Entrades etiquetades ‘caràcters’

5 de maig de 1918

dilluns 5 maig 2008

Una de les tavernes de més còmoda freqüentació de la vila és la que té Gervasi a la Plaça Nova. Hi sol haver bon vi i el tracte és agradable.

Els nuclis de la política de l’Empordà han estat sempre les tavernes. Hi ha tavernes antigues, que en temps d’eleccions es converteixen en clubs, sobretot si les votacions coincideixen amb l’arribada del vi novell. Llavors es barreja la libació conscient i organitzada amb la dialèctica, que l’administració de la cosa pública ha eternament provocat. En aquestes tavernes hi ha un punt de confluència molt curiós entre la facècia oriental que cueja en els sotabarbes dels bocois i les doctrines polítiques austeres i glacials, encara que aquestes doctrines es presentin, en aquests establiments, amb un aire matusser i primari.

Aquestes tavernes no varien. Abans s’hi alternava la Marsellesa amb el Vals de las olas. Ara s’hi canta la Internacional i el cuplet. La gent és sempre igual. Són les cançons que passen.

La taverna de Gervasi és molt important i, si bé ha tingut èpoques de més o menys anomenada política, no n’hi ha d’altra a Palafrugell que pel que fa a la libació se li pugui comparar.

Palafrugell. Plaça Nova (1908), amb la torre de can Moragas (AMP)Si haguéssim de fer la història de la taverna de Gervasi, hauríem de presentar la història de la nostra estimada vila natal. Aquesta història seria curiosa, perquè, a més a més d’ésser molt curta, tindria la particularitat de no contenir ni fets gloriosos ni personatges de fama i d’anomenada. Sospito que aquesta falta de tradició brillant entristiria molta gent. A mi, m’encanta haver nascut en un poble que no ha produït cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori. Això em produeix una sensació de lleugeresa i de llibertat.

Palafrugell, antigament, era un poble molt petit, murallat. La gent vivia de l’agricultura. La taverna tocava a la torre de l’angle sud-est de la muralla. Davant de la taverna hi havia un olivar. Els parroquians de la casa eren sobretot gent de la rodalia. Els dies de mercat i els diumenges a la tarda s’emplenava de gent, s’hi bevia, s’hi feien tractes i, si convenia, s’hi cantava entre una rodella de llobarro i una ala de pollastre.

Quan vingué la invasió de la gent de la rodalia i dels forasters, el petit poble murallat s’esclovellà com una magrana madura, es va estendre per tots quatre costats i la taverna del Gervasi quedà en el centre de la població. Aquesta circumstància li va donar encara més nom. La gent forana continuà freqüentant-la els diumenges, i la gent del poble tota la setmana, sobretot els dilluns. En aquests dies hi havia cuina a base de cargols, de niu, d’estofat i d’arengades. Les arengades menjar de pobre es menjaven amb la torrada amb oli i vinagre. La taverna s’emplenava de fum, l’arengada brillava com un tros d’or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les bótes rosat i esperitat. La taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada, sobre les terres del cantó de mar.

Amb el temps arribà també l’urbanisme, la mania de fer carrers drets i convertir el poble en quadrícules uniformes. De les antigues muralles, en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada. La torre, però, per fer més dret un carrer, fou tirada a terra, i això fou la mort del vell establiment. Amb ella va desaparèixer un dels racons més concorreguts del poble, sobretot a l’hivern, ja que la torre, en unir-se amb el pa de paret de la muralla, feia una mena de concavitat que era molt abrigada. Quan feia tramuntana, els ganduls del poble es reunien a xerrar en el recés torrat. Es formava una mena de conclave d’esquenadrets i de cínics i de vegades s’hi trobava refugiat algun venedor ambulant que va de poble en poble, algun adobaparaigües, d’aquests que porten una caixa de fusta i una olla a la mà que regalima un suc negre tot al llarg de la carretera per on van passant. Aquests personatges deixaven el poc que tenien a la taverna i, entre ells, Gervasi tenia una consideració inqüestionable.

Gervasi tenia una cinquantena d’anys quan la torre fou enderrocada. Era un home alt, fort, cellapoblat, amb el color sa i una cara de noblesa que imposava. La desaparició de la taverna antiga, amb les seves taules i els seus bancs correguts, els grans bocois plantats a les parets i el sostre de campana, el taulell amb una aixeta i quatre ampolles i porrons de mala mort i la gran xemeneia al fons, li produí una tristesa alternada de moments d’indignació i de ràbia. No s’ho va poder acabar. Assistí a l’adaptació de l’establiment a l’època nova amb una displicència que dissimulava, a penes, una irreductibilitat total. A la taverna nova, hi posaren cadires, taulell de pedra imitant marbre, aixeta cargolada i peixera. El desesperà. Per més desgràcia, la clientela vella deixà d’anar-hi i fou substituïda per gent menestrala i desmarxada, que els diumenges portava coll i corbata.

Entre uns i altres han mort la taverna digué Gervasi a la seva dona, que era una dona petita amb un nas com una avellana i els ulls una mica llagrimosos.

S’ha de variar, els temps són uns altres… digué algú que escoltava.

Variar? Variar què? ¿Què és el que s’ha de variar?

I Gervasi, en un moment de tradicionalisme exaltat, cridà:

No podeu caminar d’ases que sou…! ¿Què és el que varia? Jo me’n vaig, m’han xafat la guitarra, em moro de tristesa…

La família tenia una barraca i un tros de terra ple pedres a dalt d’una de les crestes de la costa. La terra havia estat vinya, però la fil·loxera se l’havia menjada. La barraca queia, el pou era ple de pedres, Gervasi se n’anà allà dalt.

Arreglà un xic el tuguri, netejà el pou i començà de treballar la terra per altra vegada fer-ne vinya. Amb les pedres féu parets seques i castellets en els pendissos i començà a plantar ceps. Comprà una escopeta vella, se li presentà un gos mig mort que no volia ningú, i per entretenir-lo anava de vegades a tirar una escopetada. Al darrera de la barraca, hi posà quatre o cinc ruscos amb abelles. Quan plovia, Gervasi agafava un fanal de llauna i un paraigua de família i sortia pels barrancs a caçar cargols.

En el treball de plantar la vinya, l’ajudà algun personatge del conclave dels esquenadrets. El foraster dormia a la barraca, menjava el que podia i, si li donava la gana, treballava una estona. De mica en mica, la vinya anà guanyant terreny i al cap d’uns quants anys el vi de la vinya de Gervasi tingué una gran fama a tota la rodalia. La vinya, en realitat, produïa poc, la terra era dura de pelar, però el que sortia era d’una gran qualitat.

La vinya donava gust de veure. En els capvespres d’estiu, Gervasi sortia al peu de la porta, s’asseia sobre una pedra, que li servia per a fer la picada d’all; el gos, que era molt vell, s’ajeia als seus peus remenant la cua, i l’home donava un cop d’ull a la seva obra i al paisatge. Des de la cresta es contemplava una gran amplada de mar i es veien les barques, com cloves de nou. De la part de terra, hom veia el Pirineu i el Canigó i, molt més a prop, el campanar i les cases del poble i una gran extensió de terres de conreu. A primer terme hi havia unes vinyes, uns sembrats, uns camps d’userda. Els pins i les oliveres estilitzaven un xic, alleugerien, la humanitat imponent del paisatge.

En pondre’s el sol Gervasi agafava un rosat i enorme cargol de mar i des dels quatre punts cardinals de la barraca bufava en el forat del corn. Feia un soroll considerable. Les galtes se li inflaven. Això, ho feia en sortir i en pondre’s el sol i a migdia. Com que Gervasi va establir aquest costum des del primer moment d’arribada, la continuïtat va crear ja una tradició. Els primers dies la gent va creure que aquell tocar el corn era una pura facècia. Després la gent en començà de fer cas i avui el corn de Gervasi és una institució, a la qual la gent s’ha perfectament adaptat hi ha adaptat sobretot el treball. Aquells sorolls foscos i greus són el cronòmetre d’aquells paratges.

Dir, però, que són un cronòmetre potser seria exagerat, sobretot amb vista a la precisió d’aquesta paraula. La sortida del sol és anunciada no pas en el moment exacte d’aparèixer sobre la mar, sinó en el moment que és vist pels ulls de Gervasi. A la posta de sol passa igual. Si el dia és cluc, enterbolinat o algun núvol important, judicat per Gervasi consistent, s’interposa entre la sortida i la posta exacta i la visió que ell en té, el fenomen és anunciat amb el retard o avançament natural.

Un dia, l’ermità de Sant Sebastià li digué:

Dimecres et vares precipitar…

No siguis tan llepafils li contestà molt seriós Gervasi. No es pot pas matar tot el que és gras. Quan es pon el sol i jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

També hagué de fer front a algunes crítiques provinents de persones posseïdores de rellotges, molt primmirades. Quan li digueren que no tocava mai les dotze en punt i que de vegades els minuts li passaven per malla, contestà:

Que quedi ben entès! Jo no toco pas les dotze en punt. Què vols dir les dotze en punt? Sembleu tenidors de llibres, tots plegats! Jo toco l’hora de dinar i jo dino a les dotze, compreneu? Teniu una manera tan nova de fer les coses, que aviat em faríeu rodar el cap.

El cert és que la gent, avui, ja no sabria passar-se del corn de Gervasi; els seus bruels formen part del ritme de la terra, i, el dia que el cargol s’apagui i Gervasi es mori, tothom trobarà que, a aquella solitud, alguna cosa li falta.

Els vaixells que passen per aquestes mars coneixen també els tocs de corn, i hi ha xabecs i bergantins que sempre que es troben a l’altura de la vinya saluden amb la bandera. La primera vegada que això va passar, el cor de Gervasi s’emplenà d’alegria i el seu cap d’il·lusions. Aquell dia Gervasi tingué el cargol a la boca més de dues hores i va tocar una veritable simfonia, fins que el bergantí es va perdre a l’horitzó. Bufà tant, que se n’hagué d’anar al llit amb el pit romput i amb un cap com un tabal.

Aquell dia la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món.

21 d'abril de 1918

dilluns 21 abril 2008

La meva divagació per les golfes de la casa, aconsellada pel meu pare, ha donat un cert resultat, però no pas en el sentit d’haver facilitat trencar la crosta dels llibres de text. En una calaixera he trobat molts papers familiars –tots ells relacionats amb la meva branca materna i amb el senyor Esteve Casadevall concretament. M’ha semblat comprendre que abans que el senyor Casadevall anés a Cuba, ja hi havien anat uns seus oncles amb un resultat magre, per cert. I dic magre, perquè cap d’ells no tornà a fer d’americano per aquests carrers. Només un féu un viatge esporàdic i escriví unes notes sobre Palamós, fascinat sens dubte per la bellesa extraordinària de la seva badia.

Una persona seriosa, preocupada de les coses que realment tenen importància, no sent altre desig, en començar a escriure, que cercar, en la memòria de les persones més pròximes, aquelles reminiscències substancioses que presentades al públic poden fer efecte i alhora donar una consideració al qui les explica. He mirat per tots els racons familiars, he regirat el meu arbre genealògic, he interrogat els més vells i he trobat ben poca cosa. Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats, no se li va ocórrer d’ésser un heroi o un gran home. Ni tindria res d’estrany que jo patís d’aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics.

L’engruna de títol que he trobat és això. El més que se’n pot dir és que és una cosa que no val la pena.

L’altre dia, regirant papers, em caigué a les mans la col·lecció d’un vell diari, «El Eco Bisbalense», aquest diari que té la tara d’haver, manta vegada, parlat malament del seu conciutadà el pintor Benet Mercader. Segons aquest «Eco», el pintor Mercader vivía abarraganado en Barcelona; como si sobre los preceptos del Decálogo hubiera pasado con ímpetu arrollador el término de la prescripción de las fincas rústicas. Aquesta ha estat la manera de parlar de pintura utilitzada en certes èpoques. Per altra part, a la Bisbal sempre han estat molt jurídics. A la col·lecció vaig trobar un article descriptiu que degué passar desapercebut, escrit per un oncle meu de segon grau, home molt pintoresc que fou còmic, tingué de diverses distingides dames diversos fills naturals, emigrà a Amèrica, on arribà a tenir un gran negoci d’adobs, i morí boig i pobre en un hospital de la vila lliure d’Hamburg. Aquest honorable avantpassat féu un viatge aquí cap allà el 1880 i va descriure en un article llis i planer, que contrasta amb la pedanteria, l’afectació i el gust de palla que tenen les descripcions de l’època, la vila de Palamós tal com l’havia deixada l’any 1855.

Moltes vegades m’he demanat: ¿per què aquest oncle-avi, que no era literat, que si va escriure aquests quatre mots fou ben bé perquè Déu va voler, la primera i única vegada que s’encarà amb una quartilla, parla de Palamós, que per a ell era una cosa estranya, i no descriu Calella de Palafrugell, que fou el seu poble? Contestar aquesta pregunta no ha pas estat una estèril preocupació de nebot-nét, sinó que m’ha allargat els coneixements familiars, la qual cosa sempre és útil, encara que de vegades no sigui gaire agradable.

El meu parent, baliga-balaga notori, es trobà, en el curs del seu viatge, embarrancat per una manca crònica de diners. Degué ésser com una anèmia de cartera maligna i recalcitrant. De Palamós, abans que li fossin presentades les facturetes habituals, se’n féu escàpol. Però passaren uns anys –no gaires anys– i un dia els seus creditors reberen notícies del sapastre. La majoria hagué de fer un esforç per a recordar-lo perquè la memòria és una facultat molt oportunista i s’adapta admirablement a les possibilitats. Goethe diu que la memòria arriba just on arriba el nostre interès. Quan s’ha fet la creu a un deute, la memòria, malgrat que el temps escolat sigui irrisori, se’n vola per l’espai i es dilueix en el cel blau. Es trobaren davant d’un plec de papers més gruixut que una carta habitual. Els papers venien de Xile. Hi trobaren, primer, un xec per la quantitat del deute no pagat, cobrable a la primera cantonada. Això els donà una certa dolça i enriolada lluentor a la cara; perquè, encara que el senyor Maragall hagi dit que l’Empordà és el palau del vent, als habitants d’aquest palau, els agrada notòriament de cobrar. Després, en un targetó de visita en què hi havia, sobre el nom i els cognoms del meu parent, un triangle que circumscrivia un ull humà d’una torbadora fixesa, ratllat verticalment pel fil d’una plomada, hi llegiren una frase que jo trobo deliciosa i que té un cert gust de criollisme i de banana. Aquesta frase és digna de figurar en una lletra que servís de suport d’una lànguida americana. Deia la frase: Pagando se es feliz… Finalment, es trobaren amb un llarg manuscrit, elaborat, sobre un paper de barba, amb una «redondilla» una mica anèmica, però sensiblement massa afectada.

Un dels afortunats creditors es considerà en el deure de sentir-se agraït, i, valent-se de les amistats que tenia en l’incipient periodisme comarcal, féu publicar el manuscrit en l’esmentat full bisbalenc. És un paper que regalima enyorança. Jo crec que pagar un deute endarrerit diu molt a favor d’una persona. Pagar-lo acompanyant al document un escrit de record i d’exaltació de la vila on resideixen els creditors no sol pas ésser habitual. Una tal mostra de delicadesa vol dir, al meu entendre:

–Amics, no en parlem més! Tots ens hi podem trobar un dia o l’altre. El passat, passat…

L’escrit a què faig referència és el que va a continuació. És molt objectiu i no està pas malament. El seu valor ve augmentat, per mi, per ésser l’únic escrit conegut del meu parent i l’única cosa una mica delicada que he trobat en la història externa de la llarga sèrie dels meus avantpassats. Diu així:

«L’any 1855, Palamós era una població plena d’encant. Ara, ja ha començat de perdre caràcter. Amb el temps, les fàbriques i l’activitat del moll que es deurà construir ho esborraran tot.

»En aquella època era una població de mariners i navegants, de petits industrials i botiguers, rica i molt neta. S’assemblava a qualsevol població de la mar de Gènova. Feia olor de menta si us giràveu del cantó de la terra i de marisc si us encaràveu amb la mar. Del meu temps sortiren de Palamós dues o tres expedicions a pescar el coral de les Açores i de Cap Verd, i això donà molta vida. Aquesta indústria està avui en mans de bussos grecs que naveguen en xabecs esgavellats, pirategen i fan el bandarra.

»La badia de Palamós, en el fons de la qual es troba el poble, m’ha semblat sempre d’una gran elegància. Això, alguns amics m’ho han discutit, però sempre els he deixats dir. Llavors el poble tenia poc perímetre i s’apinyava sobre un massís de roques. Per unes rampes es baixava a la mar. De la platja es veien un miler de finestres, finestretes i lluernes que semblaven nius penjats a les parets blanques.

»Davant de la població hi havia una mena d’esplanada de roques que entrava a dins de la mar i al capdavall una escullera esclovellada i aixafada, rosegada de les ones. En aquesta escullera, hi havia sempre fondejat algun bergantí. Al final de tot s’alçava un pal molt alt rematat per una argolla que servia per a subjectar una llanterna de miner. A la nit la llanterna s’encenia i donava una llum roja, dèbil, plena de teranyines. A les nits d’hivern, el vent feia tremolar la llanterna i de vegades treia un llampec agut que punxava com una agulla.

»A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res. La persona més important d’aquell barri era la Rossa, una dona alta, quadrada, pàl·lida com una morta, que bevia la canya com si fos aigua. La Rossa ratonejava pel moll, fumava mig caliquenyo darrera els bocois i s’entenia amb els embarcats. La Rossa portava unes mitges amb unes ratlles roges; sabia tres o quatre cançons de la seva època, però no podia cantar perquè sempre tenia la boca seca. La Rossa, ningú no l’havia vista mai borratxa, i el notari de Palamós, que portava una capa plena de foradics i tenia fama de nigromàntic, deia que el fetge d’aquella dona devia ésser soluble en l’alcohol.

»Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. Era molt entretingut en aquella hora extàtica i encantada veure volar els coloms d’un tal senyor Marquès. El colomar era, amb el campanar, la punta més alta del poble. De vegades, al triangle de coloms del senyor Marquès, s’hi barrejaven gavines i alguna oreneta darrerenca. Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.

»En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. Sempre em semblava que un capvespre d’aquells podria tenir una assentada amb la senyora de l’apotecari, que tenia uns ulls plens de foc, o amb la filla del duaner. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.

»Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. A l’horitzó de ponent, entre fums, es veia el cap de Tossa, d’un color de vinagre, i dins de la badia, la platja d’Aro, que era com una pinzellada de color de safrà sobre el verd espès i moll dels pins, un roquisser en el qual bullia l’escuma i la torre Valentina, antiga torre de senyals. Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.

»Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava una colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.

»Moltes vegades, rodolant pel món, m’he recordat de Palamós i de la vida tranquil·la i plàcida dels seus habitants. Sovint, essent sol, i desesperat per la mala cara que prenien els meus negocis, em mossegava els punys pensant en la gent d’aquí, que no sembla sinó que treballa per tenir fam, té fam per poder menjar, menja per fer l’amor reposadament a la dona i fa l’amor per tenir net el cap i les entranyes. M’he mossegat els punys, he vist que era un ximple, un il·lús i un ignorant, però han passat els anys i no he tingut cura ni he tornat.»

Això diu i així acaba l’article del meu avantpassat. Aquest article és la cosa de més pes que trobo en la meva genealogia grisa i vulgar.

2 d’abril de 1918

dimecres 2 abril 2008

Joan B. Coromina, Tomàs Gallart i Josep Pla. Palafrugell, 1917. Autor L. Casanovas. Fundació Josep Pla, col. Carmen Miquel GirbalCom que sempre he estat pobre –diu Joan B. Coromina al cafè–, he passat moltes estones de la meva vida escoltant la gent…

–Sembla que us en vanteu, d’ésser pobre…? –diu Gori amb un inici d’indignació molt visible.

–És clar. No crec pas haver perdut el temps…

–Ja us en faig paga… ¿Considereu que hi ha alguna raó per a trobar interessant la pobresa? Si em dieu que sí, us diré que sou un deplorable insensat…! –fa Gori, arborat, donant un cop de puny a la taula, els ulls vermells, notòriament desencaixat per la vinassa del sopar.

Després paga la consumició i, sense donar la bona nit, surt al carrer. A la taula quedem una mica sorpresos. Coromina està blanc com la paret.

–Coromina té raó! –diu Enric Frigola amb la seva habitual barreja de timidesa i de fredor. Frigola és un propietari que ha viscut als Estats Units. És professor d’idiomes a l’Escola de la vila. Afegeix:

–Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l’única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d’aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure’n un profit, malament… El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l’adulació –en el gust físic que dóna el fet de sentir-se adulat–, i la forma més activa i dissimulada (és a dir, més eterna) de l’adulació és saber escoltar d’una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l’atzagaiada d’aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements –si és que hom en té algun– s’han de saber dissimular en el seu punt –sense caure, però, en l’extrem d’accentuar massa la pròpia estupidesa…

Frigola parla molt de pressa, amb una mica de tremolor a les mans, sense, però, fer el menor gest, ruboritzat, com si es donés vergonya de parlar –una rialleta sarcàstica glaçada a la cara.

–L’art d’escoltar –continua dient– es comprèn, és terriblement fatigós i paga realment la pena de tenir una renda per estalviar-se d’haver de practicar-lo. Al meu entendre, la forma més concreta i agradable de la independència és poder viure sense necessitat d’escoltar ningú. Els homes molt forts, d’una gran aptitud biològica, no solen escoltar mai ningú. Aquests homes fan, realment, un gran efecte. Es llencen a fer les coses a cegues, sense rumiar, comptant només amb els seus instints, amb els seus personalíssims càlculs desproveïts de claredat, sense fer mai cas de l’altra gent. A l’Antic Testament, els personatges grossos, forts, potents, actuen sense la menor previsió, sense ombra de prudència, moguts pel remolí impetuós del seu temperament. És impressionant la quantitat d’inconsciència i de follia que entra en la producció de les accions humanes tingudes per importants…

Pausa –que s’allarga. A la taula s’ha produït un considerable silenci, un silenci voltat del brogit de les altres taules.

Frigola mira el sostre del cafè, arruga el front i l’entrecella com si fes un esforç dolorós, dóna dues o tres pipades al cigarret apagat i diu de sobte, amoïnat:

–Ara no recordo el que volia dir…

Sentim tots plegats una sensació d’alleujament, com si ens traguessin un pes de sobre.

En sortir del cafè sentim tocar a foc i anem a veure el que passa. És un foc petit, insignificant: un minúscul magatzem de taps del carrer de la Rajola que crema, arborat, com lluquets.

Anys enrera, quan es calava foc, mig poble hi acudia. La meva sorpresa és constatar que aquest s’està produint davant només de quatre gats i veig dos serenos, una parella de la guàrdia civil, els veïns, interessats que el foc no es propagui, i dos o tres curiosos provinents de la taverna del barri. Aquests últims anys, amb les dificultats que la guerra ha portat, hi ha hagut tants d’incendis que el seu interès s’ha totalment evaporat, esvanit. El petit magatzem es crema enmig de la indiferència general i sense que ni tan sols se senti la fressa d’una galleda.

–Això ja es veu –diu Tomàs Gallart–. Bona nit, descansar; demà serà un altre dia…

Ara un pas ara un altre, fem cap tots al llit.