Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

16 de desembre 1918

diumenge 16 desembre 2018

Dilluns. — Vida de poble.

Lluís Matas, l’apotecari, és un home tan exterior que, si gosés, es posaria un vidre a l’estómac perquè la gent s’aturés a veure com li funciona i està construït. Roldós és el contrari: amb el seu abric anacrònic, verdós i pelat, amb dues muscleres i dos talls al darrere, una mica curt, té un aspecte derrotat i deprimit. Fa l’efecte que la seva única preocupació és donar a entendre que no existeix.

 

—Si ell tenia 18 anys i ella 15, la cosa no és pas tan difícil de comprendre… —diu Coromina al cafè. Ho diu enriolat, convençut de tenir la unanimitat assegurada.

—¿Què voleu que us digui? —respon Frigola, incommovible, gèlid—. No comprenc la necessitat de tenir més maldecaps dels que naturalment es tenen…

 

Suposo que a tot arreu el cine idiotitza. Aquesta sensació en els pobles arriba a ésser exasperant. Les pel·lícules són massa llargues, massa lentes, caminen massa a poc a poc. Les actrius i els actors s’hi fan retratar amb una falta de pudor que si ho veiéssiu fer a alguna persona de la vostra família us cauria la cara de vergonya.

El Concepte… de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter.

 

Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les publicacions erudites de l’Institut d’Estudis Catalans. No he pogut arribar mai a posseir-ne cap per falta de diners. Tots els esforços que he fet perquè algú del poble els comprés —i així tenir-los indirectament— no han donat el menor resultat. Això es una pèrdua seca —molt més seca que la de la universitat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de novembre 1918

dijous 29 novembre 2018

Sobre el fons verd de la seva botiga de llibres, Lavinya em parla de l’esdevenidor de l’anarquisme amb la seva aflautada veu d’hermafrodita. Porta un cubrepolvo de color de crema —una d’aquestes bates que segons qui les porta fan por, perquè fa l’efecte que a sota no hi porten res més.

A ell, personalment, no li interessa cap mena de llibre  —llevat dels de la secta. Ho tenen tot resolt. L’endemà del triomf, tot està previst. No pot fallar res. Farem això, allò, el de més enllà… La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té? Que té una arrel és segur —probablement molt antiga. Jo comprenc totes les utopies socials, totes les idees, les que siguin. L’anarquisme, però, m’ha produït sempre una sensació de molèstia física, de desori desagradable —d’arribar al llit i trobar que encara no és fet.

 

Demà serà Sant Andreu. Per Sant Andreu, o pluja, o neu, o fred molt greu. Serà fira —virolada com una samfaina— a Torroella sobre el fons de romaní i d’espígol del Montgrí. De petit, hi havia anat amb el meu pare —amb la tartana i l’euga.

 

Enric Frigola deia avui al cafè a Josep M. Avellí, un amic del seu temps, que presenta una calba rodona, ampla, rosada, magnífica:

—A Europa, és diferent d’Amèrica. La nostra presentació té massa gravetat, és excessivament monòtona. Vestim massa negre i no utilitzem mai els colors per fer-nos agradables a la vista. Els americans, en aquest aspecte, tenen més amenitat, són més divertits. Utilitzen el color constantment i de vegades amb una gràcia prodigiosa. Tu tens una calba impressionant, inoblidable. De tant en tant, t’hi hauries de fer pintar una figura o un paisatge o simplement fer-t’hi donar unes pinzellades de color. ¿Comprens el que vull dir? Imagina’t l’efecte que faries el dia que hi portessis pintada la Gioconda… Tot el món, literalment tot el món, en parlaria.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de novembre 1918

dimecres 28 novembre 2018

Dins de «La Vall de Josafat», Xènius parla avui de Shakespeare. Diu que és Força i Llei. «¿Què vol dir, escrivint això?», pregunta Gori, intrigat. «És una síntesi, una definició…», respon Coromina passant-se la mà pel clatell. «Sí, sí, és clar —diu Gori—, una síntesi, és clar. Però, quan s’utilitzen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal, compreneu? Són recursos de la comoditat, maneres de parlar de coses de les quals hom no sap ni un borrall. Malfieu-vos de les coses vagues que s’escriuen amb majúscula. Són trampes per a babaus».

 

 

Stendhal, Stendhal —aquest és el camí. Hi ha un aspecte molt substanciós en l’obra de Stendhal —el que fa referència a l’anàlisi de la hipocresia— que tindrà sempre una candent actualitat en aquest país.

 

Passo balanç. Dec diners a T. G.; diversos ressopons; una llarga factura al club i una considerable quantitat de llibres al llibrer Lavinya. Accepto aquests deutes amb tota humilitat i declaro que són absolutament reals. M’agradaria d’ésser un bon pagador, però no sóc encara prou pobre per haver de pagar al comptat. Tot arribarà…

 

Contra la sinistra casa de tracte, que m’horroritza sense acabar-me d’ensopir, l’única solució és la fatiga sense objecte.

He caminat tota la tarda. Torno de Sant Sebastià, espuetat. Ha fet una tarda grisa. El paratge de Ros, sense sol, té una punta de melancolia. Entre dues feixes verdes, un camp de color morat fosc té la mateixa qualitat que un ull de vellut. Veles desinflades en mar. Gossos errívols fan anar un conill entre els pins solitaris. De vegades, la forma d’un arbre em suggereix una forma humana; em sembla, àdhuc, en la calma del bosc, sentir una veu… El bassiol de la font de la Portalada, glaçat, semblava un tros de claror de lluna…

Succeeix de vegades, però, que l’excés de fatiga física posa en tensió tots els nervis, i així hom acaba en el mateix lloc que hom hauria volgut, des d’un principi, evitar.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de novembre 118

diumenge 25 novembre 2018

Dilluns. — Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.

Al vespre, vaig al cine. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, indiferent, infrarutinari.

Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes —potser— som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser —probablement— molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar, sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.

 

Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de novembre 1918

dimecres 7 novembre 2018

Desori familiar sorollós, fortíssim. M’han sentit arribar massa tard. Encara no he pogut aconseguir resoldre el problema d’entrar a casa sense fer soroll. Sobre el meu antic propòsit d’arribar a la independència econòmica, no puc comunicar cap notícia. No serveixo per a res. La meva inutilitat és completa.

 

Passo la tarda llegint. Zola és tingut per un naturalista, però ara veig, en el Mercure de París, que en escriure les seves novel·les utilitzava molt pocs documents humans concrets. Així com a l’estiu hom menja tallades de meló, els naturalistes devoren tallades de vida. Però Zola generalment improvisava, inventava. Això m’explica una cosa que ha estat fins ara, per mi, incomprensible: el caràcter unilateral, poc complex, rarament contradictori, dels personatges de les seves novel·les. Són caràcters —amb una indumentària diferent, en una època diferent— d’un sol bloc, d’una sola classe de pedra, com els de Racine.

Rellegeixo Tinieblas en las cumbres, de Ramón Pérez de Ayala, que en publicar-se m’havia fet una gran impressió. Ara, el llibre se m’aprima a les mans. És un brillant primer llibre, això sí. Ayala té la voluta de la frase castellana, posseeix l’esperit i la forma del castellà —cosa que ni Baroja ni Azorín no tenen— d’una manera naturalíssima.

Ha fet un dia clar i una tarda dolça, que he vist morir darrere els vidres. Crepuscle de nuvolades fosques, sobre el blanc oxidat de la volta del cel, amb una mica de rosa i regalims morats a ponent.

Abans de sopar entro un moment a l’Escola d’Arts. Hi trobo Lluís Medir, ajudant de Coromina, arreglant parsimoniosament el material de l’Escola, amb un gust per l’ordre, la netedat i l’eficàcia que m’encanta. Lluís Medir és un dels xicots de la meva generació més apreciables, d’una intel·ligència, per les coses concretes, més viva. La simpatia que li tinc prové, en gran part, de l’afany que sento —de vegades frenètic— d’aprendre. En el fons, només m’interessen les persones que em poden ensenyar alguna cosa. Tinc la impressió que, el que Medir sap, ho sap bé.

Els aperitius em desfan l’última part del dia. Havent sopat, innombrables cafès. Al bacarà, perdo bous i esquelles. Ressopó a la nit, amb els amics. No tinc mai diners, però sempre hi ha un o altre que en té. A més a més, hom fia. Gori menja amb una gravetat sacerdotal. A algú se li ocorre de demanar mançanilla. La beguda espanyola em fa un mal de cap horrible. Un dolor a la part alta del cap —entre la massa encefàlica i el crani. Passada la darrera part de la nit al bordell. Paquita.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada