Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

11 de juliol 1919

dijous 11 juliol 2019

Biblioteca.

Josep Maria Junoy m’invita a llegir Charles-Louis Philippe, sobretot Le Père Perdrix. A pesar que ja fa alguns anys que aquest escriptor morí, me l’explica com si fos viu. Això em dóna una idea de l’interès que li té.

D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure —ni en pintura— res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del Mercure de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.

—Teniu… —m’ha dit—. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep Maria Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo —excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès —però encara em recomana de llegir Charles-Louis Philippe.

—¿Quina classe d’autor és? —li demano.

—És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…

—¿És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…

—És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».

—Està bé, realment…

Després m’incita a fer una altra lectura: la de César Capéran, ou La tradition de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.

 

Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:

—Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…

Mentre parlava així, jo pensava:

—Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…

 

Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i osa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a La Ciutat de Déu, estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, per la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim —per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1919

divendres 7 juny 2019

Llarga conversació amb Quim, per la Rambla, a la matinada. Em diu que, com que demà s’ha de llevar molt aviat —a quarts de dotze— per realitzar unes visites, no pensa pas anar al Gambrinus. Li proposo d’acompanyar-lo a casa. Viu en un petit pis del carrer del Bisbe, els balcons del qual s’obren sobre la plaça de Sant Jaume. Mentre pugem carrer de Ferran amunt em comunica que res encara no em pot dir sobre el meu cas. «He fet unes gestions, he temptejat el terreny…, diu. «De seguida que hi hagi alguna cosa concreta us ho comunicaré…».

Quim, que té una petita renda, és solter i viu sol al carrer del Bisbe. Disposa d’una vella criada: Maria. Hi ha dues coses sobre les quals Quim pot parlar hores i hores, inesgotablement: de les seves xacres físiques (de la migranya, del reuma, del poagre) i de la vella Maria. Sospito que, a Maria, li deu passar igual amb el seu «senyor». A judicar per les seves llargues descripcions, aquests dos éssers solitaris es passen la vida observant-se mútuament, tractant de comprendre, amb un interès sempre renovat, l’engranatge de les seves accions. Quan arribem al carrer del Bisbe, Quim dóna ullada a la porta de la casa, mira el rellotge de l’Ajuntament i em diu:

—Ja us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó. És aviat. Jo no trobo mai l’hora d’anar a dormir…

Iniciem, així, el camí a la inversa. Aquest home que viu entre la gent, en un règim de tertúlia permanent, em dóna la impressió, de vegades, de trobar-se molt millor en conversacions més recollides. En les conversacions de tertúlia generalment brillants, però quasi sempre mutilades i molt esquemàtiques, sembla no haver-hi lloc per a les seves observacions matisadíssimes, complicades, difuses. Quan Borralleras posa fil a l’agulla de les seves descripcions i confidències, esdevé un voluptuós —un analític. La seva acuïtat d’observació el porta a captar una infinitat de detalls d’una minuciositat molt viva i a relacionar-los entre si, presentant-los voltats d’una infinitat de consideracions de tot ordre, de vegades de consideracions musicals, fent una sèrie de referències laterals d’un gran interès. Les seves descripcions no són pas de miniaturista. El miniaturista agafa una gran machine i la redueix a un petit oval d’agulla de pit. Borralleras actua al revés: sap convertir, a través d’una digitació dels detalls, una petita cosa en una gran machine. No és pas un relator que aboca pel broc gros, d’una manera superficial i matussera. Tampoc no és un naturalista ni un verista. Més aviat és un simfònic, un esperit que integra una infinitat de fets, emocions, al·lusions, sentiments i referències diversíssimes. Amb això havíem arribat al carrer d’Avinyó i, enmig de la meva sorpresa, Quim em digué:

—Ara vós acompanyeu-me fins al carrer del Bisbe. Suposo que no us ve de mitja hora… Allà ens direm adéu, perquè demà haig de matinejar, com ja us he dit.

Borralleras parlava de Maria. En descrivia les reaccions que li havia observat l’estiu passat a Prats de Lluçanès (poble en el qual estiueja), les complicades reaccions de Maria davant dels pagesos. Amb aquest motiu s’havia posat a parlar dels pagesos —un altre dels seus temes preferits, sobretot a la tardor, de retorn de Prats de Lluçanès. El seu entendriment irònic pels grips1 el porta a imitar-los la gesticulació, el to de veu i el dialecte. És un devessall d’observacions inesgotables, una mena de segregació col·loquial (musical) desproveïda de límits. Excel·lent descripció, que Quim porta a extrems de gran qualitat ombrejant els detalls —donant-los un cert misteri, un punt de patètic. Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri. Aquest esperit de Quim —jo pensava…

Però havíem arribat per segona vegada al carrer del Bisbe i, després d’haver mirat el rellotge de l’Ajuntament i després d’haver donat una mirada circumdant al carrer, Quim digué:

—Veig que és aviat… Encara el vigilant no és ací. Us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó i allà ens acomiadarem… Aquesta ditxosa subscripció per comprar el quadre de Sunyer m’obliga a fer unes visites…

Aquest esperit de Quim —jo pensava— prové de l’esperit de la música que ha voltat la seva vida d’una ressonància flotant, és dir, d’una incitació per les coses més vagues i diverses. Però aquesta primera impressió s’ha de completar potser amb el que sol dir, en petit comitè, el poeta i advocat Solé de Sojo. «A Quim —sol dir Solé— ja no se’l pot comprendre si no es té present la lectura de Proust. Quim és un proustià cent per cent». (No he pas llegit Proust encara.) La primera persona a qui n’he sentit parlar, a Barcelona, llargament, ha estat Solé. És possible que Quim hagi estat un dels primers lectors de Proust a Barcelona. ¿Fou Pere Ynglada qui el portà a llegir-lo? Sospito que no. Ynglada es troba avui en plena febre extremorientalista i el seu plat literari preferit és la poesia xinesa. Tampoc no crec que Joaquim Sunyer o Josep Maria Junoy li hagin fet cap suggeriment en aquest sentit —malgrat que Quim rebi les notícies de París a través d’una d’aquestes tres persones. Junoy és inconcebible —és l’anti-Proust. Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc. El llibre preferit dels pintors sol ésser el Dafnis i Cloe… La inclinació de Quim per Proust és un cas típic d’afinitat electiva…

Ens trobàvem, en fer referències a l’afinitat electiva, al carrer d’Avinyó, i així havia arribat el moment de fer cap altra vegada al carrer del Bisbe. És el que férem.

S’havia fet molt tard. Es començava ja de veure alguna persona acabada de llevar i que es dirigia al seu treball —aquestes persones que constitueixen la consciència dels noctàmbuls, fins a l’extrem que en descobrir-les queden com avergonyits. Però per la complaença amb què Quim entrava en una conversació sobre Proust vaig comprendre fins a quin punt adorava aquest autor del qual fins a la data havia parlat tan poca gent —si s’exceptua Léon Daudet a L’Action Française. Quim no trobava mai l’hora d’anar a dormir i, quan la conversació girava sobre un dels seus temes favorits, la paraula mai havia d’ésser presa en sentit literal. Mai. En arribar a la plaça de Sant Jaume vaig atrevir-me a recordar-li el que reiteradament m’havia dit: això és, la necessitat absoluta de matinejar que tenia. Escoltà la meva observació amb notòria displicència i fins diria amb mala cara, donant-me a entendre —potser— que considerava absurd que li fos recordada una obligació que ell havia precisament de complir. Una vegada ens haguérem acomiadat i desitjat una bona nit, vaig veure que es dirigia a un petit bar de la plaça i que es posava a parlar amb un vigilant —que vaig suposar que era el del seu carrer. Sospito que prenent aquesta decisió va voler donar-me una lliçó —lliçó que vaig considerar plausible, fins a l’extrem que no penso pas d’ara endavant fer cap observació als noctàmbuls, per més declaracions prèvies que facin sobre la necessitat, en què de vegades es troben, de llevar-se al matí.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Copiem del Diccionari Català – Valencià – Balear:

    1. GRIP f. (i vulgarment m.)
    Catarro pulmonar epidèmic; cast. trancazo, influenza. Etim.: pres modernament del fr. grippe, mat. sign.

    2. GRIP m. ant.
    Vaixell petit que servia per a anar en cós; cast. gripo. Lo batle dels venecians tramès en Venècia un grip armat, Jacob Xalabin 2. Etim.: del venecià gripo, mat. sign. (sobre l’origen i expansió del qual, cf. Vidos Storia 450).

    3. GRIP m.
    Ganyota o postura grotesca, per a fer riure (Olot). «No facis grips, que no tinc rialles». Etim.: contracció de garip.

    4. GRIP m.
    que s’aplica per befa als pagesos; cast. palurdo, patán (Labèrnia-S. Dicc.; Aguiló Dicc.)

    []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 d’abril 1919

diumenge 28 abril 2019

Dilluns. — El poc menjar, l’excés de cafè l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa —jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment—, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si en l’aire que miro hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelai amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.

Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. (Estelrich viu al mateix carrer de Pelai en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrere els vidres, impressionants.)

—No us veig gaire bé… —diu Estelrich—. Feu mala cara!

—La vida és agradable; l’estudi és amarg…

En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant…

—Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! —diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.

Després, des de la plataforma em saluda, cordialment, amb la mà.

Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación. En passar el portal de la universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…

 

A la tarda, vaig un moment a la biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.

Climent m’assenyala un llibre titulat: Quelques entretiens sur le cubisme. Autor: Maurice Raynal. M. Raynal es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».

¿Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.

 

Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep Maria Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.

—Però això —li dic— és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.

 

De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresòl obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…»1 amb una veu somorta i enjogassada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Sentiu «El pardal quan s’ajocava» cantat per Victòria dels Àngels

    .

    El pardal, quan s’ajocava,

    feia remor

    per veure si ho sentiria

    la seva amor.

    La seva amor està en cambra

    que no sent res,

    sinó els mossos de la casa

    o el traginer.

    De la finestra més alta

    li va parlar

    -«Les dotze hores són tocades

    ‘nem a acotxar»,

    -«D’acotxar no és hora encara,

    vaig de camí

    a complir una prometença

    a Sant Magí».

    -«Quan a Sant Magí vaig ésser

    vaig suplicar

    que em deixés tornar a mes terres

    a festejar».

    Tres amoretes tenia

    aquell ocellet:

    Marianna, Petronila

    i Elisabet. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 d’abril 1919

dissabte 27 abril 2019

La primavera, tan aèria, té sobre el cos un pes insuportable. És una gravitació física, real. Matins clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frissança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts a un banc de la plaça de la Universitat.

 

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el Glosari. No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el Glosari —que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador! ¿Y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Veus ací —penso— una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques —les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

 

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la  seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana —en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala es salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar —considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt caragolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

 

Sempre que passo pel carrer i miro la gent comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

 

A les persones que han estat o que viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 d’abril 1919

dimecres 24 abril 2019

Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.

No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil.) Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues —Procedimientos Judiciales— em fa una por terrible. N’estic gairebé peix. De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.

Dic a Climent que d’ara endavant em serà difícil assistir als Estudis Normals amb l’assiduïtat d’abans i que probablement espaiaré les meves anades a l’Ateneu.

—No hi fa res —em diu—. Acabeu la carrera. No s’hi perd mai res…

 

Per curiositat entro al Cafè Gravina per tal de veure si la proximitat dels exàmens ha provocat alguna modificació en l’estructura humana de l’establiment. No hi observo pas, però, cap diferència. La mateixa animació de sempre, la concurrència de cada dia.

—Dos rals, van… —sento que diu el crupier. I de seguida:

—La pesseta juga un ral, entesos!…

 

Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets).

 

Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles.

 

El peu forçat implícit en la concepció orsiana de clàssics i romàntics és útil per valorar obres i persones del passat; és inservible per fer el mateix amb els vivents. Nosaltres pretenem un classicisme! —diu Xènius. Molt bé. Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives. En certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser. Molière em sembla molt més clàssic que Racine. Car no voler ésser clàssic, no acceptar el cànon del classicisme imperant en cada moment, no vol pas dir, necessàriament, ésser romàntic. Molière és un realista formidable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada