Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

28 d’abril 1919

diumenge 28 abril 2019

Dilluns. — El poc menjar, l’excés de cafè l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa —jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment—, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si en l’aire que miro hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelai amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.

Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. (Estelrich viu al mateix carrer de Pelai en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrere els vidres, impressionants.)

—No us veig gaire bé… —diu Estelrich—. Feu mala cara!

—La vida és agradable; l’estudi és amarg…

En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant…

—Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! —diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.

Després, des de la plataforma em saluda, cordialment, amb la mà.

Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación. En passar el portal de la universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…

 

A la tarda, vaig un moment a la biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.

Climent m’assenyala un llibre titulat: Quelques entretiens sur le cubisme. Autor: Maurice Raynal. M. Raynal es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».

¿Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.

 

Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep Maria Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.

—Però això —li dic— és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.

 

De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresòl obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…»1 amb una veu somorta i enjogassada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Sentiu «El pardal quan s’ajocava» cantat per Victòria dels Àngels

    .

    El pardal, quan s’ajocava,

    feia remor

    per veure si ho sentiria

    la seva amor.

    La seva amor està en cambra

    que no sent res,

    sinó els mossos de la casa

    o el traginer.

    De la finestra més alta

    li va parlar

    -«Les dotze hores són tocades

    ‘nem a acotxar»,

    -«D’acotxar no és hora encara,

    vaig de camí

    a complir una prometença

    a Sant Magí».

    -«Quan a Sant Magí vaig ésser

    vaig suplicar

    que em deixés tornar a mes terres

    a festejar».

    Tres amoretes tenia

    aquell ocellet:

    Marianna, Petronila

    i Elisabet. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 d’abril 1919

dissabte 27 abril 2019

La primavera, tan aèria, té sobre el cos un pes insuportable. És una gravitació física, real. Matins clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frissança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts a un banc de la plaça de la Universitat.

 

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el Glosari. No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el Glosari —que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador! ¿Y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Veus ací —penso— una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques —les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

 

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la  seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana —en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala es salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar —considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt caragolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

 

Sempre que passo pel carrer i miro la gent comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

 

A les persones que han estat o que viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 d’abril 1919

dimecres 24 abril 2019

Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.

No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil.) Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues —Procedimientos Judiciales— em fa una por terrible. N’estic gairebé peix. De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.

Dic a Climent que d’ara endavant em serà difícil assistir als Estudis Normals amb l’assiduïtat d’abans i que probablement espaiaré les meves anades a l’Ateneu.

—No hi fa res —em diu—. Acabeu la carrera. No s’hi perd mai res…

 

Per curiositat entro al Cafè Gravina per tal de veure si la proximitat dels exàmens ha provocat alguna modificació en l’estructura humana de l’establiment. No hi observo pas, però, cap diferència. La mateixa animació de sempre, la concurrència de cada dia.

—Dos rals, van… —sento que diu el crupier. I de seguida:

—La pesseta juga un ral, entesos!…

 

Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets).

 

Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles.

 

El peu forçat implícit en la concepció orsiana de clàssics i romàntics és útil per valorar obres i persones del passat; és inservible per fer el mateix amb els vivents. Nosaltres pretenem un classicisme! —diu Xènius. Molt bé. Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives. En certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser. Molière em sembla molt més clàssic que Racine. Car no voler ésser clàssic, no acceptar el cànon del classicisme imperant en cada moment, no vol pas dir, necessàriament, ésser romàntic. Molière és un realista formidable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 d’abril 1919

dimarts 23 abril 2019

 

Estudis Normals.

La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els que podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat, i arriba a tenir una cosa pueril —és dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrere la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.

Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.

Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.

—¿Folch, heu dit? —fa, energumènic—. No me’n parleu!… És un bandarra!…

—Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè? Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.

Aquestes escenes —sospito— només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.

 

Amb Climent i Martínez Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.

A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! —sense allargar la mà tan solament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’abril 1919

diumenge 14 abril 2019

Dilluns. — Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral.

«Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada