Arxiu de la categoria ‘societat’

22 de febrer 1919

divendres 22 febrer 2019

Fa molt bon temps —inexplicablement bo, gairebé calorós. La roba us fa nosa. El cuiro del barret se us enganxa al front. Al carrer hi ha un aire massa suau, tebi. En el camí de l’Ateneu, trobo Gich, estudiant de medicina. Em diu que va a Palafrugell a passar el carnaval. No em tempta pas d’anar-hi. Penso poc, en realitat, en Palafrugell. No tinc temps. Àdhuc les persones com jo, tan desvagades, quantes coses no fan per falta de temps!

A la biblioteca treballo en la traducció de Renard. És difícil. No ho hauria dit mai. M’avergonyeix de veure’m voltat de tants diccionaris. És excessiu. Però això em fa comprendre la felicitat de les persones que es dediquen a l’erudició. Com deuen gaudir furategant papers, voltant-se de quilos i quilos de llibres! Quina deliciosa vida la d’aquests erudits!

Havent dinat em quedo una estona al pis. Les noies han marxat al col·legi. Una gran calma. Els sorolls del carrer arriben esmorteïts. Faig el cafè a la meva taula —és una feina agradable— i llegeixo. La meva mare fa un sargit asseguda al meu costat. De tant en tant es posa les ulleres sobre el front i em mira un moment d’una manera —¿com ho diré?— objectiva. ¿Què deu pensar de mi? Quan té la impressió que jo sento que em mira, es posa les ulleres i torna al sargit.

A darrera hora de la tarda, al Lyon d’Or, amb Xavier Güell. En dues o tres taules, hom discuteix acaloradament. Els que parlen cridant discuteixen la situació general i les vagues en curs. Els que parlen baix s’ocupen de la revifalla de la grip. Hi ha una revifalla de la grip. Güell em diu que no val la pena d’amoïnar-s’hi i que només es mor un cop. Els enamorats —Güell s’ha enamorat d’una senyoreta molt elegant, alta i prima— són valents.

Sortint del cafè enfilem el carrer de Sant Pau. Volem veure la situació de la ciutat. A mesura que anem caminant, el formigueig humà del carrer creix. La porta de sortida d’un cine sembla que vomiti gent. A les cantonades torren castanyes: hi ha persones estintolades al carrer que mengen castanyes i cacauets. Els petits aparadors, amb les plates de mongetes bullides. El soroll de les boles de billar dels bars i dels cafès. Es veu un grup d’homes que sobreïx de l’angle d’un biombo. Deuen jugar al set i mig. Els cartells de toros, a les parets —residus de l’estiu. Les parelles, que entren a les portes de les escaletes. Les peles de taronja del carrer. Les llums tristes i vagues dels pisos. La taca blanca d’una roba penjada a un balcó... Enfilem el carrer de la Cadena. No hi ha pas tanta densitat ni tanta llum com al carrer de Sant Pau. La gent és més pobra, el carrer és més ombrívol; les escaletes, més sòrdides i fosques. Les dones de les voreres són més velles. Una opressió irreparable —que té un punt de tètric. Una nena amb un càntir d’aigua —les faldilles com un esquellinc. En passar per davant d’una determinada casa —que vaig freqüentar anys enrere— penso en el menjador, en aquella senyora tan grassa asseguda sempre al balancí —aquella senyora que es feia pentinar havent sopat per una pentinadora vella— i les parets amb un paper violaci, plenes de retrats de família. Penso en aquelles cares dels retrats —en aquell aire anònim i misteriós de la gent.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de febrer 1919

dimecres 20 febrer 2019

Dijous. — La vida de sempre. Treballo —més o menys. Vaig a la universitat, a aprendre la instrucció militar —la recámara, el retaco, el cerrojo…, etc.— i a l’Ateneu. Llargues conversacions amb Joan Climent i Alexandre Plana. El primer és un catòlic respectuós amb els ateus. El segon és un ateu respectuós amb els catòlics. Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics. L’agitació social continua molt tensa.

Salvador Eures, que viu una mica al marge de tot, una mica sorprès que el món sigui diferent del que diuen les seves llibretes, em convida a passar el dia de carnaval al seu poble: al Vendrell.

He anat a l’enterrament d’un nen del professor Boix.

 

Amb el correu de la tarda ha marxat l’àvia Marieta. No s’ha pas hagut de posar dol per la mort de l’oncle Pepet. M’ha dit que fa més de trenta anys que en porta. Ha marxat amb el mocador al cap sobre els cabells blanquíssims i el cistell.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de febrer 1919

dilluns 18 febrer 2019

Com que la situació de Barcelona continua essent molt delicada i no es pot anar enlloc sense que us facin posar amb els braços enlaire, em quedo a casa a treballar. Sovint m’agafa l’obsessió d’aquests anys que he passat a la universitat. ¿Per què la gent parla tan sovint de l’alegre vida dels estudiants? No he arribat mai a comprendre, almenys en el meu cas particular, el sentit d’aquestes paraules. De vegades recordo episodis de la meva vida d’estudiant.

Per liquidar, primer, el desastrós afer de l’arròs de Pals, per fer marxar, després, l’aventura de la plantació d’arròs a la província d’Osca (a Ariestolas-Montsó), el meu pare hagué de recórrer a l’expedient normal: al que vulgarment s’anomena la bola de lletres. Aquesta bola durà molt de temps. Anguniejà la meva joventut. Em féu passar hores molt amargues.

El meu pare m’escrivia des de Palafrugell: «El dia 4 venç una lletra de 1.800 pessetes. S’haurà d’anar a pagar a la Banca Magí Valls, plaça d’Urquinaona. El dia 4, al matí, no et moguis de casa. T’enviaré els diners per l’ordinari. Quan els tinguis, vés a la banca i retira la lletra. Això s’ha de fer amb preferència a qualsevol altra cosa, perquè és important. S’ha de fer per manera d’evitar totes les despeses».

Quan arribava el dia 4, em quedava al pis, per tal d’esperar l’ordinari. L’esperava amb ànsia. Podien passar tres coses: que l’ordinari i els diners arribessin a l’hora. En aquest cas, tot es reduïa a presentar-se a la banca, fer una llarga estona de cua i retirar la lletra d’un empleat malagradós i displicent que acabava de fer un negoci i semblava que us havia fet un favor d’una importància sensacional. Per desgràcia, però, aquesta possibilitat era una excepció. Generalment, les coses seguien un altre viarany.

L’ordinari es solia presentar al pis a quarts d’una de la tarda. Havia hagut de seguir un determinat itinerari i no havia pogut arribar abans. Ja en possessió dels diners, baixava els esgraons de quatre en quatre, prenia el tramvia fins a la plaça de Catalunya, corria després per la Ronda fins a Urquinaona i pujava les escales de la banca —car la banca era a un primer pis— galopant. Quan arribava davant de la finestreta, l’establiment solia trobar-se en els preliminars de l’acabament de la feina. Em situava en el residu de cua formada davant del forat. Generalment ocupava el darrer lloc… Amb això tocava la una. El caixer donava llavors una ullada a les persones que tenia al seu davant. Si descobria en la cua algun client de la casa o algun senyor ben vestit, condescendia de treballar una mica més. Llavors hi havia, encara, l’esperança d’arribar a algun resultat. Però generalment, quan tocava l’hora, la porteta de la finestra es tancava, pura i simplement, d’una revolada. Quedàvem amb un pam de nas. Ens miràvem en silenci. Generalment la gent marxava amb el cap baix. Es sentia com baixaven l’escala, ara un pas, ara un altre.

Alguna vegada, vaig atrevir-me a trucar, amb els nusos del dit, al vidre esmerilat. El caixer, amb una cara de sorpresa, obria una escletxa.

—Era per pagar una lletra… —que jo li deia, tímid, gairebé tremolant.

—Ha fet tard! Les lletres s’han de pagar abans de les dotze.

—Sí, és clar… Però no és pas culpa meva. El retard és absolutament involuntari. L’ordinari s’ha endarrerit.

—¿Què vol que li digui? No puc pas perdre el temps. La lletra ha estat protestada… Si s’afanya…

—¿On haig d’anar?

—Al col·legi de notaris… Si s’afanya hi arribarà abans del repartiment habitual.

Això passava quan el caixer estava de bon humor o potser quan li feia llàstima. Generalment estava ocupat en coses molt més importants i tancava la finestra a les primeres paraules.

Corria, llavors, fins al col·legi de notaris. Hi vaig haver d’anar tan sovint que el porter arribà a tenir-me una certa simpatia. M’acompanyava a un despatx on hi havia un senyor que portava una llarga bata groga: un escrivent de paper segellat. El porter li deia unes paraules en veu baixa. L’escrivent desapareixia una estona i tornava amb un paquet de lletres a la mà. Buscàvem la lletra. No deixàvem pas mai de trobar-la. Amollava els diners sobre la taula i ell m’allargava el document.

—Són divuit pessetes! —feia amb un aire enravenat mentre me la donava.

Un dia, després de butxaquejar nerviosament, no vaig poder reunir els diners de les despeses del col·legi. Sí, ja ho sé. Divuit pessetes són molt pocs diners. És clar. És una quantitat irrisòria, ridícula. És una quantitat irrisòria, sobretot, quan es posseeix. Quan no es posseeix us pot fer fer un paper ridícul com una casa —absolutament humiliant. El porter tingué un rapte de confiança i m’avançà les quatre o cinc pessetes que em faltaven. Vaig tornar al pis a peu i vaig arribar-hi a un quart de quatre de la tarda, en un estat de vexació interior, dolorós, insuportable.

Però també podia passar una tercera possibilitat: que el meu pare no s’hagués pogut fer amb els diners per al dia 4 i que l’ordinari els portés el dia 5. Llavors hauria estat inútil de fer cap a la banca. Anava directament al col·legi notarial. Explicava a l’escrivent de la bata groga el que feia al cas.

—La lletra —em diu— ha entrat en el repartiment…

—Sí, sí, és clar. ¿A quin notari ha tocat?

L’escrivent obria, amb una gran calma, un calaix de la seva taula i n’extreia una llista escrita a màquina. Hi passava els ulls amb una lentitud i una parsimònia vertaderament notarials. La trobava.

—La té el notari Tal, del carrer de Casp… —em deia donant una pipada al seu cigarret de paper esgrogueït—. Allà la trobarà.

Corria a la notaria del notari Tal, del carrer de Casp. Els notaris viuen en llocs cèntrics i solen ocupar pisos espaiosos, de sostre molt alt, importants. Hi sol regnar una calma agradable, un cert benestar. Era absolutament trist haver d’entrar en aquests pisos amb una presumpció de mal pagador, amb un aire gairebé de criminal, per retirar una lletra protestada. Una lletra protestada! Era horrible, insuportable! Tan agradable com hauria estat entrar en un d’aquests pisos per dinar amb el notari, la seva senyora i les nenes!

Desconfiat i inquisitiu, em rebia el sòmines de la notaria —l’empleat que sol haver-hi a l’avant-avant-despatx del notari, aquests sòmines que solen tenir una cara pàl·lida i devastada, envellits prematurament, que porten un manguito de roba lligat a sobre el colze.

—¿Què se li ofereix, jove? —sentíeu que us deia.

—Venia a pagar una lletra protestada…

N’hi havia que aprofitaven l’ocasió per repetir els tòpics jurídics que havien sentit a dir.

—Una lletra de canvi, jove, és un document amb força executiva…

—Per això venia a pagar-la… Prengui nota, si li plau…

—Molt bé, molt bé… Esperi’s un moment.

L’escrivent desapareixia per darrere d’una porta tapada per una cortina, car, a les notaries, hi ha sempre una ficció, més o menys seriosa, de secret. Al cap d’un temps prudencial reapareixia l’empleat seguit d’un altre senyor que no portava manguito. Aquest darrer senyor portava un paper a la mà: era la lletra.

—Digui’m, per favor, el que li dec… —feia jo després de dipositar sobre la taula l’import de la lletra.

—Són trenta-vuit pessetes…

Aquest import variava segons la quantia de la lletra i les hores transcorregudes des del protest. Però sempre solien ésser trenta-vuit pessetes.

Amb la lletra a la butxaca baixava les escales alliberat, com si m’haguessin tret un gran pes de sobre, però fatigadíssim: la tensió horrible de dos dies m’havia desfet els nervis. Arribat al carrer, m’hauria agradat de veure-ho tot més bonic, però generalment no veia més que unes volves negres sobre un color groguenc que pujaven i baixaven davant de la vista. Sovint m’asseia a un banc i deixava passar una estona amb el barret a la mà. Sentia a tot el cos com un defalliment. I, de seguida que em sentia més fort, em venia a la memòria l’obsessió que el mes entrant es produiria ineluctablement la repetició exacta dels mateixos fets.

Educat en l’ortodòxia burgesa més estricta, sensible a l’horror de tenir deutes, partidari de pagar i de cobrar religiosament, no vaig poder adaptar-me mai a aquella situació asfixiant, peremptòria i mísera. La pobresa absoluta m’hauria convingut més que la humiliació mensual de la bola de lletres. Si m’hagués pogut desfogar… ¿Però desfogar què, amb qui? Tot això passava entre els meus disset i dinou anys —en una edat en què no hauria pas sabut formular un judici crític coherent i plausible. Per altra part, la meva fidelitat familiar era absoluta: considerava que el meu pare havia fet tot el que havia pogut i que si havia comès algun error era més una conseqüència de la formació que el seu temps li havia donat que d’algun defecte personal intrínsec. L’única cosa que començava d’entreveure era l’absurditat que suposa voler fer negoci sense tenir-ne un autèntic temperament. Tot aquest dolorós desori em portà a meditar sobre l’estratègia que cal seguir en la vida. Vaig començar d’entreveure que, per simplement subsistir, el que cal abans que tot és fer-se càrrec de les pròpies condicions negatives. Si la consciència d’aquestes condicions desapareix en l’enlluernament que produeixen les condicions positives —les virtuts, si voleu—, els resultats poden ésser fatals. Sempre he cregut que el moll de l’os de la saviesa socràtica: «Coneix-te a tu mateix», és «coneix-te els defectes».

I aquests són episodis de la meva vida d’estudiant. Han influït molt més sobre la meva formació, infinitament més que la universitat mateixa. Dir que des de llavors les lletres de canvi, les finestretes i l’engranatge dels protestos em fan horror seria afirmar una cosa merament pintoresca. M’han deixat un horror tal que si alguna vegada em perdo és molt més fàcil que em trobeu picant pedra a la carretera que entrant o sortint dels bancs o fent cua a les finestretes. M’han deixat una cosa més fonda que un moviment de repulsió: m’han deixat un gust amarg, de cendra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 de febrer 1919

dissabte 16 febrer 2019

Diumenge. — Fins ahir, dissabte, continuaren els aldarulls universitaris. L’agitació obrera creix. La gent està pendent del que passarà demà, dilluns. Hi ha la por, molt generalitzada, que Barcelona podria quedar sense llum, ni força, d’un moment a l’altre.

Passada una part de la tarda amb Salvador Eures, al seu pis del carrer de la Universitat. Des dels temps ja llunyans del «Caos» que escriu unes llibretes —un dietari, segons tinc entès, molt intel·lectual. El pis està igual: fosc i una mica ple de pols. Els seus ídols resten intactes: Nietzsche i Wagner. En realitat, Eures és un conservador confusionat per Nietzsche. Continua mantenint una fòbia activa contra la democràcia. Les declaracions alemanyes sobre la superioritat vital i contra la moral dels esclaus l’encanten.

Les llibretes, que Eures em llegeix a trossos, tenen una nota molt característica: l’obsessió de les dones. El gavadal de notes contra les dones és innombrable. «Sóc feminòfob! —em diu Eures, i la paraula em fa gràcia—, però això no vol pas dir que sigui un efeminat…».

«Per a l’única funció digna de la dona, per a la més essencial que realitza —escriu a la llibreta—, es fa indispensable una missa purificadora». Trobo que el to és revoltant i passablement sinistre. En un altre lloc escriu: «Si en una relació amorosa l’home adopta la reserva que sol adoptar habitualment la dona —car, si l’home es clareja, la dona es reserva—, llavors és la dona la que amb el més fred atreviment dóna a la publicitat els termes de la relació». Penso: ¿i què?

Però aquestes qüestions d’estratègia sentimental ¿tenen tanta importància com Eures creu? Crec que el problema és un altre. Li recordo l’anècdota Wagner-Nietzsche.

 

Wagner a Nietzsche: «Tingueu dones, Herr Nietzsche, tingueu dones!».

Nietzsche: «¿Com és possible tenir dones?».

Wagner: «Robeu-les! Rapteu-les! Salteu per sobre de tots els obstacles!…».

Potser Eures pateix de l’error, com molts altres xicots d’educació dita seriosa i acurada, de creure que l’home és més un animal racional que un animal sensual.

 

L’àvia Marieta és encara ací; però, segons diu, no hi està pas gaire bé. Treta del carrer Estret i privada de poder anar cada dia al mas amb el cistellet, es troba desplaçada.

—A Barcelona —em diu—, quanta gent no hi ha! Pel meu gust n’hi ha massa. Quan jo era criatura, cinquanta o més anys enrere, ens pensàvem que Barcelona era una gran ciutat. Era ben poca cosa al costat de la d’ara. A més, tot és tan diferent del meu temps! Quan vivíem al pla de Palacio tothom feia carn d’olla cada dia. Ara he vist que a penes ningú en fa. I quantes lleteries no es veuen pels carrers! En el meu temps, la llet només la prenien els malalts…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de febrer 1919

dijous 14 febrer 2019

Divendres. — Enterrament de l’oncle Pepet Colomer —un oncle llunyà. Utilitzo el diminutiu patronímic, no pas per familiaritat, car a penes el coneixia; ho faig simplement perquè així era anomenat a casa. S’havia casat amb una tia de Mont-ras de la branca de l’àvia Marieta. Era un home alt, pàl·lid, macilent, apagat, metòdic, precís, que semblava enraonar amb temor, el tipus exacte de l’empleat mitjà. Sempre que l’havia vist m’havia fet l’efecte d’un convalescent de les bastonades que la vida li havia donat.

Quan arribo al pis (avinguda de la República Argentina) sento els plors de l’escala estant. Angoixa opressiva. L’àvia Marieta —que ha vingut per a l’enterrament— es desfà consolant tothom, tractant d’aguantar sobretot la tia Carolina, que està devastada.

Arriben els capellans. La psalmòdia vaga. Fa un matí esplèndid, radiant. S’organitza l’enterrament. La gent que saluda entre els tramvies, els cotxes i la gent que passa. El llarg viatge al Cementiri Vell, en el faetó de vidres. La detenció en el pas a nivell, perquè el tren de marina passi. El cementiri pansit, tan ben conservat: el paleta que encara no ha acabat el nínxol, les propines, el no saber què dir… Després, amb Quimet —un parent de l’oncle, d’ofici joier—, el seu fill i Bosch, el gendre de la casa, tornem al pis. L’àvia Marieta continua infatigable consolant tothom. L’oncle era la bondat mateixa; havia estat molt baquetejat.

 

Quan tornant de l’enterrament arribo a la universitat, em trobo que s’hi ha declarat la vaga. La guàrdia civil és a la porta: només s’hi pot entrar pel porticó mig tancat. Ningú no em sap donar raó de la causa de la vaga. Sospito que s’ha produït per la influència general. A la ciutat hi ha una enorme agitació obrera. Tothom afirma que es va a la vaga general. El sometent recluta i arma la gent d’una manera franca.

Els diaris porten la notícia de la mort de Jaume Brossa.1 A l’Ateneu, Plana em diu que, quan a Barcelona es produeix la més petita alarma, una de les primeres persones que la policia deté és Brossa. Sembla que té una fitxa incancel·lable. Quan avui s’han presentat per detenir-lo feia els últims badalls.

Abans de sopar vaig a l’Acadèmia Militar de les Drassanes a aprendre la instrucció. Sóc un excedent de cupo, amb el servei militar endarrerit per l’excepció que hom fa als estudiants. L’Acadèmia és al costat de la farmàcia militar. En passar la porta d’entrada se sent l’olor que irradien aquesta classe d’establiments. A l’altra banda hi ha les barraques de llibres vells de les Drassanes.

Dins d’un corredor llarg, mal il·luminat per unes bombetes elèctriques grogues, em trobo amb quaranta o cinquanta galifardeus pràcticament desconeguts, que mouen un cert xivarri. Un sergent passa llista i es fa una mica de calma. Ens posem un corretjam i unes cartutxeres sota l’americana i ens donen un màuser. Sortim, després, al carrer i fem la instrucció pels voltants de la Duana, sota dels arcs voltaics. A Barcelona hi ha tants badocs que, malgrat el fred i l’hora intempestiva, sempre tenim públic. Els dies de pluja o de mal temps —ha dit el sergent— ens quedarem a dins per tal d’aprendre els articles teòrics.

El cerrojo i la recámara… Hem hagut de comprar un manual. «¡Hay que aprender el manual!», diu sovint el sergent, nerviós i agitat. La descripció que el manual fa del fusell és, per a mi, inintel·ligible. Seria molt més eficaç una lliçó pràctica. La descripció d’una màquina és molt difícil d’entendre. Tot això, per a mi, és absolutament nou i molt singular.

 

Al vespre, a casa, llegeixo Aurora de Nietzsche. A través de la lectura de Nietzsche tinc la il·lusió de comprendre vagament la vida del món antic. Dic que tinc la il·lusió —és clar. Desgraciadament, no puc pas anar més enllà. Aquest efecte que em fa Nietzsche, no me l’ha pas produït cap altre escoliasta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquest apèndix va ser inclòs al bloQG del 2008 pel fet curiós que Jaume Brossa morí el 1919 a Barcelona, el mateix lloc i any que naixia el poeta i dramaturg Joan Brossa. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada