Coromina s’ha comprat una motocicleta —una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i —com és de suposar— ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.
Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,1 i amb les cames he enforquillat el seient posterior —si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals —que Coromina ha enfilat alegrement.
La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.
En un moment determinat es gira una mica i em diu:
—¿Aneu bé? Marxem a setanta per hora…
—Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…
—Ja us hi acostumareu…
—A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!
A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels que tracten en motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat —per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una coca deforme i dolorida.
—No hi penseu, en això!… —diu Coromina seriós i enravenat.
—Com vulgueu…
Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestretites. Diu:
—Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrere…
La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura, que serà horrible.
Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’ensorra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!
Al vespre, llegeixo la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea —en la gramàtica francesa d’Augier, per exemple— i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: ¿per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- En aquest text, molt posterior, Pla afirma no haver pujat mai en una motocicleta [↩]
Bellesa contra progrés, progrés contra bellesa, aquesta és la literatura que les màquines crearan. Ho relaciono també amb el fet que Pla es considera un bohemi, algú que només pensa en la bellesa, no en què farà el dia de demà.
Això de les faltes d’ortografia, és veritat? És que en l’enllaç que poseu diu que no ha pujat mai en una motocicleta, i aquí diu el contrari…
En aquest post d’avui, 5 de novembre, Helena Bonals es pregunta si Josep Pla havia pujat mai en una motocicleta o no, perquè en un enllaç s’hi llegeix que no hi havia pujat mai, i aquí diu el contrari.
Els anys que vaig tractar el senyor Pla (1974-1981), em trobava sovint sol amb ell i, de tant en tant, la conversa dequeia, cosa aproximadament inevitable. Perquè no decaigués molt, em vaig posar a llegir quasi desaforadament els volums que fins aleshores havien sortit de la seva Obra Completa i, quan es produïa algun buit desavinent en la conversa (a taula, al bar del Motel Empordà, al cotxe, a la llar de foc al Mas…) li retreia alguna cita que m’havia cridat l’atenció, alguna afirmació o comentari que em semblaven curiosos, pintorescos i coses així.
Un dia que la conversa hi portava, i perquè veiés que el llegia, li vaig dir: “Senyor Pla, al volum 6 de l’OC “La vida amarga”, a la pàgina 505 vostè escriu, quan parla de Florència, anys 1921 i 1922: “Jo no hi vivia pas a la Pensione Balestri…” Al volum 12 “Notes disperses”, pàgina 313, s’hi llegeix: “Jo vivia, com a ja he dit, a Florència. Tenia una habitació llogada a la Pensione Balestri de la Piazza Mentana…” I al volum 37 “Itàlia i el Mediterrani” (acabat de publicar aquell estiu del 1980), a la pagina 265, escriu: “A Florència, vaig anar a parar a la Pensione Balestri…”
El senyor Pla (ho recordo com si fos ara) va riure per sota el nas com un conill de gàbia, i em fità amb aquells ulls “pétillants de malice” que deia monsieur Jean Baqué, del Midi Libre, i em va fer: “Miri, jo sóc un admirador total de Stendhal. I Stendhal s’equivoca, es repeteix, es contradeix i tot el que vulgui. Jo puc tenir el mateix dret, no li sembla a vostè…?”
He de dir (dispensin la protèrvia) que les diverses vegades que he estat a Florència, sempre he posat a la Pensione Balestri. Els vaig regalar els volums 6 i 12 de l’Obra Completa que tenien oberts per les pàgines 505 i 313 respectivament, exposats en una vitrina a la recepció. I l’Stefano Balestri em va dir que la seva àvia els havia parlat d’un periodista “spagnolo ma catalano” que havien hostatjat a l’època quan a la veïna Piazza Mentana hi havia el “Fascio dei Combatimento della Toscana” del que Josep Pla (volum 12, pàgina 314) n’escriu això: “A la plaça, els camises negres hi feien la instrucció. Una profusió remarcable de trompetes i tabals havien convertit la Pensione Balestri en una espècie d’infern”.