Arxiu de la categoria ‘bèsties, bestioles i animals’

21 de novembre 1918 (continuació)

dimecres 21 novembre 2018

Al vespre, arriba la notícia de la mort de l’amic Gervasi.

Morí a la vinya i el trobaren llarg i enravenat sota els pàmpols. Quan fou mort, l’enterraren. El dia que la gent deixà de sentir el corn es digué que potser era a Girona o potser a passar algun tracte a cal notari. Aquella tarda de tardor fou molt clara, d’un blau mes de Maria, d’una quietud enlluernadora. Havent dinat es sentí lladrar un gos a la vinya. Entre dues llums encara lladrava. Els veïns de la rodalia, estranyats, s’acostaren a la casa. El cridaner era el Secretari, el gos del pobre Gervasi. En veure venir gent, la bèstia féu uns planys guturals. Cridaren: «Secretari!», però no es mogué pas. Feren cap allà on era, més encuriosits que mai. Trobaren Gervasi a dues passes del gos, ajagut de cantó, fred com el marbre.

El vermell rabiós de la cara se li havia tornat de color de rosa pàl·lid. Ja s’acostaven les mosques verdes i les papallones vagues.

L’enterrament fou un enterrament com un altre.

Els esdeveniments més importants dels últims temps de la vida de Gervasi no tenen res de particular. El primer gos que tingué, feta la casa i plantada la vinya, es morí de vell, sense novetat. Les últimes anyades foren bones. El vi s’havia apujat. Feia un vi tan bo que a Palafrugell, quan la gent volia donar a entendre la seva qualitat, picava l’ullet. Posseí a més el Secretari. Un dia, cap al tard, es passejava per la tira de ceps i treia una herba a l’atzar. De sobte sentí fressa entre els pàmpols i veié la cara d’un gos bordai. Era un gos com n’hi ha mils en el nostre país, pigallat, sense una forma definida, escuat, sec com un clau. Quan el tingué a prop li digué:

—¿Què vol aquest secretari?

El gos mogué l’ínfima part de cua que li quedava i féu l’acció de recolzar-se, amb les potes, sobre Gervasi. Es miraren mútuament de bon ull. Quan es cansà de treure herbes, féu cap a la casa. El gos el seguí, optimista, amb una seguretat remarcable. Li posà el nom que primer li donà: «Secretari». La paraula «secretari» evocava en Gervasi, com en tota persona lliure i rústica, la visió d’una mena d’ésser esmolat, famolenc i hàbil. El nom resultà exacte.

El gos era molt lladre, però molt correcte amb l’amo. Feia sortides per matar la gana i tornava tip, ara un pas ara un altre. Entrava a les cases de pagès, obria els cabassos dels jornalers, feia saltar les peces del morral dels caçadors. Amb l’amo era tan considerat, que si per tot menjar li donava un caragol cru, també se’l menjava. Li feia, en aquest cas, però, poca companyia: fugia, en efecte, a fer-se la vida cap a una altra banda. Quan es sentí una mica més racís1 agafà un altre aire. Deixà de lladrar amb la fúria d’abans a la gent que passava. Els veia, ara, venir, fossin capellans o captaires, autos o tartanes, amb una indiferència insondable. També se li calmà molt el vigor de la bèstia i es mirà les misèries carnals amb un menyspreu aristocràtic. No pogué, però, deixar de robar. Un veí, que era del sometent, cansat de trobar el rebost solitari, digué que ho iria a dir al cabo. En el fons, a tothom agrada que el seu gos sigui una mica lladre. És una prova de vitalitat i d’intel·ligència canina gairebé tan eficient com, per a un home, tenir un compte corrent al banc. A Gervasi, secretament, li agradava.

—Cal que vagis fi, Secretari! —li deia amb una rialla—. Tens una dent molt esmolada i el Govern hi prendrà cartes…

Gervasi sempre fou un caçador petit. Quan les escopetes eren d’un sol canó encara podia mig anar. Amb les de dos canons s’embarbussava els dits als gallets, se li assecava la gola i la caça li fugia del davant, confiada. Un dia que un seu amic li digué, amb les dents estretes, davant d’un conill que ranquejava: —Tira-li el segon canó, Gervasi!—, perdé el món de vista, tirà a la babalà i matà el gos del seu company que era una fava. Aquesta mort fou una font de disgustos lamentables. Les dues famílies renyiren, els caps de casa s’insultaren i si no arribaren a les mans fou ben bé perquè en el moment d’anar-se a pegar tingueren mandra. Cada vegada que veia una escopeta de dos canons, o hi pensava, prenia un posat d’atenció pensarosa i es deia torçant una mica la boca:

—Que n’ets de burro!… Que n’ets de burro, Gervasi!

A la fi el Secretari no volgué caçar més i Gervasi penjà l’escopeta antiga sense  recança. Mentrestant se li despertà una follia quieta i profunda per la bona vianda, l’obsessió culinària. No li feia res de fer tres quarts de camí per tenir un peix fresc a la taula. Cuinant, no li venia pas del temps que hi passava. També feia durar tres quarts una picada. Li sortia una cosa finíssima, brodada. Arribà a fer sofregits amb una ondulació de matisos cal·ligràfica. Davant dels fogons la boca se li fonia. Al rebost, davant d’un pot d’anxoves o d’una olla de bitxos confits, la imaginació se li desplaçava a regions melòdiques i vagues. Els caragols foren, però, la seva especialitat. A les nits plujoses sortia amb el fanal i, si en veia un, s’hi acostava de puntetes per poder-lo collir per la banya. El caragol, des del dia que el collia fins al dia que se’l menjava, li proporcionava un pretext llarg de sensacions palatals. Aquest marge era agradable. Tenia el do d’endevinar el punt dolç de dejuni d’un caragol a part de les vinagretes que feia, tan treballades. El vi de la vinya era, per altra part, bo i abundant. Molts dies, a l’hora de tocar el corn, li venien ganes de posar-se la gorra de cantó, agafar-se el ventre amb totes dues mans i alçar una mica la cama… Es tornà búdic, faceciós, descomunal i lleuger com una palla.

Dels amics antics, de tants que anaven a passar l’estona a la barraca, pocs li’n quedaven. Per contra, hi anà molt, en els últims temps, un conegut de quatre dies, un home que li deien el Guenyo i era Meliton Rovira de nom de casa. El Guenyo tenia un ull blanc, de color de clara d’ou ferrat, i era un home rosenc, de mitja mida, més aviat prim, amb un cabell clar. Portava el seu vestit negre de casar, de solapes irrisòriament petites, lluent del fregadís. La roba li anava curta, i el coll, gran. Era molt entès en dones, sabia donar sabó i tothom deia que tenia molt de vent a la flauta. Era veritat: el Guenyo era un conquistador comarcal i fins a la data no havia treballat mai. Era d’idees reaccionàries i el que li agradava era anar a passeig amb un bri de fonoll a l’orella i després deixar-se caure a berenar. Sabia entaular-se a les cases dels altres amb impressionant naturalitat. A Gervasi no li agradava pas. Quan el veia venir per la pineda, fent el desentès, mirant enlaire, deia malhumorat:

—Secretari, el Guenyo ens ha de matar!

Després, no se’l sabia treure del davant. El Guenyo entrava a la cuina, i tot parlant del temps alçava la tapa de la cassola i hi ficava el nas.

—El caragolet va bé, Gervasi! —deia amb un aire indiferent—. No el deixis coure més. Te’n penediràs…

Gervasi llescava el pa, posava la cassola sobre la taula i li donava menjar. A la primera queixalada, el Guenyo prenia possessió de tot, agafava un aire d’amo, es posava a donar consells, feia i desfeia amb la més gran llibertat.

—A tu, Gervasi —li solia dir—, t’ha perdut una cosa. T’ha perdut el cridar. Crides massa, parles massa alt. Quan demanes els calçotets a la teva dona sembles un capità general… ¿I què et passa, desgraciat? Et passa que tu mateix els has d’anar a buscar.

—Guenyo, menja i calla… Ets un caragirat.

—Vas errat, Gervasi; et dic que vas errat. En aquest món el que s’ha de fer és poca fressa, passar la mà per sota i treballar a la callada.

Gervasi no sabia què dir-li, quedava com desarmat. Se’l mirava una estona sense dir res, entre encuriosit i indignat. Li veia l’ull mort, el coll de goma, el pèl rossenc, el vestit d’un negre de sabata. L’hauria xafat. Per acabar-ho d’arreglar, a mig berenar el Guenyo començava a cantar la palinòdia. Tenia coragre, o no es trobava mai gaire bé, el vi de l’any no li acabava d’agradar. El Guenyo volia sempre el vi de l’any passat. Quan veia que l’altre després de mitja hora d’al·lusions treia l’ampolla, s’enriolava i feia el brillant. De tota manera sempre hi trobava algun pèl o senyal.

—¿Vols escoltar, Gervasi? Aquest vi té una cosa que no m’agrada… És una mica estrany…

—En tinguessis, desgraciat, deu pipes cada any!…

—Encara que me’l regalessis no el voldria… ¿Què t’has pensat?

—¿Què m’he pensat? M’he pensat que ets un esquenadret acabat.

—No fugis d’estudi, Gervasi. Aquest vi té un punt que no m’agrada. Hi sento una cosa estranya. No badis! Si no, ho perdràs tot. Ja t’ho mereixeries, perquè ets un carcamal de dalt a baix.

Generalment, acabaven barallats. Havent berenat, mentre s’escurava els queixals, el Guenyo tenia una llengua viperina i li sortia una barra descomunal. No deixava en peu ni honra ni llinatge. Gervasi tenia treballs per fer-lo callar i per treure-se’l de davant. Se n’anava amb una cara rígida i el cos enravenat. Al cap de dos dies tornava a comparèixer com si res no hagués passat.

El Guenyo féu passar a Gervasi moments desagradables; li donà disgustos constants. La seva tolerància davant del pocasolta ensuperbit demostrava que Gervasi havia canviat. Gervasi havia estat un home absolut que no podia fer res més que el que li donava la gana. Dos anys endarrere tot allò no hauria pas passat. Es feia vell, es tornava un babau. El gos, que li hauria pogut ésser un consol, es tornà, però, molt desmenjat. Els primers temps, la mateixa gana el feia ésser atent i servicial. Com tots els gossos de pagès, agafava les coses al vol i comprenia absolutament el seu amo. Si Gervasi deia, tornant de la vinya, en el moment de voler cloure un cigarret: «Té, ara m’he deixat la petaca…», el gos, amatent, l’anava a cercar i la hi portava. Ara tot això eren simples records agradables. El gos feia una vida completament a part i, el que li deien, per una orella li entrava i per l’altra li sortia. Era un gos lliure, redimit i desavagat.

Així s’anà fent vell, i per consolar-se es decantà al cantó de la culinària i del vi de dos anys. Al capdavall morí i el corn deixà de tocar. Els de terra endins enyoraren el corn uns quants dies. Després se’n passaren amb una indiferència perfectament natural. Dels vaixells de vela que passen encara n’hi ha alguns que fan senyals amb banderes. És inútil: ningú no els contesta i hom arria els draps enmig del silenci de la mar. Els vaixells que fan senyals són cada dia més rars…

—————————-

Les edicions anteriors a la de 2012 acumulen aquesta anotació i l’anterior en una de sola, amb data del 21 de novembre. Aquesta edició les distribueix en dues parts, totes dues de la mateixa data –la segona, continuació de la primera.

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. RACÍS, -ISA adj.  Tip, ple de menjar (Empordà); cast. saciado. Quan se sentí una mica més racís, agafà un altre aire, Pla CV 59.

    Citant el volum de Pla Coses vises (CV), de la qual prové aquesta narració, el Diccionari Català-Valencià-Balear demostra que l’adjectiu “racís” pertany a l’original, i que “satisfet” és una correcció incorporada a l’Obra Completa []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de novembre 1918

dijous 1 novembre 2018

Tots Sants. Divendres. — Amb Bofill (Gori), Mata, taverner a Llafranc, i Nuts, un bohemi de les platges, pugem a can Vidal de Sant Climent amb les escopetes passant per can Torró. Sortim de bon matí, amb el tren, i baixem a l’estació de Sant Climent. La terra és blanca de gelada i ens precedeix el fum blanc de la respiració. Nuts fa un gran efecte: és un home petit, gras, pelut, amb una faixa negra sobre el ventre i una gorra enorme, posada de cantó, com un núvol vist de perfil. Sembla una reminiscència facinerosa de l’època de la guerra civil.

El senyor Torró ens surt a rebre amb una sorollosa cordialitat. El segueixen els gossos que furetegen les mates d’herba molla. Porta dues escopetes. Cacem a la riera de davant de casa seva.

Jo no he anat mai de la vida a cacera. He tirat com a màxim un tret o dos de pistola. El senyor Torró em passa la seva escopeta sobrera, que és d’un canó, i dos o tres cartutxos. Em fan posar de punt a un corriol. Els caçadors es dispersen. Els gossos lladren… Al cap d’una estona veig un conill que avança pel corriol en direcció cap a mi. Em poso precipitadament l’escopeta a la cara, tanco un ull per apuntar millor i pitjo… La detonació em sembla espantosa i em fa perdre, un moment, el món de vista. El contracop de la culata a l’espatlla m’acaba de fer perdre la serenitat. Sense saber ben bé el que em faig, llenço, d’una braçada, l’escopeta. L’arma fa un soroll estrany en caure dins d’una bardissa —com si alguna cosa s’esquincés. Des de diversos llocs del rieral m’arriben unes riallades imponents. Bofill, Torró, Mata i Nuts riuen aguantant-se el ventre, amb un aire selvàtic, amb una joia primitiva. Com a caçador, el meu fracàs ha estat complet, definitiu. Recullo l’escopeta i la retorno, respectuosament, al seu propietari. No. No crec pas que sigui un home destinat a tirar trets.

Entrem a can Torró. És un mas molt emboscat. Des de la façana es veu la perspectiva de la riera, molt embardissada. A la casa hi trobem una senyora, una senyoreta, un fonògraf de trompa i uns volums de l’època de la Universitat de Cervera. El senyor Torró em sembla taujà com un pagès. És un home de fires i mercats, germanòfil per venjar allò de l’any vuit, i sembla tenir algun quartet. El seu ideal és passar l’estiu a Llafranc. És una d’aquelles persones que quan li presenten algú li pregunta amb vista a situar-lo correctament:

—I vostè ¿on estiueja?

El senyor Torró fa una anàlisi molt detinguda, des de tots els punts de vista, del meu fracàs com a caçador. Passem una estona agradablement amb l’ajuda de diversos vasets de vi una mica aspre.

Després emprenem la marxa cap al mas Vidal, on arribem després d’una llarga caminada. És un mas de mitja muntanya, rodejat de solitud. Ens reben, a la porta, la senyora Bofill (donya Carme), groga, afinada, els ulls enfonsats, malalta, i la seva mare, donya Consuelo, grassa, petita, enraonadora i una mica afectada. Després dels compliments de rutina, ens dirigim al menjador i ens entaulem. Gori fa la pregunta habitual amb una certa prosopopeia. Diu:

—¿Què hi ha per dinar?

Resulta que hi ha caragols a la vinagreta i conill de bosc rostit amb allioli. La perspectiva no pot ésser més brillant. Hi ha un gran foc a la llar del menjador, infinitament agradable després del bosc humit que hem travessat. Gori ensenya a Nuts el camí de la cuina i del celler. Era el que faltava.

Els caragols, abundantíssims; la salsa, molt picant, amb un bitxo de cirereta, ens obren la gana. Amb els punxons de bruc els enfilem de tres en tres. Mengem com llops. El vi va a raig. Nuts sovinteja els viatges al celler. Els gossos, afamats, donen voltes a la taula. ¿Què hi ha, Secretari? —diu Mata passant la mà sobre el cap d’un gos. La tropa és impressionant. En el menor gest, en la paraula més insignificant, es veu que la personalitat d’aquests homes és molt limitada, però absolutament completa, acabada. En un moment determinat, les senyores consideren que el més discret és retirar-se. Tothom ho troba natural. Sembla que és un vell costum del país. Els homes a un cantó i les dones a un altre. «Així tot queda més clar», diu Bofill amb un enfilall de caragols a la mà. Després de la retirada, tot queda col·locat en el punt de la màxima naturalitat. L’absorció de l’allioli augmenta i el vi és abundant.

Bofill està radiant —en el seu element exacte. És un home alt, vermell, sorollós, abundant, d’una admirable obvietat, satisfet, invulnerable al vi negre, tancat a tot el que sigui desagradable. És un individualista lúcid, un fatalista absolut, que reacciona davant de les coses fent unes grans riallades. Aprofita el moment —sol dir—; el restant és incert, hipotètic, inapreciable…

Per altra part, tot convida a estar dins, a no moure’s del menjador. El foc ens aclareix les cares. El mas incita al recolliment; es troba una mica ofegat per les muntanyes. Té poca visualitat. És un mas del bosc —fet per gent dels còrrecs i dels rierals. Les habitacions —que visitàrem a l’arribada— contenen uns enormes llits de matrimoni altíssims, amb màrfegues de bossat de blat de moresc i bons abrigalls. Això assegura una digna retirada del menjador —una retirada assegurada.

Mata, aparentment, sembla un cínic, però com més el vaig tractant veig que la més gran de les seves conviccions està relacionada amb la importància dels seus interessos familiars i de clan. És un home —notòriament— molt gandul, amb els cabells tallats al pan y toros, un escuradents darrere l’orella, infatigable jugador de flor —que ha introduït en el país—, caçador coniller que davant de la seva dona es desfà com un bolado.

Mata ens explica la vida dels habitants permanents de Llafranc. Canadell disposa de dues dones que capten per ell. Joan de Sant Feliu, un embriac del gènere discursiu i altisonant, té fills amb tres dones diferents, com si fos un milionari. Quan, malgrat aquest devessall de sentiments familiars, no sap on anar a dormir, jau en un nínxol del cementiri vell. Pinyana és un ex-taper esquenadret, mentider i pelat, que té la mania de portar camisa planxada, coll de cel·luloide i punys rodons. Per inspirar confiança a la gent —diu sovint— s’ha d’anar ben vestit… Tinyola és un intel·lectual anarquista molt primari, que fou amic de Ferrer Guàrdia, amb una empenta biliosa corregida pel vi de raig. El manco Serviano és un element dels quillats mallorquins contrabandistes. Martí, l’ermità de Sant Sebastià, és un home secret i misteriós, una ombra vaga… Gori troba que tot aquest món de Gorki és divertit, justificat i, en definitiva, necessari. Jo el trobo infecte, sobrer i d’escassa amenitat.

A mitjan tarda, apareix el senyor Barceló, mestre de la Bisbal, amb un grup d’alumnes de tots dos sexes, de la seva escola. La visita —que és molt d’agrair— resulta una mica extemporània. Jo he begut una copa de massa, i la prudència em porta cap a un mutisme estratègic. La puresa dels joves i de les senyoretes queda una mica astorada en veure’ns tan encesos de cara. Per fortuna, les senyores del mas Vidal resolen el problema sense dificultats. A les nou del vespre, ordres han d’ésser donades a Nuts perquè doni per acabats els seus viatges al celler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’octubre 1918

dimecres 10 octubre 2018

 

Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària (que inicialment havia d’ésser filosòfica) atacant Balmes. Balmes era el filosop més important del país, i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filosop es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle —Ors tenia vint anys— que digué que amb el Criteri a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat —ni és possible que se li tanquin— mai més.

Tot el que Balmes, com a filosop, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somniatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.

No és la meva intenció de presentar ara —ni mai— un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.

 

La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.

 

El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.

De vegades penso en la quantitat tan impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.

La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.

 

Gori sol dir:

—El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.

—Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?

Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.

 

Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.

 

Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’agost 1918

diumenge 26 agost 2018

Retorn a Calella amb la fresca del matí impregnada de la sentor dels pins que escampa el coster de cala de Cabres i de la Musclera. El vent mancà a la matinada, però la ressaga bat a la costa fent un soroll greu. En el moment de varar, el doctor Arruga —que és matiner— ens fa adéu, amb el mocador, des de la veranda. Arribem a Calella a les vuit una mica fatigats.

A mitjan tarda, apareix al Canadell la tartaneta de vidres del meu amic Rossend Girbal, marxant de cavalls, conegut en el país per Jan, i, al Rosselló, pel Marxant Gros. És un home d’un pes considerable: cent trenta quilograms. Es fa tirar, avui, a la llarga, per dos cavallets irrisoris, flacs, escanyolits. Per baixar del carruatge es fa passar el ventre de gairell per l’obertura de la porta fent un moviment molt estudiat. D’altra manera, la sortida hauria estat impossible. Ja de peus a terra, desenganxa els cavalls, i, en el moment d’agafar-los pel ronsal1 per portar-los a la platja, el saludo cordialment.

—Aquests cavalls —em diu— em fan estar malalt. Són molt delicats de cames. He dit al ferrer Clotes: pinteu-les-hi amb el Rojo Maré.2 Les hi ha pintades amb el Rojo Maré. Cap resultat! Ara vull provar si el bany de mar els les reforçarà. No és pas que jo cregui massa en aquestes coses: el defecte de l’aigua de mar és que és aigua… Però, de vegades, boigs fan bitlles… comprèn? A més, tinc feina. Haig d’anar a Figueres i a Perpinyà. A Figueres una senyora està per mi… ¿Què hi farem si el món és així? Sí, no em puc girar de feina, aquesta és la realitat…

Malgrat el seu enorme volum, el senyor Girbal parla d’una manera molt estudiada i refilada, amb un retinctinc de vanitat i una veu impertinent —la veu que de vegades tenen els gitanos.

El senyor Girbal pateix. És la primera impressió que m’ha fet en trobar-lo. Sobre el tronc voluminós del seu coll d’emperador romà hi porta un coll planxat i un nus de corbata petit i rodonet com un pinyol d’oliva. Transporta a més una armilla de fantasia capriciosa i florejada. Té molta calor. Pateix de calor. El coll l’engavanya i fa, de tant en tant, unes extremituds estranyes i violentes per desenganxar la pell suada del midó del coll rígid. Veure’l baixar a la platja, estirant els dos pencos, tan gras, tibat i vestit, és un considerable espectacle. Alliberats dels guarniments, els cavalls semblen més irrisoris que mai: semblen pells de cavall aguantades amb quatre canyes. Sobre els ossos de les anques, la pell sembla que es podria esquinçar. La seva flaquesa de cames prové del fet que pateixen de fam d’una manera recalcitrant. El senyor Girbal parla d’una manera correcta i curvilínia, però no té mai gaire pressa per donar menjar als seus cavalls.

Ja arran de l’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament —com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic més adequat. Tot és inútil. Els cavalls continuen en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.

—La visió de tanta d’aigua —diu el senyor Girbal amb una calma que a penes pot amagar la nerviositat— els deu haver reprès. No estan per banys de mar. No comprenen que aquesta aigua salada els reforçaria les pales. Deuen ésser animals de terres endins, de molt lluny…, animals que no es poden adaptar…

Es produeix una darrera temptativa; els dóna unes vergassades amb la vara de pla. La percussió els fa alçar una mica les orelles, però no passa res més. La immobilitat és total.

Davant del reiterat fracàs, el senyor Girbal fa uns moviments violents amb el coll i enrogeix, apoplèctic, de la cara. En un moment determinat, em temo que es produirà l’atac de violència —l’atac de violència que de vegades tenen els homes grassos. Però el senyor Girbal es reporta i s’aguanta. Els fa girar en rodó i, sempre amb el ronsal a la mà, puja lentament la rampa del Canadell. Caminant d’una manera majestuosa i altiva arriba fins a la tartaneta. Enganxa el carruatge. Puja la porta de perfil. De dalt estant em diu:

—A veure quan menjarem un colomí…

I desapareix pujada amunt, tibat, darrere els vidres de la tartana.

L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar a una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits —o guisats amb una cebeta. Establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l’inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d’hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per acabar sota la forquilla d’aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent —va més ben ferrat que els seus cavalls—, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró —la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg—, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l’armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. ronsal. m. [LC] [AGR] Tros de corda que es lliga al coll o cap de les haveries per menar-les caminant. []
  2. La pista més acostada al Rojo Maré la trobem en la referència VR ROSSO MARÉ RAL 3003 que podeu veure aquí.  []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de juny 1918

dissabte 30 juny 2018

Gori, que ahir anà a Calella —era Sant Pere, festa major— i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és

gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…

torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren seguidament fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.

En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país.

«Quan penso en aquesta alimentació —diu— em poso de mal humor. Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els caragols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el caragol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de pervenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses —aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’univers té algun sentit! —diu en un rapte d’eloqüència—. Els animals, doncs, arriben a la mort sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques!

D’ací en pervenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de melancolia…».

Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.

Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa. Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos —pocs però bonics— solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada