Comentaris a: 15 d’abril de 1919

Per: Antoni

Antoni — Wed, 15 Apr 2009 15:14:06 +0000

Una altra pàgina magistral de Pla en aquest dietari, aquesta història de Carrau.

Si no vaig errat, aquesta Història de Carrau va sortir primer com a narració en castellà al diari La Publicidad i després, el 1925, l’original, al llibre “Coses vistes”.

Sobre les frases que analitza Frigola, Josep Pla afageix a El primer quadern gris:
¿Es lluminós el pecat? Escolto poca estona mes i me’n vaig. Després torno. Frigola diu = ¿voleu una frase de 250 kilos? En Jan es gras, rabassut i galtagròs.

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Wed, 15 Apr 2009 09:06:17 +0000

Maria Rosa: és veritat que sigui com sigui, tot i que es contradiu, no està per orgues: “paisatge intens, sense closca ni faramalla”.

Per: Maria Rosa

Maria Rosa — Wed, 15 Apr 2009 07:56:05 +0000

“…La mar, al lluny és d’una vaguetat tan inaferrable, que instintivament giro el cap. Només les coses concretes i tangibles són agradables; la vaguetat és nefasta.”

“A la nit, restaurant Reig. J. B. Coromina em diu, entre ametlla i ametlla torrada, que a pesar de tot, a la «Marina» hi ha dos versos bonics. Aquests: En las alas del deseo – mi ilusión la vio flotar. És possible, però tant se val. Com que la nit, començada així, presenta mal aspecte, me’n vaig.”

Potser, només allò que és consistent, material… l’hi val. En qualsevol cas: no està per orgues!

Bon dia,

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Wed, 15 Apr 2009 07:26:46 +0000

“Només les coses concretes i tangibles són agradables”/ “A l’hora baixa el soroll del vent en les copes dels arbres és d’una gravetat fonda, d’una solitud impressionant”. La típica contradicció de Pla. De fet, el vent contra els arbres sol ser metàfora de l’art, que no es veu mai, és intangible, però en canvi d’alguna manera o altra es nota, també com una “ombra errant”.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Wed, 15 Apr 2009 06:44:49 +0000

L’Antoni deia ahir, amb raó, que amb entrades com aquella això s’hauria acabat aviat. Però si totes fossin com la d’avui no donaríem l’abast! Amb tot, si haig d’escollir, tinc clar amb quines em quedo.

La història de Carrau té un punt de conte moral circular i per tant, inevitablement, de final previsible. Pla eludeix els perills que això comporta i manté el interès amb l’habitual gràcia descriptiva de situacions i personatges i amb el seu magistral us del humor. Però en aquest cas, malgrat es prestava a pitjar l’accelerador, aquest últim és una mica més suau i deixa que hi entrin més elements lírics i contemplatius, fins als diàlegs (l’euga que “es menja les estrelles”, què bonic, oi?). El conjunt, malgrat descriure un fracàs, té un to general delicat, com de pluja fina.

Molt més humorístic és per mi el final. La rondinada d’en Frigola és molt divertida i fa venir ganes de posar-se a buscar-li les pessigolles al llenguatge. El mutis final d’en Pla davant l’apreciació literària d’en Coromina és el cop final perfecte per una entrada modèlica.

Desconeixia l’adjectiu “som” : Som -a adj. De poca fondària. Aigües somes. Un pou som (segons el DIEC).

Bon dia a tothom i no us jugueu les tartanes al canari.