Arxiu de la categoria ‘família’

12 d’abril 1918

dijous 12 abril 2018

El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les golfes de la casa.

—Hi estaràs bé —em  diu—. Si vols treballar una estona, ningú no t’amoïnarà…

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l’ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer el capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de Las Noticias. Cerco, entre els trastos tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d’un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

Les golfes boniques —penso— són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plenes de trastos malmenats, d’una esbravada melancolia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.

No recordo pas si aquells vells jocs clericals ens agradaven o no ens agradaven. Feien, en tot cas, un cert efecte a esperits, i un dia vaig sentir una criada de casa dir a una seva amiga:

—A aquests nens, els donen tots els gustos: volen un tabal, tenen un tabal; volen una trompeta, tenen una trompeta; volen dir missa, diuen missa…

He passat la tarda pensant en aquestes coses. Una altra tarda perduda irremeiablement.

 

Llegint Víctor Català m’he preguntat moltes vegades si a pagès hi ha la profusió de drames que l’escriptora hi suposa i hi veu. Hi ha un drama enorme en aquest món —els diners—, però em sembla que no és pas exclusiu de la ruralia. És molt general. A muntanya, no sé pas si hi ha tants de drames. Al pla, segurament no tants. No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí —un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià.

La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’abril 1918

divendres 6 abril 2018

Si algun dia decideixo escriure uns retrats familiars, potser es podran aprofitar els detalls següents.

En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home d’equip —com sol dir-se ara— de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel rerefons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.

Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món —en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.

De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar —de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’aigua clara. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte —s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertien en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país —no hi havia cap altre mètode en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals, i poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.

En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien cap capacitat ni cap procediment per resoldre la qüestió i que no havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar-administrativa, per dir-ho així. En els col·legis —almenys en el que vaig freqüentar— no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra —i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos, aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.

Així, jo no sé pas en què consistí la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte —que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat —sense saber ben bé el que feia.

 

L’àvia Marieta.

Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu —sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra i surt de l’hort, puja i baixa de dalt, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla —sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense donar la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert…

 

La Lluïseta.

La tia Lluïsa (la Lluïseta), quan parla de religió —és el seu fort—, retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».

—La religió té unes cosetes!… —diu amb un lluminós, minúscul enriolament.

 

El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat —per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.

En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure —segons ha dit— una senyoreta.

Desagradable —penso— aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.

Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:

Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.

 

Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria… ¿Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida?

¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

—¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara l’hi diré: me’n vaig a dormir…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de març 1918

diumenge 25 març 2018

He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta —d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa, d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable, una qualitat que fa posar pell de gallina.

Em sap greu, però sóc sensible a aquestes —diguem-ne— petiteses. Hi ha dues coses que han contribuït a crear-me una sensibilitat adequada a l’aire pur i a les coses netes: la fred que he sentit a la casa del carrer del Sol (a la casa que habitem al carrer del Sol) i l’activitat gairebé frenètica de la meva mare en les coses domèstiques. La meva mare —dit sigui amb perdó— és d’una netedat infatigable, constant, no para ni un moment. En El segle de Lluís XIV Voltaire conta que quan el ministre Colbert arribava al seu despatx i veia la taula plena de papers per despatxar es fregava les mans de gust. No hi ha res que agradi més a la meva mare que fer una bugada grossa, un dissabte dilatat i profund, que dirigir una emblanquinada amb paletes i manobres autèntics.

La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien el Camp dels Ous, ja obert el carrer que va de la població a l’estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contrària a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d’aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada a dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d’estar donen a tramuntana i són ombrívoles i fredes. Aquesta situació s’hauria en part corregit amb la construcció d’una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no es construí mai, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d’habituar al fred.

Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat —no recordo ara quin— la xemeneia tirava de baix a dalt, és dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.

El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l’aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades —car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l’objectivitat— que viure en aquella casa era com anar despullat tot l’hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d’obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.

Tot això feia que l’aire que hi havia a la casa fos puríssim —tan pur com el que hi ha en plena naturalesa. Vaig acostumar-me, doncs, a l’aire fresc, inodor, viu. Recordo tot això amb horror —no puc estar-me de dir-ho—, però aquella temperatura espartana contribuí a crear-me una pituïtària potser massa exigent. D’ençà de llavors em repugna l’aire de les habitacions closes, els llocs tancats en què hi ha gent o en què hi ha hagut gent —l’olor agra que deixa la gent—, les persones perfumades amb perfums dolços i enganxosos. L’olor de fum de tabac refredat —de fum ja fumat—, de cuina refredada, de vi ja begut, em produeix com una crispació somàtica, una protesta de la meva biologia. L’olor d’aire ja respirat, devastat, saquejat, descompost, l’olor d’ex-aire que flotava a l’església me n’ha fet sortir ràpidament.

 

Sembla que les rellotgeries haurien d’ésser les botigues més polides, precises, més ordenades i agradables de totes les botigues del món. És al revés.

Hi entreu i no hi ha cap rellotge que s’avingui de pulsació i de ritme amb qualsevol altre rellotge present. N’hi ha que marxen pausadament, d’una manera greu i solemne. Altres tenen una manera endimoniada de marxar, ansiosa i excitada, com si tinguessin pressa i volguessin passar al davant de tots els altres rellotges. La impossible superposició dels tic-tacs, la confusió dels ritmes, l’agitació de les pulsacions asimètriques, creen una fressa que fa sentir, a les rellotgeries, una sensació d’anguniós galimaties. No són pas botigues per a persones excessivament nervioses. No s’hi està gaire bé. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delícia que seria una rellotgeria de rellotges parats i, si voleu, girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat —un rellotge adormit.

 

Si la sinceritat, per fortuna, és físicament impossible, cada vegada que trobo una persona —ací abunden— que proclama la seva sinceritat o m’invita, vingui o no vingui a tomb, a produir-me d’una manera (com sol dir-se) furiosament sincera, sento com si em trobés davant de la forma més pueril, més indelicada, més grollera de la hipocresia. La hipocresia té aquest avantatge: quan és acusada per un mínim d’excés, ensenya l’orella.

 

A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L’Atlàntida o del Canigó. Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes xemeneies que no escalfen, merament decoratives, i tapissos penjats a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat.

He sentit sospirar alguna vegada:

—La mística, la poesia mística de Verdaguer!…

Però jo voldria que algú m’expliqués quina relació té aquest país, poblat d’aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

 

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d’un escriptor d’avui davant de la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina, és d’un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l’excepció —el realisme— ara és la regla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de març 1918

dimecres 21 març 2018

Dibuix de Xavier NoguésEn aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors hom diu, fent un gran esforç:

—Bé, ja en parlarem…

L’altre respon energumènicament:

—Sí, sí, ja en parlarem…

I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.

 

En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El Porxo d’en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i es deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, sol dir:

—L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al Porxo d’en Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.

L’afegitó, per altra part —vull dir això de Centre Republicà Tradicionalista—, és una troballa magnífica. A primera vista sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d’aquest nom és, a més a més, vertaderament típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat enrigidit i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

—El nom està bé —vaig dir-li un dia—, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…

—No em vinguis pas amb síntesis!… —digué espaordit—. Ja està bé. El nom és bonic…

Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’en Massot es dissolgué i en la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’hi instal·là el Club 3 × 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 × 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 × 4 i pico

 

La meva mare està subscrita a El Pan de los Pobres, una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.

—A mi em sembla —li dic rient— que seria potser més enraonat fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen…

Em mira amb els ulls oberts —i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.

 

Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit a un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:

—¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets?…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de març 1918

divendres 9 març 2018

Sembla que és obligat, en aquesta classe de papers, de fer-los precedir d’unes notes biogràfiques. A mi, personalment, m’entreté moltíssim llegir memòries, reminiscències, records, per més humils i vulgars que siguin. Si aquestes notes es salven de la crema, potser algun dia hi passarà la vista algun meu parent llunyà o alguna persona curiosa i desenfeinada.

He nascut a Palafrugell (Empordà Petit) el 8 de març de 1897. La totalitat de la meva sang és empordanesa. El meu paisatge bàsic està comprès entre Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor, a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a tramuntana. Sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell i que per sobre hi ha passat tota classe de gent, gent errant i diversa.

El meu pare es diu Antoni Pla i Vilar. Pla és el nom del mas Pla de Llofriu, llogaret insignificant del terme de Palafrugell amb parròquia pròpia. És un poblet silenciós, de terres de secà, pobre, amb una gent conformada, tancada, de poques il·lusions. Vilar és el nom d’una família de Mont-ras, municipi situat sobre la carretera de Palafrugell a Palamós —un poblet de gent cridanera i republicana, on es produïren aferrissades lluites polítiques i personals. Pel cantó patern, tots els meus avantpassats foren pagesos. L’arxiu parroquial de Llofriu s’inicià immediatament després del Concili de Trento. Mossèn Birba, sacerdot de molta il·lustració, més aficionat a llegir papers vells que a cavar les tomaqueres, que fou rector de la parròquia, em digué una vegada que, del començament de l’arxiu, hi ha constància de la presència al mas Pla de la meva família. Els meus avantpassats foren pagesos molt pobres, que visqueren, sobretot, del cultiu de la vinya.

 

 

Entre els anys 60 i 70 del segle passat, la família Vilar, de Mont-ras, es traslladà a Barcelona. Un oncle-avi, el doctor Vilar, germà de la Marieta Vilana, la meva àvia paterna (Maria Vilar Colom), s’hi establí de metge, exactament a la Barceloneta. Políticament, el doctor Vilar fou un exaltat i professà un cientificisme de matís materialista i ateu. Reminiscència típica de l’esperit del 48, fou un home febrosenc, agitat, boníssim, amb una cabellera romàntica i el contrast d’una gran pal·lidesa de cara amb la bufada corbata de plastró, de seda negra, que portava.

Per casar-se amb el meu avi (Josep Pla Fàbregues), Marieta Vilar vingué de Barcelona, a l’època de la segona guerra carlista. Donada la inseguretat dels camins, féu el viatge per mar, desembarcà a Palamós i, amb la tartana de l’ordinari, emprengué el viatge cap a casa. Era a la tardor, sortiren cap al tard. Abans d’arribar al pont d’En Bitlla, els cavalls s’espantaren i es posaren a recular. Hi havia un home mort al mig de la carretera. En una pineda fosca que hi havia a prop del camí, es veia un foc de llenya verda que feia un fum espès i blanc. La cavalleria del general Savalls era acampada sota dels pins. La que després fou la meva àvia arribà a casa esglaiada, amb un color a la galta trencat, tremolant. Quan li hagueren afluixat una mica la cotilla, i ja estesa al sofà, la retornaren matant una gallina i a còpia de tasses de caldo. El record d’aquest esglai, l’ha conservat l’àvia Marieta tota la vida, i encara no fa gaire vaig sentir que deia a un pagès que se li queixava de la inseguretat dels temps:

—És clar! La qüestió és que governi un o l’altre i que no s’hagi de matar una gallina cada tres o quatre dies per retornar la gent que no fa cap mal…

La meva mare es diu Maria Casadevall i Llach. El seu pare (Pere Casadevall) fou ferrer i tingué fornal oberta a la vila de Palafrugell. El fill del seu primer llit, Esteve Casadevall i Pareres, emigrà a Cuba i féu una fortuna considerable (per l’època) en el tabac. Una part d’aquesta fortuna (la tercera part) fou heretada per la seva mitja germana, o sigui, per la meva mare. L’avi Pere fou, de jove, esparterista i liberal. Quan el seu fill tornà de Cuba, inicià una evolució cap a les formes més òbvies de la moderació. A mesura que s’anà pansint, es subscriví al Brusi i tingué una vellesa —ja apagada la fornal— tranquil·la i plàcida.

Els Llach vénen de la Gavarra, de les muntanyes de Fitor, i el meu besavi d’aquesta branca fou masover a la Cavorca, un mas remot i solitari, entre cel i bosc. És una família forta i la seva gent ha fet molts anys. La generació de la meva àvia es compongué de set mainades: un noi i sis noies. El noi fou desertor, passà a França (a Reims), s’hi casà, hi tingué un fill, Gastó, que es féu matar a Verdun, lluitant per França. El pare, desertor d’Espanya, i el fill, mort per França! El fet sembla un misteri, però potser no ho és tant. De les noies, dues es casaren a Sa Bardissa (o sigui, a Calonge), dues a Palamós i dues a Palafrugell. Algunes d’aquestes famílies emigraren, més tard, a França. Actualment, dos cosins germans de la meva mare són anarquistes d’acció, considerats molt perillosos per la policia… Es passen la vida entrant i sortint de la presó, saltant d’un amagatall a l’altre; tan aviat són ací com a l’altra banda de l’Albera. El fet no és pas excepcional en les famílies del país: les branques riques, o tan sols benestants, solen ésser catòliques i convencionals; les pobres, anarquistes i estripades. A més riquesa d’un cantó sol correspondre més inconformisme en l’altra branca.

Dels avis, només he conegut la Marieta. L’avi Josep Pla morí jove, tocat per un llamp mentre contemplava, des d’una finestra del mas, una tempestat. L’avi Pere Casadevall era ja mort quan jo vaig venir al món. L’àvia materna, Gràcia Llach i Serra, segons un daguerreotip que es conserva d’ella a casa, fou una persona de molta suavitat, amb una ratlla sobre el front perfecte i un punt de dolçor melancòlica sobre les faccions obertes i ben dibuixades.

Tinc la impressió que a la família hi hagué durant molts anys una viva admiració pel senyor Esteve Casadevall, per la fortuna que portà de Cuba. Una vegada tornat al país, es casà amb una senyora distingida i beata, donya Beatriu Girbal. No tingueren pas fills. Aquesta senyora Beatriu, junt amb una seva germana soltera, la senyora Carme, havien viscut de joves a Xampanya, a Épernay, on el seu pare tenia un negoci de taps de vi de Champagne. A Épernay, visqueren de molt a prop les incidències de la guerra franco-prussiana i la invasió alemanya, i un dia contemplaren com travessava el poble, muntant sobre un cavall blanc, el príncep de Bismarck.

Per influència de donya Beatriu, el senyor Casadevall s’acostà, de mica en mica, a l’església. Un any, el pare Goberna, cèlebre jesuïta de Barcelona, predicà a Palafrugell una missió molt dramàtica. Es produïren conversions contundents i espectaculars. El senyor Casadevall fou tocat per l’impacte. Esdevingué un catòlic aferrissat, actiu, acabat. La missió no era encara rematada i ja havia anat a la notaria i dictat un testament deixant vuitanta mil duros d’or (les dues terceres parts de la seva fortuna líquida) a la Cúria de Girona. Com que les maneres del convers foren típicament les del neòfit, algú insinuà que a Cuba havia estat liberal i potser francmaçó. No ho he pas pogut aclarir mai. El que és un fet és que la religió donà al senyor Casadevall un gran caràcter. Era l’època de Pius IX. Els republicans del país l’anomenaren el nunci de Sa Santedat. Esdevingué un senyor enormement seriós, amb una severitat densa i compacta i una ponderació granítica. Portava levita, barret de copa, sabates de xarol i un bastó negre, brunyit, amb un pom d’ivori com una boleta de billar. Escrivia amb una cal·ligrafia admirable. Era alt, sec, una mica corbat.

Antoni Pla i Maria Casadevall el dia del casament (FJP=Els meus pares es casaren joves, a vint anys, amb una salut perfecta. Així, vaig tenir fama, pocs moments després d’haver nascut, de criatura ben construïda. Ara, les criatures les pesen molt sovint, i a les farmàcies hi ha, de fa poc, balances amb un bressol, per pesar-les. En el meu temps, això encara no s’estilava. Si s’hagués fet, hauria resultat un pes fort de la infància. La meva mare em solia contar que quan ella o la mainadera em treien, amb el cotxet, a passejar, les parelles d’enamorats que trobaven s’embadalien davant les meves galtes. Les senyoretes em feien festes i em deien coses estranyíssimes, amb l’estranyíssim so de veu que hom utilitza per parlar amb les criatures. Després miraven el jove que tenien al costat, amb una mitja rialla, volent dir:

—A veure si serà com aquesta la que em faràs…

El jove devia abaixar la vista púdicament, amb un aire de modèstia i d’exquisida urbanitat. Potser pensava:

—Hi farem el que podrem…

Em fa gràcia de pensar que no vaig haver de fer res més que néixer i sortir a passeig pels carrers per provocar idees elevades i moviments de qualitat als habitants de la meva vila natal. De gran, no he pas arribat mai a produir uns resultats tan escaients i admirables.

 

Vaig néixer, en tot cas, al carrer  Nou —o del Progrés— que és un carrer molt trist, llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern, fredíssimes, glacials. Per contra, les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a un hortet resguardat. Més enllà de l’hort, des d’una paret de tanca, baixa, es veia una horta molt gran —l’horta de Joanama— admirablement conreuada. És molt possible que l’afecció que he sentit sempre per les coses ordenades i ben endreçades —tot i que personalment hagi estat un desordenat— em pervingui del goig mental que em donava, de petit, la contemplació d’aquell paisatge de feixes tan ben dibuixades, tan ben regades, tan perfectament ben girades.

De l’època de la meva infància no recordo absolutament res. He sentit dir que, fora de les habituals malalties infantils (l’escarlatina, el xarampió, etc.), no vaig estar mai malalt. Essent una criatura de bolquers, deguí viure dins d’una dolçor extasiada. La meva vida de família fou, és gairebé segur, irreprotxable. Algunes persones m’han dit que si haguessin pogut haurien escollit els seus pares. He de confessar que, d’haver pogut escollir, m’hauria dirigit a les mateixes persones que em posaren al món i em feren gran. Hom demana als pares una sèrie de coses, de virtuts, de malifetes, que generalment no poden donar: diners, posició social, astúcia, barra. L’única cosa que s’hauria de demanar als pares és força física i salut corporal. La resta està dominada per l’atzar, per imponderables.

De tota manera, sospito que l’època dels bolquers és la més feliç de l’existència terrenal. Quina temporada de meravella! Quines dormides més llargues, quins coixins més tous, quines grasses matinades i quins líquids suculents i delicats no es deuen xuclar de passada! Viure en un món en què només, essencialment, es té gana i veure que tothom s’esforça per saciar-vos-la ha d’ésser un enlluernament continuat, una fascinació beata. ¿Us ho imagineu? És tan cert el que dic, que el record inconscient de la vida en el claustre maternal i en el resguard de la infància crea, per contrast, amb els anys, la sensació d’intempèrie i d’inseguretat. La vida es converteix en una nostàlgia de la dolçor perduda, de la felicitat robada. Però, d’aquella època de plaers tranquils i de benestar vegetal, m’ha estat sempre impossible de tenir-ne una qualsevol memòria precisa i concreta… Això deu augmentar probablement l’encant de l’època de la lactància com a paradís perdut —com a paradís terrenal.

Al costat de casa, hi vivia la senyoreta Enriqueta Ramon, una solterona petita i grassoneta, encabida dins una cotilla enravenada, vermella de cara malgrat la distinció dels seus sentiments, rematada per un pentinat molt alt. L’hort de la senyora Enriqueta —que no era un hort, sinó un jardinet, car no entrava en els seus projectes fer cap concessió a l’ordinària vulgaritat— es comunicava amb el nostre pel brancal del pou, que era comú a les dues cases. La meva mare solia portar-me al pedrís del pou, i la senyoreta Enriqueta —segons m’han contat— em feia festes des de l’altra banda. Sovint, les manifestacions del seu afecte eren tan espectaculars, que la meva mare no tenia més remei que entregar-me, en forma de paquet delicat, per sobre de l’abisme del pou, en els seus braços. Les expansions sentimentals, sempre desordenades, havent-hi un pou entremig no solen pas ésser sensates. Hauríem pogut caure tots al pou: la senyoreta, la meva mare i jo mateix. En realitat jo era el que més perillava, per raons de franca obvietat. No és pas que, de tot això, en tingués consciència en el moment que passava. He arribat a suposar que aquests desplaçaments els feien per habituar-me a les emocions i als perills de la vida, que són tan considerables. Però ara, ja adult, quan penso en tot això em ve pell de gallina i em confirma en la idea de la incommensurable insensatesa humana.

No sabria pas descriure en quina forma es produí, en el meu cas concret, el desvetllament de la consciència. La foscor és completa; l’amnèsia, total. La primera reminiscència precisa és visual: veig, tot d’una, el meu pare llegint el diari a taula, el cos sobre les estovalles blanques, tota la cara tacada per la llum del quinqué de petroli filtrada a través d’una mampara de tela verda. Veure la pell del meu pare regalimant de verd em produí una sorpresa tan gran que vaig esclafir una rialla nerviosa i incontenible. Els dos records següents són de l’olfacte: l’olor de suro cremat, una mica acre, que sempre flota a l’aire de Palafrugell i que als forasters de nas fi els dóna la sensació d’un incendi tot just acabat d’apagar, i l’olor del vellut dels vestits de la gent —que sempre m’ha estat desagradable i agre. Més tard vaig associar aquesta fortor amb el sorollet de fregadís que fan els pantalons de vellut de la gent en caminar. El quart record és desagradable: és la sensació d’angoixa que em produí el somniar que passava pel fil de la cornisa del campanar. El vertigen sempre ha estat, per a mi, insuportable. Sóc un animal de terres planes, com a màxim lleugerament ondulades, un animal horitzontal.

Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.

A estudi, hi aní de molt petit: a tres anys. Vaig ésser alumne del que tenien establert els germans maristes al barri de la Rajola, a Palafrugell. Els hermanos anaven vestits d’una manera molt estranya: això explica, potser, per què em feien un respecte tan complet i instantani. Portaven una sotana lligada al cos per un cordó de borles i, a sobre les espatlles, una capeta —la meitat de la capa que porten els propietaris rurals a França—; un barret petit de capellà molt sorprenent en el país, perquè llavors la majoria dels capellans portaven teula; a dins d’unes sabates baixes hi duien uns mitjons de drap negre. Malgrat aquesta singular indumentària, el col·legi era boníssim, molt seriós, d’una disciplina perfecta. El germà Blas fou per a mi un inoblidable mestre. M’ensenyà, sòlidament i ràpidament, algunes coses bàsiques.

El col·legi era, a més, molt ben situat: les aules, acarades a migdia, tenien tota la claror i tota la dolçor dels plans de Calella a l’aire. El pati era espaiós i assolellat. En aquell lloc hi vaig passar hores inoblidables. Cada època de l’any tenia el seu joc: la baldufa, les bales de cristall amb uns filets de colors a l’interior, el saltar i parar, la pilota, el bli-ble… En un racó del pati hi havia un pobre magraner. Malgrat les trompades que rebia i les nafres que portava a sobre, tenia l’humor de florir cada any. Cobert de flors roges, carminades, de pistils groguencs, era una meravella… Quantes hores no vaig passar llavors, del pupitre estant, mirant embadalit el magraner sobre el cel blau, llunyà, rosa o verd, sobre el cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana!…

El dijous anàvem a la pineda d’en Marquès, que era com un enorme jardí de pins arrenglerats, simètrics, ordenats, amb el deliciós paisatge, ple de torres antigues, d’Ermedàs al fons, enquadrat per les avingudes de pins altíssims. Aquella pineda fosca, perfumada de bolets, dins de la qual flotava una llum somniosa i trèmula, m’agradava amb deliri. A la nit, pensava en el soroll greu i solitari que feia el vent a les altes branques, veia la llum estàtica, dolça, que flotava sota el verd daurat dels arbres.

En 1904 anàrem a viure a la casa que el meu pare féu construir al carrer del Sol. Tenia, llavors, set anys. La meva germana Rosa aprenia de caminar, de quatre grapes. Quan hi entràrem encara hi havia els pintors i empaperadors. Un d’aquells pintors —un home del país que portava bigoti— passà diversos dies dalt d’una escala, el coll torçat, traient una mica de llengua, pintant uns angelets bunyol al sostre d’un salonet. Amb un pinzell molt fi arrodonia les anques dels angelets mentre sota del bigoti, amb una calma arcaica, cantussejava «El pardal»: «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…». Tot feia, però, una olor de casa nova, fresca, agradable. El meu primer record de lectura va lligat amb aquesta casa: hi vaig llegir, una tarda que feia calor, assegut als graons de l’escala, la informació de la bomba de Morral, quan els reis es casaren. Fou la meva primera lectura conscient, seguida i llarga.

No sé pas quan, ni com, ni en virtut de què, vaig descobrir un bon dia que —objectivament parlant— a casa es menjava bastant bé, sigui dit amb perdó. Però potser això s’esdevingué més tard, essent ja més grandet… En tot cas fou un descobriment considerable. Fou la primera noció que vaig tenir de la importància que com a institució tenen les famílies amb una posició suficient per permetre’ls anar a plaça amb una certa imaginació i un determinat sentit de la realitat.

————————————

 

Vegeu aquí aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada