Arxiu de la categoria ‘família’

1r de març 1919

divendres 1 març 2019

La situació econòmica de la família, que aquests últims mesos ha empitjorat notòriament, aconsella dissoldre el pis del carrer de Mallorca. És una determinació que ve, potser, amb una mica de retard —amb el retard amb què solen fer-se les coses desagradables; però, en fi, ben mirat encara n’hauria pogut tenir més. La meva mare i les meves germanes han marxat avui a Palafrugell. Els mobles seguiran, de seguida. El meu germà i jo quedarem a Barcelona, a dispesa. Angeleta no ha pas seguit la família. S’ha volgut quedar a Barcelona. Es buscarà una altra casa i demà serà un altre dia.

L’última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut —els més tristos. Recordo que quan m’escapava del pis, a la nit, anys enrere, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l’escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d’una comicitat grotesca.

De sobte s’ha presentat en la meva memòria —no sé ben bé per què— el record de la tia Marieta de Calonge. Quina aparició més retallada i clara! Penso en la vida d’aquella pobra dona, absolutament pobra, però sense equívocs: matinejar, treballar la terra, donar menjar a les adorables bestioles, cuinar una mica de carn d’olla amb la cansalada viada, dues trumfes i una fulla de col, passar les vetlles a la vora del foc, llegir amb un interès fabulós els contes del Patufet, els diumenges anar a Calonge per guanyar un jornalet eixugant les copes del cafè i veure un moment el ball per l’escletxa d’una porta… Veig la petita masia, perduda en el despoblat, amb el repeu del teulat posat al fil del bosc, la riera al davant, el mussol al teulat, el gat ajagut al sol del pedrís i les quatre gallines per donar color. Això potser —potser!— és una vida sàvia i tranquil·la.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de febrer 1919

dilluns 25 febrer 2019

Em quedo a casa tot el dia. Plana té la gentilesa d’enviar-me la Vida de Nietzsche de Daniel Halévy. Passo un parell o tres d’hores fullejant-lo amb una certa atenció. Em sembla un llibre molt ben fet, ple d’interès.

Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid; els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps —un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode.

Hi ha una cosa, en Nietzsche, que trobo cada dia més singular: la seva secreta, dissimulada passió per França i tot el que és francès. Se li nota un defalliment constant, encara que secret, davant del caos del germanisme, una manca de fe, una mena de fam endarrerida d’alliberament, de gràcia i de lleugeresa.

 

El meu pare, que arriba de Palafrugell pensant trobar-me malalt al llit, queda parat en entrar a l’habitació i veure’m amb un llibre a la mà. Parlem llargament. M’explica coses del país. Sembla que es produeixen molts de focs a les fabriquetes de taps de la comarca. Seguidament se sent tocar a foc. La impressió general és que hi ha un ciutadà especialitzat en aquesta feina —que es lloga per a aquesta feina. Se’l veu pels cafès, ben guindat, oratori i optimista —sempre disposat a menjar i beure. És molt hàbil i, per ara, tots li han sortit bé. De moment, i sobre les companyies d’assegurances, impera a Palafrugell un criteri completament frívol.

 

De petits, davant dels pots de confitura o del cistell de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la  infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses —més importants.

 

Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència.

 

Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.

 

La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf. Un estat permanent de timidesa afeblida, però real, implica la permanència en els llimbs. És un estat del qual es fa molt difícil sortir. Quan la timidesa esdevé, de tan asfixiant, insuportable, sempre pot esperar-se que el cop d’audàcia (de barra) es produeixi immancablement. I de fet es produeix.

 

Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit —a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius.

 

La gent de fora arribem a Barcelona amb moltes preocupacions. Generalment, no tenen cap fonament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de febrer 1919

dimecres 20 febrer 2019

Dijous. — La vida de sempre. Treballo —més o menys. Vaig a la universitat, a aprendre la instrucció militar —la recámara, el retaco, el cerrojo…, etc.— i a l’Ateneu. Llargues conversacions amb Joan Climent i Alexandre Plana. El primer és un catòlic respectuós amb els ateus. El segon és un ateu respectuós amb els catòlics. Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics. L’agitació social continua molt tensa.

Salvador Eures, que viu una mica al marge de tot, una mica sorprès que el món sigui diferent del que diuen les seves llibretes, em convida a passar el dia de carnaval al seu poble: al Vendrell.

He anat a l’enterrament d’un nen del professor Boix.

 

Amb el correu de la tarda ha marxat l’àvia Marieta. No s’ha pas hagut de posar dol per la mort de l’oncle Pepet. M’ha dit que fa més de trenta anys que en porta. Ha marxat amb el mocador al cap sobre els cabells blanquíssims i el cistell.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de febrer 1919

dilluns 18 febrer 2019

Com que la situació de Barcelona continua essent molt delicada i no es pot anar enlloc sense que us facin posar amb els braços enlaire, em quedo a casa a treballar. Sovint m’agafa l’obsessió d’aquests anys que he passat a la universitat. ¿Per què la gent parla tan sovint de l’alegre vida dels estudiants? No he arribat mai a comprendre, almenys en el meu cas particular, el sentit d’aquestes paraules. De vegades recordo episodis de la meva vida d’estudiant.

Per liquidar, primer, el desastrós afer de l’arròs de Pals, per fer marxar, després, l’aventura de la plantació d’arròs a la província d’Osca (a Ariestolas-Montsó), el meu pare hagué de recórrer a l’expedient normal: al que vulgarment s’anomena la bola de lletres. Aquesta bola durà molt de temps. Anguniejà la meva joventut. Em féu passar hores molt amargues.

El meu pare m’escrivia des de Palafrugell: «El dia 4 venç una lletra de 1.800 pessetes. S’haurà d’anar a pagar a la Banca Magí Valls, plaça d’Urquinaona. El dia 4, al matí, no et moguis de casa. T’enviaré els diners per l’ordinari. Quan els tinguis, vés a la banca i retira la lletra. Això s’ha de fer amb preferència a qualsevol altra cosa, perquè és important. S’ha de fer per manera d’evitar totes les despeses».

Quan arribava el dia 4, em quedava al pis, per tal d’esperar l’ordinari. L’esperava amb ànsia. Podien passar tres coses: que l’ordinari i els diners arribessin a l’hora. En aquest cas, tot es reduïa a presentar-se a la banca, fer una llarga estona de cua i retirar la lletra d’un empleat malagradós i displicent que acabava de fer un negoci i semblava que us havia fet un favor d’una importància sensacional. Per desgràcia, però, aquesta possibilitat era una excepció. Generalment, les coses seguien un altre viarany.

L’ordinari es solia presentar al pis a quarts d’una de la tarda. Havia hagut de seguir un determinat itinerari i no havia pogut arribar abans. Ja en possessió dels diners, baixava els esgraons de quatre en quatre, prenia el tramvia fins a la plaça de Catalunya, corria després per la Ronda fins a Urquinaona i pujava les escales de la banca —car la banca era a un primer pis— galopant. Quan arribava davant de la finestreta, l’establiment solia trobar-se en els preliminars de l’acabament de la feina. Em situava en el residu de cua formada davant del forat. Generalment ocupava el darrer lloc… Amb això tocava la una. El caixer donava llavors una ullada a les persones que tenia al seu davant. Si descobria en la cua algun client de la casa o algun senyor ben vestit, condescendia de treballar una mica més. Llavors hi havia, encara, l’esperança d’arribar a algun resultat. Però generalment, quan tocava l’hora, la porteta de la finestra es tancava, pura i simplement, d’una revolada. Quedàvem amb un pam de nas. Ens miràvem en silenci. Generalment la gent marxava amb el cap baix. Es sentia com baixaven l’escala, ara un pas, ara un altre.

Alguna vegada, vaig atrevir-me a trucar, amb els nusos del dit, al vidre esmerilat. El caixer, amb una cara de sorpresa, obria una escletxa.

—Era per pagar una lletra… —que jo li deia, tímid, gairebé tremolant.

—Ha fet tard! Les lletres s’han de pagar abans de les dotze.

—Sí, és clar… Però no és pas culpa meva. El retard és absolutament involuntari. L’ordinari s’ha endarrerit.

—¿Què vol que li digui? No puc pas perdre el temps. La lletra ha estat protestada… Si s’afanya…

—¿On haig d’anar?

—Al col·legi de notaris… Si s’afanya hi arribarà abans del repartiment habitual.

Això passava quan el caixer estava de bon humor o potser quan li feia llàstima. Generalment estava ocupat en coses molt més importants i tancava la finestra a les primeres paraules.

Corria, llavors, fins al col·legi de notaris. Hi vaig haver d’anar tan sovint que el porter arribà a tenir-me una certa simpatia. M’acompanyava a un despatx on hi havia un senyor que portava una llarga bata groga: un escrivent de paper segellat. El porter li deia unes paraules en veu baixa. L’escrivent desapareixia una estona i tornava amb un paquet de lletres a la mà. Buscàvem la lletra. No deixàvem pas mai de trobar-la. Amollava els diners sobre la taula i ell m’allargava el document.

—Són divuit pessetes! —feia amb un aire enravenat mentre me la donava.

Un dia, després de butxaquejar nerviosament, no vaig poder reunir els diners de les despeses del col·legi. Sí, ja ho sé. Divuit pessetes són molt pocs diners. És clar. És una quantitat irrisòria, ridícula. És una quantitat irrisòria, sobretot, quan es posseeix. Quan no es posseeix us pot fer fer un paper ridícul com una casa —absolutament humiliant. El porter tingué un rapte de confiança i m’avançà les quatre o cinc pessetes que em faltaven. Vaig tornar al pis a peu i vaig arribar-hi a un quart de quatre de la tarda, en un estat de vexació interior, dolorós, insuportable.

Però també podia passar una tercera possibilitat: que el meu pare no s’hagués pogut fer amb els diners per al dia 4 i que l’ordinari els portés el dia 5. Llavors hauria estat inútil de fer cap a la banca. Anava directament al col·legi notarial. Explicava a l’escrivent de la bata groga el que feia al cas.

—La lletra —em diu— ha entrat en el repartiment…

—Sí, sí, és clar. ¿A quin notari ha tocat?

L’escrivent obria, amb una gran calma, un calaix de la seva taula i n’extreia una llista escrita a màquina. Hi passava els ulls amb una lentitud i una parsimònia vertaderament notarials. La trobava.

—La té el notari Tal, del carrer de Casp… —em deia donant una pipada al seu cigarret de paper esgrogueït—. Allà la trobarà.

Corria a la notaria del notari Tal, del carrer de Casp. Els notaris viuen en llocs cèntrics i solen ocupar pisos espaiosos, de sostre molt alt, importants. Hi sol regnar una calma agradable, un cert benestar. Era absolutament trist haver d’entrar en aquests pisos amb una presumpció de mal pagador, amb un aire gairebé de criminal, per retirar una lletra protestada. Una lletra protestada! Era horrible, insuportable! Tan agradable com hauria estat entrar en un d’aquests pisos per dinar amb el notari, la seva senyora i les nenes!

Desconfiat i inquisitiu, em rebia el sòmines de la notaria —l’empleat que sol haver-hi a l’avant-avant-despatx del notari, aquests sòmines que solen tenir una cara pàl·lida i devastada, envellits prematurament, que porten un manguito de roba lligat a sobre el colze.

—¿Què se li ofereix, jove? —sentíeu que us deia.

—Venia a pagar una lletra protestada…

N’hi havia que aprofitaven l’ocasió per repetir els tòpics jurídics que havien sentit a dir.

—Una lletra de canvi, jove, és un document amb força executiva…

—Per això venia a pagar-la… Prengui nota, si li plau…

—Molt bé, molt bé… Esperi’s un moment.

L’escrivent desapareixia per darrere d’una porta tapada per una cortina, car, a les notaries, hi ha sempre una ficció, més o menys seriosa, de secret. Al cap d’un temps prudencial reapareixia l’empleat seguit d’un altre senyor que no portava manguito. Aquest darrer senyor portava un paper a la mà: era la lletra.

—Digui’m, per favor, el que li dec… —feia jo després de dipositar sobre la taula l’import de la lletra.

—Són trenta-vuit pessetes…

Aquest import variava segons la quantia de la lletra i les hores transcorregudes des del protest. Però sempre solien ésser trenta-vuit pessetes.

Amb la lletra a la butxaca baixava les escales alliberat, com si m’haguessin tret un gran pes de sobre, però fatigadíssim: la tensió horrible de dos dies m’havia desfet els nervis. Arribat al carrer, m’hauria agradat de veure-ho tot més bonic, però generalment no veia més que unes volves negres sobre un color groguenc que pujaven i baixaven davant de la vista. Sovint m’asseia a un banc i deixava passar una estona amb el barret a la mà. Sentia a tot el cos com un defalliment. I, de seguida que em sentia més fort, em venia a la memòria l’obsessió que el mes entrant es produiria ineluctablement la repetició exacta dels mateixos fets.

Educat en l’ortodòxia burgesa més estricta, sensible a l’horror de tenir deutes, partidari de pagar i de cobrar religiosament, no vaig poder adaptar-me mai a aquella situació asfixiant, peremptòria i mísera. La pobresa absoluta m’hauria convingut més que la humiliació mensual de la bola de lletres. Si m’hagués pogut desfogar… ¿Però desfogar què, amb qui? Tot això passava entre els meus disset i dinou anys —en una edat en què no hauria pas sabut formular un judici crític coherent i plausible. Per altra part, la meva fidelitat familiar era absoluta: considerava que el meu pare havia fet tot el que havia pogut i que si havia comès algun error era més una conseqüència de la formació que el seu temps li havia donat que d’algun defecte personal intrínsec. L’única cosa que començava d’entreveure era l’absurditat que suposa voler fer negoci sense tenir-ne un autèntic temperament. Tot aquest dolorós desori em portà a meditar sobre l’estratègia que cal seguir en la vida. Vaig començar d’entreveure que, per simplement subsistir, el que cal abans que tot és fer-se càrrec de les pròpies condicions negatives. Si la consciència d’aquestes condicions desapareix en l’enlluernament que produeixen les condicions positives —les virtuts, si voleu—, els resultats poden ésser fatals. Sempre he cregut que el moll de l’os de la saviesa socràtica: «Coneix-te a tu mateix», és «coneix-te els defectes».

I aquests són episodis de la meva vida d’estudiant. Han influït molt més sobre la meva formació, infinitament més que la universitat mateixa. Dir que des de llavors les lletres de canvi, les finestretes i l’engranatge dels protestos em fan horror seria afirmar una cosa merament pintoresca. M’han deixat un horror tal que si alguna vegada em perdo és molt més fàcil que em trobeu picant pedra a la carretera que entrant o sortint dels bancs o fent cua a les finestretes. M’han deixat una cosa més fonda que un moviment de repulsió: m’han deixat un gust amarg, de cendra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de febrer 1919

dimarts 5 febrer 2019

L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya —si té humor—, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.

Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «Aquests nebots són insuportables de seriositat…».

Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada —i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.

 

Joan Climent, que coneguí a la universitat —anava dos o tres cursos més avançat— i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la Història de l’impermeable núm. 33404. Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al D’Ací i d’Allà. Bé. D’entrada em torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrere amb gran dificultat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.

Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. ¿Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. ¿Qui no el feia parlar quan era hora?

Anant cap a casa, passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant lentament, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen cap fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Llegiu aquí el text del primer Quadern gris []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada