Arxiu de la categoria ‘menjar i beure’

30 de juny 1918

dissabte 30 juny 2018

Gori, que ahir anà a Calella —era Sant Pere, festa major— i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és

gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…

torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren seguidament fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.

En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país.

«Quan penso en aquesta alimentació —diu— em poso de mal humor. Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els caragols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el caragol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de pervenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses —aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’univers té algun sentit! —diu en un rapte d’eloqüència—. Els animals, doncs, arriben a la mort sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques!

D’ací en pervenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de melancolia…».

Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.

Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa. Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos —pocs però bonics— solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juny 1918

dimecres 20 juny 2018

Sopar amb Ramon Casabó.

Casabó ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici —un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat —exactament en férem, potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual —mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això —diu—, em dedicaré a la pintura tranquil·lament». És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes cap valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

—La diferència que hi ha —afirma— entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

—Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

—El joc fa encara més mal que l’alcohol —dic a Casabó per dir alguna cosa.

—Depèn! —fa amb una veueta tímida—. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a Cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimaties delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrere les guatlles. Davant hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ull mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversació es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquem pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

—Això només passa en aquest país… —diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

—Deu haver anat a prendre l’últim tren… —fa Coromina incoherent.

—És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit —diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de juny 1918

dimarts 19 juny 2018

L’obsessió de la universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrere d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès. En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat —ni de la part dels que notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la universitat!… És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

 

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Victor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrere les hagués escrit l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable —almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

 

A Catalunya, la cordialitat dura —màxim— dos o tres dies —àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

 

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Capmany s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
albergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

 

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de juny 1918

dimarts 5 juny 2018

Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de Pernod. Davant de la família em faig passar per malalt. La meva mare —que ho comprèn tot— fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro, amb vaporades intermitents com si em sortís fum de la pell de la cara i del cos. Em llevo a quarts de set de la tarda. Sensació d’ésser com de cartó. Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal… però tinc tanta set! A més, m’acosto a l’alcohol amb una mena d’il·lusió que m’abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i d’atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l’esperit us haguessin crescut desmesuradament! L’esperit se’m fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.

Per un duro (vint miserables rals) es poden tenir quatre Pernods autèntics (Pernod Fils) gelats, deliciosos, exquisits, i estar dominat per un remolí dionisíac set o vuit hores. En la conversa, aquest estat us dóna una facilitat de rèplica i d’observació aguda i brillant. L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A mesura que la vanitat es va saturant sentiu que la set augmenta. Entreu en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set… Aquesta alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible.

He conegut molts embriacs empordanesos: gairebé tots ells estan desproveïts de resistència davant del remolí oratori de la pròpia vanitat. No en conec cap que tendeixi al mutisme i a la gravetat. Són xerraires recalcitrants: beuen per xerrar i xerren per beure.

A Palafrugell, l’alcohol em fa canviar de vida. A Barcelona, em llevo de matí, per anar a la universitat i seguir el curs acadèmic. Arribar ací i llevar-me a les dotze en punt és indefectible. La taquicàrdia alcohòlica, l’excitació del cor, em produeix insomni. En la impossibilitat de dormir a la nit, haig de dormir al matí: no hi ha altra sortida. En aquests últims mesos això ha sovintejat tant que ha produït com una incisió profunda en la meva vida. De vegades sento… no sé com dir-ho…

De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és menor la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m’hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la —per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer —res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligibles. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l’altra gent.

(En rellegir aquest darrer paràgraf veig que és un producte més de l’astúcia dialèctica que de l’objectivitat i de la raó. El que hi ha escrit és contrari a la realitat objectiva. Ah, la intel·ligència humana! La nostra intel·ligència, ben mirat, conspira sempre a favor del que ens agrada i ens domina. És una maquineta més o menys complicada que forneix arguments, tota mena d’arguments, a favor de les nostres més insignificants ximpleries. Jo voldria saber si aquesta forma de l’enteniment serveix per a alguna cosa més.)

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 de maig 1918

dijous 17 maig 2018

El vent ha assecat el país. En poques hores hem passat dels verds tendres i suaus als grocs lluents i eixarreïts. Transmutació desagradable. Tot és ja ple de pols i de brutícia. No hi ha res més desagradable que la pols. Veure llaurar un pagès seguit del nuvolet de pols que l’arada alça de terra em fa un efecte depriment. Haurem, ara, d’esperar que plogui per veure reaparèixer una mica de verd —i potser haurem d’esperar fins al mes de setembre. Aquest país tendeix, a l’estiu, a tornar-se sahàric, assedegat, exhaurit.

 

Vaig a Llafranc, cap al tard, amb Gallart i Coromina. Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa —àdhuc la mar—, té un aire de fatiga, com l’abandó de la convalescència. La mar ha quedat en una calma manyaga, en una desfibració desmaiada, que la llum d’òpal del crepuscle accentua amb un punt de dolça melancolia. A la platja no es veu ningú. La claror darrera, exsangüe, de la tarda mor a les parets blanques de les barraques del racó de llevant. Després, una grisor opaca, densa, baixa de les vessants dels pins i envaeix la mar i la terra.

Contemplo la mar de la badia i tot el que em volta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci —que les buides cases tancades semblen augmentar— us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació de la mar. Per veure la mar —per veure-la seriosament— és molt útil desdoblar-se. La sorda ressonància que portem a dins —ressonància que en moments d’agitació de cor crea com un estat de confusió mental— no deixa veure res. Tampoc no hi ajuda la presència d’un soroll absorbent immediat. Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.

Sopem a la taverna de Mata. La Conxita apareix amb una immensa plata de sardines a la brasa: grosses, fresques, vives. En les escates tocades pel foc, l’oli llu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum del bec de gas treu petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Mengem una quantitat desorbitada de sardines. L’absorció de sardines a la brasa produeix en el meu organisme una intensa segregació sentimental. Les sardines em fan regalimar els sentiments, m’aflebeixen la raó i poblen la meva imaginació de formes plenes de gràcia. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.

 

Després d’un sens fi de declamacions humanitàries i cordials, tornem a la matinada —una matinada fina, filtrada, de pell de seda, cel de color d’absenta sobre el qual es retallen les coses amb un sintetisme d’estampa. El ventet de la terra és viu i ens aclareix el cap. Ara seria el moment, potser, de parlar una estona amb una dona malcasada, avinent, generosa i amable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada