2 d’abril de 1918

Joan B. Coromina, Tomàs Gallart i Josep Pla. Palafrugell, 1917. Autor L. Casanovas. Fundació Josep Pla, col. Carmen Miquel GirbalCom que sempre he estat pobre –diu Joan B. Coromina al cafè–, he passat moltes estones de la meva vida escoltant la gent…

–Sembla que us en vanteu, d’ésser pobre…? –diu Gori amb un inici d’indignació molt visible.

–És clar. No crec pas haver perdut el temps…

–Ja us en faig paga… ¿Considereu que hi ha alguna raó per a trobar interessant la pobresa? Si em dieu que sí, us diré que sou un deplorable insensat…! –fa Gori, arborat, donant un cop de puny a la taula, els ulls vermells, notòriament desencaixat per la vinassa del sopar.

Després paga la consumició i, sense donar la bona nit, surt al carrer. A la taula quedem una mica sorpresos. Coromina està blanc com la paret.

–Coromina té raó! –diu Enric Frigola amb la seva habitual barreja de timidesa i de fredor. Frigola és un propietari que ha viscut als Estats Units. És professor d’idiomes a l’Escola de la vila. Afegeix:

–Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l’única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d’aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure’n un profit, malament… El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l’adulació –en el gust físic que dóna el fet de sentir-se adulat–, i la forma més activa i dissimulada (és a dir, més eterna) de l’adulació és saber escoltar d’una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l’atzagaiada d’aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements –si és que hom en té algun– s’han de saber dissimular en el seu punt –sense caure, però, en l’extrem d’accentuar massa la pròpia estupidesa…

Frigola parla molt de pressa, amb una mica de tremolor a les mans, sense, però, fer el menor gest, ruboritzat, com si es donés vergonya de parlar –una rialleta sarcàstica glaçada a la cara.

–L’art d’escoltar –continua dient– es comprèn, és terriblement fatigós i paga realment la pena de tenir una renda per estalviar-se d’haver de practicar-lo. Al meu entendre, la forma més concreta i agradable de la independència és poder viure sense necessitat d’escoltar ningú. Els homes molt forts, d’una gran aptitud biològica, no solen escoltar mai ningú. Aquests homes fan, realment, un gran efecte. Es llencen a fer les coses a cegues, sense rumiar, comptant només amb els seus instints, amb els seus personalíssims càlculs desproveïts de claredat, sense fer mai cas de l’altra gent. A l’Antic Testament, els personatges grossos, forts, potents, actuen sense la menor previsió, sense ombra de prudència, moguts pel remolí impetuós del seu temperament. És impressionant la quantitat d’inconsciència i de follia que entra en la producció de les accions humanes tingudes per importants…

Pausa –que s’allarga. A la taula s’ha produït un considerable silenci, un silenci voltat del brogit de les altres taules.

Frigola mira el sostre del cafè, arruga el front i l’entrecella com si fes un esforç dolorós, dóna dues o tres pipades al cigarret apagat i diu de sobte, amoïnat:

–Ara no recordo el que volia dir…

Sentim tots plegats una sensació d’alleujament, com si ens traguessin un pes de sobre.

En sortir del cafè sentim tocar a foc i anem a veure el que passa. És un foc petit, insignificant: un minúscul magatzem de taps del carrer de la Rajola que crema, arborat, com lluquets.

Anys enrera, quan es calava foc, mig poble hi acudia. La meva sorpresa és constatar que aquest s’està produint davant només de quatre gats i veig dos serenos, una parella de la guàrdia civil, els veïns, interessats que el foc no es propagui, i dos o tres curiosos provinents de la taverna del barri. Aquests últims anys, amb les dificultats que la guerra ha portat, hi ha hagut tants d’incendis que el seu interès s’ha totalment evaporat, esvanit. El petit magatzem es crema enmig de la indiferència general i sense que ni tan sols se senti la fressa d’una galleda.

–Això ja es veu –diu Tomàs Gallart–. Bona nit, descansar; demà serà un altre dia…

Ara un pas ara un altre, fem cap tots al llit.

Etiquetes: , ,

20 Respostes a “2 d’abril de 1918”

  1. Florenci Salesas escrigué:

    El discurs del senyor Frigola és, juntament amb la repassada literària que més endavant us clavarà l’Alexandre Plana, un dels meus favorits de tots els que heu recollit.
    Cal estona per a pair aquest tornado de lucidesa, que sembla que comenci bufant com Maquiavel, bellugui de lloc tot el que no he llegit ni viscut, i acabi petant a Montaigne. Però em queda un dubte: Així com es diu que el Sòcrates de Plató parla moltes vegades per boca de l’autor dels diàlegs, m’agradaria saber fins a quin punt vos no heu emprat en Frigola com a titella transmissor de les vostres reflexions. En tot cas, no hi podria haver millor sastre per a les seves paraules. Qui us pogués tenir ben aprop, per a convertir la nostra desordenada xerrameca de cafè en pàgines immortals; les nostres contradiccions en una màquina tipogràfica que esperoni l’ànima lectora!
    Si us plau, digueu-li al senyor Frigola que no sé si admirar-lo, tenir-li por o, per tenir-vos a vos com a cronista, al moment precís, envejar-lo.

  2. Antoni escrigué:

    Camuflat en forma de conversa de cafè, en Pla ens engega un discurs filosòfic que déu ni do! Absolutament genial! Després, sembla que ens digui: “toquem de peus a terra” i ens ho fa fer, tot explicant l’incendi del carrer de la Rajola. I bona nit! Realisme pur.
    Amb l’amic Florenci Salesas discrepo una mica: jo només hi veig l’eco de Montaigne, no hi sé veure la influència de Maquiavel en aquest fragment. I de tota manera, Montaigne és ell mateix qui ens explica les seves coses; en Pla ens ho explica per boca d’altres persones (Frigola, Gallart, Gori…)
    Totalment d’acord amb el que dius, Florenci, sobre allò que li dirà l’Alexandre Plana més endavant. Per mi és un dels moments més extraordinaris d’aquest llibre.
    I em sembla que ja sento l’amiga Anna Ramos que ens diu: “ei! voleu fer el favor de callar? No s’hi val a explicar el final. Les persones que encara no l’hem llegit volem tenir la satisfacció personal de descobrir-ho amb la lectura. No ens ho expliqueu!”
    Gràcies.
    De res.

  3. estrip escrigué:

    Hi ha coses que mai canviaran Josep. aquells homes que viuen sense la necessitat d’escoltar tothom sap qui són. Cada dia són protagonistes, i tothom se’ls escolta. I quan es cala foc en algun assumpte són els primers a anar a dormir.

  4. Ramon Erra escrigué:

    Pla,

    llegir els escrits d’algú no és també una manera d’escoltar-lo? Per a algunes persones, doncs, escoltar és una necessitat!

  5. Florenci Salesas escrigué:

    Per a Ramon Erra: noi, estic totalment d’acord amb les teves tres ratlles (quina enveja de síntesi!)

    Per a l’Antoni: jo tampoc sé si en Pla tenia intencions de fer-hi un eco de Maquiavel. De fet, recolzo tot el que dius. Tan sols és que a mi, personalment, me’l fa recordar moltíssim. Però ja et dic, barrejat amb tot de coses, i no sols de literatura o filosofia, sinó de moltes altres de la vida mateixa.
    I sí, procurarem de no fer patir l’Anna Ramos. No sé si he estat gaire elegant… però també està bé que pateixi una mica, què caram! he he he (amb tot l’afecte).

  6. Joan d'Argentona escrigué:

    Sortir per uns instants del caos, la pressió, l’aclaparament de la feina -que cada dia que passa, més ens ofega-, per gaudir d’aquest oasi de gran literatura… Quina sort que tenim els seus lectors, senyor Pla.

  7. striper escrigué:

    Sense paraules ja las ha posat ell.

  8. Anna Ramos escrigué:

    Bona nit Josep,
    Ostres, crec que necessites l’ajuda d’una dona. Si em permets i em dones la paraula vull dir-li al teu amic Frigola que de timidesa no en té res i que això de viure als Estats Units l’ha fet tornar molt racional. Renoi JOSEP, de quins companys t’envoltes; ser pobre és molt trist però vols això?

    “DIAGRAMA”
    El fet és que
    milers d’homes adinerats
    determinen el destí del món,
    i en fer-ho s’orienten per un
    principi fonamental:
    augmentar els beneficis.

    (I fins quan durarà aquesta estructura?)
    Joan Brossa

    O vols continuar escoltant al Sr. Frigola dient que el què us agrada més als homes és ésser escoltats més que les dones i que pel fet de ser escolats ja sou uns fatxendes feliços !
    No, no! no et deixis manipular . T’ho diré d’una altre manera i a cau d’orella i llavors diguem què tries.

    “T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
    Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
    Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
    sense panys ni bernats, en un desvari verd.

    Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
    Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit.
    Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
    que provoca el salobre i encrespa la badia.

    Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
    a la marea viva que em nega a l’endeví.
    Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
    que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.

    Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
    i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.”

    Maria Mercè Marsal

    P.S Bona nit companys, veig que sou molt matiners i esteu molt motivats per compartir les interioritats del Sr. Pla.

  9. Anna Ramos escrigué:

    Ondia!
    Perdoneu a tots els homes però és que m’he menjat una lletra; volia dir escoltats i no “escolats”. Quina vergonya.
    Haig de dir que aquestes hores de la nit un no té el cap gaire clar i la veritat no em repasso el que escric, però la culpa no és tota meva. No m’agrada massa el format petit per poder escriure. Jo necessito tota la pàgina!
    He cregut necessari fer aquesta petita intervenció perquè suposo que serà motiu de rialles i comentaris. No era la meva intenció perturbar la vostra tranquil.litat. Mil disculpes.

  10. Antoni escrigué:

    Rectifico l’expressió del meu text “déu ni do” per la correcta, que és “déu n’hi do”.
    Demano disculpes.

  11. “O vols continuar escoltant al Sr. Frigola dient que el què us agrada més als homes és ésser escoltats més que les dones i que pel fet de ser escolats ja sou uns fatxendes feliços !”
    Sí, sí… arregla-ho, ara!
    Si és un exercici literari és genial. Si és una pífia, és genial.
    Si cal callar perquè et xiuxiuegin a cau d’orella paraules dolces, es calla.
    Mestre Pla, qui us ho haguera dit, eh? al vostre diari, tant d’erotisme! No sé si és millor que ens parleu d’esglésies amb aires llepissosos, així no ens esvaloteu tant…

  12. Florenci Salesas escrigué:

    Bé, Anna, no crec que ningú se’n rigui, dona. De tota manera em sembla que en Pla, quan parla d’homes, parla de persones en general. Com a mínim, jo penso que és perfectament aplicable als dos sexes, amb totes les diferències que vulgueu (no vull estrenar una discussió que seria, d’altra banda, estèril). Jo no menysprearia la dona fins al punt de dir que està “discapacitada” per a ser vanitosa. Si ho són molts animals (i fins i tot plantes!) nosaltres no hauríem de ser menys, oi?. Pregunteu-li als grans seductors (d’ambdós sexes): tots saben molt bé com afalagar la vanitat —en totes les seves formes— que homes i dones tenim. El que sí és cert és que, com diu el company Erra, escoltar és de vegades una necessitat, una droga. No tot està perdut, certament. Mai.

    Per a l’Antoni: jo també dic “déu ni do”. Gràcies per l’aportació; aquestes correccions són un bon ajut. De tota manera, jo prefereixo no demanar disculpes pels meus errors o no acabaria fins l’any que bé.

    Au, que tingueu tots plegats un bon dijous.

  13. Jordi Ramírez escrigué:

    Més enllà de Montaigne, que sempre estigué present, el tema desenvolupat és platònic: l’anàlisi de la llagoteria com el material més bàsic des del que es construeixen les relacions humanes

  14. Anna Ramos escrigué:

    Bona nit,
    Crec que per alusions us haig de contestar i dir-vos que; caram meu deixat ben aclaparada, que bonica la vostre reacció.
    Eh Antoni, tu sempre el primer i amb les paraules precises. “Justa la fusta” com diu un amic meu. Juntament amb els teus coneixements literaris fas que vagi entrant en el món Planià i que no pensi com fa anys -quin pal de quadern-. Senzillament, entenc que aquell no era el moment de llegir a uns dels mestres de la literatura catalana.
    Florenci, t’asseguro que en el text el Sr. Frigola parla d’homes com a sexe masculí. Per altra banda jo també penso com tu que és aplicable als dos sexes. Crec que a tu i a mi ens limitaran l’espai dels comentaris, perquè renoi també t’enrotlles com una persiana. Tens molta facilitat de paraula .
    I referent al company o companya Particula elemental gràcies pel teu comentari. En el gènere de la literatura, l’erotisme com dius tu, també forma part de les plomes sensibles i dels cors vius si no es transmet fe forma barroera. Si barregen tots els gèneres farem un còctel molt explosiu que ens portarà a somnis lllunyans.
    Bé, en aquests moments em feu sentir la dona mimada del grup.
    A reveure, companys.

    Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç.

  15. Florenci Salesas escrigué:

    Gràcies pel comentari Anna. Amb el que dius d’enrotllar-me com una persiana, m’has fet començar el matí rient de valent: noia, tens més raó que un sant.
    Admiro els companys que són capaços de fer comentaris breus i plens de sentit, però també m’encanta que la gent s’esplaï a gust. Entre repassar la lectura d’aquest home i els comentaris del personal —amb interacció sana d’aquesta—, jo m’ho estic passant pipa, aquesta és la pura veritat.
    Ostres, vull dir que en aquest moment sóc ben bé “un fatxenda feliç”, he he he.

    Au, que tinguis un bon divendres!

    Apa, que tinguis un bon divendres!

  16. Antoni escrigué:

    Gràcies, Anna, per les teves floretes. Si seguim per aquest camí acabarem tots com aquells personatges de la narració “Teoria de Crisant” de Salvador Espriu. Llegiu-la i us hi fareu un tip de riure.
    Per cert, on és l’amic Antonio Gálvez?
    Bon cap de setmana a tothom!

  17. Antoni escrigué:

    Ai, se m’oblidava! Anna, molt bé per la feina de copiar-nos els dos poemes de Joan Brossa i Maria Mercè Marsal. Moltes gràcies. No els coneixia.

  18. Hola, Antoni, estoy aquí, a punto de salir para dar una clase, donde a duras penas soy escuchado.

    Tras la degustación del mestre, el placer se prolonga con vuestras aportaciones. Yo diría que este blog de Xarxa de Mots, hasta la fecha, es un blog aristocrático, por lo que tiene de componente de lujo, de buenas maneras, de ilustración que no se riñe con el buen humor, etc.

    Muchas felicidades a todos.

    Y buenos días.

  19. Margarida escrigué:

    Com a bona escoltadora que sóc és un gran plaer per a mi escoltar el mestre cada dia i llavors escoltar els comentaris dels bons parladors que sou, tant els que parleu molt com els que resumiu. No pareu de parlar, Florenci, Antoni, Anna, Antonio… que jo us escoltaré i amb molt de gust!!

  20. antoni de ses illes escrigué:

    La necessitat juxtaposada de ésser societat, ens fa obligar escoltar el que tens al teu costat. Pel contrari, què seríem rocs amuntegats a una escullera bufetegats per mar de lleva?
    Antoni

Fer un comentari