Arxiu de la categoria ‘societat’

9 de juliol 1918

dilluns 9 juliol 2018

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de romandre sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És dir: trobem natural que els altres es morin i absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M’ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m’han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em depassen de quinze anys —almenys. Això m’ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes —els diners, la sensualitat, el ventre— són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d’immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment a penes ningú el comprèn i ben poca gent l’obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És dir: la il·lusió de la immortalitat de l’esperit es fa, en general, molt més difícil d’entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls els que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres els que ens ocultem —puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, ¿què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el Diari, que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure a la nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l’escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s. d. v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, qui trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de juliol 1918

dimarts 3 juliol 2018

La Maria, una vella minyona que ara és a casa, després d’haver servit molts anys a Girona, sento que diu a les meves germanes:

—Quan servia a la plaça del Vi, el que m’agradava més eren els enterraments, sobretot quan enterraven algun oficial o soldat i sentia la música del regiment. Perquè han de saber, senyoretes, que la música no falta mai en aquests enterraments. Quan la sentia, de lluny, no podia resistir la temptació de sortir al balcó; de vegades, baixava l’escala del pis com un llampec, per veure passar el seguici. En canvi, els casaments no em deien res. Quan veia entrar els casats de nou a la porta del fotògraf Unal per fer-se la fotografia, els veia tan tristos, preocupats i cortats, que no em produïen cap il·lusió…

—Així a vostè, Maria —que jo li dic—, li deu agradar el dia dels morts, i el cementiri…

—És un dia que m’agrada, però encara m’agradaria més si s’hi sentís la música de regiment i aquelles peces que es toquen en els enterraments… ¿comprèn, senyoret Josep?

 

Al vespre, trobo el senyor Balaguer prenent la fresca a la terrassa del cafè Pallot, en mànigues de camisa.

—No has tornat més al jutjat… —em diu rient—. ¿És que no t’agradà veure funcionar l’administració de justícia?…

—Sí senyor. M’agradà molt; però, francament, trobo que la justícia, vista de prop, perd una mica. En canvi, vista de lluny…

Ja ho entenc! Tu ets un refinat i tot ho vols bonic…

—Senyor Balaguer, no em prengui per un infeliç…

—Mira: si et vols mantenir tan enlaire i no baixes una mica de l’escambell, tindràs molts disgustos en la vida. La justícia, vista de prop, és com gairebé totes les coses vistes de prop: és com les dones, com els homes, com el menjar, com aquesta calor horrible que està fent, com aquest cafè que acaben de servir-me. La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de juny 1918

dilluns 25 juny 2018

Segon dia de la festa major de Palamós. Abans hi anava a passar una estona al capvespre. Donava una ullada a l’envelat, entrava i sortia dels cafès, vagava pels carrers com una ànima en pena. La gent prenia gasoses i cerveses, mudada, amb un aire de fatiga. El brogit, les parades, les empentes, els cavallets, la música, les criatures i les famílies m’evadien de mi mateix. Un any, a l’hora baixa, vaig veure don Pau Matas, amb la seva gran barba blanca, plastró i coll d’aletes, arriant, al balcó del seu despatx consular, la bandera anglesa.

Solia ésser una festa una mica àcida, mullada pels ruixats del solstici d’estiu. Altres vegades s’impregnava de les garbinades més fresques i humides de la nostra meteorologia.

La mar, a Palamós, la badia, el petit port, són quelcom tan meravellós, d’una tal vivacitat, en dies de calma, de colors i de línies, d’una dolçor tan fina i d’una tal fulguració i una tal llibertat els dies de vent, que no es pot demanar res millor per servir de fons a una festa. Transcorria gairebé tota ella sobre la platja, a trenta metres de l’aigua, sota la gran arcada de cel de la badia, sobre les ratlles blavisses —violeta al capvespre— de les Gavarres llunyanes. A la nit, el port silenciós i adormit, amb els riells de les llums verdes i roges, el trèmolo vagarós de les llums dels vaixells, el digiteig lumínic sobre l’aigua morta, les altes arboradures sota les estrelles, creava, al costat del formigueig humà tocat per la llum blanca de l’acetilè, una zona de solitud i de misteri, propícia, encara que poc aprofitada, a les coses de l’amor i a la vaguetat del pensament. A la matinada, dins de la incerta lluminositat verda del cel, parpellejaven un moment les estrelles, l’esperit i la voluntat es dissolien en una contemplació gratuïta, sense objecte.

Havent començat d’anar a les festes majors a l’època de les mitges de seda negres, no recordo pas les antigues festes de les masies, amb els grans dinars de sis i set plats forts, els balls a la gran sala i els gemecs dels violins entre els polissons ondulants.

Recordo, com una visió d’infantesa, haver vist, un dia de festa major, al mas Pla, sobre una finestra, davant del contrallum d’una posta de sol de color de suc de taronja, un jove vestit de negre, amb unes solapes molt petites, una barba rossa inflada per la llum que tenia a dins, coll i corbata rígida, parlant amb una senyoreta groga, d’ulls melancòlics, faldilla llarguíssima sota de la qual sortien, com dos caps de ratinyol, dues petites puntes de sabates de xarol, la brusa plena de llacets flàccids i un pentinat d’una impressionant arquitectura alta i solemne. El jove —era el meu oncle Martí— tenia en el dit petit de la mà esquerra una ungla llarga i ivorenca amb la qual feia caure, de tant en tant, la cendra d’un cigarret de paper de 0,45. La senyoreta, que donava mitja esquena al jove, contemplava el crepuscle amb aquell aire d’embadaliment forçat que hom utilitzava —en aquella època— en els moments de perfecta indiferència. Llavors tothom deia que vibrava, però, com a vibrar, sempre vibren els mateixos. Tot d’una la senyoreta digué, tirant una mica el cap enrere, ensenyant unes dents tristes:

—Aquí hi ha una mica de corrent d’aire…

El jove respongué:

—Sí. Aquí hi ha una mica de corrent d’aire. No fem imprudències…

La senyoreta passà la primera i tots dos es retiraren caminant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de juny 1918

dissabte 23 juny 2018

Nit. Revetlla de Sant Joan.

Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena de trastos per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s’anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l’aire, embafador. Si hi anés —penso—, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.

He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l’aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se’n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l’olor de fum s’esvaeix, l’aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca —com si les flames s’haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de juny 1918

dimarts 19 juny 2018

L’obsessió de la universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrere d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès. En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat —ni de la part dels que notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la universitat!… És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

 

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Victor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrere les hagués escrit l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable —almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

 

A Catalunya, la cordialitat dura —màxim— dos o tres dies —àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

 

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Capmany s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
albergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

 

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada