He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta –d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa –d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable–, una qualitat que fa posar pell de gallina.
Em sap greu, però sóc sensible a aquestes –diguem-ne– petiteses. Hi ha dues coses que han contribuït a crear-me una sensibilitat adequada a l’aire pur i a les coses netes: el fred que he sentit a la casa del carrer del Sol (a la casa que habitem al carrer del Sol) i l’activitat gairebé frenètica de la meva mare en les coses domèstiques. La meva mare –dit sigui amb perdó– és d’una netedat infatigable, constant, no para ni un moment. En «El segle de Lluís XIV», Voltaire conta que quan el ministre Colbert arribava al seu despatx i veia la taula plena de papers per despatxar es fregava les mans de gust. No hi ha res que agradi més a la meva mare que fer una bugada grossa, un dissabte dilatat i profund, que dirigir una emblanquinada amb paletes i manobres autèntics.
La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien el Camp dels Ous, ja obert el carrer que va de la població a l’estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contrària a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d’aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d’estar donen a tramuntana i són ombrívoles i fredes. Aquesta situació s’hauria en part corregit amb la construcció d’una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no fou mai construïda, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d’habituar al fred.
Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat –no recordo ara quin– la xemeneia tirava de baix a dalt, és a dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.
El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l’aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades –car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l’objectivitat– que viure en aquella casa era com anar despullat tot l’hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d’obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.
Tot això feia que l’aire que hi havia a la casa fos puríssim –tan pur com el que hi ha en plena naturalesa. Vaig acostumar-me, doncs, a l’aire fresc, inodor, viu. Recordo tot això amb horror –no puc estar-me de dir-ho–, però aquella temperatura espartana contribuí a crear-me una pituïtària potser massa exigent. D’ençà de llavors em repugna l’aire de les habitacions closes, els llocs tancats en què hi ha gent o en què hi ha hagut gent –l’olor agra que deixa la gent–, les persones perfumades amb perfums dolços i enganxosos. L’olor de fum de tabac refredat –de fum ja fumat–, de cuina refredada, de vi ja begut, em produeix com una crispació somàtica, una protesta de la meva biologia. L’olor d’aire ja respirat, devastat, saquejat, descompost, l’olor d’ex-aire que flotava a l’església me n’ha fet sortir ràpidament.
*******************************
Sembla que les rellotgeries haurien d’ésser les botigues més polides, precises, més ordenades i agradables de totes les botigues del món. És al revés.
Hi entreu i no hi ha cap rellotge que s’avingui de pulsació i de ritme amb qualsevol altre rellotge present. N’hi ha que marxen pausadament, d’una manera greu i solemne. Altres tenen una manera endimoniada de marxar, ansiosa i esvalotada, com si tinguessin pressa i volguessin passar al davant de tots els altres rellotges. La impossible superposició dels tic-tacs, la confusió dels ritmes, l’agitació de les pulsacions asimètriques, creen una fressa que fa sentir, a les rellotgeries, una sensació d’anguniós galimatias. No són pas botigues per a persones excessivament nervioses. No s’hi està gaire bé. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delícia que seria una rellotgeria de rellotges parats i si voleu… girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat –un rellotge adormit.
******************************
Si la sinceritat, per fortuna, és físicament impossible, cada vegada que trobo una persona –ací abunden– que proclama la seva sinceritat o m’invita, vingui o no vingui a tomb, a produir-me d’una manera (com sol dir-se) furiosament sincera, sento com si em trobés davant de la forma més pueril, més indelicada, més grollera de la hipocresia. La hipocresia té aquest avantatge: quan és acusada per un mínim d’excés, ensenya l’orella.
*******************************
A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de «L’Atlàntida» o del «Canigó». Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el més lleu interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjats a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat.
He sentit sospirar alguna vegada:
–La mística, la poesia mística de Verdaguer…!
Però jo voldria que algú m’expliqués quina relació té aquest país, poblat d’aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.
La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d’un escriptor d’avui davant de la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina és d’un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l’excepció –el realisme– ara és la regla.
Etiquetes: família, lectures, literatura, literatura, religió
En aquesta nit d’insomni i malsons, vos aneu i m’engegueu aquestes descàrregues voltaiques: el Pla llepafils d’olors, l’ostentació de sinceritat, les rellotgeries i la barrallada monumental contra Verdaguer. No ajudeu pas a agafar la son, no.
Amb el mossèn sou tan devastador com tendre. És molt curiós. L’aneu demolint alhora que us arronseu d’espatlles: “Què hi farem”, sembleu dir. Com a vos, l’Atlàntida em sembla una obra bellíssima però distant. El meu fragment favorit és l’apèndix final —una mena d’eco refistolat de Las Coplas por la Muerte de su Padre de Manrique— a on, per les escletxes de les pedres dels campanars caiguts, s’escola una mica d’humanitat a on agafar-s’hi i compartir un viu sentiment de pèrdua irreparable. Aquest tros em fa pensar: no és també aquesta nostàlgia planyívola, al capdavall, molt nostra? El català — “…aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç…”—, amb totes les seves misèries, tampoc és de pedra i, potser per això, treballa (o treballava) i mira de no pensar en la ferida que porta a dins. És clar que tot això expressat amb aquesta “ensulsiada de verbalisme”… També és cert que tota generalització s’esmicola tan aviat mirem als ulls de la gent, no? bah, no em feu gaire cas.
Au vinga, què tingueu un bon dia tots plegats.
Coi de Pla,
ara em sortiu amb les xemeneies fumoses! Us en podria contar deu mil, d’anècdotes de xemeneies…però vaig curt de temps. Només una cosa: Verdaguer -i no arrufeu el nas- s’ensuma en la vostra prosa…encara que només sigui un Verdaguer passat pel sedàs.
Benvolguts comentaristes,
Desde el primer dia em vaig enganxar al blog i tinc com una necesitat llegir-lo. No nomes el Quadern gris, que fa anys vaig llegir, sino també els comentaris que hi deixeu.
Per mi son tan valuosos com la mateixa obra de Pla.
Perdoneu-me mestre pero al pais hi heu deixat molts alumnes aventatjats!
L´enhorabona a tots.
En el fragment final d’avui, Pla torna a marcar distàncies amb la literatura anterior a l’època que li ha tocat viure, (romanticisme, modernisme, noucentisme…) i ens remarca quin és l’estil que ara pertoca, segons la seva opinió.
Podem estar-hi d’acord o no, aquesta és la qüestió. Això sí, he d’admetre que la manera d’expressar-ho per part de Pla és molt brillant. Quin goig tenir un escriptor que se sap explicar tan bé!
El fet de poder llegir un autor com ell m’omple de satisfacció.
I com em conec aquesta necessitat d’aire pur! I quina felicitat trobar-te els teus propis pensaments desordenats tan ben exposats en boca d’un altre… Es gairebè una sensació…mística!
estic d’acors amb Ramon Erra. Verdaguer és el creador del català literari modern. Tots som deutors de mossèn Cinto i Pla també. Altra cosa és el contingut.
Bona nit Josep,
En aquests moments de tranquil.litat i de recolliment davant la fosca negre nit i després de la moguda jornada que la majoria dels mortals suportem, començant el dia amb el brunzit del rellotge que et recorda que has d’anar a primera hora a “toc de pitu” que has de córrer per a tot, rellotge amunt i rellotge a vall on ets més cap cap cor; amb deixes un bri de placidesa davant el que m’has argumentat avui.M’he quedat bocabadada davant la distribució de la teva casa del carrer del sol; talment podria dir que també has estudiat arquitectura.
Permet la meva gosadia de canviar-te l’escenari en què “el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia”. Deixa’t portar pel caliu del foc que tot ho encen i escalfa els sentits i estova els cors. Mira els colors de la seva flamarada i comparteix’el amb aquella persona que et sents propera o perquè no, amb un bon llibre tot assaborint una copeta de bon vi que et fa desvatllar tots els sentits.
La grandeza de las pequeñas cosas, tan pequeñas que para muchos son indescriptibles. Pero ahí está Pla para sacar la radiografía de lo que apenas alcanza a verse. Así, del topetazo del olor de las iglesias, que sentimos pero apenas vemos, Pla nos ofrece su pormenorizada luz. Así, de la incongruencia de una relojería que, como todas, exhibe relojes que marcan distintas horas durante la misma fracción de tiempo, que todos vemos pero que apenas sentimos, Pla nos ofrece su pormenorizada luz. La grandeza de las pequeñas cosas. Puesto que Pla sabe como nadie sacar agua de las piedras. Y Verdaguer, otro escritor del país al que Pla se carga con esa indomeñable ironía tan sabrosa. Es que Verdaguer, a día de hoy para la literatura, cumple tan sólo con una función decorativa. Ya que es un enorme palacio con esas enormes chimeneas, tan decorativas, que no calientan; un palacio bonito, pero insustancial. El realismo, que tanto turba y perturba.
[...] Pla. Su última entradilla de El cuaderno gris, la del día 25. La grandeza de las pequeñas cosas, tan pequeñas que para muchos son [...]
Benvolgut Josep,
magnífic exemple literatura indirecta. No solament es veritat que la literatura ha de ser realista d’ença principis de segle, sino que té molt a veure amb la idea del temps i la recuperació de l’orgull hipócrita. El realisme és una forma d’egoísme que pot únicament tenir en compte el present.
extranyes paraules les del vosté, bon amic.
Benvolgut Josep,
Feia temps que no us llegia, i gairebé tant que no escriviu. Quins desficis us menen?
Veig que heu estat escartejant els llibres de Verdaguer. Potser a les seves fulles vos hi sentiu enganxada l’olor de resclosit de l’església, però aquesta partícula, mestre, hi ha trobat grans un trosset de la seva ànima. Amb delit el vaig llegir, i gran és la benevolença que li guardo. Vós dediqueu-vos al que us escau, i no volgueu pas ser l’únic gall del galliner.
Des del vostre temps deu ser una cosa ben extrenya el que us proposo. No volguéssiu pas saber-ne la fetor d’aquest aire estancat: cementiris d’acer
Vareig descubrir com tants el quadern i desde llavors que m´hi fico una miqueta cada dia, encara no he arribat al mes d´abril, perqué no tinc gaire temps.
Estic fascinada descubrint aquell Pla i ademés tota la gent que
amb el comentaris sucosos em feu passar una bona estona. Ni ha que sou uns bons poetes.adeu fins aviat