el vent del Montseny, el cel del nord, tan net, agafa una coloració vítria, de safir, i té una qualitat d’ull de peix. De vegades cau una gotellada estrepitosa que s’emporta les fulles grogues dels arbres, refreda l’aire, fa regalimar carruatges i tramvies, desprèn de la terra una olor de bolets i fa que la gent s’agrupi a les porteries —on de vegades refreda. El calfred tardoral tan típicament barceloní —la primera sensació del canvi de temps. Mentrestant, a mesura que van passant els dies, les habitacions dels pisos es van refredant de mica en mica d’una manera insensible —el refredament ha començat amb les pluges de la Mercè—, però arriba un moment que s’ha de reconèixer el fet: al pis hi fa una mica de fred. Hom posa llavors una flassada al llit… Els refredats (de nas) són abundants i es troba gent que han canviat de veu. En el lloc més impensat, en qualsevol moment, es pot sentir una quinta de tos aparatosa —o produir-la. He passat uns quants anys el mes d’octubre a Barcelona. No en tinc pas gaire bon record. És l’inici de la temperatura glacial que ha fet en els pisos en què he viscut. Quin malson, Déu meu! El fred que he tingut a Barcelona! Tots els esforços que faig per convence’m que sóc un fredolic no donen cap resultat. Si per animar-me em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res. En realitat, només s’està bé al carrer —caminant, fent una o altra cosa al carrer. En els pisos, la temperatura és horrible.

 

Quan penso en els anys de la carrera d’advocat a través de la meteorologia de Barcelona a la tardor i a l’hivern, em sembla comprendre que ha estat una misèria. Quina manera de perdre el temps! Quin desaprofitament de possibilitats personals! No he pas estat un estudiant de mitjans econòmics folgats. Les cases de dispesa i pensions que m’han allotjat han estat modestes —per no dir magres—, purament pintoresques. ¿Hauria estat possible d’estudiar amb una mica de calma, en un estat físic mínimament confortable en aquesta classe d’establiments? Ho dubto. Els poquíssims —tan rars!— estudiants que arribaren a algun resultat a l’època dels estudis els considero uns herois. D’aquest nombre escassíssim n’elimino aquells que per circumstàncies personals pogueren treballar —generalment en el seu domicili particular— sense l’engavanyament i el malestar del fred. Feta aquesta eliminació, en queda una quantitat microscòpica. Són aquests que al meu entendre són uns herois.

En el sistema que era implantat, llavors, a la univesitat hi havia una classe d’estudiant que estava destinat a tenir èxit. Era el que tenia molta memòria —el que llegia un text i era capaç de repetir-lo, fins i tot sense haver-lo entès. Aquest fenomen psicològic és un do de la Providència, una manifestació personal sorprenent, però no sóc pas capaç d’incloure les persones que tenen aquest do purament mecànic entre els estudiants heroics. Més que les dotades de memòria m’agraden les persones intel·ligents, sobretot si són sensibles. Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar és una forma de l’amor —en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir. Ara tinc vint-i-dos anys. Des de l’edat de quatre o cinc que vaig a estudi, que em dedico a estudiar. En realitat no hauria d’haver fet res més. M’ha llegut una mica —no gaire!— de pensar en aquestes coses. Estic segur que les conclusions a què he arribat són les mateixes que s’ha formulat tanta i tanta gent. Davant d’aquestes conclusions em demano: ¿com és possible que una cosa que m’hauria d’haver donat tant de gust, que m’hauria d’haver agradat tant, m’hagi donat tantes molèsties, tantes obsessions angoixoses, tants maldecaps? Per a un estudiant autèntic, estudiar la matèria de la pròpia vocació o de la pròpia afinitat electiva és fruir —de la mateixa manera que per a un comerciant, o industrial, o pagès, o pescador, o obrer, exercir la seva activitat és fruir. Si les coses són així, ¿com ha estat possible que la vida d’estudiant ens hagi produït tan pocs moments agradables?

En els anys universitaris de què estic parlant, la paraula «estudiar» era molt poc utilitzada. D’estudiar en dèiem empollar —castellanisme infecte (empollar, en català, és «covar»), la significació del qual fa referència a la incubació dels ous per una lloca determinada. La incubació dels ous per una lloca dura, ininterrompudament, tres setmanes —espai de temps d’una duració suficient per donar a entendre la paciència i la tenacitat indispensable per a una operació d’aquesta classe. En el sentit universitari, la paraula empollar no volia pas dir estudiar, sinó romandre (en aquest cas romandre amb les anques sobre una cadira), pacientar, aguantar. Un empollón era l’estudiant que aguantava assegut en una cadira una quantitat d’hores important. Aquesta disposició era un do que no es venia ni es comprava. El que no resistia aquesta posició una estona molt llarga era un estudiant trivial, adotzenat. Empollar era com posar un collar o unes morralles a un animal jove —una espècie de dreçatge. Però estudiar no és pas això: estudiar, per a un estudiant autèntic, és fruir —és, en definitiva, la llibertat.

En les cases de dispeses, empollar, en el sentit concret de la paraula, volia dir asseure’s davant d’una taula en una cambra que contenia un llit (un llit que de vegades a la tarda encara era per fer), un armari i una palangana. Sobre la taula hi havia uns llibres —uns llibres de text. A la dreta de les assignatures, una tassa de cafè amb el platet ple de puntes de cigarret, de cendra i de cerilles. A l’esquerra hi solia haver un paquet rodó de 45 cèntims i la capsa de 5. Tot plegat, dos rals. El cafè a Barcelona era bo i el tabac (negre) es podia fumar. L’estudiant, arraulit a la cadira, de vegades amb l’abric posat, altres vegades amb l’abric i la bufanda, llegia un llibre de text obert sobre la taula. L’habitació era freda; els mosaics de terra, glacials. De vegades, l’estudiant llegia amb les mans a la butxaca —el cigarret apagat al llavi. Mentrestant del celobert o de les cuines dels pisos n’arribaven les cançons de Nito-Jo, cantades pel servei domèstic invisible, sobretot la traducció de la més popular:

C’est  la valse  brune
des chevaliers de la lune…

Per altra part, a mesura que anava avançant la tarda, l’aire de l’habitació s’anava saturant de la fortor de la coliflor o de les cols que s’anaven bullint sobre un fogó o altre. Eren unes emanacions que la fredor de l’aire transmetia amb una terrible intensitat. Era una olor penetrant que arribava a impregnar totes les coses, les coses més impensades: en un moment determinat semblava com si en tinguéssiu el cervell saturat. Passava el temps i de sobte us arribava barrejada amb aquesta fortor la de l’oli de la paella, massa àcid. Era quan començaven a fregir el lluç que es mossega la cua, el lluç que a Barcelona s’anomena de palangre (amb la hipèrbole natural) —una de les mercaderies més insulses i més insignificants que es poden imaginar, una de les més grans inanitats de l’alimentació humana. Mentrestant, el fred, que durant tota la tarda havia estat considerable, semblava, amb el crepuscle, augmentar. Els mosaics eren una barra de glaç. Arribava un moment que l’ambient era tan hostil i desagradable que desistíeu de continuar llegint el que deia el llibre sobre l’emfiteusi o el retracte o els articles del codi civil o la lletra de canvi. Empollar, mantenir les anques a la cadira davant d’un llibre obert la major quantitat de temps possible, era realment difícil. Us trobàveu davant d’un complot d’impressions exteriors generalment desagradables, d’una diabòlica persistència, que feien tota atenció impossible. Per altra part, el fred no permetia pas una qualsevol concentració —ni tan sols una qualsevol lectura coherent. No era pas una fred polar, aparatosa i dramàtica que us hauria obligat a cremar el que s’hagués pogut tenir a l’abast. Era pitjor que aquesta fred: era una fred de 10 graus que pessigava, persistent, filtrable, insidiosa, d’una puresa absolutament estèril. Era una fred que us esterilitzava el cos i l’esperit. Només hi havia una sortida: fugir. Era el que feien la majoria dels estudiants de casa de dispeses. En els inicis de la carrera, quan hom mantenia encara alguna il·lusió, la fugida es produïa devers les biblioteques públiques. L’única que hauria pogut servir plenament —la biblioteca universitària— només s’obria, però, al matí, és dir, coincidint amb les hores de classe. Era realment curiós el sistema imperant a la universitat: consistia a mantenir els estudiants allunyats de l’alma mater —d’una manera o altra ho hem de dir— la major quantitat d’hores possible. Tal com funcionava, la biblioteca universitària hauria estat, però, d’utilització impossible. Era una biblioteca de mira i no em toquis, d’absoluta separació entre el lector i els llibres que contenia —una biblioteca irrisòria, inassequible i, de fet, arcaica, antiquíssima. Així, els estudiants aixoplugats a les dispeses freqüentaven la del Col·legi d’Advocats, instal·lada a la Casa de l’Ardiaca, establiment fosc, solitari i d’aspecte fantasmal, i la Biblioteca de Catalunya o de l’Institut, que era al carrer del Bisbe i era magnífica —i escalfada, no cal dir-ho. Però aquests establiments no eren potser prou adequats als treballs —en definitiva monogràfics— de l’estudiant, que hauria volgut un accés menys complicat i més normatiu —que era precisament el que no tenia. Així, la majoria dels estudiants d’aquesta classe iniciaven una altra fugida. Llevat dels que tenien —pocs— una gran força de voluntat, la major part es projectaven sobre els billars i les taules del set i mig de la plaça de la Universitat o al carrer de Gravina o sobre els cafès de senyoretes i els music-halls del Paral·lel, que eren d’un desvergonyiment i d’una pornografia potser públicament mai vista. Fou en aquesta època que s’inicià el desplaçament de balls i cafès d’aspecte diríem hedonístic sobre la part baixa d’Aribau i Muntaner. Altres estudiants s’afeccionaren al cine, que era mut i fosquíssim i, per tant, favorable a tota classe d’aventures momentàniament agradables però potser no gaire divertides. L’erotisme era persistent i s’emportava molta gent al cementiri. La sífilis i la blennorràgia estaven a l’ordre del dia. Se’n parlava constantment. Els estudiants que després d’haver jugat al set i mig sentien a la pometa dels dits l’amarg sabor de la calderilla podien dar-se per satisfets. Havien passat per ull. Més malament haurien pogut acabar, reina santíssima! I així hom passava la més gran part de l’any escolar. L’acció de la universitat sobre els estudiants era mínima —per no dir inexistent. Era una situació absurda i manicomial. Però així es guanyaven els títols.

A la fi d’abril, primers de maig, començava el període final del curs, i els exàmens estaven a la vista —començaven el 20 de maig. Els estudiants que tenien la pretensió d’aprovar el curs —n’hi havia que ho havien descartat apriorísticament— no tenien altre remei que empollar d’una manera contínua, com uns desesperats. Hi havia llavors un element anivellador de les memòries i de les intel·ligències dels que ens hi dedicàvem: era el cafè. Empollàvem prenent cafè —i fumant, naturalment. Ja ho he dit: el cafè de Barcelona, llavors, era excel·lent. Quins magnífics, perfumats, deliciosos cafès es prenien al Suís i al Continental! Dels cafès veïns, els cambrers pujaven el cafè amb safates a les dispeses. La copa d’estudiant era de rigor a tot arreu. Jo encara he aconseguit la vella copa d’estudiant: cafè, canya, sucre i aigua fresca. La barreja feia un líquid de color de frare franciscà: de color de burell. Més tard, la canya desaparegué i fou substituïda en el millor dels casos pel conyac Domecq (tres ceps) i el pitjor per un mata-rates imbevible. Havent viscut a Barcelona a l’època final d’aquests establiments i d’aquests líquids, puc donar fe de la gran eficàcia que tingueren en la fixació, en la mentalitat goliàrdica, de les institucions de tots dos drets. El cafè ens excitava, ens enervava, ens mantenia una taquicàrdia que, segons deien, era favorable a la impregnació de l’estudiant en les assignatures pendents. Exactament no ho vaig creure mai; però, com que era un tòpic, no vaig tenir més remei que fer com els altres. També era considerat axiomàtic que el cafè donava, davant del tribunal examinador, una determinada llibertat de moviments i una indiscutible fluència verbal favorable al reconeixement dels mèrits. Era una altra fantasia. En realitat, quan els catedràtics del tribunal —en definitiva eren pares de família!— ens veien arribar tan pàl·lids, ullerosos i tremoladissos, els entrava una certa pietat que de vegades no passava de la teoria, però que en altres ocasions era una llàstima activa i aprovatòria, especialment destinada, em sembla, a apaivagar l’angúnia que aquestes coses produïen en les nostres respectives famílies. En tot cas érem uns infatigables bevedors de cafè, de cafè i copa, i uns fumadors recalcitrants i decidits.

Acabada la carrera i constatada la baixa de qualitat de les coses a conseqüència de la darrera guerra, em demano de vegades com s’ho deuen fer els estudiants d’avui per resoldre els problemes matemàtics, jurídics, arqueològics o medicinals amb els cafès que avui es serveixen —i que són comparats amb l’aigua de castanyes correntment. És molt probable que nosaltres fóssim uns pigmeus insignificants i els estudiants d’avui siguin uns genis indiscutibles. Hem de ser progressistes, cada dia més progressistes, encara que aquestes idees ens portin a cada moment a posar totes les nostres successives esperances en les successives criatures de bolquers.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 d’octubre 1919

divendres 18 octubre 2019

 

A l’època de Las Noticias, el redactor en cap, senyor Miró i Folguera, que era el que elaborava, en el diari, les notícies polítiques de compromís, em deia de vegades (quan tenia massa feina):

—Vagi al Cafè Catalunya. Ja sap on és: Vergara i la plaça mateixa. S’acosti a la penya del doctor Turró. Vegi d’obtenir alguna notícia política…

A La Publicidad ha passat el mateix. Jori, el director, em diu, de vegades:

—Aquest vespre vagi al Cafè Catalunya. S’acosti a la penya del doctor Turró. Hi trobarà potser alguna notícia política. Si en pot obtenir alguna, porti l’original a Fontdevila. No gaire tard, s’entén…

La reunió del cafè esmentat era realment impressionant. Es feia tarda i nit: havent dinat i havent sopat —i si de cas hi havia alguna cosa teatral important era després de l’espectacle que començava realment. El nom que la reunió tenia habitualment —era encapçalada amb el nom del doctor Turró, director del Laboratori Municipal i eminent home de ciència— no li donava pas la característica específica. Era una reunió absolutament política. Hi anaven el senyor Moles —un dels homes més aguts del moment—, Pere Rahola, Juli Marial, el gran cacic de Sants senyor Granyer, impressionant gat dels frares, el senyor Mir i Miró, el jove catedràtic i polític Josep M. Trias de Bes, etc. Alguns d’aquells senyors anaven i venien de Madrid cada setmana i de vegades tenien moltes notícies —que sovint donaven amb una fluència insospitada i altres es reservaven en un mutisme absolutament hermètic. En tot cas, aquella tertúlia era un dels llocs de Barcelona que disposava d’una informació més directa. Introduït per Pere Rahola —que ja coneixia de la penya de l’Ateneu— i cuitant sempre de mantenir-me en el lloc marginal i secundari que em corresponia, la informació que en vaig treure fou considerable —encara que sovint desaprofitada— sense que mai es produís el menor conflicte.

Era una reunió en què tothom tenia una personalitat prodigiosa. L’amenitat de Moles era divertidíssima i es manifestava sense cap obstacle, com és ara corrent. Aquesta llibertat, que en les persones que no volen o no tenen res a dir no serveix de res, donava origen, en la persona de Moles, a un esperit guspirejant i agudíssim. Turró era fabulós i no comprenc que no hi hagi un estudi de la seva figura en tant que contertulià. Turró era únic i molt diferent de Moles: així com aquest era un esperit molt donat al detallisme i a les coses concretes, Turró elevava de seguida les seves discussions o els seus monòlegs cap a les idees generals i la visió filosòfica i científica de les coses. Moles era un remolí que de vegades feia posar els cabells de punta; Turró, a qui qualsevol observació d’un cert pes posava immediatament al punt de dalt, i podia donar-li un aire de gran apassionament extern, era una font de coneixements que es manifestava constantment. De tan divertit que era, Moles arribava a fatigar; Turró no fatigava mai —era una mentalitat que fluïa sempre amb un enorme bon sentit.

Naturalment, en les meves anades a la reunió del cafè, vaig sentir parlar el doctor Turró de moltes i molt diverses coses. La situació social i política del país ha donat a les tertúlies una espècie de crepitació permanent. En la persona del doctor Turró vaig tenir ocasió de constatar-hi quatre posicions diferents, segons quin fos el tema tractat a cada moment. Aquestes són les posicions observades per mi:

Tot el que sigui una pertorbació de l’ordre social burgès, tingui la causa que tingui i adopti la forma que sigui, és judicat pel doctor Turró severíssimament. Posició reaccionària a cegues. La guàrdia civil té sempre raó —sistemàticament.

En filosofia és dualista —la matèria i l’esperit— furiosament antikantià, tomista, gran admirador de sant Tomàs d’Aquino. La Summa de sant Tomàs és per ell el punt més elevat de la filosofia. Judica l’idealisme filosòfic alemany un infantilisme.

Des del punt de vista científic és un lliurepensador pur: cap prejudici. Un científic amb prejudicis previs és la negació d’una qualsevol investigació o reflexió en aquest sentit. Un científic ha de sotmetre’s al mètode objectiu. Aquest mètode és la seva disciplina.

Políticament és un empíric. El seu ideal seria un govern d’homes d’esquerra, que considera, però, uns ximples. Els homes de dreta els considera dominats pels instints més sòrdids, més baixos i vulgars. Així, en política creu que s’ha d’actuar segons el consell de cada moment.

En aquest país, on gairebé tothom sembla rígid, de pedra picada, on els reaccionaris ho són en tots els aspectes i actuen en conseqüència i als liberals els passa el mateix, la complexitat de les reaccions del doctor Turró és literalment sorprenent, única, i fa un efecte estranyíssim.

El doctor Turró fa cara de pensador en el sentit més precís de la paraula. Sembla com si la reflexió li hagués modelat les faccions, i el fet és especialment colpidor, sobretot quan no parla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’octubre 1919

dissabte 12 octubre 2019

Diumenge. — A les reunions d’amics de Palafrugell (o simplement de coneguts o d’enemics —a les reunions d’amics sempre hi ha persones que no es poden veure) hi ha una llibertat de judici i de paraula pràcticament total. A la penya de l’Ateneu passa el mateix. És gairebé segur que totes o gairebé totes les tertúlies de Barcelona tenen aquesta característica.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta llibertat pot durar, si no és excessiva. «De llibertat no n’hi ha mai prou!» —diu o escriu certa gent. És una opinió falsa. Que tothom pensi com vulgui individualment. Socialment parlant, la llibertat ha de tenir un límit. Dubto que aquesta llibertat d’avui pugui durar. El parlar no té aturador. Hom parla avui de la qüestió que sigui amb una absoluta procacitat —a si  l’encerto l’endevino. No queda res per verd. Tot queda supeditat a la gràcia momentània. Aquesta segregació verbal és —no es pot negar— extremadament divertida. El to general de les conversacions és d’una fabulosa amenitat. Pere Ynglada, que va i ve de Barcelona a París i Londres, diu que les conversacions de Barcelona són úniques en aquest moment. Ni tan sols la qüestió social és capaç de produir una certa reflexió —un punt de gravetat indispensable. Fa l’efecte d’un país de tímids dominats per la freqüència de l’audàcia (verbal) més lliure.

—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.

A mi em sembla que aquesta verbositat tan vasta no ha pas afectat, per res, la hipocresia general. La hipocresia es manté igual. La hipocresia és el roc a la faixa —la reserva que es guarda per quan vagin mal dades.

Era diumenge —una tarda dolça, lleugerament ennuvolada, tèbia tarda de tardor. La tardor, a Barcelona, és una pura delícia. La reunió era nombrosa i el local, ple de gent. Els diumenges apareixen a la penya contertulians que no vénen els altres dies: el vell Dalmau de les galeries de pintura, els metges que els dies de fener tenen feina, professors, artistes. En el local el fum és molt dens. Molts concurrents fumen cigars de l’Havana magnífics, esplendents. Els cigars de Josep Maria Albinyana són impressionants, llargs, de fulla boníssima, la dimensió dels quals sembla augmentar en contrast amb el seu cos i la seva cara llarga, xuclada i ascètica. Hi ha fumadors (Albinyana) que semblen aspirar el cigar; altres (Sagarra) els bufen pomposament. Cada u per allà on l’enfila. Les paraules d’Enric Jardí produeixen en el guirigall dominical una suspensió dels esperits. És una dutxa d’aigua freda —que cau, però, d’una manera indiferent. Jardí té un gran prestigi a la penya, és universalment respectat: és un contraopinant permanent de la lleugeresa i de la frivolitat de l’ambient. No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país. La diversitat dels seus amics més cordials —Quim, Eugeni d’Ors, Camps Margarit, Josep Maria Junoy— ho demostra plenament. El pessimisme sistemàtic de Jardí, però, produeix en la gent una espècie de calfred. Generalment els empipa. Si parlant d’aquestes coses ho fa curt, semblen escoltar-lo amb interès. Si la seva elucubració és més llarga, a penes poden dissimular la seva molèstia —petita o grossa. Si parla donant a la seva dialèctica un aspecte de raonament construït, la displicència és visible. Parlar d’aquestes coses un diumenge a la tarda, un diumenge a la tarda de tardor, d’aquesta tardor tan dolça, enmig d’aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda…, quina indiscreta inconveniència! Quina llauna inexplicable! És incomprensible!

Jardí aprofita la confusió que les seves paraules produeixen per agafar el barret i sortir de la penya. És molt donat a anar a passeig. És afeccionat al futbol, però no pas a veure els partits. Li agrada, en canvi, veure com surt la gent del camp —la gent que va a peu—, escoltar el que diu mentre es dispersa per la ciutat. Una vegada sentí un home que portava una criatura a collibè i li deia amb accent valencià, afectuosíssim:

—Tu ets un Zamora petitet…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r d’octubre 1919

dimarts 1 octubre 2019

Dia obscur, molts senyals de pluja (a primera hora del matí), però l’aigua que cau a penes mulla el carrer. A les primeres hores de la tarda, fa un dia assolellat i radiant, però ja molt tocat de la declinació tardoral. Cap al tard, el cel es torna a obscurir i de vegades cau una pluja tímida i insignificant.

 

A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius!

No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».

Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.

 

De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:

—Ah, ja l’hem vista!

Altres vegades llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrere —i del qual ningú no es recorda— i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:

—Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…

Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.

Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita —però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de Sucesos, d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena —acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeixi els seus versos inèdits i teniu la feblesa —una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari— de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos els són coneguts i valorats.

No sóc pas gaire sensible a les sorpreses —perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant —d’una cosa o altra— aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.

 

Escriure…

En la col·lecció del Mercure de France de la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: «On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu». (Només s’escriu bé el que no s’ha viscut.) Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué —m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona— digué ràpid: «Cela c’est toute mon oeuvre». ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?

Em sembla de tota evidència —els exemples són innombrables— que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La Crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut —viscut directament— el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el que han viscut els altres, el que altres han explicat, o sigui, el testimoni aliè.

Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa —exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria —que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.

En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les Memòries de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no pogué arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaren insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava —encastellat tothom en la seva posició limitada— que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla —de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.

Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre —una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians —massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix —la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques —i sobretot d’una necessitat permanent.

He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.

Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.

És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible —un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que, segons Quim, prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 d’agost 1919

divendres 23 agost 2019

Marxo a Barcelona. Agafo el tren petit a l’estació de Palafrugell —el tren de les tres. Després de la pujada de Terranegra el tren baixa cap a Flaçà a tomballons entre un terrabastall desfermat de fustes, vidres i ferros. De vegades la màquina fa un xiulet d’aspecte gloriós, que encara atabala més la gent. Els passatgers són projectats ara d’un cantó ara d’un altre, sovint l’un sobre l’altre, segons els esdeveniments de la via i de la tracció. En el banc de davant meu hi ha un pagès alt, sec, escardalenc, suat, mudat i camalluent. Projectat sobre una senyora que seu al seu costat —una senyora planturosa, estàtica, vestida, amb tres sotabarbes, amb un pentinat gonflat però erecte—, sento que diu:

—S’ha de patir, mestressa!

—Què hi farem… Fer-se pentinar per després trobar-se en aquestes misèries! —diu la senyora amb una cara agra i enfosquida.

Mentre faig cua a l’estació de Flaçà, per prendre el bitllet de l’exprés, decideixo passar la nit a Girona i reprendre la marxa amb l’exprés de les sis del matí. Penso que potser passarà molt de temps abans de tornar a Girona. M’ha costat sempre de dominar aquestes caigudes en el sentimentalisme elemental. No sé pas si algun dia ho podré fer. És el mal de la bèstia.

Arribats a l’estació, deixo l’equipatge a la consigna i pel carrer del Progrés arribo al Pont de Pedra. Arribat a aquest pont, encenc un cigarret i tinc la sensació d’agafar un aire de badoc definitiu. Sempre em passa el mateix. M’envaeix una onada de records, d’imatges, de confuses reminiscències, i quedo amb l’esperit aturat i dubitatiu. No sé per on començar… Enfilo la Rambla lentament. En els cafès dels porxos hi ha poca gent —una espècie de silenci estival, provincià i exànime. El cambrer del Cafè Norat em diu que encara hi ha molta gent a fora. Aquests cafès tenen un moment gloriós els dissabtes de mercat, amb aquell sorollet picat que hi flota de culleretes, de tasses i de copes, i el xerroteig comercial tan viu. Ara semblen uns altres cafès. Tot i que són les set de la tarda, fa molta calor i la llum és molt forta. La marinada, que a l’estiu puja Onyar amunt i de vegades a l’ombra de les voltes, passa amb una suavitat deliciosa, sembla haver-se esvaït. Hi ha quedat una xafogor immòbil i densa. Em demano què és el que he vingut a fer a Girona en un dia tan diferent del que jo voldria. Evidentment, m’agradaria que plogués. M’agradaria el cel gris, l’aire gris, les pedres grises, la gent agrisada, el soroll de les goteres en les pedres dels carrers —o en els paraigües de la gent. Els grisos de Girona em fascinen. Tot això que dic és un absurd, naturalment. El temps que fa és el del 23 d’agost exactament. Em dec haver equivocat de moment. Hi ha qui s’equivoca d’amo; hi ha qui s’equivoca de moment. Decideixo esperar al cafè l’hora d’arribada del crepuscle —el moment que els colors violents es trenquin. És ben poca cosa, però no tinc res més a fer.

Mentre faig temps davant de la taula solitària del cafè, em ve de sobte a la memòria la figura d’un senyor que vaig conèixer en aquest mateix establiment —potser en la mateixa taula on ara sec. Era el senyor Bernat Pinyol, pare d’un condeixeble de col·legi, un xicot una mica retardat i mancat de mitjans d’expressió, però molt despert, i a qui per aquesta raó vaig poder fer uns serveis en època d’exàmens —cosa que produí en la família un cert agraïment. El senyor Pinyol era un home extraordinari precisament perquè era un home tan normal, tan clar i inequívoc. A mi no m’han agradat mai els tipus estranys, extravagants, bohemis, genialoides o misteriosos. De misteris, ja n’hi ha prou amb els que es presenten a cada moment. Són tipus que em fatiguen.

El senyor Pinyol no tenia res de particular. Era com som tots plegats: una mica desdibuixat, una mica pintoresc, lleugerament inconscient, passablement assenyat, una mica prudent, desmemoriat, confús i aritmètic. Era lleugerament teatral i histriònic, però a l’hora de la veritat era modest i tenia una manera plàstica i visible per demostrar que era una bona persona —una persona de seny. Portava bastó i quan parlava posant-hi interès treia el pit enfora, sobretot quan utilitzava el corró de la seva dialèctica, que era sentenciosa i atabaladora, ja que consistia a manifestar principis que l’habitualitat ha fet indiscutibles, com per exemple: «El saber no ocupa lloc» (falsedat notòria); «Vale más pájaro en mano que ciento volando» (ximpleria indiscutible); «Després d’una pujada ve una baixada» (cosa incerta), etc. I moltes altres coses de la mateixa presència. Quan pronunciava aquestes frases el pit li agafava un cert relleu i alçava el bastó enlaire, com si en aquell moment prengués possessió d’alguna terra exòtica i remota. El senyor Pinyol em digué un dia:

—A l’hora de dormir, dormo; de menjar, menjo; de treballar, treballo; de passejar, passejo; de ficar, fico —amb tiento, donada la meva edat, s’entén. Quan faig una cosa, no penso en res més. He arribat als anys que tinc conservant totes les dents sense que les obsessions que pugui tenir a cada moment intervinguin en els altres moments.

—Però, senyor Pinyol, vostè és un home admirable, d’una construcció perfecta —li vaig dir per seguir la conversa.

—Sí senyor. I encara li diré més. Tinc la impressió de tenir l’esperit format per caixonets: el caixonet de la conducta, el de la feineta, el de les distraccions, el dels vicis —petits, naturalment. Si les coses que van apareixent —i n’apareixen tantes que no sé com acabarà tot aquest desgavell— caben en els meus caixonets, les considero in-dis-cu-ti-bles. ¿Em comprèn? Si no hi caben, si no s’hi adapten d’una manera folgada i adient, la meva consciència les rebutja sense el menor dubte, de ple a ple. Jo sóc fet així, què hi farem…

—En el país hi ha moltes persones com vostè. Vostè sembla un pinyol de noms i de fets.

El senyor Pinyol tenia una gràcia especial per veure les coses d’una manera simple i esquemàtica i per donar la impressió que la seva manera era espontània i sortida de dins. La seva conversa era un fum prim com un tel de ceba —però un fum que al cap d’una estona no us deixava respirar i us asfixiava literalment. D’un cantó m’agradava per la seva exacerbada normalitat mateixa, tan típica del país; d’un altre cantó em produïa una repulsió absolutament indigerible.

El senyor Pinyol utilitzava sovint la frase «No val la pena» com a judici de valor de les coses. Val la pena, no val la pena… Un dia em digué:

—¿La religió? Ja està bé com està. No val la pena d’amoïnar-s’hi. És una cosa, comprèn?, purament administrativa, parlant, s’entén, en general. És com les contribucions, la guàrdia civil, les classes actives o passives. Personalment, que pensi tothom com li sembli, si és que té temps de pensar-hi. En general, no val la pena d’amoïnar-s’hi… Ja està bé.

Vaig pensar molta estona en el senyor Pinyol. Ara que escric aquestes ratlles sospito que, si hagués concentrat la memòria en alguna altra cosa, potser n’hauria tret més profit. Arriba sovint, però, que la memòria s’aferra a determinades imatges i és molt difícil de separar-la’n. El cas és que anà passant l’estona, que la llum es trencà i que el panorama urbà aparegué entre una celístia agrisada. Vaig abandonar el cafè i vaig posar-me a caminar, a l’atzar, per la ciutat. L’obsessió del senyor Pinyol encara continuà una estona, sobretot la qüestió molt general que aquell home em plantejava: la de constatar la impressió d’anormalitat que produeixen els homes normalíssims. Aquell monstre d’ordre i de saviesa pragmàtica m’ajudà a veure que la vida és una estona, més aviat llarga, de mal camí.

Així em vaig trobar al carrer de Ciutadans —que era molt desert— i vaig constatar que els aparadors de l’establiment de barrets cívics i eclesiàstics del senyor Pujades eren tancats. M’hauria agradat de tornar a veure aquells estris impressionants que habitualment ens posem al cap, aquells aparadors que formen un dels records més persistents dels meus anys de col·legi i el sentit que havia agafat la rebullida eclesiàstica que en aquells últims anys s’havia produït al voltant dels barrets. La teula havia notòriament baixat i el que semblava imposar-se era el barret petit, pla, rodó i una mica pelut —amb aquell tou de peluix de tanta suavitat i tan decoratiu.

A pocs passos aparegué una travessia del carrer de Ciutadans, molt estreta, pura pedra: el carrer de la Llebre. En l’últim pis d’una casa gran i vella d’aquest carrer hi havia tingut una habitació: una habitació interior, petita, fosca, plena de retrats i de foteses de família que feien mitja por. Vistes les coses per sobre, tot era ordenat i molt ben estibat; després, vistes les coses en detall, resultava una mica equívoc. A més a més, era a l’estiu i feia molta calor: la calor de l’enxubament.

Era una pensió regentada per dues senyores d’una cinquantena d’anys, germanes, solteres, molt piadoses, que no callaven mai i coneixien moltes persones de bé. Eren dos productes típics de pis de ciutat levítica —diuen que Girona és una ciutat levítica—: carn pàl·lida i fofa, cabells rars, escarafalls, preguntetes, xafarderies, indiscrecions absolutament discretes, mantellines i llibres d’anar a missa. En fi, la normalitat del país. Aquelles bones senyores passaven la major part del temps a la parròquia immediata, que era el Carme. Freqüentaven aquesta església al matí, a la tarda i a l’hora baixa. S’alternaven. Quan no hi era una, hi era l’altra.

—¿La senyoreta Quimeta? —preguntava una o altra persona que trucava a la porta.

—La senyoreta Quimeta és al Carme…

Després hi anava la senyoreta Pura. La senyoreta Pura també era al Carme. Sempre eren al Carme. ¿Què hi feien? Hi passaven una gran quantitat d’hores; al matí, a la tarda, cap al tard. El Carme era la parròquia del barri; era molt a prop: en el carreró paral·lel al carrer de la Llebre, en el qual hi havia el casalot —un antic convent— del Govern Civil. Era una església tosca, saturada d’objectes barrocs: una confusió opaca de fustes daurades i polsoses, que de vegades feien flotar en l’aire un color ferruginós. Oïen diverses misses —els oficis de funerals eren els més apreciats—, assistien a tots els trisagis, quaranta hores, novenes, sermons, casaments, bateigs: la gallofa entera. Els dies de ritualisme copiós, a la pensió els llits quedaven per fer; però, com que no vaig conèixer mai la gent que dormia a la casa, no tinc idea de quines repercussions el fet podia tenir. Trobar-vos, quan aneu a dormir, amb el llit per fer produeix una certa tristesa. Per mi, però, era igual perquè havia après de fer-me el llit al col·legi. És de les coses més sòlides que hi vaig aprendre —una de les més positives.

Feia una nit calorosa, d’aire tebi, immòbil. A les portes de les cases hi havia gent que amb un aire ensopit prenia la fresca. Repenjades a les baranes dels balcons, es veien persones vagament vestides amb robes clares. Feien una taca que anava lligada, en el meu pensament, amb alguna presència olfactiva. N’hi havia que seien, sobre el balcó, en balancins. Les bombetes elèctriques cremaven moribundes, amb una grogor fabulosament anèmica. De vegades es veia l’aparador d’una botiga, del qual sortia una mica de llum que feia sobre la vorera una taca indecisa de color de palla. A la plaça de l’Oli, ja tombant sobre la Cort Reial, hi havia una dispesa en la qual havia viscut a l’època del servei militar —amb altres soldats de Palafrugell. Fou en aquesta dispesa que un d’aquells xicots —que havia anat al poble sense permís— em digué que Hermós havia mort el seu gat —que es deia Pernales— d’una escopetada, enfollit perquè se li havia menjat un déntol que havia agafat —potser l’únic que havia agafat a la seva vida. Hermós havia tingut un gran disgust, perquè havia decidit regalar el peix —que feia més d’un quilo— a donya Rosa Barris i quedar bé. Realment era una mica estrany que Hermós, que era tan enraonat a pesar de l’aspecte de ferotgia que tenia, convisqués a Aigua Xallida amb aquell gat insaciable, sec, esmolat, negre i fosforescent. Així, vaig considerar que aquella mort era la que havia de fer. Quin disgust degué tenir! Les il·lusions d’Hermós són terrestres. És un home anterior a Plató, inventor de l’idealisme —de les il·lusions ideals. El mal que ha fet aquest invent, el dolor estèril que ha produït! Les seves il·lusions són terrestres i està bé que hagi mort el Pernales, que se li havia menjat el peix que era per fer un present a la senyora Barris.

Dono una ullada a la façana. En els balcons de la pensió encara hi ha llum. Quin desordre hi havia en aquella casa, quin guirigall, quin desori més fenomenal! Era, però, un desordre espontani, produït per la mateixa naturalesa de la gent que vivia a la casa, sense que cap persona autoritzada de l’establiment hi intervingués per a res ni gosés donar una pauta que afectés els estadants. Tot era absolutament discrecional: el menjar, l’entrar i el sortir, l’hora, a la nit, d’arribada. Qui volia cantar cantava, qui volia perorar perorava, qui volia plorar plorava, qui volia cridar cridava. Hi havia un xicot d’Olot, que també era soldat, que cridava el seu company, que dormia en l’habitació immediata, donant cops a la paret mitgera amb el taló de la sabata.

—Tinc gana —deia amb una veu estentòria a les set del matí—. ¿On porríem anar a menjar una queixalada? Jo, ara, em menjaria un xai…

El del costat dormia com un soc; no donava cap senyal de vida. Així, l’olotí —un xicot petit i rabassut, amb els ulls una mica aigualits— anava donant cops a l’envà amb el taló de la seva sabata fins que es cansava. No vaig veure mai que ningú protestés d’una semblant enormitat. Als que tenien son el soroll no els afectava; per als que no en tenien —eren els menys— no venia d’una atzagaiada. Els dispesers eren generalment gent jove i d’esperit inconcret i dispersat: eren xicots de poble, la presència dels quals a Girona els produïa un efecte extraordinari —vull dir fascinador. Ho trobaven tot bé perquè l’estada a Girona no podia pas ésser com a casa. Diré que personalment a mi, com a algun altre xicot, aquell desori ens aclaparà. A mi m’aclaparà per sempre més. La repugnància que he sentit sempre pel desordre i el desmanegament —repugnància que gràcies a Déu no m’ha fallat mai— es degué iniciar en aquella casa.

Vaig agafar les Ballesteries. En un moment determinat, un home que caminava davant meu —a molt pocs passos— s’aturà davant d’un portal, posà una clau al pany i vaig sentir un grinyol de ferralla. Sentir grinyolar un pany, a Girona, m’agrada —com en els pobles rurals m’agrada sentir el mall del ferrer sobre l’enclusa— perquè em sembla inseparable de la vella ciutat. Era un grinyol puríssim, llarg i carriquejant: feia molts anys que no havien untat el pany.

Davant el soroll vaig aturar-me. De l’esquena de l’home que obria la porta a la meva persona hi devia haver una mica més d’un metre de distància. Tot d’una es girà amb una cara, si no fosca, molt concentrada. En realitat, un fanal de la il·luminació pública li partia la cara en dues meitats, una més obscura que l’altra.

—¿Què voleu, mestre? —digué després d’haver-me mirat fixament una estona llarga.

Era la seva mateixa veu, forta, greu, ben posada. Vaig fer un somriure. Li vaig allargar la mà.

—Però si tu ets Joan Ferret, del col·legi, és clar…

Les meves efusions no havien pas aconseguit aclarir-li les imatges. Féu un pas enrere per mirar-me millor.

—Sí, naturalment —digué a la fi—… I tu ets aquell intern del col·legi, ja ho veig ara… ¿I com va?…

—Hem de dir bé…

—Espera’m un moment! —digué tornant a tancar la porta ràpidament, d’una girada.

Joan Ferret era un antic condeixeble del col·legi, només que ell estudiava el comerç i era extern, i jo intern i feia el batxillerat. Devia tenir dos anys més que jo. Arribàrem a ser molt amics. Ell em tirava les cartes al correu sense passar per la censura de la casa i em comprà els primers paquets de cinquanta. Llavors era un xicot de mitja mida, grassonet, rossenc i vermellós, que sempre anava amb les mans a les butxaques i li agradava molt de xiular. Ara semblava més alt, no estava tan ple, però era encara molt corpulent i massís. Potser estava més pàl·lid. Un bigotet molt ben girat semblava estilitzar-li la cara. En el col·legi tingué fama d’ésser una mica dur per als estudis; però, tot i l’aire de badoc que de vegades presentava, era molt ordenat, molt tocat i posat, i els seus llibres semblava que sortien de la capsa. Sempre vaig suposar que els estudis que feia no li interessaven gaire, cosa més aviat natural, perquè el comerç, quan s’ha parlat de tot, és sempre més agradable de fer-lo que estudiar-lo. Era fill únic de comerciant i el seu pare tenia una cereria important i molt acreditada, amb una posició excel·lent en el món eclesiàstic i piadós del bisbat. Feien el blandó, blanc i pàl·lid, per als funerals; l’atxa per a les processons, que gotejava el mínim; el ciri per als altars, que era vagament groguenc, molt ben trobat sobre l’ornamentació barroca i el ciri arrissat. Feien un ciri arrissat de color verd que semblava un caramel de menta i era inseparable de l’anyell pasqual. Una germana de Ferret, Lola, tenia unes de les cames més perfectes de la petita burgesia gironina, i entre la majoria de l’alumnat del col·legi feien rodar el cap.

—¿No tens pas feina, tu? —li vaig dir quan ens posàvem a caminar.

—Jo no! Ara mateix hem acabat la partideta al Centre Moral. Amb la calor que fa, gairebé fa mandra de tornar a casa. A més, a primera hora és quan la família dorm millor. La dona i les criatures dormen com socs.

—¿Però tu ets casat?

—Sí. Em vaig casar. Tinc un nen i una nena.

—Home! Et felicito. És important!

—No me’n parlis! Importantíssim. Em vaig casar fa tres anys. La idea del meu pare és que els comerciants, sobretot, ens hem de casar joves. Deu tenir raó… I així, em vaig casar.

—I la Lola, ¿també és casada?

—No. La Lola, que tingué tanta requesta anys enrere, no s’ha casat i en canvi jo, que tenia fama de distret i de badoc, m’he casat. La Lola s’ha aflaquit; en canvi, la meva senyora s’ha engreixat.

—De vegades passa.

Ens trobàvem davant de l’estanc dels Quatre Cantons. A la porta de l’estanc hi havia un senyor aturat, petit i gras, que encenia una fària. Semblava guenyo de tots dos ulls, perquè concentrava les dues nines sobre la flama.

—¿Tu fumes fàries, Joan? Et vull regalar una fària…

—No t’amoïnis… És igual.

Després que hagué encès el cigar, que em semblà que feia una olor repel·lent i estranya, però que al capdavall no era potser més que el perfum típic de la fària, li vaig demanar:

—El negoci deu anar tirant… ¿T’agrada aquest ofici?

—Sí, no ens podem queixar. Enviem cera a tot el bisbat i a tots els pobles que no tenen electricitat. De tota manera, no ens podem pas fer gaire il·lusions: el consum de la cera baixa.

—De tota manera, no en passo pas ànsia. Ja en tindreu per a vosaltres… En tot cas et vull dir que estic molt content d’haver-te trobat —i encara d’aquesta manera tan impensada. Feia tants anys que no ens havíem vist! No és pas que les meves vingudes hagin sovintejat, però darrerament hi he fet el servei militar. Mira que no haver-nos trobat mai!

—No, no és pas estrany. Jo faig una vida molt retirada. No vaig mai enlloc. De casa al cafè i del cafè a casa.

—¿Al Centre Moral?…

—Sí, al Centre Moral.

—¿I és moral aquest centre?

—És com tots els cafès diríem benpensants, dirigits per capellans: serveix per jugar a cartes. A mi potser m’agradaria més d’anar al Casino o al Cafè Norat. Però, ¿què vols?, en realitat tots són iguals. El meu pare ja hi anava, en fou un dels fundadors. El negoci obliga a formar.

Pel pont de Sant Agustí arribàrem a la plaça del mateix nom, que era deserta i fosca. En aquesta plaça hi ha l’estàtua d’un general en una actitud heroica i temerària. Travessàrem la plaça: les seves voltes, mal il·luminades, tenien un aire misteriós, suspès i solitari.

—¿Vols creure que fa molta calor? —digué amb això el meu amic fent un gest com si la roba l’engavanyés massa.

—Sí. Fa més calor que a entrada de fosc.

—Sembla una calor de tempestat de trons i llamps.

—Vés a saber… No ho sé pas. El que et volia dir, estimat Joan, és que mai no m’hauria pensat de trobar-te i sobretot de trobar-te tan positivament ben estibat i col·locat. Jo tinc una idea molt vaga dels nostres condeixebles de col·legi. Tu potser en saps més notícies. N’hi ha molts que, a pesar dels anys que han passat, no han pas trobat el desllorigador. Sort que la majoria d’ells tenien de casa seva una cosa o l’altra. Així i tot, alguns no han anat pas gaire endavant.

—En el meu cas, val més no exagerar.

—Exagerar? Tot sembla clar. Tens un bon negoci, tens fills, la teva senyora et deu donar la flor del caldo…

—¿Què vols dir, la flor del caldo?

—Vull dir que et deu fer estar bé, que deus ser un home feliç —tot el feliç que es pot ser en aquests topants, que en definitiva deuen ser uns topants com els altres… Per altra part, pagues la contribució, freqüentes el Centre Moral, ets una persona considerada…

—Al col·legi ja eres irònic i sorneguer. Veig que no has pas canviat.

—No, no… T’ho dic amb el cor a la mà. Et confesso que m’agradaria haver vingut a Girona —potser per no tornar-hi en molts anys— i haver-hi trobat un home, i concretament un condeixeble, que més aviat s’hi troba bé, està content i fa bona cara. Jo em pensava que tu eres aquest home i veig que m’he equivocat.

—Sí. Seria molt llarg d’explicar… T’has equivocat.

—No et pensis pas que m’agradi.

—Encara que la deducció que has tret de la vida que faig sigui optimista, tot plegat és tan poca cosa, tan petit i migrat, que no val ni la pena de parlar-ne.

—Així tu voldries ampliar-te, entrar en una cosa més vasta. ¿Ets de mena somniador?

—Jo no sé el que voldria… Seria molt difícil de concretar.

—En fi: veig que no estàs content. Ni tan sols viure d’una cosa tan aleatòria, incerta i insegura com és la cera no t’ha arribat a interessar.

—De la llum en viu molta gent.

—Sí, d’una altra classe de llum, més clara. I quan dius que la vida que fas és petita i migrada, ¿parles seriosament o ho dius perquè és el costum general?

—Potser valdria més que ho deixéssim per a una altra vegada.

—Com vulguis. En aquest país, tot es deixa sempre per a una altra vegada… En aquesta plaça, abans hi havia un cine. Encara em sembla tenir a l’orella el soroll que feia el timbre de l’establiment, un timbre que sempre tocava, recordant a la gent l’interès que tenia la seva existència.

—Avui no és dia de cine. En fan els dissabtes, els diumenges i els dimecres al vespre.

—El dimecres! És un bon dia per anar al cine, ¿no trobes?

—A la gent els agrada. Si van al cine el dimecres, troben que la setmana és més curta.

—¿Troben que la setmana és més curta? Però si la setmana és curtíssima, passa volant, només té set miserables dies.

—La meva senyora la troba llarguíssima, inacabable…

—¿Està bé de salut?

—Per ara…

Plaça de Sant Agustí avall, passant sota el pont que fa la via del tren gros, entràrem a la Devesa. El Güell portava un filet d’aigua. A la dreta, més enllà del jardí, sota dels arbres, es veia un caliuer arran de terra, moribund: els residus del foc d’un campament de gitanos. El grau d’humitat devia ser alt perquè en entrar a l’ampla avinguda ens agafà una alenada d’arrels, de fulles i de terra. La magnitud dels arbres produïa una gran quietud. Uns becs de gas —gotes de llum tèrbola— posaven una vaga clarícia sobre unes taules col·locades al voltant d’un quiosc de begudes. Pel voltant de la baluerna circulava algú que tan aviat es veia com desapareixia: a contrallum, era com un gargot sobre d’un paper gris. Sota dels plàtans altíssims, aquella mica de llum semblava emmarcar una escena misteriosa, fascinadorament mediocre i solitària. Ens asseguérem a un banc del passeig. El silenci era dens, semblava sòlid. No es movia ni una fulla, no hi havia cap soroll. Tot semblava incitar a parlar baix. La Devesa semblava una selva autèntica i real: Ferret fumava la fària.

—I, parlant de tot —digué de sobte el meu amic—, ¿tu què has vingut a fer a Girona? Demà hi deus tenir feina…

—No, no… cap feina. He vingut a passar la nit divagant, rodant.

—Però en un lloc o altre et deus hostatjar…

—Tinc l’equipatge a la consigna. Penso agafar l’exprés per a Barcelona a quarts de sis del matí. Aquell tren que vèiem passar del col·legi estant, quan ens rentàvem la cara.

—De tota manera, rodar és molt poca cosa… ¿És que et vols convertir en un rodamón?

—Oh no! Però rodar m’agrada, ¿què hi vols fer?

—¿Què en treus?

—Res.

—Sospito que això de rodar deu servir per escriure. Tu deus voler escriure una cosa o altra.

—No sé. Vés a saber. ¿A tu t’agrada de llegir?

—Francament, poc, però no vol dir que no llegeixi alguna novel·la. Les novel·les m’avorreixen, ¿què hi vols fer?

—¿Quines novel·les t’agraden?

—M’agraden les novel·les que són com els films: velocitat, velocitat… Una cosa, si tu vols, sentimental, però d’un sentimentalisme que corri, que corri…

—Ja ho entenc. Tu vols que corri…

—Sí, evidentment. Aquestes coses, per mi, són una distracció: ja tinc prou feina amb la cera.

En aquell moment, el rellotge de la catedral deixà caure unes campanades.

—¿Quina hora toca? —vaig preguntar.

—A la catedral toquen les dotze de la nit.

Eren unes campanades fondes que més semblaven venir del centre de la terra que de l’aire del cel. Semblaven venir del centre de la terra sense haver perdut un to metàl·lic, entre greu i rogallós —un dring dens, lleugerament esquerdat, que semblava fer tremolar la terra. Després de les campandes del rellotge de la catedral —que Ferret i jo escoltàrem sense dir res, amb una evident curiositat— es posaren a tocar moltes altres campanes, petites i grosses, d’un dring obscur o d’un dring clar, de vegades severes, altres com un esquellinc. Durant uns moments tot l’aire semblà ple, saturat d’un campaneig deliciós, sense ordre ni concert.

—Aquestes campanes no van pas a l’hora, no concorden pas exactament… —digué Ferret com si li sabés greu davant del foraster.

—No hi fa res… Les campanes que toquen més tard són les que m’agraden més. ¿Tu creus que haurien de tocar totes al mateix temps? Seria un soroll aclaparador i horrible. La dispersió va bé.

—Els gironins no en fem cap cas. És com si no sentíssim res.

—És clar, vosaltres aneu amb els despertadors de catorze rals de la tauleta de nit, que fan un soroll terrible…

—Una cosa així.

Ens alçàrem del banc de la Devesa i en el moment d’agafar la verticalitat vaig sentir una sensació de gana aclaparadora. Vaig fer un notori badall de gana —impossible de destriar d’una buidor d’estómac i d’un afebliment general del cos, una espècie de decandiment —com una ala que cau cap avall. En començar a caminar em semblà que m’agafava un desmai. Vaig recolzar-me al braç del meu company. En arribar al primer llum públic, em mirà la cara. Devia estar molt pàl·lid. Em digué:

—¿No et trobes bé?

—És exactament  una pura ximpleria: tinc gana. No he menjat res de l’hora de dinar. Hauria d’haver sopat, és clar, però m’ha passat per ull. Ni tan sols hi he pensat.

—Aquests descuits ¿els tens sovint?

—No gaire; de vegades. El meu horari no és massa precís. Però, en fi, no és res. Si no fes tanta calor i una mica d’aire fresc em toqués la cara, ja hauria reaccionat. Fa una calor humida i xafogosa.

—¿I què et sembla de fer?

—Hauríem de trobar un hotel o un restaurant obert.

—Serà una mica difícil. És tard. Aquesta classe d’establiments ja han tancat.

—No t’amoïnis. Ens deixarem als Quatre Cantons. Jo buscaré un lloc. Conec els topants. I, si no trobem res d’això, el cambrer del Cafè Norat em donarà una cosa o altra. ¿Serà obert el Cafè Norat?

—Sí, perquè juguen a dalt.

Férem el camí a la inversa i després del pont de Sant Agustí arribàrem als Quatre Cantons i ens deixàrem com havíem quedat. El caminar, a poc a poc, m’havia fet bé i em trobava més consistent i aplomat. Per altra part, el meu amic Ferret començava de fer tard. M’havia fet una companyia extremadament cordial i li estava molt agraït.

—Espero —em digué allargant-me la mà— que això de descuidar-te de sopar no ho faràs gaire sovint.

—Sí, ja ho veig —li vaig dir—, ha estat deplorable. No en facis cas. Serà l’última vegada.

Vaig arribar al Cafè Norat, de la Rambla, que era obert, il·luminat i desert. El cambrer, que coneixia de molts anys, feia una becaina amb el tovalló blanc al muscle, a tocar d’un barril de cervesa del costat del taulell. Em sabé greu de despertar-lo. Dormia suant. Li vaig explicar el cas. M’escoltà mig adormit.

—No li puc pas oferir res calent. La casa no fa pas el restaurant.

—Què hi farem, és una llàstima! Tinc una gana que m’alça.

—Li puc donar una mica de pernil, uns trossos de llonganissa, un tall de formatge d’Holanda, unes galetes… i pa.

—És ben amable…

—Ah, i cervesa fresca i cafè… No és pas un sopar, és un piscolabis.

—Gràcies.

Al cap d’un moment em vaig trobar davant de les coses que el cambrer havia anunciat —però més aviat escatimades. El que m’hauria convingut, és clar, hauria estat una bona sopa i un tall de carn important. Però encara gràcies.

La llonganissa era bona o almenys m’ho semblà. Tot, en realitat, em semblà de primera qualitat. En vaig demanar una mica més —de llonganissa— i el suplement esdevingué una realitat. Les galetes eren una mica envellides, lleugerament esbravades. La cervesa era fresca. En la hipòtesi de persistir en la idea d’esperar el tren de quarts de sis del matí, vaig prendre dos cafès —vull dir per no adormir-me, és clar. Quan es té son, el cafè serveix per a ben poca cosa —potser per a res.

Mentre menjava aquell reguitzell de coses que el cambrer havia anomenat un piscolabis, vaig prendre una decisió: vaig decidir no sortir d’aquell amable establiment fins que tanquessin. La gana era relativament fàcil de fer-se-la passar, però em sentia cansat i la calor m’havia deprimit. Els últims dies de Calella havien estat inútilment desordenats i el tràfec del viatge, agreujat per les llargues hores de dejuni, m’havia produït un cert ensopiment. Al Cafè Norat, obert de bat a bat, il·luminat i desert, s’hi estava bé. En entrar a la matinada fins em semblà que hi feia una certa frescor —no pas suficient, però, per treure’m la sensació humida i tèbia que em produïa el coll de la camisa i la pesantor que sentia als peus per culpa de les sabates, a causa dels dies que havia passat amb els peus més lliures.

Per altra part, mentre m’alimentava, la persona del condeixeble Ferret es mantingué en la meva imaginació d’una manera molt viva. Aquell xicot, que ara havia trobat tan diferent, era inseparable del temps de la meva adolescència i s’hi trobava lligat per una de les característiques més típiques: per l’erotisme. El col·legi, l’adolescència, l’erotisme… —tot això formava com un embolic de cordes inextricable i extremadament difícil d’aclarir. No he pas tractat mai de fer-ho, però sembla que arribar a una certa claredat seria impossible. Arriba, però, que les reminiscències, si tenen vigor i presència, per més confuses i inconscients que siguin, tenen tendència a aparèixer en forma sintètica i comprensiva. Les síntesis d’aquesta naturalesa de vegades, però, són massa fàcils i sovint escandalosament incompletes, però són útils i positives. Així, jo també vaig fer la síntesi de tots aquells llargs, inacabables anys, i em semblà que tot es podia resumir dient que, en aquell període i a causa de qualsevol excitant eròtic (que avui em sembla d’una nimietat absoluta) i del triomfalisme gratuït de l’adolescència, la pressió del membre era tan invadent que de vegades semblava, sobretot caminant pels carrers, com si el portéssiu a sota el braç —com si portéssiu un pa de barra a sota l’aixella. Alguns semblaven transportar-lo eixerits i cofois; altres tenien un aire més deprimit.

El condeixeble Ferret era dels que venien al santuari dels Àngels cada dijous, amb la tropa del col·legi. Cada dijous pujàvem als Àngels —i de vegades algun diumenge— i, de retorn, alguns xicots —entre els quals hi havia notòriament Ferret— fèiem una cosa que avui em sembla demencial i bèstia. El retorn es produïa sense disciplina, a la bona de Déu, portant sempre el parell d’hermanos al darrere. Així, era difícil de retrocedir; en canvi, avançar era facilíssim. Aquell grup d’adolescents a què faig referència, reunits per una o altra obsessió eròtica, agafava el punt més avançat del grup que caminava plàcidament i en una reblinconada amagada en l’espessor del bosc es posava a córrer frenèticament. Quin rem de cames, Déu meu! El camí era perfectament conegut, i fins i tot eren conegudes algunes dreceres. Es tractava simplement de córrer suficientment per arribar a un o altre bordell de Girona vint-i-cinc minuts abans de l’aparició, en un carrer determinat, de la massa compacta —i ja llavors disciplinada— dels col·legials. Quan arribàvem a la petita porta d’accés de l’escala que conduïa a la «casa», estàvem suats, vermells i bufàvem com un dofí encerclat. Havíem corregut una horeta llarga per un camí infernal, saltant i relliscant, com esperitats. L’impuls eròtic inicial era molt fort; aquest impuls ens havia esborrat tota noció de disciplina, tot i saber que cometíem una falta greu —que ens podria costar molt cara. Quan arribàvem a l’escaleta vagament illuminada, després d’haver canviat, en el nas, les olors delicioses del bosc que havíem deixat enrere per les emanacions fètides de la Girona més pútrida i miserable (substitució que, en els meus sentits, em feia sovint girar la cara), devíem tenir un aspecte de desesperats, la nostra presentació externa (els vestits, les sabates) devia tenir un aire esfotrassat i descompost, i devíem semblar disposats a cometre una qualsevol frenètica malifeta. El cert és, però, que la fatiga de la llarga caminada havia diluït molt el buf inicial, la temperatura havia baixat i jo, personalment, havia tingut de vegades la sensació com si el cos s’hagués contractat. Passàvem per la porta silenciosa i en fila índia i, encara que la persona que ens havia obert la porta —una dona grassa, amb dos o tres sotabarbes, de turmells elefantiàsics i un pentinat alterós i engomat— pronunciés algunes paraules grolleres, sens dubte per excitar-nos, arribàvem al saló principal (que donava al carrer a través d’una persiana) més morts que vius, amb un aspecte de timidesa, mirant de cua d’ull, callats, com si se’ns hagués trencat una ala. En aquella hora el saló solia ser desert (llevat de trobar-hi algun home d’aspecte pagesívol, malforjat, fumant obsessivament un caliquenyo amb la gorra al clatell davant d’una copeta de conyac, un d’aquells homes dels quals els que els coneixen diuen que la processó va per dintre), i així ens podíem asseure a una taula de racó per considerar potser que era la més adient amb la nostra timidesa —la més marginal a l’esperit diabòlic que la imaginació havia format de la casa. Ens deixàvem caure als bancs i cadires que voltaven la taula, com sacs informes, allomats. Devíem tenir quinze anys… Al cap d’una estona de seure constatàvem un cert millorament corporal, però també constatàvem que la nostra arribada no havia produït el menor efecte i que ni tan sols s’havia acostat algú a demanar-nos què volíem beure —la consumació indispensable. Per a aquella classe de negocis, l’hora, és clar, era intempestiva. De tota manera, en tot aquell laberint de cambres, recambrons, habitacions i corredors que constituïen l’establiment —la casa era molt vella i les reformes que s’hi havien anat fent encara l’havien complicada—, algú hi devia haver que feia una cosa o l’altra. En la inanitat de la nostra arribada, tampoc no s’hauria pogut excloure l’aspecte de pobresa i de desordre que presentàvem: ens devien haver pres, és clar, per uns clients desproveïts de la menor importància monetària. En aquesta classe de cases, aquests judicis són considerats decisius i s’escampen pel laberint de la institució d’una manera molt ràpida. Així, era totalment notori que la nostra instal·lació al voltant de la taula havia originat com un cercle trist, silenciós i opac. I, com que flotava en la nostra imaginació una confusa i picant imatgeria tan diferent, ens sentíem envaïts per una decepció amarga. Dic amarga per utilitzar l’adjectiu tòpic habitual; en realitat era molt pitjor que una decepció amarga: era una decepció mental. Mentrestant, un condeixeble ple de substància agrària, ple de vitalitat, fill d’un propietari rural del cantó de Santa Pau, degué trobar insuportable aquell ambient ensopit que ens rodejava i, essent un gran admirador de la música mecànica —llavors s’havien començat a posar de moda els pianos elèctrics, un dels quals ocupava una part del pany de paret del saló—, abandonà la taula amb la intenció que algú posés en moviment —naturalment pagant— aquell piano. I així penetrà en el laberint de la casa. Davant d’aquells moviments, un altre condeixeble, que per cert era fill de Malgrat, féu un gest que, tot i que la nostra inconsciència fos considerable, ens deixà parats; parats, vull dir, del cantó racional: posà els dits de la mà dreta a la butxaca de l’armilla, agafà el rellotge que portava i se’l mirà una llarga estona, sens dubte calculant l’estona que feia que havíem arribat i la que faltava per afegir-nos a la fila dels que tornaven dels Àngels. Era el company que no havia perdut en cap moment la noció del temps en el seu aspecte més dramàtic donada la situació en què ens trobàvem. Era un xicot prim i escanyolit, amb una cara lleugerament cabruna, els cabells negres arrissats, que parlava amb una veu de falset molt penetrant. Fou amb aquest espinguet que ens comunicà que feia gairebé deu minuts que ens trobàvem en aquell establiment, o sigui que en faltaven a penes quinze per marxar-ne. Parlà amb un aire de reconvenció, subratllant el fet que ell no estava disposat, en cap cas, a fer tard. Dintre de la nostra inconsciència, la comptabilitat del nostre amic contribuïa a aclarir les nostres pertorbades facultats —cada vegada, però, més estables. Passà encara una llarga estona, enmig d’un silenci absolut, escoltant els sorolls indistints que ens venien de la casa, mirant amb uns ulls àvids les diverses portes que donaven a aquell saló que cada vegada em semblava més atrotinat. Ningú no s’acostà a la nostra taula… Ningú no constatà la nostra presència… Per les mirades que vaig observar en algun dels condeixebles, vaig sospitar que un o altre havia vist en la llum somorta d’algun corredor la fugacitat d’alguna senyoreta de la casa. O potser ho havia imaginat. Jo puc dir que, en tot cas, no en vaig veure cap, ni en la proximitat ni en la llunyania del laberint on ens trobàvem. Amb això retornà el condeixeble del cantó de Santa Pau i ens digué —amb la precarietat dels mitjans d’expressió que el caracteritzaven— que posar en marxa el piano elèctric era totalment impossible, perquè era massa aviat, i que la Perlita, una noia que tenia molta fama en els medis de l’Institut General i Tècnic de la ciutat, havia abandonat la casa per traslladar-se a un establiment del mateix caràcter situat en un poble que celebrava la festa petita aquella mateixa setmana i de la qual hom esperava un bon rendiment —un rendiment adequat, en tot cas, a les moltes obligacions que tenia la senyoreta al·ludida, alguns familiars de la qual es trobaven en un estat de salut molt precari. Aquesta darrera notícia augmentà el nostre procés de refredament. Ens hauria fet il·lusió de veure i no cal dir de conèixer aquella persona que tenia tanta fama i era una espècie de resum de les possibilitats eròtiques locals. Estic segur que cada un de nosaltres portava els diners suficients per acostar-s’hi. En el nostre pueril triomfalisme, no se’ns ocorregué de pensar, llavors, que, si un de nosaltres hagués aconseguit acostar-s’hi, els altres hauríem quedat amb la cua entre cames. El temps era tan limitat que amb els diners d’un —posem de dos— n’hi hauria hagut prou per emplenar-lo, i, així, els diners dels altres sobraven. En tot cas, no crec que cap de nosaltres es preocupés de les desgràcies familiars de la fascinadora —i mai vista— Perlita, sinó de no haver-la pogut veure amb els ulls de la cara. L’adolescència és l’època més trista i mancada de la vida perquè és el període de les il·lusions continuades sense tenir cap mitjà de realitzar-les i, per tant, sotmeses a continuades, petites o grans catàstrofes. El fet que els mitjans d’expressió del condeixeble del cantó de Santa Pau fossin precaris allargà notòriament la descripció dels seus moviments i així una altra part del temps passà avall. Vint-i-cinc minuts en una situació com aquella en què ens trobàvem són una irrisorietat. A penes foren suficients perquè en la meva pituïtària es produís la barreja d’olors de cuina de pobre i de llegums agres i àcids d’aquells carrers amb la dels llençols entresuats i tebis que flotava en la casa. Amb això el condeixeble que era fill de Malgrat es posà la mà a la butxaca de l’armilla i, després d’haver mirat amb fixesa el rellotge, ens anuncià que faltaven cinc minuts escassos. Un altre company que en aquest moment se’m fa difícil de localitzar però del qual recordo, malgrat els anys passats, el seu fred i curiós somriure davant de les desgràcies, ens confirmà la informació que ens acabaven de donar. Es produí un tumultuós soroll de cadires, ens posàrem tots dempeus d’una manera ràpida, sens dubte per demostrar que l’enorme decepció que ens envaïa no havia produït cap efecte en la nostra voluntat. Iniciàrem la marxa i ni tan sols en aquell moment ningú no ens digué ase ni bèstia. La senyora dels sotabarbes i dels turmells elefantiàsics ens obrí la porta amb un aspecte notòriament sever, com si haguéssim fet alguna atzagallada. Devíem tenir un aspecte impresentable del qual el refredament genèric accentuava —potser— el matís desgraciat. Baixàrem l’escala sense dir res, sense fer el més petit soroll. El carrer era fosc i desert, i el nostre aplanament s’accentuà. Seguírem els companys que coneixien els topants, passàrem per carrerots dels quals em seria molt difícil de dir avui com eren, perquè ni tan sols els vèiem, obsessionats per l’operació més difícil, que consistia a reincorporar-nos a la fila que tornava del santuari. Recordo només que en un moment determinat, i enmig de la fosca urbana, aparegué la massa de pedra del portal de Sobreportes. Difosos en l’ombra que feia la façana de l’església que hi ha davant del portal esperàrem que passés la fila que venia del cantó del Galligants. El dia a què faig referència venia una mica retardada, cosa que augmentà la nostra inseguretat, perquè qui més qui menys tots férem el supòsit que els hermanos havien tingut flaire de l’atzagallada. A la fi, aparegué la llarga fila, de dos en dos, arrossegant els peus, sense dir res. Tothom tenia un aspecte de fatiga marcat a la cara. Ens hi anàrem afegint de mica en mica, amb la cautela natural i amb la complicitat de la foscor, com és de suposar, i així arribàrem tots plegats al col·legi com cada dijous: allomats. Recordo que a la nit dormírem com socs i al matí, per despertar-nos, ens hagueren de sacsejar. La decepció havia estat tan considerable que l’obsessió de l’erotisme desapareixia durant un dia o dos. Després, tornava. El dijous següent es presentava amb un aspecte frenètic i encegat. Era un mai acabar.

Ja decidit a quedar-me al cafè fins que tanquessin, vaig menjar el piscolabis amb molta lentitud i vaig beure amb molta calma. Després d’haver-me servit, el cambrer reinicià la seva becaina al costat del barril de cervesa —ara, però, sense el tovalló a l’espatlla. No feia tanta calor. L’aire era més respirable malgrat l’olor de fum concentrat i recalcitrant de què el local estava impregnat. Vaig considerar que la becaina del cambrer era molt favorable i així vaig decidir de respectar-la. El rellotge de l’establiment marcava tres quarts de dues de la matinada, però aquesta classe de rellotges solen anar avançats. Així transcorregué una llarga estona, absolutament plàcida i tranquil·la, que vaig emplenar, com se sol fer quan hom fa temps d’una manera voluntària, badant. En tot cas em trobava molt millor, més aclarit i animat. A mesura que anava passant el temps, em sentia més millorat. Hi havia la possibilitat, és clar, que la son em vencés. Era difícil que es produís, en aquella hora, la casualitat de trobar un amic per enraonar, com havia trobat el senyor Ferret abans. El cert és que, en aquell moment, cap símptoma de son no m’anguniava.

Quan el cambrer féu aquell estrany moviment, tan impensat i sorprenent, d’alçar les espatlles enlaire, obrir els ulls i posar-se dret, vaig mirar el rellotge: les broques havien passat a penes les dues de la matinada. S’havia despertat d’una revolada. No havia vist mai una cosa semblant. ¿Quina en podia haver estat la causa? No crec que en el cafè s’hagués produït res de particular. Potser el cambrer, posat ací, té més percepció adormit que jo despert… —vaig pensar. Hi ha coses tan estranyes! Ja a peu dret, corregué a posar-se el tovalló a l’espatlla i agafà una safata. En el moment de preguntar-li quina era la raó dels seus moviments se m’acostà i digué:

—Ara han acabat…

—¿Qui és que ha acabat?

—Han acabat de jugar. Juguen al primer pis. Ara estan a punt de baixar.

—¿Els jugadors?

—Sí senyor, els jugadors.

—Deuran entrar al cafè…

—Sempre en ve un o altre.

—¿Són jugadors de ressopó i d’anar al llit tard?

—No li ho sabria dir. N’hi ha que vénen a prendre una cervesa i se’n van.

Al cap de poca estona passaven per davant del cafè, sota les voltes, una colla de persones completament desconegudes (vull dir desconegudes de mi) que presentaven, però, un aspecte de respectabilitat. Em semblà que en coneixia una: un professor de l’Institut, exactament de Matemàtiques —un senyor andalús, bronquític i herpètic, gran fumador, que a l’hivern portava capa. Aquells senyors, que anaven vestits d’estiu, amb robes clares, i oferien una gran quantitat de tipus humans dintre d’una maduresa vital indubtable —de ben jove no n’hi havia cap—, passaren per davant del cafè i es dispersaren. Només dos entraren al cafè i demanaren un cafè amb llet. El prengueren ràpidament i se n’anaren. Una vegada hagueren passat la porta, vaig demanar al cambrer:

—¿Són gironins aquests senyors?

—No senyor. Són de Figueres.

—Professionals?

—Tot el professional que es pot ser en aquesta activitat. ¿Són banquers de tota classe de partida, comprèn?

—Rics?

—Aquests no poden errar bola. Si no poden tenir la banca ja no juguen. Són escotorits i llargs.

Amb això el cambrer començà a posar les cadires sobre les taules amb les potes enlaire. El cafè agafà de seguida un altre aspecte. No hi ha res més contrari a un cafè que un cafè amb les cadires sobre les taules. Absolutament inhospitalari. Girà diverses claus i l’establiment quedà gairebé fosc: una bombeta sobre el taulell que posava una mica de llum sobre la taula del costat, que era la que jo ocupava. Després em digué, molt seriós:

—Em sap greu, però ara sí que ha arribat l’hora de tancar.

—Què hi farem! Li confesso que hi estava bé, però si no hi ha més remei…

—No pensi pas que no em costi d’anar al llit. A casa hi deu fer una calor insuportable. A Girona hi ha cases que a l’hivern són una nevera i a l’estiu s’hi couen ous… Però ¿què hi vol fer?… Ho hem trobat així… ¿I vostè què pensa fer?

—Vull agafar l’exprés de quarts de sis del matí…

—Té gairebé tres hores de temps, comptant alt… Massa poc per dormir en un hotel i massa per esperar-se.

—¿No hi ha res obert a Girona?

—No ho crec… Hi ha, és clar, les cases…

—Les cases em fan horror. ¿Res més?

—No senyor. Tot tancat.

Ens acomiadàrem i vaig reprendre la marxa. Rodar a l’atzar. No és pas una ocupació desagradable, encara que poc apreciada. Arribat als Quatre Cantons vaig emprendre Ballesteries avall. El carrer era desert; el silenci, total. La gent dormia amb els balcons i les finestres mig oberts —en els interiors la calor devia ésser enxubada— i de vegades se sentia, passant, que algú roncava amb un ritme perfectament establert i precisat. Aquest ritme era com l’oscil·lació d’un pèndol —però de vegades es produïa com un ofec en la persona que roncava i llavors es presentava un soroll entre nasal i gutural informe, com un considerable borborigme d’animal antic i cavernari. Després reapareixia el ritme normal. En les cases dels carrers de la vella Girona, de vegades les obertures dels balcons són enormes com correspon a les habitacions grans i de sostre tan alt. Això fa que les persianes siguin considerables. Quan hi havia la persiana tirada sobre la barana del balcó, fent aquella corba tan dolça, i algú roncava en l’habitació immediata, el soroll us arribava més suavitzat i llunyà, com una cosa indestriable de les possibilitats de la nit estival. També de vegades se sentia el fil d’aigua d’una aixeta que rajava amb una monotonia que la dificultat de localització feia encara més vasta. En aquestes divagacions per aquests carrers, dintre dels quals la calor sembla acostar-vos a l’habitualitat humana, es pot sentir de vegades que algú somia en veu alta. Hi ha qui somia d’una manera caòtica inintel·ligible i desordenada, com n’hi ha que ho fan amb una veu plana, normal, pronunciant clarament les paraules. Al principi us sembla trobar-vos davant d’un monòleg que es convertirà en diàleg. Escoltar un diàleg nocturn de primera mà sense haver fet res contra la discreció obligada fa una certa gràcia. Però la possibilitat és una pura il·lusió. El monòleg no es converteix mai en diàleg. A més a més, el monòleg es fa interminable i, en definitiva, d’una comprensió impossible. Les frases, deslligades, es comprenen. El conjunt és desballestat i inaferrable. Aquella nit no vaig sentir ningú que somiés.

En arribar a la pujada de Sant Feliu em vaig distreure i vaig seguir caminant per les Ballesteries, en direcció al pont del Galligants. Fou en arribar a aquest pont —i trobar-me, per tant, en ple barri de Sant Pere— que vaig adonar-me de l’error. Vaig recular. La meva idea era arribar a la plaça de la Catedral per la pujada de Sant Feliu i Sobreportes, i després, per la Força (que és el carrer de l’Institut), guanyar altra vegada els Quatre Cantons i la Rambla, o sigui l’antiga plaça de les Cols. Aquest és un dels itineraris més extraordinaris de la vella Girona. En aquella hora el barri era desert i el vici que, segons la hipèrbole habitual, s’hi practica tenia l’aire d’anar —per dir-ho amb el judici que de vegades utilitza Pujols— molt de capa caída. Es sentia, molt vagament, llunyà, el soroll d’un gramòfon. A l’entrada del carrer de les Mosques hi havia un home d’uns trenta-cinc anys, petit, ros, front estret i sortit, cara trencada i ulls esmorteïts, llavis secs i tremoladissos, bigoti moll, que caminava marcant les formes. Portava talons més aviat alts i semblava un xaiet petulant… Em vaig preguntar si ja posat al pont del Galligants no hauria fet bé de sortir del portal de Sant Pere, abans de recular, per tal d’anar a sentir en els aiguamoixos de l’últim curs de l’Onyar la gran quantitat de granotes que hi cantaven. N’hi havia tantes que estremien l’aire. Aquest record del cant de les granotes que flotava en l’aire que travessàvem tornant al collegi, venint de la Devesa, s’ha mantingut en la meva imaginació malgrat els anys que han passat i és inseparable, per mi, dels reflexos multicolors, però molt pobres, que feien les finestres il·luminades de les cases sobre l’aigua del riu —aigua, per altra part, tan tèrbola— i els focs que encenien en el paratge les caravanes de gitanos transhumants. És clar que potser hauria fet el viatge en va, perquè aquell cant de granotes el sentíem en temps de primavera avançada, cap a fi de curs, exactament al mes de maig, i no puc recordar si les granotes canten a darrers d’agost, que és el temps que som ara, sobretot en estius com aquest, de tanta calorassa i sequetat. Passat el carrer a què he fet referència, vaig veure que el sereno del barri dormia assegut en una cadira adossada al brancal d’una portalada entre el xuixo i el fanal, i en el moment que em mirava les faccions tan plàcides i entresuades d’aquell home (que devia tenir cap a seixanta anys i exhibia una cara de faccions vermelles i saludables) em sorprengué la fressa d’una finestra oberta violentament i d’una revolada. Vaig girar la vista cap al cantó d’on venia el soroll, vaig veure una taca de llum sobre la finestra del primer pis de la casa davant de la qual em trobava, i tot d’una, i fent un xiscle agut, avançà cap enfora la cara d’una dona. Fou només un instant, com un llampec, perquè la finestra es tornà a tancar donant un cop fort al bastiment. No crec pas que el sereno s’adonés de res, perquè continuà dormint entre els seus estris de vigilància. Tampoc no podria dir quina cara tenia aquella dona, ni si era rossa o morena, i encara menys precisar si el xisclet que exhalà tenia per causa algun dolor o era la conseqüència d’algun estat d’excitació —d’un excés d’alcohol, per exemple— o d’alguna follia semblant. Vaig recordar que en aquell pis, a l’època del col·legi, hi havia hagut un ball del que llavors se’n deien maturrangues —paraula que, sobretot a Barcelona, és cada vegada menys usada—, ball que primer havia estat de manubri i més tard fou substituït per un piano mecànic, amb aquells rotllos cilíndrics de paper amb forats que utilitzaven aquests instruments musicals que m’han deixat un record de tanta brusquedat. Tota aquella estranya escena havia estat molt ràpida i, després d’haverse tancat la finestra i haver-se dibolit ja en l’aire el crit d’aquella dona, el carrer tornà a la calma i al silenci d’abans. Amb això vaig arribar a la pujada de Sant Feliu; a l’altra banda del carrer hi ha l’estanc del costat de la volta que s’ha de travessar per enfilar la passarel·la sobre l’Onyar. És un estanc simpàtic. A dues o tres portes de l’estanc hi havia —o hi ha— una botiga fosca i rància, molt reduïda, que donava la impressió que s’hi podia trobar de tot mentre fos una mica esbravat —la típica gabella vuitcentista d’abans del gas. A l’època del col·legi, hi anàvem a comprar regalèssia i pega dolça, gustos que havíem transportat del poble, perquè els estudiants de Girona ja no els usaven. Em solia despatxar el botiguer mateix, home físicament curiós i que en el meu record ha quedat com la quinta essència del botiguer arcaic: era un home minúscul que portava un casquet que un dia o altre havia estat brodat i que portava tirat endavant tapant-li gairebé tot el front, i una bata curta i cendrosa molt usada i que ningú no hauria dit que havia estat d’alpaca. Tenia el nas rodó com una bola, els ullets de fura, era barbamec, amb un sotabarba flonjo, i presentava un ventret tibant a la part baixa del qual s’iniciaven uns pantalons caiguts, de genolleres flàccides, que s’acabaven en unes pantufles polsoses, que deixaven veure els talons nus. Tenia fama de ser un aficionat conscienciós de les dones —el que Jules Renard en diu un juponard. Donava, en tot cas, la impressió de ser un d’aquells homes que sempre tenen un roc a la faixa i que s’han creat un personatge seriós mantenint un aire de ferotgia, com si haguessin empestat l’aire les seves llambregades comercials petites però substancioses. De gota en gota s’omple la bóta. Quan els ulls s’acostumaven a la flotació obscura de l’establiment, la primera cosa que apareixia era un paper amb aquesta inscripció: Aquí, hoy no se fía. La primera vegada que vaig veure aquest paper fou a l’únic establiment de comestibles que hi ha a la plaça de la Catedral.

A mesura que vaig anar caminant cap al portal de Sobreportes, em semblà que la il·luminació pública es feia més escassa. Molt de tant en tant cremava una bombeta anèmica. El fet que tot fos de pedra nua i directa semblava augmentar l’obscuritat de l’aire. Feia calor, però potser a la matinada l’aire era una mica més aprimat. El silenci era total. No. En el moment més insospitat vaig sentir cantar un pollastre. S’anava acostant l’hora en què els pollastres canten, però aquell espinguet gutural en aquella arquitectònica mineralogia eclesiàstica feia un efecte singular —per no dir grotesc. ¿On era aquell pollastre? Potser en algun convent hi havia un galliner o potser l’havien regalat a algun canonge o dignatari de la catedral i esperava l’hora de ser portat, rostit, a la seva taula. La massa pètria de la catedral s’entreveia enmig de la vaga foscor. Tocaren tres quarts de quatre. Era encara molt aviat. Tot i que caminava molt lentament i m’aturava a cada pas, el temps passava molt a poc a poc —d’una manera desesperant. Desesperant, ¿per què? L’home conté en el seu cos elements d’apreciació merament personals. Prescindir-ne, encara que només sigui una mica, costa un esforç enorme. Només és veritat el que ens convé i ens agrada. M’hauria agradat de veure la catedral amb llum de dia. De tota manera, em semblà molt ben posada. Quina bestiesa acabo d’escriure! ¿És que es pot imaginar una catedral que no sigui ben posada?

El carrer de la Força, tan estret, semblava una gola de llop: la foscor era molt densa. Fou després d’haver passat l’Institut —vull dir l’Institut General i Tècnic— que vaig sentir a tot el cos una sensació d’afebliment —com si el cap perdés una mica l’estabilitat. Vaig acostar-me al brancal d’una porta i m’hi vaig estintolar. Al cap d’una estona em semblà que l’entresuor que m’havia envaït era substituïda per una frescor a la pell, agradable. Caminant sempre arran de les cases, vaig arribar fins al Correu, on vaig asseure’m a un dels esgraons —molt baixos— que feia el carrer. Em semblà que la millora s’accentuava. Vaig sentir que pels Quatre Cantons passava un carro. Vaig veure passar dues o tres persones —una dona amb un cabàs—, però no vaig saber comprendre si anaven al llit o s’acabaven de llevar. Era una hora molt imprecisa i vaga. Als Quatre Cantons se’m presentà, en forma d’il·lusió, la possibilitat de trobar un taxi o un carruatge qualsevol que em portés a l’estació, però de seguida vaig veure que era una absurditat. Tot era —és clar— tancat i no passava una ànima. A la Rambla em vaig veure salvat perquè vaig poder seure a un banc. Així, seient de dos en dos bancs, vaig poder arribar, sense dificultats majors, al Pont de Pedra. A l’ampit d’aquest pont, em semblà que del cantó de llevant —és dir, del cantó de les Pedreres— s’iniciava a penes la primera clarícia de l’alba. Des del lloc on em trobava fins a l’estació hi ha una distància que sempre havia considerat insignificant, però que en aquell moment em semblava massa llarga. Tenia por de perdre el coneixement —de desmaiar-me. En realitat no hauria pas estat res anormal. Fent el cor fort, vaig però enfilar el carrer del Progrés i arribar a la plaça del Marquès de Camps. Vaig asseure’m a un banc d’aquesta plaça una llarga estona. La lleugera frescor de l’aire en aquells topants ja menys atapeïts d’urbanització em féu un gran bé. Ara es tractava d’arribar al restaurant de l’estació. Quan vaig arribar al petit jardinet de la façana vaig constatar que encara era tancat. Per fortuna, a la plaça de l’estació hi havia un banc. La clarícia de l’alba havia augmentat; es veia passar algun carro; transcorria algun vianant; passà un home fent saltets, amb les mans a la butxaca. Vaig veure arribar aquell personatge tan corpulent que venia dècims amb un enorme bastó a la mà —un bastó de nusos, amb una virolla de boletaire —i que de vegades semblava que venia els dècims a bastonades. Finalment obriren el restaurant. El rellotge marcava les cinc tocades. Vaig poder aconseguir, amb treballs i gràcies al fet de ser un parroquià, que em fessin una truita —que em serviren al cap de molta estona. En l’endemig vaig recollir l’equipatge de la consigna i vaig encarregar a un xicot amic que es dedicava a comprar bitllets per a altres que s’encarregués del meu. No estava pas en disposició de fer cua: en realitat, aquesta classe de disciplines sempre m’han exasperat. La truita era d’una grogor magnífica: semblava un canari. La vaig menjar amb una enciamada d’escarola, pebrot i tomàquets. Tomàquets de pera: són els millors que hi ha, i ara, a darrers d’agost, és quan apareixen en el mercat. Considerable mercaderia —amb oli i sal! Després, quatre ametlles torrades i una forma de líquid bastant aproximada a l’aigua de castanyes. El petit esmorzar em produí una certa eufòria sense necessitat de cap excitant imaginatiu. Vaig esperar que arribés el tren a un banc de l’estació—el de sota del rellotge. S’anava fent clar. Els ferroviaris apagaven el fanal. La gent començava d’entrar i sortir: el moviment del dia s’iniciava.

Finalment, el tren arribà. Vaig pujar a un vagó de tercera: fins ara no he viatjat en cap altra classe. No hi ha pas gaire gent. M’instal·lo al vagó dels ordinaris, alguns dels quals conec, per fer que amb la conversa la son no em pesi massa. Els trobo, però, gairebé tots adormits —un amb el cap enrere i la boca oberta. Alguns ronquen amb una naturalitat sorprenent. Els tocs de campana, el xiulet habitual, la marxa del tren. A Fornells de la Selva em sento dominat per la son. Faig dues o tres becaines llargues, una d’elles de Breda a Llinars. La son és tan forta que, malgrat la llum invadent, el soroll del tren i la incomoditat del seient, dormiria sobre les pedres. El cert és, però, que, si no haguessin estat les becaines i els cluculls, el viatge hauria estat pesadíssim.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada