Les persones de la meva edat –i fins i tot les que tenen algun any més– devem haver llegit M. Joseph Joubert, no solament amb gran profit, sinó amb una autèntica delícia. La insistència que ha posat i posa Eugeni d’Ors a fer-nos-el llegir és un dels més grans favors que li devem.
«Quan isolant la facultat raonadora de totes les altres facultats –escriu Joubert– un hom arriba a fer tornar abstracte, als ulls del propi esperit, allò que hi ha de més real i fins de més sòlid en el món, pels sentits i pel cor, aleshores, tot és dubtós, tot esdevé problemàtic i tot té contestació. ¿Que us parlen d’ordre, de bellesa? No hi ha per a la facultat raonadora més que sí o no, absències o existències, unitats o no-res.»
Ara bé…
«La veritable metafísica –diu sempre Joubert– no consisteix a tornar abstracte allò que és sensible, sinó a tornar sensible allò que és abstracte, aparent allò que és ocult, imaginable, si es pot, allò que no és sinó intel·ligible, intel·ligible, en fi, allò que és esvanívol per l’atenció.»
Per a les persones que, com jo, tenim una mena d’incapacitat biològica per a la metafísica, que sentim davant de la paraula la forma més activa del sentit del ridícul, que considerem que la pretensió de tancar l’ànima humana dins l’estretor de la lògica formal o d’un qualsevol sistema és d’una petulància grotesca, aquests textos són capitals. Jo sento que per anys que passin no els oblidaré. La seva lectura fou com un impacte en el punt precís.
.
Què hem de fer? ¿Què és més adequat i plausible, el vox populi, vox Dei, o el vox populi, vox stultorum?
¿Qui seria capaç de decidir-se al marge de l’empirisme? És un d’aquells problemes davant dels quals sentim que haurem de meditar tota la vida en la seguretat de no poder-ne treure l’aigua clara. Després de meditar tota la vida, us morireu i l’aigua continuarà igualment tèrbola.
La primera virtut que es necessita per a dedicar-se a la literatura –a la novel·la, per exemple– és candor, ingenuïtat. Els escriptors s’interessen per les coses dels altres, tracten de comprendre la gent, s’ocupen dels altres. ¿Hi pot haver res més pueril, més infantil?
.
Conversa de cafè.
–Què s’entén per un enterrament important? –sento que pregunta un home amb una lleugera punta de sarcasme a la cara.
–Un enterrament important és un enterrament amb les setanta persones la presència de les quals en el seguiment li donen una importància notòria.
–¿I qui són aquestes setanta persones la presència de les quals dóna importància als enterraments?
–Són les setanta persones que disposen de roba adequada per a anar a un enterrament.
Disposar de roba per anar a un enterrament. El meu avi explicava que el seu avi eren set germans, masovers, molt pobres. Els diumenges deixaven unes sabates noves a mig camí de la masia i l’església. I se les anaven passant per anar a missa amb les sabates noves. I a mig camí perquè així les sabates duraven més. Això ho feien als oficis dominicals, aquella gent haurien anat a pocs enterraments importants.
“Els escriptors s’interessen per les coses dels altres, tracten de comprendre la gent, s’ocupen dels altres. ¿Hi pot haver res més pueril, més infantil?”
Quin pensament més profund, i tan poc obvi. I la resposta és que sí: lloar-los o condemnar-los moralment, en base a aquesta aparença de comprensió…
“…el vox populi, vox Dei, o el vox populi, vox stultorum…” (la veu del poble, la veu de Déu, o la veur del poble, la veu de l’estupidesa). No crec que això fos escrit amb voluntat d’arribar absolutament a tothom, però si a molta més gent de la que ens pugui semblar avui dia. Mentre llavors, aquesta gràcia tenía un punt d’humor cult, però relativament popular, avui seria considerada d’un elitisme irrespirable i, en conseqüència, titllada d’esnob. El llatí era abans conegut per tota persona considerada mínimament culta, mentre que ara… A començaments de segle XX, Unamuno -qui no destacà per la seva sensibilitat cap al fet català, precisament- sembla que digué alguna cosa com “Cualquier español considerado culto debería poder leer literatura catalana sin traducción”. Fem un cop d’ull superficial al panorama. Després mirem d’endinsar-nos hi. Llatí? Català? Cultura? Aquells eren altres temps, certament. Les nostres màquines actuals milloren el moviment de les orelles dels gats joves però jo no sé llatí, per exemple.
No anem bé per aquesta banda, crec.
Jo crec que la veu del poble és la veu de l’estupidesa: ho serà sempre que la tendència, a l’hora d’opinar sobre la pena de mort, sigui que aquesta és necessària. Una “ignorància estupenda”, que deia el Jordi Llovet.
La insistència que va posar Eugeni d’Ors perquè la gent llegís (en francès) les obres de Joseph Joubert no s’ha convertit, que jo sàpiga, en cap traducció al català de les seves obres. És una llàstima! A veure si alguna editorial catalana s’anima a publicar la seva obra, traduïda al català.
“És una llàstima”, dius, Antoni, i també ho crec. Però sobretot, davant de mancances com aquesta i altres potser més grosses i tot, el que sento és vergonya. I, d’altra banda, si els editors fossin una mica espavilats, només resseguint les lectures de Pla, fent-ne una tria si volien, podrien fer unes col·leccions tan meravelloses com útils.
Sí senyor, Ramon, és una vergonya! La cultura catalana no s’ho mereix. A veure si ens fan cas!!
Llegeixo avui al diari que Proa ha tret una edició dels ‘Pensaments’ de Joubert.
Gràcies Ramon, per la bona notícia. El compraré.