Canadell.

De vegades llegeixo (en els diaris) la convocatòria d’alguns jocs florals o la descripció (sempre la mateixa, amb idèntics adjectius) d’alguna d’aquestes festes. El nom de Josep Carner és molt habitual en les recensions d’aquestes disbauxes poètiques i deu haver guanyat molts premis en metàl·lic o en objectes d’art. Els noms de les persones que formen part dels jurats qualificadors són també gairebé sempre els mateixos, cosa que potser vol dir que disposem d’uns jutges lírics reconeguts i itinerants. Per altra part, hi deu haver en molts pobles un grupet de persones disposades a fer aquesta classe de jocs sempre que l’ocasió s’escau. Per a aquests enjogassaments hi deu haver, en el país, una certa pasta difusa però real i certa.

No sé pas quina és la causa de la meva total indiferència per aquestes festes —per no dir de la incomoditat que em produeixen fins i tot quan les llegeixo als diaris. Potser és una conseqüència de la meva timidesa. Quan em trobo davant de més de quatre persones, em trobo com esmaperdut i no sé com tirar al dret —que és el que sol fer la majoria de la gent. En tot cas, si la meva indiferència per aquestes coses no tingués aquest origen, no crec que ocupar-se’n un moment no valgui la pena.

És possible que els jocs hagin tingut una certa utilitat en la història del moviment literari. Però potser també és veritat que han contribuït a crear una cursileria literària indígena típica i inconfusible, tant pel que fa referència a la pàtria, com a la fe, com a l’amor. I sobretot pel que fa referència a la sociabilitat difusa, a la conversació i a la utilització dels mitjans expressius, aquesta cursileria literària —que té una relació evident amb la veu i la manera dels actors del teatre català— és espantosa, fa anys i panys que dura, és inseparable de la petita burgesia barcelonina i té un aspecte d’exhibicionisme artístic que fa posar pell de gallina. Suposant que a Palafrugell hi hagi algun esperit —hi deu haver el corrent en els pobles del país—, la seva més acusada característica és un cert horror a la cursileria —una anticursileria, de vegades de gra molt gruixut, d’escassa tendència al convencionalisme i que no està pas exclòs que en certs casos d’enervament arribi a la grolleria. Personalment, ho prefereixo.

Mentre no hi hagi més que una literatura de diumenge a la tarda, escanyolida i precària, una literatura feta a estones perdudes —les estones que deixen lliures les altres feines—, el perill d’aquestes romàntiques deliqüescències serà permanent. Com menys vocació hi hagi per l’esperit, més emfàtic i hiperbòlic serà. Una de les coses millors del senyor d’Ors (o sigui del senyor Prat) ha estat crear un professionalisme modest però autèntic.

Apareixen a taula els primers raïms moscats. Aquest any ha fet molta calor i això deu explicar la seva aparició prematura. «Són forasters…», sento que diu la minyona. Podrien ser de les vinyes de la frontera. Són excel·lents.

Pel meu gust, els raïms moscats són la millor fruita existent i no tenen rival possible. No han pas de ser massa madurs, excessivament dolços. La pell del raïm s’ha de rompre a la dent. Han de ser tibants i plens. La sensació de la cosa fruitada la dóna el raïm més que qualsevol altra fruita del país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dilluns 19 agost 2019 a les 11.01 i desada a lectures, literatura, menjar i beure. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.