Entrades etiquetades ‘caràcters, persones i personatges’

5 de maig de 1918

dilluns 5 maig 2008

Una de les tavernes de més còmoda freqüentació de la vila és la que té Gervasi a la Plaça Nova. Hi sol haver bon vi i el tracte és agradable.

Els nuclis de la política de l’Empordà han estat sempre les tavernes. Hi ha tavernes antigues, que en temps d’eleccions es converteixen en clubs, sobretot si les votacions coincideixen amb l’arribada del vi novell. Llavors es barreja la libació conscient i organitzada amb la dialèctica, que l’administració de la cosa pública ha eternament provocat. En aquestes tavernes hi ha un punt de confluència molt curiós entre la facècia oriental que cueja en els sotabarbes dels bocois i les doctrines polítiques austeres i glacials, encara que aquestes doctrines es presentin, en aquests establiments, amb un aire matusser i primari.

Aquestes tavernes no varien. Abans s’hi alternava la Marsellesa amb el Vals de las olas. Ara s’hi canta la Internacional i el cuplet. La gent és sempre igual. Són les cançons que passen.

La taverna de Gervasi és molt important i, si bé ha tingut èpoques de més o menys anomenada política, no n’hi ha d’altra a Palafrugell que pel que fa a la libació se li pugui comparar.

Palafrugell. Plaça Nova (1908), amb la torre de can Moragas (AMP)Si haguéssim de fer la història de la taverna de Gervasi, hauríem de presentar la història de la nostra estimada vila natal. Aquesta història seria curiosa, perquè, a més a més d’ésser molt curta, tindria la particularitat de no contenir ni fets gloriosos ni personatges de fama i d’anomenada. Sospito que aquesta falta de tradició brillant entristiria molta gent. A mi, m’encanta haver nascut en un poble que no ha produït cap redemptor, ni cap col·leccionista de sensacions rares, ni cap predicador estentori. Això em produeix una sensació de lleugeresa i de llibertat.

Palafrugell, antigament, era un poble molt petit, murallat. La gent vivia de l’agricultura. La taverna tocava a la torre de l’angle sud-est de la muralla. Davant de la taverna hi havia un olivar. Els parroquians de la casa eren sobretot gent de la rodalia. Els dies de mercat i els diumenges a la tarda s’emplenava de gent, s’hi bevia, s’hi feien tractes i, si convenia, s’hi cantava entre una rodella de llobarro i una ala de pollastre.

Quan vingué la invasió de la gent de la rodalia i dels forasters, el petit poble murallat s’esclovellà com una magrana madura, es va estendre per tots quatre costats i la taverna del Gervasi quedà en el centre de la població. Aquesta circumstància li va donar encara més nom. La gent forana continuà freqüentant-la els diumenges, i la gent del poble tota la setmana, sobretot els dilluns. En aquests dies hi havia cuina a base de cargols, de niu, d’estofat i d’arengades. Les arengades menjar de pobre es menjaven amb la torrada amb oli i vinagre. La taverna s’emplenava de fum, l’arengada brillava com un tros d’or sobre el pa torrat, el vinet rajava de les bótes rosat i esperitat. La taverna bullia fins que moria la tarda i la llum es fonia, desmaiada, sobre les terres del cantó de mar.

Amb el temps arribà també l’urbanisme, la mania de fer carrers drets i convertir el poble en quadrícules uniformes. De les antigues muralles, en quedava la torre de l’angle sud-est, que era rodona, alta i esvelta com una dona ben casada. La torre, però, per fer més dret un carrer, fou tirada a terra, i això fou la mort del vell establiment. Amb ella va desaparèixer un dels racons més concorreguts del poble, sobretot a l’hivern, ja que la torre, en unir-se amb el pa de paret de la muralla, feia una mena de concavitat que era molt abrigada. Quan feia tramuntana, els ganduls del poble es reunien a xerrar en el recés torrat. Es formava una mena de conclave d’esquenadrets i de cínics i de vegades s’hi trobava refugiat algun venedor ambulant que va de poble en poble, algun adobaparaigües, d’aquests que porten una caixa de fusta i una olla a la mà que regalima un suc negre tot al llarg de la carretera per on van passant. Aquests personatges deixaven el poc que tenien a la taverna i, entre ells, Gervasi tenia una consideració inqüestionable.

Gervasi tenia una cinquantena d’anys quan la torre fou enderrocada. Era un home alt, fort, cellapoblat, amb el color sa i una cara de noblesa que imposava. La desaparició de la taverna antiga, amb les seves taules i els seus bancs correguts, els grans bocois plantats a les parets i el sostre de campana, el taulell amb una aixeta i quatre ampolles i porrons de mala mort i la gran xemeneia al fons, li produí una tristesa alternada de moments d’indignació i de ràbia. No s’ho va poder acabar. Assistí a l’adaptació de l’establiment a l’època nova amb una displicència que dissimulava, a penes, una irreductibilitat total. A la taverna nova, hi posaren cadires, taulell de pedra imitant marbre, aixeta cargolada i peixera. El desesperà. Per més desgràcia, la clientela vella deixà d’anar-hi i fou substituïda per gent menestrala i desmarxada, que els diumenges portava coll i corbata.

Entre uns i altres han mort la taverna digué Gervasi a la seva dona, que era una dona petita amb un nas com una avellana i els ulls una mica llagrimosos.

S’ha de variar, els temps són uns altres… digué algú que escoltava.

Variar? Variar què? ¿Què és el que s’ha de variar?

I Gervasi, en un moment de tradicionalisme exaltat, cridà:

No podeu caminar d’ases que sou…! ¿Què és el que varia? Jo me’n vaig, m’han xafat la guitarra, em moro de tristesa…

La família tenia una barraca i un tros de terra ple pedres a dalt d’una de les crestes de la costa. La terra havia estat vinya, però la fil·loxera se l’havia menjada. La barraca queia, el pou era ple de pedres, Gervasi se n’anà allà dalt.

Arreglà un xic el tuguri, netejà el pou i començà de treballar la terra per altra vegada fer-ne vinya. Amb les pedres féu parets seques i castellets en els pendissos i començà a plantar ceps. Comprà una escopeta vella, se li presentà un gos mig mort que no volia ningú, i per entretenir-lo anava de vegades a tirar una escopetada. Al darrera de la barraca, hi posà quatre o cinc ruscos amb abelles. Quan plovia, Gervasi agafava un fanal de llauna i un paraigua de família i sortia pels barrancs a caçar cargols.

En el treball de plantar la vinya, l’ajudà algun personatge del conclave dels esquenadrets. El foraster dormia a la barraca, menjava el que podia i, si li donava la gana, treballava una estona. De mica en mica, la vinya anà guanyant terreny i al cap d’uns quants anys el vi de la vinya de Gervasi tingué una gran fama a tota la rodalia. La vinya, en realitat, produïa poc, la terra era dura de pelar, però el que sortia era d’una gran qualitat.

La vinya donava gust de veure. En els capvespres d’estiu, Gervasi sortia al peu de la porta, s’asseia sobre una pedra, que li servia per a fer la picada d’all; el gos, que era molt vell, s’ajeia als seus peus remenant la cua, i l’home donava un cop d’ull a la seva obra i al paisatge. Des de la cresta es contemplava una gran amplada de mar i es veien les barques, com cloves de nou. De la part de terra, hom veia el Pirineu i el Canigó i, molt més a prop, el campanar i les cases del poble i una gran extensió de terres de conreu. A primer terme hi havia unes vinyes, uns sembrats, uns camps d’userda. Els pins i les oliveres estilitzaven un xic, alleugerien, la humanitat imponent del paisatge.

En pondre’s el sol Gervasi agafava un rosat i enorme cargol de mar i des dels quatre punts cardinals de la barraca bufava en el forat del corn. Feia un soroll considerable. Les galtes se li inflaven. Això, ho feia en sortir i en pondre’s el sol i a migdia. Com que Gervasi va establir aquest costum des del primer moment d’arribada, la continuïtat va crear ja una tradició. Els primers dies la gent va creure que aquell tocar el corn era una pura facècia. Després la gent en començà de fer cas i avui el corn de Gervasi és una institució, a la qual la gent s’ha perfectament adaptat hi ha adaptat sobretot el treball. Aquells sorolls foscos i greus són el cronòmetre d’aquells paratges.

Dir, però, que són un cronòmetre potser seria exagerat, sobretot amb vista a la precisió d’aquesta paraula. La sortida del sol és anunciada no pas en el moment exacte d’aparèixer sobre la mar, sinó en el moment que és vist pels ulls de Gervasi. A la posta de sol passa igual. Si el dia és cluc, enterbolinat o algun núvol important, judicat per Gervasi consistent, s’interposa entre la sortida i la posta exacta i la visió que ell en té, el fenomen és anunciat amb el retard o avançament natural.

Un dia, l’ermità de Sant Sebastià li digué:

Dimecres et vares precipitar…

No siguis tan llepafils li contestà molt seriós Gervasi. No es pot pas matar tot el que és gras. Quan es pon el sol i jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

També hagué de fer front a algunes crítiques provinents de persones posseïdores de rellotges, molt primmirades. Quan li digueren que no tocava mai les dotze en punt i que de vegades els minuts li passaven per malla, contestà:

Que quedi ben entès! Jo no toco pas les dotze en punt. Què vols dir les dotze en punt? Sembleu tenidors de llibres, tots plegats! Jo toco l’hora de dinar i jo dino a les dotze, compreneu? Teniu una manera tan nova de fer les coses, que aviat em faríeu rodar el cap.

El cert és que la gent, avui, ja no sabria passar-se del corn de Gervasi; els seus bruels formen part del ritme de la terra, i, el dia que el cargol s’apagui i Gervasi es mori, tothom trobarà que, a aquella solitud, alguna cosa li falta.

Els vaixells que passen per aquestes mars coneixen també els tocs de corn, i hi ha xabecs i bergantins que sempre que es troben a l’altura de la vinya saluden amb la bandera. La primera vegada que això va passar, el cor de Gervasi s’emplenà d’alegria i el seu cap d’il·lusions. Aquell dia Gervasi tingué el cargol a la boca més de dues hores i va tocar una veritable simfonia, fins que el bergantí es va perdre a l’horitzó. Bufà tant, que se n’hagué d’anar al llit amb el pit romput i amb un cap com un tabal.

Aquell dia la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món.

2 d’abril de 1918

dimecres 2 abril 2008

Joan B. Coromina, Tomàs Gallart i Josep Pla. Palafrugell, 1917. Autor L. Casanovas. Fundació Josep Pla, col. Carmen Miquel GirbalCom que sempre he estat pobre –diu Joan B. Coromina al cafè–, he passat moltes estones de la meva vida escoltant la gent…

–Sembla que us en vanteu, d’ésser pobre…? –diu Gori amb un inici d’indignació molt visible.

–És clar. No crec pas haver perdut el temps…

–Ja us en faig paga… ¿Considereu que hi ha alguna raó per a trobar interessant la pobresa? Si em dieu que sí, us diré que sou un deplorable insensat…! –fa Gori, arborat, donant un cop de puny a la taula, els ulls vermells, notòriament desencaixat per la vinassa del sopar.

Després paga la consumició i, sense donar la bona nit, surt al carrer. A la taula quedem una mica sorpresos. Coromina està blanc com la paret.

–Coromina té raó! –diu Enric Frigola amb la seva habitual barreja de timidesa i de fredor. Frigola és un propietari que ha viscut als Estats Units. És professor d’idiomes a l’Escola de la vila. Afegeix:

–Ésser pobre té pocs avantatges, naturalment, però té aquest: haver d’escoltar la gent. Escoltar forma part de l’estratègia dels pobres. No vull pas dir que s’hagi d’escoltar tothom. S’ha d’escoltar qui convé. Això sí: s’ha d’escoltar bé o almenys causar la impressió que hom escolta bé. S’ha de produir la impressió d’adhesió activa a la persona que parla. Es pot tenir el pensament onsevulla, però s’ha de causar la sensació de presència i d’adhesió a la persona que parla. Això darrer és bastant senzill: consisteix a mantenir una certa vivacitat en els ulls, mirar d’una manera tendra i amatent i fer, mentrestant, amb el cap, els moviments d’assentiment paral·lels a les coses que l’altra persona va formulant. També és molt útil dir, de tant en tant: «¿Vol fer el favor de repetir el que deia fa un moment? ¿Tindria l’amabilitat d’aclarir-me el concepte a què al·ludia fa un instant?» Els homes volen ésser escoltats. És el que els agrada més. Els agrada més que els diners, que les dones i que menjar i beure bé. Un home escoltat esdevé un fatxenda absolutament feliç. Ara bé: quan els homes se senten escoltats, es tornen febles. Aquests moments de feblesa són l’única escletxa a través de la qual pot caure una gota de generositat del granit humà. És d’aquests moments que un pobre pot aprofitar-se. Si no els sap crear ni treure’n un profit, malament… El sistema de la parasitologia establert naturalment entre els homes, i entre els homes i les dones, es basa en l’adulació –en el gust físic que dóna el fet de sentir-se adulat–, i la forma més activa i dissimulada (és a dir, més eterna) de l’adulació és saber escoltar d’una manera natural, activa i discreta. Contribueix molt a arribar a aquesta naturalitat no cometre l’atzagaiada d’aparentar el que hom sap realment. Els propis coneixements –si és que hom en té algun– s’han de saber dissimular en el seu punt –sense caure, però, en l’extrem d’accentuar massa la pròpia estupidesa…

Frigola parla molt de pressa, amb una mica de tremolor a les mans, sense, però, fer el menor gest, ruboritzat, com si es donés vergonya de parlar –una rialleta sarcàstica glaçada a la cara.

–L’art d’escoltar –continua dient– es comprèn, és terriblement fatigós i paga realment la pena de tenir una renda per estalviar-se d’haver de practicar-lo. Al meu entendre, la forma més concreta i agradable de la independència és poder viure sense necessitat d’escoltar ningú. Els homes molt forts, d’una gran aptitud biològica, no solen escoltar mai ningú. Aquests homes fan, realment, un gran efecte. Es llencen a fer les coses a cegues, sense rumiar, comptant només amb els seus instints, amb els seus personalíssims càlculs desproveïts de claredat, sense fer mai cas de l’altra gent. A l’Antic Testament, els personatges grossos, forts, potents, actuen sense la menor previsió, sense ombra de prudència, moguts pel remolí impetuós del seu temperament. És impressionant la quantitat d’inconsciència i de follia que entra en la producció de les accions humanes tingudes per importants…

Pausa –que s’allarga. A la taula s’ha produït un considerable silenci, un silenci voltat del brogit de les altres taules.

Frigola mira el sostre del cafè, arruga el front i l’entrecella com si fes un esforç dolorós, dóna dues o tres pipades al cigarret apagat i diu de sobte, amoïnat:

–Ara no recordo el que volia dir…

Sentim tots plegats una sensació d’alleujament, com si ens traguessin un pes de sobre.

En sortir del cafè sentim tocar a foc i anem a veure el que passa. És un foc petit, insignificant: un minúscul magatzem de taps del carrer de la Rajola que crema, arborat, com lluquets.

Anys enrera, quan es calava foc, mig poble hi acudia. La meva sorpresa és constatar que aquest s’està produint davant només de quatre gats i veig dos serenos, una parella de la guàrdia civil, els veïns, interessats que el foc no es propagui, i dos o tres curiosos provinents de la taverna del barri. Aquests últims anys, amb les dificultats que la guerra ha portat, hi ha hagut tants d’incendis que el seu interès s’ha totalment evaporat, esvanit. El petit magatzem es crema enmig de la indiferència general i sense que ni tan sols se senti la fressa d’una galleda.

–Això ja es veu –diu Tomàs Gallart–. Bona nit, descansar; demà serà un altre dia…

Ara un pas ara un altre, fem cap tots al llit.

19 de març de 1918

dimecres 19 març 2008

Sant Josep. L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix. La meva mare ha fet crema. Però, així com la crema i el pa de pessic del dia dels anys tingueren una intenció normativa, la intenció dels dolços d’avui ha estat merament onomàstica, és a dir, intranscendent.

El meu pare és un home molt metòdic.

A les deu en punt del vespre, tanca la porta del carrer –després d’un recorregut general de la casa per constatar el tancament de les obertures– i es dirigeix al cafè Pallot. El seu costum, a l’hivern, és sortir al carrer amb l’abric sobre les espatlles, faci el temps que faci. Només un dia la setmana es posa literalment l’abric: els diumenges. Al cafè fa tertúlia amb el senyor Balaguer, del Jutjat; amb el senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament; amb Emeri Gironès, tractant en carbons i llenyes; amb el senyor Jordi, conegut per Quica, delicat i excel·lent confiter, i, si s’escau de trobar-se a la població, amb el senyor Rossend Girbal, conegut també per Girbal Jan i, al Rosselló, per Marxant Gros.

El senyor Rossend és un espècimen humà considerable; pesa més de cent trenta quilos. Negociant en cavalls, ha agafat, malgrat ésser d’una família absolutament cristiana, els aires de la gitaneria d’una manera tan ben calcada, que tots els seus modes són els del gitano del país. No solament sembla un gitano per la seva manera de parlar, sinó per la seva vaga i incerta comptabilitat, migrada, confusa i trista. Molt entrant al cafè –entrant, en realitat, a innombrables cafès del país–, és molt apreciat a la tertúlia. S’hi instal·la còmodament: hi seu sobre dues cadires. És l’únic de la taula que, en demanar cafè, li serveixen automàticament una copeta: una copeta d’anís.

La tertúlia té una certa, irrisòria, amenitat perquè sobre d’ella flota una atmosfera permanent de projectivisme i de possibilisme. Quan, superada la mitja hora de xafarderia vilatana, entra en el seu propi ambient, la conversa gira sobre el que s’hauria de fer: farem això, farem allò; s’hauria de fer això, s’hauria de fer allò; si féssim això, si féssim allò… No és pas que tots els assistents estiguin imbuïts del mateix ardor futurista. Hi ha matisos. En tot cas, l’únic que queda, davant d’aquesta manera de comprendre el món en un estat de més recalcitrant fredor, és el senyor Mascort, buròcrata eficient, aferrissat, terrible secretari de l’Ajuntament.

Resulta, però, que quan el senyor Mascort es posa a parlar de les seves aficions a la pesca –que practica des de fa molts anys, cada diumenge, a Tamariu– esdevé, sense adonar-se’n, un delirant i fantasiós projectista. Quan agafarem un nero, el dia que els llobarros piquin…

El senyor Girbal escolta aquests insignificants deliris amb un punt de muda displicència, mig adormit. Però de vegades vol establir exactament la jerarquia de les coses i marcar la superioritat que posseeix, i llavors comença la seva peroració amb un punt d’emfàtic retinctinc:

–Els qui hem tastat la vida de Perpinyà –diu–, els qui coneixem la vida de Figueres

Quan el rellotge de l’església toca les dotze campanades de la mitjanit, el meu pare s’alça de taula per anar a dormir. Perquè aquest horari sofreixi modificació s’ha de produir a la vila i a la tertúlia algun fenomen insòlit. S’ha de calar foc en algun lloc; s’ha d’haver produït, en la tertúlia, la presència d’algun enginyer agrònom, passavolant i escadusser. Altrament, les dotze és l’hora límit.

A la porta de l’establiment, tothom emprèn la seva via i es dispersa.

Aleshores el senyor Jordi, conegut per Quica, entra a casa seva, il·lumina un racó de la confiteria, floreja un assortit de llaminadures, en fa un adorable paquetet i torna a sortir al carrer. Ben abrigat, amb el paquet a la mà, es dirigeix llavors, silenciosament, passant pels carrers més foscos, a passar una estona en una o altra casa de senyoretes.

Llegit «Les planetes del verdum» de Josep Carner.

Carner és probablement –tant si escriu en prosa com en vers– un dels retòrics més prodigiosos de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós –formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa –per timidesa, potser– o potser, encara, per sentit del ridícul.