Arxiu de la categoria ‘religió’

18 de març 1919

dilluns 18 març 2019

Nit. Em quedo sol a la cambra de la dispesa. Vigília del meu sant. Recordo que molts anys enrere, a Palafrugell, en tal nit com aquesta, passaven colles d’homes per les cases que cantaven els goigs.

«Sed, José, nuestro abogado — en esta vida mortal», deien. Perfectament. Hom els donava mitja dotzena d’ous i se’ls havia de pregar que no cantessin més. Recordo una veu d’home, prima i destrempada —d’un home que tenia les faccions una mica cavallines, amb un crani pelat i lluent que cantava amb les seves enormes mans agafades a les petites solapes de l’americana, com si fos agafat als ferros d’una retxa. Però tot això és tan llunyà i tan vell!

 

Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys: «Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per comprendre res de les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre de memòria com si fos la gramàtica. Deia les oracions ràpidament, sense pensar en el significat de les paraules, com un pur exercici mnemotècnic. Entrat al llit, m’era impossible de recordar res. De l’església en recordo coses extravagants: m’atreia més la contemplació de les petites guspires que feien les partícules de pols flotants en les garbes de llum policroma que els mateixos oficis; més els vestits dels capellans i llurs veus que els sermons de la trona; els pèls del bigoti i de la barba d’una pobra senyora escarransida que sempre es posava a primera fila que qualsevol consideració transcendent».

Ara em demano si aquest fragment respon a la realitat. Literàriament el fragment és molt pobre, però que respon a la realitat d’aquella època em sembla indiscutible.

 

Tinc moments de fatiga. Sento intermitentment moments de depressió —generalment sense una causa precisa. Sentir-se vell a vint-i-un anys, és clar, fa riure. El cert és que, sovint, em vénen ganes d’evadir-me, de recloure’m al mas i anar al llit com les gallines —o d’anar a viure a Aigua Xallida, tan assolellada, tan remota, amb el cel i la mar tan radiants, tot adormit al sol en la remor dels pins… La sensació física precisa —quan no sóc al llit— d’anar pel món enganxat a un carro m’exaspera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de març 1919

divendres 8 març 2019

Balzac.

Escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac —Mesmer, Gall— fan riure.

 

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

 

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

 

Adorna molt una família tenir un fill a la universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

 

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda —que és una cosa conspícua i sòlida. L’escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

 

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

 

De Nietzsche, Crepuscle dels déus: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la que no resisteix mai».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de novembre 1918

dilluns 12 novembre 2018

 

A primera hora del matí, la notícia de l’armistici, que l’arribada dels diaris confirma. S’organitza una manifestació davant de la qual es posa l’orquestra amb bombo i platets. Entusiasme sense gravetat, superficial —una mica gratuït. Si no és parlotejar quatre anys i mig pels cafès, ¿què hem fet per arribar a aquest resultat? El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurset mogut per l’alcohol.

Passejant pels carrers trobo el campaner, Paguina, que circula fumant un caliquenyo. Em diu:

—La casa de Palafrugell on la derrota d’Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d’avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar…

Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.

 

 

 Voluntaris catalans a la Guerra Gran

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 de novembre 1918

dissabte 10 novembre 2018

Diumenge. — Trobo la senyora Carme Girbal (la cunyada del senyor Esteve Casadevall) al carrer de Cavallers, que ve de l’ofici. Sembla una velleta conservada en una vitrina. Va admirablement ben vestida. La seva cara pàl·lida i rosada, els seus cabells blanquíssims, són una cosa de miniatura. La seva presència em posa davant les taronges polides dels seus tarongers dins de les taques de sol del seu hort clar, ordenat, perfecte. Parla amb una calma antiga. Em diu:

—Vaig a una reunió de les filles de Maria… Tinc molta pressa. Hem de parlar del tridu de la Puríssima… Encara no tenim predicador… Mai no ens havíem trobat en un cas així!… Quin món, Verge Santíssima! Quin compromís!

 

A Alemanya tothom abdica.

 

Ha fet un dia trist —un dia perillós i ofensiu, justificador de qualsevol juvenil ximpleria. Un d’aquests dies que us sentiu com buidats per dins. He fet considerables esforços per no naufragar en una casa qualsevol. Però arriba que us pregunteu: esforços, ¿per què? ¿De què m’han de servir?

 

El judici de Nietzsche «la bellesa és el risc», ¿què vol dir? Vol dir potser que la bellesa és el contrari de l’esperit que impera en aquest país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’octubre 1918

dimecres 10 octubre 2018

 

Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària (que inicialment havia d’ésser filosòfica) atacant Balmes. Balmes era el filosop més important del país, i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filosop es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle —Ors tenia vint anys— que digué que amb el Criteri a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat —ni és possible que se li tanquin— mai més.

Tot el que Balmes, com a filosop, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somniatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.

No és la meva intenció de presentar ara —ni mai— un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.

 

La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.

 

El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.

De vegades penso en la quantitat tan impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.

La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.

 

Gori sol dir:

—El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.

—Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?

Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.

 

Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.

 

Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada