Arxiu de la categoria ‘societat’

13 de juny 1919

dijous 13 juny 2019

La dispesa.

Aquesta dispesa de la rambla de Catalunya és molt diferent de la del carrer de Pelai. Espiritualment, és potser més desordenada. Externament, té un ordre molt més visible i eficient. Aquella era una dispesa d’estudiants desmanegats. Aquesta és una casa poblada d’empleats i de gent de despatx —i ja es sap que els empleats tenen els gustos dels seus respectius amos, diuen el mateix que ells. Allò era una casa de pobres; això és una casa de persones que, si bé no posseeixen la riquesa, pretenen arribar a tenir-la un dia o l’altre. L’important per arribar a un lloc o altre és conèixer el camí precís i exacte.

Dins del seu delirant desordre, la dispesa del carrer de Pelai era crua, directa i divertida. Tothom s’hi manifestava tal com era, amb una perfecta espontaneïtat. En aquesta, s’ha de tenir molt de compte a parlar per no fer una planxa i exposar-se a la desconsideració general. Jo tinc la impressió, ara, de viure entre persones molt importants —representades només pels seus empleats. Quan hom diu a taula:

«Avui ha fet molta calor…», els altres us miren amb un aire de dir-vos: —Ja li contestaré demà quan hagi parlat amb l’amo…

La dispesa és una concentració asfixiant de fórmules tòpiques i de llocs comuns espessos. La doctrina de la casa ve donada pel Ciero, o sigui per El Noticiero Universal.

Les diferències que podrien establir-se entre un pobre o una casa de pobres i un ric o tan sols un aspirant a la riquesa són inesgotables, inacabables. Hi ha tantes diferències com entre un negre i un blanc —sense oblidar les diferències d’olors que, segons diuen, existeixen entre negres i blancs.

El desplaçament del carrer de Pelai a la rambla de Catalunya ha fet canviar el meu panorama humà. Joan Estelrich, a qui veia tan sovint, ara no el veig mai. El color de terra d’escudelles de l’edifici de la universitat ha deixat de formar part de la meva àrea visual. La meva nova situació, concentrada ara en la penya i en l’aventura periodística, m’ha fet perdre de vista Joan Climent, els meus companys dels Estudis Normals, àdhuc l’acadèmia d’instrucció militar de les Drassanes. S’ha produït una enorme transmutació en el meu paisatge. Si aquesta transmutació serà en bé o serà en mal, etc.

 

Escena de tertúlia.

Són dos quarts de sis de la tarda. Fa un temps una mica xafogós, pesant. Les portes del local que donen al jardí de l’Ateneu són obertes i per elles entra la vaga remor sorda de la ciutat. A la penya hi ha poca gent. La conversació es produeix en veu baixa. Don Pere Rahola dorm a una butaca de braços. Fa mitja hora que dorm amb una beatitud admirable, el cap recolzat al respatller del seient, la boca mig oberta sota el bigoti molsut, de guies també una mica cyranesques —dit sigui tot passant. Respira profundament i quan el pit li reprèn la balançada es produeix un runflament ample i greu. Cada vegada que es produeix el soroll, els pocs contertulians del local es miren el dorment amb una mirada de respecte i de sorpresa; després es miren mútuament i no saben notòriament quina paraula han de formular. Cada tarda —des de fa molts anys— es produeix idèntic impressionant espectacle. Don Pere va sense res al cap. (De vegades m’he imaginat l’efecte que faria si dormís amb el barret posat.) La seva calba és fresca, lleugerament rosada. De la seva persona se n’irradia un perfum de Piver, rue de la Paix. Els cabells que li volten la calba li fan una corba tirada cap amunt —una mena de penja-robes en miniatura. Don Pere porta el bigoti i la barba admirablement cuidat tot plegat. És una barba que no és ni grossa ni petita; no és fluent i africana com la que portava Jaume Brossa, ni mefistofèlica i punxeguda com una mamella de cabra: és una barba sòlida, justa i adequada al prestigi social de la persona que l’ha segregada. Sota la barba, don Pere hi porta un plastró de qualitat densa i luxosa. Sobre el plastró, una perla pàl·lida. Vesteix de color gris. En el dit xic de la mà esquerra —que reposa sobre el braç de la cadira—, muntat sobre un anell, un petit brillant fa un esclat confortable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de juny 1919

dimecres 12 juny 2019

Penya de l’Ateneu.

Aquests microcosmos socials del tipus d’aquesta tertúlia ateneística poden ésser una palanca considerable si hom hi cau bé. En aquest cas són un element d’amplificació d’una llargada insospitada. Quan l’amplificació es produeix en contra, el resultat pot ésser tràgic. De vegades tinc la impressió que el meu aterratge ha estat positiu. Una de les persones que m’han estat favorables des del primer moment ha estat don Francesc Camps Margarit. Dos o tres dies després de tractar-me, digué a Alexandre Plana:

—Això és un grip que farà una certa carrera. És el tipus de la seva generació que juga més fort. De vegades sembla un inconscient…

Pocs dies després, a la terrassa d’un cafè, deia a uns amics —a Junoy em sembla— l’horror i l’ànsia que em feia haver d’anar a la dispesa a menjar les indefectibles mongetes tendres. Era abans de sopar. Camps Margarit m’escoltava a la taula del costat. En el moment d’alçar-me per tal d’emprendre el camí, absolutament fatídic, de la dispesa, se m’acostà, em posà un duro de plata a la mà amb un moviment imperceptible (cosa que em donà idea que estava habituat a fer-ho) i em digué:

—Aneu a sopar al restaurant… La descripció que heu fet de les mongetes verdes val més d’un duro. Després, deixeu-vos caure a l’Ateneu.

Són coses que no s’obliden. Després, a la penya, em convidà a cafè, conyac francès i un cigar de l’Havana. Després d’això vaig considerar-me en el dret de tenir-lo per amic. M’agradaria d’escriure un retrat d’aquest home. Però potser no el conec prou encara, per fer-ho.

És un home d’estatura regular, d’aspecte molt canviant (hi ha dies que sembla rodó i altres sembla un home ossat) amb unes faccions molt acusades: pòmuls rojos; cella dura i negra; galta canonical; ulls negres brillants, vivíssims; barba forta, afaitada a blau; grisalla abundant de cabells; coll de tronc espès sobre un estèrnum voluntàriament sortit. Vesteix confortablement, amb corbates rutilants, que a Barcelona són tan apreciades i que ell transporta amb un punt de petulància molt acusada. La seva presència petulant és perfectament compatible amb les seves caigudes en la timidesa més visible. Aquesta alternació em demostra que és un home indecís. Quan riu fa: hi, hi, hi!… i es posa un mocador a la boca per no caure en cap excés.

No he pas conegut Albert Llanas, però he vist retrats d’aquest senyor. Tinc la impressió que Camps té una retirada física amb Llanas, sobretot amb Llanas jove. L’única diferència és que el sistema capil·lar de Llanas fou més abundant i copiós que el de Camps —modes diferents. Si la moda capil·lar de l’època de Llanas hagués subsistit, Camps l’hauria adoptada, perquè la constitució física d’aquests dos homes és molt semblant i, per tant, el seu automatisme hauria estat paral·lel.

Quan seu, Camps perd. Se l’ha de veure, en canvi, passar per la Rambla, pujar passeig de Gràcia amunt o entrar en algun magatzem de teixits, amb l’americana comprimida en el botó del mig, arborant un diari a la butxaca, el nas enlaire i un cigarret a la boca —un cigarret apuntant al cel, com el botaló d’un bergantí. Es passeja amb un aire de balanceig, aguantant la mirada de les senyores, provocatiu, segregant un ambient de baríton en plena prosperitat —una barreja indescriptible de gat dels frares, de condottiero i de badoc tot alhora. La gent se’l mira amb un aire lleugerament astorat. Li demanen caritat més pobres que a les persones corrents, se li acosten més venedors de diaris i de dècims de la rifa que a ningú. Sospito que això l’encanta. A Barcelona hi ha molts fatxendes, sobretot en les classes elevades. El barceloní tendeix a la fatxenderia per generació espontània. Un fatxenda adorable: don Trinitat Monegal. I bé: malgrat la seva posició mitjana, Camps s’ha obert, en aquest aspecte, molt de pas.

La majoria dels mots picants, de les frases càustiques, les coses més divertides que s’han dit a Barcelona en aquests últims quinze anys han estat obra de Rusiñol, de Pujols i de Camps. El mecanisme de l’humor de Rusiñol està encara per estudiar. Utilitzo a posta la paraula mecanisme perquè pel meu gust és un humorisme una mica mecànic. Pujols maneja amb una agudesa única el contrast. L’aplicació a determinades situacions de les frases més col·loquialment vulgars de la llengua ha creat moments d’autèntica gràcia. El seu diàleg amb el senyor Taxonera sortint del Continental sobre l’eclipsi ha donat la volta al món. Taxonera: «L’eclipsi serà a les quatre»… Pujols: «Sempre seran quarts de cinc»…

Posat entre aquestes dues figurasses, Camps s’ha admirablement defensat. Un dia, el doctor Dalí li digué amb una cara de compunció:

—Males notícies, Camps! El senyor Llavallol s’ha ferit. Té la meitat del cos insensibilitzat, com mort…

—Déu l’hagi mig perdonat!… —contestà, amb un aire fúnebre, Camps.

Es pot afirmar que Camps ha estat un element essencial de totes les revistes divertides que s’han fet a Barcelona aquests últims anys, sobretot de l’inoblidable Papitu de la primera època —que difícilment serà superat. El seu ofici d’enfardador de teixits el porta cada dia a tenir innombrables contactes, a visitar una pila de despatxos. Això li dóna una quantitat de documentació humana pràcticament inesgotable. Coneix a tothom, i, com que explicar una anècdota a Camps implica donar-li la màxima publicitat, la gent s’escarrassa a explicar-li les primícies de la xafarderia no solament de Barcelona i de les poblacions dels voltants, sinó de tota l’àrea del tèxtil com un tot, en general.

I el curiós és que aquest arsenal d’anècdotes, aquest magatzem de mots, de fets i de records, no es caracteritza pas per ésser un conversador extraordinari. Comença les seves descripcions molt bé, dominant-se, donant color a les coses i donant vida i gesticulació a un personatge, però de sobte té un atac de timidesa que el fa descarrilar. Fa l’efecte que pensa in mente: «Ho fas massa llarg», o «Això no té ni el menor interès». Llavors li queda tot confús i l’acabament no sol pas ésser gaire brillant. Els millors mots, els hi he sentit dir en moments de confusió general, quan la conversació entra en una temperatura alta i tothom hi diu la seva sense gaire premeditació. Enmig d’aquests remolins, la timidesa de Camps perd rigidesa, com si la confusió representés, per a ell, com una impunitat. El tarannà de Camps és molt curiós en el sentit que, si aquest home dóna una permanent sensació de petulant i de barrut, de fet és un dels homes de menys barra que en la Barcelona que bull es poden tractar.

És un sentimental. És un sentimental d’una obertura amplíssima de compàs —tan ampla que a dins hi caben des de la bona educació fins a la caritat. Té una tendència —singular en aquest país— a fer agradable la vida dels altres. S’escarrassa pels altres. Té una habilitat especial a fer sortir en la conversa les coses que poden interessar al seu interlocutor, a reportar elogis i compliments que ha sentit dir de la persona amb la qual parla. De vegades, és clar, ha de forçar la nota, ha de dir una cosa per altra, ha francament d’inventar. Sense voler, es troba sovint en situacions ridícules, d’un còmic pujat. Per fer contenta la gent ha hagut de dir tantes mentides que en certs moments ha estat exposat que li trenquessin la cara. El cinisme crític és desagradable. El cinisme de l’elogi desorbitat pot arribar a tenir una lucidesa amarga, una brillantor fantàstica. Pujols i Camps l’han cultivat menys amb un esperit malèfic que per satisfer l’amor propi dels altres.

En el terreny de la caritat, és inesgotable. No ha tingut mai un no. Ha estat generós, bondadós i elegant. Abans d’anar-se’n a viure a Madrid, Xammar sostenia que a Barcelona hi havia una persona disposada a fer, en tot moment, un emprèstit segur i a llarg terme a un periodista: aquesta persona era Camps. Si algú s’atreví, alguna vegada, a discutir-li aquest fet, el considerava un ximple acabat, un home incapaç de tenir un criteri clar.

—No n’hi ha pas prou que us facin un emprèstit —deia Xammar—. L’important és que si no podeu tornar els diners no us retirin el salut. Això, en aquest país, només ho fa Camps…

Feia mesos que Camps donava al meu amic el periodista V. un duro a la setmana. El periodista l’esperava a una hora fixa d’un dia establert a la porta de l’Ateneu, i Camps, en passar, li allargava la moneda sense dir la menor paraula. Un dia, V. no aparegué a la cita. Camps el cercà per la Rambla.

—Dispensi… Avui se n’ha descuidat… —li digué en veure’l, amb un aire de tenir més por que goig, allargant-li la moneda de plata.

Hom sent a dir sovint:

—Per fer un mot d’esprit, Camps es vendria el seu pare. Això és cert, és clar. Aquesta tendència al desenfrè verbal, a la procacitat, a l’agudesa, fa que Camps, com Pujols, sembli, en certs moments, un monstre desencadenat. Si la gent en tingués esment, ja els haurien morts a punxades. Ells no fan, potser, res més que defensar-se. Per altra part, no crec que es pugui fer una truita sense trencar prèviament els ous. De procediment per arribar a aquest resultat, no crec que se’n conegui cap altre.

Ara, seria curiós de fixar les idees de Camps Margarit sobre la literatura. Ell vol una literatura d’èxit segur, entenent per èxit segur l’èxit de carrer. En aquest sentit, una cosa, qualsevol, per ésser bona, ha d’ésser una mica a la Rostand, més o menys ha de cyranejar. És perfectament observable que tota la gent de la seva època, i Camps Margarit mateix, cyranegen una mica o, si voleu, rostandegen, per dir-ho més clar. És possible que la gran amistat i admiració que Camps professa per Màrius Aguilar i la seva literatura provenen d’aquest filó de Rostand. Cada dia se’m fa més clarament visible la penetració de Rostand en aquest país, el gran efecte que aquest poeta féu en la societat de Barcelona, l’extraordinària receptivitat que la generació de Camps tingué per l’obra de l’autor de Chanteclair. La literatura de Màrius Aguilar, àdhuc les seves més rutinàries gasetilles, tenen panache —tenen una ploma a sobre que el vent fa voleiar. Per Camps, no hi ha millor escriptor que Aguilar. Li he sentit dir: «Fins i tot quan no diu res és interessant». Penso: quina enorme suggestió momentània ha d’haver produït Rostand perquè encara s’arrosseguin frases semblants!

Després, a Camps li agrada una literatura que quan l’autor que l’ha feta entra en una camiseria, el camiser es considera obligat a fer automàticament una rebaixa —o, si voleu, quan l’autor que l’ha feta passa pel carrer, la gent pensa o diu: «Carai, senyor X, quin article que ha fet més maco!». És dir: la literatura per a Camps ha d’implicar la glòria immediata, directa, concreta i inescamotejable. El seu ideal és una literatura de Tres Tombs o, si voleu, una literatura d’aplec de Sant Medir. De fet, un dels dies més feliços de la seva vida fou un dia de Sant Medir de no sé quin any, quan, embarcat en la carretel·la de la redacció del Papitu, sentí que la gent del carrer Gran de Gràcia deia:

—Aquesta és la carretel·la dels escriptors del Papitu!…

De fet, si ésser escriptor no implica l’entrada en un determinat carnaval, ¿què vol dir, ésser escriptor?

De tota manera, les idees literàries i la gran admiració que té per Màrius Aguilar no li fan pas trontollar la solidesa de les seves idees socials. Camps té una mentalitat burgesa químicament pura, mentre Aguilar sembla molt donat ara a les vel·leïtats sindicalistes. Sovint discuteixen. No s’entenen mai. En aquestes discussions, Camps té sortides impensades.

—Veig que en l’article d’avui —Camps li diu— demaneu més justícia…

—Exacte. Demano més justícia!

—¿Què es la justícia?

—La justícia és l’equitat, una equitat diferent de la que sosté la Federació Patronal.

—Ja ho veig! Demaneu que si els cecs tenen dret a gos, els bornis tinguin dret a mig gos… ¿És aquesta l’equitat?

Aguilar abandona —més que res, potser, per respecte a l’amistat— amb una arrogància cyranesca. Camps es fa l’amo del terreny amb una petulància chanteclairiana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de juny 1919

dilluns 3 juny 2019

Barcelona.

He arribat a Barcelona amb cinquanta duros donats pel meu pare. L’estudiant Tarrida —el murri dels contraforts de Montserrat— m’ha portat a una casa de dispeses d’una certa aparença, amb pretensions de pensió, situada a la rambla de Catalunya, a tocar la Gran Via, pujant. L’escala és neta, clara i d’un marbre una mica difús però molt ben imitat. S’han de pujar molts esgraons per arribar-hi, però tant se val. La cambra és petita —una monada, ha dit la senyora. Quedem, doncs, que és una monada. La senyora de la casa —que és vídua— té dues filles. La gran treballa en un despatx. La segona es veu molt acompanyada d’un estudiant del Conservatori, sud-americà, que vol ésser violinista. Malgrat les escasses hores que porto a la casa, aquest violí m’ha acariciat profusament les orelles.

Els cinquanta duros de què disposo m’arribaran, amb penes i treballs, a fi de mes. Després ja veurem.

 

A la nit, vaig a la penya de l’Ateneu. A la Rambla hi ha una temperatura divina. La gent puja i baixa la rambla de Canaletes, lànguidament. Els perfums de les senyores són potser una mica massa dolços. El sabor del fum dels cigars de l’Havana, exquisit. Hi ha molta gent que seu a les cadires laterals. N’hi ha que dormen plàcidament.

Escassa concurrència a la tertúlia. Borralleras, amb el seu amic Albinyana, és en un concert. La conversació és banal, d’una placidesa digna de la nit. Aquestes nits tan delicioses tenen aquest mal: inciten a dormir.

La sociabilitat de Borralleras és tan fabulosa, que en certa manera és especialitzada. Té l’amic just per a cada moment divers. Assisteix als concerts amb Albinyana; visita les exposicions acompanyat de Joaquim Sunyer i de Pere Ynglada (quan aquests senyors, que viuen a París, són ací); Josep Maria de Sagarra és el seu mentor en coses teatrals; Màrius Aguilar és el seu factòtum periodista; López Llausàs és el seu expert en coses de llibres i de llibreries. És un desavagat enfeinadíssim. Literalment no es pot girar de feina.

La meva intenció és plantejar el cas personal a Borralleras i deixar que ell hi doni la solució que li sembli.

A quarts de dues de la nit, finalment arriba —sol. Les persones sensibles solen sortir dels concerts amb un aire d’haver rebut una gran pallissa —com si les haguessin tustades de valent. Borralleras arriba amb un aire infinitament deprimit, una pal·lidesa espectral a la cara, amb una inflor de les bosses de sota els ulls d’un color morat gairebé penible. En arribar, saluda vagament i s’asseu al seu lloc habitual. Dóna una mirada als assistents amb una tràgica resignació melancòlica. Després, clou un cigarret amb una lentitud maquinal, amb un aire d’abúlic. Manipula la petaca, el llibret de paper (blanc i negre), la capsa de cerilles, amb desgana. La primera pipada, que aspira àvidament (una avidesa compatible, sovint, amb una ganyota de fàstic), sembla animar-lo un xic. Borralleras és un fumador de profunditat: un fumador perquè ho necessita. Després, tot fumant, escolta la conversació sense moure ni un múscul de la cara, silenciós, mirant vagament els interlocutors —una mirada que no vaig comprendre mai si era de presència o d’absència.

Borralleras té ara trenta-set anys, però se li’n podrien fer molts més. És un home alt, de complexió plena —de jove estigué grassíssim—, barbamec, amb els cabells tirats enrere. Té unes faccions normalíssimes, però el conjunt de la seva cara sembla una màscara pàl·lida sobre la qual destaquen els ulls, fatigats, indiferents, sense passió, voltats dels cercles violacis de les ulleres. Porta un barret d’ales tirant a amples, coll alt i planxat, i vesteix de blau gairebé sempre; sabates fortes, rosses, excel·lents. El barret i el coll són reminiscències del modernisme. Li he sentit dir que vol substituir-los per objectes més còmodes i més posats al dia.

Mentre la conversació segueix indiferent davant del mutisme recalcitrant de Quim, em pregunto si el moment serà propici per demanar el seu auxili. Quan a quarts de tres s’alça de la cadira per fer cap al Gambrinus, tinc un moment de dubitació i no sé què fer. A la fi m’alço i baixem plegats l’escala de la casa. Després l’acompanyo Rambla avall. Camina amb una certa dificultat: com si li fessin mal els peus.

—¿No us trobeu bé? —li pregunto.

—Avui em trobo bé. No tinc ni migranya, ni reuma, ni poagre, que són les coses que m’ajuden a passar la vida… El concert ha estat llarg i pesat. Un concert per a tifes… Albinyana no ha pogut resistir i se n’ha anat abans d’acabar. El que em preocupa és la penya de l’Ateneu…

—¿Què passa a la penya?

—Superficialment no passa res, però és segur que alguna cosa hi passarà algun dia. La penya s’està transformant. Ara ja gairebé no és una penya, ja no és el que fou sempre: una reunió d’amics units precisament per les seves diferències en gairebé tots els terrenys menys en el de l’amistat. El sindicalisme, el moviment obrer, ha produït un ambient nou, ha marcat diferències profundíssimes. La penya, avui, és una compota variada, un tutti-frutti de composició impossible.

—Ja ho entenc.

—La penya estigué sempre formada, des dels seus inicis a l’Ateneu de la plaça del Teatre, per intel·lectuals, artistes i burgesos, incloent en aquesta darrera classe els advocats, metges, etc. Els que en formaren part foren sempre gent de tarannà conservador i de temperament liberaloide o, si voleu, anarcoide. Gent d’una determinada personalitat davant de la vida, que podien estar en desacord davant de moltes coses, però que estaven units per la tolerància i el respecte. Ara, això va desapareixent. No tothom a la tertúlia és igualment conservador. Vint anys enrere estaven més acostats Brossa, gendre de Ferrer i Guàrdia, i don Teodor Baró del Brusi que poden estar-ho avui Màrius Aguilar i Jardí. Hi ha elements francament simpatitzants amb el sindicalisme: Aguilar, Muntaner, aquest ximple d’advocat Pinilla. Sospito que Ors, amb la seva manera d’ésser de ballarina cloròtica, també hi tendeix. Estelrich, que no para mai, ha cremat Ors davant de les patums de la Lliga. La patumeria considera que Ors és un intel·lectual relaxat, de mals costums, molt confús en l’aspecte administratiu. Però ¿què ha d’ésser?… Arribarà un moment que Ors no vindrà més a la penya. Quan es senti asfixiat, es farà sindicalista. A la llarga, marxarà a Madrid. El mallorquí és un sicofanta expert. Davant de tot aquest panorama, s’està formant a la penya el partit en contra, el dels conservadors. Fins ara, de conservador sistemàtic i pesat, només hi havia Enric Jardí. La lectura de L’Action Française li ha fet un cap com uns tres quartans. Solé de Sojo, Rafel Dalí, els fabricants, comencen de reaccionar energumènicament. Hi ha persones que, a la penya, s’hi comencen de sentir malament. Això és un fet nou. I és que ja no és una penya, sinó grups antagònics, que algun dia es barallaran…

—De tota manera, hi ha molta gent, a la tertúlia, que representen la tradició, és dir, la tolerància activa.

I li cito Pujols, Camps Margarit, Palà, Sagarra, Rahola, Antoni Homar, López Llausàs, Lau Duran, els doctors Mainou i Ventosa, el professor Tayà, Canyelles, Sandiumenge, Lluís Llimona…

—Tots aquests que citeu, excepte Pujols, que és un home que balla amb la música que toquen, són cada dia més conservadors. També ho són Plana, Valeri i gairebé tots els altres.

—¿No teniu estima per Pujols?

—Amic Pla, sospito que encara no compreneu una cosa: jo puc qualificar vivament Pujols i tenir-li una enorme simpatia. Aquesta és la tradició de la penya…

—Perfectament…

Encaixo la lliçó sense parpellejar, fent amb el cap una petita reverència.

Amb això havíem arribat davant del Principal. En adonar-se’n, Quim girà en rodó, amb una cara tota estranyada. No eren pas els seus barris, evidentment.

—I vós, ¿què penseu fer? —li pregunto en iniciar la marxa Rambla amunt.

—Ara vull anar una estona al Gambrinus. Suposo que hi trobaré la monja exclaustrada i altres amics…

—No. No vull pas dir el que penseu fer ara. Vull dir el que penseu fer davant de la situació de la penya…

—Penso anar-me’n a París. Fa molts anys que ho tinc promès a Pere Ynglada i a Sunyer, i no ho puc pas diferir més… I vós, ¿què feu? ¿No us agradaria anar a París?

Quan sento la pregunta considero que ha arribat el moment de plantejar clarament el meu problema. Faig un esforç per adoptar el to més natural que m’és possible —sense perdre, però, el to adequat a la demanda d’un favor. Començo per fer una exposició breu de la situació econòmica de la família. Quan Quim es fa càrrec de la finalitat que persegueixo, adopta un posat d’atenció absolut —un posat de concentració, religiós. Escolta com un confessor. Tot el que m’havien dit d’aquest home se’m confirma.

És un pur desavagat. Sembla un home totalment abúlic. Però el curiós és que no ho és. Exactament és al revés. En realitat, Quim és un gran treballador, un home d’una gran diligència, un dels homes de la seva generació que fa més coses i dóna més rendiment. No crec que s’hagi ocupat mai de si mateix excepte en la conversació, quan relata profusament totes les incidències dels seus atacs de migranya o de gota, car Quim és un dels pretextos col·loquials de si mateix. Tampoc no crec que s’hagi ocupat mai de les coses en què generalment s’ocupa la gent. Però de seguida que hi ha un favor a fer, un servei a realitzar, una ajuda a donar, una companyia a oferir, un problema aliè a resoldre, es disposa a vèncer tots els obstacles i a treballar nit i dia. La quantitat de bondat i de generositat que ha repartit i reparteix és indescriptible. Home de gust exigent, molt refinat, esperit selecte, el seu radi de bondat és molt més dilatat que el dels seus gustos i de les seves preferències. N’hi ha prou, però, que hi hagi un interès superior a defensar lligat amb un amic o un conegut, perquè, independentment de tota consideració de clan, de partit o de coterie, es posi en marxa frontalment. Quan arriba a aquest punt, aquest home que té fama de portar la vida més desguitarrada de Barcelona actua amb un ordre perfecte. Utilitza una llibreta on apunta el pla que en cada cas pensa portar a la pràctica, les visites que ha de fer, els arguments que ha d’utilitzar. Aquestes apuntacions formen una espècie de comptabilitat sentimental mot precisa —una comptabilitat tan precisa que contrasta amb l’absoluta falta de precisió que caracteritza la marxa dels seus propis afers.

Vaig anar-li explicant el meu petit problema, que escoltà amb una atenció i una curiositat que no es desmentí ni un moment. Finalment es produí el gran cop d’efecte. S’aturà en plena Rambla i aparegué la seva famosíssima llibreta. Amb un petit llapis que em semblà de plata, hi féu unes apuntacions —després d’haver-me donat una mirada que em semblà inquisitiva i que em desorientà un moment.

—Ens hem d’entendre! —digué finalment—. He vist que heu publicat quatre «collonades» a les revistetes. Darrerament heu publicat una cosa a La Revista de Picó. Vós sereu escriptor. Junoy i Plana m’ho han assegurat reiteradament. Però el que he llegit fins ara de vós no m’ha pas agradat. Escriviu d’una manera obscura, treballosa i eixarreïda, com la carn que es menja a Barcelona, a les famílies. Probablement sou un home que teniu algunes coses a dir i que no teniu encara dominada la manera de dir-les. El més urgent, en el cas vostre, seria aclarir l’estil, ordenar-lo, desenfarfegar les coses i posar-les una darrere l’altra. Ara bé: potser hi hauria una manera d’aclarir l’estil: seria una temporada de periodisme. Hauríeu d’aprendre a redactar gasetilles, compreneu?

—Perfectament.

—El periodisme és un mal ofici, i jo us aconsello que, una vegada n’hàgiu tret el suc, us en sortiu. Però el periodisme és útil perquè força a veure les coses directament i a descriure-les d’una manera clara i senzilla. Us haureu d’acontentar amb el que us donaran, que serà ben poca cosa. Potser no podreu ni pagar la dispesa. Però no hi ha més remei… M’agradaria que, si tinguéssiu alguna objecció, la formuléssiu…

—Cap objecció a formular…

—Us dic això perquè en aquest país hi ha persones que demanen una cosa i que de seguida que l’han obtinguda es posen a fer una cara com si els haguessin enganyats com xinos. Espero que no sereu d’aquests… Això seria fer-me fer el cornut i obligar-me a pagar el beure. Així, doncs, jo faré unes gestions i ja us diré una cosa o l’altra… Ja ens veurem. Bona nit!

I, sense deixar-me formular ni un sol mot d’agraïment —havíem arribat a la porta mateixa del Gambrinus—, entrà en el cafè. Vaig veure desaparèixer la seva esquena en la reblinconada del fons de l’establiment.

En el camí de retorn a la dispesa, examino la situació amb un gran optimisme.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de juny 1919

dissabte 1 juny 2019

Diumenge. — Abans d’acomiadar-me de Palafrugell —car tinc la presumpció que estaré una estona una mica llarga a tornar— voldria prendre un bany de vida vilatana, bany directe i fresc d’humanitat vulgar.

Gori deia avui al cafè:

—Quan el nostre amic Paradís, el músic, afirma que surt a passeig per fora vila per inspirar-se, per copsar les melodies que floten en l’espai, no diu pas la veritat. El nostre amic Paradís surt a fora vila perquè té gana: per collir els préssecs, les pomes i les figues dels altres. I és que la veu de l’estómac és l’única que no ment. El dia que el nostre amic es decideixi a escriure la «cançó de l’estómac», ens trobarem davant d’un tros de música absolutament sincera, magnífica, de primera mà…

És intolerable, evidentment. Però avui aquestes ferocitats m’agraden. Ara bé, ¿com és possible de compaginar aquesta cosa insubornable i anticonvencional de Gori amb la seva ambició de figurar? Gori vol figurar. Voldria ésser sempre jutge —una mena de jutge a perpetuïtat. ¿De què li ve aquesta estranya mania? ¿És que se sent redemptor d’una part alíquota de la nissaga humana? ¿És que està imbuït de la pretensió que realment serveix per compondre i arreglar les diferències dels altres? De fet, la seva tendència a la composició és absolutament notòria. Això s’ha d’arreglar! —diu a cada moment—. Hem de mirar d’arreglar-ho!… No irem bé fins que no ho arreglem…

Potser la unitat personal d’aquest home consisteix, primer, a desgavellar-ho tot; després, a fer tota mena d’esforços per compondre-ho. En aquesta península, aquests tipus no són pas rars.

 

Enric Frigola explica que anys enrere les dues personalitats de la vila que anaven més al darrere de les dones eren don Manuel Fina i el senyor Melitó Dausà, fabricant de taps. Eren amics. Un dia establiren el següent diàleg:

—Tinc una dona per a tu, Melitó…

—Vinga! ¿De què es tracta?…

—Cosa fina, desde luego! Però, ja t’aviso, et resultarà una mica car.

—¿Què vol dir car? Mira que encara tinc tots els cabells…

—Vol dir que et resultarà caret…

—Mira que no em falta cap dent…

—Ja ho entenc!

—Mira que no tinc cap vici i que sóc sencer com una ametlla…

—No diguis res més! Si continues per aquest camí, et costarà un dineral…

 

Al cafè, sento que un home diu a un altre:

—No és pas que els músics tinguin l’oïda més fina que els altres; és que els músics, compreneu?, senten les coses passades per les ratlles de la solfa…

Després d’una pausa llarga, el que escoltava diu:

—Ho he pas comprès gaire, francament, però vamos

 

 

Ja tornem a ésser a l’estiu. Aquest matí, el vent ha estat gargal; a la tarda, garbí. És l’oscil·lació normal.

El garbí és un vent africà, turbulent, ratxós, humit, tèrbol, molta fressa i poca endreça. El gargal és un vent més acadèmic. Ha passat per Grècia i per Itàlia i ha tocat, abans d’arribar ací, formes divines —per mi tan llunyanes. Arriba de la mar, seguit i entenimentat.

No em cal pas acomiadar-me d’aquests vents. Els porto a la sang —amb la tramuntana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de maig 1919

dimecres 29 maig 2019

Quan arriba la primavera, cada any és el mateix: a la tertúlia es produeixen petites tempestats en successius vasos d’aigua. Avui hem assistit a unes quantes. La meteorologia deu jugar un cert paper en aquestes petites pintoresques baralles que donen un cert encant a la vida de poble.

Joan B. Coromina s’ha considerat obligat a parlar, amb displicència —i en nom de la religió—, de les beates. En el moment que es disposava a donar sabor al seu relat fent-hi petar, posant la boca una mica torta, alguna riallada, Gori l’ha aturat en sec.

—No té cap sentit parlar d’aquesta manera —ha dit Gori, indignat—. No té sentit fer brometa de les beates en nom de la religió, havent-hi, en altres aspectes, tants arguments al seu favor. Tinc observat que aquestes senyoretes d’aspecte bleda i temorenc, d’un interès gairebé sempre escàs, d’un humor intemperant, tenen un toc especial per fer confitures de préssec i d’albercoc, llaminadures exquisides, cremes agradables. Si no hi ha d’haver confitures, doncs, burleu-vos tant com vulgueu de les beates. Ara: si hi ha d’haver confitures (i jo en sóc partidari), no sé per què no hi ha d’haver beates…

—Sou un impressionant tabernacle!… —diu Coromina amb el despit pintat a la cara.

—I vós teniu molt de vent a la flauta… —contesta Gori abocant l’ampolleta de canya a la seva tassa.

Es queden mirant-se com gat i gos. Intermitentment la mirada se’ls endureix i l’escena és d’un còmic inenarrable.

Després Coromina —que sembla tenir un dia de loquacitat— es dirigeix a mi i em diu amb una cara de mal humor:

—Un dia parlarem de la universitat. La universitat és la creació més directa de la nostra burgesia, de la nostra hòrrida burgesia. Per comprendre el que dic, feu, si us plau, aquesta prova: amb un analfabet us hi entendreu sempre; amb un home que llegeix el diari i sap la regla de tres ja us serà més difícil; amb un home de carrera no hi dialogareu, seriosament, mai. Sobre el gust de la burgesia no us vull pas dir res, perquè no acabaríem mai: que us consti, en tot cas, que la burgesia ha corromput el gust dels capellans i dels paletes, que eren la gent del país que, de sempre, havien tingut un gust més refinat. És una classe que no té imaginació, ni gust… ni la menor vel·leïtat d’amollar els quartos. És la classe més pobra i miserable del país… A través dels padres per un cantó, de la universitat per l’altre, i de les dones per l’altre, la burgesia crea la classe dirigent, classe que només té un principi: trafiquejar i manar i un fi: deixar les coses com sempre han estat.

Arribat a aquest punt, Coromina mira Gori, observa que aquest somriu i, de sobte, calla. Després d’una petita pausa, Gori dóna una mirada circular i pregunta:

¿Hi haurà algú, no totalment primari, per fer la manilla? Retorn  de les fulminants mirades de tantost, d’un còmic tan pujat.

La gent d’aquest país practica un epicureisme de més o menys via estreta, però ho fa com si se’n donés vergonya, com si fos un cas de demanar perdó. El confiter, en canvi, defensa una mena d’epicureisme obert, però la seva pobresa no li permet practicar-lo ni en els aspectes més nimis. Això demostra, potser, que les coses d’aquest món són molt mal repartides.

 

—L’Empordà —sol dir Salvi Soler— és un país molt curiós. Hi ha gent, en aquests rodals, que prefereix vendre una cosa per dos-cents duros i no cobrar, que per cent cobrant a l’acte.

 

August Carbonell té una nou del coll impressionant, magnífica. Quan encanyona, la nou li fa uns moviments tan variats, divertits i sorprenents, que l’amenitat del coll dels ànecs queda al seu costat pàl·lida i insignificant.

—El senyor Carbonell —diu Frigola— pot estar positivament agraït als designis de la Providència. De vegades la Providència permet que un home sigui esguerrat perquè es pugui guanyar la vida. Sense que es pugui dir que el senyor Carbonell sigui un home esguerrat, sinó que gaudeix d’una salut magnífica, disposa d’una nou del coll que val literalment un imperi. Amb una nou així es pot anar a tot arreu amb la seguretat de resoldre tots els problemes. A Amèrica, seria convidat cada dia en una casa diferent, perquè ningú no voldria perdre l’ocasió de veure una cosa tan divertida.

 

Posar-se un tros de glaç a la boca —o veure-ho— em dóna la sensació física de l’estupidesa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada