Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.
A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mosques i els insectes.
__________________
El senyor Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home petit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fumador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bombolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll –d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, l’home feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una imaginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles –la qual cosa és exactíssima.
Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de molta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.
Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al molí de vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona –o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exactament.
–No en feu cas…! –digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich–. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…
__________________
L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya –sempre que l’entusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.
Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per a no produir en abundància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, indefectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc.
A l’Empordà –i a tot arreu probablement– el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la majoria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Potser el pintoresquisme es porta la seva moral –sensiblement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjectiu, la moral falla sobtadament.
Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.
De nou, gràcies mestre per fer-nos veure com som, per reconciliar-nos amb el nostre llombrígol tant sovint ignorat.
Gràcies, mestre per aquest exercici de particularisme.
Vós us mereixeu un lloc ben especial en el nostre atles espiritual, potser en un llarg prefaci, tant generós com sou amb les paraules.
Perquè teniu la virtut de fer universal el nostre local, i d’odiar, com nosaltres odiem, els clauers de bola de billar ben visibles a les butxaques dels qui signen xecs com si fossin d’autògrafs. Vos no els heu vist, encara aquests, oi? Bé prou que són els mateixos!
Permeteu-nos, mestre, tractar-vos amb aquesta confiança ja que ens sou, encara, tant proper.
I continueu amb el vostre bloc, no ens deixessiu pas sense aquest pessic de saviesa
Atles de partícules
arribarà un dia Josep, que els homes pintorescs seran un perill per la societat.
I saps que a Holanda, país de tulipes de canals i de bicicletes, hi ha llocs on els homes poden caure sobre les dones o bé les dones sobre els homes, però ho han de fer sense fer soroll?
L’agutzil deu ser un home pintoresc.
Cuando Pla emplea la expresión Dios Nuestro Señor, el muelle de mis labios comienza a estirarse hacia arriba, dominado por las abundantes sugestiones que me acechan a continuación. Pasa lo mismo cuando emplea el término señorita. En este caso, el muelle de mis labios empieza a estirarse hacia arriba tras la lectura de su primera sílaba. Las señoritas y Pla, qué gran mundo entre líneas.
Y hablando de señoritas, hoy sale en la entradilla un hombre encima de una mujer, o una mujer encima de un hombre, tanto monta. No, no, tanto monta, no. La actitud pasiva de la mujer, en este terreno, era la nota dominante de la época. Es Pla quien coloca a la mujer como agente activo, en un plano igualitario. Su natural modernidad.
… I arriba el senyor Gàlvez i ens taca aquesta plana. Però que no és el castellà una llengua parlada per 400 milions de persones? Que no hi ha milers de pàgines per deixar comentaris de tota mena en aquest idioma?
[...] Pla. El cuaderno gris de hoy. Cuando Pla emplea la expresión Dios Nuestro Señor, el muelle de mis labios comienza a estirarse [...]
La lectura de los cuadernos es una corriente de aire fresco, la sublimación de lo cotidiano, de la sencillez tanto de espíritu como de lenguaje. Que alejados los políticos de este sentimiento.
La vinguda de la primavera en tres pinzellades: les orenetes, un home —o una dona— “caiguts” l’un damunt de l’altre (que “No, no tanto monta, no”, com molt bé diu el senyor Antonio) i una celebració del caràcter empordanès.
Tot i la bogeria d’hivern i arribada de primavera que ens està passant pel damunt, les orenetes també ens han vingut a visitar. Per molts anys, i que duri. També que per molts anys tinguem senyores i senyors, caient els uns pel damunt dels altres però, encara més, personatges que s’ho prenguin amb l’excel·lent sentit del fer i deixar fer del senyor Gich.
Per acabar, no hi pot haver millor manera de rubricar un comentari tan positiu com el vostre amb aquest moment de legítim orgull per la petita pàtria empordanesa. Malauradament no conec massa l’Empordà i no tinc altre remei que haver-me de refiar de les vostres paraules sobre el que ens dieu de la seva gent. Molt desitjo que aquest idíl·lic detall del caràcter del vostre país no s’hagi extingit del tot perquè, personalment, us haig de confessar que el tipus de personatge que descriviu a mi també em posa molt nerviós.
Tan de bo tingueu tots plegats una bona arribada de la primavera.
Penso que no és bo barrar el pas a ningú per que escrigui en la llengua que vulgui, tant si és castellà, anglès o eslovac. Per a mi els únics comentaris que poden embrutar són aquells en els quals es perd el respecte a les persones o cultures.
Personalment, estic encantat de que aquest quadern estigui obert a tothom de la manera en que ho fa, en la seva llengua original, que és la meva pròpia. Per a mi és un motiu d’orgull que hi hagi gent disposat llegir-lo des de l’òptica i circumstància que sigui: ja sigui per primera vegada, ja sigui per participar en el joc de compartir una lectura estimada des de fa molt de temps, ja sigui per competir, com a exercici d’escriptura o, simplement, per a compartir el gust per la lectura, la crítica o mil altres coses, per narcisisme, per pur entusiasme, per generositat o gasiveria. Tant és!. És fantàstic si això serveix per a acostar un clàssic que adoro —però, com tota obra humana, discutible— de la literatura catalana a qui vulgui, tingui la llengua materna que tingui. Si aquest algú escriu en català, no podrà ser més benvingut però si ho fa amb una llengua amb la que expressa millor els seus sentiments, també.
Hi ha moltes maneres de fer una cultura forta, moltes, i segur que, si ens posem a discutir, no acabaríem mai per a trobar-ne aigua clara de quines són negatives i quines positives. Però penso, fermament, que en aquest cas, l’insult, el menyspreu cap a algú que escriu en una altra llengua, és un error, una manera de fer sentir “fora del club” a algú que, a la seva manera, també estima la obra d’en Josep Pla.
Siguem ferms; siguem, fins i tot, orgullosos, d’acord, i tant que sí! Però si us plau, m’encantaria que no poséssim traves a qui s’acosta amb amabilitat, bona fe i cultura.
Jo vull aprendre de tothom, parli la llengua que parli. Si us plau, no em trenqueu aquesta il·lusió.
Gràcies.
Estic d’ acord amb en Florenci Salesas. Aquest blog ha d’ estar obert a tothom i si algú castellanoparlant ens llegeix, crec que és per celebrar-ho.
Siguem molt de la terra, però a la vegada cosmopolites, com ho fou el Mestre.
Pla,
si els empordanesos pequen d’excés d’imaginació, què els passa als lluçanesos? Aquí també ha arribat alguna oreneta…i voltors.
Senyor Joan Serra, no ens espatlleu aquest bolg que fins ara anàvem molt bé.
Senyor Antonio Galvez, no en feu cas i seguiu amb els vostres comentaris de cada dia.
Gràcies.
Bé. Molt bé. Us doni les més sinceres felicitacions. Seguiu pensant així i arribareu a un punt en què pensareu que el català ja no és necessari perquè tots ens entenem la mar de bé en castellà. Endavant cartinguts amics! i força al chiki-chiki d’Eurovisió.
Per cert, proveu a fer el mateix en pàgines espanyoles semblants a aquesta: comprovareu com us engeguen solemnement a la merda.
“Senyor” Serra,
Em plau dir-vos que l’aportació del senyor Gálvez Alcaide ha estat, fins al moment, molt més enriquidora que no pas la vostra en aquesta plana. Si no us sembla bé, visiteu-ne una altra, que la Xarxa bé ho fa possible, no li sembla?
I quant a les valoracions de caire polític, deixem-les per a la ploma del mestre Pla. No convertim aquest espai tan entranyable en un cafarnaüm sense solta ni volta.
El fragment d’avui que comença amb les paraules “A l’Empordà -i a tot arreu probablement- el pintoresc produeix una gran fascinació…” em fa pensar en la figura de Salvador Dalí. Hi veig un retrat bastant aproximat al personatge i a la manera de fer del pintor ampurdanès. Era, com diu Pla, un home pintoresc.
Estimat Joan Serra:
Només voldria comentar-li que ni vostè ni jo no sabem fins a quin punt molts dels que participem en aquest fòrum estem treballant pel català. Potser no es pot ni imaginar, ni sap el que alguns de nosaltres hem hagut de passar —i continuarem passant— per la defensa de la nostra llengua. Per respecte per a totes aquestes persones que estan fent aquesta tasca —fent traduccions del català a altres llengües, fent de voluntaris de la llengua, de professors, preservant arxius, parlant-lo i escrivint-lo activament al carrer, a les botigues, a Internet, etc.— trobo que seria útil no confondre aquest fòrum sobre l’obra del mestre empordanès, amb els comentaris tan tristos —en totes direccions— que s’escriuen a llocs com el You Tube, entre d’altres fòrums.
No crec que ningú sigui tan ingenu com per no conèixer i haver patit la molta ignorància, odi i ràbia —fomentats per prejudicis de tota mena—, que hi ha per a tot arreu (i quan dic a tot arreu, vull dir a tot arreu, fins i tot dins el meu cap).
Jo només li demano que no l’encoratgem i que reservi segons quin tipus d’expressions per a aquells fòrums.
Si us plau, desitjaria que el meu comentari no s’entengués com una defensa del senyor Antonio (estic convençut de que és una persona adulta, que es pot defensar perfectament per ella mateixa) sinó per a fer-ho precisament del que vostè mateix pretén defensar. Tan sols crec, modestament, que el seu camí, així d’entrada, té avorrides i predibles conseqüències negatives i que, en canvi, respecte al camí que de moment està portant la resta dels que aquí escrivim és, senzillament, normal. Diguem-ne que no hi ha res que s’hagi dit aquí que m’hagi ofès, excepte el seu. Remetent-me al que li he dit al començament, no sap el que estem fent a casa, al carrer o a d’altres llocs. Segurament, si parlés amb alguns de nosaltres tindria la oportunitat de lamentar no haver-ho pensat més d’una vegada abans de deixar anar tan lapidàries afirmacions. No és més patriota qui belluga més fort la bandera, com deia el mestre Billy Wilder. Abans de dir covard a algú, compti fins a deu i pensi, si us plau.
M’acomiado de vostè tot dient que estaré encantadíssim el dia que aquí hi vegi algun comentari en txec, en aranès, en swahili (o el que sigui), com ho estic de que n’hi hagin en les dues llengües que fins ara hi ha aparegut. Aquell dia tindré l’incentiu de practicar les que mig esgarrapo i de consultar un diccionari per a les que no n’entenc ni un borrall.
Que tingueu tots una molt bona tarda.
Hola Josep,
Avui has començat amb el sentir de la naturalesa potser per treure ferro a les coses cotidianes que moltes vegades no entenem.
Dius que ets pobre però no saps que ric que ets en esperit. Molts hauriem d’aprendre de la teva riquesa espiritual que no es pot comprar amb diners.
Jo, un dia com avui et puc parlar de la desgràcia humana que assetja el Tibet i que els mitjans de comunicació n’han fet tant de ressò. Saps per què ara toca i fa anys que ho havien amagat? perquè a Pequin aquest any hi haurà els jocs olimpics.
Ja veus, amb què s’ha convertir la raça humana que no gaudeix de riquesa espiritual i que només busca el materialisme i els interessos creats.
Que trist. Els de la meva època encara no han après res dels de la teva ni de les anteriors; la història es repeteix però adaptada als seus temps.
Saps, Josep… jo prefereixo parlar de la naturalesa que també intenta sobreviure en el mon dels humans .
Voldria compartir aquest vers perquè en aquests moments és com amb sento ara.
“Espiell” (fragment):
“I si de sobte em desperto angoixat
això no vol pas dir que el món s’acabi.
Fa molt de temps que he après a comportar-me
i a respectar el desordre del progrés
que a poc a poc va destruint la terra.”
MIQUEL MARTÍ I POL
Senyor Joan Serra:
La seva magnificència em permetrà d’escriure alguna cosa en aquest blog duent, ai pobret mi, el cognom que duc?
Si us plau…
Llegint el Quadern Gris de Josep Plà, un es dóna compta del penós que hauria estat no saber llegir.
Poques vegades he gaudit tant llegint un llibre, com amb el Quadern Gris de Josep Pla, nomes em sap greu no haver-lo llegit abans.