Arxiu de la categoria ‘família’

26 de juny 1918

dimarts 26 juny 2018

El pare fa enganxar el carret, i amb ell i el meu germà anem, a la tarda, a Aigua Xallida, pel camí vell de Begur. Fa una tarda gloriosa, enlluernadora d’estiu, sense la bonior envescada de la canícula.

El camí que fem m’apassiona i penso amb una certa ràbia que tots els esforços que he fet per descriure’l han fallat completament. Aquest camí fou un dels meus primers exercicis literaris —com ho fou el paisatge de la carretera de Sant Sebastià. Quantes temptatives impotents!

Quan s’arriba al coll de can Marquès del Puig, apareix un paisatge que jo trobo únic a la costa: paisatge de terres altes, solitari, silenciós, dramàtic, d’una orografia molt trencada, de color moradenc. Sobre la indiferència de les coses, em semblava sentir que hi flotava un aire d’ofegament i de misteri —com si el lloc acabés de sofrir una ràtzia de pirates i s’hi esfilagarsés, al lluny, el plany d’una captiva. Son Ric i Montcal a l’esquerra; les Falugues al centre, Aigua Xallida i Tamariu al fons, amb Cala Pedrosa i Sant Sebastià (vist d’esquena) a la dreta.

M’he mirat sovint aquest paisatge amb Joan B. Coromina —que el troba, com jo, intensament suggeridor. Hom hi imagina una casa confortable i solitària, i la companyia d’una senyoreta de sensibilitat mòrbida i vegetal, però esvelta i molt ben vestida —amb la màxima simplicitat—: sabates fortes, mitges fines, un fulard rogenc al coll, els cabells en llibertat, perfumats pel vent, i una predisposició innata a despullar-se en el moment propici. I bon tabac, llibres, etc. La idea de Coromina és que l’interès de les dones no està ni en la seva bellesa, ni en la seva manera de vestir o de parlar,ni en les qualitats del cos o de l’esperit que la seva presència pot suggerir, sinó que depèn, en definitiva, en cada moment, de l’adequació al paisatge sobre el qual la dona es mou… Hi ha dones de molts paisatges, dones d’un sol paisatge i dones que no lliguen amb res. Quan es produeix l’adequació, la fascinació és immancable, certa, infal·lible.

Arribats al pou d’en Callol, baixem a Aigua Xallida per les pinedes sorrenques. Els pins, florits, fan una olor seca. A l’ombra del bosc, les mates de bruc i de llentiscle, les garrigues, tenen una brillantor esmorteïda. El cant de les cigales crepita intensament —i de vegades la sonoritat es perd, com si fugís en la llunyania. Per les clarianes de les branques dels pins es veu un cel blavís, d’una lluminositat tibant, excelsa. Dins de la immobilitat de l’aire, les ombres semblen ensopides.

El pare és un gran enamorat d’Aigua Xallida. Un enamorat fins a l’entendriment. Asseguts a la sorra de la minúscula platja, sentint caure l’aigua de la canya de la font, davant de la mar en calma i com adormida, en la solitud llunyana del país, ens diu, amb un aire una mica sentenciós, que la costa —i concretament Aigua Xallida— té un futur que no podem a penes sospitar. El sol cau sobre els basalts dels Bufadors i fa una taca incendiada, que fascina.

El meu germà es descalça i cull unes garotes en els niells immediats —garotes que mengem, obertes amb una pedra, amb una llesca de pa i una mica de vi. Exquisides.

A mesura que el sol se’n va, la tarda sembla aclarir-se, els colors es tornen més vius, el perfil de les coses, més precís. Sobre la mar immòbil, blanquinosa, de perla, els esculls, els penya-segats, tenen un color violeta. Els basalts acarminats es tornen d’un roig viu. Sota les pinedes de copa brillant, s’hi posa una ombra llòbrega, trista.

De retorn, entre dent i dent de les Falugues es veu, sobre la mar blanca, un bergantí parat, com dibuixat sobre una porcellana, el sol morent sobre les veles flàccides. Ara passen molts vaixells de vela. La mar no demana res més.

De sobre el coll de can Marquès del Puig, es veu un crepuscle rosat, esvaït, una mica cursi, d’estampeta. El grau d’humitat de l’aire és intens. Amb la humitat, els boscos, les herbes, exhalen glopades de perfum flonges, d’un vellutat dens.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1918

dijous 7 juny 2018

Records de família.

