Arxiu per a maig 2018

« Entrades anteriors

29 de maig 1918

dimarts 29 maig 2018

Compareix a la tertúlia del cafè la silueta del nostre estimat amic Pere Poch, i tots estem molt contents de tornar-lo a veure. Arriba de Santiago de Compostel·la. Ha cursat en aquesta llunyana població alguns estudis universitaris —d’apotecari, concretament. El dia vint de maig degué examinar-se. I ara ha vingut a passar l’estiu. Això, però, són suposicions meves.

—¿Hi ha bones impressions, estimat Pere? —que jo li pregunto.

—No hi ha pas novetats apreciables… Tot està igual! —respon amb la seva veu opaca i modesta.

—Ja ho entenc… —remata Gori amb una falsa seriositat encarcarada—. Sembla que era ahir…

—Exactament!… —diu Poch fent un gest vagarós amb el braç com si assenyalés un horitzó incert.

El nostre amic deu tenir, ara, trenta-cinc anys. Deu fer gairebé vint anys que estudia la carrera de farmacèutic. Des del primer moment si li entravessà una assignatura que té per nom Técnica Física y Farmacéutica. Es tracta, sembla, d’una assignatura endimoniada, que consisteix a escriure, de memòria, els aparells que utilitza, en les seves manipulacions, la farmacopea: els alambins, els tupins, les importants aixetes. Aquests aparells són complicats. N’hi ha prou amb haver anat de tertúlia, alguna vegada, a la rebotiga d’una farmàcia per saber-ho. Són aquells aparells que s’entreveuen en les ombres del primer Faust de Goethe. ¿Qui seria capaç de mantenir en la memòria la descripció precisa i científica d’una aixeta? Només de pensar-hi fa horror. Una aixeta és el que l’home ha creat de més contrari a una Venus —¿i serà mai possible de descriure una Venus? Convertits en assignatura, aquests atuells són realment malèfics.

Ara bé: la seva descripció ha estat l’obstacle insuperable que Poch ha trobat en el camí de la seva vida. Reiteradament suspès de Técnica a la Universitat de Barcelona —d’una tècnica que els mecànics més incultes dominen per intuïció, espontàniament—, ha tractat de trobar, en altres ambients, una escletxa. Així, ha peregrinat per tots els centres doctes de la Península. Ha peregrinat infructuosament. Ha demostrat, reiterades vegades, ésser capaç de portar una farmàcia com el primer. Però no hi ha hagut manera d’aprovar la famosa Técnica. Això ha creat en ell un complex d’inferioritat, de timidesa i de ressentiment. En virtut d’aquest complex, Poch, que ha estat sempre refractari a llevar-se de matí, quan arriba el dia de l’examen es troba absolutament impossibilitat de saltar del llit. Una pressió còsmica fortíssima el manté entre els llençols. Pensar en la paraula tècnica i sentir, inerts, tots els ressorts que produeixen la verticalitat li és el mateix. I així els anys li han anat passant, flotants com una esperança incerta, ni figa ni raïm.

Hi ha qui sosté que Poch és un abúlic i un considerable cul de cafè. És exacte des d’un cert punt de vista. En termes generals, més aviat el trobo d’una tenacitat fortíssima. Ara mateix té un aire fatigat i musti. Venir de Santiago de Compostel·la en tren, probablement en tercera, vol una autèntica vocació. Se li nota un aclaparament ferroviari molt dens.

Físicament, el nas no l’acompanya gaire. El té xafat d’un cantó i molt sortit de l’altre —com el tap mal entrat en el coll d’una ampolla. Però aquest nas notòriament improvisat i fracassat contribueix que tothom el trobi molt simpàtic. En general, els homes considerats lletjos són els que es troben més simpàtics. Així es queda més bé. La llàstima, només, és la tendència que té els diumenges a posar-se un barret verd, una ala baixa i l’altra alçada, i unes sabates de color, gairebé vermelles. Sobre el color terrós, gris-pardal, modest, per no dir mediocre, de la seva pell, aquestes petulàncies detonen una mica. Així, aquest home, que conviu, des de fa tants anys, en centres doctíssims, sembla, els dies de festa, un recalcitrant sarauista. Els diumenges, perd. És un home per cada dia —per dir-ho ràpidament.

Com gairebé totes les persones dominades pel complex de la timidesa, és molt susceptible. Qualsevol pressentiment equívoc el vexa —sovint sense haver-hi fonament. Si se l’amoixa —encara que sigui insincerament— se li produeix molta satisfacció. Davant de l’elogi no té resistència. És capaç de copsar de la confiteria dels compliments els més lleus matisos —encara que aquests matisos siguin purament verbals i la pastisseria merament química. Avui deia al cafè:

—La meva família dóna gust. És una família tan discreta i tan enraonada que no m’han preguntat si m’havia examinat, ni tan sols si Santiago de Compostel·la és bonic… M’han rebut com si hagués marxat de casa aquest matí…

Poch ha dit tot això notòriament satisfet. Tot li serà sempre perdonat per la raó de l’afer de la Técnica. Potser convé que hi hagi una diferència entre els poetes i els xofers. De tota manera, l’efecte que aquestes coses ens ha fet a tots ha estat d’una indefinible tristesa.

Quan —més aviat que de costum— la tertúlia s’ha acabat i ens hem acomiadat a la porta del cafè, hem vist el nostre amic enfilar el carrer del Clos, sens dubte cap al bordell. L’hem vist travessar la llum d’un fanal amb un aire indescriptiblement llòbrec, aclaparat, les mans a la butxaca, el barret enfonsat, caminant flàccidament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, universitat | 1 comentari »

24 de maig 1918

dijous 24 maig 2018

Records de família.

Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

—Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del que no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

—I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot, em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

 

De vegades teníem la sorpresa de veure arribar la tia Marieta, una tia-àvia, germana de l’àvia materna. En llevar-nos, la trobàvem asseguda a una cadira del menjador, esmorzant: mastegava, amb les poques dents que li quedaven, pa i figues seques. Altres vegades ja havia esmorzat i s’estava asseguda, amb una mà sobre l’altra sobre la cintura.

La tia Marieta Llach vivia a Calonge i venia a veure’ns a Palafrugell viatjant sempre a peu. No solia pas passar per la carretera: utilitzava, sempre, les dreceres. En el cabàs hi portava dues nous, quatre ametlles, un grapat de figues seques i una llesca de pa moreno. Era una dona prima, alta, tot nervi, de cabells grisos, de color rosenc, vestida de negre. Podia caminar hores i hores. Coneixia l’interior del país admirablement. Era una dona profundament rural. De tot el mainatge Llach, ella era la que conservava amb més puresa la tradició de la Cavorca i de Fitor. Tots els seus germans i germanes eren casats vora mar. Alguns vivien a França. En el fons, els planyia. Ella estava bé a Sa Bardissa de Calonge. Les seves faldilles, quan arribava a casa, feien olor de mòdegues, d’argelagues i de bruc florit.

Malgrat ésser l’element més rústic i solitari de la família, ella és en realitat la que concentra totes les notícies de la meva branca materna. Va d’una casa a l’altra, està assabentada de la situació de tots els que formen part d’aquesta llarga família. Ens parla d’una infinitat de parents que pràcticament no coneixem, dels quals no tenim ni idea: de la tia Llúcia, de la tia Roseta, de cosins i cosines, d’oncles estranys, de nebots desconeguts. De petits teníem la sensació que coneixia tanta gent, que la trobàvem un ésser fabulós. Aquesta sensibilitat familiar de la tia Marieta s’explica, potser, perquè és vídua i no ha tingut fills. Quan es casà, ja de molts anys, amb el petit propietari Radó, de Calonge, estiguérem una llarga temporada sense veure-la. En enviduar, reaparegué de seguida. A més, la tia és pobra, i els pobres no poden pas tenir la dispersió mental dels rics: els pobres, com els cavalls, porten viseres.

Curioses, les afinitats que acosten les persones. La meva mare és una neboda carnal. No poden pas entendre’s. Els gustos, les idees, la manera de veure les coses, són diferents. La significació que per a elles té la realitat —o sigui la significació de les paraules— és diversa. En canvi, els enraonaments que tenen l’àvia Marieta i la tia Marieta són animats i inacabables. Com que a casa no hi té res a fer i es fatiga aviat dels afers de les minyones i de la vila, a la tarda s’esmuny sense dir res i acompanya l’àvia Marieta al mas de Llofriu. Els acosta, llavors, la conversació sobre les coses de la terra. Poden pledejar cinc minuts seguits sobre el gust d’una poma o d’una pera. Quan l’àvia diu que els mongets o els tomàquets s’afumen, la tia de Calonge en té un real sentiment, perquè són coses que ella coneix. Saben quan s’ha de fer una junta; si fa lluna nova o lluna vella; per quines raons el suro, en el moment de la pela, segueix o no segueix. El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea. Al mas, les dues velles feinegen com dues formigues. Un dia les vaig sorprendre ficant la mà —totes dues alhora— dins d’un sacotell de mill. Els agradava de sentir, en els dits, els minúsculs granets tebis.

Aquests últims dies que ha passat a casa ha semblat estar dominada per una obsessió: la de tenir un nínxol de propietat al cementiri de Calonge. Ha parlat, reiteradament, d’aquest estrany afer. Ha dit, una i altra vegada, que li faria horror que l’enterressin a terra. Sembla que a Calonge hi ha un home de tota la seva confiança —molt bon home—: el senyor Rosselló. Cada setmana li porta dues pessetes. Quan hi hagi prou cèntims recollits, començaran el nínxol. Ara els nínxols són molt cars a tot arreu. Es tracta de tenir un bon nínxol, d’esquena a tramuntana, assolellat, sec, ben construït. Res de rajols foradats, que són nius de sargantanes i de lluerts. Tot massís. La tia Marieta parla d’aquestes coses amb un tal afany de tenir-les, que fa l’efecte que quan posseeixi el nínxol serà, no solament una persona satisfeta, sinó que ho veurà tot més clar, sobretot el que, quan es mori, li ha de venir.

I, de sobte, la tia Marieta ha marxat. Ha fet com sempre fa: ho ha decidit a l’últim moment. Li ha agradat el dia… Com que dormíem, no ha pas volgut que ens despertessin.

¿Quin camí ha emprès? Qui ho sap! Ha marxat a peu, com sempre, amb el cabàs, el mocador al cap, les espardenyes negres.

 

Al mas Pla hi ha el costum, molt antic, d’utilitzar els noms de sant Antoni i sant Josep com a patronímics dels hereus que s’hi van succeint. Així jo em dic Josep. El meu pare, Antoni. El meu avi es digué Josep. El meu besavi, Antoni. El rebesavi, Josep. Etcètera. Si jo tinc un fill mascle i compleixo amb la tradició, s’haurà de dir Antoni necessàriament.

Quan arribà el moment de batejar-me es produí un conflicte relacionat amb aquesta tradició. Si en el moment de portar-me a les fonts hagués viscut el meu avi patern, ell hauria estat el meu padrí. Essent ja mort en aquell moment, l’avia Marieta no pogué actuar més que de padrina. El padrinatge es desplaçà a la branca materna i, no havent-hi present cap Casadevall, tocà, a la dreta llei, a un Llach. Exactament al marit de la tia-àvia Llach més vella. I bé: a aquell bon home se li ocorregué la pensada que m’havia de posar Ernest, i, com que s’hi féu fort, es produí un desori familiar intens i divertit.

No he pas tingut el gust de conèixer l’oncle que m’havia de tenir a la pila —i que pel desori de què estic parlant no passà de projecte de padrí. Només en tinc vagues notícies. Sé que era un vell bon home, federal de tota la vida, lleugerament afeccionat al vi i a la lectura de les obres més pesades i serioses de les biblioteques dels casinos republicans del seu temps.

Si poseu un home així sobre la tradició liberal empordanesa, apareixen indicis que permeten creure que la seva intenció en proposar el nom d’Ernest com a patronímic de la criatura era perquè Renan s’ho deia. L’impío Renan, exactament.

Les primeres filtracions singulars, a l’Empordà, en la tradició dels patronímics, es produïren a l’època del general Espartero. Els Baldomers empordanesos que hem conegut —i coneixem— s’ho diuen perquè aquest general s’ho deia. Els Emilis vénen de Castelar. Els Nicolaus, de Salmerón. Etcètera. Després vingueren els noms clàssics, sempre alternats amb els científics: Ulisses, Arquímedes, Darwin, Hermògenes, Edison. Les senyoretes foren anomenades Salomé, Llibertat, Harmonia… Aquesta curiosa revolució nominalista s’acabà en una riallada per un excés de zel, en pretendre un excel·lent ciutadà de Begur posar al seu fill el nom de Comas i Solà després d’haver contemplat la lluna, amb entusiasme indescriptible, a través del telescopi de l’observatori Fabra. El petit becanard s’hauria dit així Comas-Solà Pi i Romaní.

El meu padrí, doncs, proposà el nom d’Ernest, però totes les ombres de la tradició del mas Pla grinyolaren dolorosament. Una infinitat de persones s’interposaren tractant de compondre l’afer. En nom dels drets del padrinatge, el vell bon home s’encastellà. El bateig hagué d’ésser ajornat. L’escissió familiar explotà sorollosament. L’hostilitat fou tan forta, la pressió del jutge i la del senyor rector tan considerables, que el padrí es retirà finalment a casa seva marejat i enutjat com un caporal de reialistes. Des d’aquest fet les dues famílies han viscut completament separades i no s’han saludat mai més. En els pobles, la gent es troba a cada moment. No saludar-se implica l’existència d’elements de rancor, somorts però latents.

Tot això és un resum d’escenes esvaïdes de la vida antiga.

 

—Tot em fa nosa!… —sento que diu la meva germana Rosa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, família | 1 comentari »

23 de maig 1918

dimecres 23 maig 2018

 

Després de la seva llarga reclusió hivernal, la tortuga del jardí ha donat senyals de vida. És possible que faci ja alguns dies que circuli; no me n’havia, encara, adonat. Veig com camina, la closca llistada de groc, per l’ombra que fan els testos d’hortènsies. Treu un cap de rèptil bonari, una cua ridícula, fa anar les potes amb una lentitud xamploia i grotesca.

Ignoro quin incentiu parasitari porta la tortuga a viure en la proximitat de l’home. El gos és un comensal de l’home en totes les latituds i en tots els climes. La rata és un paràsit de l’espècie humana. El gat és un paràsit de les rates. L’home es rodeja d’animals domèstics per devorar-los a taula, amb la forquilla i el ganivet, en la tranquil·litat i la pau de la vida familiar. ¿Què troba la tortuga en les proximitats dels homes i de les dones per aclimatar-s’hi tan perfectament?

Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem cap cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.

Des que la tortuga viu al jardí, hem tingut diferents gossos. Les relacions de la tortuga amb els gossos successius sempre foren dolentes. La tortuga té l’endimoniat costum, que potser no és més que un reflex condicionat, d’orinar-se al jaç del gos. Davant d’aquesta deplorable realitat, el gos s’enfurisma. Quan el gos veu la tortuga se li acosta i amb la pota la inverteix, la gira com aquell que gira un plat soper. La tortuga queda amb la panxa al sol. Amb les potes, la cua i el cap fa tota mena de moviments per redreçar-se. Inútil. No pot redreçar-se. Quedaria amb el ventre enlaire tota la vida si algun de nosaltres no la tornés a posar de panxa a terra. Si el gos veu aquesta operació, lladra desaforadament en senyal de protesta. Així doncs, si la supervivència de les tortugues es deixés al criteri dels gossos, ja se n’hauria, probablement, perdut la mena. Una tortuga invertida, posada al revés, es moriria, a la llarga. No es podria ni redreçar per ella mateixa ni crec que cap animal l’ajudés a fer-ho. Però l’home i la dona, els joves i les senyoretes, i fins i tot les criatures, no podem sofrir de veure tortugues invertides i les redrecem. No sé pas si ho fem per sentimentalisme; ho fem, potser, perquè trobem més horrible una tortuga de panxa al sol —amb la visió del ventre blanquinós, de color de fang— que una tortuga tocant de peus a terra. Així resulta, doncs, que els gossos —en tot cas— són l’esperit maligne de les tortugues i els homes i les dones, la seva providència benigna i adorable.

A la perruqueria llegeixo els papers que publica a L’Esquella Santiago Rusiñol. En general, Rusiñol és inintel·ligible. Escriu el que sol anomenar-se «el català que ara es parla». Les llibertats que es pren amb la ploma a la mà donen als seus escrits un aspecte de monòleg descosit, desmanegat, d’elucubració inconscient. ¿Té alguna cosa a veure la literatura amb la inconsciència?

Ara bé: succeeix, però, que de vegades és possible, en un o altre topant de l’escrit, entendre l’escriptura, i llavors, si el paper no és insignificant, pot arribar a ésser absolutament graciós. La manera d’escriure de Rusiñol no té res a veure, per exemple, amb el que, per a un francès, és una cosa escrita. És una literatura merament parlada, amb tota la brossa del llenguatge corrent més corromput, amb el desordre del monòleg a raig —literatura que, essent malgrat tot en certs moments graciosa, demostra que parlant Rusiñol ha de tenir un interès literalment fascinador.

Les formes més espontànies del seu humor són sempre una mica maquinals —i, per aquesta raó, monòtones. És una literatura que, per llegir-la seguit, es ressent de la falta de sorpresa. Fa infinitament més efecte servida a petites, intermitents dosis. Sempre, però, s’hi troben sortides d’efecte segur.

¿Quins humoristes llegí, de jove, Rusiñol, a París? És el que caldria dilucidar. No cal pas perdre el temps, em sembla, tractant de fixar la influència que pogueren tenir, sobre d’ell, els grans mestres. Els que es deixen influir pels grans mestres demostren tenir una personalitat insignificant. Les influències de papers més petits, de radi molt més curt, poden ésser, sobre una personalitat adequada, sumades i ben digerides, molt més bones, utilíssimes.

 

¿Per què escric aquests judicis literaris? ¿Amb quin dret escric judicis literaris, jo que no sé un borrall de res? Em pregunto: ¿per què duren algunes coses, i altres que ens semblen considerablement millors s’esfumen i es perden? Pur misteri.

No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda. Escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma, que no resistiria ni una tallada de cabells, té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve. Posar sobre el paper una idea clara o una figura en relleu, dibuixar una melodia, crear una forma, poden assegurar el nom i la felicitat d’una família —sempre que la família sigui susceptible d’aquesta classe de felicitats, s’entén.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de bèsties, bestioles i animals, caràcters, persones i personatges, lectures, literatura, llengua | 1 comentari »

19 de maig 1918

dissabte 19 maig 2018

Ha fet una nit deliciosa, la primera de l’estiu. Sortim a prendre cafè a Plaça Nova, sota els arbres raquítics. Sensació deliciosa del soroll de l’aigua de la font de la plaça, quan obren les aixetes i emplenen un càntir. La nit és dolça, sense vent, immòbil. Les estrelles parpellegen sobre els teulats. Penso en aquella musica del Dant:

                             … sì dolcemente,
che la dolcezza ancor dentro mi suona.

 

Llarga conversació amb Gallart, Coromina, Frigola. El tema de gairebé sempre: les dones. Els dos primers vénen a dir, en definitiva, que com les dones no hi ha res al món. Tant l’un com l’altre són enamoradissos de mena i es fonen davant de la roba inteerior de les dones. Les passions de l’amor van lligades, potser, amb una certa petulància temperamental.

Frigola els deixa dir, indiferent i glaçat. Afirma contemplar l’espectacle d’aquest món amb una completa tranquillitat i una absoluta atonia. Es presenta com un fatalista acabat. Els pròdigs —diu— no tenen pas la llibertat de deixar de gastar diners; els avariciosos no tenen pas la de gastar-ne. Amb les dones, amb la generositat de les dones per l’amor, s’esdevé aproximadament igual. N’hi ha un tant per cent precís, estadístic, cada any, de generoses; les altres són inassolibles, intocables. Respecte d’aquestes, totes les aparences enganyen.

Coromina pregunta a Frigola si considera possible l’augment, en una forma o altra, del contingent estadístic de dones generoses i amables.

—Potser —diu Frigola— un règim d’alimentació adequat, aplicat sistemàticament, si fos possible sobretot d’acompanyar-lo d’un règim psicològic amable, podria augmentar una mica la quota de què estem parlant…

—¿Què enteneu per un règim psicològic amable?

—Vull dir —diu Frigola— alliberar la dona de preocupacions materials. La pobresa és incompatible amb una forma qualsevol de sensualitat. L’alliberació de les preocupacions a què faig referència pot arribar a vegetalitzar un ésser humà. La diferència més visible entre Adam i Eva d’abans d’haver menjat la poma i Adam i Eva posterior a la poma és potser aquesta: abans, aquesta família no tingué preocupacions i així la parella pogué portar una vida fàcil, còmoda, generosa i regalada; després les preocupacions esdevingueren obsessives, i tot, notòriament, s’escurçà… És en aquest sentit, em sembla, que el pecat original té, des del punt de vista humà, la màxima profunditat.

 

Quan la tertúlia del vespre es dissol, el poble sembla trist, abandonat, inexplicable. D’una manera positiva i certa, no fatiga res; tampoc res no atordeix totalment; d’una manera intrínseca, res no fa mal. Però hi ha una cosa estranya, misteriosa, indefinible, que us decanta sempre a pensar que tot és igual. Els dies —o les nits— en què aquest decantament es manifesta (i això a la nit implica la seguretat de l’insomni), les hores són amargues. Toquen les dues i penso, nerviós, que encara em falten dues o tres hores per tenir son. Tracto de posar una lletra nova a una cançó de bressol adequada a persones de vint-i-un anys.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, clima i meteorologia, diners, dones | 1 comentari »

17 de maig 1918

dijous 17 maig 2018

El vent ha assecat el país. En poques hores hem passat dels verds tendres i suaus als grocs lluents i eixarreïts. Transmutació desagradable. Tot és ja ple de pols i de brutícia. No hi ha res més desagradable que la pols. Veure llaurar un pagès seguit del nuvolet de pols que l’arada alça de terra em fa un efecte depriment. Haurem, ara, d’esperar que plogui per veure reaparèixer una mica de verd —i potser haurem d’esperar fins al mes de setembre. Aquest país tendeix, a l’estiu, a tornar-se sahàric, assedegat, exhaurit.

 

Vaig a Llafranc, cap al tard, amb Gallart i Coromina. Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa —àdhuc la mar—, té un aire de fatiga, com l’abandó de la convalescència. La mar ha quedat en una calma manyaga, en una desfibració desmaiada, que la llum d’òpal del crepuscle accentua amb un punt de dolça melancolia. A la platja no es veu ningú. La claror darrera, exsangüe, de la tarda mor a les parets blanques de les barraques del racó de llevant. Després, una grisor opaca, densa, baixa de les vessants dels pins i envaeix la mar i la terra.

Contemplo la mar de la badia i tot el que em volta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci —que les buides cases tancades semblen augmentar— us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació de la mar. Per veure la mar —per veure-la seriosament— és molt útil desdoblar-se. La sorda ressonància que portem a dins —ressonància que en moments d’agitació de cor crea com un estat de confusió mental— no deixa veure res. Tampoc no hi ajuda la presència d’un soroll absorbent immediat. Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.

Sopem a la taverna de Mata. La Conxita apareix amb una immensa plata de sardines a la brasa: grosses, fresques, vives. En les escates tocades pel foc, l’oli llu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum del bec de gas treu petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Mengem una quantitat desorbitada de sardines. L’absorció de sardines a la brasa produeix en el meu organisme una intensa segregació sentimental. Les sardines em fan regalimar els sentiments, m’aflebeixen la raó i poblen la meva imaginació de formes plenes de gràcia. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.

 

Després d’un sens fi de declamacions humanitàries i cordials, tornem a la matinada —una matinada fina, filtrada, de pell de seda, cel de color d’absenta sobre el qual es retallen les coses amb un sintetisme d’estampa. El ventet de la terra és viu i ens aclareix el cap. Ara seria el moment, potser, de parlar una estona amb una dona malcasada, avinent, generosa i amable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de geografia i paisatges, menjar i beure | 2 comentaris »

« Entrades anteriors