Arxiu de la categoria ‘botànica’

8 de setembre de 1919

dimarts 8 setembre 2009

Abans de la guerra, totes les parelles que es podien trobar per Barcelona, sobretot si els seus components tenien l’aspecte de fills de família benestant, presentaven una exteriorització lànguida i desfibrada, com si aspiressin a ésser tocats per la llum de la lluna. Amb uns dits llargs i pàl·lids, es donaven, de vegades, la maneta. El lànguid sembla, ara, haver-se perdut i més aviat es porta una manera més construïda i directa. Aquest canvi es deu, segons diuen, a la guerra. A mi m’agrada. Tant la bellesa lànguida i crepuscular com la bellesa ideal em diuen poca cosa. M’apassiona la bellesa real, física, encara que de vegades tingui una accentuació característica. Em sembla impossible que Stendhal hagi pogut escriure frases com aquesta: Cette âme angélique dans un si beau corps a quitté la vie en 1825 («Souvenirs d’égotisme»). És la idealització de Mathilde, que el féu tantes vegades cornut. És una frase falsa, grotesca, de remollit.

.

L’altre dia vaig fer referència a l’olor que envaeix el país en aquests inicis de declinació tardoral, sobretot si ha plogut o fa molta humitat: l’olor de terra, o sigui de bolets.   Aquest període de l’any és el d’una sola olor –o almenys d’una olor preponderant que no en deixa sentir cap més, que de vegades em sembla mortuòria, depriment i sovint molt dubtosa. Les pluges d’aquests dies –ens acostem a la Mercè i a l’equinocci de tardor– m’ha fet pensar en la primavera. La primavera és plena de les olors més variades i diverses, d’una matisació d’olors que no es fonen –olors dolces i àcides, seques o calentes, suaus o intenses, que arriben a la fascinació més complexa i vigoritzen els records més esmorteïts.  L’olor de fonoll, de flor d’acàcia, de xuclamel, d’argelaga, tenen, per mi, més intensitat que les flors que la gent cultiva –que la majoria de les flors del jardí. La seva falta de presentació exterior, la seva mediocritat colorista, no hi fa res.  .

.

Una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la Facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona –no recordo ara quin any exactament. El curs –que fou nombrós– fou una cosa seriosa fins a l’extrem que no crec que hi arribés a conèixer ningú més que de vista. La gent estava per la feina i no teníem cap tendència a perdre el temps. Hi havia italians que aspiraven a millorar el seu llenguatge i gent del país que havien decidit d’estudiar l’italià d’una manera voluntària, per gust autèntic –o perquè ho necessitaven, naturalment.

Jo havia viscut fins a la data en un ambient francòfil. La penya de l’Ateneu, que havia jugat un paper tan important en el curs de l’última guerra, era d’una francofília delirant i frenètica. França i res més! Es podien tenir les idees més absurdes: l’única cosa indiscutible era França i la francofília. En les qüestions esportives –que per a molts assistents eren vidrioses i delicades– hi havia partidaris del «Barcelona» i partidaris de l’«Español» que convivien perfectament. La convivència amb una persona no francòfila hauria estat impossible. Tot el que feia referència a Itàlia tenia un cert descrèdit, una consideració molt petita. Els italians eren considerats frívols, xerraires, poc seriosos, d’una verbositat excessiva, d’una astúcia esmolada i perillosa. Eugeni d’Ors havia parlat d’Itàlia, a la penya, molt seriosament. N’havia parlat sobretot per utilitzar els ordres clàssics italians contra Gaudí. Els ditiràmbics elogis de Pujols a la poesia i a l’òpera italiana havien semblat crítiques perquè els elogis havien estat excessius. Les primeres persones del país que havien anat a Itàlia fora de les peregrinacions a Roma havien estat els noucentistes. L’art noucentista havia tingut una pretensió italianitzant: Galí, Aragay, Obiols, Riba, si no havien anat a Itàlia, pretenien fer el viatge. «La Revista» de López-Picó havia donat un cert espai a les coses d’Itàlia. Estelrich era un italianitzant declarat –potser per mallorquinisme. Tota aquesta massa encefàlica havia tingut, però, durant la guerra, una posició lleugerament equívoca. D’Ors, l’home més afrancesat que fins ara he conegut, afrancesat fins al moll de l’os, havia defensat públicament Romain Rolland i au dessus de la mêlée. Riba havia cregut que un triomf d’Alemanya seria favorable als interessos polítics del nostre país. (Prat de la Riba havia cregut el mateix.) Però, en fi, tot aquest moviment havia estat més aviat apàtic i s’havia mantingut en un terreny minoritari. Un gran bloc intel·lectual del país –de Santiago Rusiñol a Pere Ynglada, de Quim Sunyer a Enric Casanovas i Josep Maria Junoy– s’havia mantingut en una francofília de pedra picada, absolutament indiscutible.

Vaig començar a estudiar l’italià per llegir la «Historia de la Literatura italiana» de Francesco de Sanctis, llibre d’un interès decisiu –segons l’opinió de Josep M. Capdevila i del seu inseparable Joan Climent. Josep M. Capdevila semblava tenir llavors tres obsessions: sant Francesc de Sales, Francesco de Sanctis i Joseph Joubert. Climent el seguia. Aquestes tres obsessions havien estat creades per Eugeni d’Ors, naturalment. Per molts esperits del país, D’Ors fou un descobridor de tresors pràcticament inesgotables i de gust infal·lible. El curs fou donat en un local espaiós, net i clar de la Casa degli Italiani –situada en un passatge de l’Eixampla el nom del qual no recordo mai: el mateix on el doctor Arruga té el despatx. Una gran tarima. El retrat de Dant, tan prodigat. Material net per als assistents. Quan penso en els bancs de les aules universitàries, valga’m Déu!

El professor Cavaradosi, que ens explica la gramàtica, és un home corpulent, no gaire alt, molt pàl·lid, d’aspecte trist, vestit de negre, de mitja edat, amb una armilla blanca, de piqué, sobre la qual ondula una cadena de rellotge de color de plata. Parla generalment dret, passejant per la tarima. De vegades utilitza la pissarra. No sé pas amb quin accent parla, perquè no hi entenc res. (A fi de curs vaig saber que parlava amb un deix napolità molt acusat.) El professor Cavaradosi és l’autor de la gramàtica que utilitzem. El llibre em sembla clar, intel·ligible i eficient. Les explicacions del professor són simples i coherents.

No tinc pas una disposició per a aquestes coses, que més aviat em semblen pesades i d’escassa amenitat. Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina. Gràcies al professor i a la seva gramàtica, potser faig alguns progressos –no ho sé, pocs, probablement. Pocs dies després d’haver començat el curs, demano a la biblioteca de l’Ateneu la «Història» de De Sanctis. No arribo a confegir res. Llegeixo un paràgraf i a la fi és com si no hagués llegit res. Faig la mateixa provatura amb un volum de la «Crítica» de Croce i arribo al mateix resultat. Dies després obro el «Corriere della Sera», i comprenc alguna cosa senzilla. El primer contacte amb aquest diari em produeix una gran impressió. És el segon diari que fins ara he llegit que m’ha produït un gran interès –una curiositat, vull dir. El primer fou «Le Temps» de París.

La meva assistència al curs de la Casa degli Italiani em fa fer el propòsit d’anar a Itàlia de seguida que pugui. Quan es podrà produir aquest viatge? Qui ho podria saber? No tinc l’apetència de diners, però cada dia que passa em fa comprendre que sense diners –pocs, però suficients– no es pot fer absolutament res.

27 d’abril de 1919

dilluns 27 abril 2009

La primavera, tan aèria, té, sobre el cos, un pes insuportable. És una gravitació física, real. De matisos clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frisança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara, surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts en un banc de la plaça de la Universitat.

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el «Glosari». No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el «Glosari» –que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador!, ¿y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Heus aquí –penso– una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques –les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la seva obra. És delicat. Sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana –en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala se salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar –considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt cargolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín, no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges, embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

.


Sempre que passo pel carrer i miro la gent, comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

.

A les persones que han estat o viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

16 d’abril de 1919

dijous 16 abril 2009


Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en salada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.


Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrera de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada –que deprimeix.

.

Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte –malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.


Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers –sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gourmet. Però, què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, què en sabem?