Sant Josep. L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix. La meva mare ha fet crema. Però, així com la crema i el pa de pessic del dia dels anys tingueren una intenció normativa, la intenció dels dolços d’avui ha estat merament onomàstica, és a dir, intranscendent.
El meu pare és un home molt metòdic.
A les deu en punt del vespre, tanca la porta del carrer –després d’un recorregut general de la casa per constatar el tancament de les obertures– i es dirigeix al cafè Pallot. El seu costum, a l’hivern, és sortir al carrer amb l’abric sobre les espatlles, faci el temps que faci. Només un dia la setmana es posa literalment l’abric: els diumenges. Al cafè fa tertúlia amb el senyor Balaguer, del Jutjat; amb el senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament; amb Emeri Gironès, tractant en carbons i llenyes; amb el senyor Jordi, conegut per Quica, delicat i excel·lent confiter, i, si s’escau de trobar-se a la població, amb el senyor Rossend Girbal, conegut també per Girbal Jan i, al Rosselló, per Marxant Gros.
El senyor Rossend és un espècimen humà considerable; pesa més de cent trenta quilos. Negociant en cavalls, ha agafat, malgrat ésser d’una família absolutament cristiana, els aires de la gitaneria d’una manera tan ben calcada, que tots els seus modes són els del gitano del país. No solament sembla un gitano per la seva manera de parlar, sinó per la seva vaga i incerta comptabilitat, migrada, confusa i trista. Molt entrant al cafè –entrant, en realitat, a innombrables cafès del país–, és molt apreciat a la tertúlia. S’hi instal·la còmodament: hi seu sobre dues cadires. És l’únic de la taula que, en demanar cafè, li serveixen automàticament una copeta: una copeta d’anís.
La tertúlia té una certa, irrisòria, amenitat perquè sobre d’ella flota una atmosfera permanent de projectivisme i de possibilisme. Quan, superada la mitja hora de xafarderia vilatana, entra en el seu propi ambient, la conversa gira sobre el que s’hauria de fer: farem això, farem allò; s’hauria de fer això, s’hauria de fer allò; si féssim això, si féssim allò… No és pas que tots els assistents estiguin imbuïts del mateix ardor futurista. Hi ha matisos. En tot cas, l’únic que queda, davant d’aquesta manera de comprendre el món en un estat de més recalcitrant fredor, és el senyor Mascort, buròcrata eficient, aferrissat, terrible secretari de l’Ajuntament.
Resulta, però, que quan el senyor Mascort es posa a parlar de les seves aficions a la pesca –que practica des de fa molts anys, cada diumenge, a Tamariu– esdevé, sense adonar-se’n, un delirant i fantasiós projectista. Quan agafarem un nero, el dia que els llobarros piquin…
El senyor Girbal escolta aquests insignificants deliris amb un punt de muda displicència, mig adormit. Però de vegades vol establir exactament la jerarquia de les coses i marcar la superioritat que posseeix, i llavors comença la seva peroració amb un punt d’emfàtic retinctinc:
–Els qui hem tastat la vida de Perpinyà –diu–, els qui coneixem la vida de Figueres…
Quan el rellotge de l’església toca les dotze campanades de la mitjanit, el meu pare s’alça de taula per anar a dormir. Perquè aquest horari sofreixi modificació s’ha de produir a la vila i a la tertúlia algun fenomen insòlit. S’ha de calar foc en algun lloc; s’ha d’haver produït, en la tertúlia, la presència d’algun enginyer agrònom, passavolant i escadusser. Altrament, les dotze és l’hora límit.
A la porta de l’establiment, tothom emprèn la seva via i es dispersa.
Aleshores el senyor Jordi, conegut per Quica, entra a casa seva, il·lumina un racó de la confiteria, floreja un assortit de llaminadures, en fa un adorable paquetet i torna a sortir al carrer. Ben abrigat, amb el paquet a la mà, es dirigeix llavors, silenciosament, passant pels carrers més foscos, a passar una estona en una o altra casa de senyoretes.
Llegit «Les planetes del verdum» de Josep Carner. 
Carner és probablement –tant si escriu en prosa com en vers– un dels retòrics més prodigiosos de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós –formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.
En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa –per timidesa, potser– o potser, encara, per sentit del ridícul.
Etiquetes: caràcters, caràcters, persones i personatges, lectures, literatura, literatura
Molts d’anys i bons, senyor Pla. Mentre us llegia, a aquestes ja avançades hores de la nit, em preguntava com ho hauria dut, el fet que el dia de la nostra onomàstica coincideixi amb el Dimecres Sant, en temps de Quaresma encara.
M’he suposat que per a vos, persona austera i creient, no haurà de ser un gran inconvenient. A un servidor, en canvi, no em faria gens ni mica de gràcia; tanmateix, avui és temps de descreguts i no ens estam de dinar d’un parell (mallorquí) de panades de mè. I ja ho veurem que serà.
Molts d’anys, senyor Pla, i gràcies per les anotacions del vostre quadern, que tant ens ensenyen. I que demostren, sobretot, que noranta anys no són res per a la bona literatura: senzillament, com els bons vins, milloren d’any en any.
“L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix”. Em penso que aquesta frase es converteix en un capítol sencer de El carrer Estret. Ara no el tinc i ho hauria de comprovar, però sempre que la llegeixo em ve al cap una parrafada que diu “L’àvia Marieta ho menja tot amb pa…” i va explicant que la tal Marieta menja pa amb les figues, amb la sopa… i al final acaba dient que menja pa amb el pa de pessic, que és el que surt aquí. Tres generacions més tard i la invocació a l’àvia Marieta és ben actual. Com ho és l’al·lusió al xaronisme dels escriptors barcelonins! Bon dia!
El metodisme de certes persones és quelcom que em té fascinat. De fet, sóc un metodista frustrat. Quan anava llegint la descripció que feu del vostre pare a mi m’anava agafant una mena d’enveja, doncs per a mi això representa un tipus d’ideal, d’una certa en la manera de distribuir el temps d’una forma ordenada i elegant. Sense deixar de ser el que sóc, no sabeu com m’agradaria de ser tan ordenat i primmirat. Per desgracia, no ho sóc i, a aquestes alçades de la vida, dubto molt que algun dia me’n surti. He tingut rampells d’ordre horari, de comprar-me una agenda, de decidir que fins i tot el meu oci estaria programat… però res, pura façana, la cosa no dura ni dos dies: com els que no poden deixar de fumar, jo no puc més que viure en un mon al qual tan el rellotge com el calendari em passen pel damunt com un cicló. Patètic.
Em sorprèn el que diu d’en Carner. Hauria de llegir la seva prosa, la qual desconec. Pel que fa a la poesia admeto que estic força d’acord, tot i que, com a mitjanament bo sitjetà, em surt tot allò de “Oh Sitges, cel i calitges, mar als peus clavells al niu, etc.” amb unes gotetes d’orgull local, sí. Per tant, poc puc dir si en Carner és xaró o no. Però quan vos expandiu aquest adjectiu fins a la resta d’escriptors barcelonins, no puc evitar de ensumar-hi un cert prejudici. M’explicaré:
N’estic convençut de que vos heu llegit molts més escriptors barcelonins del vostre temps que molts del que el llegim a vos i, per tant, dic això del prejudici amb una certa precaució, si és que aquesta acusació es pot fer d’aquesta manera en cap circumstància. Per tant, amb el vostre coneixement, li concedeixo que una part de “judici” hi és, i molt. Però m’agradaria saber d’on treu això del xaronisme dels escriptors barcelonins, així, apa, en general. Dona una mica la sensació de que heu trobat una manera ràpida i eficaç de classificar dins un calaix comfortable a tots els escriptors que hi puguin haver-hi a la ciutat, deixant-hi, això sí, aquell raconet del calaix especial per a posar-hi tots aquells que s’escapin a la regla, amunt els quals se’ls podrà posar l’etiqueta de “les excepcions”. Sincerament, em sorprèn de vos. Perquè aquesta sortida és, sense més dades per a recolzar aquesta afirmació tan contundent, altament dogmàtica. Això és el que sembla, sí senyor. I, és clar, aquestes afirmacions, una vegada s’han deixat anar damunt el paper, ja han quedat i, si ningú hi aporta més dades, pot acabar restant sedimentades dins dels cervellets de la gent que no estiguin disposats a comprovar si els escriptors barcelonins eren xarons o no perquè, no ens enganyem, comprovar les afirmacions que diuen les persones que escriuen tan brillantment com vos, fan mandra de comprovar a la major part dels mortals; que és el mateix que dir que fa mandra de pensar i descobrir món per un mateix.
Després d’aquesta —fàcil i còmoda, degut a la perspectiva i impunitat que dona el fet que no em pugueu rebatre, ai, las!— crítica, us haig de dir que aquest moment del vostre diari el trobo un dels més bells. El salt que fa de descriure al seu pare, el cafè i tot allò plegat per a posar-se a parlar d’en Carner; el canvi de to que feu, tan “passiu”, d’observador “zen” a la primera part a un altre de tan “actiu”, gairebé activista, de la segona el trobo genial. És més, tota la crítica que li faig de dogmàtic en tota la cosa del xaronisme —i que mantinc— l’humanitza. Bé, que estic encantat que el que parli i descrigui tot això sigui un ésser humà que fa les seves petites trampes, de les que potser ni ell se’n adona, així com jo faig les meves i el veí les que van amb la seva mena.
Mirarem de fer-li una ullada a la prosa d’en Carner… però també a alguns d’aquests barcelonins que dieu (molt sospito que n’admireu més d’un i, llavors, aquesta teoria encara li pot caure encara més per terra, amic Pla, he he he)
Que tingueu un bon dia
Feliç dia del vostre Sant, Josep!
La crema perdura, però ara li diuen “crema catalana”. Això dels sants es va perdent. Carner també. També perdura.
¡Los escritores del país! En esta ocasión le toca el turno a Josep Carner. También se lo carga, evidentemente. Uno puede estar de acuerdo o no con las críticas de Pla, pero en lo que todos deberíamos convenir es en lo admirable, saludable y sabrosamente que Pla nos las presenta. Siempre paladeando su escrito, uno termina sonriendo. En la de hoy, parece que Pla estaba poniendo por las nubes a Carner en sus primeras líneas. Sin embargo, ocurre que en estas primeras líneas incluye el término “retòrics”, que ya nos hace sospechar la aparición de la puntilla. El retoricismo, el barroquismo, la forma que se sale de madre, elementos abominables para un hombre como Pla, tan amigo de la tranquilidad, la austeridad, el pasar de puntillas… Y claro, ese retoricismo de Carner, que envuelve a la forma en papel celofán, para Pla es “la muntanya parint un ratinyol”, dado lo chiquito que queda contenido.
P.D. Parece que ayer se lió un poco la cosa. Las pasiones. Muchas gracias a todos.
Tot això que diu Pla de Josep Carner i que us sorprèn, amic Florenci, no és pas estrany. Josep Pla, ja ho llegirem més endavant al quadern, opina sistemàticament contra els altres escriptors catalans, com Verdaguer, V. Català, Rusiñol, etc. Ell mateix però, confessa que “amb una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu”.
[...] Pla. El cuaderno gris de hoy. ¡Los escritores del país! En esta ocasión le toca el turno a Josep Carner. También se lo [...]
Gracias don Josep, su blog me lleva nuevamente a la amada Catalunya, donde pasé estaciones inolvidables, donde lo leí a Ud., donde concebimos a nuestra primogénita.
bona nit senyors i senyores,
avans de res felicitats joseps i josefines.
tants sols esmentar que disfruto amb la lectura d’en josep pla tant com dels vostres escrits, hi estigui o no d’acord.
però es tracta d’això, amb respecte i bona educació hom es lliure d’expresar la seva opinió i cal dons respectar-ho.
gràcies pels vostres comentaris, la seva lectura omplen les meves hores perdudes……………….
Senyor Antoni, n’estic convençut de que ens ho passarem molt bé, tant amb les pàgines sobre aquests escriptors com amb les que ens vindran sobre tants i tants personatges que no han fet tant de soroll.
Aprofito per a demanar disculpes pel meu comentari, més llarg que l’entrada del dia del mestre. Mare de déu, com m’he empatollat a aquella hora del matí! D’en Carner en critica la retòrica però de mi en podria criticar la pallissa adormida i inacabable! Quina vergonya…
Què hi farem!
Bona nit a tothom.
oh que bé que m’ho passo llegint això, collons… moltes gràcies a qui ha tingut tan bona idea.
Per molts anys Josep, encara que sigui amb un dia de retard!
Quina enveja no poder provar aquest pa de pessic, on la materia prima si que era de primera qualitat.
Per desconeixença meva suposo que en Carner havia de ser un contemporani teu.
La descripció que en fas d’ell és tant fantàstica que tú realment et despulles i obres el teu cor deixant per la posteritat el teu sentiment vers ell. Quina sensibilitat alhora d’escriure el què realment sents sigui bo o dolent, tant és, ja que és el que realment sents; quina sinceritat.
Realment, les veritats ofenen però moltes vegades els altres volen que els diguin i volen sentir allò que ells pensen i volen ésser enganyats.(avui molta gent ho practica i podríem dir que és com un mobbing psicològic).
No hi ha cap llei que prohibeixi opinar el que un pensa, encara que el que es digui no agradi als altres; sempre hi quan hi hagi un respecte i un intercanvi d’idees encara que siguin oposades. Tot és enriquidor.
Segur que estaràs d’acord amb mí que aquest vers l’ha transmès una ploma amb molt de sentiment!.
AIGÜES DE PRIMAVERA
Aigües de primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d’una trista fotxa
tremolen els cels divins.
S’acuita la neu a fondre’s
i baixa el torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Josep Carner
P.S : felicitats als Joseps Josefines del blog.
Amiga Anna Ramos,
gràcies pel poema de Carner que ens has transcrit. Molt escaient en aquests primers dies de primavera, quan convé tant que plogui. Hauria de ploure un mes seguit!
Recordo haver llegit no sé on que la masovera de Josep Pla deia: “El senyor Josep només està content quan plou”.
Anna, respecte a si Josep Carner i Josep Pla eren contemporanis, efectivament, ho eren. Carner va entrar al cos consular i va ser enviat al consulat de Gènova el 1921. Allà va fer gestions perquè Josep Pla entrés també al cos consular, cosa que no va prosperar i Pla va seguir fent de periodista per Europa.
Seguint amb la relació Carner-Pla, quan el 1925 va sortir publicat el primer llibre de Josep Pla, “Coses vistes”, Josep Carner va escriure que calia rebre l’aparició del llibre “amb vint-i-una canonades”. I diuen que Josep M. López-Picó, l’endemà, va entrar a la tertúlia dient: “bum, bum, bum…” fent un gest amb el braç, fins a vint-i-u.
Bon dia Antoni,
Ets molt amable amb les teves explicacions que m’has donat. Sempre és enriquidor aprende coses noves de persones que en sabem més tu. Pels teus comentaris em fa l’afecte que en saps un munt de coses d’En Pla i dels seus conteporanis; crec que deus tenir un gran vagatge dins el món de la literatura catalana.
Aprofitant l’avinentesa, em podries dir que és un “cafarnaüm” no l’he trobat al diccionari i el que he trobat a internet no em convenç. O si més no, que interpretes què vol dir En Pla quan parla d’un cafarnaüm judicial?
Gràcies.
Bon dia Anna,
Moltes gràcies per les teves paraules. Sóc un simple aficionat a la literatura.
Al llibre de Salvador Alsius “Hem perdut l’oremus” hi ha l’explicació següent per al mot “cafarnaüm”: En el llenguatge popular un cafarnaüm és una situació caòtica.
Anna,
què vol dir en Pla amb això del cafarnaüm judicial?
El text del quadern diu: “…una taula plena de documents, de llibres i d’exemplars… Un autèntic cafarnaüm judicial.”
Jo crec que vol dir que la taula era un desordre caòtic de papers, piles de documents i escriptures, tal com es veu a vegades en els despatxos de persones que no són gaire ordenades.
No et sembla?
Potser estic equivocat, qui més en sàpiga que més hi digui.
He estat uns dies sense poder llegir “El quadern gris”. Avui m’ho he empassat tot, comentaris inclosos. He trobat genial la definició que fa Josep Pla sobre Carner: “la muntanya parint un ratinyol”. (Ho comenta també l’Antonio Gálvez.) Potser el nostre admirat Pla es passa una mica. He llegit bastant l’obra de Carner, i penso que la ploma a vegades se li resisteix, no és un Pla o un Segarra, no, no ho és. La mirada sobre les coses, sobre la vida és molt diferent en aquests dos escriptors.
[...] mitjan tarda apareix al Canadell la tartaneta de vidres del meu amic Rossend Girbal, marxant de cavalls, conegut en el país per Jan i, al Rosselló, pel Marxant Gros. És un home [...]