Arxiu de la categoria ‘societat’

23 d’abril 1919

dimarts 23 abril 2019

 

Estudis Normals.

La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els que podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat, i arriba a tenir una cosa pueril —és dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrere la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.

Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.

Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.

—¿Folch, heu dit? —fa, energumènic—. No me’n parleu!… És un bandarra!…

—Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè? Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.

Aquestes escenes —sospito— només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.

 

Amb Climent i Martínez Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.

A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! —sense allargar la mà tan solament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’abril 1919

dilluns 22 abril 2019

Retorn a Barcelona.

 

 

 

A Flaçà prenem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.

 

La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la biblioteca. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual. La biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes donen una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.

 

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 d’abril 1919

diumenge 21 abril 2019

Dilluns de Pasqua. — Es celebra, com cada any, l’aplec al santuari de Sant Sebastià i la processó de les cuques. Des de la creu de terme, hom beneeix els camps, i les cuques —els paràsits i els insectes de les plantes— queden, si no mortes, considerablement esmorteïdes. És bonic. Durant segles i segles, l’únic insecticida ha estat aquest. Els esperits forts —a l’Empordà n’hi ha molts— diuen: és grotesc. No. Grotesc, no. És admirablement ben intencionat. La llàstima és que l’eficàcia fos tan petita.

Entro un moment a la capella: el minúscul sant Sebastià, vestit amb la casaca blava i els pantalons vermells, l’espasa a la cintura, els cabells al vent sota el tricorni, és molt elegant i esvelt.

Una rosquilla, una mica agra, que menjo em produeix a l’estómac una molèstia somorta que em dóna un mal humor persistent.

Al cafè, Lluís Medir, que llegeix el diari, el llença sobtadament sobre la taula amb un gest d’impaciència i diu:

—El món és una olla…

—És clar que ho és! —diu Frigola amb una rialleta freda—. ¿I doncs què us pensàveu? Si no us haguéssiu fet, prèviament, tantes il·lusions, hauríeu pogut acabar de llegir les bestieses del diari com si res.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 d’abril 1919

divendres 19 abril 2019

Dissabte Sant. — L’esterilitat d’aquests dies ha estat completa. He provat d’escriure alguna cosa… He tornat a donar voltes als papers i a la figura de Josep Ferrer… He tractat de llegir alguna cosa difícil… Res a fer. Res no ha guixat. L’esterilitat deprimeix, perquè us porta a preguntar-vos si no sou un perfecte imbècil.

 

Tertúlia al Centre Fraternal, amb els amics.

Enric Frigola afirma que, segons els anglesos, una de les més importants finalitats de la intel·ligència és fer que els homes tinguin una certa amenitat i siguin divertits.

—¿Què vol dir: un home divertit? —pregunta Coromina.

—Vol dir —respon Frigola— un home que té el sentit de l’humor.

—¿Es pot entendre que un home irònic pugui ésser tingut per un home divertit? —pregunto jo.

—Depèn dels límits —diu Frigola—. La ironia no pot ultrapassar uns determinats límits.

—¿Quins límits?

—Posem Dickens.

—¿S’entén que ésser divertit implica l’abandó del sentit del ridícul? —pregunta Coromina.

—¿Considereu que Napoleó tingué el sentit del ridícul?  —pregunta Frigola—. ¿Dato i Romanones tenen el sentit del ridícul? No hi ha ningú al món que en circumstàncies determinades faci cas, concedeixi la menor importància al sentit del ridícul. Al llit, davant d’una dona, ¿a on és el sentit del ridícul? Mantenir per sistema, permanentment, el sentit del ridícul com una cosa sagrada i intocable és un símptoma de mediocritat, la mediocritat mateixa —és la negació total del sentit de l’humor.

Tothom queda una mica parat davant de la sobtada efervescència de Frigola, habitualment incapaç de la menor efervescència. En constatar la cara astorada que posem, es replega sobre si mateix i fa una confessió amb un aire tímid. Diu:

—Jo puc dir tot això perquè el sentit del ridícul m’ha fet perdre la vida…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 d’abril 1919

dimecres 17 abril 2019

Dijous Sant. — Trobo Hermós, mudat com un senyor. Continua a Calella, amb la família Barris, però se’n vol anar. Troba que l’hivern ha estat llarguíssim. Troba que la vida a Palafrugell és d’un avorriment desesperant. Voldria viure, solitari, vora mar. Amb un bot, quatre cordelles, un volantí i una potera seria feliç. Navegaria —em diu— amb el car a la falca. Després afegeix:

—Ara haig de jugar al tresillo amb la mamà Rosa, menjo pollastre cada dia, m’haig de posar sabates per anar a visitar el Monument. No puc més…

 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també un joguet fet amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri descomunal, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

¿Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació —i realitzat només simbòlicament?

Aquesta tarda he constatat que hi havia moltes menys criatures a matar jueus que en el meu temps. En aquella època hi havia totes les criatures del poble de casa bona. Avui hi havia les més estripades: hom els deu haver donat un tall de pa i xocolata perquè vinguessin a matar els jueus. D’aquesta manera, la tradició s’haurà mantingut un any més.

Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc.

 

Al cafè hi ha un fum tan dens que amb dos o tres amics pugem carrer de Pi Margall amunt i després arribem fins a l’alzinar d’en Frigolet. Aquest bosc d’alzines és una meravella. Aquest arbre, tan noble, fa una ombra remorosa, flonja, clara, arrissada. Passem dues hores divinament.

 

És curiós: el primer que fa una persona a Palafrugell en trobar-se malament, en constatar que li ha sortit un gra en qualsevol part del cos, és posar-se un mocador de seda blanca al coll. N’hi ha que quan arriben a una determinada edat se’l posen i ja no se’l treuen més. ¿Serà que volen donar a entendre que estan en perill?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada