Passat el dia a Girona –sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val: 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.
Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gasa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.
Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers, les pedres daurades dels casalots, treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot…! Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una 
severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc –agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà dels Galligants, 
la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les Voltes. Prenc dos pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba, en surt un baf de roba de vellut –d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…
Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguda en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú no els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.
“L’arqueologia és afrodisíaca”: perquè el retorn al passat és a vegades més “excitant” que la realitat actual. No sé si estic lela, no sé si me’n vaig de l’olla, però vet aquí la meva interpretació. De fet aquesta obra és també arqueologia de la seva joventut, reconstrucció del seu primer quadern gris molts anys més tard.
[...] con tiempo y sosiego, a la lectura cibernética de El cuaderno gris. Josep Pla en Gerona, paseando por pasear. La Catedral. Su claustro. Sus impresiones absortas. No [...]
Una altra pàgina important d’aquest llibre immens i primera visita de Pla a la ciutat de Girona que surt esmentada al quadern. Josep Pla era un enamorat de Girona i això es nota en els seus escrits. Algunes de les millors pàgines que li va dedicar són, em sembla, en el llibre “Girona, un llibre de records.”
Quina entrada més poètica, m’agradat moltíssim, així com la fotografia que heu posat.
Josep ens impregna del color de la tardor, s’olora i se sent vibrar com la plutja arriba tímidament., malgrat la crisi que tambè s’olora. Ara tambè els transports són cars…
M’agradat moltíssim la paraula “plovisqueja” mai la havia sentida, (portser pel meu valencià de l’horta) és molt bonica.
Salutacions,
Estel J.
Bon dia,
tinc una pregunta que fa temps que em ronda pel cap i no aconsegueixo trobar la resposta aquí al blog ni als enllaços sobre Pla. Ell ja escrivia amb aquesta ortografia tal com surt aquí? Perquè és del tot moderna i em sorprèn molt. Algú en sap alguna cosa? Es va fer una edició amb ortografia actualitzada de la seva obra? Gràcies per qualsevol informació que em pogueu donar. Salutacions, Matias
“Sense tenir-hi pràcticament res a fer” Pla va en tren a passar el dia a Girona. Realment, que hi ha anat a fer? Ens diu que desconeix el valor real dels diners però que és conscient de la seva importància. Passeja per carres i encontorns, plou, beu en un bar i sent melenconia. El dietari, sense esmentar-ho directament, el que ens explica és com s’està fent l’escriptor. A la nit, insomni i fatiga
L’ortografia, la sintaxi, la llengua… Pla parla molt de la llengua, de les dificultats de la llengua, de la duresa de treballar-hi, sobretot amb tan poca tradició com ell i la seva generació van trobar. En el primer Quadern gris (ara no el tinc a mà), ell mateix s’interroga més o menys així: “Per què faig tantes faltes?”.
Els textos de Pla no van deixar mai de passar per les mans d’un corrector (en una part insignificant, també per les meves mans). I del seu corrector habitual, Bartomeu Bardagí, Pla en fa un elogi clar i indiscutit en alguna carta de les que escriu als seus editors.
Però deixem-nos d’ortografia i de cosetes, perquè precisament un dels punts que fan que la seva obra brilli és la llengua. Pla és un exemple, potser el millor, del que s’hauria d’ensenyar en matèria de llengua catalana.
Si vols veure un manuscrit amb la seva cal·ligrafia i les seves peculiaritats (que d’altra banda no són gens originals: escriu, per exemple, “istiu”, “iglésia”, etc.), pots passar per aquí:
http://www.lletres.net/pla/d_g7-68im.html
Matias,
Perquè tinguis més elements de judici, aclareixo que el text que t’he proposat a l’enllaç és d’un dietari de 1967-1968, però si vols veure una pàgina real del QG, realment d’abans dels anys vint, pots passar per aquest altre enllaç:
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f2/Manuscrito_pla.jpg.
Excuseu aquesta prolixa reiteració de comentaris meus, però m’he adonat que, tot i que no es llegeix especialment bé, la pàgina que acabo de recomanar (Wikipedia) correspon a la nota d’avui, viatge a Girona, 3,60 ptes. el bitllet.
Pla. “Els diners tenen una importància indescriptible”
Un dia m’extendré sobre aquesta afirmació. Pla creia, realment, que els diners “tenien una importància indescriptible”, però per altra banda, Pla – entre ingenu i murri – mai no va voler donar als diners el paper que merexien. Per a Pla, l’important no eren els diners, en si, si no el “preu dels diners”; el que els diners “costaven”.
El fet que a l’Alemanya de 1933, una caixa de llumins costés 3.500.000 mil.lions de marcs; o el fet que empaperar una habitació fós més barat amb paper “moneda” (amb marcs alemanys) que amb paper d’empaperar, impressionava Pla. L’obsessionava. I ho entenc.
Pla tenia una idea del diner molt rudimentària i, a la vegada, molt real.
Tinc moltes coses a explicar sobre aquest tema.
Ara, és tard i vol ploure…
Com molt bé comentes, Jaume, el preu dels diners és una obsessió que queda palesa al llarg de tota l’O.C. (si més no, en els volums que fins ara he tingut el plaer de llegir). Diria que cap escriptor no menciona tant la inflació com Pla. Els diners i l’economia, una constant en l’OC.
Ramon comenta: “Pla és un exemple, potser el millor, del que s’hauria d’ensenyar en matèria de llengua catalana”. Jo també ho penso, Ramon. En aquest sentit, recordo que a segon de carrera de Traducció i Interpretació una professora anomenada Montserrat Ribas, esparverada amb les faltes, ens va dir un dia: “Heu de llegir Pla. Heu de llegir Pla”. Fa anys que Pla és el meu llibre d’estil. Llàstima que tanta gent es negui a descobrir-lo al·legant coses que ara no vénen a col·lació…
Bombardeig de frases curtes devastador: tot el que sobrava ha quedat exterminat. Es nota que la catedral l’ha inspirat amb el seu tot o res. Des del tren, fotos mogudes, sense temps a canviar l’objectiu, amb l’adjectiu que hi havia a mà, però capturant perfectament el que hi ha fora la finestra i el que dins el marro que dins el cap hi deixa les imatges vistes.
Densitat als comentaris (a tots). Moltes gràcies pels testimonis de Ramon Torrents i Jaume Santacana. Per mi, no calleu, si us plau.
Jo també m’afegeixo a l’agraiment d’en Florenci a tots els comentaristes (i avui en especial al Ramon i al Sr. Jaume Santacana) i a la sol-licitud que li fa a aquest últim amic: Sr. Jaume, esperem amb delit tot el que ens pugueu explicar de la figura de Josep Pla. No hi ha pressa, però. Tenim temps fins el dia 15 de novembre de 2009, en què s’acabarà aquest bloQG. En podem anar parlant de mica en mica, oi?
Us heu referit als diners i també al valor de la moneda. D’altra banda, sobre Pla pesa la llegenda de la gasiveria, que no puc confirmar ni negar. Però crec sobretot que en aquesta qüestió hi ha l’experiència que va viure amb la devaluació del marc, el canvi, llavors altíssim, de la pesseta i, sobretot, el valor moral que, volent-ho o no, donem aels diners com a representació i símbol d’una convenció social que per ara no sembla haver canviat.
En la petita antologia de Pla que vaig començar el 1997 vaig incloure els textos següents referits a la qüestió de què parlem.
http://www.lletres.net/pla/plamoneda.html
http://www.lletres.net/pla/diners.html
En parla molt, molt més, aquí i allà, però aquest parell de pàgines segurament donen la mesura del que ell volia dir.
Bon dia, amics.
Una frase que me la vaig llegir tota una sèrie de vegades perquè la trobo un pèl “misteriosa”: “Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants”.
Vet aquí quan Pla deixa de ser planer, i, sense avisar, inclou unes paraules que sorprenen. Crec que aquesta frase va estretament lligada amb la posterior, “L’arqueologia és afrodisíaca”, que ja he comentat. És la seva manera de dir que li agraden les coses antigues i autèntiques, com la casa de pescadors de Fornells on va anar a viure.
Sí, tens tota la raó, Helena. Però alhora hi ha una espècie d’oxímoron: dones interessants / cases decrèpites. A més, Pla fa servir el verb “entaforar”, que dóna la idea d’unes dones tancades en un espai (la casa) que, tot i que gairebé no els permet ni respirar, els és el lloc més adient. Traspua el Pla misògin, aquí. Trobo… :)
Subtil observació a dos, Montse i Helena. Si es diu que hi veuen més quatre ulls que dos, que no serà quan això ho miren uns quants—de fet una pila que fa por— més? Pobre Pla…
Per a Ramon Torrents i per a qui vulgui: per no estendre’m massa, poso un enllaç a un fragment d’una entrevista —l’he transcrit punt per punt— a on en Terenci Moix donava la seva opinió sobre els correctors d’estil.
http://florencisalesaspla.blogspot.com/2008/09/elogi-dels-correctors-destil-i-un.html
Què cadascú en tregui les seves pròpies conclusions…
M’havia oblidat d’advertir que, per a arribar al fragment de l’entrevista, primer cal empassar-se o saltar-se olímpicament -la decisió més assenyada- un rotllo tremendo meu sobre el tema.
Què vols dir, o què dius, Florenci, que busquem tres peus al gat?
No, nooo! Al contrari, ho he trobat molt encertat, de debò. A cada resplica que feieu hi sortia més suc. Heu filat molt prim amb les anades i vingudes i els perquès d’aquells adjectius. Penso que heu donat al clau, sense perdre l’objectiu de vista.
En absolut tres peus al gat, t’ho assaguro. Si m’ho semblés, et ben prometo que t’ho diria o que callaria com un dallonses.
Ah! bona tarda i els meus respectes al teu pare.
I bé, he rellegit el meu comentari i entenc a on hi pot haver-hi un malentés. Quan m’he referit a tot allò dels ulls que miren, m’estava referint a tots nosaltres, qualsevol lector del bloQG, anònim, silent o comentarista. Allò de que quatre ulls veuen més que dos va tan sols per la frase feta. Llavors, imagina’t aquí, tothom analitzant fins la última coma: la que se li escapa a un, l’enxampa algú altre. I, personalment, penso que heu estat molt fines.
Ramon, moltes gràcies. He vist els manuscrits i m’he quedat embadalit davant la pantalla. Cert, l’ortografi és la part més superficial de la llengua, només és que em sorprenia que fos tan “normatiu”. Ara ja em queda explicat. I coincideixo, Pla hauria d’estar als plans d’estudis! No conec cap altre autor que faci que el català escrit soni tan natural.
Salut,
Matias