Com que un dia o l’altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em falten per a acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep M. Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em fa venir febre només de pensar-hi.
No sé fins a quin punt hi ha ironia amb això del Dret Internacional Privat. En tot cas, trobo que s’ho agafa amb força humor. La portada del llibre és molt bonica, això sí. Sobre l’altre… home, tampoc veig al jove Pla al C.S.I., francament.
No recordo si ja va sortir aquest enllaç sobre Josep M. Trias de Bes, al seu moment. Per si de cas, aquí el teniu http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0067588
Sobre el senyor Magí Fàbrega, a Internet, a aquesta hora intempestiva, només em surten carrers, pobre: la llosa de plom devia de ser realment pesada.
No acabo d’entendre -toti i assumint que descriu, narra i adjectiva de manera sublim- aquesta fal·lera de Pla per considerar la novel·la al·liena a la vida. Crec que ja ho he dit alguna vegada. Per mi la novel·la n’és el reflex: autobiogràfica o no, en la majoria de les seves manifestacions…
Gràcies, Florenci, per l’enllaç.
Que la canícula (climatològica, que no cronològica) sigui lleu.
Avui Pla fa una reflexió sobre un dels meus temes preferits, el contrast entre l’art i la vida. La vida sol ser “confusa, amarga i discordant”, que deia Maurois, en relació a una novel.la, per realista que sigui l’última.
Pla continua amb la seva idea fixa de contraposar la realitat de la vida amb la novel·la.
Maria Rosa:
Pens que això de Josep Pla amb la novel·la no és, exactament, una fal·lera. Pla no era, excessivament, partidari d’allò que s’anomena ficció. Pla no es manifestava massa entusiasmat d’un text, com ara: “Pere va entrar al bar i va agrair l’ambient càlid que l’acollia. Dins, una fumera espessa matisava les ombres. Pere va demanar un vermut, va encendre una cigarreta i va pensar, profundament, en la seva dona. No se’n feia el càrrec que Amèlia hagués mort; que ja no hi fós…”
Opinava Pla que tot això no anava en lloc. De primer, perquè tot això era fals, inventat. En Pere no existia i, per tant, no li interessava gens el que pensés ni el que fes. Segonament, aquesta cosa de la ficció no li aportava res de nou, res que tingués a veure amb l’observació de la realitat que, ja de per si, era prou complexe i oferia prou possibilitats.
Hi oposava, en aquesta línia, grans excepcions. Eren aquells llibres novel·lats que utilitzaven la ficció com a recolçament a la descripció d’una realitat existent. Russos i francesos, bàsicament.
Volia dir recolzament. Disculpes.
Me agrada la portada oh!,lherba dels marges, que era abans,com de nits, si hia llosa ara es pansira,se setufara com sota el sol acostumar-s´hi en aquell indret cada nit..una mica per xuclar la minsa humitat de las rosades.
cuatro rosas,terrossets de sucre, el sucre il.lumina el cami la llum groga,palida,la naturaleza morta del bosc de cendra ,con un malson,amb las nostres rosas poden levanvantar llosas, fer cami, alimentarnos amb el seu sucre…cami de las muntanyes…
Te imaguinas una terra…!com una llun, nova al bosc…
Senti el vent,en el coll,calid i dolç,perfums frescos de vegetacio,de aigua,de terra molla.Als trons,vine, corre!,forenseame,un tronc ple de bichos…rocas, mineras,que…?, vaya para paradis em semmbla un infern,ha nascut de un lloc al mig de del cor, he aixeca la lloxa i …mira que he vist ummm.ES EL SENTIDO DE LA EXISTENCIA, L´AMOR Y LA SOLIDARITAT. MES ENLLA DE LA AVENTURA.
ASI.—UN ABRAZO FRATERNAL Y UNIVERNAL, PARA TODOS—-
ARIADNA.
Ostres, Jaume, ara sí que m’has ben fomut: just quan començava a posar-se interessant, vas i talles la història d’en Pere en sec. Jo ara vull saber com acaba!
No em preguntis per què, però jo tinc la sospita de que l’Amèlia encara viu, i s’amaga a un país sud-americà (coses de l’evasió d’impostos). Ja ho veuràs com al final en Pere se’n portarà un ensurt, ja…
Gairebé un segle després,Internacional privat segueix sent la última assignatura de la majoria d’estudiants de dret.L’altra no la tenim pas.
Ostres, Florenci:
Me sap greu, aixo de l’Amelia. Es va morir de part. El nin era del Pere, qui ho ignorava. Pere era falangista i per aixo va haver de fugir!!
Florenci: m’has obert un espaios somriure!!!
A Pla li fascina la vida i els seus agents, els individus; és per això que, del Dret, li interessa menys l’estructura (el resultat final d’un sistema legal perfectament ordenat) que allò que l’ha motivada (la fricció social, la interacció de passions i interessos diversos i contraposats).
Es també per això que desdenya la noveŀla. Un hom pot compartir o no aquest desdeny (jo no el compartesc), i pot adduir fins i tot que una noveŀla és bona en la mesura, i només en la mesura, que concentra, reflecteix, i destiŀla vida, i encara així, reconèixer que Pla, en darrer terme, té la raó: la noveŀla és noveŀla en tant que és ficció, i com a tal, divertiment, esbarjo, frivolitat, mentida.
I benvinguda siga.
He, he, doncs està molt bé Jaume, me’n alegro molt – no de que es morís l’Amèlia, pobra, sinó d’allò del somriure. I mira, ara ja m’he quedat més tranquil (ja veus que sóc fàcil d’acontentar).
Au, anem a fer el sopar. Bon profit a tothom.
De sempre m’ha fascinat la novel·la, especialment les grans novel·les russes, potser perquè de joveneta en vaig llegir un parell que em van deixar emprenta.
Personalment m’agrada trobar en una novel·la el reflex d’una societat i d’una èpopca, una manera de viure, uns costums, uns pensaments, una filosofia de vida, i si a més és amena i interessant , és tot un plaer.
En prenc nota, Jaume, de les teves observacions sobre Pla i la novel·la. Ei, i també de les de tota la resta. Ho vegeu quin fluir de comentaris! Tot és opinable… Això, és el que m’agrada d’aquest blog.
Bona entrada d’estiu,