Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària, que inicialment havia d’ésser filosòfica, atacant Balmes. Balmes era el filòsof més important del país i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filòsof es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle –Ors tenia vint anys– que digué que amb el «Criteri» a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat –ni és possible que se li tanquin– mai més.
Tot el que Balmes, com a filòsof, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somiatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i a Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.
No és la meva intenció de presentar ara –ni mai– un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.
.
La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És a dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.
.
El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.
De vegades penso en la quantitat impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.
La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.
.
Gori sol dir:
–El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per a fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per a veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.
–Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?
Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.
.
Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.
.
Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.
En una gradació de temes molt estudiada, avui anem, de Balmes i d’Ors, passant per la literatura catalana, la sensualitat, el matrimoni, la ganduleria, fins a la comparació final de màquines amb animals. Quina barreja, podem triar i remenar!
Només un petit comentari; si busqueu el paràgraf que comença dient “La literatura catalana d’avui…” en l’edició de quiosc (tapes blaves) del 2004 hi podreu llegir aquesta errada d’edició: “La literatura calana d’avui…”
Ostres! per a mi aquesta és la millor anotació del quadern gris. Hi entra tot i tothom rep una fibalada: els comerciants per als que el món s’acaba darrera del taulell, els estudiants de màsters de ximpleries, la dificultat de viure sense treballar en aquest país, les dones, els profetes de la joventut eterna, el matrimoni, els avenços tècnics.
Sobre Balmes. No l’he llegit. M’agrada la paradoxa del sacerdot que fa marxar un negoci i que escriu tractats filòsofics de manera complicada.
Balmes és el símbol de l’artista que ha de treballar en alguna cosa que no té res a veure amb el seu art, que no pot fer el gandul. Que ha de tocar de peus a terra com a condició per poder volar, com tants d’escriptors.
Sobre Carner: “el seu complicadíssim joc mental és inassolible”, diu Pla. Hi ha un poema d’aquest autor, que és un exemple d’aquest joc mental, “Cor fidel”: “Jo sé d’on ve l’inesgotable foc/ que animarà la morta polseguera”: insuperable, per a mi, per als inconsolables.
La referència a Balmes en els termes que ho fa Josep Pla és perfecte. Certament era i encara a vegades és , exemple de pensament propi ( tan de Catalunya com per a la resta de l´Estat). Pero ja aleshores i també ara , es discutible al seu nivell per esser comparat amb els grans filòsofs europeus ( de fet el mateix passa amb Ortega i Gasset , que aquí es té per un filòsof mentres que a Alemanya el tenien més aviat per un periodista)
Les màquines del 2008 han atrapat el moviment de les orelles dels gats joves de 1918, com el cinema del 1918 va atrapat el pas de l’oca d’un soldat de 1828, ho sento. Tot el que sembla impossible ara, ho deixa de ser al cap de noranta anys, excepte la matèria de la qual està fet el nostre cervell. D’aquí noranta anys, però, també això estarà superat, o aniquilat, encara que no per medis naturals evolutius, és clar.
M’agrada el que diu l’Helena sobre l’artista que ha de tocar de peus a terra.
“La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies!”
Ahh, llegir això de la ploma del propi Pla és perfectament reconfortant per a la resta de mortals, els que de veritat ens estavellam contra la llengua; és com quan en Phelps va estar a punt de perdre la tercera medalla perquè li entrà aigua dins les ulleres de nedar…
Quanta raó, Eduard, i quina comparació més exacta i ben trobada per referir-te a la lluita per expressar-nos. Les dificultats de la llengua, sí, però sobretot les pròpies dificultats personals!
Ens movem en un camp ja conegut, amb les variacions perpètues, com els cànons musicals: això que diu avui, no ve a ser allò que deia almenys, parlant de Carner, el 6 de maig?