Arxiu de la categoria ‘família’

20 de setembre 1918

dijous 20 setembre 2018

La família.

L’àvia Marieta quedà vídua molt jove. El seu marit —el meu avi— fou enterrat al cementiri de Llofriu. Aquest cementiri era llavors —com en molts pobles de pagès— al costat de l’església, a la porta de l’església. A causa d’aquesta proximitat —i sens dubte per moltes altres raons— l’àvia Marieta prometé no anar mai més a missa a Llofriu i ha complit la prometença. Fa anys i panys que no ha vist el cementiri de Llofriu. L’àvia Marieta adorava el seu marit.

Tot això s’ha de posar en relació, potser, amb la por que fan, en el país, els morts i els cementiris. El pànic que produeixen és literalment indescriptible. Hi ha persones que viuen amb l’obsessió de familiars o d’amics perduts i que no entrarien, per res del món, en el cementiri en què són enterrats. Si hi van —i encara!— el dia de Difunts és perquè hi acudeix tanta de gent. El brogit exterior converteix la seva anada en un passeig. En els cementiris —en dies ordinaris— no hi sol haver ningú, i en els de pagès, especialment, no hi entra ànima vivent. De vegades, per curiositat, he tractat d’entrar en un cementiri rural i no he trobat la clau enlloc —com si s’hagués fet fonedissa.

Un determinat gust cenotàfic ha popularitzat les tíbies encreuades i els caps de mort. Això ha fet perdre prestigi als cementiris i ha afeblit la memòria dels difunts. Imaginar una persona que s’ha estimat en forma de calavera ha d’ésser horrible —humanament inaguantable, superior a les forces físiques. Només es poden recordar persones que la memòria ressuscita.

Fratelli a un tempo stesso amore e morte —diu Leopardi— ingenerò la sorte… Sí, això passa molt sovint. Les persones desapareixen en el moment que ens són més necessàries. Però per als vivents l’agermanament fatal de l’amor i la mort és humanament inconcebible.

 

La meva mare no té pas una disposició cega a creure en miracles, i, com que és una persona tan poc convencional, no s’està pas de dir-ho. Per contra, la tia Lluïsa està sempre al corrent de les revistetes miraculistes i sempre disposa de dues o tres impressionants curacions per explicar i tota mena de prodigis produïts per la misteriosa intervenció sobrenatural. Quan tracta d’encolomar a la meva mare aquestes adorables fantasies, ha de parar ràpidament i en sec.

—Mira, Lluïsa —li diu—, no em vinguis amb orgues! Tinc molta feina…

Avui, en el moment d’explicar la intervenció celestial en el salvament econòmic d’una persona que ha fet fallida —notícia de revisteta— la meva mare li ha dit:

—Per favor!… Tot té un límit!

La senyora Maria —tothom coneix la meva mare amb aquest nom— és una catòlica fervent: no deixa mai de complir ni d’anar a missa faci el temps que faci. Ha d’estar molt malalta per deixar d’anar a l’església. A l’hivern, quan plou, fa fred o neva, o simplement si la tramuntana és massa forta, la tia Lluïsa troba que podria ésser dolent per a ella arriscar l’aventura de sortir de casa. Així, es queda al costat del braser o al llit. Té grans condicions de malalta imaginària i sempre es queixa. Trobar una excusa per no complir li és facilíssim.

 

La tardor.

L’època de l’any que a Palafrugell circula, a la nit, menys gent pels carrers és ara, en aquests temps d’inicis de tardor. Quan hom sent que uns joves fan serenata, en la foscor d’un carrer, sota una o altra finestra, podeu estar segurs que som a la primavera. En cap altre temps de l’any no sentireu cantar sota d’aquestes obertures —per més fascinadora i urgent que sigui la bellesa tancada a dins. Quan, a una hora qualsevol de la nit, passeu per tres o quatre carrers i no trobeu ànima vivent és que som a la tardor —indefectiblement. La vida de la gent segueix la minva i la progressió de la llum. És a la tardor que es fa la vida d’hivern. Quan floreixen els ametllers —en plena fred— l’aspecte és ja de primavera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de setembre 1918

divendres 14 setembre 2018

Girona.

El darrer viatge a Girona m’ha revifat el record que tinc d’aquesta ciutat. En sento una tal fascinació que he dedicat una gran quantitat d’hores —inacabable quantitat— tractant de posar sobre el paper alguna cosa intel·ligible sobre els anys que hi vaig passar. Res aprofitable, per ara. Potser l’única cosa que es podria salvar de la crema general és aquesta història.

 

 

Els meus anys de batxillerat, a Girona, transcorregueren en l’internat d’un col·legi religiós. La meva pretensió no és pas ara de descriure el particular curriculum vitae en aquella època, sinó simplement de relatar una història curiosa d’aquells temps —una història que pel fet d’ésser una de les primeres que em presentà la vida m’ha deixat un record persistent.

L’establiment religiós a què faig referència tenia establert per als seus alumnes un dia mensual de sortida: el primer diumenge de mes. El que representava per a mi aquell dia de llibertat, de deliciosa llibertat, em seria molt grat de descriure-ho, perquè, si bé em costaria un cert esforç elaborar la descripció, tindria el goig de transportar-me, amb la imaginació, a aquelles evasions de l’internat que m’eren tan agradables i plausibles. Però ara es tracta d’una altra feina, de la història a què al·ludia, de la qual em vull deslliurar de tota manera. Les reminiscències dels disset anys no poden pas ésser gaire lligades i precises —tot i conservar una obsessionant lucidesa. Durant els primers anys d’internat, el dia de sortida no fallà ni una sola vegada. Tot i que venir del poble a Girona representava un veritable sacrifici, sempre tinguérem la sort, cada primer diumenge de mes, fes el temps que fes, de veure arribar un familiar o altre a cercar-nos. Sortint de l’ofici —que era la segona missa que oíem al col·legi— rebíem l’ordre de presentar-nos al rebedor. Després d’haver passat dos o tres dies en la indeterminació de preguntar-nos si realment vindrien, ens dirigíem al rebedor en un estat d’agitada deliqüescència sentimental. De vegades era l’àvia Marieta la que ens esperava, o el pare, o la tia Lluïsa —una germana del pare, soltera i piadosa, de cabells prematurament grisos—, molt distreta i una mica badoca i, per tant, d’un tracte certament bondadós i agradable, però no pas tan segur com hauria pogut semblar a primera vista. Després de les salutacions de rigor, cercar l’abric i la gorra era qüestió d’un moment. La satisfacció amb què passàvem la porta era vivíssima.

Amb l’àvia Marieta anàvem primer a oir missa a la catedral —i era la tercera que oíem. Era missa amb sermó, generalment grandiloqüent —una sonoritat que brunzia una estona en la immensa nau de la terrible catedral. Després anàvem, amb un aire de gran composició, a dinar a l’Hotel dels Italians. Calia menjar amb la més gran cura, perquè dues taules més enllà hi havia entaulat el general amb el seu ajudant, i al fons del menjador, al costat d’una lànguida palmera, el governador civil amb la seva família. Tot era tan provincià! L’àvia Marieta vestia sempre de negre i tenia els cabells blanquíssims; només de mirar-la ja ens produïa respecte. Passàvem amb ella un diumenge solemne, una mica glaçat, d’una evident morositat, però molt útil per aprendre allò que pels voltants de 1912-1913 s’anomenava «tenir noció de les coses» i «saber guardar les distàncies».

El pare era més bucòlic i no podia venir a Girona sense portar-nos a donar un tomb per la Devesa per tal d’admirar les amples avingudes de plàtans altíssims —la pompa i l’alçada dels quals el deixaven sempre sorprès. No vaig poder arribar a comprendre mai la causa d’aquella renovada sorpresa. Potser era deguda a la perplexitat que li produïa veure una terra tan bona, capaç de portar uns arbres tan impressionants i ufanosos, i destinada a donar un rendiment merament decoratiu. Però això és un simple pensament que jo em faig, desproveït d’un qualsevol fonament concret. Acabat el passeig matinal, anàvem a dinar a l’Hotel del Comerç, del qual era el meu progenitor un vell i apreciat client. A la tarda ens portava a fer visites —unes visites molt ràpides (d’entrar i sortir, deia ell), que li servien simplement per caminar copiosament. De caminador ho era, no hi ha dubte. Quan arribava l’hora de tornar al col·legi —mitja hora abans de sortir el tren— la seva fatiga era imperceptible al costat del nostre cansament. Haver tingut un pare caminador és una bona nota per a una família, malgrat la incomoditat que aquesta virtut pot produir en els acompanyants.

La tia Lluïsa ens portava primer a l’església dels jesuïtes —que trobava moníssima— i després a veure els aparadors de la vella ciutat. Aquella bona senyora tenia, indubtablement, en iniciar la seva observació, la intenció de comprar una cosa o l’altra. Però el cert és que com més aparadors veia més indecisa quedava, fins a l’extrem que no li vaig veure comprar mai res, malgrat la llargada de les nostres informatives peregrinacions comercials. Aquella manera de passar l’estona badant, papallonejant d’una botiga a l’altra, amb la intenció certament de comprar, però sense que es concretés mai l’objecte, a mi, francament, em fatigava —i potser encara el que em fatigava més era que ho havia de dissimular. Finalment, a les dues de la tarda, ella se n’adonava i, pretextant que era molt tard, entràvem en el primer establiment que trobàvem per dinar. Una vegada entaulats, escoltava amb la més gran atenció el que el cambrer o la minyona formulaven com a plats disponibles. Però, cosa curiosa: acabada l’enumeració, demanava indefectiblement un plat que no havia, ni de prop de ni de lluny, estat al·ludit. Quan, amb aire displicent, es dirigia a mi i em deia: «Ara em vindrien de gust uns canelons…», ja podíeu estar segur que a la casa hi havia de tot menys canelons. Els calamars, els demanava immediatament després de constatar que a la casa només hi havia lluç, i el lluç, quan el plat de peix del dia eren els popets. Aquesta estranya concepció del dinar basada en el plat d’ahir o en el plat de demà, a part de la confusió i el retard que originava, feia que indefectiblement acabéssim menjant una truita oliosa i pansida i un coriaci bistec amb patates amb més pena que glòria… Però aquella senyora era així: amb referència a les coses immediates era una personalitat aberrant. Els diumenges gironins de la tia Lluïsa foren els de les il·lusions fallides i dels capricis penjats a l’aire.

Amb això, però, els anys anaren passant, i, com que els anys no perdonen ningú, es produïren les immancables novetats. La pobra àvia Marieta morí de setanta-quatre anys. El pare tingué un atac d’apoplexia, certament lleuger —almenys així ho digueren els metges—, però que fou suficient perquè, en posterioritat, no es pogués valdre. La recalcitrant bronquitis de la tia Lluïsa se li notòriament accentuà, i així considerà que el més prudent era no moure’s gaire de casa. Arribàrem, amb això, a l’últim curs del batxillerat, i fou llavors que es plantejà, amb la màxima cruesa, la possibilitat que el dia de sortida quedés pràcticament dibolit. Davant d’un qualsevol desplaçament, la situació de la família era tan precària que l’aparició d’algun membre semblava haver-se totalment de descartar. Però el meu pare, que comprengué sens dubte el que representava aquell dia per a nosaltres, féu tots els possibles perquè les coses continuessin com sempre i la sortida quedés assegurada.

A Girona el meu progenitor hi tenia un amic d’infantesa que havia marxat del poble adolescent i havia fet una certa carrera en el petit comerç de la immortal ciutat. Era el senyor Ramon Colomines. Aquest senyor Colomines tenia una petita botiga molt ben posada de papereria i objectes d’escriptori al carrer de les Ballesteries.

Jo l’havia personalment conegut perquè havia estat present en alguna de les ràpides visites —aquelles visites d’entrar i sortir— que en la nostra companyia li havia fet el pare. La visita al senyor Colomines formava part de les nostres llargues i pesades deambulacions pels carrers de la ciutat. Fou sortint d’una d’aquelles visites que vaig tenir el gust de saber alguna notícia de l’il·lustre botiguer. I dic il·lustre perquè ens fou presentat com un senyor de molt mèrit i de virtuts ostensibles —com un exemple de voluntat precisa i de tenacitat remarcable. Aquests adjectius foren formulats d’una manera molt subratllada i amb un fi notòriament educatiu. En realitat, el senyor Colomines ens fou presentat com un home digne, des de tots els punts de vista, d’ésser imitat.

En el curs d’aquella primera presentació sabérem que havia entrat a la botiga —per fer-ho curt— molt jovenet; que s’havia casat molts anys més tard amb la filla del seu principal quan aquesta senyora quedà viuda, i que, finalment, mort ja el sogre, es trobà davant del negoci, copartícip d’una conspícua fortuneta i ple d’honorabilitat. No podria pas dir —ara que han passat tants anys— si escoltàrem tota aquesta vida abreujada amb gaire atenció. Probablement l’atenció fou escassa. El que és un fet és que en la nostra memòria, tova i permeable com un fang, s’hi quedà gravat el clixé del senyor Colomines com un senyor susceptible d’ésser francament admirat.

A l’època que el coneguérem era un home que havia passat el cap dels cinquanta anys, petit, rabassut, però d’una pell molt groga i de faccions una mica esborrades. Era rossenc i de cabell rar, d’ulls blaus. Com que era el començament de la tardor i encara feia bon temps, el senyor Colomines portava l’americana amb una obertura molt folgada i, donat que era una mica gesticulant, era sempre possible de contemplar la seva excel·lent presentació, no solament des del punt de vista del cinturó de xivella1 que ostentava, sinó dels magnífics elàstics. Era precisament un botiguer no tant pel seu aspecte físic—perquè, de botiguers, n’hi ha de moltes classes—, sinó per la seva conversa, pel seu esperit. L’esperit dels botiguers —però, això, ho vaig comprendre molt més tard— és un esperit rígidament monogràfic: consisteix a creure que el centre mateix del món, el pinyol de la terra, és la botiga —i a no saber-ho dissimular. Ara, no em demanéssiu pas una crítica d’aquest estament tan important, tan honorable. És un estament que ha d’existir, absolutament necessari, encara que per a les persones que hem tingut la dissort de néixer amb unes determinades encara que vagues vel·leïtats poètiques —per entendre’ns— resulti un estament incomprensiu i decebedor.

La sortida d’aquell primer diumenge d’octubre havent quedat, per les raons que he dit, absolutament descartada, augmentà l’estupefacció que ens produí trobar-nos al rebedor del col·legi amb el senyor Colomines en persona. Gairebé no trobàrem paraules per saludar-lo. La porta del rebedor era de vidres, de manera que abans d’entrar poguérem contemplar la seva presència, ocupant una butaca de fusta negra estufada de vellut vermell, situada exactament sota d’una fotografia que representava el sant pare. La meva primera idea consistí a creure que el senyor Colomines ens venia a donar records de la família i a oferir-se en el que poguéssim necessitar. Aquesta presumpció, però, no resultà pas exacta. Quan ens trobàrem davant d’ell, més aviat curts de paraules i amb la mà allargada, i veiérem que es posava dempeus i, agafant-nos la mà, deia: «Colomines, per servir-lo… Quan li sembli irem a dinar…», ja no vaig tenir cap dubte: la sortida era assegurada.

Davant d’aquell home vaig sentir un moviment d’agraïment que a penes vaig poder dissimular. Malgrat que el seu aspecte extern irradiava poca simpatia, el vaig trobar simpàtic. Un home gran, ric, col·locat davant d’un negoci important, molestar-se per un marrec d’internat insignificant, de seguida està dit! Ho vaig trobar generós i notable. Contribuí certament a la simpatia l’esforç que havia hagut de fer el senyor Colomines per arribar al col·legi. Havia hagut de pujar els carrerons de la vella Girona que condueixen a l’establiment. S’havia fatigat. Bufava. Sis o set minuts després d’haver-hi arribat, encara bufava. Es dignà a alçar-se un moment de la butaca per saludar-me; de seguida, però, es tornà a asseure. En el moment de fer-ho digué, resignadament:

—La manxa…

Vaig sentir una veu molt acostada que repetí amb un punt de reticència:

—La manxa, sí senyor, la manxa!

En la butaca situada al costat de la que ocupava el senyor Colomines n’hi havia un altre del qual no havia fet cabal, perquè el considerava estrany a la presència del botiguer de les Ballesteries. En entrar al rebedor, aquest senyor era només visible de les extremitats, car tenia davant del seu cos un amplíssim diari —de la part alta del qual emergia un cap cobert d’uns cabells negres-blaus (uns cabells potser pintats). Em semblà que el diari era El Correo Catalán. En el curs dels primers contactes, aquest senyor continuà llegint el paper. Després, en produir-se la sorprenent al·lusió a la manxa, vaig comprendre que havien vingut plegats.

—¿És algun familiar, senyor Colomines? —vaig preguntar.

En sentir la pregunta, el veí de butaca deixà caure el diari i, tot alçant-se, m’allargà la mà. Davant de la ràpida reacció del seu company, el senyor Colomines, lleugerament astorat, bufà d’una manera més acusada.

—No senyor, no som pas familiars… —digué el veí—. Permeti que em presenti: Roca, procurador dels tribunals.

—El senyor Roca és un veí de casa —observà el senyor Colomines—. M’ha vingut a acompanyar. Aquests carrerons i pujades que a mi em fan bufar, a ell l’entusiasmen…

—Sí senyor —digué el senyor Roca, ràpid—. M’entusiasmen: aquesta és la paraula. Sóc un enamorat de la vella Girona. Jove, és un dir-li-ho a vostè: Girona és un nucli arqueològic formidable!

—És clar que ho és, Roca, és clar! —digué el senyor Colomines, amb un gest de fatiga—. És clar! Però ja sap que tinc asma, i aquests carrerons tan costeruts, aquestes escales endimoniades, m’atropellen. A mi, doni’m nuclis arqueològics, com diu vostè, a peu pla…

—Quina heretgia, senyor Colomines, quina heretgia! —contestà Roca amb una vehemència que em semblà una mica desplaçada—. ¿Però no comprèn que el més gran encant de la nostra ciutat són aquestes perspectives fondes, obscures, ombrejades, plenes de misteri i solitud, en pla inclinat? Colomines, per Déu, no sigui tan prosaic!

—La manxa, Roca, la manxa! —objectà el botiguer amb un somriure lleugerament amarg que deixà veure una dentadura trista.

—Bah!… —digué Roca, displicent, gairebé sarcàstic—. Digui que vostè, davant de les coses artístiques, té poca sensibilitat. Aquesta és la realitat…

—El que vostè vulgui, Roca, el que vostè vulgui; però, si li plau, no atabali més la meva asma!

—No li’n faig cap retret, naturalment, però la seva incomprensió, realment, passa de mida. Arriba un moment que els botiguers em pesen d’una manera excessiva… Miri que…

Aquella estranya discussió durà encara una estona. A mesura que la vehemència del senyor Roca anà emplenant l’àmbit més aviat glacial del rebedor, l’aclaparament del senyor Colomines s’accentuà. A la fi semblà desinteressar-se totalment —malgrat la indubtable incorrecció i la prepotència verbal utilitzada pel senyor Roca— del discurs del seu company.

Donat que jo —com és de suposar— havia quedat totalment al marge de les expansions artístiques del senyor Roca, vaig aprofitar l’oportunitat per donar-li una ullada. Era un senyor petit, lleugerament geperut, vestit de negre, amb una corbateta de xalina, també negra, i una cara de faccions molt acusades: una cara que semblava que se us havia de menjar. El front, els ulls, la boca, les dents, els llavis, les orelles, tenien una forma grossa i desproporcionada que la morenor molt accentuada de la pell encara augmentava. Tenia les galtes llargues i xuclades, i el mentó en barba de llossa, prognàtic. Plantat davant del senyor Colomines, feia un efecte estrany: era un d’aquells geperuts als quals, en posar-se dempeus, queda una anca més sortida que l’altra, un os prominent, rígid, obsessionant, com el monyó d’una branca podada. Sobre la tarota del nas hi portava uns vidres muntats a l’aire, uns vidres que la seva nerviositat feia moure constantment, sense, però, que li acabessin mai de caure. Un cordonet negre, lligat als vidres, li queia cara avall i anava a parar a una butxaca indeterminada de la seva armilla, el cap estret i llarg, molt poblat de cabells sense vigor, esllanguits per les sofisticacions de què eren objecte, fins a l’extrem que essent naturals semblaven una perruca postissa—, contribuïa a donar al senyor Roca un aspecte de tossuderia fanàtica: només que la tintoreria dels seus cabells transmutava el caràcter del seu cap en un cap de teatre. Però potser el que m’impressionà més d’aquell home fou el seu barret. L’havia deixat sobre una cadira molsuda, coberta de vellut vermell, situada al costat de la butaca que ocupava. Era una forma negra que feia una taca obsessionant sobre el vermell del vellut de la cadira: un barret petit, sense cap forma apreciable, amb tendència a acabar en punxa, d’una qualitat de feltre molt prim però tou, fins a l’extrem que era perfectament imaginable veure les seves ales elevades verticalment com abaixades sobre les orelles. Mentre el senyor Roca perorava contra els botiguers i exaltava les belleses del nucli arqueològic de Girona, vaig arribar a sentir una autèntica curiositat per veure quina fila faria aquell barret sobre el seu cap. Malauradament —i encara que sigui saltant per sobre d’aquesta narració— no vaig pas tenir ocasió de veure l’acompliment d’aquest fet. Quan sortírem al carrer, el senyor Roca plegà el seu barret com si fos un tros de tela qualsevol i, després d’haver-li donat una forma cilíndrica, se’l posà sota el braç.

Amb això arribà un moment que la vehemència del senyor Roca anà perdent gas i semblà de mica en mica tranquil·litzar-se. Mirades les coses objectivament, la seva peroració féu molt de bé al senyor Colomines: el senyor Colomines s’anà progressivament reposant i els seus esbufecs es calmaren. Jo havia anat mentrestant a cercar la gorra, que tenia, en la seva part frontal, sobre la visera, l’anagrama del col·legi. Quan el botiguer es trobà disposat, emprenguérem la marxa.

Traspassada ja la porta, el senyor Roca es sentí dominat per un altre exabrupte artístico-arqueològic.

—Ara que som aquí —digué—, podríem arribar-nos a la font dels Lledoners… Estic segur que els agradarà!

—Amic Roca, no em faci pujar més. ¿O es que pretén matar-me?

—¿És un ultimàtum, amic Colomines, o una manifestació més de falta de curiositat? —preguntà Roca, sarcàstic.

—És un ultimàtum, senyor Roca! És un ultimàtum, i no en parlem més… Jove —afegí, dirigint-se a mi—, irem a dinar…

—Quin país! —digué sordament el senyor Roca, de baix en baix, malhumorat.

Baixàrem lentament, carreró de Cervantes avall. En arribar a la Força, el senyor Roca s’acomiadà després d’haver acceptat de venir a prendre cafè. Seguidament ens dirigírem a la botiga de papereria i objectes d’escriptori que el senyor Colomines tenia a les Ballesteries. Situat a la part horitzontal de Girona, el botiguer s’havia notòriament animat.

La botiga era oberta i darrere el taulell hi havia un xicot vestit d’una manera excessivament brillant: era el dependent Albert Fargues, que el senyor Colomines em presentà. Fargues era també del meu poble i semblava estar destinat a la mateixa corba de vida que havia seguit el seu principal. Com el senyor Colomines, uns anys abans, Fargues havia marxat del poble molt jovenet; havia estudiat una temporada la carrera de capellà, però, sentint-se una mica fluix de vocació, abandonà el seminari. En presentar-nos, el senyor Colomines donà per sobreentès, essent del mateix poble, que ens coneixíem. Vaig mirar Fargues, ell em mirà a mi, i resultà que no ens havíem vist mai. Ell devia tenir vint o vint-i-un anys, i jo, disset. En la joventut, aquesta petita diferència d’anys representa gairebé ésser d’una altra generació. És un fet curiós però inqüestionable.

Fargues era un xicot simpàtic. De seguida es veia que era el xicot de casa humil, de coneixements escassos, d’un mal gust infal·lible, enlluernat per la pròpia simpatia i pels èxits que la vida li anava donant, sense pràcticament cercar-los. Era el simpàtic del barri, el ximplet fascinador, el nen estimat en un rodal de mil metres quadrats de pisos i de cases: l’home del qual no es pot de parlar a la bacallaneria, al taller de modistes, a la merceria, a les perruqueries immediates. Era un xicot alt, sa, moreno, d’ull brillant, de cella espessa, de dents enlluernadores i mullades.

La botiga em semblà una magnífica botiga: una botiga petita, estreta i fonda, les parets de la qual eren literalment cobertes d’un nombre de calaixets incomptable. En aquests calaixets tot hi era admirablement classificat en virtut d’un sistema molt complex inventat pel difunt pare polític del senyor Colomines —un sistema de classificació racional que em seria molt grat ara de donar a conèixer si no l’hagués dissortadament oblidat. Cada calaixet tenia una ungla de llautó groc; no s’havia de fer més que estirar-la perquè el calaixet sortís del moble; a dins, s’hi trobava indefectiblement el que hom hi venia a cercar. Era admirable.

En aquella esplèndida botiga, tot hi era net, brunyit, brillant. El taulell era de castanyer envernissat. Els armaris de les parets eren de melis pintats d’un color de caoba fosca, d’un immillorable cop de vista. Al fons, al costat del taulell, hi havia un llum de peu amb una bombeta voltada per una campana feta amb paper de pergamí molt original. Del sostre en penjava una aranya de llautó rutilant. L’aparador, sobre el carrer, era petit —a Girona el comerç es produeix en espais irrisòriament limitats—, però no hi faltava res, tant pel que es refereix a capses de compassos, estilogràfiques, llapis de tots colors i de totes qualitats com a les innombrables varietats de paper comercial, epistolar o de luxe. Hi havia, sobretot, unes capses de cartró amb uns llacets de seda blava en els angles, que devien contenir el paper somniat —lleugerament violaci— per escriure cartes d’amor a les vídues inassequibles i recalcitrants.

—En un Barcelona —digué el senyor Colomines mentre me l’ensenyava— seria una botiga com una de tantes. Però per a un Girona no està malament!…

Després d’haver formulat aquests axiomes, el senyor Colomines, enriolat, es fregà nerviosament les mans.

La botiga era presidida, en la paret del fons, en la part alta, per una minúscula capella amb una petita imatge de la Mare de Déu dels Set Dolors. La Mare de Déu estava asseguda, tenia una cara d’angoixa adolorida, i unes espases blanques, de desproporcionades dimensions, li travessaven el cor. Potser aquella imatge no estava prou coherentment lligada amb la fredor glacial de l’establiment, amb la seva extremada lluentor organitzada. El petit llum de vidre, d’un color de granadina, que cada primer divendres de mes era encès davant de la imatge, potser encara lligava menys amb les característiques de l’establiment. Però, encara que sigui trencant l’ordre cronològic de la narració, diré el que més tard vaig saber: o sigui, que la senyora del senyor Colomines es deia Doloretes, que era una senyora molt piadosa i plena de virtuts, i que fou ella la que imposà la presència a la botiga de la Mare de Déu dels Set Dolors. I com que per al senyor Colomines una ordre de la seva senyora, un simple suggeriment de la seva senyora, tenia una decisiva importància, la imatge fou entronitzada.

A sota de la Mare de Déu hi havia una porteta petita, però de gran severitat, que portava a la rebotiga, destinada a dipòsit i en certa manera a despatx. El local, inassequible a la llum del sol, era il·luminat per una bombeta que penjava del sostre, que irradiava una llum fada, groguenca i fantasmal. Era fàcilment imaginable que la grogor de la pell del senyor Colomines havia estat contractada en la innombrable quantitat d’hores que havia restat en aquest racó cegat i ofegat. Una escaleta estretíssima permetia pujar al primer pis de la rebotiga estant. En aquest primer pis el senyor Colomines hi tenia el domicili particular.

En arribar-hi vaig ésser presentat a la senyora Doloretes, la qual era una persona petita, seca, bruna, de cabell grisós, que em semblà de molt bona entrada. Em rebé amb notòria curiositat i amb molt bones paraules. Jo li vaig donar les gràcies de la generosa amabilitat que havien tingut assegurant-me el dia de sortida mensual. La senyora Doloretes m’interrpompé establint que enre nosaltres els compliments quedaven absolutament eliminats. Després em parlà de l’aspecte «desastrós» que presentava el dinar: s’havia lamentablement escaigut que ella (la senyora Doloretes) esperava unes sèpies per posar a l’arròs («Les sèpies —afirmà— fan l’arròs molt bo»), sèpies que li havien promès… i que no havien arribat. En lloc de les sèpies havia hagut d’utilitzar els calamars.

—Estic espantada! —digué la senyora Doloretes—. Encara que sembli mentida, el meu marit és un bon gurmet, li agrada de menjar arreglat… Jo em demano: «Verge Santíssima, què dirà!». Per altra part, la meva intenció era fer, de segon plat, un platillo de pollastre. ¿Vol creure-ho? No n’he trobat cap, a plaça, que em semblés prou gras. S’hauran d’acontentar amb un bistec amb patates…

—Però, senyora, ¿vol callar?…

—Per altra part, la crema se m’ha aigualit una mica… li ho haig de confessar! Ai, trista de mi, quin desastre! I, per acabar-ho d’arreglar, a la taverna que em serveixen el vi, avui precisament l’han canviat… El meu marit sempre diu: «El pa, novat; el vi, avesat…». I avui resulta que ens n’han portat un altre… ¿Vol un seguit més gran de desgràcies?

Mentre la senyora Doloretes desgranava aquests compliments —i d’altres— m’ensenyava la casa. A la part de davant, sobre el carrer, hi havia el menjador. Darrere el menjador, una cuineta com un cop de puny. Al fons s’obria el dormitori del matrimoni Colomines, que era sumptuós, sever, amb alguns retrats de família i alguns cromos amb imatges sagrades a les parets.

La impressió era extraordinària. Si en la botiga l’esperit botiguer hi era visible en el seu aspecte diríem mecànic, d’eficiència comercial, en el pis es manifestava a través d’un ordre literalment impressionant. El pis era petit, per no dir mínim; així i tot, la quantitat d’objectes de tot ordre que s’hi aixoplugaven era absolutament prodigiosa. N’hi havia tants, que el pis quedava com ofegat; no gosàveu moure-us per por de trencar alguna cosa, per no fer un disbarat. Tot hi era posat amb una deliberació freda, calculant el lloc i la distància, el pas de les persones, els seus possibles moviments, el joc de les cadires. Impressionant espectacle! I el més curiós és que una infinitat d’objectes d’aquella casa no eren d’una precisa utilitat, sinó objectes d’ornamentació, mers capricis del senyor Colomines o de la seva esposa, objectes generalment passats de moda, passablement horribles, que un dia més o menys reculat emplenaren un buit i allà es quedaren, perquè el lloc que ocupaven era exactament el lloc a què estaven predestinats. Només l’ordre, una concepció rígida i ferotge de l’ordre, pot fer aquests miracles. Em sorprengué de veure que en aquella casa no hi havia ni un sol llibre —llevat del llibre d’anar a missa de la senyora, que vaig descobrir sobre el bufet del menjador. Això era degut, probablement, al fet que, sota d’aquells cels rasos, no hi cabia ni un objecte més —o potser que la família, pel que feia referència a papers, ja en tenia prou amb les llibretes que venia a la botiga de baix.

Malgrat, però, l’enorme abundància d’objectes reunits dins d’aquelles parets, admirablement ordenats, el pis era tan poc viscut, tan fred, d’una tal manca de cordialitat, les coses hi tenien una hospitalitat tan arrasada, que més que una habitació per a éssers humans semblava un cafarnaüm de petites ximpleries impertinents i revoltants. La realització en aquella casa d’una qualsevol vel·leïtat humana —la realització, per exemple, d’un modest i correcte badall— semblava sotmesa a un ordre de moviments predeterminats. Era absolutament sensacional. A sobre del bufet hi havia un pitxer amb unes flors artificials.

Acabàvem de fer la visita a la casa quan s’afegí a nosaltres el senyor Colomines —que havia anat, segons digué, «a passar-se una mica d’aigua a les mans». Arribà absolutament jovial. Em semblà notori que es trobava bé en el seu piset.

—I doncs, jove —digué, interpel·lant-me—, ¿què li sembla tot plegat? Mal m’està el dir-ho, però no em sembla pas del tot malament, per a una capital de província, s’entén… L’haig d’advertir només que jo no hi tinc ni art ni part. Tot ho ha fet la meva esposa, a còpia d’anys. Encara que tu, Doloretes, siguis present, li vull dir, a aquest jove, tot el que fa al cas. La meva esposa té una veritable passió per la casa, per les coses de la casa. Pensi que fa trenta anys que no se’n mou, llevat d’un moment al matí per anar a missa i a plaça. Li agrada, comprèn? Només està bé a casa…

—Oh, no serà tant, no serà tant!… —digué la senyora Doloretes, vermella com una roella, tota sufocada.

—No en faci cas, jove, no en faci cas! —digué el senyor Colomines fent una rialla—. Ella ho ha fet tot, i això no es pot negar. La meva esposa és casolana, no hi pot fer més…

—És clar que ho sóc… —digué, sortint de la confusió, la senyora Doloretes—. Però és el que jo dic: si no m’agradés la casa, ¿com passaria el temps? El cine no em diu res; el teatre, encara menys… No m’ha agradat mai d’anar a xafardejar per les cases… ¿On vol que vagi, doncs? Per anar a donar volts de Rambla m’ha passat, ja fa estona, el temps. ¿Què vol? Només estic bé a casa… És cert!

—Senyora, té una casa magnífica… La seva presència s’hi coneix, és evident…

Mentre pronunciava aquestes frases de compliment vaig sentir que em tornava vermell. M’hauria agradat de tenir un mirall al davant per constatar el fet. M’havia tornat vermell en constatar la facilitat extraordinària, gairebé inconscient, amb què havia mentit. En realitat, però, tan inconscient i fàcil havia estat la insinceritat com l’enrojolament. A disset anys els sentiments són vius, el seu mecanisme es dispara amb una gran rapidesa.

A conseqüència de l’aparició d’aquests fets, vaig tenir por, un moment, de quedar immers en una perplexitat i confusió suficients per donar a aquella bona gent la idea que era un infeliç. Per fortuna, però, havíem arribat al menjador i ens entaulàrem ràpidament. Aparegué una criada vella, petita i seca, que encara no havia vist. Malgrat haver-hi, en aquella casa, tantes coses i totes tan visibles, potser encara hi havia coses que no es veien. La criada portava una plata amb unes sardines a l’oli, uns talls de llonganissa i uns ravenets. Els entremesos.

El dinar fou, potser, una mica mediocre, però contribuí positivament que jo l’hi trobés el fet d’haver hagut de prendre part en tota la conversa malgrat no tenir absolutament res a dir. El dinar consistí en un arròs de conill casolà presentat de la manera habitual en tantes cases: l’arròs era pastat, el conill cru, i la base del sofregit, una mera improvisació. Sobre el conill i l’arròs hi flotaven unes espurnes de tomàquet que el cuinat no havia pogut absorbir. Després aparegué un bistec amb patates d’un inenarrable provincianisme. I seguidament el tortell, que hom amenitzà amb un vi que anomenaren de postres i que vaig tenir la debilitat d’engolir. Mai no ho hagués fet! La mistela sofisticada em deixà un estómac lúgubre, dolorit i trist.

La senyora Doloretes menjava amb el que pels voltants de 1912-1913 s’anomenava istil —istil que hom utilitzava, en els ambients de la petita burgesia sobretot, quan es tenien forasters. Era una imitació exagerada de les bones maneres. El cos s’havia de mantenir rígid. Hom transportava els aliments del plat a la boca, amb la cullera o la forquilla, fent donar amb el braç, a aquests estris, una corba majestuosa. Quan els aliments arribaven a la boca, hom els absorbia amb les puntes dels llavis, amb una extrema delicadesa, procurant de donar a la cara, mentrestant, un aspecte d’indiferència displicent. El treball de masticació era perceptible més a les galtes que a la mandíbula. L’absorció dels líquids es feia a base de glopets tan insignificants, tan petits, tan irrisoris, que les copes, després d’haver begut, semblaven contenir més líquid que abans de fer-ho. Tot plegat feia posar pell de gallina.

El senyor Colomines es produí amb molta més naturalitat. La seva manera de fer fou molt distinta de la de la seva senyora. En aquella època hi havia, en relació amb aquestes coses, dues classes de persones: hi havia els que feien servir la taula per menjar i els que menjaven amb istil. Quan aquestes darreres persones s’alçaven de taula, solien anar a la cuina amb la intenció de trobar el suplement alimentari que a taula no havien de cap manera ingerit. El senyor Colomines menjà amb gana i atacà l’arròs frontalment.

—Nosaltres, i aquest jove no em deixarà mentir —digué reiteradament, trobant-se ja en plena devoració—, nosaltres som d’un poble en què sempre s’ha menjat bé. Podrem no tenir altres virtuts, però aquesta la tenim. ¿No és així, jove? ¿Comprens, Doloretes?

Aquell senyor es pensava que aquell arròs era bo. S’ho pensava en virtut d’una experiència collida en certa manera ab ovo, en el claustre matern de la seva població nadiua. En virtut de la mateixa experiència, jo trobava que l’arròs era immenjable. ¿Com és possible —em demanava en els rars moments que la conversa em deixava lliure— que hom pugui estar equivocat sobre tantes coses i en tan poc temps?

Quan aparegué la cafetera, amb la sucrera i les tassetes de prendre cafè, es sentí tocar el timbre del pis. El senyor Colomines alçà una mica el cap i féu una rialleta. La senyora Doloretes el contemplà amb un notori embadaliment. L’aparició al marc de la porta del senyor Roca fou saludada cordialment. En la llum una mica somorta del menjador, la seva persona no em semblà tan estranya —gairebé diria tan sinistra— com a l’aire lliure. Després d’haver-nos saludat efusivament, el senyor Roca, passablement cerimoniós, s’assegué a taula, i fou servit el cafè —que, per cert, fou excel·lent. Jo vaig quedar alliberat de la nosa de la conversa. El senyor Roca esdevingué el centre del petit ambient —petit en el sentir de l’espai, s’entén.

En el moment d’emplenar les copetes d’un líquid que no recordo exactament si era Estomacal o Calisay, el senyor Roca havia passat a ésser, en efecte, el centre de la reunió. Còmodament assegut a la cadira, i malgrat que la seva estatura no li permetés emergir del pla de la taula més que un parell (escassos) de pamets, el procurador concentrava la mirada de tots els presents. Després de butxaquejar una estona, sortí una petaca, n’extragué un d’aquells cigars de fulla que llavors eren anomenats senyoretes i l’encengué. Quan les volutes de fum començaren a volar per l’aire del menjador, els dirigí una satisfeta mirada d’entendriment.

—¿Porta bones notícies, senyor Roca? —digué el senyor Colomines, dissimulant a penes la seva impaciència.

—He estudiat el cas i ara en parlarem…

Davant d’un començament tan misteriós, em vaig considerar obligat a suggerir que la meva presència era sobrera i que el més natural era que em retirés. Però cap d’aquells senyors no ho considerà necessari. La senyora Doloretes fou absolutament explícita:

—Es tracta de coses de la botiga, res, relacionades amb el dependent… —digué amb una naturalitat convincent.

—El que diu la senyora Doloretes —digué en això el senyor Roca— és exacte. Es tracta d’una qüestió de no res. Però ens hem d’entendre: és una qüestió de no res ara, en aquest moment. Després ja veurem. Hi ha un adagi ple de saviesa. És el que diu: «Qui fa un cove fa un cistell». Crec que seria una imprudència no tenir-lo present…

El procurador féu una pausa, donà una pipada al seu petit cigar i continuà, voltat d’un interès creixent.

—Com els deia, he estudiat la qüestió. Ja coneixen l’amistat que jo els tinc. Els parlaré francament, amb una claredat total.

—Gràcies, amic Roca, gràcies… —digué el senyor Colomines, fent una lleugera inclinació amb el cap, amb un petit trèmolo a la veu, emocionat.

—Els haig de dir, per començar —continuà el procurador, animant-se—, que les meves investigacions respecte al pas de Fargues pel seminari han donat un resultat inapreciable. Vaig anar a veure el reverend Pastells, que anys enrere estigué relacionat amb coses del seminari i que em constava que havia conegut l’estudiant. El senyor Pastells no és pas un home amable. Em rebé d’una manera destrempada, amb un humor detestable. Després d’haver-li exposat l’objecte de la visita, em contestà, sense prendre’s ni un moment de reflexió, que no sabia res, que els temps havien canviat molt perquè es cregués obligat, per la paga que tenia, a estar al corrent de les novetats i ximpleries de l’època. Els capellans són molt pobres. La paga que tenen és miserable. Exercir el seu ministeri per tan poca cosa és una heroïcitat.

»No guanyem res, senyor Roca, absolutament res… No ens donen ni per menjar! —em digué reiteradament el senyor Pastells amb el seu ull mig cluc i la seva veueta esquerdada. Però ja comprendran que la meva visita al senyor Pastells no tenia pas per objecte discutir el pressupost del ministeri de Gràcia i Justícia. Tot el que em digué aquell bon senyor és conegut de tothom —i, de tan conegut que és, pràcticament és oblidat. Així vaig tractar de calmar-lo —en realitat, de consolar-lo. No creguessin pas que l’empresa fos fàcil. Tot al contrari… Per fortuna vaig tenir un bon dia i, després de llarga estona de temptejar, vaig aconseguir-ho.

—Amb la fama de mal geni que té el senyor Pastells, només vostè, senyor Roca, hauria pogut arribar a cap… —observà la senyora Doloretes, francament animada.

—Senyora, és massa amable! —contestà el procurador, fent el compliment de la humilitat—. En aquest món, ja ho saben, tot és qüestió de voluntat. La visita al senyor Pastells tenia una finalitat determinada i hauria quedat molt malament si d’una manera o l’altra no l’hagués rematada. Superada la glacial rebuda, poguérem, finalment, parlar. La conversació fou, però, decebedora. El senyor Pastells conegué anys enrere Fargues.

»Era un xicot —em digué— que, malgrat la seva gran pobresa, era totalment insignificant. Vocació nul·la per al seminari. Molts pardalets al cap. Vanitat considerable —però tan superficial, que aquest defecte, que de vegades pot esdevenir una virtut, no tenia, en ell, cap pes, cap transcendència apreciable. Era un cas tan clar d’inatenció, de distracció per als estudis i per a la disciplina escolar, que la seva exclusió de l’establiment es produí amb la mateixa naturalitat que caracteritzà la seva entrada.

—Així doncs, cap rastre… —observà la senyora Doloretes amb un aire de decepció visible.

—En realitat, senyora, aquesta és la veritat: cap rastre, llevat de petites, minúscules, no sé com dir-li-ho… insignificances. Per exemple: un dia, entre la poca roba que tenia, li fou trobat un retrat de dona jove, una noia de pagès que hom suposà que, arribades les vacances, parlava d’amagat amb l’estudiant. Això produí una certa alarma. Al capdavall resultà que el retrat era el d’una seva germana. En una altra ocasió, uns seus companys afirmaren que Fargues havia rebut una carta misteriosa, que fou qualificada d’inconfessable. Però el senyor Pastells, precisament el senyor Pastells, fou l’encarregat de veure el que feia el cas. Arribà a la conclusió que la cosa no havia tingut una existència real, que es tractava d’una petita intriga, passablement verinosa, de criatures, de cagallons de seminari…

—¿Senyor Roca, una mica més de cafè? —digué el senyor Colomines, corbat sobre la taula, amb la cafetera a la mà.

—Sí senyor, dues gotes. Gràcies! Senyora, el seu cafè és excel·lent; sempre ho ha estat. Moltes gràcies. En realitat, la vida real de Fargues comença quan, després, sense pena ni glòria, del seminari entra a la botiga de vostè, senyor Colomines, o sigui a la botiga de baix. Llavors s’inicia el gran canvi. El jove cau a la botiga com aquell que a l’estiu fa un capbussó a l’aigua fresca. S’hi troba bé des del primer moment. Ho troba tot fascinador i considerable. He parlat amb molta gent del barri que coneixen Fargues. Pocs dies després d’ésser a la botiga diu, a la barberia, que troba inconcebibles els anys que ha perdut… La vida de Fargues és com un arbre que comença de brotar. Fins que arribà a la seva nova ocupació, havia tingut unes molles invisibles que el junyien i pressionaven de fora a dins. Fins aquesta data considerà sens dubte que allargar una mica el peu era massa exposat. La por degué ésser insuperable —en tot cas suficient per no entrar en la gràcia que pot tenir tirar, com vulgarment es diu, una cana al aire. El canvi de vida li donà la sensació que les molles invisibles iniciaven un moviment contrari. Sentí que els músculs se li tibaven, que la sang li circulava per les venes, que tornava en si com després d’un desmai. L’aire agredolç del carrer li passava per la cara, la saba li pujava a les galtes i li feia pessigolles a les mans. La vida tenia, per a Fargues, cada dia més encants…

—Això, senyor Roca, és molt exacte… —digué el senyor Colomines, sensiblement impressionat per la descripció del procurador—. Personalment ho vaig poder constatar moltes vegades.

—És clar! El xicot descobria un món, veia moltes coses. Anava muntat, per dir-ho així, en el cavall de les seves il·lusions puerils, però enlluernadores. Donava voltes a les tres o quatre llaminadures de la vida. Potser, concretament, no sabia el que volia. Era una cosa vaga, un núvol de vida, una força que pessigollejava els seus sentits. Aquesta passa de vaguetat li afeblí la memòria. És trist haver-ho de constatar: la gent vital, àvida, té una facilitat per no recordar el que fa nosa, literalment esborronadora. De memòria, ben garbellat, potser no en tenim més que els malalts com jo mateix… Si Fargues n’hagués pogut tenir consciència, l’hauria espantat la facilitat amb què havia oblidat la seva vida anterior, les clarianes que havia anat posant en les pràctiques de la religió. Per justificar-se d’aquest fet hagué de dir les primeres mentides importants de la seva vida. Les digué tan bé, amb tant d’aplom i d’impassibilitat, que donà la impressió de saber mentir com un professional —vull dir com una persona de quaranta anys. Ja entrat a la botiga, s’escaigué de vegades d’haver-se de trobar amb algun seu antic professor. Sorprengué la facilitat amb què el veia venir de lluny i la seva lleugeresa girant la primera cantonada. Darrere la cantonada, la figura del professor era fàcilment oblidada —però si, abans de fondre-se-li, la severitat se li fixava als ulls, l’esborrava amb un mot tret de la mateixa sonsònia clerical o amb un estirabot irònic o sarcàstic. Sospito que, en aquest procés de dispersió, fou per a ell un gran esdeveniment la constatació que es podia mirar les dones amb tota la mirada. Les mirades esquives, a la revolada, són les més intenses, les de més efecte. Però, en canvi, les altres són més completes. La mirada de cua d’ull demana massa imaginació, i té tota la insuficiència de les hipòtesis. La gent no sol pas ésser gaire imaginativa. Més aviat es complau en les mirades reposades, possessives i acabades. Però tot això no té res a veure amb el que anàvem dient. Són les coses que jo em faig. He parlat amb molta gent que coneixen el dependent i podria reconstruir la seva vida fil per randa.

—Vagi dient, senyor Roca, vagi dient… —féu el senyor Colomines amb una evident satisfacció—. Si jo tingués la facilitat de paraula que té vostè, hauria explicat aquestes coses d’una manera exactament igual.

—Gràcies. Anem al gra. A mesura que Fargues s’anà descobrint a si mateix, s’adonà que no faria mai res amb aquell vestit curtet i pelat que portava, amb la camisa sargida del coll i les sabates passablement tronades. Aquella roba, evidentment, el deformava. Ho constato objectivament. Només cal comparar l’aspecte arrilat que tenia quan portava aquell vestit i aquelles sabates, i l’aspecte indiscutiblement agradable i simpàtic que té ara. Ara sembla més alt, no té cap rojor a la cara, aquells ulls que tenia tan petits, les pestanyes tan curtes, semblen haver-se-li millorat. No és pas difícil de comprendre-ho, tot això: Fargues és un d’aquells individus que tenen les idees, els sentiments i la presentació absolutament lligats amb la roba que porten. Aquesta classe de persones abunda moltíssim. No cal parlar-ne més… El cert és que començà a donar voltes a la qüestió d’una manera molt visible. Durant un cert temps parlà copiosament als seus amics de la necessitat de vestir-se i arreglar-se. Es descobrí el gust una mica xaró del botiguer. La botiga imprimeix caràcter, i vostè, senyor Colomines, m’excusarà si li parlo d’una manera tan franca. Fargues, com a botiguer pur, encara que incipient, sortí amb el gust predestinat. Somnià de comprar-se un vestit de quadrets, uns mitjons morats amb un dibuixet blanc, una mena de lira, a l’articulació del turmell, una camisa amb uns pics vermells, unes sabates de color de taronja, una corbata de qualitat oliosa i brillant, un barret i una pipa. De tot aquest conjunt d’objectes, singularment d’algun d’aquests objectes que Fargues somniava, no en tenia pas tota la culpa ell. Flotaven en el seu somni, en virtut de les palpitacions del temps. En aquell moment, els dependents de les botigues es posaren a fumar en pipa, i, és clar, Fargues considerà que tenir una pipa era una qüestió essencial… Ara bé: com que no tenia diners, escriví a la seva família demanant-ne…

—Sí senyor, això és exacte! Jo vaig veure la carta!… —corroborà la senyora Doloretes.

—Perfectament, senyora! Amic Colomines, si li plau, dues gotes de cafè… El cafè és la meva debilitat… Escriví, com els deia, a la seva família, però no obtingué pas resposta. No és pas que fessin l’orni; més aviat em sembla que fou un cas d’absoluta impossibilitat. Passaren uns dies, i quan semblava que Fargues començava de resignar-se es produí la catàstrofe. En tot cas, senyor Colomines, vostè constatà la desaparició del primer bitllet de cinc duros del calaix, coincidint amb la història del vestit del dependent. ¿És això mateix?

—Sí senyor, és exacte.

—M’abstindré, com vostès comprendran, de relatar les circumstàncies de l’acte realitzat per Fargues. Com que no hi era, malament podria descriure el que passà. Aquesta classe de decisions solen tenir un procés de preparació llarg; la decisió, però, se sol produir de cop i volta, de bursada. Jo me l’imagino pocs moments abans de tancar la botiga davant del bitllet com un gat davant d’un ocell estamordit. Vostès ja eren a dalt… Volia prendre’l i tenia por. Se li apareixien les coses que desitjava i al mateix temps comprenia la gravetat de l’acte. El que decantà la balança fou potser pensar i dir-se mentalment: «El senyor Colomines no se n’adonarà. Hi ha dies que no compta els diners del calaix… I, si se n’adona, la cosa és tan petita que em perdonarà». Fou la confiança i l’optimisme el que el cegà. Estic segur que allargà la mà fredament, sense tremolar, amb els ulls oberts. El cap li devia bullir, és clar. A fora, l’aire fresc li degué amorosir el front. El cert és que mentre vostè, senyor Colomines, constatava la falta del bitllet, Fargues arribava a la casa de dispeses on viu amb un paquet a la mà: eren les sabates de color de taronja que havia somniat.

Aquest darrer paràgraf fou especialment considerat plausible pel matrimoni Colomines. Mentre el senyor Roca l’anà descabdellant, la senyora Doloretes mirà reiteradament el seu marit, i el senyor Colomines reiteradament la seva esposa. Foren mirades d’assentiment i d’admiració —l’admiració que hom sent davant de l’obvietat.

—I ara, si li sembla, senyor Colomines —digué el procurador reprenent la paraula—, examinarem el que podríem anomenar la seva tàctica davant del primer fet —tàctica que vostè, per altra part, ha mantingut davant dels successius fets constatats. Li diré per començar que, aquesta tàctica, jo la hi aprovo en absolut. Crec que és exactament el que s’havia de fer si es vol arribar a aconseguir una plena i completa exemplaritat. Davant de la primera malifeta, vostè, senyor Colomines, tenia dos camins: cridar-li, fer-li veure l’enormitat del que havia fet, presentar-li unes consideracions… i perdonar-lo. Si ho hagués fet, ¿quin resultat hauria obtingut? Cap. Absolutament cap. Mai no s’ha tret cap resultat de les bones paraules. Davant d’aquesta insensata, temerària joventut, les bones paraules són un pegat en un banc, aigua de borratges. Calia prendre una altra decisió, que és la que vostè, senyor Colomines, mantingué. Calia tenir paciència i esperar, amb l’exclusiu objecte d’agafar-lo amb les mans a la massa i produir l’exemplaritat. Amb aquesta classe de gent no hi valen termes mitjans, està entès. S’ha d’esperar la producció d’un fet important, d’una malifeta que valgui la pena, i, una vegada constatada, tirar al dret, fins al final. Ja l’hi deia fa una estona: qui fa un cove fa un cistell. Per mica mica de paciència que hom tingui, això no falla mai, sobretot si hom té l’habilitat, comprèn?, de saber posar les boles ben posades. Aquestes malifetes de deu duros no tenen importància més que pel símptoma que ofereixen. Són un indici de l’aparició d’un temperament que fatalment es manifestarà… És un error, al meu entendre, evitar, en virtut d’un fals sentimentalisme, que les coses segueixin el seu curs, que els homes es manifestin tal com són. És l’única manera d’obtenir que qui la fa la pagui. Vostè, senyor Colomines, ha seguit aquest segon camí, i jo l’hi aprovo totalment. Ara, convindria, per tal que jo em pogués detalladament orientar, que vostè, senyor Colomines, ens expliqués el que succeí l’endemà de la primera malifeta. Ho considero important…

—Doncs, veurà… El dependent arribà, al matí, a la botiga, a l’hora de sempre. Em semblà més pàl·lid que els altres dies, però molt més loquaç i animat que els dies ordinaris. Parlava d’una manera desacostumada. En el moment d’estirar un dels calaixets de la botiga, li relliscà i li caigué a terra. El client —exactament la clienta, car era una senyoreta que volia paper d’escriure— i Fargues feren una gran riallada. Potser la processó anava per dins… Potser havia dormit poc… Potser la por d’haver estat descobert li produïa una angoixa inexplicable, que tractava de dissimular amb aquella seva animació i el devessall de paraules. Jo vaig cometre potser un error: aquell matí em semblà que havia de mostrar-me, amb ell, més amable. Fins llavors l’havia tractat com solen tractar-se els dependents joves: d’una manera més aviat seca, amb poques paraules. Aquell dia em semblà que la meva obligació era esponjar-me, donar-li més entrada. Vaig fer una cara amable, li vaig donar uns copets a l’espatlla, li vaig riure algunes de les seves, diguem-ne, gràcies. Estic segur que notà perfectament el canvi, que les sospites se li feren més vives…

—No en dubti pas, senyor Colomines, no en dubti pas! –digué el procurador amb una encuriosida satisfacció, radiant.

—Davant de la meva amabilitat —continuà dient el botiguer—, la seva nerviositat anà d’augment. No passà ningú, aquell matí, per la botiga sense que Fargues li fes una broma generalment extemporània i exagerada. Sempre que obrí el calaix per dipositar-hi els diners que anava cobrant, em dirigia la mirada amb un aire barrejat d’angúnia, de por i de nerviositat. Vostè em creurà o no em creurà: arribà un moment que em féu una vertadera llàstima. Em fa l’efecte que el meu canvi d’actitud convertí les seves sospites, els seus pressentiments, en una absoluta seguretat. És gairebé segur que arribà a la convicció que jo ho sabia tot. «Aquest home ho sap tot, he estat descobert!…», devia dir-se el dependent en els intervals de la seva continuada verbositat. Potser, en algun moment de feblesa, li passà pel cap de demanar-me perdó i deslliurar-se de tot plegat. El pobre infeliç devia preguntar-se: «¿Per què, si aquest home ho sap tot, té la força d’aguantar-se? ¿Per què no em diu res, no busca una explicació? ¿Per què no té la franquesa, ara que és tan amable, d’acarar-se’m, d’exigir una confessió, de fer-me caure la cara de vergonya… de pegar-me?». Aquest aspecte dels raonaments de Fargues era precisament el que em feia més llàstima… Ara bé: jo havia pres una decisió: la de callar i esperar. No podia pas desviar-me… Amb això, arribà, aquell matí, l’hora de tancar, i anàrem a dinar. Després, en dies successius, les coses semblaren calmar-se. Davant de la meva falta de reacció, Fargues degué considerar que tot estava oblidat…

—Un moment, permeti’m, senyor Colomines! —digué, interrompent-lo, el senyor Roca—. La qüestió no pot pas donar-se per acabada en el punt que vostè suposa, estimat amic. Amb el seu permís continuaré la seva explicació. Li he dit reiteradament que he interrogat, amb molta mà esquerra, és clar, alguns coneguts de Fargues. Amb la senyora Tereseta, propietària de la dispesa en què viu el dependent, hi tinc una bona amistat. Dos o tres dies després de la primera malifeta fou diumenge. Fargues es sentí malalt i es passà tot el dia al llit. La senyora Tereseta entrà a la seva cambra i el trobà pàl·lid, desconegut, enormement fatigat. Li preguntà què tenia, i Fargues respongué que estava molt cansat. Li pregà que el deixessin sol, que tanquessin fosc, que no s’ocupessin d’ell, perquè estava xafat. La senyora Tereseta no pogué comprendre que un home com Fargues, jove i fort, sense tenir cap malaltia concreta, hagués passat de la jovialitat del dissabte a la depressió que presentava. Li portà, a l’hora de dinar, una tassa de caldo, que el dependent pogué a penes aguantar amb les mans; els braços li queien, tot ell tremolava. Vostè deu recordar, senyor Colomines, que el dilluns el dependent no es presentà a la botiga. Envià un avís fent saber que estava malalt… Ara bé: al meu entendre, al meu modest entendre, tot això té una explicació molt clara. La resistència humana té un límit. La resistència que un home pot posar a una seva particular obsessió és escassa. Fargues havia aguantat durant tres llarguíssims dies —llarguíssims per a ell— i a la fi no havia pogut més: s’havia, com aquell que diu, trencat. Físicament havia esdevingut una pelleringa, s’havia hagut d’enllitar, més mort que viu, esporuguit i fatigat. ¿Volen una demostració més clara de la força de la consciència moral?

—És clar, és clar… —digueren a l’uníson la senyora i el senyor Colomines.

—Ara bé: el dimarts es llevà i aparegué a la botiga fresc com una rosa, com si no hagués passat res. Estic segur que en prendre la decisió de llevar-se hagué de fer un gran esforç. Però no hi havia més remei. Acceptar que estava malalt de bo de bo hauria representat el reconeixement de la malifeta. Almenys ell s’ho hauria pensat —que per al cas és igual. Calia fer acte de presència a la botiga, passés el que passés; calia constatar si amb referència al seu cas s’havia produït alguna novetat. La senyora Tereseta em deia la sorpresa que li causà la transformació del xicot. Malgrat no haver pres pràcticament res, d’haver menjat poquíssim, aparegué canviat. A l’hora d’esmorzar tingué una gana fenomenal. Sorprengué els altres dispesers per la persistència que posà a parlar d’una noia del barri. En parlava com si la tingués davant, com si hi parlés, com si la toqués… «Veia concretament aquella noia». És dir: els sentits, després de la fatiga produïda per l’obsessió, entraven en una convalescència. Se li excitaven. I altra vegada aparegué la força enorme d’oblidar que tenen les persones vitals i àvides. És dir: Fargues entrava fatalment en el procés que havia de portar-lo a cometre la segona malifeta. ¿M’explico, senyor Colomines?

—Sí senyor, sí; està perfectament explicat.

—La meva intenció és fer-li veure que, una vegada produït el primer fet, les conseqüències eren ineluctables. Fargues era al pendent i havia fatalment de rodolar. Espero, estimat amic, que ho confirmarà. Senyor Colomines, ¿què ha passat d’ençà de la primera malifeta?

—En el curs d’aquests dos o tres mesos se n’han produïdes d’altres.

—Quantes?

—Tres o quatre.

—Ja està bé!… La qüestió segueix el seu curs normal. I en aquest punt li faré observar una cosa —una mena de pressentiment que no em puc aguantar. Estic segur que les malifetes posteriors les ha portades a cap amb molt més cinisme i fredor que la primera vegada. I això no té res d’estrany: una vegada tinguda la sensació que havia estat irremeiablement descobert, que estava perdut, considerà que les justificacions posteriors eren supèrflues. «Si la publicitat del fet es produeix —degué dir-se—, ¿què pot passar que no hagi ja passat?». És l’estat d’esperit adequat a fer saltar un altre bitllet, i un altre… Deia fa un moment que la qüestió, al meu entendre, segueix el seu curs normal. Ho repeteixo. Fins i tot em sembla que ha entrat en la seva fase final. Davant d’aquesta possibilitat s’ha de tenir paciència… i una certa diplomàcia. Les coses s’han —no sé com dir-li-ho—, s’han, en certa manera, de facilitar. Si em vol creure a mi, deixi sempre un bitllet gros al calaix. Cal que el jove s’expansioni, comprèn?, que tingui ocasió de manifestar-se tal com és d’una manera espontània i folgada. Jo ja ho tinc tot preparat, i ja em dirà la fila que farà aquest jove tan saludable, entre dos tricornis, quan arribi el moment de la veritat. Ja tindrà ocasió de constatar les rialletes de la gent del veïnat.

—Així, doncs, senyor Roca —preguntà la senyora Doloretes—, ¿vostè aconsella…?

—Ja ho he dit: simplement esperar, no desanimar-se… aguantar!

El procurador prengué encara unes gotes de cafè i un glop del licor que hi havia sobre la taula. Després encengué una señorita i s’acomiadà amb la seva habitual cordialitat.

Una vegada hagué sortit, vaig ésser, en certa manera, redescobert pel matrimoni Colomines. En un sentit havia passat una tarda deliciosa: ningú no m’havia dirigit la paraula. Havia pogut escoltar i pensar totes les paraules.

—Pobre xicot! —digué la senyora Doloretes en notar la meva presència—. Quina llauna li hem donat!

—Oh, no, senyora! He passat una tarda molt agradable. Dóna gust d’escoltar el senyor Roca…

—Jove, el que diu la meva senyora és exacte —digué el senyor Colomines, una mica confós—. L’hem sacrificat, l’hem ignominiosament sacrificat. No eren pas aquests els tractes que férem amb el seu pare.

Donà una ullada al seu rellotge i resultà que eren quarts de cinc de la tarda.

—Déu meu! —digué esparverat—. Com ha passat el temps! Cuiti, faci el favor… Irem a donar un tomb. Encara hi ha una mica de temps abans que vostè hagi de tornar al col·legi. Cregui, en tot cas, que el que ha passat avui ha estat excepcional.

La senyora Doloretes s’acomiadà amb un accent gairebé maternal. Sortírem al carrer. Hi havia aquella llum mòrbida, ensopida, dels diumenges a la tarda. Divagàrem per diferents carrers. Sota els porxos, en una lleteria de la plaça del Vi, prenguérem un cafè amb llet. Arribada l’hora —les sis de la tarda—, vaig pujar al col·legi dominat per una gran nerviositat. El senyor Colomines parlà poc. Jo no li vaig dir més que les quatre frases de compliment, rituals.

Les hores que seguiren foren, per a mi, d’una confusió extraordinària. L’adolescència, essent l’etapa de la vida en què les coses semblen presentar-se d’una manera més confusa i inextricable, féu encara més complexa la situació en què em trobava. No coneixia Fargues de res. L’havia vist un moment a la botiga del senyor Colomines. Em semblà un xicot simpàtic i insuportable, un vanitós de veïnat d’una certa gràcia. Fargues havia comès, ostensiblement, una enorme atzagaiada, una deplorable incorrecció. Però el que es pretenia fer amb aquell xicot em semblà, de primer antuvi, per intuïció, de primer raig, diríem, una intolerable iniquitat. Vaig pensar en la qüestió algunes hores seguides. Vaig adormir-me molt tard. I com més voltes donava a la qüestió més ximplet em semblava el dependent i més revoltant la solució que aquells senyors tan importants pensaven donar al seu cas. La parsimònia cínica i glacial de la solució suggerida pel senyor Roca i plenament acceptada pels botiguers em semblà més verinosa que la pueril fatxenderia de Fargues. Destruir un home així com així, en fred, aprofitant una qüestió que manejada amb seny l’hauria pogut moralment formar, em semblava una barrabassada.

L’endemà vaig escriure al meu pare. En aquella època, la primera cosa que feia, davant d’una dificultat, era escriure al meu pare. En principi, no crec que es pugui fer res millor. Presentar un resum de la qüestió em costà Déu i ajuda. Però a la fi vaig sortir-me’n, amb més o menys claredat. La carta resultà una mica xarbotada. Després d’exposar els fets, li deia que calia, amb la màxima urgència, posar-se en contacte amb la família de Fargues, per tal d’aconseguir, amb el pretext que fos, de treure’l de la botiga i desplaçar-lo al poble. D’això en depenia la seguretat i la tranquil·litat de l’entera família del dependent. En aquesta part de la carta vaig tractar d’utilitzar el to patètic per primera vegada a la meva vida. Fins a la data no havia escrit més que cartes —diríem— d’ordinària familiaritat. Després, rellegint aquelles frases, vaig comprendre que el to patètic no era pas el meu gènere. Eren frases lacrimògenes, passablement banals. A la tarda vaig donar la carta a un company, estudiant extern, que la diposità a la central de correus, que llavors era situada —recordo tots aquests detalls amb molta precisió— a l’entrada del carrer de la Força. Vaig donar la carta a tirar amb el convenciment que el meu pare, en cas d’aconseguir treure l’entrellat de la meva explicació, consideraria que la qüestió era d’un ordre absolutament intranscendent i secundari.

Passaren molts dies i res no vaig saber de l’assumpte Fargues. En la correspondència normal amb la família, vaig al·ludir-lo algunes vegades, però sense cap resultat. Això m’exasperà una mica: aquella edat és l’època de les exasperacions fàcils. Vaig haver de carregar-me de paciència, que és un càrrec molt bo de saber portar.

Davant del primer diumenge de novembre, es presentà el problema de la sortida. Vaig rebre una carta del senyor Colomines, que deia que en tal dia m’esperaven a dinar. Vaig afanyar-me a respondre que m’era impossible d’acceptar la generosa invitació perquè em trobava malalt. En arribar el primer diumenge de desembre es repetí la invitació —amb idèntic resultat. No era pas una mentida piadosa la que havia utilitzat per excusar-me. Era una autèntica realitat. Només de pensar que havia de tornar a veure aquella gent em venien tots els mals.

Fou durant les vacances de Nadal que vaig tenir ocasió de saber el resultat final.

Davant de la meva carta i en contra de totes les meves previsions, el pare considerà que havia de prendre interès en la qüestió del dependent. Localitzà ràpidament la família de Fargues, que resultà ésser una família de pagesos que portaven un mas, més aviat magre, dels voltants de la població. Tingué l’habilitat de posar-se en segon terme. En parlà amb el jutge de pau, un íntim amic seu, metge retirat, home bonari que formava part de la seva tertúlia social-agrària. El jutge no tenia res a fer i s’ho agafà amb un interès avivat per l’esperit local, que és un interès que en aquest país no falla mai. Quan el jutge es trobà davant de la possibilitat de fer un favor a unes persones de la població, actuà ràpidament. Els pares de Fargues foren cridats al jutjat. Hi arribaren plens de terror. En aquest país, a priori, l’autoritat sempre fa pànic. Després passa el temps, les coses s’allarguen, les passions s’aigualeixen i tot s’acaba en la pura vaguetat. El pare de Fargues escoltà els suggeriments del jutge amb una aparença de curiositat, però sense aconseguir interessar-s’hi. Probablement no comprengué exactament de què es tractava. Era un monogràfic, un especialista, un pagès purament concentrat en les seves pobres terres, en el seu pa i en el seu vi, en la seva pobresa ancestral. La seva dona reaccionà d’una manera molt distinta. Escoltà el jutge amb un silenci concentrat i trist, amb una atenció impressionant.

A mitjans de novembre —feia un dia d’una fredor lívida, sota un cel de plata— aquella dona se n’anà a Girona amb un cistell sota el braç —un cistell de vímets amb una tapa. Anava vestida de negre amb un mocador al cap —un mocador que li feia una punxa sobre el front. Era una dona petita, rodona, de galtes rosades, amb els cabells blancs. De l’estació es dirigí a la dispesa del seu noi, però Fargues, en arribar la seva mare, era ja a la botiga. Aquesta possibilitat l’havia exclosa: havia cregut que una conversa de tres o quatre minuts amb el seu fill seria suficient per donar les coses per acabades. Així hagué de fer cap a la botiga, cosa que féu sense dubtar un instant.

—Senyora, ¿què se li ofereix? —digué el senyor Colomines, amable i fregant-se les mans —a la botiga feia més aviat fred—, en veure-la davant del taulell, amb un aire accentuadament concentrat.

—Voldria parlar amb el meu fill, un noi que treballa aquí mateix, que es diu Fargues.

—Ha sortit un moment. No pot trigar. ¿I què se li ofereix, senyora, què se li ofereix? Cregui que tinc una vertadera satisfacció…

—Jo també, senyor Colomines, jo també! Vinc a buscar el noi. Fa falta a casa. Hem de fer el sementer i el seu pare no es pot valdre gaire…

—Però, senyora, què em diu! Em fa quedar parat…

—El sementer, senyor Colomines, és una feina que no es pot esperar. S’ha de fer de tota manera, no es pot deixar… Per altra part, el noi sembla que no fa gaire bondat…

—¿I qui li ha dit, senyora, que no fa gaire bondat? –preguntà el senyor Colomines, absolutament astorat.

—M’ho penso, sap? Són criatures que no tenen res al cap. Veuen pampallugues, comprèn? Són una mena d’infeliços que de vegades no es recorden del gust que té el pa.

—Ja que me n’ha parlat, li diré que el que diu és veritat. El seu fill no ha fet gaire bondat…

La vella pagesa dibuixà, amb les dents blanques, els pòmuls rosats, una plàcida rialla.

—Ja hi comptava, senyor Colomines; no em ve pas de nou! Digui’m el que li dec i de seguida serem entesos. A cadascú el que sigui seu. I no en parlem més… Va?

—Però, senyora, no es tracta pas d’anar tan avall, ara com ara…

—¿Què vol dir «ara com ara»? —contestà la dona amb una viva, ràpida crispació—. Però ¿és que vostè suposa que aquestes coses poden durar? Jo li asseguro que no duraran ni un quart més. ¿Què s’ha pensat? He vingut a buscar el noi i el portaré a casa, mal que sigui arrossegant-lo. I vostè, senyor Colomines, digui’m el que li dec i de seguida serem en paus.

—Vostè no em deu res, senyora!… —digué el botiguer passant de la sorpresa a un enravenament glaçat.

—Senyor Colomines, no faci el desmenjat. Pensi que tot el que es pot arreglar amb diners és un bon tracte. És la cua que hauria pogut portar tot això el que hauria resultat car. Em balla pel cap que li dec una cinquantena de duros… Digui si són aquests els seus càlculs…

—Però, senyora, a vostè li faran falta…

—És clar que em faran falta, senyor Colomines! No es pot pas arribar a figurar fins a quin extrem em faran falta. Però ¿què vol fer-hi? Ja hi estic acostumada. Tingui!…

Obrí el cistell, que no havia abandonat un moment de sota el braç, i posà uns bitllets admirablement ben plegats sobre el taulell.

—Tingui! Els compti! Digui’m, per favor, si estem en paus…

Amb això Fargues entrà per la porta del carrer, el barret de gairell i la pipa a la boca —una d’aquelles pipes monstruoses i curtes, xafades del fogó, que fumaven els dependents de comerç. En veure la seva mare, quedà rígid i canvià de cara. La vella se’l mirà amb un punt d’entendriment que durà un instant. Després féu tres o quatre passos en la direcció on es trobava i li parlà amb una veu dura i seca, tocada, però, de tendresa humana.

—¿Què hi ha, noi? —li digué per començar—. He vingut a buscar-te. Estaràs millor a casa. Així s’ha acabat de fer el ximplet i el plaga. Si has de recollir alguna cosa de la botiga, fes-ho de seguida. Després iràs a la dispesa a ramassar les altres coses. Irem a dinar plegats a la plaça de Sant Agustí. T’espero de seguida, sens falta… Senyor Colomines, disposi d’aquesta servidora. Bon dia tingui…

I li allargà la mà, seca i dura, i el senyor Colomines correspongué amb la seva, flàccida i tèbia.

Fargues es posà en moviment de seguida, com un autòmat, mut, amb el cap baix. El senyor Colomines quedà en un estat de perplexitat profunda: no hauria sabut com articular una frase.

La vella sortí de la botiga notòriament enorgullida i satisfeta. De tota manera, les coses no havien pas succeït com ella havia imaginat. Ella es pensava trobar una resistència del cantó del seu fill; del cantó del senyor Colomines, en canvi, totes les facilitats. Havia suposat que el botiguer tindria pressa de desfer-se d’un dependent indesitjable. S’havia produït exactament el contrari. Aquesta era la prova que el jutge de pau havia aconseguit tots els efectes sense necessitat de dir tota la veritat —reservant el més desagradable.

Dinaren en un banc de la plaça de Sant Agustí, davant del monument dels herois de l’any 8, amb el general Álvarez de Castro. Del cistell en sortiren primer dues truites a dins de les llesques de pa, i després, dues figues, quatre nous i unes avellanes. Feia fred. Hi havia un cel de neu, de color de plata —un cel estàtic i glacial. La vella portava una ampolleta de vi rosat. Després prengueren un cafè calent a l’establiment de la plaça —per esperar l’hora de la marxa.

Prengueren el correu. Com que no tenien res a dir-se, es digueren ben poques paraules. Ja en el vagó, el tren en marxa, mentre hi hagué llum, la vella mirà per la finestra. Els pagesos feien el sementer i es veien els camps llaurats. Fargues havia deixat un farcell davant seu, sobre el banc. Portava la camisa amb pics vermells i les sabates de color de taronja. Feia venir fred només de mirar-lo.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Vegeu el comentari de Josep Valls Grau []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de setembre 1918

dijous 6 setembre 2018

La família.

Jo. Al cafè dic reiteradament: la meva vanitat és mínima. Els amics tenen potser tendència a creure-s’ho. Quan arribo a casa em poso davant del mirall. He tornat de Calella molt tocat del sol, amb un color magnífic. Tinc una dentadura blanca. Em trobo absolutament plausible.

 

La meva germana Maria passa amb la meva mare pel carrer de Cavallers i s’atura a mirar les fotografies de l’aparador que el fotògraf de la vila ha muntat al carrer.

La meva mare li estira la màniga de la brusa mentre diu amb la més gran naturalitat, però amb un punt d’acrimònia:

—Són horribles! Sembla mentida que hi hagi gent que gosi fer-se retratar! És incomprensible…

 

 

La polèmica amb el meu pare és constant, permanent. No hi ha manera d’entendre’s sobre gairebé res. Les generacions passen i els punts de vista, les idees, han d’ésser, per força, diferents. Tot és relatiu: socialment parlant, el que és veritat a Figueres és mentida a Perpinyà; el que en 1900 era considerat un dogma, en 1918 es discuteix.

Però tot això és potser massa objectiu, massa fred. Les diferències entre les generacions són ineluctables, ho sabem perfectament, però aquests conflictes, així i tot, es produeixen. És una ingenuïtat de contribuir-hi, però que hi contribuïm és un fet.

És com una mena de fatalitat, que la convivència accentua i acaba per convertir en un problema insoluble. Com més separada i allunyada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.

Hi ha, a més a més, l’educació. L’educació del país exigeix de viure admirablement amb els forasters i accepta que hom visqui com gat i gos amb la família. Mentre sigui un estrany, jo puc conviure perfectament amb la persona més contrària a la meva manera de pensar. En canvi, qualsevol fotesa és un pretext per discutir amb el meu pare, agrament, per no dir iradament. És una situació que s’alimenta de les més insignificants petiteses. En certa manera, la discussió es dispara maquinalment, com si obeís a una força incontrolable, inconscient.

Els vells —la generació anterior— defensen el que és. Els joves —la generació actual— defensen el que hauria d’ésser. El meu pare troba que el món no pot ésser diferent del que és. A mi em sembla que podria ésser diferent. Els joves troben que els vells tendeixen massa a la comoditat i a la hipocresia. Els vells consideren que els joves són insensats, tabalots i imprudents. Jo sospito que, en determinats països, el criteri dels joves té una sortida més fàcil que en altres, més anquilosats, cristal·litzats i d’una estructura més fibrosa. El nostre és un país d’aquests. El llenguatge popular està saturat de locucions de vell: «Així ho hem trobat, així ho deixarem»; «A cada bugada perdem un llençol…», etc. Aquestes expressions, tan reiterades, em treuen de polleguera.

Però, en fi, considerada en fred, tota aquesta cridòria és una mica pueril. El meu pare i jo ens passem de vegades tres o quatre dies sense dir-nos res, mirant-nos de cua d’ull, a punt que se’ns dispari el mecanisme inconscient. Les reconciliacions tenen una superfície de cordialitat molt prima: no arreglen res. De vegades penso que el meu pare m’odia i em menysprea. Quan analitzo el meu sentiment, descobreixo que, en el fons del fons, l’estimo.

Tot això està pertorbat, encara, per l’opinió de l’altra gent. Als ulls de la gent, faig l’efecte d’un gandul i d’un infeliç. El primer extrem potser no és ben bé exacte. El segon és probablement cert: no tinc condicions per enfilar-me, la meva capacitat per a les coses pràctiques és nul·la, els diners no semblen fets per a mi. Comprenc que la meva família en sofreixi.

 

L’àvia Marieta ho menja tot amb pa.

Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en l’elaboració del qual excel·leix, ens deia:

—Poseu-hi una mica de pa, una mica…

Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de l’alimentació era el pa gairebé exclusivament.

 

El meu pare no està bé de salut. Quan parla amb contrarietat o indignació, la veu se li enfosqueix i se li posa el rogall a la gola. Si va al cafè i hi ha una mica massa de fum, té una sensació de mareig i ha de sortir-ne. Els metges diuen que té artritisme agut i una pressió molt elevada. Penso que tinc el camí fressat i que aquest serà el meu ineluctablement.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 d’agost 1918

dimarts 28 agost 2018

L’oncle Esteve Casadevall fou qui construí la caseta de Calella. La casa és plena dels seus records. A la meva habitació hi ha un diploma concedint-li el títol de «Socio Protector» de la «Sociedad Española de Salvamento de Náufragos» firmat per la reina regent. És un diploma cal·ligràfic i elegant, molt historiat, dintre del gust de l’època. En un calaix de l’armari hi ha un llibre que conté l’«Elenco de los socios de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos». És un llibre una mica desenquadernat, perquè de petits, quan teníem angines, el llegíem i el tractàvem de qualsevol manera. De les parets del menjador en pengen sis litografies lluents fetes segurament a Alemanya —a Munic—: un bodegó amb crustacis, ostres i llagostes, un altre amb peixos i quatre paisatges de rigorós hivern, de gust lúgubre, solitari i alpí.

Deu fer molts anys que la gent més o menys benestant de Palafrugell té casa a les platges d’aquest litoral. Els aficionats a pescar o a menjar peix hi tingueren sempre una casa més o menys improvisada. Però aquests ciutadans no foren pas persones d’estiueig en el sentit estricte: la seva estada a la platja durava un dia o dos —generalment els dies de festa. Tenien la feina a la vila i no la podien pas deixar tants dies seguits. Sospito que els primers estiuejants autèntics foren els americanos. Eren persones desavagades, que tenien una fortuneta i una salut una mica primparada. Foren els americanos, sobretot, els que imposaren el bany de mar calent —que en una època determinada fou tingut per una panacea. Encara avui hi ha persones d’edat que en prenen. Eren, a més, estalviadors i la seva estada ací els resultava baratíssima.

Aquella vida degué ésser crepuscular i d’una absoluta moderació. Al matí seien a l’ombreta de les acàcies de bola i regatejaven, amb les peixateres, els aliments que els oferien. El carro d’en Batlle els portava les vitualles de la vila i les últimes notícies. Dinaven —com sempre— bé: escudella, carn d’olla i el platillo de peix. Passaven la tarda jugant al tresillo. La persona que en aquella època tenia prou llibertat per passar la tarda jugant al tresillo presentava símptomes notoris de riquesa. A l’hora baixa, amb el bastó a la mà, donaven un tomb fins a les «vistes» de Llafranc i després es deixaven caure al rosari —una vegada hagueren fet construir l’església. Després: sopar i al llit, que demà hi ha matines.

Els americanos de Begur feren, així, sa Tuna. Els de Palafrugell, moltes cases de Llafranc i de Calella.

Encara que gairebé tots ells eren, generalment, persones retirades de la pesca, posseïen un bot i els arreus de pescar, i tenien un pescador que pescava per ells. Solien ésser homes que de joves havien navegat i fet la carrera d’Amèrica. El de casa era llarg, escardalenc i reumàtic, i es deia Fidel. Aquests pescadors es cuidaven de les cases i utilitzaven els gussis per pescar els calamars, a l’hivern. De vegades els senyors —es senyors— sortien, amb ells, a pescar volantí. En dies de gran calma, el pescador treia una estona a barquejar la senyora i les nenes. Les senyores es posaven una manteleta sobre les espatlles; hom embolicava el coll de les nenes en una nube de crochet. Tothom tornava del passeig amb una cara de cansament terrible. En realitat, la mar no agradava ni provava a ningú: era massa freda i humida. Les nits considerades més bones de l’estiu eren les que permetien dormir amb una flassadeta. Les de cobrellit sol tenien un interès molt més petit. Era un estiueig de gent vestida —de fredolics. Quan arribava l’hora de tornar a la vila sentien que els treien un pes de sobre —es trobaven més bé.

 

En els meus records d’infància del Canadell, la música hi té un cert paper.

L’instrument considerat més eficaç i generalment usat per fer ballar la gent era, llavors, el piano de maneta. Però aquest engranatge de notes metàl·liques i agres no m’ha deixat camp impressió a la memòria; m’ha deixat al nas la desagradable olor dels becs de gas que il·luminaven els balls a l’aire lliure.

Al Canadell, però, hi havia una cosa de qualitat: el piano de la família Genover. El tocaven els dos germans grans de la família —generalment a quatre mans: Maria i Xico. En dies de gran calma —sota el sol rabiós del matí o cap al tard, en la dolçor de l’hora baixa— el piano es sentia de lluny i al Canadell es produïa com una suspensió: les persones que passaven per davant de casa Genover tenien mecànicament la tendència a caminar de puntetes.

Maria i Xico s’asseien davant del piano. Vistos de lluny —solien tocar en un salonet de la planta baixa que tenia un gran finestral que donava al carrer— semblaven dos autòmats. Tocaven tibats i encotillats. Eren partidaris de la música bona. Maria, a més de tocar, cantava unes cançonetes evaporades, de color de rosa. Xico no es cansava mai, amb el mètode davant, de fer dits. La música dolenta sol ésser agradable, i sens dubte per això, els que la cultiven tenen tendència a prodigar-la excessivament. Els de la música bona són més tancats, difícils i llepafils. Xico i Maria —o Maria i Xico— no es feien pas, però, pregar tant com corresponia a les solfes que manipulaven. Quan algun conegut se’ls acostava amb un aire amable i oficiós i els deia: «Ai, Xico (o Maria), toqui la Rapsòdia!… És tan bonica!», hom contemplava l’espectacle reconfortant de veure’ls —per poc lleure que tinguessin— acostar-se al piano, instal·lar-se davant de les tecles, obrir el quadern i tocar la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt. Abans de començar es miraven mútuament per confirmar la complicitat de l’execució: una mirada seriosa que s’acabava en un somriure greu. En el salonet, es produïa un gran silenci. Tothom es concentrava. Tothom posava aquella cara de sofriment fingit que era costum de fer davant de la música distingida. I del piano en sortia, amb una brillantor lleugerament esmorteïda pel gust petitburgès, la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt.

Aquesta era la peça de gran compromís. Era un treball d’execució difícil. Els moments arravatats feien venir a la gent —segons deia— pell de gallina. Per als moments de més recolliment —que potser coincidien amb un públic més selecte, amb un públic que posava no ja cara de sofriment, sinó cara de tres déus— hom disposava d’un altre gran morceau: el Clar de lluna de Beethoven. Si la Rapsòdia era una obra de dits i d’empenta, el Clar de lluna era un afer de sentiment. El conjunt formava un microcosmos musical complet.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de Rapsòdia i de Clar de lluna. I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la vida en la meva memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell —com m’hi lliga un determinat matís, molt ensucrat, de perfum de polvos d’arròs i de patxulí, el gust dels molls a la brasa amb oli i vinagre, les novel·les de Paul Bourget i la forma —a penes entrevista— de les pantorrilles d’algunes vagues, borroses senyoretes d’aquella època.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 d’agost 1918.

divendres 17 agost 2018

Dia mort, nuvolós, amb una gran pesadesa a l’aire i un cel de xafogor. Flotant sobre l’horitzó de la mar hi ha una boirina que, de vegades, sembla una terra vaga —un miratge imprecís, incert. Vent de garbí petit. Humitat. Encara sembla durar l’enterbolinament de Santa Maria.

A la tarda s’ha produït al Canadell un fenomen insospitat: el senyor Joanola ha tret la ullera de llarga vista al jardinet.

juanolacalellaEl senyor Joanola és un senyor oriünd de Palafrugell que té una farmàcia a Barcelona. És un home absolutament puntual. L’horari que impera a casa seva és rígid. Té al mateix temps la mania de projectar sobre les coses d’aquest món l’ordre i la precisió. El seu ideal terrenal és: un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc. Disposa a casa seva d’innombrables calaixets on tot és posat admirablement organitzat i etiquetat: els taps, les xinxetes, les eines, els caragols, els claus, els cordills, etc. No es pot demanar més. Sembla, a primera vista, que un home així no hauria de tenir curiositat per res —perquè, si l’ordre no serveix per corregir el turment de la curiositat, ¿de què serveix? El cert és que el senyor Joanola conserva, malgrat tot, una gran curiositat. Quan passa un vaixell per ell desconegut, treu la ullera de llarga vista per tal de fer la corresponent indagació i saber a què atenir-se. Això arriba rares vegades, perquè el senyor Joanola, gran afeccionat a la mar, coneix gairebé tota la navegació que desfila per davant d’aquest coster. Per això, quan treu la ullera és que hi ha novetat —cosa que provoca al Canadell una espècie d’esdeveniment.

La té guardada en dues capses de fusta polida, agradable al tacte, fina. En una d’elles, sobre un panyo de drap verd, de pelfa, que sembla un llitet, hi posa el cilindre de la ullera. En l’altra, el trípode. L’obertura de les dues caixetes és realitzada amb la màxima cura, amb les pometes dels dits. El trípode és allargat i col·locat a terra, a l’ombra de l’acàcia, seguint una mena de ritu. El cilindre és desplaçat del seu llitet amb una delectació lenta i, sobre els vidres, hi és passada una baieta. Després, el cilindre és enroscat, amb una estudiada calma i un tecnicisme perfecte, en el trípode.

Una vegada la ullera ha estat muntada, el senyor Joanola ha passat del jardinet a l’interior de casa seva. Ha travessat el menjador. En aquest menjador sol trobar-s’hi gairebé sempre la senyora Joanola asseguda a un balancí, el cap sobre un coixí, patint dels seus persistents mals de cap, de les seves inacabables migranyes tristes. Doncs bé: el senyor Joanola, que entrà a casa seva sense res al cap, en surt ara cobert amb una gorra japonesa de visera de xarol magnífica. És la gorra més semblant a la d’un oficial de marina —però, com que el senyor Joanola no és ni de la marina mercant, porta una gorra japonesa.

Amb la gorra de referència posada una mica de cantó i el cos inflexionat com si anés a tirar el disc, ha posat el seu ull darrere del vidre de la ullera i després ha anat graduant la visibilitat per tal de fixar, a l’horitzó, la presència del vaixell que ha entrevist o pretès entreveure. Ha de tractar-se d’un vaixell singular i absolutament desconegut perquè s’hagi produït el muntatge de la ullera.

Amb això, s’ha escampat pel Canadell la notícia de l’aparició de l’aparell, i la gent —sobretot la joventut i les criatures— han fet cap, corrent, a la reixa del jardinet. «El senyor Joanola ha tret la ullera! Mamà, el senyor Joanola ha tret la ullera! Passa un vapor molt estrany, grossíssim! La ullera! La ullera!». Així s’ha produït com un remolí, i un sens fi de persones han contemplat, embadalides, del carrer estant, com el senyor Joanola mirava per la ullera.

Tot d’una, una senyoreta ha dit:

—¿Per què no ens ho deixa veure?

I, havent dibuixat un petit somriure, el jardinet s’ha vist envaït, ràpidament, de tota una caterva de gent. En un instant, l’aparell s’ha vist voltat d’un cercle de tabalots i de cridaners.

—M’ho deixi veure! M’ho deixi veure! Jo també ho vull veure!…

I així han començat les empentes al voltant de la ullera —brogit que ha anat d’augment fins que s’ha produït l’irreparable: tot d’una s’ha vist la mà d’una persona sobre el llautó groc, rutilant, brunyit, de la ullera. El senyor Joanola s’ha descompost. Cridant, crispat, nerviós, ha dit:

—Si toquen la ullera els faré la cara nova!… Què s’han pensat, desvergonyits! Facin el favor de tenir una mica de respecte!

Amb la baieta verda ha eixugat l’empremta deixada per la mà sacrílega enmig d’un gran silenci. Després, ja més tranquil·lizat, ha dit:

—Anem per ordre. Que tothom es posi en fila. Així. Comenci vostè…

Hem anat desfilant un darrere l’altre i posant una estona l’ull darrere el vidre de la ullera.

—¿La té bé?

—Sí senyor, molt bé.

Però, a mesura que la fila ha anat passant, la desil·lusió s’ha anat pintant a la cara de la gent. En el moment d’adaptar l’ull al cristall, ens semblà veure pampalluguejar alguna forma imprecisa, molt vaga, perduda en l’horitzó. Però aferrar aquesta forma ha estat impossible. Realment i concretament, ningú no ha vist res.

—¿Tu has vist alguna cosa?

—Jo no, ¿i tu?

—Jo, francament, no he vist res…

A la fi, un agosarat ha preguntat al senyor Joanola:

—¿Vostè ha vist alguna cosa, senyor Joanola?

—Al principi em semblà que veia la xemeneia i la fumerola d’un vapor… Després m’ho ha semblat menys. En realitat, no he vist res. Absolutament res…

—I doncs, ¿què ha estat això? Perquè la ullera sembla bona…

—Vostè dirà… Magnífica! ¿Vol que li sigui franc? Ha estat una falsa alarma, ve-li aquí!… —ha dit, una mica reduït i escorregut, el senyor Joanola.

El grup ha abandonat el jardinet amb una cara llarga. Després s’ha dispersat lentament. El senyor Joanola ha desenroscat l’aparell, ha encaixonat amb una calma litúrgica els seus elements i els ha entrat a casa seva. Després ha deixat al penja-robes la gorra japonesa.

I així anem passant l’estiu, ingènuament, al Canadell.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada