La penya de l’Ateneu es va de mica en mica reconstruint. Les defeccions de l’estiueig. Els qui tornen de fora fan una cara saludable o més o menys morena. Els qui no han sortit conserven la pal·lidesa barcelonina. Així, la pell dels assistents, ara, és molt diversa. L’únic contertulià que ha tornat de Prats de Lluçanès, on sol anar cada any, amb la mateixa, profunda blancor de pell que tenia en marxar, és el doctor Borralleras.
Avui ha aparegut Josep M. de Sagarra, que ve del Montseny. Sagarra és en aquests moments l’astre ascendent de la literatura catalana –i concretament de la poesia. Hom li ha fet una gran rebuda. Com que al costat de la poltrona on jo seia n’hi havia una de buida, s’ha assegut al costat meu. Ha demanat cafè i conyac i ha encès un cigar de l’Havana considerable, magnífic. «Aquest xicot no s’està de res!», –sento que diu de baix en baix Camps Margarit.
Els poetes noucentistes feren passar de moda Maragall, però aquesta situació no durarà pas gaire. Ara han quedat a dalt de tot els poetes noucentistes, sobretot Bofill i Mates i Josep Carner. Però en aquests moments es comença de sentir dir que aquests dos poetes són sobretot versificadors, i, per tant, el refredament es troba en perspectiva. Aquest refredament tampoc no durarà gaire, si no és que s’hagi perdut la noció de les coses de valor en aquest país. Ara puja Sagarra, que no és pas precisament un poeta noucentista, encara que sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic. On arribarà Sagarra? Té una facilitat de ploma prodigiosa i el do de la llengua. És joveníssim. On arribarà, no es pot pas dir. Ja ho veurem. El cultiu de la conjectura literària és molt difícil i hi ha sorpreses estranyíssimes.
L’únic contertulià que ha fet a Sagarra una rebuda normal, sense exagerar les paraules i la gesticulació, ha estat Quim Borralleras. Són molt amics i el doctor el considera moltíssim, però no el veu gaire clar –vull dir que no veu gaire clara la manera de ser del poeta– i l’observa. No ha pas deixat de dir-ho a les persones que considera discretes.
–Sagarra és molt divers i davant d’ell és sempre possible de trobar-se amb la cosa més impensada. De vegades fa l’ateu (no sé si ho és ben bé), i llavors sembla una monja exclaustrada. Altres vegades fa el catòlic (tampoc no podria dir si ho és ben bé), i llavors sembla el vicari de Betlem. En determinats moments és un home d’un accés magnífic, d’una cortesia meravellosa, d’un tracte agradabilíssim! Tot d’un plegat, però, agafa una cara com si es trobés davant d’un traïdor, us mira de reüll, fa uns ulls estranyíssims com si l’haguessin ofès… Quan m’he trobat en una situació com aquesta he tractat de fer memòria i de recordar si alguna vegada he comès, conscientment o inconscientment, alguna incorrecció, si li he produït alguna ofensa, amb la intenció d’aclarir les coses de seguida. Aquesta ha estat sempre la meva manera de fer. El cert és que no ho he pogut fer mai, perquè mai no he trobat res que entre nosaltres hagués de ser aclarit. Sagarra té l’obsessió de les ofenses, en té una obsessió fortíssima i deu ser per això que de vegades s’ho pensa. Inventa les ofenses, les dóna per certes malgrat no tenir-ne cap fonament. En aquest punt és massa frívol, els judicis que fa no tenen consistència. La seva màxima complicació psicològica consisteix a ser un malpensat. És la seva defensa. És massa pueril… i el personatge resulta incòmode i difícil.
Aquestes observacions del doctor Borralleres són molt versemblants i les he observades copiosament.
A mesura que va passant la tarda, la reunió s’aclareix i la conversa general s’esfilagarsa en diverses converses petites. Demano a Sagarra si és cert el que es diu a les redaccions: que ha estat nomenat corresponsal a Berlín d’«El Sol» de Madrid i «La Publicidad» de Barcelona. Amb un aire de toca-son, displicentment, em confirma la notícia.
–Sí –em diu–. No trigaré a marxar. Ara em van portant la roba que m’he fet fer…
–Roba, dieu? Però si vós heu donat sempre la impressió de tenir-ne molta.
–És clar, però comprendreu que, en casos així, val més que no us agafin amb els pixats al ventre…
La mania de Sagarra de parlar grollerament, d’utilitzar les maneres més vulgars de la llengua, que fa gràcia a tanta gent, sempre l’he trobada insuportable i grotesca. Afegeix:
–M’he fet fer unes dotzenes de camises, he comprat corbates i mitjons, diversos vestits, un smoking, un frac, un jaqué…
–No us heu fet una levita?
–La levita ha passat de moda, ja no s’utilitza…
Aquesta darrera pregunta, la vaig formular tímidament, preveient una reacció contrària del poeta, és a dir, suposant que la consideraria una ofensa als seus coneixements vestimentaris i al seu tacte social habitualíssim. Vaig tenir la sorpresa que li passés per ull –sorpresa agradabilíssima.
–I d’abrigalls, també us n’heu fets fer? Tinc entès que a Berlín hi fa molt de fred a l’hivern…
–Naturalment, diversos i alguns amb el coll folrat de pell.
–Molt bé. Magnífic. Sereu el periodista més ben vestit de Berlín. És una bona entrada… De tota manera, què voleu que us digui? Tota aquesta quantitat de roba que us emporteu seria potser més adequada en un país que ha guanyat la guerra que en un país que l’ha perduda. Suposo que Berlín es troba en una situació molt magra i decandida. La roba que us heu fet fer exigiria París, Londres o els Estats Units.
–No!, és que vull fer una altra classe de periodisme. No vull que em prenguin per un mort de gana ni estic disposat a entrar en la mendicitat de l’ofici. El meu propòsit és arribar a dalt de tot, compreneu?
–A dalt de tot de què?
–A dalt de tot de tot…
–Ja ho entenc…
Amb això s’acosta Pujols –que era unes taules enllà parlant amb Josep M. Albinyana –i la conversa s’interromp. Pujols, que ja coneixia la notícia del nomenament del poeta a la corresponsalia de Berlín, el felicita i li augura un gran èxit entre les senyores de Berlín i en general del germanisme.
–Sereu –li diu– el vertader representant de la raça llatina entre les boires del nord, el representant més tendre, i hem d’esperar que el més expeditiu, i les dones se us fondran a les mans, a les vostres mans divines, que diria l’amic Ors. Això sí: heu de posar un anunci al balcó de la casa que habiteu, assenyalant la vostra presència…
Davant de les frases de Pujols, les riallades de Sagarra agafen un volum enorme i sec, però de vegades sembla que riu seriosament.
“Demano a Sagarra si és cert el que es diu a les redaccions: que ha estat nomenat corresponsal a Berlín d’”El Sol” de Madrid i “La Publicidad” de Barcelona. Amb un aire de toca-son, displicentment, em confirma la notícia.”
Sobre aquest tema hi ha un llibre excel·lent: JOSE MARIA DE SAGARRA-JOSE PLA. CARTAS EUROPEAS. CRONICAS EN EL SOL, 1920-1928 Edición y prólogo de Narcís Garolera.
Ed. Destino, 2001
En el pròleg, Narcís Garolera, explica:
No debe sorprenderos que a principios de 1920, en plena posguerra europea, Ortega propusiera a José María de Sagarra -a quien había conocido en Madrid cuando éste se preparaba para ser diplomático- escribir para El Sol una crónicas desde Alemania. El propio Sagarra evocaría con precisión, años después, su primer trabajo periodístico en el extranjero…
I sobre Pla, Garolera, diu:
El 8 de septiembre de 1922, desde Barcelona, Pla comunica por carta a su hermano que, si no hay ningún inconveniente, el dia 1 de octubre saldrá para el norte de Italia, donde tiene previsto pasar tres meses para seguir de cerca el movimiento fascista. Pla, que acaba de abandonar su colaboración en La Veu de Catalunya, va a ir a Italia como corresponsal del diario barcelonés La Publicidad, y está en tratos con Joaquín Montaner -el delegado de El Sol en Cataluña- para mandar también al periodico de Madrd, desde Italia, cronicas de los sucesos que se avecinan. Tres meses después, en otra carta a su hermano, ya desde Génova, Pla habla de la dificultad para continuar mandando crónicas italianas a El Sol, ya que tambien tienen interés en escribir sobre el fascismo Maeztu, Araquistain, Camba y Corpus Barga. Pla tiene, además, el inconveniente de la distancia. Sin embargo, confiesa que el director de El Sol le ha dicho que sus artículos han gustado mucho a los redactores del periodico, el nucleo de intelectuales -al decir de Pla- mas serio y mas influyente de Madrid.
La susceptibilitat, “l’obsessió de les ofenses”, en Sagarra, és ben normal en un escriptor: mentre tots van en botes, és com si ell anés amb sandàlies. Él preu de ser tan sensible.
Per altra banda, la “facilitat de ploma i el do de la llengua” són molt envejables.
Gràcies per la oportuna informació, Antoni.
La refinada punxada d’en Pujals té molta gràcia. M’agrada tot el text d’avui, entre d’altres raons, pel que té de descripció de la inestabilitat de la borsa de valors artístics –literaris en aquest cas– llavors, i sempre. Bé, ara potser caldria afegir-hi una pèrdua ostensible de memòria històrica, però aquest és una altre tema. Amb tot, no acabo d’entendre el darrer paràgraf:
“…les riallades de Sagarra agafen un volum enorme i sec, però de vegades sembla que riu seriosament.”
Per mi, aquí en Pla s’ha passat –per mi, ep!– d’arriscat i adjectius i adverbis m’esborronen la reacció de Sagarra, se’m fa inintel·ligible, com diria ell mateix. No acabo d’entendre si riu estentòriament però amb falsedat –en el fons voldria estrangular a Pujals– o per contra es reprimeix la cleca –és aquest “sec” el que em mata–, però en el fons troba la coça tan divertida que si estigués sol encara riure més fort. Suposo que deu ser la primera opció, ì per tothom serà evident menys per mi. I segurament tindreu raó. Però jo continuo una mica confós: què vol dir amb “seriosament”, aquí?, etc. Massa inconcret… per mi, insisteixo.
Per allò de riure’ns de les coses tristes, i pendre’ns seriosament les còmiques, que més o menys venia a dir Oscar Wilde? Molt bona observació, Florenci, sobre aquesta part, just al final del text d’avui (segur que no pas perquè sí).
“Ara puja Sagarra, que no és pas precisament un poeta noucentista, encara que sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic.”
Em sembla evident que hi ha un problema en la construcció d’aquesta frase (el que els gramàtics en diuen un anacolut). ¿Algun estudiós que hagi vist el manuscrit podria dir-nos si l’original diu això? Imagino que el problema és dels editors, perquè la concessiva sembla demanar una continuació que podria haver estat omesa pel linotipista de Destino. ¿Quan disposarem d’una edició crítica d’”El quadern gris” que ens permeti llegir-lo amb les garanties textuals que exigeix un clàssic? ¿Quan serem una cultura normal?
Uf, quina manera de deixar en Sagarra. La ironia final d’en Pujols és deliciosa. Jo tampoc entenc del tot la darrera frase: en Sagarra entén que en Pujols es riu d’ell o no??
Jo, modestament, crec que sí que ho entenc. El que fa Pujols (Pujals no, Florenci) és afalagar la vanitat de Sagarra. Sagarra era un vanitós, un presumit, que en ell eren qualitats, no defectes. Quan Pla diu que Sagarra riu seriosament, vol dir que es creu de debò les paraules de Pujols que li dona la idea de posar un anunci al balcó que digui més o menys: “aquí hi viu en Sagarra, el representant de la raça latina…”
Tots plegats, Pla, Pujols, Sagarra, eren uns irònics i uns mofetes.
No ho puc arreglar de cap manera, Antoni: malgrat tenir llibres d’aquest senyor i considerar-lo un fora de sèrie (recomano vivament “La tardor barcelonina”, per exemple), no hi puc fer més. Sempre li dic Pujals. Un problema de dislèxia selectiva, que només tinc amb aquest nom, com si hi hagués alguna cosa dins el meu cap que no pogués acceptar de cap manera que es digués Pujols. Una cosa horrorosa.
Crec que aquesta és la segona vegada que em corregeixes, Antoni. Sóc un cas perdut per a la ciència… Disculpeu, tots plegats.
En el seu comentari, Ignasi Moreta es demana amb tota la raó quina interpretació cal fer del fragment “Ara puja Sagarra…” I, encara amb més raó, “Quan serem una cultura normal?”
En primer lloc, els editors d’aquest blog, Jordi Palou i Ramon Torrents, repetim el que ja hem dit en més d’una ocasió: tot i corregir o unificar certes qüestions menors (errates clares, petites diferències entre edicions, etc., qüestions de puntuació, etc., que en tot cas procurem indicar amb les notes corresponents), el bloQG no ha pretès ni pretén en cap cas ser una edició crítica del Quadern gris. Això no priva, en cap cas, que els comentaristes i editors en fem una lectura crítica. És una de les aportacions més importants que creiem veure en aquesta versió digital del Quadern gris.
El paràgraf en qüestió va ser objecte d’una petita discussió, acabada la qual vam coincidir a reconèixer que la lectura de les paraules de Pla és confusa i, per mala lectura, mala correcció o pel motiu que sigui, mal resolta. El fet, però, és que totes les edicions que hem vist coincideixen en el que considerem un error o una dificultat que creiem no volguda per Pla.
Una opinió sostenia que, amb un canvi en la puntuació, podríem llegir:
** Ara puja Sagarra, que no és pas precisament un poeta noucentista, encara que sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic, (CANVI DEL PUNT PER UNA COMA) on arribarà Sagarra? **
De l’altre cantó, hi havia l’intent d’interpratar la literalitat del text veient-hi efectivament l’anacolut que en Moreta suggereix: Pla pensa una cosa, que no acaba de resoldre en el trasllat al text. Intentant forçar la lectura, entendre-la fins a fer-nos nostre el pensament de l’autor, ho podíem “interpretar” en aquest sentit:
** Ara puja Sagarra. (PUNT, nostre) Sagarra no és pas precisament un poeta noucentista, encara que SAGARRA PUJA (verb nostre, per intentar tancar el sentit de la frase) sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic. On arribarà, DONCS, Sagarra, AMB ELS SEUS MITJANS? **
Vistos els perills de la interpretació en un punt en què, com he dit, totes les edicions presenten el mateix text, vam optar per deixar-lo literalment exacte, sense cap anotació nostra.
Agraïm sincerament l’observació tan pertinent sobre un punt fosc que no dubtem que els estudiosos de Pla han descobert ja fa temps, i tornem a fer-nos nostra la gran qüestió: quan podrem llegir allò que efectivament hem de llegir en El quadern gris, si és que pretenem viure en un país normal?
La petulancia que s’ensuma per aquesta contrada m’embafa la pituitaria
La traducció castellana de Dionisio Ridruejo del fragment que suscita aquesta controvèrsia diu:
Ahora sube Sagarra, que no es precisamente un poeta novecentista, aunque sin las aportaciones de los novecentistas, que han sido enormes en muchos aspectos, pero sobre todo, en el lingüístico, no sería evidentemente el que es.
El paràgraf queda més clar amb l’afegit d’aquesta darrera frase (no seria evidentemente el que es.)
D’altra banda, la traducció francesa també incorpora aquesta última frase:
ne serait évidemment pas ce qu’il est.
A veure si entre tots plegats resolem l’embolic.
Afegeixo una mica més de llenya al foc. L’edició del Cercle de Lectors també porta la frase: … no seria evidentment el que és.
Misteri: quin manuscrit van fer servir per l’edició del Cercle i per les traduccions castellana i francesa? Van passar per alt les altres edicions aquests mots? Quants manuscrits originals hi ha?
He llegit els darrers comentaris de fragments d’”El quadern gris” i em veig obligat a donar als lectors d’aquest blog una bona notícia: fa dos anys vaig lliurar a Columna Edicions (del Grup 62) l’original d’una primera edició crítica d’aquesta obra de Pla, i a Ediciones Destino (del Grup Planeta) la revisió de la traducció castellana de Dionisio Ridruejo.
Per a l’edició crítica del text català vaig partir de la segona edició del llibre (1969), revisada per Pla mateix, i, naturalment, del manuscrit autògraf de l’escriptor (que conté moltes pàgines impreses de diversos títols seus, publicats abans de la redacció d’”El quadern gris”). Vaig descartar el manuscrit primigeni –el del dietari real, de 1918 i 1919–, publicat fa poc temps per Destino a cura de Xavier Pla, perquè l’escriptor va integrar aquelles anotacions juvenils en l’obra definitiva, apareguda el 1966.
Dissortadament, però, l’editorial que té l’original de l’edició crítica no té, ara com ara, cap intenció de publicar-la. Els editors volen vendre, primer, els exemplars d’una edició de butxaca d’”El quadern gris” que van publicar l’any 2007 (quan jo n’acabava d’enllestir una edició crítica i revisada).
La revisió de la traducció castellana, a partir del text establert en l’edició catalana, està llesta i a punt per ser publicada, però els editors volen esperar a treure-la quan aparegui l’edició crítica catalana.
Les esmenes practicades al text català ronden les 5000 (com les de l’edició crítica d’”Ulysses”, de Joyce), i les correccions al text de la traducció castellana –admirable versió, per altra banda– superen les 3000. En el text català, la major part d’esmenes són errates tipogràfiques, males lectures del manuscrit original i, sobretot, ultracorreccions lingüístiques que desvirtuen la llengua de l’escriptor.
¿Hem d’esperar que una editorial decideixi publicar l’esmentada edició crítica d’aquí tres o quatre anys (o més temps), perquè abans vol vendre tots els exemplars d’una darrera edició de l’obra? ¿Per què els lectors de Pla han de continuar servint-se de males edicions, si fa dos anys que hi ha una edició crítica d’”El quadern gris” al despatx d’un editor, que ja s’hauria d’haver publicat? ¿Ja saben, els editors esmentats, que “El quadern gris” és l’obra més destacada de Pla, i, potser, la més important de les lletres catalanes del segle XX? ¿Per què els responsables de fer conèixer aquesta edició revisada no en prioritzen la publicació?
Els interessats a conèixer els resultats filològics d’aquesta edició crítica poden consultar un article meu aparegut al “Hispanic Research Journal”, vol. 10, núm. 3 (juny de 2009), pàgs. 272-278.
Com a responsable d’una primera edició crítica d’”El quadern gris”, agrairé qualsevol iniciativa adreçada a la publicació immediata de l’original lliurat a Columna Edicions (Grup 62) ara fa dos anys. Gràcies.
D’entrada, voldria donar les gràcies pel comentari i per la informació que ens heu donat. Ja fa uns dies que el vàreu escriure i rere seu només hi veig pantalla blanca. No crec que jo sigui, ni de bon tros, el comentarista més qualificat per respondre. Però com que ningú fins ara ho ha fet, miraré de fer el paper el millor que pugui: em sap francament greu que caigui una bomba d’aquest calibre i ningú en parli dels efectes que ha produït, ni que sigui a nivell personal.
He mirat de llegir l’article que esmenteu al “Hispanic Research Journal” a través de la xarxa, però, tot i trobar-lo, no he pogut fer per problemes amb l’enllaç. Miraré de trobar la revista en algun altre lloc. El tema m’interessa de debò, com m’imagino a gairebé tothom aquí
Per part meva, només goso desitjar que aquest enutjós assumpte s’arregli el més aviat possible i que aquesta edició pugui finament sortir al mercat amb la qualitat que el text que vós heu revisat mereix. Jo, com he dit, sóc lluny de ser un expert, però seria un dels que anirien corrent esperitats a comprar-ne un exemplar per mi i probablement algun altre –o altres, si l’economia del moment ho permet– per regalar. Tinc la vostra edició del “Canigó” de Mossèn Cinto entre una de les més preuades joies que tinc a casa. Amb això vull dir que la meva admiració secreta per la vostra tasca no és tampoc nova del tot i, reitero, gairebé em moro de vergonya de tenir la barra de contestar-lo jo mateix.
M’acomiado agraït per l’honor de compartir amb vós aquesta plana del bloQG, honor que estic segur comparteixen la immensa majoria dels comentaristes i lectors.
És veritat, Florenci. Per part meva, Sr. Garolera, dir-vos que teniu més raó que un sant. La meva petita contribució serà anar a comprar un exemplar del Quadern gris d’aquesta edició de LaButxaca, a veure si entre tots l’exhaurim.
Vaig poder consultar l’article de l’Hispanic Research Journal i ja el tinc imprès i tot. És molt bo. Com a pròleg de l’edició crítica crec que seria perfecte.
També he comprat els volums de l’obra completa de Sagarra, de l’editorial Tres i Quatre, edició crítica preparada per vos. Acurada, magnífica.