Arxiu de la categoria ‘família’

7 de novembre 1918

dimecres 7 novembre 2018

Desori familiar sorollós, fortíssim. M’han sentit arribar massa tard. Encara no he pogut aconseguir resoldre el problema d’entrar a casa sense fer soroll. Sobre el meu antic propòsit d’arribar a la independència econòmica, no puc comunicar cap notícia. No serveixo per a res. La meva inutilitat és completa.

 

Passo la tarda llegint. Zola és tingut per un naturalista, però ara veig, en el Mercure de París, que en escriure les seves novel·les utilitzava molt pocs documents humans concrets. Així com a l’estiu hom menja tallades de meló, els naturalistes devoren tallades de vida. Però Zola generalment improvisava, inventava. Això m’explica una cosa que ha estat fins ara, per mi, incomprensible: el caràcter unilateral, poc complex, rarament contradictori, dels personatges de les seves novel·les. Són caràcters —amb una indumentària diferent, en una època diferent— d’un sol bloc, d’una sola classe de pedra, com els de Racine.

Rellegeixo Tinieblas en las cumbres, de Ramón Pérez de Ayala, que en publicar-se m’havia fet una gran impressió. Ara, el llibre se m’aprima a les mans. És un brillant primer llibre, això sí. Ayala té la voluta de la frase castellana, posseeix l’esperit i la forma del castellà —cosa que ni Baroja ni Azorín no tenen— d’una manera naturalíssima.

Ha fet un dia clar i una tarda dolça, que he vist morir darrere els vidres. Crepuscle de nuvolades fosques, sobre el blanc oxidat de la volta del cel, amb una mica de rosa i regalims morats a ponent.

Abans de sopar entro un moment a l’Escola d’Arts. Hi trobo Lluís Medir, ajudant de Coromina, arreglant parsimoniosament el material de l’Escola, amb un gust per l’ordre, la netedat i l’eficàcia que m’encanta. Lluís Medir és un dels xicots de la meva generació més apreciables, d’una intel·ligència, per les coses concretes, més viva. La simpatia que li tinc prové, en gran part, de l’afany que sento —de vegades frenètic— d’aprendre. En el fons, només m’interessen les persones que em poden ensenyar alguna cosa. Tinc la impressió que, el que Medir sap, ho sap bé.

Els aperitius em desfan l’última part del dia. Havent sopat, innombrables cafès. Al bacarà, perdo bous i esquelles. Ressopó a la nit, amb els amics. No tinc mai diners, però sempre hi ha un o altre que en té. A més a més, hom fia. Gori menja amb una gravetat sacerdotal. A algú se li ocorre de demanar mançanilla. La beguda espanyola em fa un mal de cap horrible. Un dolor a la part alta del cap —entre la massa encefàlica i el crani. Passada la darrera part de la nit al bordell. Paquita.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de novembre 1918

dimarts 6 novembre 2018

A la tarda, pel camí del cementiri i la font de Morena, pujo a can Calç de Sant Climent. És un mas de la meva mare: cent vessanes de suredes, un hort ombriu, poca i magra terra de pa i un casalot sobre la carena. Tot en el terme de la parròquia de Fitor.

Fa una tarda blanquíssima i al cel hi ha una resplendor de pasta de nata. La neu del cim del Canigó és d’un color opac i somort. Els seus contraforts inferiors, sense neu, tenen un color gris i una qualitat molla i pastosa. L’aigua somica en els recs. Tot és humit i fangós.

Els boscs són plens de veus. Les destrals piquen a tot arreu. De vegades se sent un arbre que cau. Els propietaris fan carbó o es venen les plantes. Tot quedarà pelat. L’espectacle és impressionant. La quantitat d’arbres que hauran caigut durant aquests anys de guerra és desorbitada, incomptable.

A les tres, arribo a la font de la Teula. L’aigua cau indiferent, en la solitud ombrívola del lloc. A la taula de pedra hi ha els residus d’una caragolada. Els eucaliptus que la volten, despentinats, regalimen tristesa. Les fonts rústiques, que a l’estiu són tan grates, a l’hivern es tornen tètriques. Quan arribo a la collada de Fitor, després de les vinyes mortes, el panorama s’obre, esbatanat: es veu la mar de l’Estartit i de les illes Medes, d’un color d’estany, opac.

El mas és un drama rural. Gairebé no goso entrar a la casa. En veure’m arribar tothom em mira estranyat, de cua d’ull, desconfiat. Iniciar la conversa és difícil. Per fortuna se m’acosten dos gossos famèlics, amb les orelles baixes, que m’ensumen les sabates. Això dóna un pretext per parlar… En la casa infecta, abandonada, hi viu el masover, la seva dona —una dona torta i guenya, bruta i esperrucada—, un carboner negríssim i un seu fill que té un aspecte de cretí aturat.

El naturalisme —penso— només té un defecte: ésser veritat. La frase de Carner, que els llibres naturalistes s’han de llegir amb un ram de roses al costat, és una frase una mica cursi, però inclou un consell apreciable. El naturalisme no agradarà gaire mai perquè implica la descripció i el reconeixement de la claveguera —petita o grossa— en la qual ens movem. Sobre la claveguera, hi muntem les nostres minses, miserables conviccions. Té raó Gori: la literatura més apreciada serà sempre la idealista —encara que sigui fada, mentre sigui ideal.

Retorn entre dues llums, entre la humitat de les suredes. Els mussols volen en el cel gris i baix.

 

Abans de sopar, llarga conversa amb el meu pare sobre el nou mapa d’Europa i l’abrivada enorme del socialisme. El meu pare, que ha cregut fins on ha estat possible que Alemanya guanyaria la guerra perquè era —segons ell— convenient per a la marxa del progrés, està enormement impressionat. Però, cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma. Personalment, l’embranzida dels pobres em fa un efecte enorme: una barreja de satisfacció i de por —indestriable.

 

Al vespre, al club, faig, amb els amics, una derrama per jugar al bacarà. En el moment de passar comptes resulta que hem guanyat quatre pessetes per barba —o sigui setze cafès per cap.

Després, Coromina i el meu germà —estudiant de Ciències Químiques— s’embranquen en una inacabable discussió sobre la ciència. Coromina ataca —amb gran sorpresa meva— l’arrelada convicció del meu germà sobre l’absoluta prioritat de la ciència en tot sistema de coneixements humans. Com tots els antiracionalistes, Coromina fa frases boniques, brillants: diu, per exemple, que el descobriment de les ones hertzianes més es deu, potser, a la intuïció poètica que a un esforç d’observació sistemàtic. El meu germà s’indigna. Per mi sempre ha estat un misteri saber per què hi ha persones que fatalment són racionalistes i altres que fatalment són antiracionalistes. ¿Per què? ¿Per direcció d’estudis i de coneixements? No ho crec. Hi ha persones molt sensibles, de temperament artista, que són racionalistes. Hi ha persones obsessionades per una tècnica determinada, que són antiracionalistes. ¿Per diferència de temperament? ¿Per diferència en el grau de curiositat? Hi ha racionalistes molt tancats a la banda. Generalment, als antiracionalistes no els interessa, ans els enutja, saber alguna cosa concreta. ¿Per què?

El més petit problema bàsic em precipita en un abisme d’ignorància i de tristesa.

 

Llarg passeig solitari, a la matinada, pels carrers deserts de la vila. Des de diferents llocs veig cremar el far de Sant Sebastià. La fulguració es produeix indefectiblement, amb una precisió perfecta. A les quatre de la matinada, va cremant sempre… Davant de la tenacitat infatigable de les màquines és impossible no fer-se càrrec de fins a quin punt l’home ha vingut a menys. De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’octubre 1918

divendres 26 octubre 2018

Altercat sorollós amb la meva mare —lamentable— perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit  de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

 

Per escampar la boira, a primera  hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia.  És l’època  millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar,  a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies  de les  cases de pagès en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen,  s’arrossega remota  i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em dóna la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos  Aires que transporta   sobre  els seus fatigats  anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot en fa broma —àdhuc de la pròpia misèria.  És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cine toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de setembre 1918

diumenge 30 setembre 2018

El vell carnisser Pagans, que és més vell que un camí i li cau una mica el llavi inferior sota un abundant, espès, bigoti de republicà federal, és fill de la Pera. De jovenet estudià per capellà i té moltes nocions de llengua llatina. Després penjà els hàbits i resultà que per al que servia era per fer de carnisser. Ja dins d’aquest ofici, es donà a les orgies del republicanisme —per utilitzar la frase de don Joan Manyé i Flaquer. Com a fill de la Pera, diu haver conegut diverses persones de la família Savalls: el senyor Josep, l’hereu de la casa; Xico Savalls, el cabdill de la segona guerra civil, i altres individus d’aquesta sang.

Parlant del general explica un fet que pot ésser molt útil per als estudiosos de la política del país.

 

A l’època de les negociacions amb Martínez Campos, a l’hostal de la Corda, un home de la Pera es topà amb el seu famós paisà i li preguntà:

—I bé, Xico, ¿què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?

—Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…

—¿Què vol dir que la guerra està acabada? ¿Que dormim?

—Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.

—Ja ho veig. Però…

—Però què? ¿Qui vols que faci la guerra després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes? ¿Qui vols que la faci? Ja pots dir a tot arreu que això està llest…

 

Trobo Pere Poch al cafè, desavagat —vull dir no ocupat en cap partida de cartes. És un jugador pur, abstracte: li produeix tanta passió jugar granets de blat de moresc com peces de deu cèntims. Parlem de diverses coses. La conversació recau sobre Madrid. Em diu, amb la seva sonsònia habitual:

—A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor —paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot el servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus órdenes, señor; dígame, señor; ¿qué desea el señor?; a su disposición, señor; ¡buenas noches, señor!, etc.)— que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern… És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi…

—Doncs ací, amic Poch, passa un altre fenomen; es produeix exactament una situació a la inversa. És una paraula que no s’utilitza ni per medecina. La darrera vegada que l’he sentida fou a Llafranc. A Llafranc hi ha un bohemi, anomenat Canadell, que probablement no us és desconegut, que quan sent dringar un duro de plata sobre el marbre d’una taula diu indefectiblement, sarcàstic:

—¿Què mana, senyor?

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 30 de setembre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de setembre 1918

divendres 28 setembre 2018

No sé pas a quin partit polític pertany el meu pare. Probablement a cap partit. Estic segur que li hauria agradat de formar part d’un o altre. No crec que ho hagi mai aconseguit. Així és un home que s’haurà passat la vida cercant el partit que hagués anat millor. No havent-ne, fins ara, trobat cap, continua cercant el partit. El seu cas, en el país, és més general del que sembla a primera vista.

El meu pare és un home que hauria volgut que la política impulsés els homes, que posés en marxa les fonts de riquesa —sobretot de la riquesa agrícola— i acabés amb l’abandó, la ignorància, la petitesa i el contrapès de deixadesa de la vida. Estic segur que ha llegit i meditat tots els programes polítics que s’han llançat des de l’any 1888 i que ha constatat la inanitat de tots aquests papers. No havent trobat cap agrupació que portés a la pràctica el que hauria desitjat, s’ha quedat al marge de tot moviment polític.

Deu o dotze anys enrere, quan vaig començar el batxillerat, sentia que deia:

—En aquest país tot està per fer…

Ara sento que diu molt sovint:

—En aquest país no hi ha res a fer…

Durant aquest interval ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arròs de Pals, o sigui la conversió d’una quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnífiques terres de rendiment. En aquesta magna operació —la més important d’aquesta comarca realitzada de segles, en el terreny agrari— el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella de Montgrí, fou suficient per haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arròs fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.

De vegades, parlem de tot això i jo li dic:

—La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

—És clar —em respon—. Són els que tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.

—¿Vols dir?

—Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però ¿és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.

—Però ¿és que hi ha alguna altra divisió?

—Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…

—Si les coses són així —li dic després d’una pausa—, ¿tu què m’aconselles?

—Jo no aconsello res!

—Però ¿és possible que no m’aconsellis res?

—Jo no aconsello res!

—¿M’aconselles l’astúcia o la bona fe?

El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:

—No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…

Les conseqüències de l’aventura de l’arròs de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que emmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.

Aquesta bola de lletres acompanyà els meus primers passos en la política —en realitat fou la meva primera escola política. No em sap pas greu de dir-ho.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 28 de setembre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada