Arxiu de la categoria ‘menjar i beure’

6 de setembre 1918

dijous 6 setembre 2018

La família.

Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

 

La meva germana Maria passa amb la meva mare pel carrer de Cavallers i s’atura a mirar les fotografies de l’aparador que el fotògraf de la vila ha muntat al carrer.

La meva mare li estira la màniga de la brusa mentre diu amb la més gran naturalitat, però amb un punt d’acrimònia:

—Són horribles! Sembla mentida que hi hagi gent que gosi fer-se retratar! És incomprensible…

 

 

La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera d’entendre’s sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han d’ésser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.

Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.

És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.

Hi ha, a més a més, l’educació. L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que s’alimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.

Els vells —la generació anterior— defensen el que és. Els joves —la generació actual— defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol…», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.

Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.

Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.

 

L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.

Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:

—Poseu-hi una mica de pa, una mica…

Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.

 

El meu pare no està bé de salut. Quan parla amb contrarietat o indignació, la veu se li enfosqueix i se li posa el rogall a la gola. Si va al cafè i hi ha una mica massa de fum, té una sensació de mareig i ha de sortir-ne. Els metges diuen que té artritisme agut i una pressió molt elevada. Penso que tinc el camí fressat i que aquest serà el meu ineluctablement.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 d’agost 1918

dijous 30 agost 2018
.

Santa Rosa. Onomàstica  de la meva germana. Festa major de Llafranc.
.
A la tarda, en arribar-hi, la riera i una bona part de la platja és plena de carros de pagès, amb tenda. Els pagesos vénen a rentar-se els peus, a banyar els animals i a sopar a la fresca. Sota el sol rutilant i el vent de garbí, que fa voleiar les coses, l’espectacle és superb. És com un poble de nòmades acampat davant de la mar, entre la sorra de color de mel i el verd dels pins. La humitat del vent de garbí ha enrogallat la cobla de sardanes. La música que flueix d’aquests instruments de fusta i de metall, d’una tan gran duresa, sembla de pasta fullada. No hi ha proporció entre el volum musical que la cobla espargeix i la inflor de galtes dels executants. Bufen com desesperats, però la humitat insidiosa del vent desfibra les sardanes, que agafen una forma tova.

Entre dues llums, els pagesos desembarquen dels seus carros la gran cassola i un gran pa de sis lliures, moreno. Transporten la cassola a la platja i fan rodona al seu voltant. Quan la destapen, s’espargeix una olor de pollastre rostit fred, reconfortant, magnífica. Es lliguen un gran tovalló al coll —ja no seria festa major. Les noies porten aquests vestits de color vermell o groc, tan llampants; els joves van en cos de camisa blanca. Quan els pollastres són repartits es fa, al voltant de la cassola, un gran silenci. Enarborant una cuixa a la mà dreta, i a l’esquerra una gran llesca de pa, hom devora els aliments a queixalada franca, mirant intermitentment la mar amb un aire d’embadaliment i de badoqueria. Les madures pageses, que, assegudes sota les amples faldilles, la cintura travada i el pit ample, semblen carabasses, fan aquell tipus d’observacions òbvies que solen fer els pagesos.

—Pareu ment! —sento que diu una d’elles—. Pareu ment que no us vagi cap gra de sorra al rostit, que us podria rompre la ferradura!…

De la platja estant, es veu passar, ja ben fosc, la cercavila. Dins els cercles lluminosos que fan els becs de gas de les cases, es veu avançar un núvol de pols. A dins del núvol camina, primer, la cobla tocant, d’una manera nasal, «l’airet, l’aire, l’airet de matinada». Un espès escamot de criatures, la joventut del país, a fileres de quatre o de sis, donant-se el braç, segueix saltironejant al so de la música maquinal. La pols té un color rogenc. Hom passa, primer, per sota les ombreres de pinassa de les façanes de les cases esquitxades d’una llum blavissa, i després la música enfila viaranys més obscurs i propicis. De vegades algú cau i sobre el caigut van caient els que segueixen, successivament. És truculent i divertit. Els erudits diuen que la cercavila podria ésser una reminiscència de les antigues festes bàquiques. Si fos així, s’haurien aigualit molt. Les d’avui estan alimentades amb gasoses i orxates —com a màxim amb algun vermut amb olives. De tota manera, aquesta farandola sembla inventada perquè les persones tímides s’abraonin sobre una o altra senyoreta naturalment predisposada.

Quan la gentada surt de la clandestinitat i torna a les llumetes familiars, es veuen a través de la pols les faccions del jovent desdibuixades i vagues —les noies amb les galtes plenes de color, els ulls brillants, el cos trèmul; els joves sense saber què fer de les mans, suats, la boca seca. Tot s’acaba prenent un barrejat de gasosa i cervesa.

És absolutament satisfactori de constatar que en aquest país hi ha, cada dia que passa, una moral més rígida —un augment del que els empleats de banca en diuen la respectabilitat i la solidesa.

Després, sobre Llafranc, es produeix una gran calma. És l’hora de sopar. El soroll de plats, de culleres i de forquilles arriba fins al carrer. El vent de garbí continua bufant, indiferent i humit, sobre les coses. L’olor de reïna de pi es barreja amb el perfum dels pollastres rostits. Els pagesos, ajaguts a la platja al costat de la cassola buida, contemplen, mig adormits, les estrelles borroses que els núvols que passen avall amaguen un moment.

El ball comença tard. La gent bada davant d’un pagès jove, de cabells escalorats, arrissats i ondulats —un pagès d’aspecte idealista—, que tracta de ballar el tango argentino (ara en ple èxit) amb una senyoreta que porta un vestit groc canari. És l’última paraula llafranquina.

A la matinada, sento una sensació de fatiga, sense causa, immensa. Torno a Calella a les palpentes.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’agost 1918

diumenge 26 agost 2018

Retorn a Calella amb la fresca del matí impregnada de la sentor dels pins que escampa el coster de cala de Cabres i de la Musclera. El vent mancà a la matinada, però la ressaga bat a la costa fent un soroll greu. En el moment de varar, el doctor Arruga —que és matiner— ens fa adéu, amb el mocador, des de la veranda. Arribem a Calella a les vuit una mica fatigats.

A mitjan tarda, apareix al Canadell la tartaneta de vidres del meu amic Rossend Girbal, marxant de cavalls, conegut en el país per Jan, i, al Rosselló, pel Marxant Gros. És un home d’un pes considerable: cent trenta quilograms. Es fa tirar, avui, a la llarga, per dos cavallets irrisoris, flacs, escanyolits. Per baixar del carruatge es fa passar el ventre de gairell per l’obertura de la porta fent un moviment molt estudiat. D’altra manera, la sortida hauria estat impossible. Ja de peus a terra, desenganxa els cavalls, i, en el moment d’agafar-los pel ronsal1 per portar-los a la platja, el saludo cordialment.

—Aquests cavalls —em diu— em fan estar malalt. Són molt delicats de cames. He dit al ferrer Clotes: pinteu-les-hi amb el Rojo Maré.2 Les hi ha pintades amb el Rojo Maré. Cap resultat! Ara vull provar si el bany de mar els les reforçarà. No és pas que jo cregui massa en aquestes coses: el defecte de l’aigua de mar és que és aigua… Però, de vegades, boigs fan bitlles… comprèn? A més, tinc feina. Haig d’anar a Figueres i a Perpinyà. A Figueres una senyora està per mi… ¿Què hi farem si el món és així? Sí, no em puc girar de feina, aquesta és la realitat…

Malgrat el seu enorme volum, el senyor Girbal parla d’una manera molt estudiada i refilada, amb un retinctinc de vanitat i una veu impertinent —la veu que de vegades tenen els gitanos.

El senyor Girbal pateix. És la primera impressió que m’ha fet en trobar-lo. Sobre el tronc voluminós del seu coll d’emperador romà hi porta un coll planxat i un nus de corbata petit i rodonet com un pinyol d’oliva. Transporta a més una armilla de fantasia capriciosa i florejada. Té molta calor. Pateix de calor. El coll l’engavanya i fa, de tant en tant, unes extremituds estranyes i violentes per desenganxar la pell suada del midó del coll rígid. Veure’l baixar a la platja, estirant els dos pencos, tan gras, tibat i vestit, és un considerable espectacle. Alliberats dels guarniments, els cavalls semblen més irrisoris que mai: semblen pells de cavall aguantades amb quatre canyes. Sobre els ossos de les anques, la pell sembla que es podria esquinçar. La seva flaquesa de cames prové del fet que pateixen de fam d’una manera recalcitrant. El senyor Girbal parla d’una manera correcta i curvilínia, però no té mai gaire pressa per donar menjar als seus cavalls.

Ja arran de l’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament —com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic més adequat. Tot és inútil. Els cavalls continuen en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.

—La visió de tanta d’aigua —diu el senyor Girbal amb una calma que a penes pot amagar la nerviositat— els deu haver reprès. No estan per banys de mar. No comprenen que aquesta aigua salada els reforçaria les pales. Deuen ésser animals de terres endins, de molt lluny…, animals que no es poden adaptar…

Es produeix una darrera temptativa; els dóna unes vergassades amb la vara de pla. La percussió els fa alçar una mica les orelles, però no passa res més. La immobilitat és total.

Davant del reiterat fracàs, el senyor Girbal fa uns moviments violents amb el coll i enrogeix, apoplèctic, de la cara. En un moment determinat, em temo que es produirà l’atac de violència —l’atac de violència que de vegades tenen els homes grassos. Però el senyor Girbal es reporta i s’aguanta. Els fa girar en rodó i, sempre amb el ronsal a la mà, puja lentament la rampa del Canadell. Caminant d’una manera majestuosa i altiva arriba fins a la tartaneta. Enganxa el carruatge. Puja la porta de perfil. De dalt estant em diu:

—A veure quan menjarem un colomí…

I desapareix pujada amunt, tibat, darrere els vidres de la tartana.

L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar a una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits —o guisats amb una cebeta. Establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l’inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d’hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per acabar sota la forquilla d’aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent —va més ben ferrat que els seus cavalls—, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró —la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg—, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l’armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. ronsal. m. [LC] [AGR] Tros de corda que es lliga al coll o cap de les haveries per menar-les caminant. []
  2. La pista més acostada al Rojo Maré la trobem en la referència VR ROSSO MARÉ RAL 3003 que podeu veure aquí.  []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’agost 1918

dimecres 15 agost 2018

La Mare de Déu d’agost. Sant de la senyora de la casa: de la mamà. Concentració familiar al Canadell.

Ha fet un dia de sol rabiós, rutilant, enlluernador. Gargal fresc al matí. Llebeig fresc, impetuós, a la tarda.

La sortida d’ofici ha estat molt brillant. Les senyores s’han encotillat; els homes s’han vestit. Les senyores s’han posat les mitges fines, les sabates de doré —aquestes sabates que irradien un color moradenc, violeta industrial, que sembla pujar cames amunt— i el capell. Els capells són de gran volada i tenen unes plomes que cauen sobre l’espatlla.

Mossèn Narcís ha dit la missa lentament, enmig d’un gran silenci: només es sentia el soroll metàl·lic de les barnilles dels ventalls de les senyores i la mica de tos dels bronquítics recalcitrants. La quantitat de joies insignificants exhibides m’ha semblat excessiva. A l’estiu, les joies fan calor. És estrany.

Els senyors anaven vestits com a l’hivern: amb vestits foscs. Tot plegat semblava una ménagerie completament domesticada i excessivament cursi i convencional —una ménagerie que no excloïa, de tota manera, la presència d’algunes faccions d’autèntica ferocitat, d’una avidesa ineluctable. Els bastonets que portaven els senyors accentuaven la nota convencional, fins gairebé la molèstia. Aquests bastonets corbats de dalt, de virolla rutilant, són d’una superfluïtat que només de veure’ls us porta a sentir-vos entrebancat. Sembla que, a cada moment, us els han de posar entre cama i cama i fer-vos la clau.

L’església de Calella —en l’edificació de la qual jugà un paper decisiu el meu oncle don Esteve Casadevall— té un sostre blau aigualit. Sobre aquest blau hi ha unes estrelletes que semblen de pasta de sopa, que a mi em produeixen un entendriment de cartolina postal. Tot això forma part d’un sistema de sentiments religiosos que són literalment inexplicables per excés de familiaritat. Sota la volta estrellada, en l’àmbit de la petita església, hi flotava una olor de polvos d’arròs i de locions a la violeta concentrada. Però era una mera olor d’interior: a la porta, el gargal viu, saturat de pinassa, d’argelaga, de fonolls, de llistó, de marisc, s’emportava la màscara de perfum com una ploma ingràvida. La gent quedava com despullada.

L’àvia Marieta, que és persona de missa de set, ha assistit a l’ofici una mica desplaçada. Anava cuirassada de negre: mocador negre al cap, vestit negre —tres o quatre refajos— i sabates de taló baix, negres. La seva forma, entre popular i severa, antiquíssima, m’ha semblat una de les més elegants de l’ofici.

Sortint de l’església, una part de la gent s’ha dispersat. Però els amateurs s’han posat a l’ombra de la façana de la rectoria i les senyores han anat desfilant lentament pel seu davant. ¿Quants adulteris? Potser cap. El país és molt morigerat, ple de virtuts exemplars.

Quan l’església i la petita plaça han quedat buides, mossèn Narcís ha agafat el seu bastó de bruc lluent, s’ha posat el solideu i ha anat a felicitar les Maries. Al Canadell n’hi ha una gran quantitat. Mossèn Narcís ha anat passant per les cases afectades per la diada: ha fet un moment de tertúlia als jardinets minúsculs, sota l’ombreta de les acàcies de bola, esclarissada. Li han anat donant l’ombreta com aquell que ofereix la capsa de rapè. Mossèn Narcís parla lentament. Té els ulls tristos i la pell de la cara rogenca —les orelles d’un color d’albercoc de secà. Sembla predisposat a l’atac apoplèctic. Té el temps molt just. No pot arribar a formular tot el que voldria dir. Mentre proclama les seves felicitacions i elabora els seus auguris de felicitat, passa per les cases el carro d’en Josepet Batlle, carregat de cabassos i d’encàrrecs: els dolços, els melons, les xíndries, els moscats. Tot això arriba amb l’olor de raça llatina que fa Josepet, el qual fa més de vint anys, almenys, que no s’ha banyat. Es produeix un parlar incoherent:

—Digui, digui, mossèn Narcís… Aquests melons són els nostres… Mossèn Narcís, és massa amable… Tots ens trobarem al cel, és clar, si Déu vol… Ara falten els braços de gitano… Són els de can Quica… Sí, sí, els encarregats… Si no fos per la Mare de Déu, ¿de qui ens podríem refiar?… No parli més, mossèn Narcís, és tan clar… Els melons s’han de posar al pou, de seguida… La fruita calenta… Passi-ho bé, mossèn Narcís… Quedi’s a dinar… ¿Vol quedar-se a dinar?

Mossèn Narcís s’acomiadava i el carro seguia darrere d’ell com un element de pertorbació ineluctable. A cada casa on hi havia una Maria es produïa el mateix parlar desorbitat, incoherent, la mateixa barreja de confiteria religiosa agrària.

El bany de mar és agradable. Per la Mare de Déu d’agost es produeix el bany de mar més deliciós de l’estiu. Però hi ha en totes aquestes coses una gradació dilatadíssima en la sensibilitat. Cada persona és un món. Al meu entendre, el bany de mar és agradable com a sorpresa: per la curiositat que produeix la immersió en un medi diferent, inhabitual. Les casetes de bany, al Canadell, no són mai totalment privades, absolutament particulars. Hi ha sempre un punt de promiscuïtat. En aquestes casetes de bany ningú no es despulla amb naturalitat. A tothom fa una certa cosa. Fa tants anys i panys que anem vestits! Jo, que de petit havia anat molt descalç i ho trobava agradabilíssim, tolero d’anar-hi, encara, sobre la terra, sobre la sorra, sobre els rocs; em fa venir pell de gallina, en canvi, d’anar descalç sobre els rajols d’una habitació —sobretot sobre una habitació enrajolada de mosaic— o veure-hi passar algú descalç.

Nedar és agradable, però la immersió en la mar m’ha produït sempre una gran opressió al pit. Altres s’hi mouen amb més facilitat —potser amb més naturalitat. Amb naturalitat completa, potser ningú. L’home és un animal del medi eteri —més que de l’element líquid. En general està feblement construït per viure a l’aigua. Els pescadors, els mariners, es banyen de petits i arriben a saber nedar. De grans no es banyen mai. Senten una mena de terror davant de la immersió en la mar. Deu ésser perquè amb la pressió de l’aire en tenen prou… i de vegades massa.

A la una es sent a cada casa un sorollet de plats, de forquilles, culleres, copes i ganivets. Paren taula. A la una i cinc la platja queda buida i tothom seu al seu lloc amb aquella cara de fred i de gana que dóna el bany: la cara xuclada, el nas vibràtil, els ulls brillants.

Dinar de Santa Maria: arròs de peix, sobre un sumptuós sofregit; llagosta guisada; pollastre rostit. Després de quinze o vint dies de menjar peix, el pollastre és una novetat exquisida. Dolços, meló, cafè. La rebosteria de Palafrugell —en general d’aquest país— és de gran qualitat. L’aigua de Calella fa un cafè excel·lent. El pare encén una fària de 0,25, de fum deliciós, absolutament lligat amb el perfum del cafè.

Digestió lleugera a l’ombra de les barques. Cap nosa excessiva. La felicitat deu ésser això. ¿Serà alguna cosa més? El senyor Narcís, el rellotger, pesca amb canya, vestit de groc canari, sota un capell de palla, a la roca del Barret.

A la tarda envaeixen la platja alguns grups de pagesos. Vénen a rentar-se els peus. L’aigua els fa basarda. Un pagès d’aspecte taujà, la gorra enfonsada, fa un esgarip en sentir-se l’aigua sobre el turmell. Banyen els animals. Poc. Els deixen una estona arran de platja amb l’aigua sota el ventre. Els cavalls, les eugues peludes fatigades del batre, immòbils, miren una hora seguida l’horitzó amb un ull d’estupidesa i d’enyorament.

Al vespre, ball de manubri, sota els llumets d’acetilè. El vent bufa d’una manera trista i petita. El cel és borrós i d’una opacitat blanca. Es sent, llunyà, el soroll sord de la ressaga en el coster. Tot sembla tenir un punt de caiguda en la fatiga. Al llit, els llençols, lleugerament humits, semblen lligar-se amb el propi entresuament. Una galta freda i una de calenta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juliol 1918

divendres 20 juliol 2018

Santa Margarida, festa major de Palafrugell.

Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva en la qual fan cua molts treballadors i pobra gent.

De tota manera, la sortida de l’ofici, dins la llum blanca, furiosa, de l’estiu, ha estat impressionant. Sortint pel portal, la gent semblava haver quedat inflada per la pomposa música de Mercadante que han tocat a l’ofici. Sota les sombrilles de color vermell, la llum feia la rateta a la cara de les senyores tibades, encotillades, rígides. Els homes, vestits funeràriament, molts amb barba, semblaven dins de la llum gasosa, efervescent, mers perfils. Impressionant, el cruixir de les sabates estrenades per la burgesia. Cada any, les sabates indígenes gemeguen més. Hi ha cuiros que cruixen d’una manera més somniosa i densa, i cada pas que dóna el seu titular produeix la sensació com si trepitgés una capa de cloves d’ou. Sardanes a Plaça Nova abans de dinar. Molta de gent sota de les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic, i quan l’orquestra de Peralada toca una seva sardana —que els sardanistes s’abstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)—, sembla que a plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país. Les sardanes, la tenora… quina cosa! Una música sentimental, una melodia pueril, explicada d’una manera nasal, fatxenda, impertinent. En aquest sentit, això deu ésser la quinta essència de l’esperit primigeni del país. Després de les sardanes, passo, camí de casa, per alguns carrers. De les cases obertes m’arriba una embriagant olor de successius i diversos sofregits. També m’arriba —més acostat, més allunyat— un sorollet viu, picat, de culleres, forquilles i ganivets. Els empordanesos —no es pot pas negar— som una mica pocasoltes, però els sofregits d’ací no tenen rival; són, sense discussió, els millors del país. A l’hora d’aquesta respectable veritat, l’indigenat té un toc gairebé infal·lible.

En un interval de les sardanes de la tarda trobo Gori desorientat i incert.

—Aquestes festes majors —em diu— em trenquen les oracions i no fan per a mi. Em declaro partidari de la vida de cada dia, de l’habitual. M’agrada de menjar a l’hora i d’anar a la rega.1 Aprecio la tertúlia que fem tots plegats. Les cares desconegudes són, per a mi, absolutament innecessàries, purs misteris. ¿Què us heu fet avui, els amics de cada tarda? He vist Frigola separat de Gallart per una gernació de forasters. Aneu a prendre cafè i resulta que no sabeu a quin cafè el preneu… No em vingueu amb coses modernes i delirants.

A plaça hi ha tanta de gent que vaig notant que, mentre Gori em parla, les empentes i les intromissions humanes ens van separant de mica en mica. Arriba un moment que per fer-se entendre ha d’alçar la veu. Observo que això li augmenta el mal humor. Li dic, de lluny, cridant:

—No us esforceu… Ja comprenc que sou partidari de la monotonia…

—Exacte, això mateix, exacte!… —diu cridant com un energumen mentre amb el braç assenyala un gest de comiat irremissible i fatal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95. Refr. —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà). Diccionari Català-Valencà-Balear []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada