Arxiu de la categoria ‘família’

6 de maig 1919

dilluns 6 maig 2019

Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.

Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la catedral, el Pi, Santa Maria), tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.

 

.
En aquesta cambra de la dispesa no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, o el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.

Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer —una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.

Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions —una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre —desviació (?)— en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’abril 1919

dilluns 22 abril 2019

Retorn a Barcelona.

 

 

 

A Flaçà prenem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.

 

La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la biblioteca. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual. La biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes donen una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.

 

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 d’abril 1919

diumenge 14 abril 2019

Dilluns. — Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral.

«Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de març 1919

divendres 1 març 2019

La situació econòmica de la família, que aquests últims mesos ha empitjorat notòriament, aconsella dissoldre el pis del carrer de Mallorca. És una determinació que ve, potser, amb una mica de retard —amb el retard amb què solen fer-se les coses desagradables; però, en fi, ben mirat encara n’hauria pogut tenir més. La meva mare i les meves germanes han marxat avui a Palafrugell. Els mobles seguiran, de seguida. El meu germà i jo quedarem a Barcelona, a dispesa. Angeleta no ha pas seguit la família. S’ha volgut quedar a Barcelona. Es buscarà una altra casa i demà serà un altre dia.

L’última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut —els més tristos. Recordo que quan m’escapava del pis, a la nit, anys enrere, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l’escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d’una comicitat grotesca.

De sobte s’ha presentat en la meva memòria —no sé ben bé per què— el record de la tia Marieta de Calonge. Quina aparició més retallada i clara! Penso en la vida d’aquella pobra dona, absolutament pobra, però sense equívocs: matinejar, treballar la terra, donar menjar a les adorables bestioles, cuinar una mica de carn d’olla amb la cansalada viada, dues trumfes i una fulla de col, passar les vetlles a la vora del foc, llegir amb un interès fabulós els contes del Patufet, els diumenges anar a Calonge per guanyar un jornalet eixugant les copes del cafè i veure un moment el ball per l’escletxa d’una porta… Veig la petita masia, perduda en el despoblat, amb el repeu del teulat posat al fil del bosc, la riera al davant, el mussol al teulat, el gat ajagut al sol del pedrís i les quatre gallines per donar color. Això potser —potser!— és una vida sàvia i tranquil·la.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de febrer 1919

dilluns 25 febrer 2019

Em quedo a casa tot el dia. Plana té la gentilesa d’enviar-me la Vida de Nietzsche de Daniel Halévy. Passo un parell o tres d’hores fullejant-lo amb una certa atenció. Em sembla un llibre molt ben fet, ple d’interès.

Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid; els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps —un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode.

Hi ha una cosa, en Nietzsche, que trobo cada dia més singular: la seva secreta, dissimulada passió per França i tot el que és francès. Se li nota un defalliment constant, encara que secret, davant del caos del germanisme, una manca de fe, una mena de fam endarrerida d’alliberament, de gràcia i de lleugeresa.

 

El meu pare, que arriba de Palafrugell pensant trobar-me malalt al llit, queda parat en entrar a l’habitació i veure’m amb un llibre a la mà. Parlem llargament. M’explica coses del país. Sembla que es produeixen molts de focs a les fabriquetes de taps de la comarca. Seguidament se sent tocar a foc. La impressió general és que hi ha un ciutadà especialitzat en aquesta feina —que es lloga per a aquesta feina. Se’l veu pels cafès, ben guindat, oratori i optimista —sempre disposat a menjar i beure. És molt hàbil i, per ara, tots li han sortit bé. De moment, i sobre les companyies d’assegurances, impera a Palafrugell un criteri completament frívol.

 

De petits, davant dels pots de confitura o del cistell de prunes clàudies, el sentit moral deixava de funcionar gairebé instantàniament. Però el fenomen no es limita pas a la  infància. Més endavant, deixa de funcionar davant de moltes altres coses —més importants.

 

Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència.

 

Una de les coses més tèrboles, desconcertants i desagradables de la vida és constatar que a gairebé tots ens apassiona més una mala acció divertida que una bona acció avorrida.

 

La timidesa tant pot portar a la destrucció interior com al triomf. Un estat permanent de timidesa afeblida, però real, implica la permanència en els llimbs. És un estat del qual es fa molt difícil sortir. Quan la timidesa esdevé, de tan asfixiant, insuportable, sempre pot esperar-se que el cop d’audàcia (de barra) es produeixi immancablement. I de fet es produeix.

 

Veure fins a quin punt la salut física, la satisfacció física, contribueix a la creació de bones persones seria del més gran interès. En la producció de la satisfacció física intervé considerablement la possessió d’una cartera plausible. La meva experiència és molt curta i negligible. En determinats casos concrets he vist, però, en persones de bona salut una clara tendència a l’oblit —a l’oblit del rancor, de la malvolença, de la venjança, de la crueltat. Sense una memòria molt activa, al·lucinant, malaltissa, els actes de crueltat gratuïta, capriciosa, són inconcebibles. La més alta virtut de l’home civilitzat és la capacitat real o aparent d’oblit. Una societat construïda i pacificada es basa en un entrellat de mutus menyspreus passius.

 

La gent de fora arribem a Barcelona amb moltes preocupacions. Generalment, no tenen cap fonament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada