Arxiu de la categoria ‘menjar i beure’

30 de setembre 1919

dilluns 30 setembre 2019

Dinat a la Barceloneta (a Can Soler) amb Joaquim Sunyer i Josep Maria Junoy. Al sol s’hi comença d’estar bé, i a la Barceloneta, deliciosament. Ha fet un dia magnífic. Arròs de peix (potser amb un punt excessiu de safrà) i rodelles de llobarro a la brasa. Sunyer és un home extremadament simpàtic, d’una humanitat i comprensió rares de trobar —em sembla— en el món en què es mouen aquests senyors. Té no solament una gran admiració, sinó una declarada fidelitat, a Joaquim Borralleras. Cada dia trobeu gent que us diuen el mateix. És absolutament curiosa la repercussió de Quim en tots els ambients intel·lectuals de Barcelona, a pesar del seu deseiximent extern i la seva aparent —almenys— indiferència. És un cas únic, sorprenent.

Havent dinat fa tan bon sol, que Josep Maria Junoy proposa anar a donar un tomb per l’escullera. Hi anem. No hi ha pas gaire gent: els mariners i pescadors habituals del lloc, que els uns es dediquen a enllestir els seus arreus de pesca i els altres a mirar el mar —vull dir el mar lliure. Faig observar el fet al pintor Sunyer i li demano —en definitiva, com a paisatgista és una mica contemplatiu— que m’expliqui la causa de la fascinació que produeix el mar en certa gent.

—A Sitges passa el mateix —em diu—. Quan els pescadors i mariners no saben què fer, miren el mar tanta estona com vulgueu. A Banyuls, quan anava a veure l’escultor Maillol, era possible de veure el mateix.

—Vós, Sunyer, ¿heu mirat mai el mar?

—De lluny i vagament.

—¿Heu vist mai que alguna dona el mirés una certa estona?

—No ho recordo ben bé… No ho crec.

—¿Què veuen en el mar lliure aquesta gent per passar-hi tanta i tanta estona?

—Francament, no ho sé…

És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer —i de vegades encara que tinguin feina— se’l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M’he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?

A Calella de Palafrugell, poble del litoral que conec des de petit, un dels pescadors que ha mirat més el mar, en aquests anys, ha estat Josep Tort, oncle del barber —un home ja d’edat, gras, cara-rodó, rodanxó, solter, sentenciós, d’expressió una mica sibil·lina. No és pas un pescador individual i solitari, sinó que ha anat sempre embarcat primer en els sardinals i després en les traïnyes. Posat a terra, sempre era possible de trobar-lo en un o altre lloc de visualitat reconeguda, amb la vista fixa sobre l’aigua del mar lliure. No anava mai al cafè, ni a missa, ni a la taverna, ni es movia mai del poble: de nit anava a pescar i de dies mirava el mar. ¿Què hi veia? Un dia li vaig dir —era amic meu—:

—Vós, Tort, sempre mireu el mar…

—Sí, sí…

—El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure…

—Els vaixells de vela m’agraden, sí, però si no en passen m’és indiferent.

—Però, en el mar, hi deveu veure alguna cosa…

—Res, em penso, res…

—Llavors, ¿per què el mireu d’una manera tan seguida?

—No sé… No t’ho sabria dir…

Durant una temporada —un estiu— vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l’aigua de mar, en si mateixa, l’aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos —i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l’incentiu de marxar, de fugar-se, de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d’un sedentarisme i d’una immobilitat recalcitrant i decisiva. El mar pot tenir també l’atracció de l’espectacle divers. El mar és un espectacle divers. De vegades canvia, sobretot a l’estiu. A l’hivern és diferent. A l’hivern s’estableix sovint un carés persistent, continuat i empipador. La diversitat del mar depèn de la meteorologia. La meteorologia és l’apuntador del mar. El mar fa el que vol la meteorologia. Davant del fabulós rejoc atmosfèric, el mar és un element passiu. El mar és una forma terriblement dura i compacta de la naturalesa.

Un dia vaig fer una prova: davant de Josep Tort, vaig parafrasejar la cèlebre frase d’Èsquil: «El mar, somriure innombrable», per veure l’efecte que li feia. Era un dia que el mar, lluent de sol, era ple dels borrals d’escuma del gargal fresc.

—Aquest mar —li vaig dir amb una naturalitat indiferent— sembla un somriure continuat, que es va fent…

—¿Com dius? —em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu—. ¿Un somriure que es va fent? ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?

Seria curiós de saber quin efecte fa la frase del vell grec entre la gent de mar. Seria molt possible que la consideressin una frase purament artístico-literària, és dir, fictícia, inservible.

En una altra ocasió vaig fer la mateixa prova amb la frase d’Eugeni d’Ors: «El mar, la gran nuesa». No s’han pas escrit gaires coses —s’entén, que hagin quedat— sobre el mar. En el llibre de Lord Byron, Childe Harold, que fa poc he llegit traduït al francès, hi ha molts adjectius sobre el mar. Xènius volgué també dir alguna cosa —cosa que és sempre d’apreciar— i aparegué «la gran nuesa». Aquesta frase la vaig dir a un mariner que havia fet la carrera d’Amèrica, assenyalant el mar amb un gest.

—¿La gran nuesa, dius? —contestà el mariner—. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.

No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·ligible per als no lletraferits.

En un moment determinat, vaig suposar que els mariners i pescadors miren el mar perquè els fa un pànic obscur —de vegades justificat—, perquè en senten l’atracció de la por.

—Si el mireu tantes hores —vaig dir un dia a Josep Tort— és que us deu fer por.

—No és pas que m’agradi gaire, francament… —em digué—. Més que un ofici d’en mar, m’hauria agradat de fer un ofici d’en terra…

—Ja ho entenc…

—Ara, de por, no me’n fa pas. Si me’n fes, no el miraria pas, no el podria pas resistir…

—¿És que us ha fet algun mal?

—A mi, no! Francament…

L’aigua sola, el mar sol i lliure, és horrible, aclaparador, d’una esterilitat desagradable. El panorama de mar que es veu des del terrat de l’ermita de Sant Sebastià no es pot pas resistir gaire estona, si es mira amb una certa sensibilitat. En canvi, la barreja de terra i de mar és magnífica —d’una sorprenent i continuada bellesa. Cadaqués és prodigiós, perquè en la seva badia és impossible de separar el mar de la terra. El mar, vist des del poble de Calella, té una atracció relativa —mínima. En canvi, el poble de Calella vist des del mar, amb el mar davant, és una cosa prodigiosa, fascinadora, que mai no fatiga. És la barreja de terra i mar el que és bonic. Per això agraden tant els llacs —que són l’essència d’aquesta barreja— i els rius. Des de la part alta del carrer de Claris es veuen dos dits de mar. Aquesta aparició, amb la ciutat davant, fa un cert efecte. En general, el mar que es veu des de la part elevada del pla inclinat de Barcelona és una de les coses més belles que té la ciutat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 d’agost 1919 (2)

dilluns 19 agost 2019

Canadell.

De vegades llegeixo (en els diaris) la convocatòria d’alguns jocs florals o la descripció (sempre la mateixa, amb idèntics adjectius) d’alguna d’aquestes festes. El nom de Josep Carner és molt habitual en les recensions d’aquestes disbauxes poètiques i deu haver guanyat molts premis en metàl·lic o en objectes d’art. Els noms de les persones que formen part dels jurats qualificadors són també gairebé sempre els mateixos, cosa que potser vol dir que disposem d’uns jutges lírics reconeguts i itinerants. Per altra part, hi deu haver en molts pobles un grupet de persones disposades a fer aquesta classe de jocs sempre que l’ocasió s’escau. Per a aquests enjogassaments hi deu haver, en el país, una certa pasta difusa però real i certa.

No sé pas quina és la causa de la meva total indiferència per aquestes festes —per no dir de la incomoditat que em produeixen fins i tot quan les llegeixo als diaris. Potser és una conseqüència de la meva timidesa. Quan em trobo davant de més de quatre persones, em trobo com esmaperdut i no sé com tirar al dret —que és el que sol fer la majoria de la gent. En tot cas, si la meva indiferència per aquestes coses no tingués aquest origen, no crec que ocupar-se’n un moment no valgui la pena.

És possible que els jocs hagin tingut una certa utilitat en la història del moviment literari. Però potser també és veritat que han contribuït a crear una cursileria literària indígena típica i inconfusible, tant pel que fa referència a la pàtria, com a la fe, com a l’amor. I sobretot pel que fa referència a la sociabilitat difusa, a la conversació i a la utilització dels mitjans expressius, aquesta cursileria literària —que té una relació evident amb la veu i la manera dels actors del teatre català— és espantosa, fa anys i panys que dura, és inseparable de la petita burgesia barcelonina i té un aspecte d’exhibicionisme artístic que fa posar pell de gallina. Suposant que a Palafrugell hi hagi algun esperit —hi deu haver el corrent en els pobles del país—, la seva més acusada característica és un cert horror a la cursileria —una anticursileria, de vegades de gra molt gruixut, d’escassa tendència al convencionalisme i que no està pas exclòs que en certs casos d’enervament arribi a la grolleria. Personalment, ho prefereixo.

Mentre no hi hagi més que una literatura de diumenge a la tarda, escanyolida i precària, una literatura feta a estones perdudes —les estones que deixen lliures les altres feines—, el perill d’aquestes romàntiques deliqüescències serà permanent. Com menys vocació hi hagi per l’esperit, més emfàtic i hiperbòlic serà. Una de les coses millors del senyor d’Ors (o sigui del senyor Prat) ha estat crear un professionalisme modest però autèntic.

 

Apareixen a taula els primers raïms moscats. Aquest any ha fet molta calor i això deu explicar la seva aparició prematura. «Són forasters…», sento que diu la minyona. Podrien ser de les vinyes de la frontera. Són excel·lents.

Pel meu gust, els raïms moscats són la millor fruita existent i no tenen rival possible. No han pas de ser massa madurs, excessivament dolços. La pell del raïm s’ha de rompre a la dent. Han de ser tibants i plens. La sensació de la cosa fruitada la dóna el raïm més que qualsevol altra fruita del país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’agost 1919

dijous 15 agost 2019

Calella de Palafrugell. Sant de la senyora Maria.

Quan hi arribo, ja fa estona que s’ha acabat l’ofici, i la gent s’ha dispersat per «les cases dels senyors» —per dir-ho com els pescadors del barri. Dia clar, calorós, gargal petit, aire radiant. Poca gent a la platja: els estiuejants van tan mudats que només es banyen els esvalotats. Al Canadell hi ha tantes Maries que és possible de dir coses amables a tots els jardinets de davant de les cases. En el moment de passar el  portal veig mossèn Narcís —solideu, valoneta, bastó—, que ha vingut a felicitar la meva mare. Seu una mica enravenat, amb una rialleta dolça, a l’ombra de l’acàcia. La meva mare, que té feina a la cuina i rep les felicitacions entre la cassola d’arròs i la dels pollastres, ha interromput la seva feina i escolta mossèn Narcís una mica forçada. El reverend, però, porta el programa fet i s’alçarà del balancí a l’hora que el rellotge marqui. És un senyor puntual i impertorbable.

El meu pare, amb coll planxat i corbata, però en cos de mànigues, seu davant del senyor rector i amb una cara més aviat ombrívola tracta de demostrar-li que la marxa empresa pels temps és una pura i simple calamitat. El sacerdot hi assenteix amb una indubtable facilitat.

—¿Sap a quina hora dinarem avui, mossèn Narcís? —diu el meu pare—. Seran més de les dues tocades. És insuportable. Més de les dues tocades! Si els vells tornessin de l’altre món!

—Ja ho pot ben dir, Tonet, ja ho pot ben dir! No hi ha ordre ni concert. Si els vells tornessin de l’altre món… No me’n parli!

És la conversació indefectible que cada any, per Santa Maria, tenen mossèn Narcís i el meu pare. Des que tinc ús de raó que la sento pronunciar. El que impressiona és l’automatisme anual de la conversació. ¿És possible —penso— que quan es troben dues persones parlin sempre del mateix? De vegades sospito que la característica d’una societat civilitzada és l’automatisme col·loquial. En els pobles, que és on la gent es coneix més, aquest fet és molt visible i es pot constatar correntment. Un bon observador, coneixedor de la gent, podria endevinar els seus diàlegs d’una manera gairebé indefectible.

A quarts de dues de la tarda podem finalment dinar. Amb la família hi ha la tia Lluïsa, que ha vingut a passar el dia, i a qui la visió dels vestits de bany produeix una espècie d’atacs de pudor successius. El dinar típic. Primer apareix una gran plata de musclos de roca, plens, perfumats, amb tot el gust del mar. El musclo de roca és el marisc més afinat d’aquest país. Després, l’arròs negre del rodal, amb el sofregit suculent, el peix i el pollastre. Després, la consuetudinària ració de llagosta a la brasa. L’olor de les closques de la llagosta tocades pel foc emplena el menjador d’un perfum adorable. Com que fa calor i tothom menja amb les portes i finestres obertes, el Canadell projecta un sorollet de plats, culleres i forquilles absolutament evocatiu i que per mi és inseparable de l’olor de les cloves de la llagosta. Després arriba el braç de gitano del confiter Comas i el pa de pessic flonjo i deliciós, amb un puntet de llimona i de canyella, que ha enviat l’àvia Marieta. I per acabar d’arrodonir el dinar —costum de la diada— apareix finalment el mantecado, fet amb una galleda de fusta plena de glaç i un recipient que conté els ingredients —recipient que es fa rodar amb un petit engranatge mogut per una maneta. I després el cafè, que sol ser extremadament bo, perfumat i amb una entrada agradabilíssima a causa —segons la veu pública— de l’aigua lleugera de les cisternes del país.

En el curs del dinar s’ha produït la rotació del vent: el gargalet matinal ha rondat a sud-oest i s’ha entaulat un llebetjol petit, lleugerament humit i més fresc. Quan sortim a la terrassa i contemplem el mar des de l’ombra de l’acàcia, sentim el vent a la cara: una deliciosa carícia. El complement d’aquests dinars onomàstics és el vent —exactament el vent de garbí. Al principi, l’esplendor lumínica ens enlluerna una mica. Després, les coses immediates apareixen amb un cert detall, i veiem la taca blanca i blavissa del senyor Narcís Ferrer, àlies Narcís Rellotger, que pesca amb canya, com és el seu costum cada festa, a la roca del Barret. Porta el seu jipi de palla torrada i la camisa de senyor: blanca, planxada, amb una corbata de nus metàl·lic, verdosa, que es corda per darrere. És un pescador persistent i entusiasta, o sigui dels que no agafen mai res. El senyor Narcís concentra molta simpatia entre la gent de Calella no solament pel seu temperament —és rellotger i joier— tan adequat a les exigències del públic (és un humorista tan lleuger que hi ha ben poca gent que se n’ha adonat), sinó per la presentació de la seva senyora, la senyora Tuietes, una grassa alta i exuberant, una mica guenya, de monyo vertical, de frases imperioses, contundents i definitives. La senyora Tuietes, vista en pantalons, deu ser realment difícil i temible.

Una gran part de la tarda es passa en felicitacions mútues i en l’habitual fraseologia onomàstica.

Vaig a passeig cap a la punta dels Forcats, seguint el litoral. Des dels Forcats —o des del mar— Calella ofereix una visió de meravella.

 

 Les llumetes del poble, cap al tard, amb els vidres dels fanals humitejats pel vent, la quietud, el silenci. A les deu tothom badalla: és una son dolça i irrebatible. En el Mediterrani, el vent de garbí és el vent de la son, entresuada, una mica neguitosa, però eficient —si el cos hi és adaptat, naturalment.

 

En aquest rodal, en aquest temps, no hi fa mai calor. Sempre bufa una espècie o altra de vent. Vull dir que els dies de calor sòlida i compacta són raríssims.

És molt possible que les sensacions de calor —les sensacions falses de calor, però que semblen vertaderes— siguin originades per la llum, que de vegades és difícil d’absorbir, quan no és realment horrible. A les deu del matí, francament entaulat el gargal, hi ha de vegades una llum tan forta, tan enlluernadora i insidiosa, que arriba a fer mal a la vista. Aquesta incomoditat de la mirada fa que s’arribi a tenir calor encara que el cos es mantingui en una ombra fresquíssima. Quan a la tarda s’entaula el vent de garbí, les coses milloren notablement: els horitzons s’empastifen, l’aire és més suau, els detalls es desdibuixen, tot queda immers en un magma de tenuïtat lleugerament rosada, la llum es torna agradable i les llunyanies floten incertes. La llum tan forta produeix un dolor somort entre cella i cella. Posar-se llavors unes ulleres negres és com si el cap perdés pes. Però les ulleres negres no agraden a ningú, perquè segons la veu pública són ulleres de cec.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’agost 1919

dissabte 10 agost 2019

Barcelona.

Arribo a Barcelona (de Girona) després d’haver fet el servei militar. Ha fet un dia xafogós. En el tren, tothom anava en cos de camisa. Si en el vagó de tercera no hagués estat possible d’obrir les finestretes —cosa que en el meu compartiment s’ha pogut fer relativament i apaivagant les protestes— s’hauria produït una certa i humana mala olor.

Un dia, mentre feia el servei militar, aparegué a Girona el meu amic Alexandre Plana. Em vingué a veure. Li vaig quedar molt agraït. Divagàrem unes hores pel centre —de cafè en cafè. Plana no és pas un home de cafè. S’hi trobava desplaçat i incòmode. No crec que haguéssim pogut anar en cap altre lloc. Feia molta calor i de vegades se sentia el tuf (en certs carrers) de les clavegueres seques. En un cafè ombrejat, pansit i macilent de sota les voltes em digué que faria publicar al Diari de Girona un petit escrit que li havia enviat sobre la vall de Sant Daniel. En la mitja llum del cafè hi flotava la bonior de les mosques de l’establiment, que volaven com si s’haguessin adormit. Plana, sempre tan generós, em diu:

—Aquest escrit sobre la vall de Sant Daniel està bé…

—¿Vols dir que està bé? —que jo li dic.

—Té un defecte, és clar: és una mica massa carregat de literatura. Els adjectius són rebuscats, la frase és poc natural, la preocupació de l’originalitat és massa visible. Però ¿què hi vols fer? És el defecte de l’edat. El millor estil és el de les cartes a la família, però sense l’excés d’abandó que solen tenir aquestes cartes.

—¿Què s’ha de fer per escriure així?

—Desprendre’s de moltes petites obsessions literàries, totalment ximples. A tu t’agrada Girona. Com a tema literari és fabulós, prodigiós. Escriu sobre Girona, però sense retòrica, d’una manera directa. La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les.

—Aquests dies que he passat a Girona, les coses no m’han pas semblat tan fàcils i senzilles com quan estudiava al col·legi…

—Cada dia t’ho semblaran més. Escriure és difícil. Si no estàs disposat a fer un esforç, val més que ho deixis córrer. Dedica’t a un altre ofici.

Tornant de l’estació, on vaig acompanyar Plana, vaig prendre l’acord de donar per totalment inexistent l’escrit sobre la vall de Sant Daniel i no fer el menor esforç per tornar-lo a llegir.

Durant els vint dies que durà el servei militar vaig viure en una casa de dispeses de la Cort Reial, tocant a la plaça de l’Oli. Hi havia diversos altres soldats de Palafrugell: Narcís Bisbe, el condeixeble Sarà, fill d’un home corpulent i rogallós que cantava de baix a l’orfeó La Taponera i era afeccionat a beure vermut, etc. A les cases, les senyoretes eren molt cares: valien tres pessetes. El diner curtejava ostensiblement. A la casa de dispeses, menjàvem una fabulosa quantitat de mongeta tendra —amb fils irrompibles. En els exercicis de tir que férem a Montjuïc, no vaig encertar cap diana —ni una per medecina. Com a tirador vaig fer un impressionant paper ridícul. És molt possible que aquesta inanitat fos la conseqüència de la preocupació que em feia el contracop de la culata del fusell, engegat el tret, sobre l’articulació del braç. En canvi, sembla que vaig demostrar una certa capacitat de saber-me resguardar darrere les mates dels barrancs de les Pedreres, quan el batalló feia exercicis de guerrilla. Aquests exercicis ens obrien una gana molt viva, però, quan pensàvem en l’avenir de mongeta tendra que ens esperava a l’hora de sopar quedàvem molt deprimits.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’abril 1919

divendres 26 abril 2019

Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.

 

—De vegades la teva timidesa és tan visible —em deia avui Alexandre Plana— que dónes la impressió de creure que utilitzar les cames per caminar és una espècie de privilegi excepcional…

Això és molt ben observat.

S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.

 

La dispesa.

El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.

Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.

 

Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol és, com ja es pot suposar, considerable.

L’emoció ha repercutit al pati de la facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.

Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.

Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.

Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.

Els que tot just aprovarem —si no ens suspenen— estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.

 

Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle —si no fos, cas de produir-se, tan car…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada