Arxiu de la categoria ‘llengua’

12 de setembre 1918

dimecres 12 setembre 2018

El temporalet continua, petit. Cauen ràfegues intermitents de pluja. A la tarda, el temps s’aclareix i el soroll greu de la mar tendeix a esvanir-se. Entre les boires errants apareixen les taques —blau tendre fresc— del cel.

 

És absolutament torbadora —només cal fixar-s’hi— la semblança que algunes cares de dona tenen amb les cares dels homes. Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible —un cabell.

 

Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.

 

En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: xamosa, joliua, aimia… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser.

jocsflorals

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de maig 1918

dimecres 23 maig 2018

 

Després de la seva llarga reclusió hivernal, la tortuga del jardí ha donat senyals de vida. És possible que faci ja alguns dies que circuli; no me n’havia, encara, adonat. Veig com camina, la closca llistada de groc, per l’ombra que fan els testos d’hortènsies. Treu un cap de rèptil bonari, una cua ridícula, fa anar les potes amb una lentitud xamploia i grotesca.

Ignoro quin incentiu parasitari porta la tortuga a viure en la proximitat de l’home. El gos és un comensal de l’home en totes les latituds i en tots els climes. La rata és un paràsit de l’espècie humana. El gat és un paràsit de les rates. L’home es rodeja d’animals domèstics per devorar-los a taula, amb la forquilla i el ganivet, en la tranquil·litat i la pau de la vida familiar. ¿Què troba la tortuga en les proximitats dels homes i de les dones per aclimatar-s’hi tan perfectament?

Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem cap cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.

Des que la tortuga viu al jardí, hem tingut diferents gossos. Les relacions de la tortuga amb els gossos successius sempre foren dolentes. La tortuga té l’endimoniat costum, que potser no és més que un reflex condicionat, d’orinar-se al jaç del gos. Davant d’aquesta deplorable realitat, el gos s’enfurisma. Quan el gos veu la tortuga se li acosta i amb la pota la inverteix, la gira com aquell que gira un plat soper. La tortuga queda amb la panxa al sol. Amb les potes, la cua i el cap fa tota mena de moviments per redreçar-se. Inútil. No pot redreçar-se. Quedaria amb el ventre enlaire tota la vida si algun de nosaltres no la tornés a posar de panxa a terra. Si el gos veu aquesta operació, lladra desaforadament en senyal de protesta. Així doncs, si la supervivència de les tortugues es deixés al criteri dels gossos, ja se n’hauria, probablement, perdut la mena. Una tortuga invertida, posada al revés, es moriria, a la llarga. No es podria ni redreçar per ella mateixa ni crec que cap animal l’ajudés a fer-ho. Però l’home i la dona, els joves i les senyoretes, i fins i tot les criatures, no podem sofrir de veure tortugues invertides i les redrecem. No sé pas si ho fem per sentimentalisme; ho fem, potser, perquè trobem més horrible una tortuga de panxa al sol —amb la visió del ventre blanquinós, de color de fang— que una tortuga tocant de peus a terra. Així resulta, doncs, que els gossos —en tot cas— són l’esperit maligne de les tortugues i els homes i les dones, la seva providència benigna i adorable.

A la perruqueria llegeixo els papers que publica a L’Esquella Santiago Rusiñol. En general, Rusiñol és inintel·ligible. Escriu el que sol anomenar-se «el català que ara es parla». Les llibertats que es pren amb la ploma a la mà donen als seus escrits un aspecte de monòleg descosit, desmanegat, d’elucubració inconscient. ¿Té alguna cosa a veure la literatura amb la inconsciència?

Ara bé: succeeix, però, que de vegades és possible, en un o altre topant de l’escrit, entendre l’escriptura, i llavors, si el paper no és insignificant, pot arribar a ésser absolutament graciós. La manera d’escriure de Rusiñol no té res a veure, per exemple, amb el que, per a un francès, és una cosa escrita. És una literatura merament parlada, amb tota la brossa del llenguatge corrent més corromput, amb el desordre del monòleg a raig —literatura que, essent malgrat tot en certs moments graciosa, demostra que parlant Rusiñol ha de tenir un interès literalment fascinador.

Les formes més espontànies del seu humor són sempre una mica maquinals —i, per aquesta raó, monòtones. És una literatura que, per llegir-la seguit, es ressent de la falta de sorpresa. Fa infinitament més efecte servida a petites, intermitents dosis. Sempre, però, s’hi troben sortides d’efecte segur.

¿Quins humoristes llegí, de jove, Rusiñol, a París? És el que caldria dilucidar. No cal pas perdre el temps, em sembla, tractant de fixar la influència que pogueren tenir, sobre d’ell, els grans mestres. Els que es deixen influir pels grans mestres demostren tenir una personalitat insignificant. Les influències de papers més petits, de radi molt més curt, poden ésser, sobre una personalitat adequada, sumades i ben digerides, molt més bones, utilíssimes.

 

¿Per què escric aquests judicis literaris? ¿Amb quin dret escric judicis literaris, jo que no sé un borrall de res? Em pregunto: ¿per què duren algunes coses, i altres que ens semblen considerablement millors s’esfumen i es perden? Pur misteri.

No està pas dit, per exemple, que Rusiñol tingui la partida completament perduda. Escriptor relaxat i adormit, desordenat i caòtic, a si l’encerto l’endevino, somnàmbul de la ploma, que no resistiria ni una tallada de cabells, té, però, al seu favor la creació de la figura del senyor Esteve. Posar sobre el paper una idea clara o una figura en relleu, dibuixar una melodia, crear una forma, poden assegurar el nom i la felicitat d’una família —sempre que la família sigui susceptible d’aquesta classe de felicitats, s’entén.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’abril 1918

dijous 26 abril 2018

A certes hores del dia, a l’hora baixa, per exemple, el perfum de les acàcies, que ara comencen a florir, del carrer del Sol és d’una dolçor literalment embriagant, una mica massa ensucrada potser —una olor de cromo, excessivament covada, llepissosa, trista. Acàcia ve d’acant, que en grec vol dir espina. No hi ha res més extravagant a l’acusada sensació que donen ara les acàcies que l’etimologia del seu nom. És una etimologia d’hivern, que en aquests dies de primavera fa un efecte estranyíssim.

Fa dies que intento concretar en poques ratlles la impressió que m’ha fet una recent lectura dEl poble gris, de Santiago Rusiñol.

El llibre podria ésser exacte, excel·lent, perfecte, i no ho és. La idea, la realitat, el tema, la impressió donada en cada capítol no poden ésser més concrets i precisos. Totes les persones que vivim en un poble —encara que aquest poble sigui una mica més agradable, menys aragonès (diríem), menys caricatural que el poble gris— sabem que cada capítol del llibre respon a una realitat observada, directa, indiscutible. Però Rusiñol agafa aquests fets, els desenvolupa, els manipula, els deforma, els exagera, els augmenta o els empetiteix, projecta sobre d’ells el seu monòton mecanisme humorístic i converteix una cosa viva, palpitant, en un joguet, en una banalitat, en una irrisòria maquineta. Davant de la realitat meravellosa, Rusiñol no té cap tacte, és incapaç de la menor delicadesa. La interpreta mecànicament, amb la fredor d’un engranatge, amb la ineluctabilitat d’una roda que produeix frases i col·loca adjectius sempre igualment rusiñolescos. Això fa que, quan es té una certa pràctica en la lectura dels seus llibres, es pugui endevinar, a frase llegida, el que dirà l’autor en la frase següent. Aquesta manera de fer, constatada plana darrere plana, fatiga positivament, sobretot en els moments en què l’autor tracta de fer poesia, car no hi ha res més fatal, en poesia, que endevinar, indefectiblement, després d’una frase, la que ha de venir.

A través de Rusiñol es pot arribar a comprendre, amb claredat, em penso, que la pitjor tara que pot tenir un escriptor és el manierisme.

Rusiñol, que es burla sempre de les màquines —ara acaba de publicar una màquina d’ensucrar maduixes dibuixada per ell—, és l’autor més maquinal de la literatura catalana moderna.

En tot cas, Rusiñol és un cas de dilapidació, de prodigalitat de facultats impressionant, sense precedents.

 

Trobo Hermós al carrer.

Porta una gorra de patró de bou, negra, de seda, una mica de cantó sobre l’orella. Sota la gorra, ara que fa tres dies que no s’ha afaitat i el pèl blanc, com un raspall, punxa sobre la pell negra, presenta un aspecte impressionant de goril·la. Sobre la limfa groga dels ulls li floten uns filaments sanguinis. Agafà les febres a Alger i pren quinina. Té un aspecte una mica pansit.

Anem a la taverna de Gervasi a prendre un vas de vi. No sembla pas que estigui gaire content. Vol anar-se’n a viure, sol, a Aigua Xallida. Està cansat d’anar a servir. «Qui tingui més que sopi dos cops» —diu. Està segur que a Aigua Xallida, amb un bot i quatre cordelles, es guanyarà la vida. «Seré el baró de Cala de Cabres. Ningú no em manarà res. Potser no menjaré gaire, però faré el que em sembli. Per altra part, l’any és dolent. No s’ha agafat cap calamar. Sempre fa mal temps. Quan arribo a casa amb les mans buides penso en el que pensarà donya Rosa i pateixo…».

Aquestes declaracions m’entendreixen. Si realment admiro alguna cosa dels homes és l’ànsia de llibertat que tenen.

Després, tot d’un plegat, mirant-me de fit a fit, m’explica que fa pocs dies, a Can Batlle, la taverna de Calella, hi havia un senyor foraster que deia que abans, anys enrere, la gent es pensava que el sol girava al voltant de la terra i que després es descobrí que la cosa anava al revés, que la terra girava al voltant del sol.

—Tu en deus saber alguna cosa, de tot això… —diu amb una rialleta que no sé ben bé si és respectuosa o mofeta—. Suposo que ja m’ho explicaràs quan te llegui…

—El que deia aquell senyor és un fet, no es pot pas discutir.

—¿Ah, sí?… —diu sorprès.

—És clar, home de Déu!

—Bé, molt bé…, però ¿i què? —fa ràpid, brusc, una mica vexat—. ¿I què? Ja en tirarem un bon tros a l’olla, de totes aquestes nyinyeries

 

Tomàs Gallart diu al cafè:

—Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil…

Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora, i que tota persona que necessiti la banca per portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.

—Això que dieu, Coromina —diu Gori animant-se sobtadament—, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici i, per tant, dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. ¿És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?

—Francament, de vegades m’ho sembla…

—¿Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat —penjaments perfectament objectius— sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt i que és un perfecte imbècil. Però a mi la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca, i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit…

—¿I què en deduïu, de tot això?

—En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca…

—Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…

—Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia.

¿On ho heu vist, vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i ací em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. ¿No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics, i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat, no implica pas necessàriament passar a un règim millor. Pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.

—Sou un conservador recalcitrant —diu Coromina, nerviós i enervat—, un home sense imaginació…

—I vós sou una criatura de bolquers… —fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada