Arxiu de la categoria ‘religió’

21 d’abril 1919

diumenge 21 abril 2019

Dilluns de Pasqua. — Es celebra, com cada any, l’aplec al santuari de Sant Sebastià i la processó de les cuques. Des de la creu de terme, hom beneeix els camps, i les cuques —els paràsits i els insectes de les plantes— queden, si no mortes, considerablement esmorteïdes. És bonic. Durant segles i segles, l’únic insecticida ha estat aquest. Els esperits forts —a l’Empordà n’hi ha molts— diuen: és grotesc. No. Grotesc, no. És admirablement ben intencionat. La llàstima és que l’eficàcia fos tan petita.

Entro un moment a la capella: el minúscul sant Sebastià, vestit amb la casaca blava i els pantalons vermells, l’espasa a la cintura, els cabells al vent sota el tricorni, és molt elegant i esvelt.

Una rosquilla, una mica agra, que menjo em produeix a l’estómac una molèstia somorta que em dóna un mal humor persistent.

Al cafè, Lluís Medir, que llegeix el diari, el llença sobtadament sobre la taula amb un gest d’impaciència i diu:

—El món és una olla…

—És clar que ho és! —diu Frigola amb una rialleta freda—. ¿I doncs què us pensàveu? Si no us haguéssiu fet, prèviament, tantes il·lusions, hauríeu pogut acabar de llegir les bestieses del diari com si res.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 d’abril 1919

dimecres 17 abril 2019

Dijous Sant. — Trobo Hermós, mudat com un senyor. Continua a Calella, amb la família Barris, però se’n vol anar. Troba que l’hivern ha estat llarguíssim. Troba que la vida a Palafrugell és d’un avorriment desesperant. Voldria viure, solitari, vora mar. Amb un bot, quatre cordelles, un volantí i una potera seria feliç. Navegaria —em diu— amb el car a la falca. Després afegeix:

—Ara haig de jugar al tresillo amb la mamà Rosa, menjo pollastre cada dia, m’haig de posar sabates per anar a visitar el Monument. No puc més…

 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també un joguet fet amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri descomunal, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

¿Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació —i realitzat només simbòlicament?

Aquesta tarda he constatat que hi havia moltes menys criatures a matar jueus que en el meu temps. En aquella època hi havia totes les criatures del poble de casa bona. Avui hi havia les més estripades: hom els deu haver donat un tall de pa i xocolata perquè vinguessin a matar els jueus. D’aquesta manera, la tradició s’haurà mantingut un any més.

Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc.

 

Al cafè hi ha un fum tan dens que amb dos o tres amics pugem carrer de Pi Margall amunt i després arribem fins a l’alzinar d’en Frigolet. Aquest bosc d’alzines és una meravella. Aquest arbre, tan noble, fa una ombra remorosa, flonja, clara, arrissada. Passem dues hores divinament.

 

És curiós: el primer que fa una persona a Palafrugell en trobar-se malament, en constatar que li ha sortit un gra en qualsevol part del cos, és posar-se un mocador de seda blanca al coll. N’hi ha que quan arriben a una determinada edat se’l posen i ja no se’l treuen més. ¿Serà que volen donar a entendre que estan en perill?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de març 1919

dilluns 18 març 2019

Nit. Em quedo sol a la cambra de la dispesa. Vigília del meu sant. Recordo que molts anys enrere, a Palafrugell, en tal nit com aquesta, passaven colles d’homes per les cases que cantaven els goigs.

«Sed, José, nuestro abogado — en esta vida mortal», deien. Perfectament. Hom els donava mitja dotzena d’ous i se’ls havia de pregar que no cantessin més. Recordo una veu d’home, prima i destrempada —d’un home que tenia les faccions una mica cavallines, amb un crani pelat i lluent que cantava amb les seves enormes mans agafades a les petites solapes de l’americana, com si fos agafat als ferros d’una retxa. Però tot això és tan llunyà i tan vell!

 

Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys: «Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per comprendre res de les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre de memòria com si fos la gramàtica. Deia les oracions ràpidament, sense pensar en el significat de les paraules, com un pur exercici mnemotècnic. Entrat al llit, m’era impossible de recordar res. De l’església en recordo coses extravagants: m’atreia més la contemplació de les petites guspires que feien les partícules de pols flotants en les garbes de llum policroma que els mateixos oficis; més els vestits dels capellans i llurs veus que els sermons de la trona; els pèls del bigoti i de la barba d’una pobra senyora escarransida que sempre es posava a primera fila que qualsevol consideració transcendent».

Ara em demano si aquest fragment respon a la realitat. Literàriament el fragment és molt pobre, però que respon a la realitat d’aquella època em sembla indiscutible.

 

Tinc moments de fatiga. Sento intermitentment moments de depressió —generalment sense una causa precisa. Sentir-se vell a vint-i-un anys, és clar, fa riure. El cert és que, sovint, em vénen ganes d’evadir-me, de recloure’m al mas i anar al llit com les gallines —o d’anar a viure a Aigua Xallida, tan assolellada, tan remota, amb el cel i la mar tan radiants, tot adormit al sol en la remor dels pins… La sensació física precisa —quan no sóc al llit— d’anar pel món enganxat a un carro m’exaspera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de març 1919

divendres 8 març 2019

Balzac.

Escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte —un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac —Mesmer, Gall— fan riure.

 

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

 

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de La Sociedad i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes dóna la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

 

Adorna molt una família tenir un fill a la universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

 

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda —que és una cosa conspícua i sòlida. L’escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

 

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

 

De Nietzsche, Crepuscle dels déus: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la que no resisteix mai».

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de novembre 1918

dilluns 12 novembre 2018

 

A primera hora del matí, la notícia de l’armistici, que l’arribada dels diaris confirma. S’organitza una manifestació davant de la qual es posa l’orquestra amb bombo i platets. Entusiasme sense gravetat, superficial —una mica gratuït. Si no és parlotejar quatre anys i mig pels cafès, ¿què hem fet per arribar a aquest resultat? El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurset mogut per l’alcohol.

Passejant pels carrers trobo el campaner, Paguina, que circula fumant un caliquenyo. Em diu:

—La casa de Palafrugell on la derrota d’Alemanya ha produït un efecte més trist ha estat la rectoria. El dia d’avui ha estat un dia de por, de nerviositat, de malestar…

Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.

 

 

 Voluntaris catalans a la Guerra Gran

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada