Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

17 d’agost 1918.

divendres 17 agost 2018

Dia mort, nuvolós, amb una gran pesadesa a l’aire i un cel de xafogor. Flotant sobre l’horitzó de la mar hi ha una boirina que, de vegades, sembla una terra vaga —un miratge imprecís, incert. Vent de garbí petit. Humitat. Encara sembla durar l’enterbolinament de Santa Maria.

A la tarda s’ha produït al Canadell un fenomen insospitat: el senyor Joanola ha tret la ullera de llarga vista al jardinet.

juanolacalellaEl senyor Joanola és un senyor oriünd de Palafrugell que té una farmàcia a Barcelona. És un home absolutament puntual. L’horari que impera a casa seva és rígid. Té al mateix temps la mania de projectar sobre les coses d’aquest món l’ordre i la precisió. El seu ideal terrenal és: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. Disposa a casa seva d’innombrables calaixets on tot és posat admirablement organitzat i etiquetat: els taps, les xinxetes, les eines, els caragols, els claus, els cordills, etc. No es pot demanar més. Sembla, a primera vista, que un home així no hauria de tenir curiositat per res —perquè, si l’ordre no serveix per corregir el turment de la curiositat, ¿de què serveix? El cert és que el senyor Joanola conserva, malgrat tot, una gran curiositat. Quan passa un vaixell per ell desconegut, treu la ullera de llarga vista per tal de fer la corresponent indagació i saber a què atenir-se. Això arriba rares vegades, perquè el senyor Joanola, gran afeccionat a la mar, coneix gairebé tota la navegació que desfila per davant d’aquest coster. Per això, quan treu la ullera és que hi ha novetat —cosa que provoca al Canadell una espècie d’esdeveniment.

La té guardada en dues capses de fusta polida, agradable al tacte, fina. En una d’elles, sobre un panyo de drap verd, de pelfa, que sembla un llitet, hi posa el cilindre de la ullera. En l’altra, el trípode. L’obertura de les dues caixetes és realitzada amb la màxima cura, amb les pometes dels dits. El trípode és allargat i col·locat a terra, a l’ombra de l’acàcia, seguint una mena de ritu. El cilindre és desplaçat del seu llitet amb una delectació lenta i, sobre els vidres, hi és passada una baieta. Després, el cilindre és enroscat, amb una estudiada calma i un tecnicisme perfecte, en el trípode.

Una vegada la ullera ha estat muntada, el senyor Joanola ha passat del jardinet a l’interior de casa seva. Ha travessat el menjador. En aquest menjador sol trobar-s’hi gairebé sempre la senyora Joanola asseguda a un balancí, el cap sobre un coixí, patint dels seus persistents mals de cap, de les seves inacabables migranyes tristes. Doncs bé: el senyor Joanola, que entrà a casa seva sense res al cap, en surt ara cobert amb una gorra japonesa de visera de xarol magnífica. És la gorra més semblant a la d’un oficial de marina —però, com que el senyor Joanola no és ni de la marina mercant, porta una gorra japonesa.

Amb la gorra de referència posada una mica de cantó i el cos inflexionat com si anés a tirar el disc, ha posat el seu ull darrere del vidre de la ullera i després ha anat graduant la visibilitat per tal de fixar, a l’horitzó, la presència del vaixell que ha entrevist o pretès entreveure. Ha de tractar-se d’un vaixell singular i absolutament desconegut perquè s’hagi produït el muntatge de la ullera.

Amb això, s’ha escampat pel Canadell la notícia de l’aparició de l’aparell, i la gent —sobretot la joventut i les criatures— han fet cap, corrent, a la reixa del jardinet. «El senyor Joanola ha tret la ullera! Mamà, el senyor Joanola ha tret la ullera! Passa un vapor molt estrany, grossíssim! La ullera! La ullera!». Així s’ha produït com un remolí, i un sens fi de persones han contemplat, embadalides, del carrer estant, com el senyor Joanola mirava per la ullera.

Tot d’una, una senyoreta ha dit:

—¿Per què no ens ho deixa veure?

I, havent dibuixat un petit somriure, el jardinet s’ha vist envaït, ràpidament, de tota una caterva de gent. En un instant, l’aparell s’ha vist voltat d’un cercle de tabalots i de cridaners.

—M’ho deixi veure! M’ho deixi veure! Jo també ho vull veure!…

I així han començat les empentes al voltant de la ullera —brogit que ha anat d’augment fins que s’ha produït l’irreparable: tot d’una s’ha vist la mà d’una persona sobre el llautó groc, rutilant, brunyit, de la ullera. El senyor Joanola s’ha descompost. Cridant, crispat, nerviós, ha dit:

—Si toquen la ullera els faré la cara nova!… Què s’han pensat, desvergonyits! Facin el favor de tenir una mica de respecte!

Amb la baieta verda ha eixugat l’empremta deixada per la mà sacrílega enmig d’un gran silenci. Després, ja més tranquil·lizat, ha dit:

—Anem per ordre. Que tothom es posi en fila. Així. Comenci vostè…

Hem anat desfilant un darrere l’altre i posant una estona l’ull darrere el vidre de la ullera.

—¿La té bé?

—Sí senyor, molt bé.

Però, a mesura que la fila ha anat passant, la desil·lusió s’ha anat pintant a la cara de la gent. En el moment d’adaptar l’ull al cristall, ens semblà veure pampalluguejar alguna forma imprecisa, molt vaga, perduda en l’horitzó. Però aferrar aquesta forma ha estat impossible. Realment i concretament, ningú no ha vist res.

—¿Tu has vist alguna cosa?

—Jo no, ¿i tu?

—Jo, francament, no he vist res…

A la fi, un agosarat ha preguntat al senyor Joanola:

—¿Vostè ha vist alguna cosa, senyor Joanola?

—Al principi em semblà que veia la xemeneia i la fumerola d’un vapor… Després m’ho ha semblat menys. En realitat, no he vist res. Absolutament res…

—I doncs, ¿què ha estat això? Perquè la ullera sembla bona…

—Vostè dirà… Magnífica! ¿Vol que li sigui franc? Ha estat una falsa alarma, ve-li aquí!… —ha dit, una mica reduït i escorregut, el senyor Joanola.

El grup ha abandonat el jardinet amb una cara llarga. Després s’ha dispersat lentament. El senyor Joanola ha desenroscat l’aparell, ha encaixonat amb una calma litúrgica els seus elements i els ha entrat a casa seva. Després ha deixat al penja-robes la gorra japonesa.

I així anem passant l’estiu, ingènuament, al Canadell.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’agost 1918

dimarts 14 agost 2018

Ha vingut a passar uns dies la família Vayreda d’Olot, a la torre de Calella, que és de la senyora Puig de la Bellacasa. Són parents. Hi ha la senyora Casabó, vídua del gran pintor, i els seus fills: Francesc, que és un geperut que fa posar pell de gallina, i Montserrat, una de les noies més guapes i esveltes que es poden veure en aquest moment. Així, hem passat aquestes últimes tardes amb aquesta família, navegant al fil de la costa amb el gussi Nuestra Señora del Carmen. Quina meravella, quina impressionant bellesa és aquesta noia! És agradable de transportar, encara que sigui en una embarcació molt petita, una deessa jove, rossa i fresca. La monstruosa geologia de basalts i granits, d’àrids calcaris, de llècols foscos, desapareix davant les formes humanes ben fetes.

Hem fet llargues excursions. Hem arribat, d’un cantó, al cap de Begur; de l’altre hem anat fins a Castell. Hem fet, amb el meu germà, vogades llargues i persistents. Tot ha anat de primera. La gent de l’interior sol fer les seves experiències marines en un estat de badoqueria i de mutisme. Així, hem passat aquestes tardes parlant només l’indispensable, sentint passar el vent.

Hem trobat molt bon temps: calmes de mar i vents petits. Ningú no ha tingut cap excessiva molèstia. De vegades, és clar, en el rabeig que l’aigua fa sobre el coster, en els esculls i niells, l’embarcació catxava una mica i es produïa la coneguda buidor a l’estómac que feia venir, amb el moment d’angúnia, una mica de pal·lidesa a la cara i als llavis i un punt de fredor al front. Però, llevat d’això, no s’ha produït res més. Convé veure les deesses en un estat de salut física permanent, per no caure, sobretot, en els excessos del senequisme.

A Goethe, se’l pot admirar per moltes raons. Jo li admiro tant la vida privada com la pública. Goethe ha estat bescantat i titllat d’egoista perquè s’evadí dels parts de les seves amigues i de les agonies i els enterraments dels seus amics. Personalment, aquestes actituds no me’l fan pas antipàtic. Saber resistir les temptacions del desinterès més o menys absolut —sempre una mica equívoc—, de la indiferència glacial, del senequisme, pot també no ésser un vici. En tots els aspectes, massa familiaritat fastigueja.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juliol 1918

diumenge 15 juliol 2018

He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.) La calor rabiosa ha acabat amb la indefectible tempestat de trons i llamps i pedregada… sí, la pedregada justa per destruir la collita de les vinyes. Les delícies maternals de la naturalesa! Veure els llamps tan pròxims, fosforescents, morats, violacis, ensofrats de groc, carminats, darrere la densa cortina blanca, fantasmal, del calabruixó, és un espectacle que mai cap escenari no podrà vagament imitar —per més fastuós i enlluernador escenari que sigui. No hi haurà mai cap morena Salomé el perfil de la qual pugui comparar-se al zig-zag d’un llamp clavat a terra, ni cap vel de Salomé més fascinador que els vels —boirina blavenca, lleu, brodada— d’una pedregada.

Però la frescor ha estat de poca durada.

Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les Faules d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la Gramàtica catalana de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels Diàlegs de Lluís Vives.

He trobat també uns llibres de batxillerat i de carrera, del meu pare i de l’oncle Martí, i una quarantena de quilos de llibres d’anar a missa que foren propietat del senyor Esteve Casadevall. Res. Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure’m arribar amb un «altre» llibre, no es pot estar de dir:

—Malaguanyats diners!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de maig 1918

dimecres 23 maig 2018

 

Després de la seva llarga reclusió hivernal, la tortuga del jardí ha donat senyals de vida. És possible que faci ja alguns dies que circuli; no me n’havia, encara, adonat. Veig com camina, la closca llistada de groc, per l’ombra que fan els testos d’hortènsies. Treu un cap de rèptil bonari, una cua ridícula, fa anar les potes amb una lentitud xamploia i grotesca.

Ignoro quin incentiu parasitari porta la tortuga a viure en la proximitat de l’home. El gos és un comensal de l’home en totes les latituds i en tots els climes. La rata és un paràsit de l’espècie humana. El gat és un paràsit de les rates. L’home es rodeja d’animals domèstics per devorar-los a taula, amb la forquilla i el ganivet, en la tranquil·litat i la pau de la vida familiar. ¿Què troba la tortuga en les proximitats dels homes i de les dones per aclimatar-s’hi tan perfectament?

Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem cap cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.

Des que la tortuga viu al jardí, hem tingut diferents gossos. Les relacions de la tortuga amb els gossos successius sempre foren dolentes. La tortuga té l’endimoniat costum, que potser no és més que un reflex condicionat, d’orinar-se al jaç del gos. Davant d’aquesta deplorable realitat, el gos s’enfurisma. Quan el gos veu la tortuga se li acosta i amb la pota la inverteix, la gira com aquell que gira un plat soper. La tortuga queda amb la panxa al sol. Amb les potes, la cua i el cap fa tota mena de moviments per redreçar-se. Inútil. No pot redreçar-se. Quedaria amb el ventre enlaire tota la vida si algun de nosaltres no la tornés a posar de panxa a terra. Si el gos veu aquesta operació, lladra desaforadament en senyal de protesta. Així doncs, si la supervivència de les tortugues es deixés al criteri dels gossos, ja se n’hauria, probablement, perdut la mena. Una tortuga invertida, posada al revés, es moriria, a la llarga. No es podria ni redreçar per ella mateixa ni crec que cap animal l’ajudés a fer-ho. Però l’home i la dona, els joves i les senyoretes, i fins i tot les criatures, no podem sofrir de veure tortugues invertides i les redrecem. No sé pas si ho fem per sentimentalisme; ho fem, potser, perquè trobem més horrible una tortuga de panxa al sol —amb la visió del ventre blanquinós, de color de fang— que una tortuga tocant de peus a terra. Així resulta, doncs, que els gossos —en tot cas— són l’esperit maligne de les tortugues i els homes i les dones, la seva providència benigna i adorable.

A la perruqueria llegeixo els papers que publica a L’Esquella Santiago Rusiñol. En general, Rusiñol és inintel·ligible. Escriu el que sol anomenar-se «el català que ara es parla». Les llibertats que es pren amb la ploma a la mà donen als seus escrits un aspecte de monòleg descosit, desmanegat, d’elucubració inconscient. ¿Té alguna cosa a veure la literatura amb la inconsciència?

Ara bé: succeeix, però, que de vegades és possible, en un o altre topant de l’escrit, entendre l’escriptura, i llavors, si el paper no és insignificant, pot arribar a ésser absolutament graciós. La manera d’escriure de Rusiñol no té res a veure, per exemple, amb el que, per a un francès, és una cosa escrita. És una literatura merament parlada, amb tota la brossa del llenguatge corrent més corromput, amb el desordre del monòleg a raig —literatura que, essent malgrat tot en certs moments graciosa, demostra que parlant Rusiñol ha de tenir un interès literalment fascinador.

Les formes més espontànies del seu humor són sempre una mica maquinals —i, per aquesta raó, monòtones. És una literatura que, per llegir-la seguit, es ressent de la falta de sorpresa. Fa infinitament més efecte servida a petites, intermitents dosis. Sempre, però, s’hi troben sortides d’efecte segur.

¿Quins humoristes llegí, de jove, Rusiñol, a París? És el que caldria dilucidar. No cal pas perdre el temps, em sembla, tractant de fixar la influència que pogueren tenir, sobre d’ell, els grans mestres. Els que es deixen influir pels grans mestres demostren tenir una personalitat insignificant. Les influències de papers més petits, de radi molt més curt, poden ésser, sobre una personalitat adequada, sumades i ben digerides, molt més bones, utilíssimes.

 

¿Per què escric aquests judicis literaris? ¿Amb quin dret escric judicis literaris, jo que no sé un borrall de res? Em pregunto: ¿per què duren algunes coses, i altres que ens semblen considerablement millors s’esfumen i es perden? Pur misteri.

No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda. Escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma, que no resistiria ni una tallada de cabells, té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve. Posar sobre el paper una idea clara o una figura en relleu, dibuixar una melodia, crear una forma, poden assegurar el nom i la felicitat d’una família —sempre que la família sigui susceptible d’aquesta classe de felicitats, s’entén.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de maig 1918

dimecres 2 maig 2018

Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.

Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.

—Tot això sembla claríssim… —diu tot fent amb la cullereta el soroll  clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…—. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa  la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar  caritat  a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com siguin precises. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana,  a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època  dels sindicats,  a la misèria,  a la fam, a les pestes, d’aquella  època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.

—No sé pas si ho veurem… —fa, tímid, Frigola—. Em costa molt de creure-ho.

—¿Què  és el que et costa de creure? —pregunta  Gori deixant caure, amb un gest de fàstic, tots els diaris a terra.

—Això que dius. Desenganya’t! L’esperit, ja no el tenen. Els ha volat.  La gàbia és buida…

—¿Quin  esperit els ha volat?

—L’esperit laic; diguem-ne, si vols, l’esperit científic.

—No et facis gaires il·lusions, estimat Enric. L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria. Si aquest esperit, per les raons que sigui, no convé als organitzadors de les cues i de les manifestacions, en disposaran de la manera que més els agradi…

—En  disposarà aquesta gent de les cues, però també podria ésser que en disposessin els que no fan cues… —retoca Frigola, ràpid.

—Això també podria ésser…

 

A les generacions futures els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del Glosari d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement —paraula massa pretensiosa  per ésser del meu gust, que utilitzo per falta d’altra— que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada