Arxiu de la categoria ‘família’

30 de maig 1919

dijous 30 maig 2019

El meu pare em crida al seu despatx (era inevitable). El despatx del meu pare és una habitació ordenada i glacial, una de les que conec menys de la casa. En una estanteria hi ha l’Enciclopedia Universal Ilustrada de Montaner i Simon.

Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat —darrere d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversació s’arma sense cap preàmbul.

—I bé, ¿què penses fer? —em diu com si parlés del temps, indiferent.

—No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

—Però per examinar-te hauràs d’estudiar. ¿A on penses estudiar? ¿Palafrugell? ¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

—Això és exacte.

—Les distraccions no s’hi acaben mai…

—D’acord. Perfectament exacte.

—Llavors, jo pensava que, per assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per estudiar…

—Probable. A Barcelona hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

—De calor, en fa a tot arreu, és clar… Es produeix una pausa llarga…

Després la conversa reprèn amb un augment de dificultat verbal.

—Bé. Suposem, doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, ¿quins són els teus projectes? ¿Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

—En absolut. Cap. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg… i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

—Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat… Hem fet un gran esforç… Us hem donat carrera. Les coses, a mi, m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…

Vaig reaccionar de seguida contra la producció d’una situació de llàstima.

—Un altre dia parlarem de tot això —li dic—. Potser ara no és el moment.

—No és el moment, és clar.

—El que cal és començar, decidir-se —decidir-se com més aviat millor.

—No vagis tan cremat, tampoc…

—A primers de mes marxaré a Barcelona. M’examinaré el setembre de les assignatures que falten. En arribar a Barcelona, miraré de trobar alguna cosa que pagui la dispesa, i els extres… ¿És això?

El pare queda tot parat. Feia mesos i mesos que planejava mentalment aquesta explicació. No gosava plantejar-la. Li donava molta ànsia. Jo esperava la conversació feia més d’un any. Per a mi, aquest retard ha estat una propina. Per a la família, ha estat probablement una enorme càrrega. Per fortuna, l’equívoc s’ha acabat.

En començar la conversació, el meu pare tenia dos temors: primer es pensava que em donaria un gran disgust proposant-me un acabament de la carrera que no sol ésser gaire corrent a les altres cases; després, li feia temor d’haver de parlar clar, d’haver d’ensenyar les cartes. Tot això, naturalment, és molt delicat; és positivament d’agrair. Però amoïnar-se per delicadesa és una pura tabernaclada.

Quan veié que no em donava cap disgust en l’ordre personal i que més aviat li agraïa l’esforç de parlar-me clar, quedà potser, al principi, una mica decebut. Per convèncer-me portava una infinitat d’arguments emmagatzemats, molts d’ells elaborats amb laboriositat. Sempre fa una mica de pena que els esforços que hom ha fet resultin inútils per obvietat.

Després, quan aquest primer moment hagué passat, tingué —n’estic segur— una gran alegria. S’alçà, en tot cas, de la cadira de braços del despatx, content i gairebé enriolat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de maig 1919

dilluns 6 maig 2019

Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.

Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la catedral, el Pi, Santa Maria), tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.

 

.
En aquesta cambra de la dispesa no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, o el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.

Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer —una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.

Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions —una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre —desviació (?)— en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’abril 1919

dilluns 22 abril 2019

Retorn a Barcelona.

 

 

 

A Flaçà prenem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.

 

La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la biblioteca. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual. La biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes donen una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.

 

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’abril 1919

diumenge 14 abril 2019

Dilluns. — Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral.

«Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de març 1919

divendres 1 març 2019

La situació econòmica de la família, que aquests últims mesos ha empitjorat notòriament, aconsella dissoldre el pis del carrer de Mallorca. És una determinació que ve, potser, amb una mica de retard —amb el retard amb què solen fer-se les coses desagradables; però, en fi, ben mirat encara n’hauria pogut tenir més. La meva mare i les meves germanes han marxat avui a Palafrugell. Els mobles seguiran, de seguida. El meu germà i jo quedarem a Barcelona, a dispesa. Angeleta no ha pas seguit la família. S’ha volgut quedar a Barcelona. Es buscarà una altra casa i demà serà un altre dia.

L’última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut —els més tristos. Recordo que quan m’escapava del pis, a la nit, anys enrere, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l’escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d’una comicitat grotesca.

De sobte s’ha presentat en la meva memòria —no sé ben bé per què— el record de la tia Marieta de Calonge. Quina aparició més retallada i clara! Penso en la vida d’aquella pobra dona, absolutament pobra, però sense equívocs: matinejar, treballar la terra, donar menjar a les adorables bestioles, cuinar una mica de carn d’olla amb la cansalada viada, dues trumfes i una fulla de col, passar les vetlles a la vora del foc, llegir amb un interès fabulós els contes del Patufet, els diumenges anar a Calonge per guanyar un jornalet eixugant les copes del cafè i veure un moment el ball per l’escletxa d’una porta… Veig la petita masia, perduda en el despoblat, amb el repeu del teulat posat al fil del bosc, la riera al davant, el mussol al teulat, el gat ajagut al sol del pedrís i les quatre gallines per donar color. Això potser —potser!— és una vida sàvia i tranquil·la.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada