De vegades penso en la ciutat de Figueres. És un lloc on m’agradaria viure –o almenys on em sembla que viuria fàcilment.
Ja fa uns quants anys que conec la vila. Hi vaig anar per primera vegada a deu anys, a examinar-me d’ingrés de batxillerat. Hi vaig tornar l’any següent per als exàmens de primer curs. Aquest malson dels exàmens no aconseguí ofegar l’efecte agradable que em produí la ciutat. El vell convent de franciscans convertit en «Instituto General y Técnico», no aconseguí deformar-me el claríssim efecte que em féu. Després, en el curs dels últims anys, hi he tornat alguna vegada i la primera impressió s’ha mantingut sempre.
El primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres. Per a arribar-hi, vaig haver d’agafar el primer tren seriós, el tren gros, com llavors se’n deia. La ciutat fou el primer nucli urbà que hagués vist en ma vida. La Rambla fou el primer carrer construït que veieren els meus ulls. L’Hotel París, el primer hotel que la vida m’oferí. El primer restaurant en el qual he menjat fou el restaurant Roig de la Rambla. Em donaren uns rogers a la brasa, amb un picat d’all i julivert, que em semblaren magnífics. En els cafès de Figueres vaig ingerir els primers cafès no casolans de la meva existència –i això té una certa importància per a un home que després ha freqüentat els cafès amb tanta assiduïtat. La primera llibreria que he freqüentat fou la llibreria Canet, de Figueres. Llavors estava situada al capdamunt de la Rambla, a l’angle de la Pujada del Castell. Era un racó petit i entaforat, però s’hi estava molt bé. Abans d’anar a Figueres havia vist algun soldat solitari i escadusser i allà vaig veure desfilar un batalló; no havia vist mai militars i allà en vaig veure de totes les categories; diré, tot passant, que no em feren pas l’efecte que em pensava que em farien. Abans d’anar a Figueres, sabia el que eren les sardanes, però fins que les vaig sentir tocar a la Rambla no vaig adonar-me del seu encant. Abans d’anar a Figueres, sabia més o menys el que era la gramàtica –ho sabia, potser menys que més–, però només vaig saber el que la gramàtica pot fer sofrir després d’haver-me examinat davant de tres solemnes estaquirots de l’«Instituto General y Técnico».
Tot això, per mi, és importantíssim, perquè forma part de l’entrellat profund de la vida –de la madeixa de realitats i de somnis que constitueix la vida íntima.
Fins al meu primer viatge a Figueres, la vida em semblà una cosa; després, el món em semblà considerablement més complex. La vida està constituïda per un seguit de panorames successius, contemplats des de diferents punts de vista. De vegades aquesta successió és ascendent, de manera que cada nou panorama és contemplat des d’un replà més alt, que permet d’allargar més la vista. La meva primera visió una mica vasta de la vida es produí en el replà de la Rambla de Figueres. No és pas un replà gaire solemne, però té una certa categoria. Almenys, a mi m’ho sembla.
He sentit dir que es pot entrar en la vida amb bona o mala sort. No ho sé. De tota manera, això de la sort em sembla molt estrany i inconcret. El que crec és que, en la formació del nostre esperit, hi intervenen els ambients pels quals hem transcorregut en els anys decisius de la nostra adolescència. És possible que l’admiració que sento per tot el que és burgès, net i lliure, que la creença que tinc en alguna forma de la justícia, de benestar i de diàleg correcte, es degui en certa manera a haver entrat en la vida per la Rambla de Figueres.
Aquesta clara Figueres és una flor de l’agricultura i del comerç, que són activitats humanes de primera categoria. És una ciutat típica de mercat setmanal; però, així com aquesta classe de ciutats solen ésser sòrdides i baixes de sostre, Figueres és una vila oberta, neta i plausible. La proximitat de la frontera projecta sobre d’ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit; és una gran finestra oberta.
Personalment, m’agraden aquests ambients urbans, amb l’esperit que encarna Figueres. M’hi trobo bé. Crec que el que s’anomena una ciutat no és res més que això. Poden existir concentracions humanes més dilatades, més denses… i no ésser-ho. Figueres és una ciutat petita, però és completa. I, si per completa té un encant, per petita encara en té més. Les grans ciutats fatiguen, enerven, són incòmodes, sofisticades i aparatoses, tendeixen a donar una idea falsa de la vida. Les ciutats petites semblen més fetes a la mida de l’home corrent, més aptes per al treball, per a l’oci, semblen oferir una vida més directa. No s’hi perd tant el temps, encara que no s’hi guanyin, naturalment, tants de diners.
Quan vaig a Figueres, em passejo per la Rambla i pels carrers. La ciutat és acollidora i neta. Vaig a veure la plana de l’Alt Empordà des de la pujada del Castell. Paisatge prodigiós, d’una bellesa fascinadora, d’una qualitat incomparable. Quina meravella de cel, de mar i de terra! Els dies grisos afinen el paisatge fins a extrems indicibles. L’aire de tramuntana li dóna una llum, una precisió diamantina. Aquest paisatge us fa sentir l’orgull de formar part d’aquest país. Després, de retorn a la vila, parlo amb la gent. Els figuerencs són una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Les hores passen suaument. Què es pot demanar més?
Sobre Figueres: “La proximitat de la frontera projecta sobre d’ella un esperit tolerant. La frontera no és un límit; és una gran finestra oberta”. Finestra oberta com la d’aquest llibre, com la d’un quadre, com la d’una sortida d’estació de metro, com la de l’escletxa en una paret en ruines, com la de la sortida de la caverna de Plató. A mi aquest tema m’apassiona, crec que és un tema bàsic de la història de l’Art, la Literatura i la Filosofia, que diu moltes coses. No hi ha límit a la vista, però sempre hi ha el marc de la finestra, això sí, la frontera malgrat tot.
Elogi de la ciutat de Figueres que Pla aprofita per fer una declaració de principis: la llibertat, la tolerància, el diàleg amb la gent, l’amor al país, la fascinació pel paisatge, etc.
Hi ha tres personatges relacionats amb la ciutat de Figueres, nascuts o que hi van viure, amb qui Josep Pla hi va tenir una bona amistat: Salvador Dalí, Carles Fages de Climent i Manuel Brunet.
Coincideixo plenament amb la idea de Figueres i ciutat d’en Pla.
Jo, vallessana com sóc, de petita només havia sentit a parlar de Figueres a la meva àvia i sempre relacionada amb el forçòs exili de tants i tans compatriotes a causa de la guerra civil. Per mí era una ciutat mítica.
De gran he tingut la sort de conèixer-la bastant profundament, ja que des de l’any 1979 anem molt sovint de vacances i caps de setmana a Albanyà i Figueres és la nostra ciutat de referència. Des que la vaig conèixer sempre m’ha agradat Figueres, és petita però capitaleja, és cosmopolita, oberta, amb una intensa vida social i cultural,…Jo també penso que s’hi deu viure bé a Figueres.
Vaig tenir l’immens plaer de compartir amb en Pla una considerable quantitat d’hores a la llibreria Canet, a la Rambla de Figueres. Per ell, el local – i la rebotiga, que era allà on es xerrava amb el vell Canet i d’altres persones i personatges – era considerat com una mena de santuari. S’hi trobava, talment, en la seva “salsa”.
D’altra banda – i a benefici d’inventari – va ser a Figueres, al “Motel” Empordà, pàtria del senyor Subirós, gendre del gran restaurador Mercader, on Pla em va fer beure, per primera vegada a la meva vida, un gin-tònic, cosa que mai no li agraïré prou.
Disculpeu l’ego.
Suposo que heu vist l’enllaç en què apareixen –ja en un altre moment, és clar– els personatges esmentats per en Jaume Santacana: Pla, Mercader i Canet
http://www.lletres.net/pla/JP_RamonCanet.jpg
Dos fragments de la “Guia de Catalunya” extrets del capítol en que parla de Figueres (Edicions Destino, 1971). Comparem que s’hi diu, sobre la mateixa ciutat, més de quaranta anys més tard:
“Figueres és generosa, entusiasta, enamorada dels espectacles, tolerant, no pas massa donada a l’estalvi. El figuerenc s’exalta, belluga molt les mans, té un rostre mòbil, animat, necessita caminar per carrers amples. És el poble de Catalunya que, relativament, té més cafès i sales d’espectacles. La gent no para mai. Li agrada cridar.”
“La ciutat no té pas caràcter, certament, però tampoc podem afirmar que sigui una aglomeració qualsevol de carrers i places. És una acumulació absolutament urbana, neta higiènica, confortable, clara. La ciutat és un aparador per als dies de mercat, però és un aparador molt ben posat. Quan s’encenen els llums divago pels carrers de Figueres… Em sembla agradable, la gent vesteix bé, i no hi ha res que em permeti de dir que Figueres no sigui una ciutat i que els figuerencs no tinguin esperit ciutadà. És la única població de l’Empordà que té elements per a ésser una ciutat.”
Ah! En Monturiol també hi va néixer a Figueres. Amb aquest, però, és impossible, per qüestions de pura cronologia, haver-hi coincidit.
Bona tarda.
Algú sap si aquesta entrada fou escrita realment el 1918? És que sinó, no es pot contrastar amb els textos que presenta el Florenci, ja que també seria redactat quaranta anys més tard.
Si no vaig errat, Helena, aquest text no és del 1918 ja que no figura en “El primer quadern gris”, que és el manuscrit original.
Teniu tota la rao, Helena i Antoni.
En tot cas, crec que sí que es poden comparar, ni que sigui una mica, seguint una part del criteri que he proposat: el text que he copiat mira d’adaptar-se, amb tota la professionalitat possible, al que en podríem dir una guia d’autor, mentre que el de l’entrada d’ahir té una voluntat autobiogràfica, de record de la Figueres que va ser. Està clar que si volem ser rigorosos, ens haurem de carregar la il·lusió de que el text d’avui és del 1918. El rigor abans de tot, amb això estic d’acord. Per a ser encara més exactes, cal dir també que tampoc sé el text suposadament de 1971 segueix fil per randa com el de la primera versió, en castellà, de la mateixa “Guia de Catalunya” publicada el 1961. En Pla diu al pròleg que ell va retocar moltíssim les primeres versions publicades, però ignoro fins a quin punt ho feu amb el que he penjat avui, doncs no disposo d’una còpia de l’original en castellà.
Si fos així, ens trobaríem que al dietari hi trobaríem un text probablement escrit després del de la guía. Jo ho trobo curiós, tot i que gens estrany.