Ens acostem a l’equinocci de tardor, i a la tarda se sent roncar la mar, des de la vila. És un soroll sord, remot, un bramul dispers. El temporalet de llevant, habitual, és a la vista. Plou, amb més o menys força, durant tot el dia. Les ratxes de vent bufen, carregades d’humitat, alternant la duresa amb el desmai ploraner. L’equinocci de primavera produeix el temporal de les faves; aquest d’ara és el rentabótes. Hom es prepara per a les operacions de la verema. El mer fet de veure bótes i cups pels carrers emplena l’aire de la vila d’una il·lusòria però viva olor de rapa de vi.
.
Les cases de la vila de Palafrugell s’acaben d’una manera trista. En el precís moment de la intersecció de les darreres parets urbanes amb els primers camps de la rodalia es produeix una inexplicable atmosfera de solitud i de llobreguesa –sobretot si hom hi passa cap al tard, en la primera hora, incerta, de la nit. Quan la foscor esborra el paisatge, les últimes bombetes de la població esquitxen de llum trèmula un panorama urbà tètric. Els paratges del Tren, els murs del jardí de Can Barris, els Forns, la Garriga, les Torretes, Vila-seca, el Pedró, el Molí de Vent, tenen el mateix aspecte depriment que determinats colors lívids donen a la pintura d’Urgell. Per a endurir-se i resistir les amenitats de la vida de poble no hi ha res millor que donar un tomb per la immediata fora vila en el moment que s’encenen els llums –sobretot ara en aquest temps que la incipient tardor pressiona sobre les vísceres més sensibles.
.
Fa anys, quan arriba aquesta època, sento, en iniciar-se la nit, una secreta enveja de les persones que no sé ben bé on van, de la parella que es perd en la foscor d’un carrer, de les vagues persones que agafen el tren del vespre, dels qui veig entrar en una casa que no és la seva després d’haver-se assegurat que no han estat seguits per ningú donant una mirada amunt i avall del carrer…
Quina descripció més bonica i precisa.
Segueix descobrint la riquesa del lleguatge y la enciclopèdia catalana em va a cent per hora cada vegada que entre a llegir-vos.
Bramular, un verb nou que incorpore al meu vocabulari.
L’ultim paràgraf li dóna a la entrada un punt de misteri al temps de tardor que ens descriu Josep.
Encisador.
Salutacions,
Estel J.
L’últim fragment és un dels millors textos eròtics de la literatura catalana de tots els temps. Quina meravellosa evocació del desig. Després de l’estiueig al Canadell i els flirts i les bones maneres, això és el que en queda.
La comparació de l’ambient del seu poble amb els colors de la pintura de Modest Urgell (busqueu a internet) és molt bona.
I coincideixo amb l’Antonio en el comentari que fa sobre l’últim fragment: és un text carregat d’erotisme i que acaba amb els tres punts suspensius, per acabar-ho d’adobar!
Sí… el darrer paràgraf evoca el recolliment que comporta la tardor que s’apropa. A la vegada que anem deixant enrere, juntament amb la calor de l’estiu, aquella actitud més d’obertura, d’exploració.
Bona Diada!
Sovint em pregunto si aviat quedarà algú amb la mínima sensibilitat per a gaudir de tanta subtilitat entre línies; que li pugui importar que tota aquesta meravella desaparegui o no. Ser ignorant és, cada vegada més, un motiu d’orgull. Els que hem crescut tristos i avergonyits per la nostra ignoràncies ens fa molta ràbia aquesta moda que, de fet, no és tan nova. Les èpoques d’obscuritat van per cicles, com les aspes d’un molí, i a cada passada de roda perdem, per desídia o per decret, una pila d’informació, art i bellesa. L’altre dia, en ser preguntat per un noia estrangera que perquè hauria d’aprendre català, em sortí de dins “perquè així podries llegir en Pla sense manipulacions”, resposta incompleta, estèril i llençada a les escombraries, d’acord. Quina raó tan poc “pràctica” i “elitista” li acabava de dir, amb tantes com podria haver usat! La noia, és clar, arronsà les espatlles, em mirà perplex, sense saber de que coi li parlava aquesta espècie de mestretites de fireta. Naturalment, des del seu punt de vista tenia raó: de quin planeta venia aquella resposta? Per a fer coses tan estranyes com aquesta serveix saber català? Des del meu, només l’entrada d’avui ja em sembla un argument indiscutible de l’increïble privilegi que tinc. I la ràbia que em continua fent la meva ignorància sobre tantes i tantes llengües, amb els seus tresors amagats!
Tot plegat és tan trist com la manera com acaben les cases de Palafrugell, i els que anem per aquest sender som tan insignificants com la figureta solitària del caminant de la fotografia d’avui. Quanta soledat…
Felicitats, Florenci Salesas:
Una gran sensibilitat en el seu comentari.
Té tota la raó.
Sr Salesas, encara:
No és que ser ignorant, avui, sigui un motiu d’orgull…és que n’és una prioritat.
Per a fer diner ràpid, per exemple, és fonamental anar dotat d’una gran dosi d’ignorància.
Un Pla molt Pla, avui: la poesia d’allò més insignificant; la prosa més trascendent!!
Josep, sap que avui es festa nacional al teu país?
Res a dir? A Palafrugell he fet quelcom interessant?
Moltes gràcies per la floreta, sr. Santacana. Amb el que diu de la prioritat, encara ha anat més enllà que jo. Amb tot, no sap com desitjo que ens equivoquem de pel a pel.
“Per a fer diner ràpid, per exemple, és fonamental anar dotat d’una gran dosi d’ignorància.”
Aquesta frase sembla com si talment l’hagués escrit el mateix Pla!
Des del dia 11, desitjo que tingueu una molt bona tarda del 12.