15 d’abril de 1919


Història de Carrau. Aquests dies de Quaresma tenen una claredat de diamant. La joventut de l’any s’acosta sense turbulències ni tumefaccions. Cada dia és una mica més obert i més clar. El paisatge, sota els núvols blancs de la tarda, s’estén, s’ajeu al sol com si reposés d’un llarg desvari. És un paisatge intens, sense closca ni faramalla, de terra viva i pura. És un paisatge d’una expressió primitiva i aspra.

En els primers termes, la terra es presenta en una coloració simple. El vent de Quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, enfosqueix el verd dels menuts sembrats, que ara no estan mai quiets, esponja el nacre d’un camp de sègol, posa una mica de fum a la vinassa d’un guaret i entendreix el groc violent d’un camp de naps. Als marges, surten els espàrrecs, i els créixens es baden als recs. Les llunyanies són fines i agudes; les muntanyes de l’horitzó, esfumades i diluïdes, semblen muntanyes de malenconia. En aquests temps l’infinit aclapara.

Hora foscant, tot s’envolta d’un baf violaci. En aquesta hora tot s’esponja una mica; de vegades els sentits s’eixoriveixen; de vegades la depressió és molt forta i el cor sembla que cau. En aquesta hora és una cosa deliciosa fer un foc d’herbes en una raconada i deixar que la fumerola blavenca s’emporti el pensament. La terra és plena d’olors àcides que us afinen el cap.

En aquest temps, no hi ha com les hores de sol per a passejar per les carreteres. Es camina una horeta, es respira l’aire fresc, una mica aspre; després és molt distret pujar una muntanyeta, ajeure’s i contemplar la pinzellada groguenca de la carretera entre els camps. Passa algun carro, es retalla la figura minúscula d’algun vianant, l’automòbil enorme que passa sembla que rodola, monstruós i petulant.

La contemplació de la carretera, no sé per què, em recorda un episodi de la vida de Carrau, que ja és mort. Carrau era un jugador especialitzat en el joc del burro i del canari, que és el burro de cinc cartes, també conegut amb el nom de burro mallorquí. Per jugar a aquests jocs, Carrau hauria fet estiu i hivern una hora de camí, i això que era, com tots els bons jugadors, molt delicat dels peus, i havia de portar unes botines de tela negrenca, amb un forat per deixar pas a un ull de poll intempestiu i recalcitrant.

Carrau tenia un petit patrimoni, vivia molt just i es menjava el capital. La seva il·lusió hauria estat tenir una tartana i una eugueta d’aquestes d’anca d’ametlla, que volen per la carretera, per poder seguir els mercats i les fires i jugar al canari amb la gent més florida de la rodalia. Carrau jugava per mirar de poder tenir la tartana, i en començar la partida, en asseure’s i treure’s el diner, acostumava a dir, fent l’ullet:

–Jo, compreneu?, vaig darrera del que és meu…

Com que Carrau era solter, i els seus amics tenien una curiositat molt petita, aquesta seva il·lusió no transpirava i ningú no en sabia res. Però ell l’acaronava en silenci. Enraonava sol de l’eugueta, somniava la tartana, posava noms a l’animal, la feia marxar i aturar-se amb els crits de ritual. Barrejava combinacions de cartes amb la conversa que tindria amb el gitano de Figueres i amb el que dirien els amics.

–Et presentes davant del gitano –deia ell–. «Voldria un animalet així i així.» El gitano que et diu: «La vol per a vostè, l’eugueta?». I tu que li respons: «No; hi ha un senyor que s’encarrega de tot». I el gitano t’ensenya el bo i millor de la província, i qui diu de la província, diu del país.

Altres vegades:

–Suposa’t que la mà té la «groga», dos trumfos petits i dues cartes blanques… Això és una mà flaca, però tocant-ho per baix pots fer un tronquet dels de deixa-t’ho córrer i no en parlem més.

També imaginava la impressió que faria als seus amics veure’l arribar sobre uns elements tan aeris. Pensant en la cara que hi farien, Carrau deixava anar, de tard en tard:

–Us donaré una sorpresa que no us en sabreu avenir…

Carrau anà un dia de mercat a Figueres, entrà en un cafè, prengué seient en una taula de canari de sis pessetes posant tots, i en menys d’una hora guanyà quatre-cents duros. Fou un do-me’n, do-me’n. Quan sortí, el cap li rodava. Va prendre un ou passat per aigua, un cafè i una mica d’anís; donà veus i al cap de poc comprava una tartaneta de segona mà, pintada de blau amb ratlles grogues. Anà a veure el gitano.

–Vols una eugueta, fill meu? Aquest animalet et convé –digué ensenyant-li una euga petiteta, tordilla, grassoneta, brillant i nerviosa–. No te la mereixes –deia el gitano–. És fina com un capellà i es menja les estrelles.

I, mentre Carrau li donava la volta i li mirava les dents, el gitano anà posant el comentari:

–La vols més fina, l’euga? Mira-te-la, fill meu, l’euga. No n’hi ha de millor. És guapa, l’euga! –deia el gitano en un to planyívol, la boca torta i paraules dolcíssimes.

La comprà i li posà un cascavell daurat al coll i una flor al guarniment de l’orella. Féu enganxar i donà dues o tres voltes a la «compra». Impressió satisfactòria. L’animal picava, alçava les orelles, la sang li tremolava.

–És el millor de la província –digué Carrau agafant les regnes.

Eren les deu del matí. Feia un dia clar com un diamant. El suburbi blanc i assolellat de Figueres quedà enrera.

L’euga seguí primer un trotet puntejat i filigranat. El cascavell cantava com una joia. Carrau, amb el fuet a la mà, el cap descobert, feia fantasies, cridava, en passar, la gent que treballava als camps, tenia un diàleg pintoresc amb la bèstia. La tartana saltava amb les veles i cortines a l’aire, entre els camps plens de sol, com si es desbordés. Els pobles anaven quedant enrera. Les dones que rentaven la roba al rec i estenien els llençols sobre les mates badaven davant de la tartana llampant. Després, el campanar desapareixia, a la reblinconada.

El passallís del Fluvià era molt som, i Carrau determinà passar-lo a cavall. L’euga donà uns cops de peu decoratius i plens de joia a l’aigua clara. Guanyada l’altra riba, Carrau cercà les pessigolles a l’animal, el punxà un xic i l’euga es menjà un parell de quilòmetres amb un galop estès. Després, quan Carrau tingué les anques madures, l’animal tornà al trotet puntejat i nerviós.

Amb això Carrau arribà a Verges i s’aturà. Entrà a l’hostal de la carretera i demanà per menjar. Tenia fam. Li feren un pollastre amb arròs i mig conill casolà amb herbes i vi blanc.

–Que sigui carregadet, el conill, mestressa! –digué Carrau fent petar el llavi.

Menjà, prengué cafè i copa i encengué un cigar. Es va ajaure al canapè de l’hostal, folrat de roba vermella. Ajagut, amb el cigar a la boca, un filet de fum sortint pel nas, se sentia viure. Carrau tenia una pal·lidesa de jugador, una panxeta rodona i dura, que li venia de seure de tant en tant a les taules de canari i del poc exercici, i portava a sobre el cap una gran ondulació. Com que era calb, es feia venir els cabells de sobre l’orella esquerra a sobre l’orella dreta, fent una corba amanerada i grotesca.

–Una tartana –digué Carrau– és mitja vida. Almenys faré vint anys més…

Estava així, en aquest estat paradisíac, quan a fora se sentí una gran remor de veus i de gatzara. Parà esment i sentí que el del taulell deia, amb un aire sibil·lí i misteriós, allargant el cos per mirar per sobre els vidres entelats de la porta:

–Ara arriben els jugadors…

Entraren cinc o sis joves del poble, engrescats i cridaners, i demanaren cartes. Prengueren seient i començaren un canari baratet, de tres al quarto. Carrau deixà el canapè, s’acostà a la taula, tragué després el nas fora de la porta i, veient que el sol era molt alt encara, determinà asseure’s una estona a la taula, per distreure’s.

Primer jugaren com abans, per divertir-se; després carregaren una mica la mà. La qüestió és que al cap d’una hora i mitja Carrau s’havia jugat la tartaneta i l’euga i li quedaven els diners justos per a pagar l’arròs i el conill reforçat.

Descompost, pàl·lid com un mort, Carrau sortí a la carretera per emprendre el camí a peu. Era cap al tard. La gent tornava al poble amb feixos d’herba al coll. Se sentien les esquelles dels ramats. Davant de l’hostal, la mainada es tirava pedres entre una cridòria infernal. Carrau, en deixar la darrera casa del poble i trobar-se lliure, començà a renegar com un condemnat. Cada renec semblava un llamp.

Quan hagué tocat tota la cort celestial, es posà a caminar. Caminava catorze o quinze passes mut, s’aturava un moment, es girava, veia els llums del poble… i tornava a caminar.

Entre dos llums, s’alçà el ventet de quaresma, una mica humit, pàl·lidament morat, i sortiren les estrelles en els camps del cel, esbatanats.


.

.

Setmana santa. Divago pel paisatge. Fa un dia cluc, trist, opac –molt eficaç per a les persones que tenen alguna cosa a fer. Vent del sud, humit. Soledat en els camps. El país comença a verdejar. El vent ajau els blats petits –sembla que hi passa a sobre una ombra errant; a les pinedes, un soroll d’orgue greu. La mar, al lluny és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta.

Recordo la petita A. –catorze anys– quan la tardor passada xuclava, amb els ulls tancats, un raïm moll i daurat. Rodo pels corriols de les pomeres, olor seca i aspra de la reïna del pi. A l’hora baixa el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant.
.

Al cafè, Enric Frigola analitza frases. Diu: Per exemple, la frase: Paquita fou l’esca del pecat és d’un anacronisme total. L’esca s’ha acabat; de llumins d’esca, que feien aquella olor sulfúrica tan desagradable, ja no n’hi ha. Per a estar à la page, hauríem de dir, ara: Paquita fou l’encenedor del pecat. Després hi ha la segona part: aquesta tendència de comparar el pecat, la passió, amb el foc, quin sentit té? ¿Que potser es vol donar a entendre que tot pecat implica un determinat punt de vitalitat i que l’estat de gràcia és el repòs, la indiferència, la mirada bleda i insubstancial? Què vol dir tot això? ¿Vol dir que entre un estat i l’altre no hi ha més que una gradació d’intensitat biològica? ¿Vol dir que per a ésser una bona persona s’ha de menjar fluix i vegetal i beure aigua? Examinar la significació de les paraules amb un cert criteri –diu Frigola– seria molt interessant.


A la nit, restaurant Reig. J. B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que a pesar de tot, a la «Marina» hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo – mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.

5 Respostes a “15 d’abril de 1919”

  1. Florenci Salesas escrigué:

    L’Antoni deia ahir, amb raó, que amb entrades com aquella això s’hauria acabat aviat. Però si totes fossin com la d’avui no donaríem l’abast! Amb tot, si haig d’escollir, tinc clar amb quines em quedo.

    La història de Carrau té un punt de conte moral circular i per tant, inevitablement, de final previsible. Pla eludeix els perills que això comporta i manté el interès amb l’habitual gràcia descriptiva de situacions i personatges i amb el seu magistral us del humor. Però en aquest cas, malgrat es prestava a pitjar l’accelerador, aquest últim és una mica més suau i deixa que hi entrin més elements lírics i contemplatius, fins als diàlegs (l’euga que “es menja les estrelles”, què bonic, oi?). El conjunt, malgrat descriure un fracàs, té un to general delicat, com de pluja fina.

    Molt més humorístic és per mi el final. La rondinada d’en Frigola és molt divertida i fa venir ganes de posar-se a buscar-li les pessigolles al llenguatge. El mutis final d’en Pla davant l’apreciació literària d’en Coromina és el cop final perfecte per una entrada modèlica.

    Desconeixia l’adjectiu “som” : Som -a adj. De poca fondària. Aigües somes. Un pou som (segons el DIEC).

    Bon dia a tothom i no us jugueu les tartanes al canari.

  2. Helena Bonals escrigué:

    “Només les coses concretes i tangibles són agradables”/ “A l’hora baixa el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant”. La típica contradicció de Pla. De fet, el vent contra els arbres sol ser metàfora de l’art, que no es veu mai, és intangible, però en canvi d’alguna manera o altra es nota, també com una “ombra errant”.

  3. Maria Rosa escrigué:

    “…La mar, al lluny és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta.”

    “A la nit, restaurant Reig. J. B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que a pesar de tot, a la «Marina» hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo – mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.”

    Potser, només allò que és consistent, material… l’hi val. En qualsevol cas: no està per orgues!

    Bon dia,

  4. Helena Bonals escrigué:

    Maria Rosa: és veritat que sigui com sigui, tot i que es contradiu, no està per orgues: “paisatge intens, sense closca ni faramalla”.

  5. Antoni escrigué:

    Una altra pàgina magistral de Pla en aquest dietari, aquesta història de Carrau.

    Si no vaig errat, aquesta Història de Carrau va sortir primer com a narració en castellà al diari La Publicidad i després, el 1925, l’original, al llibre “Coses vistes”.

    Sobre les frases que analitza Frigola, Josep Pla afageix a El primer quadern gris:
    ¿Es lluminós el pecat? Escolto poca estona mes i me’n vaig. Després torno. Frigola diu = ¿voleu una frase de 250 kilos? En Jan es gras, rabassut i galtagròs.

Fer un comentari