La tia Lluïsa Pla em conta que la seva àvia —o sigui la meva besàvia—, que també es deia Lluïsa, era una dona que sentia intermitentment la necessitat de provar l’honradesa de les minyones. De tant en tant col·locava en diferents llocs del mas peces de dos cèntims. Després, quan ho creia convenient, passava revista a les peces. I de tornada us deia a l’orella, amb un posat equívoc —amb un posat que tant podria ésser de decepció com de satisfacció:

—Les peces encara hi són, però no es pot dir res… Ja veurem, ja veurem…

 

L’àvia Marieta i la tia Marieta, de Calonge, van al mas per la carretera. La carretera és flanquejada dels pals habituals que sostenen els fils del telègraf. El vent fa vibrar els fils i aquest soroll s’escampa greu i persistent; de vegades s’afua en un petit xiulet. La tia Marieta els assenyala amb el cap i diu:

—Aquests fils fan aquesta fressa perquè ara es parlen ells amb ells…

—Qui sap què es deuen dir… —fa l’àvia, encuriosida.

—Ja podeu comptar! Al matí, parlen de quina en faran al vespre…

—És clar! I al vespre de quina en faran al matí!… —remata l’àvia amb l’enriolament de l’obvietat confirmada, simètrica i satisfeta.

 

El pas per la terra d’una infinitat de generacions de pagesos obscurs pot donar, com a resultat, la presència d’un home —en aquest cas jo concretament— que no solament no serveix per a res de precís, sinó que pateix totes les penes del món quan ha d’escriure una d’aquestes coses absurdes anomenades una gasetilla. El resultat no és pas gaire important —em sembla.

 

Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S… i no enviat per excés del sentit del ridícul.

Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlia. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un capgròs. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M’hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d’orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d’acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d’una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig.

D’aquest front, tot baixant, se’n desprèn un nas que en altres temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l’arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d’haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l’arbre llarguíssim. En trobar-m’hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l’aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca —el color de la sang és escandalós—, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

—I, d’aquests pollastres, ¿què en farem? —deia la família. Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d’un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès.

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i són —segons m’han dit— molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremadament mòbils —d’una mobilitat tan acusada que sempre que algun amic dibuixant m’ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament. És trist no poder disposar d’unes faccions estàtiques, fixes i acadèmiques, d’un mecanisme facial impassible. Perquè, ¿de què serveixen unes faccions així? ¿Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma de sensibilitat important —com el front ample no és un símptoma d’intel·ligència segura, diguin el que diguin els novel·listes. Amb una cara tan mòbil, val més no moure’s de casa, abstenir-se de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen —si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes—, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia de tenir unes faccions com les meves. D’altra banda, no podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament. Són potser massa petits per veure’ls clars. De vegades em semblen d’un negre gris amb un puntet brillant susceptible de donar un esclat viu.

Tinc la cara notòriament plana i els pòmuls amples i sortits. Això féu dir a alguns amics de Barcelona —i Màrius Aguilar ho escriví més tard en un diari— que jo semblo un rus del Mediterrani. L’observació em féu molta gràcia i vaig prendre peu en la comparació per elaborar una genealogia fantasista de la meva família. Segons aquest pedigrí, descendeixo d’una gent de raça eslava, per no dir mongòlica, que fou captivada al segle xvi per una nau algerina i alliberada davant d’aquestes platges per una fusta cristiana. Desembarcats i batejats que foren, els meus avantpassats trobaren que en aquest país s’hi estava tan bé que s’hi establiren definitivament. Alguns amics —i enemics— meus han arribat a inventar tants de detalls i a carregar la genealogia de tantes notícies entre absurdes i versemblants, que de vegades em sembla que quan en parlen s’arriben a creure el que diuen.

De tota manera, no tinc pas la pedanteria de considerar-me un home absolutament «llatí». El meu cognom patern —Pla— és categòricament romà. Quan Xènius veié escrites per primera vegada en un paper imprès les dues paraules: Josep Pla, digué que el nom gravitava cap a terra, que tocava de peus a terra, d’una manera concreta i indiscutible. Però, i aquest Casadevall que porto de part de mare, ¿què significa? Aquest cognom, a Barcelona, a Girona, a l’Empordà, és considerat una mica hebraic, sensiblement israelita. En les llistes de persones cremades de viu en viu a Castelló d’Empúries a l’Edat Mitjana en successius pogroms contra el call jueu, el cognom Casadevall s’hi troba reiteradament. De tota manera, el nom té potser més puresa que l’aiguabarreig de la sang, perquè no sembla pas que jo presenti, físicament, les tres característiques més típiques de l’hebreu. Els jueus, tant els sefardites com els asquenasites, tenen els ulls tristos del gos pidolaire i vergassejat; més que el nas corbat i aquilí tenen el nas tou i xafat de la base, amb tendència a cobrir-se de petites gotes de líquid cutani; finalment, el seu clatell no és dibuixat, sinó espès. Ara bé: jo no tinc ni els ulls tristos, ni el nas humit, ni el clatell espès. Tinc els ulls vius —i de vegades vivíssims, com vostè, Lola, ha pogut constatar; el nas sec; el clatell lineal i dibuixat com una melodia ben construïda. Aquestes constatacions són irrebatibles.

És un fet cert, d’altra banda, que l’ascendència paterna de la part de la mare ha tingut per al comerç una tendència i habilitat que l’objectivitat m’obliga a declarar que jo mai no he sentit. Sóc un ésser absolutament negat per al comerç, un ser anticomercial declarat i precís. Així, podria molt ben ésser que el cognom fos jueu i la raça una mica barrejada. Sospito que sóc un jueu més de nom que de fets. El que, en tot cas, no podria negar, em sembla, és que des del punt de vista dels principis de l’obra de Steward Austin Chamberlain, la lectura de la qual dec a Alexandre Plana, i als dogmes dels puristes de l’arianisme, sóc un home de la claveguera del Mediterrani típic. No em sap pas greu. Un excés de ros, el ros blanc, em fatiga una mica.

Tinc la boca grossa, els llavis notòriament molsuts i una dentadura excel·lent. Les orelles, normals i molt poc separades del crani. Maxil·lar fort —encara que sense cap exageració de voluntarisme hipotètic. La relació que pugui tenir el maxil·lar amb la voluntat de la persona que el presenta és un altre tòpic gratuït, de la novel·lística. Una piga situada sota el pòmul esquerre —una piga notòriament meridional i escandalosa— contribueix a la mobilitat de les meves faccions… i ja tornem a ésser en el que dèiem fa un moment. Sí; la mobilitat de les meves faccions ha estat i és una de les obsessions de la meva vida. Estic parlant de mi, senyora, com si parlés d’una persona totalment deslligada de la meva existència —com si es tractés d’un personatge de novel·la. És una autèntica desgràcia tenir unes faccions tan comprometedores. La volumetria de la meva cara pot passar de la serietat més reflexiva a l’esponjament més entendrit i pueril, de la indiferència més glacial a l’angoixa més viva, amb una rapidesa estranyíssima. Així, les meves faccions conspiren en tot moment contra l’estabilitat dels meus sentiments, fan suposar a la gent que em tracta que el meu sistema d’afeccions i tendències no té seguretat ni una base fixa. Em consideren un home voleiadís i fugisser, superficial, enigmàtic, insegur i errívol. D’ací ha sortit la teoria de la meva frivolitat cínica. Altres es malfien de mi. No arribo a inspirar confiança a la gent. Em consideren un home doble o triple, d’una discreció absolutament relativa. Estic segur que moltes persones no s’han acostat al meu petit cercle —insignificant, certament— i altres han fet tots els possibles per mantenir-me fora del seu, perquè s’han malfiat de mi. I tot això perquè tinc unes faccions tan plàstiques, aquesta escandalosa piga sota el pòmul esquerre i una cara tan mòbil, canviant i diversa —que jo, en tot cas, no he escollit! Si jo hagués pogut triar la meva fesomia, m’hauria decidit per les isobàriques enravenades, rígides i immutables dels estaquirots anglesos. Senyora, tot això és molt trist, ¿però jo què hi puc fer? Tinc les faccions que m’han donat, que en definitiva puc tenir —i qui té les faccions que pot no crec que estigui obligat a més.

No he portat mai, fins ara, barba o bigoti. Sempre he anat afaitat, i aquesta operació me la faig jo mateix des que, entrat en un col·legi religiós, em sortí el pèl. Llevat dels matins en què em trobo sota els efectes d’algun atac agut de misantropia, m’afaito cada dia. Vaig portar de molt jove els cabells a la parisienne, com es deia llavors, o sigui en forma de superfície plana, en forma de raspall. Després he alternat portar-los tirats cap enrere o amb una ratlla a l’esquerra. No he utilitzat mai pomades ni perfums. L’aigua clara. No he portat mai cabellera. No m’he treballat mai l’ondulació, ni públicament ni clandestinament. Les dones del meu temps hauran estat afectades per l’ondulació capil·lar masculina. He viscut al marge d’aquestes importants banalitats, per falta, probablement, de temps. Perdoni la vanitat, senyora, però la meva discreció capil·lar ha estat sempre molt visible. No he cregut mai que un home amb els cabells curts o llargs, pentinat d’aquesta o de l’altra manera, oferís —a priori— alguna diferència amb qui els portés o anés pentinat diferent. La meva ingenuïtat, per la vida d’interior, ha estat indescriptible.

Algunes senyoretes m’han dit que tinc les mans ben fetes. M’hauria desagradat, certament, tenir els dits espessos i deformes i una mà botida —la mà que se sol atribuir als carnissers—; però haig d’advertir-li que si la naturalesa m’hagués donat un altre utillatge tàctil no m’hauria fet pas perdre una hora de dormir. En els cercles més aristocràtics i d’una aparença —almenys— d’ancianitat més aquilotada he vist moltes mans de carnissers. Calço un 38-39. Tinc un peu petit i bonic i, malgrat tenir un cap tan gros, la meva cama és més aviat fina. Les senyores han de tenir el peu dibuixat i precís—més que un peu pla, fat i mort. Entre els homes no hi ha tanta urgència, però en tot cas sempre val més —mentre no s’arribi al miniaturisme d’afectació que no es pot deslligar de la cursileria. No es pot pas negar: tinc el cap gros. En realitat, tinc el cap gros, l’estómac petit, la boca vulgar i el cor divers. De vegades tinc la llàgrima inexplicablement fàcil —simple reflex incontrolable de la víscera cordial sobre els lacrimals. Aquesta facilitat lacrimal, sobretot en el seu primer període—la humectació—, que és el que fa més efecte, m’ha valgut algunes escenes d’adhesió femenina que potser m’hauria convingut més eludir. Altres vegades la segregació se’m fa extremament difícil. En aquests casos, cap argument dialèctic no seria capaç de posar-me els lacrimals en funcionament. Així, en el terreny sentimental, no sóc pas un home de termes mitjans, ben administrats, convencionals i balancejats. Sóc un home de tot o res: Aut Cesar aut nihil

Sóc més sensible a la pobresa dels altres que a la pròpia: m’agrada —no hi puc fer més— la música dolenta; tinc observat que, a les persones a les quals agrada exclusivament la música bona, aquesta música els agrada per les mateixes raons per les quals a mi m’agrada la dolenta. Seria capaç d’adular una persona intel·ligent en qualsevol ram del saber, sempre que aquesta persona m’ensenyés alguna cosa; no seria capaç, però, d’adular ningú més mentre la meva pobresa no fos extrema. M’agraden més les dones simpàtiques que les dones belles; tinc una tendència al racionalisme matisada per la ironia; m’agrada de viure entre gent ben vestida, però jo no he donat mai, personalment, gens d’importància al vestir: tots els vestits dels altres, si són bons, m’estan bé, i no he sentit mai la titil·lació de la sastreria. M’agraden les sabates còmodes, encara que siguin velles. No tinc cap ambició, i seria incapaç de fer un pas per tenir una posició brillant. M’agradaria de tenir diners, perquè els diners són la llibertat, sobretot en el nostre país; però no pas diners l’administració dels quals em fes perdre massa temps o em produís una forma d’angoixa trista i estèril. Prefereixo la conversa amb un comerciant, amb un industrial, amb un pagès, amb un veterinari, que amb un col·lega.

Tinc una tendència a donar raó als altres —a comprendre’ls— i a no donar-me raó a mi, encara que això em reporti perjudicis. Ja veig que, aquesta afirmació, no la creurà i la considerarà una forma vulgar de l’habitual hipocresia. Però és així! Em malfio més de mi mateix que de l’altra gent. Em produeix un horror veí de la nàusea i el fàstic ocupar-me dels possibles mòbils de les accions alienes; sobre els mòbils de les meves li diré que més de quatre vegades, mil vegades, m’han fet caure la cara de vergonya —in mente. No he tractat mai de cultivar-me la memòria per aplicar-la a la demostració de la indignitat humana. En aquest punt crec que els més desmemoriats són els que demostren saber viure. En canvi —ja que parlem de la memòria—, tinc una certa capacitat de retenció de lectures i de llibres; de les coses que llegeixo, el que m’interessà sempre més vivament foren els detalls, les coses insignificants i petites. M’apassionen tant les persones mortes com les vives. La memòria històrica és per a mi tan real com l’actualitat mateixa.

Vostè em dirà que amb aquestes idees —amb aquestes tendències— no es pot anar pel món, que el fracàs és segur, inexorable i fatídic. És molt possible. Però jo li vaig prometre una cosa: parlar-li francament. Després, un altre moment, si vol vostè, discutirem aquestes coses i mirarem de treure’n l’aigua neta.

M’interessa molt més la ciència que la metafísica i la teologia.

Sempre he donat molta importància, des del punt de vista de la salut i de la higiene, al dormir. En realitat, crec que el dormir és més important que el menjar, que la satisfacció de qualsevol altra necessitat física. Això, és clar, no es pot dir a una senyora, perquè les senyores els volen, de vegades, desperts. Però ¿què hi farem si l’ànsia del dormir ho venç tot, fins les inclinacions que semblen més fermes i tenen una aparença més granítica? En tot cas, quan dormo les hores necessàries em sento més correcte i més construït. Si dormo precàriament i en desordre, la fatiga, l’enervament, el malestar físic, l’inflament de les venes, em poden portar a cometre accions insensates, a formular un llenguatge desproveït de mesura, a establir judicis més gratuïts del que solen ésser els habituals i humans judicis.

Ja ho veu, senyora; no acabaríem mai. Fins ací li he explicat, molt per sobre, que és l’única manera que m’ha estat assequible, tal com sóc. Tot el que li he dit és veritat. Però no és pas tota la veritat. La veritat, en definitiva —i això és tràgic—, depèn dels mitjans d’expressió, i els meus mitjans d’expressió són escassíssims. Són limitadíssims. Si li digués que no es pot passar d’ací, mentiria. Però jo, en aquest moment, no puc passar d’ací, si he de mantenir-me en un terreny intel·ligible. Potser algun altre dia li podré afegir alguna cosa més —alguna cosa més que no sigui tan pueril com les que porto escrites. Ara li completaré l’autoretrat explicant-li com m’agradaria d’ésser.

Haurà observat que judico les coses per la bonhomia, per la tolerància i el gust positiu d’entendre i comprendre els altres. La mera presència d’un home determinat sobre la terra produeix ja prou gestos d’incomodidat, de protestes entre les persones del voltant, que no paga la pena d’augmentar-los amb la pròpia i voluntària deliberació. Val més mirar de passar desapercebut —o, si vol, senyora, de passar per malla. Això és especialment necessari en països com el nostre, que conté tants d’envejosos, tantes persones que no poden viure per elles mateixes, tants devoradors dels altres.

En un moment determinat, em sembla que la millor manera de passar desapercebut seria estar gras, perquè estar gras imprimeix caràcter i dóna un tarannà determinat. Els homes flacs solen ésser precisos, infatigables i incòmodes; els homes grassos, per contra, vagarosos, incerts i divertits. Els primers solen actuar furiosament amb el compàs i el regle; els segons operen a ull, amb una gesticulació graciosa i imprecisa. Si estigués gras, em dedicaria, probablement, als petits, insignificants plaers del menjar i beure i aniria cada vespre al cafè a dormir una estona, i entre clucull i clucull parlaria, si s’escaigués, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig embastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible; faria, com solen fer els grassos, una intranscendent brometa del mort i de qui el vetlla, per tal que el mort pogués arribar a l’altre món alliberat de l’enravenament de les esqueles i els vius tinguessin la sensació i poguessin veure amb els seus propis ulls el meu gran fons de bondat i de feblesa. Si algú formulés contra mi alguna impertinència, no m’alçaria ni de la cadira, perquè no hi ha res més incòmode, per a un gras, que alçar-se de la cadira o cadires que ocupa sobre la terra. Sí senyora, sí. La quantitat imprimeix caràcter, la quantitat no pot judicar-se amb les normes habituals del sentit del ridícul.

És dir: un home gras consisteix en un ésser que arrossega, ell personalment, una gran quantitat de sentit del ridícul ineluctable, inescamotejable, definitiu, que comporta i arrossega la vida. En aquest sentit, un home gras està en condicions excepcionals per ésser bona persona, per tenir la vanitat mínima, per veure el món com un espectacle fatalment injust, estrany a tota idea d’exactitud i de perfectibilitat impossible.

Aquesta és la situació que m’agradaria d’arribar a tenir en aquest món. És trist haver de dir que la moral pràctica està basada en un cert limfatisme, en una desgana vital, en una depressió dels sentits. Quan la sang canta a les venes, ja li podeu fer un nus a la cua… Les altres formes de la moral són discussions de llibres i papers que es venen a les llibreries. Deia que aquella seria la situació que m’agradaria de tenir; dubto, però, que mai pugui arribar-hi d’una manera cabal.

Examinant la meva genealogia, els futurs historiadors diran, potser, que he tingut poca sort amb els meus avantpassats. Els homes judiquen les coses per la brillantor, i, encara que aquesta tendència vagi una mica de baixa, no es pot negar que som animals enlluernables. L’obscuritat dels meus avantpassats és segura, però és un fet que he heretat d’ells una tradició d’hospitalitat i de sociabilitat. El meu fanatisme és molt diluït, i no crec que hagi arribat mai a les qüestions personals. El meu avi Josep portà aquestes qualitats fins a les darreres conseqüències. En temps de la segona guerra civil carlista estatjà, en el seu casalot, oficials reialistes i carlins declarats. No tancà mai les portes a ningú i a tots féu servir idèntica vedella amb pèsols i el mateix estofat. Si aquells pobres estrabul·lats haguessin gosat, s’haurien assegut a la mateixa taula —que el bon sentit del meu avi hauria presidit amb la seva habitual hospitalitat. Però el paper que, segons deien, representaven mai no els ho permeté, i així les minyones de la casa tingueren sovint un escreix de feina servint de vegades quatre sopars successius i en diferents indrets a l’hàbitat, a conseqüència de les discòrdies cíviques. Si un home de la fantasiosa capacitat del comte de Gobineau s’hagués dignat a estudiar el cas, n’hauria potser deduït que porto en la sang massa pocs gèrmens de violència i de dogmatisme per poder ésser considerat un estaquirot superior i transcendental. En definitiva, sóc un home d’aquest país, del matís marítim d’aquest rodall europeu, amic de la mitja tinta, de la pluja i de la grisalla, més irònic que dialèctic, més contemplatiu que enderiat. Crec, en tot cas, que hi ha dèries més importants.

Fent el que feia amb aquells homes, el meu avi demostrà, potser, que era un home humil però il·luminat, interessat a viure en pau amb ell mateix i amb el món del seu voltant. A mi em sembla que el seu gest, més que amb un sistema de debilitat i de cinisme, està lligat amb la raó i la realitat. En aquests aspectes, em sembla que jo no li he pas seguit les petjades. La meva característica profunda és la feblesa —i la feblesa és perillosa, perquè pot contenir tants de gèrmens d’injustícia. Em sento una larva que no s’acaba de construir. Estic sempre dominat per una cosa o l’altra que no m’és plausible ni grata, i no me’n puc passar. Conec les causes dels meus mals negocis i dels meus passos en fals i no arribo a esmenar-me. M’enamoro de les dones el dia abans d’enganyar-me. Ofenc, sense voler, persones que estimo i tinc una secreta debilitat pels meus enemics declarats. Ah, senyora, quants disbarats!

Escric des de molt jove, però l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada. No tinc pas una idea clara —i això sembla que passa a molta gent— del que hauria de fer en la vida, i sobretot del que hauria pogut fer. Això no obstant, aquesta afició m’ha deformat, ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato. En virtut d’aquest desdoblament, resulta que si jo, per naturalitat, sóc un ésser feble i míser, quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu, entro en un estat d’exaltació silenciosa i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències.

¿Com s’ha d’entendre tot això? ¿Què vol dir? Potser vol dir que la mitja cultura de què estem tots més o menys rebossats m’ha fet un mal irreparable. Si l’home més civilitzat serà sempre el més dolç, comprensiu i tolerant, jo encara faig gestos violents i desorbitats. Potser, doncs, per comptes del rebossat cultural, m’hauria probablement convingut més posar els quilos de la gràcia quantitativa.

Tot això, en definitiva, no seria res si, una vegada produïda la deformació, pogués exercir-la d’una manera normal. El món ha d’ésser complet i hi ha d’haver de tot. Però el cert és que això és molt difícil. Cerco, assajo, provo per tots cantons, i no trobo res ni ningú enlloc. Tothom va a la seva i ja té prou feina amb la que habitualment fa. El camp és buit. Ningú no vol discutir res ni està per orgues. La gent passa amunt i avall.

Així, voldria estar gras i estic magre; voldria saber coses i no trobo company; voldria discutir i tot és tancat. La situació és còmica i desgraciada. D’aquesta lamentable situació en prové l’aire que tinc d’home desavagat que cerca feina i no en troba. Per això, senyora, no estic bé enlloc i vaig pel món com una ombra errant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de maig 1918

dijous 24 maig 2018

Records de família.

Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

—Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del que no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

—I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot, em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

 

De vegades teníem la sorpresa de veure arribar la tia Marieta, una tia-àvia, germana de l’àvia materna. En llevar-nos, la trobàvem asseguda a una cadira del menjador, esmorzant: mastegava, amb les poques dents que li quedaven, pa i figues seques. Altres vegades ja havia esmorzat i s’estava asseguda, amb una mà sobre l’altra sobre la cintura.

La tia Marieta Llach vivia a Calonge i venia a veure’ns a Palafrugell viatjant sempre a peu. No solia pas passar per la carretera: utilitzava, sempre, les dreceres. En el cabàs hi portava dues nous, quatre ametlles, un grapat de figues seques i una llesca de pa moreno. Era una dona prima, alta, tot nervi, de cabells grisos, de color rosenc, vestida de negre. Podia caminar hores i hores. Coneixia l’interior del país admirablement. Era una dona profundament rural. De tot el mainatge Llach, ella era la que conservava amb més puresa la tradició de la Cavorca i de Fitor. Tots els seus germans i germanes eren casats vora mar. Alguns vivien a França. En el fons, els planyia. Ella estava bé a Sa Bardissa de Calonge. Les seves faldilles, quan arribava a casa, feien olor de mòdegues, d’argelagues i de bruc florit.

Malgrat ésser l’element més rústic i solitari de la família, ella és en realitat la que concentra totes les notícies de la meva branca materna. Va d’una casa a l’altra, està assabentada de la situació de tots els que formen part d’aquesta llarga família. Ens parla d’una infinitat de parents que pràcticament no coneixem, dels quals no tenim ni idea: de la tia Llúcia, de la tia Roseta, de cosins i cosines, d’oncles estranys, de nebots desconeguts. De petits teníem la sensació que coneixia tanta gent, que la trobàvem un ésser fabulós. Aquesta sensibilitat familiar de la tia Marieta s’explica, potser, perquè és vídua i no ha tingut fills. Quan es casà, ja de molts anys, amb el petit propietari Radó, de Calonge, estiguérem una llarga temporada sense veure-la. En enviduar, reaparegué de seguida. A més, la tia és pobra, i els pobres no poden pas tenir la dispersió mental dels rics: els pobres, com els cavalls, porten viseres.

Curioses, les afinitats que acosten les persones. La meva mare és una neboda carnal. No poden pas entendre’s. Els gustos, les idees, la manera de veure les coses, són diferents. La significació que per a elles té la realitat —o sigui la significació de les paraules— és diversa. En canvi, els enraonaments que tenen l’àvia Marieta i la tia Marieta són animats i inacabables. Com que a casa no hi té res a fer i es fatiga aviat dels afers de les minyones i de la vila, a la tarda s’esmuny sense dir res i acompanya l’àvia Marieta al mas de Llofriu. Els acosta, llavors, la conversació sobre les coses de la terra. Poden pledejar cinc minuts seguits sobre el gust d’una poma o d’una pera. Quan l’àvia diu que els mongets o els tomàquets s’afumen, la tia de Calonge en té un real sentiment, perquè són coses que ella coneix. Saben quan s’ha de fer una junta; si fa lluna nova o lluna vella; per quines raons el suro, en el moment de la pela, segueix o no segueix. El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea. Al mas, les dues velles feinegen com dues formigues. Un dia les vaig sorprendre ficant la mà —totes dues alhora— dins d’un sacotell de mill. Els agradava de sentir, en els dits, els minúsculs granets tebis.

Aquests últims dies que ha passat a casa ha semblat estar dominada per una obsessió: la de tenir un nínxol de propietat al cementiri de Calonge. Ha parlat, reiteradament, d’aquest estrany afer. Ha dit, una i altra vegada, que li faria horror que l’enterressin a terra. Sembla que a Calonge hi ha un home de tota la seva confiança —molt bon home—: el senyor Rosselló. Cada setmana li porta dues pessetes. Quan hi hagi prou cèntims recollits, començaran el nínxol. Ara els nínxols són molt cars a tot arreu. Es tracta de tenir un bon nínxol, d’esquena a tramuntana, assolellat, sec, ben construït. Res de rajols foradats, que són nius de sargantanes i de lluerts. Tot massís. La tia Marieta parla d’aquestes coses amb un tal afany de tenir-les, que fa l’efecte que quan posseeixi el nínxol serà, no solament una persona satisfeta, sinó que ho veurà tot més clar, sobretot el que, quan es mori, li ha de venir.

I, de sobte, la tia Marieta ha marxat. Ha fet com sempre fa: ho ha decidit a l’últim moment. Li ha agradat el dia… Com que dormíem, no ha pas volgut que ens despertessin.

¿Quin camí ha emprès? Qui ho sap! Ha marxat a peu, com sempre, amb el cabàs, el mocador al cap, les espardenyes negres.

 

Al mas Pla hi ha el costum, molt antic, d’utilitzar els noms de sant Antoni i sant Josep com a patronímics dels hereus que s’hi van succeint. Així jo em dic Josep. El meu pare, Antoni. El meu avi es digué Josep. El meu besavi, Antoni. El rebesavi, Josep. Etcètera. Si jo tinc un fill mascle i compleixo amb la tradició, s’haurà de dir Antoni necessàriament.

Quan arribà el moment de batejar-me es produí un conflicte relacionat amb aquesta tradició. Si en el moment de portar-me a les fonts hagués viscut el meu avi patern, ell hauria estat el meu padrí. Essent ja mort en aquell moment, l’avia Marieta no pogué actuar més que de padrina. El padrinatge es desplaçà a la branca materna i, no havent-hi present cap Casadevall, tocà, a la dreta llei, a un Llach. Exactament al marit de la tia-àvia Llach més vella. I bé: a aquell bon home se li ocorregué la pensada que m’havia de posar Ernest, i, com que s’hi féu fort, es produí un desori familiar intens i divertit.

No he pas tingut el gust de conèixer l’oncle que m’havia de tenir a la pila —i que pel desori de què estic parlant no passà de projecte de padrí. Només en tinc vagues notícies. Sé que era un vell bon home, federal de tota la vida, lleugerament afeccionat al vi i a la lectura de les obres més pesades i serioses de les biblioteques dels casinos republicans del seu temps.

Si poseu un home així sobre la tradició liberal empordanesa, apareixen indicis que permeten creure que la seva intenció en proposar el nom d’Ernest com a patronímic de la criatura era perquè Renan s’ho deia. L’impío Renan, exactament.

Les primeres filtracions singulars, a l’Empordà, en la tradició dels patronímics, es produïren a l’època del general Espartero. Els Baldomers empordanesos que hem conegut —i coneixem— s’ho diuen perquè aquest general s’ho deia. Els Emilis vénen de Castelar. Els Nicolaus, de Salmerón. Etcètera. Després vingueren els noms clàssics, sempre alternats amb els científics: Ulisses, Arquímedes, Darwin, Hermògenes, Edison. Les senyoretes foren anomenades Salomé, Llibertat, Harmonia… Aquesta curiosa revolució nominalista s’acabà en una riallada per un excés de zel, en pretendre un excel·lent ciutadà de Begur posar al seu fill el nom de Comas i Solà després d’haver contemplat la lluna, amb entusiasme indescriptible, a través del telescopi de l’observatori Fabra. El petit becanard s’hauria dit així Comas-Solà Pi i Romaní.

El meu padrí, doncs, proposà el nom d’Ernest, però totes les ombres de la tradició del mas Pla grinyolaren dolorosament. Una infinitat de persones s’interposaren tractant de compondre l’afer. En nom dels drets del padrinatge, el vell bon home s’encastellà. El bateig hagué d’ésser ajornat. L’escissió familiar explotà sorollosament. L’hostilitat fou tan forta, la pressió del jutge i la del senyor rector tan considerables, que el padrí es retirà finalment a casa seva marejat i enutjat com un caporal de reialistes. Des d’aquest fet les dues famílies han viscut completament separades i no s’han saludat mai més. En els pobles, la gent es troba a cada moment. No saludar-se implica l’existència d’elements de rancor, somorts però latents.

Tot això és un resum d’escenes esvaïdes de la vida antiga.

 

—Tot em fa nosa!… —sento que diu la meva germana Rosa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’abril 1918

dijous 12 abril 2018

El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les golfes de la casa.

—Hi estaràs bé —em  diu—. Si vols treballar una estona, ningú no t’amoïnarà…

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l’ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer el capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de Las Noticias. Cerco, entre els trastos tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d’un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

Les golfes boniques —penso— són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plenes de trastos malmenats, d’una esbravada melancolia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.

No recordo pas si aquells vells jocs clericals ens agradaven o no ens agradaven. Feien, en tot cas, un cert efecte a esperits, i un dia vaig sentir una criada de casa dir a una seva amiga:

—A aquests nens, els donen tots els gustos: volen un tabal, tenen un tabal; volen una trompeta, tenen una trompeta; volen dir missa, diuen missa…

He passat la tarda pensant en aquestes coses. Una altra tarda perduda irremeiablement.

 

Llegint Víctor Català m’he preguntat moltes vegades si a pagès hi ha la profusió de drames que l’escriptora hi suposa i hi veu. Hi ha un drama enorme en aquest món —els diners—, però em sembla que no és pas exclusiu de la ruralia. És molt general. A muntanya, no sé pas si hi ha tants de drames. Al pla, segurament no tants. No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí —un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià.

La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’abril 1918

divendres 6 abril 2018

Si algun dia decideixo escriure uns retrats familiars, potser es podran aprofitar els detalls següents.

En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home d’equip —com sol dir-se ara— de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel rerefons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.

Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món —en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.

De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar —de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’aigua clara. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte —s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertien en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país —no hi havia cap altre mètode en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals, i poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.

En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien cap capacitat ni cap procediment per resoldre la qüestió i que no havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar-administrativa, per dir-ho així. En els col·legis —almenys en el que vaig freqüentar— no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra —i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos, aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.

Així, jo no sé pas en què consistí la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte —que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat —sense saber ben bé el que feia.

 

L’àvia Marieta.

Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu —sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra i surt de l’hort, puja i baixa de dalt, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla —sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense donar la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert…

 

La Lluïseta.

La tia Lluïsa (la Lluïseta), quan parla de religió —és el seu fort—, retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».

—La religió té unes cosetes!… —diu amb un lluminós, minúscul enriolament.

 

El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat —per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.

En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure —segons ha dit— una senyoreta.

Desagradable —penso— aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.

Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:

Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.

 

Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria… ¿Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida?

¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

—¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara l’hi diré: me’n vaig a dormir…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada