Arxiu de la categoria ‘religió’

10 d’octubre 1918

dimecres 10 octubre 2018

 

Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària (que inicialment havia d’ésser filosòfica) atacant Balmes. Balmes era el filosop més important del país, i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filosop es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle —Ors tenia vint anys— que digué que amb el Criteri a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat —ni és possible que se li tanquin— mai més.

Tot el que Balmes, com a filosop, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somniatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.

No és la meva intenció de presentar ara —ni mai— un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.

 

La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.

 

El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.

De vegades penso en la quantitat tan impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.

La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.

 

Gori sol dir:

—El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.

—Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?

Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.

 

Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.

 

Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de setembre 1918

dijous 20 setembre 2018

La família.

L’àvia Marieta quedà vídua molt jove. El seu marit —el meu avi— fou enterrat al cementiri de Llofriu. Aquest cementiri era llavors —com en molts pobles de pagès— al costat de l’església, a la porta de l’església. A causa d’aquesta proximitat —i sens dubte per moltes altres raons— l’àvia Marieta prometé no anar mai més a missa a Llofriu i ha complit la prometença. Fa anys i panys que no ha vist el cementiri de Llofriu. L’àvia Marieta adorava el seu marit.

Tot això s’ha de posar en relació, potser, amb la por que fan, en el país, els morts i els cementiris. El pànic que produeixen és literalment indescriptible. Hi ha persones que viuen amb l’obsessió de familiars o d’amics perduts i que no entrarien, per res del món, en el cementiri en què són enterrats. Si hi van —i encara!— el dia de Difunts és perquè hi acudeix tanta de gent. El brogit exterior converteix la seva anada en un passeig. En els cementiris —en dies ordinaris— no hi sol haver ningú, i en els de pagès, especialment, no hi entra ànima vivent. De vegades, per curiositat, he tractat d’entrar en un cementiri rural i no he trobat la clau enlloc —com si s’hagués fet fonedissa.

Un determinat gust cenotàfic ha popularitzat les tíbies encreuades i els caps de mort. Això ha fet perdre prestigi als cementiris i ha afeblit la memòria dels difunts. Imaginar una persona que s’ha estimat en forma de calavera ha d’ésser horrible —humanament inaguantable, superior a les forces físiques. Només es poden recordar persones que la memòria ressuscita.

Fratelli a un tempo stesso amore e morte —diu Leopardi— ingenerò la sorte… Sí, això passa molt sovint. Les persones desapareixen en el moment que ens són més necessàries. Però per als vivents l’agermanament fatal de l’amor i la mort és humanament inconcebible.

 

La meva mare no té pas una disposició cega a creure en miracles, i, com que és una persona tan poc convencional, no s’està pas de dir-ho. Per contra, la tia Lluïsa està sempre al corrent de les revistetes miraculistes i sempre disposa de dues o tres impressionants curacions per explicar i tota mena de prodigis produïts per la misteriosa intervenció sobrenatural. Quan tracta d’encolomar a la meva mare aquestes adorables fantasies, ha de parar ràpidament i en sec.

—Mira, Lluïsa —li diu—, no em vinguis amb orgues! Tinc molta feina…

Avui, en el moment d’explicar la intervenció celestial en el salvament econòmic d’una persona que ha fet fallida —notícia de revisteta— la meva mare li ha dit:

—Per favor!… Tot té un límit!

La senyora Maria —tothom coneix la meva mare amb aquest nom— és una catòlica fervent: no deixa mai de complir ni d’anar a missa faci el temps que faci. Ha d’estar molt malalta per deixar d’anar a l’església. A l’hivern, quan plou, fa fred o neva, o simplement si la tramuntana és massa forta, la tia Lluïsa troba que podria ésser dolent per a ella arriscar l’aventura de sortir de casa. Així, es queda al costat del braser o al llit. Té grans condicions de malalta imaginària i sempre es queixa. Trobar una excusa per no complir li és facilíssim.

 

La tardor.

L’època de l’any que a Palafrugell circula, a la nit, menys gent pels carrers és ara, en aquests temps d’inicis de tardor. Quan hom sent que uns joves fan serenata, en la foscor d’un carrer, sota una o altra finestra, podeu estar segurs que som a la primavera. En cap altre temps de l’any no sentireu cantar sota d’aquestes obertures —per més fascinadora i urgent que sigui la bellesa tancada a dins. Quan, a una hora qualsevol de la nit, passeu per tres o quatre carrers i no trobeu ànima vivent és que som a la tardor —indefectiblement. La vida de la gent segueix la minva i la progressió de la llum. És a la tardor que es fa la vida d’hivern. Quan floreixen els ametllers —en plena fred— l’aspecte és ja de primavera.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’agost 1918

dimecres 15 agost 2018

La Mare de Déu d’agost. Sant de la senyora de la casa: de la mamà. Concentració familiar al Canadell.

Ha fet un dia de sol rabiós, rutilant, enlluernador. Gargal fresc al matí. Llebeig fresc, impetuós, a la tarda.

La sortida d’ofici ha estat molt brillant. Les senyores s’han encotillat; els homes s’han vestit. Les senyores s’han posat les mitges fines, les sabates de doré —aquestes sabates que irradien un color moradenc, violeta industrial, que sembla pujar cames amunt— i el capell. Els capells són de gran volada i tenen unes plomes que cauen sobre l’espatlla.

Mossèn Narcís ha dit la missa lentament, enmig d’un gran silenci: només es sentia el soroll metàl·lic de les barnilles dels ventalls de les senyores i la mica de tos dels bronquítics recalcitrants. La quantitat de joies insignificants exhibides m’ha semblat excessiva. A l’estiu, les joies fan calor. És estrany.

Els senyors anaven vestits com a l’hivern: amb vestits foscs. Tot plegat semblava una ménagerie completament domesticada i excessivament cursi i convencional —una ménagerie que no excloïa, de tota manera, la presència d’algunes faccions d’autèntica ferocitat, d’una avidesa ineluctable. Els bastonets que portaven els senyors accentuaven la nota convencional, fins gairebé la molèstia. Aquests bastonets corbats de dalt, de virolla rutilant, són d’una superfluïtat que només de veure’ls us porta a sentir-vos entrebancat. Sembla que, a cada moment, us els han de posar entre cama i cama i fer-vos la clau.

L’església de Calella —en l’edificació de la qual jugà un paper decisiu el meu oncle don Esteve Casadevall— té un sostre blau aigualit. Sobre aquest blau hi ha unes estrelletes que semblen de pasta de sopa, que a mi em produeixen un entendriment de cartolina postal. Tot això forma part d’un sistema de sentiments religiosos que són literalment inexplicables per excés de familiaritat. Sota la volta estrellada, en l’àmbit de la petita església, hi flotava una olor de polvos d’arròs i de locions a la violeta concentrada. Però era una mera olor d’interior: a la porta, el gargal viu, saturat de pinassa, d’argelaga, de fonolls, de llistó, de marisc, s’emportava la màscara de perfum com una ploma ingràvida. La gent quedava com despullada.

L’àvia Marieta, que és persona de missa de set, ha assistit a l’ofici una mica desplaçada. Anava cuirassada de negre: mocador negre al cap, vestit negre —tres o quatre refajos— i sabates de taló baix, negres. La seva forma, entre popular i severa, antiquíssima, m’ha semblat una de les més elegants de l’ofici.

Sortint de l’església, una part de la gent s’ha dispersat. Però els amateurs s’han posat a l’ombra de la façana de la rectoria i les senyores han anat desfilant lentament pel seu davant. ¿Quants adulteris? Potser cap. El país és molt morigerat, ple de virtuts exemplars.

Quan l’església i la petita plaça han quedat buides, mossèn Narcís ha agafat el seu bastó de bruc lluent, s’ha posat el solideu i ha anat a felicitar les Maries. Al Canadell n’hi ha una gran quantitat. Mossèn Narcís ha anat passant per les cases afectades per la diada: ha fet un moment de tertúlia als jardinets minúsculs, sota l’ombreta de les acàcies de bola, esclarissada. Li han anat donant l’ombreta com aquell que ofereix la capsa de rapè. Mossèn Narcís parla lentament. Té els ulls tristos i la pell de la cara rogenca —les orelles d’un color d’albercoc de secà. Sembla predisposat a l’atac apoplèctic. Té el temps molt just. No pot arribar a formular tot el que voldria dir. Mentre proclama les seves felicitacions i elabora els seus auguris de felicitat, passa per les cases el carro d’en Josepet Batlle, carregat de cabassos i d’encàrrecs: els dolços, els melons, les xíndries, els moscats. Tot això arriba amb l’olor de raça llatina que fa Josepet, el qual fa més de vint anys, almenys, que no s’ha banyat. Es produeix un parlar incoherent:

—Digui, digui, mossèn Narcís… Aquests melons són els nostres… Mossèn Narcís, és massa amable… Tots ens trobarem al cel, és clar, si Déu vol… Ara falten els braços de gitano… Són els de can Quica… Sí, sí, els encarregats… Si no fos per la Mare de Déu, ¿de qui ens podríem refiar?… No parli més, mossèn Narcís, és tan clar… Els melons s’han de posar al pou, de seguida… La fruita calenta… Passi-ho bé, mossèn Narcís… Quedi’s a dinar… ¿Vol quedar-se a dinar?

Mossèn Narcís s’acomiadava i el carro seguia darrere d’ell com un element de pertorbació ineluctable. A cada casa on hi havia una Maria es produïa el mateix parlar desorbitat, incoherent, la mateixa barreja de confiteria religiosa agrària.

El bany de mar és agradable. Per la Mare de Déu d’agost es produeix el bany de mar més deliciós de l’estiu. Però hi ha en totes aquestes coses una gradació dilatadíssima en la sensibilitat. Cada persona és un món. Al meu entendre, el bany de mar és agradable com a sorpresa: per la curiositat que produeix la immersió en un medi diferent, inhabitual. Les casetes de bany, al Canadell, no són mai totalment privades, absolutament particulars. Hi ha sempre un punt de promiscuïtat. En aquestes casetes de bany ningú no es despulla amb naturalitat. A tothom fa una certa cosa. Fa tants anys i panys que anem vestits! Jo, que de petit havia anat molt descalç i ho trobava agradabilíssim, tolero d’anar-hi, encara, sobre la terra, sobre la sorra, sobre els rocs; em fa venir pell de gallina, en canvi, d’anar descalç sobre els rajols d’una habitació —sobretot sobre una habitació enrajolada de mosaic— o veure-hi passar algú descalç.

Nedar és agradable, però la immersió en la mar m’ha produït sempre una gran opressió al pit. Altres s’hi mouen amb més facilitat —potser amb més naturalitat. Amb naturalitat completa, potser ningú. L’home és un animal del medi eteri —més que de l’element líquid. En general està feblement construït per viure a l’aigua. Els pescadors, els mariners, es banyen de petits i arriben a saber nedar. De grans no es banyen mai. Senten una mena de terror davant de la immersió en la mar. Deu ésser perquè amb la pressió de l’aire en tenen prou… i de vegades massa.

A la una es sent a cada casa un sorollet de plats, de forquilles, culleres, copes i ganivets. Paren taula. A la una i cinc la platja queda buida i tothom seu al seu lloc amb aquella cara de fred i de gana que dóna el bany: la cara xuclada, el nas vibràtil, els ulls brillants.

Dinar de Santa Maria: arròs de peix, sobre un sumptuós sofregit; llagosta guisada; pollastre rostit. Després de quinze o vint dies de menjar peix, el pollastre és una novetat exquisida. Dolços, meló, cafè. La rebosteria de Palafrugell —en general d’aquest país— és de gran qualitat. L’aigua de Calella fa un cafè excel·lent. El pare encén una fària de 0,25, de fum deliciós, absolutament lligat amb el perfum del cafè.

Digestió lleugera a l’ombra de les barques. Cap nosa excessiva. La felicitat deu ésser això. ¿Serà alguna cosa més? El senyor Narcís, el rellotger, pesca amb canya, vestit de groc canari, sota un capell de palla, a la roca del Barret.

A la tarda envaeixen la platja alguns grups de pagesos. Vénen a rentar-se els peus. L’aigua els fa basarda. Un pagès d’aspecte taujà, la gorra enfonsada, fa un esgarip en sentir-se l’aigua sobre el turmell. Banyen els animals. Poc. Els deixen una estona arran de platja amb l’aigua sota el ventre. Els cavalls, les eugues peludes fatigades del batre, immòbils, miren una hora seguida l’horitzó amb un ull d’estupidesa i d’enyorament.

Al vespre, ball de manubri, sota els llumets d’acetilè. El vent bufa d’una manera trista i petita. El cel és borrós i d’una opacitat blanca. Es sent, llunyà, el soroll sord de la ressaga en el coster. Tot sembla tenir un punt de caiguda en la fatiga. Al llit, els llençols, lleugerament humits, semblen lligar-se amb el propi entresuament. Una galta freda i una de calenta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juliol 1918

diumenge 15 juliol 2018

He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.) La calor rabiosa ha acabat amb la indefectible tempestat de trons i llamps i pedregada… sí, la pedregada justa per destruir la collita de les vinyes. Les delícies maternals de la naturalesa! Veure els llamps tan pròxims, fosforescents, morats, violacis, ensofrats de groc, carminats, darrere la densa cortina blanca, fantasmal, del calabruixó, és un espectacle que mai cap escenari no podrà vagament imitar —per més fastuós i enlluernador escenari que sigui. No hi haurà mai cap morena Salomé el perfil de la qual pugui comparar-se al zig-zag d’un llamp clavat a terra, ni cap vel de Salomé més fascinador que els vels —boirina blavenca, lleu, brodada— d’una pedregada.

Però la frescor ha estat de poca durada.

Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les Faules d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la Gramàtica catalana de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels Diàlegs de Lluís Vives.

He trobat també uns llibres de batxillerat i de carrera, del meu pare i de l’oncle Martí, i una quarantena de quilos de llibres d’anar a missa que foren propietat del senyor Esteve Casadevall. Res. Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure’m arribar amb un «altre» llibre, no es pot estar de dir:

—Malaguanyats diners!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de juliol 1918

dilluns 9 juliol 2018

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures —en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta— de romandre sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que —si per atzar hi pensa— ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És dir: trobem natural que els altres es morin i absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort —en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple—, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M’ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m’han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em depassen de quinze anys —almenys. Això m’ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes —els diners, la sensualitat, el ventre— són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d’immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment a penes ningú el comprèn i ben poca gent l’obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És dir: la il·lusió de la immortalitat de l’esperit es fa, en general, molt més difícil d’entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls els que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres els que ens ocultem —puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, ¿què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el Diari, que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure a la nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l’escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s. d. v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, qui trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada