He mirat de llegir l’article que esmenteu al “Hispanic Research Journal” a través de la xarxa, però, tot i trobar-lo, no he pogut fer per problemes amb l’enllaç. Miraré de trobar la revista en algun altre lloc. El tema m’interessa de debò, com m’imagino a gairebé tothom aquí

Per part meva, només goso desitjar que aquest enutjós assumpte s’arregli el més aviat possible i que aquesta edició pugui finament sortir al mercat amb la qualitat que el text que vós heu revisat mereix. Jo, com he dit, sóc lluny de ser un expert, però seria un dels que anirien corrent esperitats a comprar-ne un exemplar per mi i probablement algun altre –o altres, si l’economia del moment ho permet– per regalar. Tinc la vostra edició del “Canigó” de Mossèn Cinto entre una de les més preuades joies que tinc a casa. Amb això vull dir que la meva admiració secreta per la vostra tasca no és tampoc nova del tot i, reitero, gairebé em moro de vergonya de tenir la barra de contestar-lo jo mateix.

M’acomiado agraït per l’honor de compartir amb vós aquesta plana del bloQG, honor que estic segur comparteixen la immensa majoria dels comentaristes i lectors.

Per a l’edició crítica del text català vaig partir de la segona edició del llibre (1969), revisada per Pla mateix, i, naturalment, del manuscrit autògraf de l’escriptor (que conté moltes pàgines impreses de diversos títols seus, publicats abans de la redacció d’”El quadern gris”). Vaig descartar el manuscrit primigeni –el del dietari real, de 1918 i 1919–, publicat fa poc temps per Destino a cura de Xavier Pla, perquè l’escriptor va integrar aquelles anotacions juvenils en l’obra definitiva, apareguda el 1966.

Dissortadament, però, l’editorial que té l’original de l’edició crítica no té, ara com ara, cap intenció de publicar-la. Els editors volen vendre, primer, els exemplars d’una edició de butxaca d’”El quadern gris” que van publicar l’any 2007 (quan jo n’acabava d’enllestir una edició crítica i revisada).

La revisió de la traducció castellana, a partir del text establert en l’edició catalana, està llesta i a punt per ser publicada, però els editors volen esperar a treure-la quan aparegui l’edició crítica catalana.

Les esmenes practicades al text català ronden les 5000 (com les de l’edició crítica d’”Ulysses”, de Joyce), i les correccions al text de la traducció castellana –admirable versió, per altra banda– superen les 3000. En el text català, la major part d’esmenes són errates tipogràfiques, males lectures del manuscrit original i, sobretot, ultracorreccions lingüístiques que desvirtuen la llengua de l’escriptor.

¿Hem d’esperar que una editorial decideixi publicar l’esmentada edició crítica d’aquí tres o quatre anys (o més temps), perquè abans vol vendre tots els exemplars d’una darrera edició de l’obra? ¿Per què els lectors de Pla han de continuar servint-se de males edicions, si fa dos anys que hi ha una edició crítica d’”El quadern gris” al despatx d’un editor, que ja s’hauria d’haver publicat? ¿Ja saben, els editors esmentats, que “El quadern gris” és l’obra més destacada de Pla, i, potser, la més important de les lletres catalanes del segle XX? ¿Per què els responsables de fer conèixer aquesta edició revisada no en prioritzen la publicació?

Els interessats a conèixer els resultats filològics d’aquesta edició crítica poden consultar un article meu aparegut al “Hispanic Research Journal”, vol. 10, núm. 3 (juny de 2009), pàgs. 272-278.

Com a responsable d’una primera edició crítica d’”El quadern gris”, agrairé qualsevol iniciativa adreçada a la publicació immediata de l’original lliurat a Columna Edicions (Grup 62) ara fa dos anys. Gràcies.

Misteri: quin manuscrit van fer servir per l’edició del Cercle i per les traduccions castellana i francesa? Van passar per alt les altres edicions aquests mots? Quants manuscrits originals hi ha?

Ahora sube Sagarra, que no es precisamente un poeta novecentista, aunque sin las aportaciones de los novecentistas, que han sido enormes en muchos aspectos, pero sobre todo, en el lingüístico, no sería evidentemente el que es.

El paràgraf queda més clar amb l’afegit d’aquesta darrera frase (no seria evidentemente el que es.)

D’altra banda, la traducció francesa també incorpora aquesta última frase:

ne serait évidemment pas ce qu’il est.

A veure si entre tots plegats resolem l’embolic.